D’octubre a octubre. De 1934 a 2017 (segona part)

Fa unes setmanes, entre la boira que es va començar a alçar el 20 de setembre, vaig escriure un text sobre la situació política del moment que començava fent referències als fets d’octubre de 1934 com a possible mirall on ens podíem mirar per pensar històricament els fets d’octubre de 2017. Aquella reflexió ràpida augurava 4 possibles escenaris que la desencallessin: el pas enrere del govern, la victòria de la repressió, el pacte de les elits i el desbordament al carrer. En aquell moment (i avui) jo apostava per la necessitat ineludible del “desbordament i complet que superi el debat sobre la independència i que ha de passar per la desobediència a l’estat repressor i la crítica al full de ruta del govern, gestionat a les institucions per l’ERC, el PdeCat i les CUP i per les entitats satèl·lit al carrer. Aquest nou escac a un règim profundament injust no pot tancar-se en fals. I ha de resultar quelcom, en forma de nova república, que no reprodueixi ni les estructures ni les condicions del règim que volem enderrocar”.

Avui podem afirmar que l’estat repressor està vencent aquesta partida, si més no a curt i mitjà termini; que el desbordament al carrer no ha estat complet des de l’independentisme ni el sobiranisme (i sí des del mal anomenat unionisme), que la desobediència ha estat només institucional: practicada pel govern, part del Parlament i, en menor mesura, per alguns alcaldes; i que no ha estat organitzada al carrer més enllà de la impressionant jornada de l’1 d’octubre; que hi està havent molt poca crítica política al full de ruta (mutant) del govern i que no s’està posant en qüestió el paper de les entitats que han acompanyat el govern en aquest viatge.

Certament no és senzill fer una crítica política des del sobiranisme a una estratègia que ha provocat la brutalitat d’un estat violent i repressor amb moltes ganes de venjança vers la població, les institucions i específicament els polítics. No és fàcil perquè la venjança està essent terrible i cal solidaritzar-se i exigir la llibertat dels qui  són a la presó, i cal solidaritzar-se i empatitzar amb qui pateix (i patirà) la persecució de l’estat únicament per voler preguntar sobre l’encaix de Catalunya a Espanya a través d’un referèndum; i tampoc no és fàcil perquè l’aposta ha estat arriscada, i malgrat les amenaces i els 10.000 policies traslladats a Barcelona el Parlament ha seguit endavant amb el seu pla.

I tanmateix, malgrat no ser fàcil, és necessari analitzar críticament què és el que ens ha portat a la victòria de l’estat i a l’abandonament instantani de la (no-nata) república catalana.

Vagi per endavant que partim de la base que el que ens ha portat a la situació actual és la brutalitat estatal. El govern del PP amb el suport de Ciutadans, el PSOE i el PSC són els únics culpables. Un estat que és poderós, com tots els estats, i que ha desplegat les seves armes repressives sobre les escletxes del pla del govern, que eren diverses.

La resposta a l’excel·lent i sorprenent organització logística de la jornada de l’1 d’octubre i de l’autoorganització popular per defensar les escoles, que va desbordar el mateix govern, va ser una violència extraordinària, brutal i indiscriminada que va sorprendre, per la dimensió, a bona part del govern, ANC i Òmnium. Només la CUP havia previst aquest escenari, i va ser qui es va organitzar a partir del 2 d’octubre, potser de forma parcial i poc incloent.

A partir del 2 d’octubre, que era quan s’havien d’activar els suports internacionals i començar una gran campanya per a la proclamació de la república qui va prendre els carrers va ser la prudència: una vaga general que va ser una aturada; una no-proclamació suspesa; unes manifestacions massives per exigir la llibertat dels presos polítics amb molt poc contingut polític que no van intimidar el govern de l’estat; i la desaparició del govern en termes de la política quotidiana. L’únic recurs era (és?) l’èpica: no hi havia pla b. No hi havia argumentaris per explicar la (suposada) fuga d’empreses, ni l’embargament de les finances catalanes, ni el silenci dels estats europeus, ni per donar respostes als milers de dubtes que plantejava la maquinària comunicativa dels mitjans de comunicació anti-independentistes i els mateixos aparells de l’estat.

Diuen les cròniques que Lluís Companys en entrar a Palau després de la proclamació (doble) de l’Estat Català de la República Federal Espanyola, mentre encara cridava la gent que s’aplegava a la plaça de Sant Jaume, va etzibar als seus acompanyants: “A veure si encara direu que no sóc catalanista!” (Lluís Aymamí i Baudina: “El 6 d’octubre tal com jo l’he vist”. Barcelona, Editorial Atena, 1935), però no tenia cap pla ni cap suport més enllà de la seva gent. Els sindicats, que controlaven els mecanismes de les mobilitzacions insurreccionals populars, li havien girat l’esquena. Companys i el seu govern anaren a la presó excepte el Conseller de Governació, Josep Dencàs, que fugí a França on fou empresonat durant 4 mesos mentre es resolia la petició d’extradició presentada a França per l’Estat Espanyol. Per això Dencàs ha passat a la història com el gran traïdor dels fets del 6 d’octubre. La resta d’empresonats foren alliberats després de la victòria dels fronts d’esquerres en les eleccions de febrer de 1936: Companys tornava a ser President de la Generalitat amb una victòria revalidada malgrat una proclama improvisada i sense pla. Potser, veient el resultat de les enquestes que fa poques hores ha fet públiques el CEO, i que estimen l’augment del suport a la República Catalana, sí que cal girar el coll i observar el que va passar fa dècades. I potser el millor aprenentatge que podem treure’n és que quan es fa un acte transcendent de desobediència s’ha d’haver preparat a les institucions i al carrer i s’han de tenir diversos plans alternatius, perquè els instruments repressius de l’estat sempre estan engreixats, i només cal una ordre fanàtica per posar-los en funcionament.