Demà dimarts 2
de desembre presentem amb en Pau Vinyes i en Jaume Domènech l’inici
d’una nova aventura: un llibre i una exposició sobre la Segona
República i la guerra civil a Sant Andreu de Palomar. Tant una cosa
com l’altra es farant publiques d’aquí a un anys, coincidint
amb la Festa Major del 2015. Jo treballaré la part de la guerra, i
en Pau la de la República.
A poques hores de
la presentació del projecte, imagino el llibre que voldria saber
fer, i les preguntes que voldria poder contestar. En aquest text
noctàmbul tractaré aquests somnis que, per anomenar-los sense
poesia, no deixen de ser objectius.
Les primeres
setmanes de la guerra civil a Barcelona, i per tant a Sant Andreu,
són els moments que més em fascinen. Aquells dies en els que,
després d'aixafar el cop d'estat militar, les classes populars
barcelonines esdevenen les protagonistes de la història i
construeixen una administració i un contrapoder real que vol
instaurar les pròpies normes, secularment menystingudes. M'agradaria
poder identificar els homes i les dones que contribuiren en la
constitució dels comitès de barri, els que expropiaren les entitats
i les organitzacions dominants i els que col·lectivitzaren les
fàbriques amb més o menys encert. Voldria treure l'entrellat de les
firmes que acompanyen els rebuts de les “donacions” per al front
i conèixer la seva instrucció, el seu bagatge intel·lectual, les
seves militàncies, el seu quefer quotidià. Qui eren aquests Melo,
Clemente, Villena que passejaven pel barri recollint diners per a les
tropes que els sindicats havien enviat al front?
Quines il·lusions
dipositaven en la nova situació política? Quines esperances? Quina
ràbia? Quines pors els feien actuar?
I com vivien,
aquests, la desaparició, la fugida i, sovint, l'assassinat d'aquells
representants del poder de les classes dominants que podem comptar
entre les primeres víctimes de la guerra (o de la revolució?) al
nostre poble? En quines circumstàncies foren assassinats i per qui?
Eren perseguits fruit d'un pla pleestablert o de la fúria del
moment?
És habitual
llegir a les memòries dels homes conservadors que més tard
s'escrigueren d'aquelles setmanes que els carrers s'ompliren de gent
estranya. Persones desconegudes. M'agradaria saber com demostrar que
no, que no era gent forània, sinó que eren veïns i veïnes de tota
la vida que, per primera vegada segurament des del juliol de 1909,
tornaven a ocupar carrers i places i esdevenien protagonistes. Homes
i dones habitualment enclaustrats dins dels murs d'un taller o d'una
fàbrica i que es feren visibles i esdevingueren actors decisors de
la política local.
Voldria saber
argumentar tot això d'una manera rigorosa i equilibrada, sense caure
en els errors de la mitificació o el rebuig.
Voldria poder
dibuixar la geografia d'aquells mesos d'autoorganització popular i,
sobre un mapa, assenyalar les noves entitats i organitzacions que
pretenien crear un món diferent i vèncer el feixisme.
I per a vèncer
el feixisme s'organitzaren les primeres expedicions de voluntaris i
voluntàries que partiren cap a l'Aragó. Qui conformava les
columnes? Quantes dones s'allistaren?. M'agradaria trobar les cartes
que l'Elisa Garcia enviava a la seva família i retornar-li la
dignitat que li van robar i que s'agreujà durant els 40 anys de
dictadura feixista i mentidera. Saber les tasques de l'Elisa a
l'Andreuenca, la cooperativa més important que hi havia al poble i
la seva formació.
I deixant anar la
imaginació, m'agradia localitzar alguna fotografia de l'interior de
la parròquia de Sant Pacià convertida en menjador popular o la de
Sant Andreu, convertida (segons un relat recent de Salvador Casas) en
magatzem de carburants. Què donaria per una imatge!!
M'agradaria saber
reflectir com es mereixen els testimonis orals de les persones que
ens han explicat les seves vivències. D'aquells nens i nenes que
hagueren de viure la por de les bombes, les angoixes de les absències
i dels patiments dels pares. Dels senyors i les senyores que 70 anys
després han gosat explicar-nos-les amb emoció, però sobretot amb
enteresa. M'agradaria saber contextualitzar bé les paraules sobre
els seus jocs, les escoles en les que estudiaren, el que menjaven. Al
cap i a la fi, aquesta és la part més quantitativament nombrosa de
la guerra a Sant Andreu de Palomar: la història de les persones que
no participaren directament dels esdeveniments polítics i que en
patiren les conseqüències. A les famílies dels uns la fi de la
guerra fou rebut com un alliberament i en la dels altres com la fi
d'un somni.
M'agradaria saber
reconèixer els espais de llibertat que es crearen i les presons de
la repressió.
Em caldrà
reflexar les dificultats per al subministrament de les matèries
primeres i els enfrontaments entre els petits comerciants i les
comissions de subministraments que buscaven un repartiment
pretesament igualitari i sense la intervenció dels intermediaris (si
més no, sobre el paper). Uns enfrontaments que provocaren
l'escassetat i la gana, i que agullonaren l'ingeni de les dones per
aprofitar els pocs aliments per alimentar les famílies. Però uns
enfrontaments que eren també polítics i que enfrontaren
l'administració sorgida del 19 de juliol i la pròpia de l'estat: la
Generalitat de Catalunya que amb els mesos anà recuperant terreny.
Hauré
d'investigar les conseqüències dels fets de maig de 1937 a Sant
Andreu. Hi hagué trets al poble aquests dies? Hi hagué empresonats?
Com influí als homes (sí, sobretot homes) que encapçalaren els
organismes “revolucionaris”: Desaparegueren de l'escena
andreuenca o foren reciclats?
I com es visqué
la fi de la guerra? La derrota. Caldrà treballar l'inexplorat camp
de l'exili andreuenc i el de les famílies que es quedaren a casa i
esperaren amb angoixa la tornada de marits i fills del front.
M'agradaria poder dibuixar una cartografia de l'exili i la barbàrie
nazi; i també una radiografia del febrer de 1939, amb els
“ressucitats”, les famílies trencades, la tímida reconstrucció
i la repressió, tot i que això ja serà motiu d'una nova
investigació.
Molta feina,
molta, la que ens ocuparà al Pau i a mi durant els propers mesos.
Una aventura apassionant sobre la que avui necessitava escriure
quatre ratlles incompletes i inconnexes, entre els nervis de la
presentació i la responsabilitat autoimposada de fer-ho bé.
