Sovint
els esclats d’indignació popular passen a la història com
episodis estancs que s’expliquen en ells mateixos al ritme que els
minven les forces, es desnaturalitzen o són reprimits per
l’autoritat. Aquest mes d’agost el barri de la Barceloneta ha
estat el focus d’un d’aquests moviments aparentment espontanis
que han de ser llegits amb perspectiva històrica: si bé és cert
que alguns comportaments incívics van ser l’espurna de les
mobilitzacions, el foc que ha cremat s’ha degut a la saturació que
provoca l’explotació turística continuada en la vida diària de
milers de persones que no són al barri de visita, sinó que és el
seu lloc de residència i relacional.
La
saturació
Saturació.
Aquesta és la paraula. Massificació. Aquesta n’és una altra.
Sobrecàrrega també serveix per explicar com una sèrie de
concentracions reduïdes es converteixen en una manifestació de més
de 2000 persones fa uns dies, i una mobilització prevista aquest cap
de semana a nivell de ciutat. I és que la Barceloneta no s’ha
alçat contra l’incivisme, només. La gent de la Barceloneta s’ha
trobat al carrer perquè aquest és un espai que ha deixat de ser-li
amigable. Un lloc que ha deixat de ser seu per passar a ser
l’escenari del mercat obscè del turisme.
I
aquesta transformació gradual d’espai de la quotidianitat cap a
espai impropi no s’ha donat per l’atzar de les conjuncions
planetàries, ni és conseqüència de la fama mundial d’un racó
excepcional. Ans al contrari, és la conseqüència d’un seguit de
polítiques públiques sobre l’urbanisme, l’economia i la cultura
que es vénen duent a terme a la ciutat de Barcelona des d’aquell
somni olímpic que serví de palanca per promoure un model de ciutat
altament desitjat per les elits econòmiques i polítiques locals.
Un
model polític i social que vertebra el merchandising d’una ciutat
completa, no només nociu per a la Barceloneta sinó per a tots
aquells espais susceptibles de ser d’interès turístic –és a
dir, interès de lucre per a uns quants- en un context de crisi
econòmica perllongada des de fa més d’un quinquenni i tripulada
per un govern municipal que ha demostrat el seu perfil neoliberal des
del mateix dia que l’alcalde va prendre possessió del seu càrrec.
Dèiem,
per tal de centrar el focus a la Barceloneta i les mobilitzacions de
la seva gent, que la transformació del barri és la conseqüència
d’un seguit de polítiques públiques disposades a treure el màxim
benefici de la seva localització peculiar, al costat del mar, i la
seva idiosincràtica xarxa urbana i social després d’un intens
procés de desindustrialització.
Tenien
un plan...
Algú
pot considerar desorbitat remuntar-nos, per tal de contextualitzar
aquesta transformació, al Plan de la Ribera, que pretenia
urbanitzar des de principis dels anys setanta del segle passat bona
part de la costa de la Barceloneta fins a Sant Adrià. Una gran
operació urbanística que era també una gran oportunitat
especulativa, i que va ser frenada per la incapacitat dels actors
polítics del darrer franquisme d’aconseguir el finançament
necessari i per la forta pressió veïnal que no defallí en uns anys
difícils i perillosos per a la dissidència. Algú pot considerar
inapropiat recordar alguns dels noms que volien intervenir en el
projecte, com el constructor Josep Lluís Núñez o l'industrial Pere
Durán Farell; alguns dels gestors, com un jove advocat anomenat
Miquel Roca i Junyent; com la persona que
havia de proveir el finançament, en Narcís Serra, president de la
Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona i oncle del seu
homònim, que fou el primer alcalde de la Barcelona democràtica
(aquest i Roca compartien despatx d'advocat i militància en
l'antifranquista FOC).
A
algú, deia, li pot semblar fora de lloc remuntar-nos a l’època en
que el règim assassinava Puig Antich, però a mi em sembla oportú
fer-ho perquè, justament, el Plan de la Ribera, va ser repescat en
democràcia. I els Jocs Olímpics de 1992 van ser l’oportunitat
perfecta per a crear un discurs que el feia necessari i indiscutible.
Vull
recalcar la continuïtat del projecte i la continuïtat dels homes
(sempre homes) que projectaven la ciutat en benefici dels
especuladors, sense tenir en compte les necessitats i les opinions
dels veïns i les veïnes. I si bé és incomparable allò que
decideix un govern totalitari del que projecta un ajuntament
democràtic, a ningú se li escapa un incòmode fil soterrat que
connecta els dos projectes.
La
brutalitat de l’urbanisme tardofranquista se substituí per la
modernor i l’elegància del disseny català de final del segle XX.
I la foscor de l’absència de justificacions fou omplert per la
llum i el missatge dels valors olímpics, que ben aviat es
transformarien cap a la venda sense manies d’una ciutat
cosmopolita, divertida, culta, atractiva i oberta al món.
L’obertura
de la ciutat al mar dels primers noranta del segle passat també
provocà la lenta desaparició d’un estil de vida a la Barceloneta,
i l’abrupta modificació d’un entorn singular en benefici de
l’urbanisme capitalista. Vist així, potser sí que calia
remuntar-nos a aquells anys en els que la llarga nit del franquisme
s'esllanguia i esdevenia una alba plena de promeses, i curulla de
deutes.
I
tot aquest viatge, remuntar-nos als anys setanta i noranta, l'he fet
per entendre amb perspectiva que els veïns i les veïnes de la
Barceloneta fa molts anys que conviuen amb la sensació que els roben
el barri. Que saben que, com el títol d’un documental centrat en
la seva experiència recent, “el barri s’ha de defensar”.
Les
espurnes
La
història contemporània de Ciutat Vella no es pot entendre sense la
tensió provocada per l’especulació immobiliària i la del
turisme. Les recents mobilitzacions de la gent de la Barceloneta
sobten perquè han estat massives, però el seu salt a les portades
dels diaris i els programes de sobretaula d’àmbit estatal no
significa que siguin excepcionals. Aquest barri es caracteritza per
disposar d’una xarxa social conscienciada i combativa, en la que
les noves generacions de militants han conviscut amb les activistes
veteranes locals, i on fa dècades que es lluita i es treballa contra
l’expulsió dels veïns i les veïnes cap a altres indrets per
culpa de la pressió immobiliària i en busca de tranquil·litat.
La
construcció de l’hotel Vela i el projecte de modificació del Port
Vell, així com algunes experiències cooperativistes i d’okupació
durant els consistoris governats pels alcaldes socialistes juntament
amb ecosocialistes i/o els republicans, remogueren encara més
aquella xarxa en la que els joves i els vells aprenien els uns dels
altres lluitant pel mateix objectiu: impedir que el batec del veïnat
quedés ofegat per la taquicardia especulativa que es podía dir
“turisme”, “pla d’ascensors”, “mobbing immobiliari”,
“marginació”...
Tal
com apuntàvem més amunt, són un seguit de decisions polítiques
continuades i especialment contundents les perpetrades per l’actual
equip de govern les que han provocat la indignació creixent dels
veïns i les veïnes de la Barceloneta. Les recents aprovacions del
Pla d’Usos de Ciutat Vella, la Normativa de Terrasses i la
construcció de la Marina del Port Vell tornen a ser atacs directes a
la comunitat. Perquè uns es facin rics, abans han d’haver robat
els carrers a la població, i el port. L’administració de CiU s’ha
convertit en el millor còmplice de les elits econòmiques.
Les
espurnes canvien. La legitimitat roman. Fa uns dies la guspira que va
encendre la Barceloneta va ser allò que alguns veïns i veïnes van
considerar incívic, on hi trobem un sentiment de despossessió,
aquesta sensació que el carrer ja no és de tots sinó que
l’exploten impunement els turistes com un article d’usar i tirar.
Falta de respecte per allò comú: “Acabar amb tots els pisos
turístics”, reclamava una pancarta fa pocs dies. Tots. Tant els
legals com els il·legals perquè no es tracta de legalitat sinó de
legitimitat i defensa del bé comú.
Avui
la guspira brama contra tots els pisos turístics i provoca que la
FAVB convoqui una manifestació per aquest dissabte. Avui l’espurna
no té adjectius: és el turisme, tant el barat com el car, el que
trenca la ciutat. Avui la Barceloneta és Barcelona. És una altra
punta que es fa visible del gran iceberg del descontent dels
barcelonins i les barcelonines amb el model de ciutat que ens
imposen.
