La gent no s'adona del poder que té...

Joan Brossa. Font: internet.

La gent no s'adona del poder que té:

amb una vaga general d'una setmana

n'hi hauria prou per ensorrar l'economia,

paralitzar l'Estat i demostrar que

les lleis que imposen no són necessàries.

Joan Brossa

La Capitana. Un llibre d’història. Una història d’amor.

 “La Capitana”, d’Elsa Osorio és la biografia novel·lada de Mika Feldman, l’argentina que comandà un batalló de milicians del POUM durant la guerra civil. L’única dona que assumí –  i de manera unilateral -  un càrrec en la jerarquia militar en aquells anys de revolució. Mika i el POUM han esdevingut un referent en la història del feminisme espanyol, ella com un exemple d’emancipació i el partit com una de les primeres baules de la història del feminisme combatiu.

Mika Feldman. Font: internet.

La veu de la narradora s’enllaça amb la de la pròpia Mika i amb d’altres veus que ens traslladen a Buenos Aires, Sigüenza, Madrid, París o  Berlín des del 1902 fins el 1992, resseguint la seva trajectòria vital de manera aparentment desordenada i el seu periple en la conscienciació política, l’activisme i l’amor al costat del company Hipólito Etchébère. Junts estudiaren i consolidaren la seva visió d’una societat futura i sense opressions, on les classes haurien desaparegut després de prendre part en la revolució del proletariat, del que formaven part, contra els poderosos. El seu esperit de llibertat els féu allunyar-se del comunisme burocràtic del partit que, mort Lenin, dirigí Stalin amb mà de ferro. Aquest els anomenà trotskistes, malgrat que ells no s'identifiquessin amb el mot, i els perseguí implacablement arreu del món. Durant la guerra civil assassinà els seus líders i perseguí i torturà els militants, com la mateixa Mika.

Les ànsies de revolució de Mika i Hipólito va fer que volguesin anar a trobar-la, i es van traslladar allí on creien que es podia donar. Primer va ser Berlín, on visqueren l'ascens al poder de Hitler, després París i Espanya, a lluitar contra el feixisme. Anys després, un conegut argentí li diria, referint-se a la guerra de les Malvinas:

“ – Vos, que combatisteis en la guerra de España, deberías enrolarte – le dijo ese hombre, un exiliado por la dictadura. (…)

- Sí – apoyó el otro-. Y que bueno sería para vos, por fin una guerra tuya, de tu país, no una guerra ajena .

Como si la de España no hubiera sido una guerra suya, qué agresión.”

Perquè per a ella, per a Hipólito i milers de voluntaris la guerra d’Espanya era la guerra de tots. La guerra contra el feixisme. La revolució.

Elsa Osorio escull les paraules amb molta cura, ens transmet calidesa en els durs episodis de la guerra i indignació quan narra els mecanismes de la traïció i les escenes de tortures. Però sobretot molta serenor en la relació amorosa entre els dos comunistes i en pensaments explicats per Mika en primera persona. Passa dels sentiments a les idees i a l'acció amb intel·ligència, sense grans salts malgrat el desordre temporal i es fa molt entenedora -em sembla -quan aborda conceptes polítics, ideològics o històrics, com la persecució del POUM per part dels companys comunistes del PCE. En aquest punt caldria matisar el meu coneixement previ dels conceptes i la cronologia de les que parla el llibre. Per a mi no eren nous. Potser caldria consultar-ho a algun neòfit o neòfita.
La història de Mika és apassionant. De fet, ella mateixa la va deixar escrita en unes memòries que han sigut la base per a l'autora per a tramar una novel·la excepcional en el que es tracten molts temes. Per damunt de tot la passió de Mika per aconseguir un món millor, sense discriminacions ni opressions on cadascú podrà desenvolupar-se sense patir l'arrogància de les classes dominants ni del sexe dominador:

Hipólito Etchebéhère. Fon: internet.

"Caminaron dos horas. Se detuvieron en un convento. En la puerta, unos cuantos camiones los esperaban, en algunos ya había milicianos. La linterna de Mika, pequeña como una luciérnaga, brilló en medio de la noche. Álvarez, presente, Antolano, presente, pasaba lista antes de subir a los camiones.

- ¡ Es una mujer ! - exclamó un miliciano que se acercó al grupo. Venid a ver, es una capitana.
Y su compañero: ¿ A vosotros os manda una mujer ?
- Sí, y a mucha hora - contestó el Chuni, nervioso-. Una capitana que tiene más cojones que todos los capitanes, más cojones que todos vosotros juntos. ¿Queréis saber algo más ?
- Tranquilo, Chuni - dijo Mika - El compañero no te ha preguntado más que... (...)
- Es mucho hombre esta mujer - lo escuchó decir a José Manuel.
¡ Vaya elogio ! Mika apretó los puños con fuerza en el bolsillo, no debía dejarse llevar por la rabia. Le hubiera gustado decirle que preferiría escuchar "Es mucha mujer esta mujer" y no que "Es mucho hombre". Pero no estaba el horno para bollos, ni la situación para discusiones filosóficas sobre la naturaleza del hombre y de la mujer y sus costumbres en la sociedad.""

Una biografia apassionant molt ben escrita. Una novel·la emocionant i sensible però al mateix temps una bona lliçó d'història. La història de Mika Feldman i els seus grans dos amors: Hipólito i un món més just. Un món millor i Hipólito.

És un antropòfag vostè?

Amb tot, vaig obtenir un favor, el primer, i es tractà d'un favor tot particular. S'havia punxat amb una agulla el dit mitjà i, com que la seva cambrera no hi era, em pregà que li xuclés la ferida per aturar-li la sang. Si el meu lector ha estat enamorat alguna vegada, pot imaginar com vaig assumir l'encàrrec. Què és, de fet, un petó sinó el desig d'absorbir l'objecte estimat? La senyora m'ho va agrair i em va dir que escopís en el mocador la sang que havia xuclat.
"Me l'he empassada, senyora, i només Déu sap amb quin plaer".
"Empassar-se la meva sang amb plaer. És un antropòfag vostè?"
"Només sé que me l'he empassada involuntàriament, però amb plaer"

(Giacomo Casanova: Història de la meva vida)

8 de Març de 2012, recordem la tancada de Motor Ibérica

Una de les assemblees a la parròquia de Sant Andreu de Palomar. Autora desconeguda. Arxiu  I.Pujades

El dia 1 de Juny de 1976, més d’un centenar de dones amb els seus fills i filles van iniciar una tancada a la parròquia de Sant Andreu de Palomar que va durar un mes i que va acabar amb el dur desallotjament del cos d’antidisturbis de la Guàrdia Civil. Les dones es van tancar en solidaritat amb la lluita dels seus marits, que s‘havien quedat sense feina després d’una negociació infructífera amb l'empresa, Motor Ibérica. Foren acomiadats gairebé 2000 treballadors en totes les factories de l'estat espanyol.

Llançament de globus des del campanar. Autora desconeguda. Arxiu I. Pujades

En els anys posteriors a la mort de Franco, les tancades van ser una arma que s’utilitzà per pressionar i donar visibilitat a les més diverses reivindicacions utilitzada habitualment, però aquest cas fou singularment atípic per la quantitat de persones tancades, la seva durada inusitada i, sobretot, per l’entrada en escena de les dones en el món tradicionalment masculí de les reivindicacions obreres.

Malgrat el ressò mediàtic, local i internacional, i el seguiment diari que s’en va fer durant cadascun dels dies que va durar, no s’ha vist correspost en el relat de les lluites obreres durant la transició. Potser perquè va fracassar en els seus objectius, o potser perquè el gènere femení poques vegades ha estat considerat agent actiu de lluita durant aquell període de transformacions polítiques.

Avui, 8 de Març de 2012 cal recordar moviments com aquest, denunciar la invisibilització que les dones segueixen patint en l'estudi de la història (encara més greu en el cas de la investigacó dels moviments socials) i reivindicar el seu paper fonamental en totes les lluites per la millora de les condicions de vida de les classes populars.

Intervenció en la presentació del llibre Retrats per a la Memòria (*)

Bona tarda a tots i a totes,

Moltes gràcies per ser aquí i moltes gràcies per compartir amb nosaltres la felicitat d’aquest dia, perquè avui és un dia en el que tots plegats ens hem de felicitar per l’aparició d’aquest Llibre de Finestrelles 5 i la web http://www.retratsperlamemoria.cat/ (**). La Georgina (Georgina Rifé i Domènech) ja us en parlarà de la pàgina, però deixeu-me dir que el llibre és molt guapo i la web també!

Felicitats a tots i a totes, doncs, i gràcies per ser aquí.

“Retrats per a la memòria. Persones i lluita antifranquista al districte de Sant Andreu (1939-1982)” són 16 entrevistes a activistes que lluitaren directament contra les estructures del control feixista o indirectament, actuant-ne al marge però sense enfrontar-se políticament de forma explícita a la societat totalitzadora i corporativa creada per Franco en els seus successius governs, fins el desmantellament de bona part d’aquestes estructures feixistes l’any 1982. Si tinc temps, més endavant explicaré el perquè d’aquesta data.

16 homes i dones, per tant, que representen a tots aquells i a totes aquelles que van arriscar-se per destruir el règim franquista i per construir alternatives democràtiques. La Meritxell (Meritxell Martínez Pauné) us explicarà qui són aquests 16 homes i dones.

Aquest és un projecte de llarg recorregut, que pràcticament no recordem quan es va gestar. Va ser a principis del segle XXI, fa ben bé 10 anys i la primera entrevista conscient per un projecte sense nom va ser l’any 2001. Ha plogut molt des d’aleshores, hem treballat dur, com vam aprendre a fer en el Sant Andreu de Cap a Peus, el comú denominador de tots els integrants de l’equip: 10 periodistes, historiadors i fotògrafs que hem treballat de forma voluntària per acomplir diversos objectius:

• Deixar constància de la feina feta per veïns i veïnes nostres lluitant contra una dictadura feixista terriblement violenta, el franquisme
• Homenatjar-los i homenatjar-les, perquè volem i perquè s’ho mereixen i
• Oferir fonts als historiadors, materials per a les seves anàlisis del franquisme, l’antifranquisme, l’activisme clandestí, la història del moviment obrer i del veïnal…




Entrevistats, familiars i equip de Retrats per a la Memòria, el 12 de desembre de 2011. Foto: Xavier Basiana.

 

A partir de les nostres entrevistes es poden localitzar

• Impressions i opinions comuns o divergents
• Espais comuns o divergents
• Formes d’activisme comuns o divergents
• Episodis viscuts de diferents maneres, etc.

En resum, un gran rertat de 16 persones que té centenars de punts de vista i d’interpretacions.

Com que, com us comento, la nostra intenció no ha sigut elaborar l’anàlisi de la informació resultant de les entrevistes, deixeu-me apuntar quatre conclusions que se m’acuden després d’haver-les llegides totes:

• L’activisme d’aquells militants provenia d’una convicció política ferma. Disposaven d’un discurs polític elaborat individualment, però sobretot de forma col·lectiva, forjada en els seus grups d’afinitat (moviments socials, partits polítics, sindicats…) amb l’objectiu majoritari d’acabar amb el franquisme, però no només, perquè trobarem grups que maldaven per destruir el jou de l’estat espanyol o bé del capitalisme.
• Les actuacions dels no-militants (els no-enquadrats) responien a una preocupació social contra les desigualtats i estaven implicats en alguna associació permesa pel règim.
• Podem constatar una evolució en les formes que adopta l’antifranquisme: de les actuacions individuals dels anys quaranta i cinquanta, protagonitzades per persones que havien lluitat a la guerra civil i que estaven molt polititzades (que no apareixen gairebé a Retrats per a la memoria), es passa a una nova forma quan es van incorporant de forma gradual els elements obrers i estudiantils (cinquantes i sobretot seixantes), quan l’antifranquisme polític subordina la seva estrategia al conflicte social. Es pren conciencia que per acabar amb el franquisme cal lluitar per la millora de les condicions de vida al barri i laborals a la fàbrica. Aquest activisme, també represaliat ferotgement, aconsegueix ampliar la base social crítica i aporta nous lluitadors i noves lluitadores, i així l’antifranquisme als anys setenta es fa públic. La repressió fa que els lluitadors i les lluitadores tinguin noms i cognoms. A més es defineixen nous espais, allò que s’ha anomenat “espais de llibertat” amb importants vincles a la societat. Apareix, també, la solidaritat d’elements no necessàriament molt polititzats, que diuen “jo no hi entenc de política, no sóc antifranquista però em solidaritzo amb els detinguts i els represaliats”, potser perquè els coneix perquè són els seus veïns. Tot aquest ventall de formes que adopta amb el pas de les dècades l’antifranquisme és reflectit en el conjunt de les entrevistes que formen Retrats per a la Memòria.
• La constatació que tots i totes han sigut crítics o molt crítics amb el procés polític anomenat Transició i la seva plasmació a la societat.

Però també podem portar les entrevistes a l’actualitat: en aquest moment de crisi econòmica en el que han aparegut moviments socials amb formes noves, la constatació que la dissidència, sigui quina sigui la definició de l’objecte contra allò que lluiten manté uns llaços invisibles de coneixements i estratègies que es perpetuen generació rere generació. Les nostres entrevistades parlen de lluita contra el franquisme, contra l’estat espanyol o contra el capitalisme… avui, per resumir, parlem de la dictadura dels mercats. Ahir, i ens ho expliquen en les entrevistes, ocupaven terrenys i locals per reivindicar escoles o parcs, es tancaven en esglésies per reclamar millores laborals i se celebraven assemblees multitudinàries al Bon Pastor. Avui hi ha tancades contra els tancaments dels CAP o urgències, se celebren assamblees multitudinàries, etc.

Els nostres entrevistats poden ser alguns dels referents dels lluitadors i les lluitadores d’avui, de demà i de demà-passat. Però també cal que constatem que en les nostres fotografies ens hi hem deixat alguns aspectes: falten barris, falten dones i falta l’esquerra radical. Així doncs, us convidem a completar-lo. El projecte ara és vostre.

Moltes gràcies.

(*) Transcripció de la meva intervenció el 12 de Desembre de 2011, en l'acte de presentació del llibre i el web de Retrats per a la memòria. Persones i lluita antifranquista al districte de Sant Andreu (1939-1982), a partir de les meves notes. També hi intervingueren Jaume Seda, Josep Santesmases, Meritxell Martínez Pauné i Georgina Rifé.
(**) Visiteu http://www.tretratsperlamemoria.cat/.