Detuvieron a Álvaro Guevara una noche de frío y niebla en su casa de París.
Lo llevaron a un campo de concentración y ahí lo mantuvieron preso, con un tatuaje en el brazo, hasta el fin de la guerra. Hecho un esqueleto humano salió del infierno, pero ya nunca pudo reconocerse. Vino por última vez a Chile, como para despedirse de su tierra, dándole un beso final, un beso de sonámbulo; se volvió a Francia, donde terminó de morir.
(Pablo Neruda, Confieso que he vivido)
dimecres, 29 de febrer del 2012
dimarts, 28 de febrer del 2012
HHhH, la literatura que no m’agrada
Vaig comprar HHhH pels volts de Nadal, després d’haver-ne llegit diverses crítiques i que un parell de persones (de les qui respecto el criteri) m’en parlessin positivament. Aquest llibre de títol impossible és el darrer Premi Goncourt per a escriptor novell i l’ha escrit en Laurent Bidet. Narra l’operació Antropoide, el complot organitzat pel govern britànic i dut a terme per membres de la resistències txeca i eslovaca per assassinar Reinhard Heydrich el 1942. Heydrich era un dels homes més importants del règim nazi, depenent geràrquicament d’Heindrich Himmler, i amb responsabilitats extraordinàriament terribles: cap de la Gestapo des de 1936, protector del Reich a Bohèmia i Moràvia i responsable dels grups de liquidació de jueus durant i després de la invasió de Polònia.
La meva estranya atracció per a tot el que representa la barbàrie nazi, per intentar-ne entendre els mecanismes de funcionament i de control social sempre em porten a voler conèixer els qui detentaren aquest poder atroç i l’exerciren amb impunitat. D’aquí que, malgrat l’absolut rebuig (visceral i analític) de la figura d’Heydrich, m’interessés llegir-ne quelcom de forma novel•lada. Les peripècies dels homes que el mataren no em semblava una mala idea.
Així doncs, empès també per l’estímul de les comparacions que li atribuien una certa continuïtat amb “Les benignes”, de Jonathan Littell, em vaig llançar a la lectura de HHhH (acrònim en alemany de “El cervell de Himmler es diu Heydrich”).
La novel•la narra els preparatius de l’operació Antropoide, la seva realització, les conseqüències, el context històric, i inclou diverses digressions sobre actes (aberrants) comesos pels nazis contra la població civil txeca i eslovaca; però per damut de tot dissecciona el procés de creació de la mateixa novel•la, tant pel que fa a les motivacions de l’autor, la seva recerca de fonts i les pròpies opinions del procés de construcció de l’artefacte literari. En resum, el veritable protagonista de HHhH no és Heydrich ni els membres de la resistencia sinó Laurent Binet, l’autor, que s’erigeix com a personatge principal, interrogant constantment el seu text i explicitant els diferents viaranys pels que discorre una narració de 329 pàgines.
Tant és així que la seva presència acaba saturant la novel•la.
Certament, l’operació Antropoide és una bona matèria per a novel•lar. És espectacular, persegueix uns objectius heroics i discorre en una etapa convulsa de la història contemporània. Els dolents són molt dolents i els bons lluiten contra la barbàrie. Hi ha amor i hi ha traidors... però l’autor no és capaç de transmetre quelcom que no s'esdevingui de la mera descripció. És una novel•la sense ànima, sense sentiments. Només en provoca de rebuig quan retrata episodis del genocidi nazi, però ¿ com no es pot no rebutjar l’assassinat de 300.000 jueus a Ucraïna en pocs dies, o la destrucció del poble de Lidice, a l’actual República Txeca, i tots seus seus habitants en una nit com a revenja per l’assassinat de Heydrich ? Ésclar que la ira ens supera! Però és que és fàcil provocar la ira i el fàstic del lector detallant-nos les particularitats macabres d
e les atrocitats dels homes de Hitler.
Binet demostra, això sí, disposar d’una tècnica per a la narració extraordinària: sens dubte, enllaçar els dos temps (1942 i el moment de l’escriptura) i les dues històries (l’operació Antropoide i el procés de construcció de la novel•la) requereix d’una mecànica molt complexa que domina amb escreix, però això mateix la fa artificial. Ho sento, però no me’l crec. El seu protagonisme és impostat, pla i apareix en massa ocasions.
En aquest sentit em permeto comparar HHhH amb dues novel•les afins:
La primera comparació és amb “Les benignes”, de Jonathan Litell, que Binet diu llegir mentre està escrivint la seva novel•la i a la qual dedica frases d’admiració. A mi aquesta novel•la em va captivar per la seva originalitat, el seu punt de vista diabòlic i la recreació literària d’una realitat transformada segons els ulls d'un protagonista fascinant.
També la vull comparar amb “Soldados de Salamina”, de Javier Cercas, per la coincidència de la doble narració entre uns fets històrics i el procés d’investigació dels mateixos. Aquesta novel•la, però té trets que la diferencien de HHhH: que el protagonista no és l’autor i que el personatge fil conductor, en Miralles, és una construcció literària de primer ordre. En aquest sentit, el narrador de HHhH és poc interessant a nivell literari perquè, entre d'altres coses, no construeix cap personatge atractiu. Per acabar, considero que l’interès de “Soldados de Salamina” rau en el punt de vista des del que Cercas ens mostra la guerra civil espanyola. Va ser novedós dins del subgènere de novel•les que tracten aquesta guerra. Però també trobo una connexió entre els dos llibres: la fredor amb la que estan escrites. En ambdues la tècnica supera de molt l’ànima.
A HHhH li falta ànima. Tècnicament potser és perfecte, però aquest no és el tipus de literatura que m’agrada.
La meva estranya atracció per a tot el que representa la barbàrie nazi, per intentar-ne entendre els mecanismes de funcionament i de control social sempre em porten a voler conèixer els qui detentaren aquest poder atroç i l’exerciren amb impunitat. D’aquí que, malgrat l’absolut rebuig (visceral i analític) de la figura d’Heydrich, m’interessés llegir-ne quelcom de forma novel•lada. Les peripècies dels homes que el mataren no em semblava una mala idea.
Així doncs, empès també per l’estímul de les comparacions que li atribuien una certa continuïtat amb “Les benignes”, de Jonathan Littell, em vaig llançar a la lectura de HHhH (acrònim en alemany de “El cervell de Himmler es diu Heydrich”).
La novel•la narra els preparatius de l’operació Antropoide, la seva realització, les conseqüències, el context històric, i inclou diverses digressions sobre actes (aberrants) comesos pels nazis contra la població civil txeca i eslovaca; però per damut de tot dissecciona el procés de creació de la mateixa novel•la, tant pel que fa a les motivacions de l’autor, la seva recerca de fonts i les pròpies opinions del procés de construcció de l’artefacte literari. En resum, el veritable protagonista de HHhH no és Heydrich ni els membres de la resistencia sinó Laurent Binet, l’autor, que s’erigeix com a personatge principal, interrogant constantment el seu text i explicitant els diferents viaranys pels que discorre una narració de 329 pàgines.
Tant és així que la seva presència acaba saturant la novel•la.
Certament, l’operació Antropoide és una bona matèria per a novel•lar. És espectacular, persegueix uns objectius heroics i discorre en una etapa convulsa de la història contemporània. Els dolents són molt dolents i els bons lluiten contra la barbàrie. Hi ha amor i hi ha traidors... però l’autor no és capaç de transmetre quelcom que no s'esdevingui de la mera descripció. És una novel•la sense ànima, sense sentiments. Només en provoca de rebuig quan retrata episodis del genocidi nazi, però ¿ com no es pot no rebutjar l’assassinat de 300.000 jueus a Ucraïna en pocs dies, o la destrucció del poble de Lidice, a l’actual República Txeca, i tots seus seus habitants en una nit com a revenja per l’assassinat de Heydrich ? Ésclar que la ira ens supera! Però és que és fàcil provocar la ira i el fàstic del lector detallant-nos les particularitats macabres d
e les atrocitats dels homes de Hitler.Binet demostra, això sí, disposar d’una tècnica per a la narració extraordinària: sens dubte, enllaçar els dos temps (1942 i el moment de l’escriptura) i les dues històries (l’operació Antropoide i el procés de construcció de la novel•la) requereix d’una mecànica molt complexa que domina amb escreix, però això mateix la fa artificial. Ho sento, però no me’l crec. El seu protagonisme és impostat, pla i apareix en massa ocasions.
En aquest sentit em permeto comparar HHhH amb dues novel•les afins:
La primera comparació és amb “Les benignes”, de Jonathan Litell, que Binet diu llegir mentre està escrivint la seva novel•la i a la qual dedica frases d’admiració. A mi aquesta novel•la em va captivar per la seva originalitat, el seu punt de vista diabòlic i la recreació literària d’una realitat transformada segons els ulls d'un protagonista fascinant.
També la vull comparar amb “Soldados de Salamina”, de Javier Cercas, per la coincidència de la doble narració entre uns fets històrics i el procés d’investigació dels mateixos. Aquesta novel•la, però té trets que la diferencien de HHhH: que el protagonista no és l’autor i que el personatge fil conductor, en Miralles, és una construcció literària de primer ordre. En aquest sentit, el narrador de HHhH és poc interessant a nivell literari perquè, entre d'altres coses, no construeix cap personatge atractiu. Per acabar, considero que l’interès de “Soldados de Salamina” rau en el punt de vista des del que Cercas ens mostra la guerra civil espanyola. Va ser novedós dins del subgènere de novel•les que tracten aquesta guerra. Però també trobo una connexió entre els dos llibres: la fredor amb la que estan escrites. En ambdues la tècnica supera de molt l’ànima.
A HHhH li falta ànima. Tècnicament potser és perfecte, però aquest no és el tipus de literatura que m’agrada.
divendres, 10 de febrer del 2012
EL BOMBARDEIG DE L'ONZE DE GENER DE 1938* A SANT ANDREU DE PALOMAR
El vespre de l’onze de gener de 1938 una bomba va provocar la massacre més gran de la Guerra Civil a Sant Andreu. Als més ancians encara se’ls entelen els ulls quan recorden les escenes d’angoixa que visqueren a la cantonada de la Rambla de Sant Andreu (que durant la guerra va pendre el nom de Josep García**) i el carrer de les Monges (que curiosament no va canviar de nom, que sapiguem). Fou el fet més luctuós de la guerra civil a Sant Andreu i un dels que més marcà la gent que la visqué.
Gairebé feia dos anys que havia començat la guerra i era l’enèsima vegada que famílies senceres s’havien d’entaforar en un refugi. A Sant Andreu se n’han documentat una trentena, però la xifra s’eleva unes desenes quan comptem els soterranis particulars que usaven els inquilins de les cases, normalment compartits amb alguns veïns. Al principi de la guerra molts havien buscat la salvació a les clavegueres, a les que baixaven per incòmodes escales de fusta, fossin nens o vells. Més endavent el desassossec substituí la por i hi havia qui no es movia de la llar quan sonaven les sirenes o bé s’amagaven als rebosts de les cases o sota dels llits. Els alçaven amb totxanes i hi estenien mantes damunt buscant protecció.
La bomba d’aquell 11 de gener va caure just a la Rambla de Josep García, un o dos metres abans de la seva confluència amb el carrer de les Monges, tocant a l’actual vorera dels cinemes i ben a prop d’una de les dues sortides del refugi que hi havia allà (l'altre era al carrer de Llenguadoc, en uns populars safareitjos). El terrible so de l’impacte va gelar els cors dels andreuencs i de les andreuenques, però encara n'hi hagué més a tocar de la fàbrica Hispano-Suïssa. Moltes encara recorden les fatals detonacions.
Les sirenes havien sonat pocs minuts després de les set de la tarda. Alguns arribaren tard al refugi i més tard, d’altres en sortiren, confiats que havia passat el perill. Els seus cossos quedaren escampats entre la runa de l’explosió, a la llum de la lluna d’aquell fred hivern.
Pels volts de les vuit del vespre es donà el senyal que havia desaparegut el perill i la gent començà a sortir dels seus amagatalls. Les que s’havien entaforat al refugi del carrer de les Monges foren els primers que veieren la desgràcia. No calia buscar entre la pols, trossos d’andreuencs s’estenien per tota la Rambla. L’edifici que hi ha just davant l’entrada dels actuals cinemes és el més fidel testimoni d’aquella brutalitat. Hi ha qui recorda la carn enganxada a la seva pell rugosa, plena de terra i sang.
En sortir del refugi, moltes dones se n’anaren amb els fills, però d’altres, amb els homes, els vells i algun marrec curiós es quedaren per ajudar. Era la sotragada més impactant que afectava els andreuencs. Aquella bomba havia caigut en un punt neuràlgic del poble, però una altra també caigué a la Hispano Suïssa. S’aguditzà el sentiment de comunitat i começaren a arribar homes i dones d’arreu.
Moriren 7 andreuencs i 3 andreuenques. Joan Villarroya ens dóna compte de les morts que consten al Registre Civil de Defuncions de la ciutat de Barcelona. Al costat de cada nom hi ha indicada l’edat i el lloc on foren recollits pels bombers per portar-los a l’Hospital Clínic. Probablement el noi recollit al dispensari de Sant Andreu (a la Casa de la Vila) fou traslladat allí pels mateixos veïns, per tal d’intentar salvar-lo. La majoria, però, van morir a la mateixa Rambla o la Hispano-Suïssa.
Delfina Regueiro Gay, 22 anys (Rambla de Joan Garcia); Ramon Casanaves Marquès, 53 anys (Rambla de Joan Garcia); Emili González Martí, 40 anys (Rambla de Joan Garcia); Clementina González Balsa, 13 anys (Rambla de Joan Garcia); Antoni Nos Gener, 46 anys (Rambla de Joan Garcia); Antoni de Sans Nicolás, 46 anys (Rambla de Joan Garcia); Jaume Santaeulàlia Vilanova, 17 anys (Dispensari de Sant Andreu); Francesc Gallego Guerrero, 48 anys (Hispano-Suïssa); Miquel Folch Iglesias, 49 anys (Hispano-Suïssa); Maria Paire Torres, 14 anys (Hispano-Suïssa)
Aquell vespre l’aviació franquista bombardejà Can Tunis i Sant Andreu. Van llançar-se 36 bombes, que van deixar un rastre de sang de 22 morts i 22 ferits. A Sant Andreu va ser necessària una de sola per quedar gravada en la ment dels que ho varen viure.
Villarroya ens explica que “el fet que els bombers començaren els serveis a les 19.12 dirigint-se a Can Tunis i els acabaren a les 19.30 en direcció a Sant Andreu, malgrat que els dos barris es troben molt separats, sembla palesar que les bombes que afectaren els barris esmentats foren llançades amb molt poc espai de temps, les unes de les altres, segurament per dos avions diferents. Una altra explicació seria que s’haguessin produït dues agressions diferents, però atesa la proximitat en el temps entre l’una i l’altra, tot fa pensar que es tracta d’una de sola”.
La Vanguardia del dia següent va informar amb una breu nota a la pàgina quatre:
“La aviación facciosa volvió a hacer una criminal incursión sobre dos barriadas obreras de Barcelona. En el Ministerio de la Defensa Nacional facilitaron ayer el siguiente comunicado:
‘Sin lograr el objetivo militar o semimilitar alguno, caso que lo buscaran, la aviación facciosa realizó, a las 19’10 horas, una incursión sobre los alrededores de la capital, arrojando varias bombas en la barriada de Casa Antúnez y en la de San Andrés, ocasionando algunas víctimas, cuyo número se desconoce a la hora de redactar este parte.
Cazas leales se levantaron e impidieron que los aviones facciosos continuaran su incursión sobre la ciudad’”.
El mes de gener de 1938 moriren 481 persones a Barcelona. Començava l’any més brutal de la Guerra Civil.
L’historiador Josep Benet fou un dels joves que anà a socórrer els ferits. Recorda els cossos pesats dels que no es podien moure. Amb un fil de veu ens explicà que hagué de traginar molts cossos ferit i que en arribar a casa seva, la seva mare s’esglaià en veure que portava les mans tacades de sang. D’altres testimonis recorden la sensació del matí següent, quan anaren cap al lloc de la desgràcia amb la por de saber de la mort d’un conegut acompanyada d’una mica de tafaneria morbosa. Encara de matí hi trobaven trossos dels morts pel carrer: un peu, uns dits… Hi ha qui diu que disposaren les restes a la farmàcia de Can Castellanos, situada a la cantonada del carrer Gran (Eugenio Paradera durant la guerra) i la Rambla (Josep Garcia) fins que els traslladaren a l’Hospital Clínic, però aquest record no consta entre les anècdotes de la guerra de la família. Si és certa aquesta dada, força gentada gentada hauria entrat per veurel’s.
Hi moriren, això sí que sembla confirmat, els amos de dos negocis populars, can Cendra i can Folch (un bar situat al final de la Rambla que no tancaria cap dia durant la guerra), i d’altres persones de les que avui ja hem perdut el rastre. Setanta anys més tard amb aquest article volem recordar aquestes morts inútils d’una guerra terrible. Un episodi molt present en la memòria dels més grans.
BIBLIOGRAFIA
M. Casadessús, N. Celma, Y. Esteve, Y. Serrano: “Els refugis de Sant Andreu durant la Guerra Civil (1936-1939)”, dins Finestrelles 4. Barcelona: Centre d’Estudis Ignasi Iglesias, 1992.
Gairebé feia dos anys que havia començat la guerra i era l’enèsima vegada que famílies senceres s’havien d’entaforar en un refugi. A Sant Andreu se n’han documentat una trentena, però la xifra s’eleva unes desenes quan comptem els soterranis particulars que usaven els inquilins de les cases, normalment compartits amb alguns veïns. Al principi de la guerra molts havien buscat la salvació a les clavegueres, a les que baixaven per incòmodes escales de fusta, fossin nens o vells. Més endavent el desassossec substituí la por i hi havia qui no es movia de la llar quan sonaven les sirenes o bé s’amagaven als rebosts de les cases o sota dels llits. Els alçaven amb totxanes i hi estenien mantes damunt buscant protecció.
La bomba d’aquell 11 de gener va caure just a la Rambla de Josep García, un o dos metres abans de la seva confluència amb el carrer de les Monges, tocant a l’actual vorera dels cinemes i ben a prop d’una de les dues sortides del refugi que hi havia allà (l'altre era al carrer de Llenguadoc, en uns populars safareitjos). El terrible so de l’impacte va gelar els cors dels andreuencs i de les andreuenques, però encara n'hi hagué més a tocar de la fàbrica Hispano-Suïssa. Moltes encara recorden les fatals detonacions.
Les sirenes havien sonat pocs minuts després de les set de la tarda. Alguns arribaren tard al refugi i més tard, d’altres en sortiren, confiats que havia passat el perill. Els seus cossos quedaren escampats entre la runa de l’explosió, a la llum de la lluna d’aquell fred hivern.
Pels volts de les vuit del vespre es donà el senyal que havia desaparegut el perill i la gent començà a sortir dels seus amagatalls. Les que s’havien entaforat al refugi del carrer de les Monges foren els primers que veieren la desgràcia. No calia buscar entre la pols, trossos d’andreuencs s’estenien per tota la Rambla. L’edifici que hi ha just davant l’entrada dels actuals cinemes és el més fidel testimoni d’aquella brutalitat. Hi ha qui recorda la carn enganxada a la seva pell rugosa, plena de terra i sang.
En sortir del refugi, moltes dones se n’anaren amb els fills, però d’altres, amb els homes, els vells i algun marrec curiós es quedaren per ajudar. Era la sotragada més impactant que afectava els andreuencs. Aquella bomba havia caigut en un punt neuràlgic del poble, però una altra també caigué a la Hispano Suïssa. S’aguditzà el sentiment de comunitat i começaren a arribar homes i dones d’arreu.
Moriren 7 andreuencs i 3 andreuenques. Joan Villarroya ens dóna compte de les morts que consten al Registre Civil de Defuncions de la ciutat de Barcelona. Al costat de cada nom hi ha indicada l’edat i el lloc on foren recollits pels bombers per portar-los a l’Hospital Clínic. Probablement el noi recollit al dispensari de Sant Andreu (a la Casa de la Vila) fou traslladat allí pels mateixos veïns, per tal d’intentar salvar-lo. La majoria, però, van morir a la mateixa Rambla o la Hispano-Suïssa.
Delfina Regueiro Gay, 22 anys (Rambla de Joan Garcia); Ramon Casanaves Marquès, 53 anys (Rambla de Joan Garcia); Emili González Martí, 40 anys (Rambla de Joan Garcia); Clementina González Balsa, 13 anys (Rambla de Joan Garcia); Antoni Nos Gener, 46 anys (Rambla de Joan Garcia); Antoni de Sans Nicolás, 46 anys (Rambla de Joan Garcia); Jaume Santaeulàlia Vilanova, 17 anys (Dispensari de Sant Andreu); Francesc Gallego Guerrero, 48 anys (Hispano-Suïssa); Miquel Folch Iglesias, 49 anys (Hispano-Suïssa); Maria Paire Torres, 14 anys (Hispano-Suïssa)
Aquell vespre l’aviació franquista bombardejà Can Tunis i Sant Andreu. Van llançar-se 36 bombes, que van deixar un rastre de sang de 22 morts i 22 ferits. A Sant Andreu va ser necessària una de sola per quedar gravada en la ment dels que ho varen viure.
Villarroya ens explica que “el fet que els bombers començaren els serveis a les 19.12 dirigint-se a Can Tunis i els acabaren a les 19.30 en direcció a Sant Andreu, malgrat que els dos barris es troben molt separats, sembla palesar que les bombes que afectaren els barris esmentats foren llançades amb molt poc espai de temps, les unes de les altres, segurament per dos avions diferents. Una altra explicació seria que s’haguessin produït dues agressions diferents, però atesa la proximitat en el temps entre l’una i l’altra, tot fa pensar que es tracta d’una de sola”.
La Vanguardia del dia següent va informar amb una breu nota a la pàgina quatre:
“La aviación facciosa volvió a hacer una criminal incursión sobre dos barriadas obreras de Barcelona. En el Ministerio de la Defensa Nacional facilitaron ayer el siguiente comunicado:
‘Sin lograr el objetivo militar o semimilitar alguno, caso que lo buscaran, la aviación facciosa realizó, a las 19’10 horas, una incursión sobre los alrededores de la capital, arrojando varias bombas en la barriada de Casa Antúnez y en la de San Andrés, ocasionando algunas víctimas, cuyo número se desconoce a la hora de redactar este parte.
Cazas leales se levantaron e impidieron que los aviones facciosos continuaran su incursión sobre la ciudad’”.
El mes de gener de 1938 moriren 481 persones a Barcelona. Començava l’any més brutal de la Guerra Civil.
L’historiador Josep Benet fou un dels joves que anà a socórrer els ferits. Recorda els cossos pesats dels que no es podien moure. Amb un fil de veu ens explicà que hagué de traginar molts cossos ferit i que en arribar a casa seva, la seva mare s’esglaià en veure que portava les mans tacades de sang. D’altres testimonis recorden la sensació del matí següent, quan anaren cap al lloc de la desgràcia amb la por de saber de la mort d’un conegut acompanyada d’una mica de tafaneria morbosa. Encara de matí hi trobaven trossos dels morts pel carrer: un peu, uns dits… Hi ha qui diu que disposaren les restes a la farmàcia de Can Castellanos, situada a la cantonada del carrer Gran (Eugenio Paradera durant la guerra) i la Rambla (Josep Garcia) fins que els traslladaren a l’Hospital Clínic, però aquest record no consta entre les anècdotes de la guerra de la família. Si és certa aquesta dada, força gentada gentada hauria entrat per veurel’s.
Hi moriren, això sí que sembla confirmat, els amos de dos negocis populars, can Cendra i can Folch (un bar situat al final de la Rambla que no tancaria cap dia durant la guerra), i d’altres persones de les que avui ja hem perdut el rastre. Setanta anys més tard amb aquest article volem recordar aquestes morts inútils d’una guerra terrible. Un episodi molt present en la memòria dels més grans.
BIBLIOGRAFIA
M. Casadessús, N. Celma, Y. Esteve, Y. Serrano: “Els refugis de Sant Andreu durant la Guerra Civil (1936-1939)”, dins Finestrelles 4. Barcelona: Centre d’Estudis Ignasi Iglesias, 1992.
D.A: "Records de la Guerra Civil a Sant Andreu", dins Finestrelles 10. Barcelona: Centre d'Estudis Ignasi Iglesias, 1999.
J. Villaroya i Font: “Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939)”. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.
J. Villaroya i Font: “Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939)”. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.
P. Vinyes i Roig: "Josep Garcia i Abad: Morir per defensar la República i la llibertat", dins Finestrelles 15. Barcelona: Centre d'Estudis Ignasi Iglesias, 2010
* Hi ha una confusió generalitzada sobre la data d'aquest bombardeig en la historiografia andreuenca i la tradició oral. Moltes vegades s'ha dit que la bomba del carrer de les Monges va caure el 25 de Juliol de 1937, però en aquesta data l'objectiu van ser les casernes d'artilleria, la Fábrica Nacional de Colorantes i la Maquinista Terrestre y Marítima. El dia de Sant Jaume del 1937 caigué una bomba al pati de l'Escola Ignasi Iglesias sense causar cap desgràcia perquè la seva directora, conscient de la ubicació de l'escola, ja havia traslladat els menuts a la Casa Asil. Joan Villaroya ho deixa ben clar : "(...) el dia 11 (de gener de 1938) foren dos els barris colpejats: Sant Andreu i Can Tunis (...). A Sant Andreu, els bombers hagueren de socórrer alguns veïns del carrer de les Monges. Molts dels ingressats al dipòsit del Clínic foren recollits a la rambla de Sant Andreu".
** Podeu llegir una interessant biografia de Josep Garcia i Abad en l'article de Pau Vinyes i Roig "Josep Garcia i Abad: Morir per defensar la República i la llibertat" citat a la bibliografia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)