Shalom, t’aves baxtalo, bona tarda,
75 anys de l’alliberament de Mauthausen, i tanmateix tan
a prop.
Auswitch, Birkenau, Chelmno, Belzec, Sobibor, Dachau, Buchenwald,
Ravensbrück, Gusen, Mauthausen... i tants d’altres camps que encara avui són
una agressió constant que ens colpeja les ments i l’enteniment. I front als cops: record,
homenatge, compromís i memòries.
Aquest acte a la Generalitat, i la cerimònia del record que
farem seguidament al Saló de Cent de l’Ajuntament, són commemoracions que si
avui fem les institucions és gràcies a la feina de les entitats cíviques que
porten dècades lluitant i treballant perquè no es perdi la memòria de la
deportació, i són commemoracions que no podem fossilitzar, que han de ser
vives.
Aquests actes són una resposta als cops d’aquella agressió
constant que són Auswitch i la resta dels camps.
Uns camps de treball i d’extermini que no van ser una
casualitat, un episodi o una excepció, sinó que van ser la materialització
extrema dels discursos de l’odi.
No es comença matant. Es comença estenent els discursos de l’odi,
normalitzant-los i finalment odiant.
Auswitch va ser una cosa humana. L’antisemitisme i el
racisme són una cosa humana.
L’odi als jueus va ser un dels detonants d’aquests
assassinats en massa, planificats com a extermini en el sentit més extrem, el d'eliminar
de la terra i de la memòria l’existència del poble jueu, del poble gitano.
Més de 6 milions de jueus i jueves van ser assassinats, però les
màquines de matar també acabaren amb la vida de centenars de milers de gitanos i gitanes,
persones que s’identificaven amb opcions sexuals i afectives no normatives,
testimonis de Jehovà i altres minories religioses, maçons, persones amb
diversitat funcional, persones malaltes i militants antifeixistes o simplement
opositors al nazisme.
Als horrors insuportables de la Shoà i el Porraimos també hi
hem d’afegir la matança de les dissidències polítiques, entre d’altres. Més de
5.000 republicans i republicanes espanyols van ser assassinats a Mauthausen,
Ravensbrück, Dachau, Buchenwald, Gusen... Més de 700 barcelonins i barcelonines
van ser deportades.
No podem permetre que cap memòria individual dels que van
ser deportats no tingui el seu record, no es difongui la seva ensenyança i la
seva transmissió en la nostra memòria col·lectiva com a societat. Dir tots els
noms és i ha de ser una premissa contra el mal radical.
I cal que ho diguem i ho expliquem. No valen les
commemoracions buides. La commemoració és per alçar la veu i no per callar-la.
Fa pocs dies el primer ministre holandès va demanar perdó en nom del govern per
l’actitud del seu país front l’Holocaust. En canvi, Felip VI, aquesta setmana a Jerusalem, ni tan sols va citar
l’assassinat dels espanyols i espanyoles deportats per ser republicans i
defensar el govern legítim sorgit de les urnes.
El ritual i la commemoració no van de silenci. Al contrari, van d’alçar la veu i són compromisos.
Auswitch ens interpel·la. Auswitch ens estira i ens reclama.
Auswitch no només ens fa mirar al passat, sinó que és una
mirada al món d’avui: què podem fer juntes per garantir un present i un futur
antifeixista, antilgtbifòbic, just, respectuós amb les seves diversitats,
antimasclista, igualitari i internacionalista?
Perquè hem de tenir present que no només recordant s’evita
la repetició. Amb la memòria i les polítiques públiques de memòria, que són
imprescindibles, no n’hi ha prou. Dir que és impossible que torni a passar és
mentida. És un engany vestit de revisionisme, de negació o de suposada
indiferència.
I alerta, perquè els revisionistes, els negacionistes i els
falsos indiferents ja són a les institucions i governen també ben a prop
nostre.
La banalització pot adoptar moltes disfresses. El silenci és una forma del negacionisme.
Amb aquesta i amb totes les commemoracions ens conjurem a
desemmascarar la banalització i els silencis, i a combatre els discursos de l’odi.
La commemoració ens deixa el llegat de la feina tossuda i
obstinada que hem de fer cada dia: l’antifeixisme.
Auswitch, Chelmno, Treblinka, Sobibor, Buchenwald,
Mauthausen, Gusen, Ravensbruck... ens deixen l’exigència ètica del compromís
amb l’antifeixisme.
Avui és un dia pel
record i per l’esperança. Poder estar vius aquí, avui, recordant l’Holocaust
amb vosaltres és la constatació de la supervivència dels diferents pobles,
cultures, opcions polítiques i de vida, i creences que el nazisme volia
anihilar.
De l’horror dels camps va sortir la convicció que no hi ha
ciutadans de primera i de segona, que la democràcia, per imperfecta que sigui,
requereix salvaguardar i protegir els drets de les cultures diverses, de les
diferent maneres d’entendre el món i la societat, i l’exigència ètica i política de plantar cara
a les ideologies que propugnen l’odi, l’antisemitisme i els racismes.
Mai més. Enlloc. Contra ningú.
Naistuke, toda raba, moltes gràcies
