El finançament andreuenc per a les milícies del front d'Aragó

El cop d'estat feixista del 18 de juliol de 1936 fou l'inici de la guerra civil espanyola. A Barcelona les onades del tsunami de l'alçament arribaren el 19 de juliol, quan els elements obrers feia setmanes que les esperaven, coneixedors de les intencions de l'exèrcit espanyol i tensionats pel clima polític irrespirable després de les eleccions d'aquell febrer. De fet, feia dècades que els homes i les dones de les classes populars catalanes i barcelonines vivien cada dia amb la vista posada en l'anhelada revolució, la paraula màgica que els portaria a una vida digna i al somni igualitari: la vaga general de 1902, la revolució de juliol de 1909 i la vaga de la canadenca de 1919 foren algunes de les fites del moviment obrer organitzat, com també ho foren la xarxa d'ateneus i les seves classes nocturnes, l'esperit cooperatiu i les seves iniciatives contra l'especulació en els subministraments bàsics, o l'enquadrament de petits grups organitzats que sobrevisqueren durant la dictadura de Primo de Rivera (1922-1931) amb l'objectiu d'abatre el sistema quan tinguessin prou força. La Confederació Nacional del Treball era el sindicat majoritari, i podem afirmar que, en aquells anys, era el més gran d'Europa de caire anarquista.

 

Així doncs, el mateix fil que unia les dones que s'alçaren contra la competència deslleial de les manufactures tèxtils de l'església durant la revolució de juliol de 1909 (també coneguda com Setmana Tràgica) i les que s'organitzaven per aturar desnonaments a la Barceloneta l'any 1933 era el fil que seguia estirant-se quan, el juliol de 1936, els homes i les dones organitzas bàsicament a redòs de la CNT aixafaren les voluntats totalitzadores dels militars de les casernes barcelonines després que uns militars feixistes s'alcessin al Marroc contra la democràcia.

Les dècades de militància i d'organització a mig camí de la legalitat i la clandestinitat els havien donat el múscul necessari per activar-se amb més rapidesa que els mateixos governs que, com el de la Generalitat, es van mostrar ineficaços en la gestió del conflicte que va desembocar en la guerra civil.

Les classes populars enquadrades en sindicats aturaren el cop a la ciutat de Barcelona i a partir d'aquest fet s'autolegitimaren per a dur a terme bona part de l'organització social dels barris. Una nova organització assumida com a “conquesta revolucionària” i que arribà en els espais en els que la “vella administració institucional” restà afeblida, precisament per la seva actuació aquells dies de juliol.

No podem parlar de duplicitat de poders sinó més aviat de dualitat de funcions: organitzacions i administracions que funcionaren en paral·lel però que ocuparen espais diferents. La lluita que duria a terme la Generalitat i els seus al·liats per recuperar els espais de poder ocupats per la CNT i el seu entorn culminaria amb els fets del maig de 1937, quan podem donar per acabat l'experiment revolucionari a Barcelona, un dels llocs del món on havia arribat més lluny.

Sant Andreu de Palomar, anomenat aquells anys Harmonia de Palomar per tal de palesar el nou poder revolucionari, fou un dels escenaris d'aquesta pugna, que tingué en els subministraments bàsics i en la lluita contra el feixisme les seves primeres puntes de llança. Així, els elements obrers s'organitzaren en comitès revolucionaris i organitzaren les primeres columnes que volien dirigir-se a Madrid per fer front a les tropes dels militars sollevats. Des de Sant Andreu desenes d'homes i de dones agafaren les armes i, empesos pels ideals revolucionaris i antifeixistes pujaren als camions que els havien de portar a la capital de l'estat espanyol. La majoria no hi arribà en primera instància ja que, o bé moriren al front d'Aragó o, els que sobrevisqueren, foren conduïts a altres focus bèl·lics.

La gent que es quedà a la rereguarda fins que les institucions burgeses (seguint el llenguatge revolucionari) regularitzaren la situació, reberen la visita dels recaptadors del Comitè Revolucionari de Sant Andreu que obrí una subscripció popular per finançar, abastir i pagar les milicies amb els propis mitjans.

Els comitès revolucionaris eren els organismes de poder popular que s'establiren a les barriades barcelonines. Provenien dels comitès de defensa que la CNT mantenia en la clandestinitat per tal de preparar la revolució, com cèl·lules actives que havien de fer-se públiques quan fos oportú. La derrota dels feixistes el 20 de juliol de 1936 fou l'oportunitat esperada. Així, els homes organitzats en els comitès de defensa juntament amb altres elements obrers, sindicals i menestrals estructuraren els comitès revolucionaris que tenien per objectius incautar edificis per la instal·lació de la seva seu i magatzem de proveïments; registrar edificis privats per requisar armes, aliments, vehicles, etc., i custodiar-los; detenció de sospitosos; instal·lar centres de reclutament per a les milicies, així com finançar-les, abastir-les i atendre els milicians en els seus permisos; custòdia d'armes i implantació de l'impost revolucionari i la seva recaptació.

Justament a Sant Andreu tenim localitzats uns 300 documents d'aquest impost revolucionari (que sapiguem és la col·lecció més important de Barcelona), que van des del 28 d'agost de 1936 fins el 30 d'octubre. L'activitat fou, doncs, intensa, i es recaptaren 4.395 pessetes, amb contribucions que van des de les 500 pts. (Ramon Sarget), 200 pts. (Pedro Huet), 100 pts. (Juan Raspall, Esteban Prat, Valentí Iglesias, Benito Ferrer), 75 pts. (José Feliu)... i una gran quantitat de contribucions modestes, entre 25 i 2 pessetes.
Els documents són fulles que ténen dues parts. Al capdamunt, ocupant la major part de la fulla, hi ha l'escrit que motiva la recaptació redactat amb un llenguatge molt propi de l'anarquisme del moment i fent una crida a la solidaritat per a la lluita contra el feixisme. Seguidament, i separat per una línia contínua hi trobem pròpiament el rebut, amb espais per la data, la firma, els noms i la quantitat donada. 

Aquest és el text de la carta. Com podem llegir, es prioritza indiscutiblement la batalla contra el feixisme a la revolució (contradint la tesi popular que repeteix incansablement que els anarquistes volie fer la revolució i la guerra al mateix temps):

“C.N.T-F.A.I.-A.I.T.

Calle San Andrés, 146

BARCELONA

Ciudadano:

Nuestros hermanos días há que luchan en tierras lejanas ofreciendo su sangre y hasta sus vidas, para abatir ese fétido pulpo del FASCISMO que con sus diversos y a cual más infame tentáculo pretende estrujar al proletariado.

Estas vidas ofrecidas en defensa de la libertad y derechos de la clase productora reclaman tu desinteresada cooperación hasta el final de la lucha que resplandecerá el Sol de la JUSTICIA E IGUALDAD que todos disfrutaremos con igual derecho.

La C.N.T. y la F.A.I. te invitan y esperan no permanecerás sordo a sus llamadas, a que contribuyas en la capacidad de tus medios a engrosar la suscripción abierta con el fin de que a nuestros bravos y abnegados defensores estén lo mejor equipados para seguir hasta el final esta gloriosa lucha y a que sus familiares y víctimas estén lo debidamente atendidas.”

Com que els rebuts van numerats hem fet l'extrapolació d'allò que es podria haver percebut durant aquests dos mesos, i els nostres comptes ens condueixen a una recaptació de gairebé 22.000 pessetes que s'haurien destinat bàsicament al front, però de ben segur que també al funcionament diari del Comitè Revolucionari. Les dones eren el 26% de les contribuents, els homes el 62%, un 2% de negocis i en un 9% no hi apareixen els noms.

En els rebuts hi apareixen els noms dels recaptadors: Agapito Clemente, Melo, Floreal y Villena. No cal ser especialista per assegurar que aquests homes eren militants de la CNT, segurament vells militants, compromesos, i treballadors d'alguna de les fàbriques instal·lades a Sant Andreu. La seva militància deixà de ser subalterna i passà a formar part de les estructures de poder de la ciutat, una situació inaudita al país. Aquesta nova situació els dotà d'una autoritat que segurament, en alguns casos, utilitzaren de forma coercitiva a l'hora de la recaptació.

Un dels meus somnis com a historiador és descobrir la petja biogràfica d'aquests recaptadors: on havien nascut, en quines condicions, la fàbrica on treballaven, com visqueren aquells excepcionals dies de juliol i quina fou la seva sort un cop acabada la guerra. Potser, aquells dies de juliol, després d'una frenètica i caòtica activitat pensaven quelcom similar al que deixà escrit Garcia Oliver: 

“La meva ment estava alerta. M'adonava que, entre l'ahir i l'avui, s'iniciava una inquietant etapa revolucionària que portaria inesperats plantejaments de problemes que exigirien una ràpida solució i que aquesta hauria de ser original, totalment nova, sense vinculació amb el passat que, en part s'havia enfonsat ja, però que tractaria incansablement de reproduir-se”. 
La urgència, l'originalitat, el passat esfondra't i la por a no dominar la situació. Serien també pensaments que atravessarien les ments de Melo, Floreal, Clemente i companyia?.

El vell somni de la revolució que acabaria amb les desigualtats podia estar-se convertint en realitat i aleshores, les por i els dubtes acompanyarien la motivació per seguir treballant encara amb més dedicació i ara, per primera vegada,  amb una posició preponderant als carrers.

Entre els documents localitzats hi ha alguns que mereixen unes línies pròpies, com la d'Eduard Heredero, el propietari del Bar Versalles, ja aleshores un dels més populars de Sant Andreu i on s'hi congregaven tant els elements obrers i populars com, de tant en tant, membres de la petita burgesia andreuenca. Destaquem que el bar s'havia convertit aquells anys en  un dels punts impotants d'informació car disposava d'una ràdio que a l'estiu instal·laven a la plaça del Comerç, de vegades acompanyada d'un altaveu. Al seu voltant s'hi reunien famílies i es feien rotllanes de veïns i veïnes que comentaven les notícies. Aquells dies de juliol, tanmateix, no hi hagué ràdio i tothom cercà un familiar, un company de feina més o menys implicat que els expliqués el que estava passant.

La contribució d'Heredero és de les mitjanes, i és interessant notar com no va a nom del bar sinó del seu personal.

Un altre rebut que té el seu interès és el de Jaume Cararach, propietari i petit industrial andreuenc, membre d'una de les famílies més influents del conservadurisme lligaire andreuenc, vinculats a la parròquia de Sant Andreu i al Centre Popular Catalanista. El seu germà Josep, regidor de l'Ajuntament i centre de la xarxa conservadora local, hagué d'amagar-se per por a ser assassinat. Així ho explicava a les seves memòries:

"Després, la República ens portà la revolució i començà la persecució de tots els que no pensaven com ells; jo quan vaig veire el caire que prenien les coses vaig marxar de Sant Andreu, i vaig passar uns quants dies a casa del meu germà Damià, després a casa del meu cosí Jordi, després a una casa de la Barceloneta, i finalment a la casa d'en Joan Millet on vaig estar tota la resta de la guerra sense sortir al carrer. A aquesta família i a les demés però especialment a l'última he de fer constar el meu agraïment més profund per les molèsties que vaig ocasionar-los i pel perill a què s'exposarn en el cas que m'haguessin trobat els rojos i m'haguessin reconegut. Afortunadament tots vàrem sortir-ne bé d'aquella temporada d'assassinats i robatoris." I també explica:

"Durant la guerra s'apoderaren del meu pis, em robaren tot el que hi trobaren, excepte les escriptures i alguns diners que vaig emportarme, també s'apoderaren del meu automòbil que, per cert, era nou."

Un altre document interessant és el de Mercedes Carbonell, número 45, a qui es condona la contribució per ser "Pobre", i així s'indica amb una anotació prou explícita. Aquest document ens porta a fer diverses reflexions: sembla que els membres del comitè revolucionari tenien un cens previ dels veïns i les veïnes, és a dir, la feina no consistia en anar casa per casa a preguntar qui hi vivia per extendre el rebut. Al contrari, el rebut ja venia confeccionat, a màquina d'escriure, prèviament, i els recaptadors anaven a les adreces que els indicaven des de la seu del comitè. És indubtable que no es pot pensar que aquesta organització es desfermés a partir del 19 de juliol de 1936: la feina era prèvia, les hores d'investigació s'havien fet anticipadament. Els sindicats estaven preparats.

Per acabar l'article, deixem algun exemple més de rebut i algunes anotacions.

Cladrà, com sempre, seguir investigant.