No te salves

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo
pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo

MARIO BENEDETTI

Trilogia de Nova York

Ahir vaig acabar de llegir la Trilogia de Nova York, d'en Paul Auster. Fa anys que l'havia llegit però aleshores em va descol·locar. Mentre el llegia no era conscient del què estava fent. Aquelles pàgines atapeïdes feien que contínuament m'estigués preguntant què era aquell artefacte que llegia. Me'l vaig acabar empès per l'instint però sense arribar a entendre'l. Mai no vaig fer-me meves aquelles històries.

Ahir me'l vaig tornar a acabar i em va semblar haver entès. Paul Auster ens presenta tres històries independents amb punts en comú (Ciutat de Vidre, Fantasmes i L'Habitació Tancada) . Per començar s'estructuren com històries detectivesques, però no ho són, en què l'observació dels protagonistes va conformant els relats i l'autor pren diversos jos, és protagonista-narrador, notari de la realitat i fins i tot apareix com un dels personatges provocador de l'acció. També trobem punts en comú en el desenvolupament perquè en el darrerhi apareixen personatges i situacions dels anteriors. Les històries són rodones, però hi ha escletxes que impedeixen que siguin tancades. Aquí és on rau l'interès de la Trilogia perquè Auster quan insisteix en la naturalesa real de les històries no fa més que fer-nos-en dubtar. Tot i la seva aparença de relats sòlids i impermeables, l'autor vol que ens adonem que està jugant amb nosaltres, amb el llenguatge i amb la literatura. El llibre adquireix la seva dimensió quan et deixes endur pel joc, entrar en l'absurd i capficar-t'hi. Aleshores pren sentit.

És necessària una predisposició especial per llegir la Trilogia de Nova York. Hem de saber que no estem davant d'una història plana sinó que hi ha infinitat de lectures, o si més no, això és el que Auster vol transmetre. Des del nom dels personatges fins les mútiples referències literàries, aquest és un text que reivindica una sèrie d'autors i obres. Les explícites, perquè formen part de l'acció, el Quixot de Cervantes i Bartleby de Mellville. Em quedo amb Bartleby, l'escrivent. Llegiu-lo.

Recomano, doncs, la segona lectura de la Trilogia de Nova York. I a partir de la segona, la tercera i la quarta...

50 anys d’On the Road

Abandonat entre desenes de llibres, dins d’ una caixa de cartró, reposa el meu exemplar d’On the Road, el llibre de Jack Kerouac (1922-1969) publicat fa 50 anys per Viking Press. Aquesta va ser la meva primera incursió conscient en la literatura nord-americana i recordo l’emoció que vaig sentir en acabar el llibre, una nit ajagut damunt del llit. Vais tenir la sensació d’haver llegit quelcom nou, diferent. No havia llegit mai res d’igual i, d’alguna manera em sentia company d’aquella cerimònia d’iniciació que Kerouac ens narra. Un viatge iniciàtic al llarg dels Estats Units a bord d’un cotxe.
El viatge dels protagonistes em presentava un paisatge físic i humà totalment nou. La carretera, que tantes vegades havia sentit citar en las cançons de l’Springsteen, va adquirir de cop la dimensió èpica que mai no havia entès. La carretera esdevenia un referent ètic, en hostatjar les més diverses realitats amb respecte. També un model estètic. Potent. Per mi, terriblement potent. Al llibre la carretera és el riu de la literatura medieval, és el viatge del Dant, és la vida. La metáfora de la carretera, que té els seus antecedents en la literatura medieval europea, és recurrent de la cultura nord-americana. Com que no en sóc especialista només cito The grapes of wrath de John Steinbeck (1939) on la carretera és, per la familia de Tom Joad, l’únic camí que la pot portar a una vida millor. En aquest sentit, també és un instrument de redempció.
Cito també la cultura del blues, Robert Jonson, i la del folk i el rock, Bob Dylan i Bruce Springsteen, i m’aturo a Thunder Road.
En tancar el llibre vais tenir la sensació d’haver après. No en el sentit iniciàtic sinó en el més elemental ja que vais descubrir paraules noves, que semblaven tenir un món darrera. En vull destacar una: beboop. S’obria el teló i apareixien Dizzy Gillespie i Charlie Parker. Escolteu-los. Després vindrien altres noms meravellosos. Jazz.
Aquestes sensacions les vais tenir una vegada vaig tancar el llibre, quan el vaig tenir entre les meves mans servant-lo com una part de mi mateix. Em vais emocionar. Vais sentir plaer. No puc dir que aquesta lectura canviés la meva vida, però indubtablement va marcar el camí del que hauria de ser el meu cànon literari anys més tard, és a dir, allò que m’agrada llegir.
Una altra cosa discurs, que no vull encetar, seria discutir si aquest és el model d’utilització del llenguatge que m’interessa, el kickwriting. Segurament no, però és terriblement efectiu i dotze o tretze anys més tard d’aquella lectura, encara em conmou.
Us animo a que llegiu On the Road, escolteu Charlie Parker i ploreu amb Thunder Road.

Perquè Vull

Aquest blog parteix de la voluntat d'un servidor per fer-lo o per desfer-lo. Us convido a participar, doncs, d'aquest espai en el que parlaré de literatura, d'història, potser de política i us enllaçaré amb llocs del meu interès, per tal de compartir els meus sentiments vers el món en què vivim.
El motor de les publicacions serà quelcom que tots podem compartir, però passat pel sedàs dels meus sentiments.
Per començar no hi ha regles, no tinc objectius finals. Serà el propi esdevenir del bloc el que, amb el temps, marqui les seves característiques.

Mireu que ens diu l'Ovidi en aquesta foto: "Benvinguts i gràcies. Comença l'espectacle"

Perquè vull - Lletra : Ovidi Montllor Música : Y. Belmonte

Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortis!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món precios.
Perquè vull! perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip de la contrària!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.