El mes de gener de 2006, l'editorial Dalmau em publicà el que havia estat el meu treball del segon curs de doctorat, en bona part gràcies a les gestions d'Agustí Colomines. En aquest post trobareu algun tros (amb algunes modificacions) d'un parell d'apartats referents als fets del sis d'octubre de 1934, ara fa 80 anys que van succeir. El llibre és una biografia de Josep Dencàs, i per tant el relat està fet centrat en la seva persona.
El llibre és "Josep Dencàs i Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat" (1).
Joan Selves i Carner, Conseller de Governació,
morí inesperadament l'estiu de 1934. En quedar la conselleria
vacant, el president Companys confià la cartera de Governació a
Josep Dencàs i Puigdollers. Fou nomenat el 28 de juny de 1934. Tot i
no ser un home de la confiança del president Companys, havia anat
guanyant quotes de poder i de respecte per la seva tasca en
l'elaboració de l'Estatut, per la seva labor al capdavant de la
Conselleria de Sanitat i Assistència Social i per la seva condició
d'home fort (i temut) de l'Estat Català (EC) i les Joventuts
d'Esquerra Republicana – Estat Català (JEREC). Com hem dit,
divergien diametralment en les seves prioritats nacionalistes: a
Companys se l'acusava de poc nacionalista i a Dencàs se'l titllava
d'eixelebrat i de feixista. Així doncs, quan bona part de l'opinió
pública conservadora i republicana moderada l'acusava de feixista,
¿per què Lluís Companys, l'advocat dels obrers, confiava una
Conselleria que incloïa el control de tot l'ordre públic del país,
a Josep Dencàs? ¿Potser per pactes de partit adquirits després de
la mort de Macià?.
D'una banda, cal que tinguem present que la
situació a Espanya en aquell moment no era gens esperançadora per a
qui tingués aspiracions realment democràtiques i republicanes, i que
el posicionament del govern de Lerroux cap al conservadurisme provocà
una reacció radical arreu de l'Estat Espanyol. Dencàs podia ser una
d'aquestes reaccions a la situació, que a Catalunya es traduïa en
veus contràries a la política de Lluís Companys. Donar més
responsabilitats a un home allunyat del seu pensament podia donar una
certa credibilitat al president en els ambients més nacionalistes. A
més, hi havia hagut moments de tibantor mlt importants amb el govern
espanyol, i se n'esperaven de més furs.
Ens aventurem, així mateix, a llançar una altra
hipòtesi basada en els temps duríssims que s'estaven vivint arreu
de Catalunya, i molt especialment a Barcelona, amb un increment de
les topades entre les institucions i les forces sindicals. Les
organitzacions obreres començaven a estar molt decebudes de l'acció
governamental, la qual, per a ells, no havia reportat prou millores
per als obrers i les obreres, i per tant havien reprès la seva
política d'enfrontament amb les institucions “burgeses”. Al seu
entendre, els governs de la Generalitat estaven construint una
república basada en l'ordre i amb una política econòmica poc
arriscada que els decebia, ja que n'esperaven molt més d'un partit
que es declarava obrerista des de la seva fundació. Avaluant-ne la
situació, probablement Lluís Companys va arribar a la conclusió
que seria necessària una política més dura en l'àmbit de l'ordre
públic i Josep Dencàs podia ser l'home adient. El seu ascendent
sobre les JEREC podia ser utitlitzat en moments claus.
La jugada de Lluís Companys podia ser la
següent: donar la Conselleria de Governació a un nacionalista
independentista, que podia anar preparant una possible revolta si
s'esqueia, que imposaria mà dura en l'ordre públic, al qual no se
li concediria un increment de pressupost per a la Conselleria i al
qual se li podrien donar les culpes dels possibles excessos.
Aquesta
darrera hipòtesi no fa sinó confirmar allò que escriví el mateix
Dencàs l'any 1935: Que Lluís Companys li havia confiat Governació
amb l'encàrrec explícit de preparar la revolta que havia de conduir
Catalunya a la independència:
“quan se'm nomenà Conseller de Governació,
aquest nomenament fou per unanimitat i perquè preparés un alçament
nacionalista”
Si fem cas d'aquestes paraules, la contradicció
entre els fets i les paraules del president són ben eloqüents.
Però, és clar que no sabem si això fou certament o era la
percepció de l'impulsiu Dencàs. Quan va assumir la Conselleria,
conscient del moment en què es trobava i de les dificultats que
tindria, es va trobar amb algunes sorpreses, de les que en parlà
anys després (extractes del discurs de Josep Dencàs al Congrés
d'EC celebrat a la seu del CADCI els dies 24 i 25 de maig de 1936):
“Em va estranyar molt que al cap de quatre anys
de Govern català. No es trobés res preparat a la Conselleria per a
fer front a cap contingència que es presentés […].
Em trobava que després de més de dos anys que
s'havia ordenat la incautació de les armes del sometent encara no se
n'havia recollit una sola. És a dir, que les armes del sometent
estaven encara íntegrament en mans dels enemics de Catalunya,
almenys en llur major part.
Una altra de les coses que es trobava
inexplicable a l'entrar a la Conselleria, era que tenint la
possibilitat de transformar, augmentant-ne el nombre, els Mossos
d'Esquadra, i suprimint la Guàrdia Civil això no s'havia realitzat.
És a dir, que el Govern tenia més confiança en un cos format tot
per enemics de Catalunya que en els Mossos d'Esquadra, força
composta per catalans.
Hi havia encara un altre problema gravíssim al
que no s'havia posat remei. El traspàs d'Ordre Públic els facultava
per a què reformessin els quadres de comandament de la Guàrdia
d'Assalt, la majoria de l'oficialitat de la qual era monàrquica i la
que era republicana no secundaria amb especial entusiasme un moviment
de caràcter netament català-
Jo, immediatament, ja que no els podia destituir
fulminant, vaig obrir un expedient perquè fossin expulsats del Cos.
Efectivament, poc abans del Sis d'Octubre sortia un decret al
Butlletí de la Generalitat en el qual s'obria expedient contra 12
oficials de la Guàrdia d'Assalt. D'obrir l'informe per a esclarir
amb quins oficials es podia comptar, se n'encarregà el Capità
Menéndez.
Em trobava, doncs, sense armes, i en canvi,
elGovern de la Generalitat, tot i estant perfectament enterat
d'aquestes circumstàncies, deia en els seus discursos que abans es
passaria per damunt del seu cadàver que permetre que s'arrabassés
la més petita llibertat a Catalunya”.
 |
| 6/12/1933, plaça del
Comerç de Sant Andreu de Palomar. La Guàrdia Civil defensa el tramvia durant una vaga de tramviaires. Fons Sagarra -ANC. |
Miquel Badia i Capell, que era secretari d'ordre
públic de la Generalitat des de desembre de 1933 i havia estat
nomenat Cap Superior d'Ordre Públic el febrer de 1934 era un estret
col·laborador de Dencàs, probablement des de la seva joventut.
Badia, procedent d'EC, havia estat cinc anys a la presó pels actes
de sabotatge i havia dirigit les controvertides Joventuts d'Estat
Català, fundades per Francesc Macià. Josep Dencàs i Miquel Badia
formaren una parella temuda i objecte de crítiques ferotges per la
seva política repressiva.
Una de les tasques que es proposà Dencàs i que
encarregà a Miquel Badia fou la reorganització de la policia
catalana i el seguiment d'entrega d'armes dels membres del sometent.
L'objectiu era apartar les armes dels elements que les podien usar en
contra de la República i passar a controlar-les a la Conselleria de
Governació, coma arsenal per a aquella revolta per a la que havia
estat nomenat Conseller, segons Dencàs. Aquell estiu la Conselleria
organitzà unes reunions que Dencàs anomenava “Comitè
Revolucionari” per fer front a possibles atacs contra Catalunya,
format per ERC, Unió Socialista, Unió Democràtica i Acció
Republicana.
La crisi econòmica d'aquells anys provocava una
tensió socia terrible, la patronal endurí la seva resistència i la
CNT i la FAI aguditzaren les seves protestes, que estengueren a
l'acció del govern de la Generalitat, molt criticat. S'estengué i
s'amplià la violència en els conflictes laborals. Pel Conseller les
lluites sindicals apartaven l'obrer de les lluites nacionalistes.
Desncàs era partidari de limitar la llibertat de la CNT sense
posar-la fora de la llei.
Per acabar-ho d'adobar, per les contínues vagues
que convocà la CNT en aquell temps en molts secotrs, l'actuació
dels serveis comandats per Badia foren especialment durs amb els
elements sindicals. A finals d'agost de 1934, Dencàs pronuncià les
següents paraules:
“Si aquesta (la FAI) decideix subjecar-se a la
llei i deixa d'actuar en termes de violència contra les persones i
els béns tindrà tots els nostres respectes, però si no rectifica
trobarà sempre en nosaltres la tanca que impedirà les seves
violèncie. És doncs la FAI qui té la paraula”.
Dencà i Badia s'encarregaren de posar en marxa
la tanca que barrava el pas a la insurrecció llibertària, una tanca
elaborada amb violència.
Per preparar la revolta que portaria a la
República Catalana (o l'Estat Català) Josep Dencàs i Puigdollers
intentà comprar armes en diverses ocasions. Ell mateix explicà al
Parlament (i no li fou rebatut) que per això havia comptat amb la
col·laboració d'homes importants de l'ERC o de familiars d'ells,
que li feien gestions en països estrangers. Totes i cadascuna de les
seves propostes de compra, presentades puntualment al Govern, es
trobaven amb la negativa institucional.
Hi hagué fins a quatre propostes de compra
d'armament, que incloïen, en un dels casos, fins i tot avions i
pilots per a bombardejar els objectius que els fossin dictats i que
implicaven diputats no catalans. A Barcelona es descarregaren canons
i armes de diversos calibres, a l'espera de la conformitat del
Govern, però la resposta sempre era negativa. Les comandes s'havien
fet bàsicament al centre d'Europa.
Les constants negatives del govern de la
Generlitat no feien sinó confondre Josep Dencàs, i per aquest motiu
durant el mateix mes de setembre de 1934 manifestà al Consel
Nacional d'EC (constituït aleshores per Jaume Aiguader, Ventura
Gassol, Roc Boronat i Joan Puig i Ferrater) la seva voluntat de
dimitir del càrrec; però tampoc no li ho acceptaren i se l'instà a
seguir endavant amb el seu projecte alliberador.
Els fets del sis d'octubre
La revolta s'esdevingué el sis d'octubre de 1934,
com a conseqüència de l'agreujament de la tensió entre el govern
espanyol i el català d'ençà de les eleccions de febrer de 1933 i
amb la pretensió, d'aquest darrer, d'acaparar el moviment popular
resultant de la vaga general convocada el dia cinc. La tibantor també
es feia palesa a l'interior del Parlament, ja que la poderosa minoria
de la Lliga Regionalista i dels partits de dretes posaven traves per
tots els mitjans al govern repubicà i al president Companys en la
mateixa línia que ho feia la Confederación Española de Derechas
Autónomas (CEDA).
L'episodi polític més clamorós, i que en bona
mesura acabà desembocant en el sis d'octubre fou la sentència
dictada pel Tribunal de Garantías
Constitucionales en
base a un recurs presentat pel president del govern espanyol, Ricardo
Samper, contra la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel
Parlament de Catalunya el 21 de febrer de 1934 i aprovada de nou,
exactament igual, el 12 de juny del mateix any. Francesc Cambó i
Batlle, representant de la Lliga Regionalista a les Corts Espanyoles,
havia estat qui havia atiat el foc, junt amb l'Institut Agrícola
Català de Sant Isidre (representant dels propietaris rurals), perquè
Samper donés el pas. Aquesta Llei representava una reforma agrària
moderada, que millorava la situació dels parcers.
La sentència del Tribunal, an la seva part
dispositiva, manllevava competències al Parlament, ja que “carece
de competencia para dictar la Ley de Contrato de Cultivo”. Per
aquest motiu, com hem comentat, es tornà a aprovar el text íntegre
i s'iniciaren unes converses que acostaren les posicions entre els
governs català i espanyol, però que a Cayalunya encengué una
guerra de declaracions i publicitària entre l'esquerra i la dreta.
D'una banda, s'organitzaren manifestacions i mítings en què
intervingueren els homes de la Lliga, del conservador Institut
Agrícola Català de Sant Isidre i de la CEDA. Els de l'ERC
n'organitzaren amb la Unió de Rabassaires i el to emprat pels
elemets de l'ERC fou terriblement combatiu. Inclús Companys, que
arribava a amenaçar amb la confrontació directa. Els consellers,
també el doctor Dencàs, es prodigaren en aparicions públiques.
D'altra banda, aquesta tensió afectà el president de la
Generalitat, habitualment acusat de ser poc catalanista, i que en
aquesta cocasió havia de fer algun moviment per tranquil·litzar els
ànims.
Lluís Companys, en un moment de molta tensió
també a l'interior de l'ERC, es veié obligat a donar ales als
nacionalistes més extremistes.
El matí del 5 d'octubre, esclatà la vaga
general a Barcelona i en d'altres ciutats del Principat. Pararen els
serveis públics i les fàbriques i l'aturada fou general.
L'anarquista Durruti fou detingut, hi hagué algun tiroteig i fins un
mort. Dencàs ordenà la clausura del “Círculo Tradicionalista”.
A les dues de la tarda Companys parlà per la ràdio demanant a la
població fidelitat a la Generalitat, que volia dir rebaixar les
demandes socials i, fins i tot, desconvocar la vaga. A la tarda hi
hagué una sessió del Parlament que, vista la situació al carrer,
s'aixecà sense que hi hagués cap intervenció.
El sis d'octubre, al matí, continuava l'aturada
i Dencàs parlà per la ràdio tornant a demanar disciplina i
anunciant que, per aturar els incidents amb la FAI, feia ocupar
Barcelona per una força poc coordinada i gens efectiva. L'al·locució
radiada deia:
“Poble de Catalunya, el govern de la
Generalitat no té cap dubte que esteu al seu costat i que heu de
contribuis amb el vostre civisme a mantenir l'ordre. Però com que
tenim notícies que elements extremistes intenten pertorbar aquest
ordre, hem pres les disposicions del cas i us avisem que aquesta
tarda serà presa militarement la ciutat pel Sometent Republicà de
Catalunya.
Els extremistes han iniciat una agressió contra
la força pública, i han comès arbitrarietats, que cal evitar, per
la qual cosa us demana l'ajut de tots en aquests moments de greu
responsabilitat.”
Així doncs, a les vuit i deu minuts del vespre
del sis d'octubre, després d'haver parlat amb en Dencàs, qui li
assegurà que tot (homes i armes) estava preparat per la revolta (o
el que s'escaigués al que es referís el president), Companys llegí
el manifest que donava el tret de sortida a unes jornades que havien
d'acabar amb la derrota de la Generalitat. En reproduïm un fragment:
“En aquesta hora solemne, en nom del poble i
del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats
de poder de Catalunya, proclama l'Estat Català de la República
Federal Espanyola i, en establir i fortificar la relació amb els
dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a
establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que
trobarà en el nostre poble el més generós impuls de fraternitat,
en el comú anhel d'edificar una República federal, lliure i
magnífica”.
Companys assumia tot el poder i convidava la
ciutadania catalana i espanyola a sumar-s'hi per arribar, partint
d'aquest Estat Català, a la República Federal Espanyola. Josep
Dencàs i Puigdollers no contribuí en la redacció del
manifest final, que fou l'escollit entre els dos que presentà Companys. El
manifest fou signat per tots els consellers i Dencàs presentà
recels per fer-ho, car el considerava moderat. Ell hauria volgut un
manifest clarament independentista; però finalment el signà ja que
-segons explicà després- el president li confirmà que, per no
ferir susceptibilitats, havia calgut redactar-lo d'aquella manera.
Potser una de les explicacions del fracàs del
moviment i la manca de coordinació és que Dencàs entenia la
declaració d'una manera diferent que la majoria del Govern, ja que
per ell era un nou intent de provocar la revolta que conduiria a la
independènci. Aquesta vegada es tractava, però, d'un moviment
encapçalat pel president i gestat des de les dependències de la
Generalitat, que de cap manera buscava aconseguir la independència.
Era un cop des de dal que volia comptar amb la complicitat del poble
alçat en vaga general. Però no comptava amb el suport de les
organitzacions obreres, que jugaven un paper molt important en la
cohesió social i política de la Catalunya i la Barcelona de
l'època.
La lectura del manifest es feia un parell de dies
després de conèixer que el nou govern espanyol d'Alejandro Lerroux
havia inclòs homes de la CEDA i poques hores després, també, de la
convocatòria de Vaga General arreu de l'estat espanyol. Es diu que
Companys, després de proclamar aquest peculiar Estat Català es
dirigí als que l'envoltaven dient-los: “A veure si encara direu
que no sóc catalanista!”.
Durant tota aquella jornada, Josep Dencàs restà
a la seu de la Conselleria de Governació, amb la senyera estelada
onejant del pal principal, abillat amb l'uniforme dels escamots d'EC,
i acompanyat d'algunes desenes de correligionaris, entre ells Miquel
Badia, que havia hagut d'abandonar el seu càrrec poc temps enrere
justament per les crítiques ferotges que rebé en algunes actuacions
poc clares, en les que se li imputava haver ordenat diversos
pallisses i detencions a elements obrers.
Aquella nit, Badia patrullà amb un grup de
voluntaris per defensar la revolta pels carrers de Barcelona, mentre
Dencàs no parava de fer proclames radiades amb l'objectiu de
mobilitzar el màxim nombre de voluntaris i de solidaritzar els
obrers espanyols amb la revolta catalana; d'aquí que llancés un
polémic crit de “Visca Espanya!”, que pràcticament era un prec
desesperat, ja al final de la jornada. Des de la seva Conselleria, un
nerviós Dencàs donava ordres als joves que l'envoltaven i manà els
seus homes de localitzar el Comissari General d'Ordre Públic de la
Generalitat, Joan Coll i Llach -provinent de la Unió Patriòtica de
Girona-, i diversos representants de la CNT i la FAI, que
considerava traïdors. Ho explicà ell mateix, al CADCI, l'any 1936:
“Vaig manar que aniessin a buscar a Coll i
Llach i que allà on el trobessin, l'afusellessin”.
La fugida
Les vicissituds d'aquelles hores es poden trobar
recollides en multitud de llibres, de manera que no entraré a
explicar-les. El meu relat s'avançarà directament fins a la
rendició de Companys el matí el 7 d'octubre.
Josep Dencàs s'escapà del Palau de Governació
amb altres Companys (entre ells, amb Josep Maria Espanya, que l'any
1936 assumí precisament la Conselleria de Governació), i a través
de diverses canalitzacions de la ciutat arribaren a la Barceloneta,
on se separaren. El doctor, amb camisa d'EC i cartutxeres, i dos
companys, s'amagaren unes quantes hores en una casa d'una senyora
desconegua, posteriorment a la d'un simpatitzant anomenat Sabaté, i
d'allà fugiren cap a Sant Andreu, on s'ocultaren a casa d'un fuster,
de ben segur amic de Dencàs i conegut de la família. D'aquesta
manera, prop de casa, podia informar la seva esposa i la família del
seu estat. Després fugiren cap a Gràcia i d'allà, en cotxe, fins a
Setcases, al Ripollès, d'on partiren cap a França. Al cap d'unes
setmanes es retrobà amb la seva esposa, Raimonda Cararach. El govern
espanyol presentà una ordre d'extradició al francès i Dencàs fou
detingut i empresonat a La Santé, on ingressà el 19 de febrer de
935. En sortí el 28 de juny d'aquell any.
La resta del govern de la Generalitat foren
arrestats i presos. Josep Dencàs fou l'únic que escapà.
(1) Rabassa Massons, Jordi: "Josep Dencàs i Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat". Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. Episodis de la Història 343, 2006.
Demà dimarts 2
de desembre presentem amb en Pau Vinyes i en Jaume Domènech l’inici
d’una nova aventura: un llibre i una exposició sobre la Segona
República i la guerra civil a Sant Andreu de Palomar. Tant una cosa
com l’altra es farant publiques d’aquí a un anys, coincidint
amb la Festa Major del 2015. Jo treballaré la part de la guerra, i
en Pau la de la República.
Voldria saber
argumentar tot això d'una manera rigorosa i equilibrada, sense caure
en els errors de la mitificació o el rebuig.
M'agradaria saber
reconèixer els espais de llibertat que es crearen i les presons de
la repressió.
I com es visqué
la fi de la guerra? La derrota. Caldrà treballar l'inexplorat camp
de l'exili andreuenc i el de les famílies que es quedaren a casa i
esperaren amb angoixa la tornada de marits i fills del front.
M'agradaria poder dibuixar una cartografia de l'exili i la barbàrie
nazi; i també una radiografia del febrer de 1939, amb els
“ressucitats”, les famílies trencades, la tímida reconstrucció
i la repressió, tot i que això ja serà motiu d'una nova
investigació.
