L'església catòlica va legitimar el cop d'estat de 1936, la guerra civil i la dictadura. Franco sempre es va envoltar d'homes d'església que acompanyaven i beneien, quan no guiaven, les seves decisions polítiques. Al seu costat, durant gairebé 40 anys hi va haver el seu capellà personal, l'andreuenc Josep Maria Bulart i Ferrandis (1). Amb aquest article volem aproximar-nos a aquesta misteriosa figura mitjançant exclusivament fonts periodístiques.
De l’existència del pare Bulart m’en parlà, ja fa força anys, algún veí andreuenc quan m’explicava les seves batalletes de la guerra. Recordo que em vaig quedar astorat perquè encara tenia una visió romàntica de la història i la societat, en la que els bons eren els meus i que en el meu poble no hi podria haver nascut un íntim de Franco. Al comentar-ho amb la meva àvia m'ho confirmà, cosa que encara em va sobtar més, i m'afegí que li semblava que la seva família havia viscut en alguna casa de la plaça de les Palmeres. Amb tot, potser per aquell romanticisme absurd jo em seguia resistint a creure'm l'anècdota.
De l’existència del pare Bulart m’en parlà, ja fa força anys, algún veí andreuenc quan m’explicava les seves batalletes de la guerra. Recordo que em vaig quedar astorat perquè encara tenia una visió romàntica de la història i la societat, en la que els bons eren els meus i que en el meu poble no hi podria haver nascut un íntim de Franco. Al comentar-ho amb la meva àvia m'ho confirmà, cosa que encara em va sobtar més, i m'afegí que li semblava que la seva família havia viscut en alguna casa de la plaça de les Palmeres. Amb tot, potser per aquell romanticisme absurd jo em seguia resistint a creure'm l'anècdota.
Al cap d'uns mesos en Pere-Màrtir Cararach em va explicar que Bulart havia estudiat a l’escola de Jesús Maria i Josep, que havia sigut company d’estudis de Josep Dencàs, que ell mateix l'havia tractat en alguna ocasió que havia visitat Sant Andreu, i afegí que la casa familiar era la que feia cantonada entre els carrer Coroleu i Castellbell. Semblava, doncs, que era veritat. Ja hi havia massa veus que m'ho confirmaven com per seguir resistint-me a la veritat.
En els anys posteriors, quan he investigat la guerra civil a Sant Andreu mai no n'he fet referència. De fet, la seva presència (o no presència, com veure'm) no transforma ni té cap impacte en el relat dels fets del conflicte en aquest àmbit. És absolutament irrellevant.
Tot i que probablement sigui impossible localitzar-los tampoc no he buscat el registre del seu naixement o bateig, que volem suposar (i així ho confirma la notícia de la seva mort publicada a La Vanguardia) que foren a Sant Andreu.
Però la incessant recerca de documentació de Pau Vinyes i Roig ha posat Josep Maria Bulart i Ferrandis en el centre del meu interès històric durant els darrers dies, perquè en Pau va localitzar una fotografia del 17 de Juny de 1910 en la que hi apareix el futur capellà enmig dels seus companys de curs, entre els que hi destaco Josep Dencàs i Puigdollers, futur Conseller de la Generalitat republicana i president de les Joventuts d'ERC-EC, a la seva esquerra. Dencàs i Bulart havien nascut tots dos el 1900.
La fotografia forma part del llibre "Memoria de actividades con motivo del LXXV Aniversario de la Fundación del Colegio por el Padre José Mañanet, SF.", editat per la mateixa escola l'any 1953 i que inclou els cursos des del 1877-78 fins el 1952-1953. En la següent imatge hem reproduït el detall dels dos nois: Josep Maria Bulart és el de l'esquerra, i malgrat ser molt a prop s'endevina que no arriben a tocar-se, com si ja aleshores volguessin deixar una distància de seguretat entre les seves existències.
Segons publicava la revista "Blanco y Negro" en una entrevista publicada el 20 de Novembre de 1976, Josep Maria Bulart i Ferrandis va néixer el 19 de Novembre de 1900 i després de l'etapa d'educació infantil "realizó en el Seminario de Barcelona todos sus estudios eclesiásticos" (2).
De Sant Andreu a Salamanca, passant pel Seminari
 |
| Bulart amb Franco als pocs anys d'acabar la guerra. Font: Blanco y Negro |
Un dels seus professors al Seminari fou Enrique Pla y Deniel (Barcelona 1876-Toledo 1968), persona molt activa en l'organització de diferents grups catòlics per a l'agitació política. Fou president d'Acción Católica i bisbe d´Àvila entre els anys 1918 i 1935. L'any 1935 fou nomenat bisbe de Salamanca, el 1941 arquebisbe de Toledo i el 1946 cardenal. Josep Maria Bulart el va acompanyar a Àvila on exercí de secretari personal de Pla, que també l'ordenà sacerdot. La Guerra Civil els agafà, doncs, a Salamanca, on Pla y Deniel escrigué la carta pastoral que fonamentà la justificació divina de la guerra en definir-la de "Cruzada". A més, el bisbe cedí a Franco el seu palau episcopal i fou aquí on "inició monseñor Bulart, primero en la familia del Caudillo y luego como miembro de su Casa Civil, sus funciones de capellán de Jefe del Estado" (3). Concretament, Bulart va ser el seu capellà des del 4 d'Octubre de 1936 fins a la seva mort, el 20 de Novembre de 1975 i va conviure amb tota la familia a la residència de El Pardo, domicili oficial del dictador, si bé també disposava d'habitacions pròpies a tocar de la parròquia de Buen Suceso, de la que n'era rector. A l'obituari que publicà El País en motiu de la seva mort llegim que "formaba parte del paisaje familiar de El Pardo, y según sus propias declaraciones, acompañaba a Franco ante el televisor, sobre todo cuando se emitían partidos de fútbol: 'antes del furor de la televisión hablábamos mucho, pero en cuanto apareció ésta se quedaba embebido en el aparato y claro, ya no podíamos hablar tanto'" (4). Una televisió, per cert, que ell coneixia bé, perquè fou qui beneí els primers estudis de Televisión Española a més de ser el protagonista del primer programa emès en directe, la Santa Missa celebrada des d'un altar alçat per a aquesta ocasió el 28 d'Octubre de 1956.
 |
| Bulart d'esquenes a TVE el 28 d'Octubre de 1956. Font: ABC. |
Com a capellà personal i familiar, acompanyava el dictador en bona part dels seus viatges i acostumava a ser l'encarregat d'oficiar les mises particulars, també, en aquestes estades. Sembla que mantenia una relació excel·lent amb la resta de la familia i sobretot amb la filla del dictador, María del Carmen Franco, "Carmencita" pel capellà, i amb la seva esposa, Carmen Polo, a qui sempre anomenà "la señora".
Del "Enterado" al "Enterrado"
Algunes de les fonts que hem consultat (sempre periodístiques) defineixen a Bulart com un home misteriós. Malgrat conèixer de primera mà a Franco mai no acceptà escriure les seves memòries, en les que podria haver donat detalls poc coneguts del seu entorn, i va accedir ben poques vegades a ser entrevistat. Sembla que el seu caràcter reservat va afavorir la presència constant al costat dels Franco, així com l'admiració absoluta pel dictador i la seva obra. Un any després de la seva mort assegurava que Franco era un home "¡Buenísimo! Un hombre educado, delicado, que procuraba no molestar nunca, que ni hablaba ni le gustaba que hablasen mal de nadie" (5). Tot i celebrar les misses privades, només va ser el seu confessor de forma esporàdica i sovint resava el rosari amb ell i la seva esposa (que ho feien a diari).
Precisament la seva proximitat amb el dictador va fer que moltes vegades coincidissin després que Franco es donés per "Enterado" d'alguna de les múltiples sentències a mort que ratificava tot esmorzant, "ese terrible 'enterado' que cuando se producía, yo le decía ¿'enterrado'?... bromejà Bulart el 1976 (6). Aquest era l'humor negre que varen gastar els dos amics durant gairebé quaranta anys, perquè assegurava que a Franco "le gustaba contar chistes y que se los contaran" (7).
 |
| Camen Polo y Bulart després de visitar Franco a l'hospital. Font: Blanco y Negro. |
Josep Maria Bulart després de Franco
 |
| J.M. Bulart. Font: La Vanguardia. |
Franco va morir el 20 de Novembre de 1975 i Bulart va oficiar el seu enterrament tres díes més tard al Valle de los Caídos. Un enterrament del que hem vist moltes imatge per televisió i que avui es veu gris i se sent gelat, com un estrany moment de ralentització del temps, un punt d'inflexió en la història i en la vida de milions de persones. Amb una escenografia pròpia del franquisme més ranci, amb un Augusto Pinochet majestàtic i repulsiu amb les seves ulleres de sol i els braços creuats, desafiant. I a l'altar la figura de Josep Maria Bulart. L'home de la seva intimitat. Un amic. Un andreuenc. En la seva homilia va sentenciar, commogut que "Murió el alma de España, cuando todos creíamos que las almas no habían de morir" i que calia "tragar las lágrimas en silencio, como habéis hecho vosotros, combatientes de la paz, en esta ocasión".
Mort el dictador, Bulart va seguir visitant la seva família - en especial "la señora"- i es va dedicar a la gestió de la seva pàrròquia ja que des dels anys quaranta era " párroco titular de la feligresía de la paròquia de Corpus Christi de la capital, instalada en la recién derruida iglesia del Buen Suceso, cuya primera capellanía ha desempeñado también" (8). Sembla que aquesta operació urbanística va ser fraudulenta, i va tenir una càrrega especulativa escandalosa, en la que qui sap si Bulart hi va jugar algun paper. Josep Maria Bulart va morir el dia 11 de desembre de 1981, a Madrid. "Su natural discreción, reafirmada acaso por el secreto inherente a su condición sacerdotal, quizá hayan impedido que monseñor Bulart nos haya dejado innúmeras anécdotas y su visión de muchos acontecimientos de los que fue primer observador, que ya forman parte de la historia de España" (9).
El seu company de jocs infantils havia mort l'any 1966 a Tànger, on s'havia establert després d'agafar el camí de l'exili l'any 1936. Josep Dencàs influí la política de Francesc Macià i Lluís Companys i deixà una petja encara vigent en la política catalana. De la influència de Bulart en Franco no en sabem res, però certament degué exercir algun paper en aquells 39 anys d'amistat fidel.
Dencàs i Bulart. Bulart i Dencàs. Dues visions del món. Dos nens dins d'una foto.
NOTES
(1) Malgrat que en gairebé totes les fonts el seu nom apareix castellanitzat (José María Bulart Ferrandiz) jo he conservat la seva versió catalana (Josep Maria Bulart i Ferrandis), de la que també hi ha referències.
(2) La Vanguardia Española, 28/10/1975
(2) La Vanguardia Española, 28/10/1975
(3) La Vanguardia Española, 28/10/1975
(4) El País, 13/12/1981
(5) Blanco y Negro, 20/11/1976
(6) Blanco y Negro, 20/11/1976
(7) Blanco y Negro, 20/11/1976
(8) La Vanguardia Española, 28/10/1975
(9) La Vanguardia, 15/12/1981
3 comentaris:
Us deixo el comentari que m'ha enviat l'historiador Joan Pallarès-Personat. Entra en contradicció amb algunes de les afirmacions que sostinc jo a l'article. Serà qüestió de seguir investigant. Gràcies Joan!.
"Jordi,
continuant el teu article he buscat sobre en Bulart i m'ha sortit aquesta fotografia que potser és del vostre interés, en Bulart tenia vincles amb Sant Andreu, però no n'era. sembla que va viure entre novembre de1900 i desembre de 1981 i també que alternà la capellania de la Casa Civil de Franco i el fer de rival al tenis els estius al Pazo de Meiràs, amb la feina de rector del Corpus Cristi i desprès del Buen Suceso, de Madrid. Efectivament es deia Josep Maria Bulart i Ferrandis, cantant la Primera Missa el 5 de juliol de 1925 a l'església de les moges de la Immaculada Concepció del Carrer València 252 i feu carrera de la mà del Cardenal Pla i Deniel del qual era majordom. El primer "destí" significatiu fou l'octubre del mateix any que cantà missa com a Notari-Arxiver del Bisbat d'Àvila.
El pare també es deia Pere, la mare Remei Ferrandis Guimbeu i vivien a la Plaça Letamendi número 25 i el ninxo familiar el tenien al Poble Nou.
Tenia un germà, Pere, empresari tectil i gran bibliofil, desprès venien dues germanes, Anna i Maria del Remei, que eren monges reparadores (Remei abans de fer-se monja presidia la Associació Escolar Femenida d'Acció Catòlica de la Dona), desprès Carme, monja de l'Immaculada, llavors venia ell i seguien Maria Teresa (sembla ser que era mestre de pàrvuls i la única que el va sobreviure i que morí a Madrid el 1991) i Montserrat (que vídua en primeres noces, va casar-se amb un gallego i anà a viure A Coruña i morí bastant jove).
He buscat perquè a l'economia de La Vanguardia un diumenge fa un parell d'anys vaig llegir que era un gran melómen i liceista, amb una important col.lecció de discos de música clàsica i era un fanatic de l'hongarés Béla Bartók.
Va fer les darreres misses que oí en Franco ja malalt a l'hospital. També recordo haver llegit al diari, quan es va fer els 25 anys de la mort d'en Franco, que un dia sortint de l'Hospital, a la multitud que hi havia a la porta els hi va dir "Esto se acaba".
En alguna ocasió havia fet missa als Padres i feu d'anfitrió reunin en un sopar a casa seva a Fraga i alguns bisbes el 1976, per planificar papers polítics, però Tarancon no es va presentar al sopar. "
En Juanjo Ortas m'ha enviat el següent comentari. Gràcies Juanjo!:
"No sé si et pot interessar o si ja ho sabies però acabo d'acabar “Habíamos ganado la guerra”, les memòries de Esher Tusquets i surt citat Bulart diverses vegades quan parla del seu oncle Juan Tusquets."
Doncs, Juanjo, tot i que el vaig llegir fa uns anys no ho recordava quan vaig escriure l'article. Sí me n'hagués enrecordat hagués inclòs els comentaris. Gràcies, jordi.
Benvolgut Jordi,
Moltes gràcies per l'interessant article. Et felicito de tot cor.
Pau
Publica un comentari a l'entrada