Un funeral per a Manuel Fernández Márquez

En els darrers anys del franquisme la societat civil es mobilitzà més que mai contra la dictadura mentre que aquesta esgotava el seu temps incrementant la violència contra tota oposició. Des de finals de la guerra civil, l'obrer fou el moviment social més organitzat i reprimit, i arribà als anys setanta amb un gran coneixement de la lluita, tot i ser contínuament debilitat per la política de la repressió. L'any 1973 es dugueren a terme moltes vagues per reclamar millores en els llocs de treball que acabaven com autèntiques batalles campals en les que la policia militaritzada usava contra el poble tot el seu arsenal d'armes. En una d'aquestes concentracions morí Manuel Fernández.

En el mateix temps sectors minoritaris de l'església catòlica començaren a predicar i a actuar contra la dictadura i la injustícia, més o menys amparats per la condició de capellans dels principals actors. Com ja hem comentat diverses vegades en aquest blog, a la parròquia de Sant Andreu Jaume Camps i Ignasi Pujades formaren una parella cabdal per entendre l'antifranquisme al nostre poble. Segons Ignasi Pujades, la parròquia era una"olla de grills, perquè la gent més estrambòtica ens vam reunir tots allà…" (1). L'església com a coartada i com a punt de trobada de la disidència.

En aquest apost volem fer referència a una d'aquelles fites de l'antifranquisme andreuenc: el funeral de Manuel Fernández Márquez, que se celebrà  el 9 d'Abril de 1973, mitjançant documents fins avui inèdits.

La muerte de un obrero

En Manuel Fernández

Manuel Fernández Márquez va morir el 3 d'abril de 1973. Va ser tirotejat per la policia a uns 20 metres de distància i travessat  per una bala que li va entrar per la part superior del crani i li va sortir per la nuca. De dalt a baix, com si estigués ajupit, protegint-se, i el tret hagués estat disparat des d'una posició alçada (un cavall o un cotxe…). Tenia 27 anys i la seva terrible mort provocà l'aturada de les fàbriques Siemens, Pegaso, Gincar, Fecsa, Esesa, Bultaco, Carrocerías Catalanas, Hispano Olivetti, La Maquinista i Seat.

Manuel i els seus companys de Copisa, juntament amb els treballadors de Sade Control i Aplicaciones SA estaven construint la Tèrmica de Sant Adrià del Besòs, ben a prop de la desembocadura del riu, i havien presentat dies enrera una llista de reivindicacions laborals a les respectives direccions. Les peticions específiques se sumaven a les generals pròpies de la negociació del Conveni Col·lectiu de la Construcció. El dia 2 d'abril la Comissió de treballadors s'havia entrevistat amb els representants patronals, que no accediren a les seves peticions, entre les que hi comptem l'elecció d'una comissió portaveu entre l'assemblea de treballadors i l'empresa. Tot foren negatives, i el dia 3 Copisa tancà les seves portes. Lockout patronal.

Era dia de paga i els obrers no pogueren entrar a cobrar. La batalla fou brutal, perquè les forces de l'estat anaven armades i alguns asseguren que comptaven amb franctiradors en punts elevats (potser un d'aquests trets acabà amb la vida del Manuel).

Hi hagué diversos ferits, i en Manuel, nascut l'any 1945 a Villafranca de los Barros (Badajoz), que havia emigrat a la Pobla de Lillet amb els seus pares quan tenia 3 anys i que s'havia traslladat a viure a Santa Coloma de Gramanet aquell mateix any amb la seva esposa, la Carmen Rodríguez, perdé la vida convertint-se en un símbol de la brutalitat policial i del moviment obrer (2).

Fou enterrat el dia següent al cementiri del Pomar, a Badalona, amb un impressionant desplegament policial. Només hi deixaren assistir la seva esposa i els familiars més propers. Els milers d'homes i dones que es trobaren a les montanyes dels voltants foren, de nou, dispersats per la policia.

La reacció a la seva mort fou unànime en els diversos moviments de l'antifranquisme, des dels sindicats fins al moviment estudiantil, tant espanyol i català com internacional, així com i en els sectors socials populars no necessàriament enquadrats com el petit comerç de la comarca i bona part de la gerarquia de l'església, en la que també s'hi implicà el bisbe Jubany. El dia 6 es convocà una jornada de lluita i de solidaritat a Sant Adrià del Besòs i el 8 uns 2.000 homes i dones es congregaren davant de la tomba de Manuel per retre-li un nou homenatge.

"Recogemos tu bandera de lucha"

En aquest article, però, volem donar notícia del funeral que se celebrà en la seva memòria el 9 d'abril a la parròquia de  Sant Andreu de Palomar, on el seu mossèn, Jaume Camps, i el vicari, Ignasi Pujades, prepararen una cerimònia que seria recordada durant dècades.

Convocatòria al funeral

En una vella carpeta que guarda l'Ignasi al seu despatx hi trobem aquests documents encapçalats per un títol que esgarrifa: fixeu-vos com els homes de l'església canviaren "cristianos" per "pueblo", posant de manifest el seu compromís amb les classes populars. "Nosotros como pueblo, recogemos tu bandera de lucha".

Després de diverses lectures, en les que hi inclouen uns salms d'Ernesto Cardenal, nicaragüenc i un dels principals referents de la teologia de l'alliberament a Amèrica Llatina, féren un atac a la manipulació del govern i de La Vanguardia Española en les notícies referents a l'assassinat:

" Denunciamos (…) el manipuleo ideológico de la información por parte de las autoridades del Gobierno, que impide a la opinión pública formarse un juicio objetivo, veraz i completo, de los acontecimientos que constinuamente se suceden en nuestra patria".

I encara seguien amb unes valentes paraules l'any 1973 (recordem que Franco encara era viu):

"El sistema capitalista de producción, cuya fuerza y origen estriba en que un grupo de señores, gracias a su capital, son propietarios privados de los medios de producción (las fábricas, las maquinarias, las demás instalaciones) obliga a la clase obrera a vender su fuerza de trabajo a cualquier precio, aún a un precio inferior al coste real de la vida (recordemos que la legislación española ha dejado el Salario Mínimo para este año en 186 pts. Diarias: ¿Qué familia puede vivir hoy con 186 pts al día?!!!...).

En estas condiciones de inferioridad, la clase trabajadora año tras año, se ve en la necesidad de presentar a la clase patronal plataformas reivindicativas tendientes a mejorar sus condiciones de vida y de trabajo".

Més endavant:

 "(…) los capitalistas viven opíparamente, pueden tener grandes coches, viajan al extranjero, viven en la Diagonal, disfrutan, en una palabra, de la "sociedad de consumo" -como hoy se dice- en un grado escandalosamente superior a los que viven en el Besós o en el Camp de la Bota o en Verdún. ¿Es esto justo compañeros? ¿No es ese el origen de las grandes diferencias de clase que existen en nuestro país y, en general, en todo el mundo capitalista? ¿Se puede eso concordar con la palabra de Dios?. (…)
Se trata de eliminar las causas por las cuales el pueblo se ve obligado a salir a la calle y manifestarse en masa. El pueblo nunca sale por que sí, a las calles, sabiendo que en ello arriesga tanto. Si el pueblo sale a la calle es por qué existe algo muy profundo que lo ha herido en su dignidad." (…)

Hablando más claramente:

La Tèrmica del Besòs en construcció

La tierra es para el que la trabaja. Las empresas son para los que las trabajan. Si todos producen el capital, ese capital debe revertir a todos, y no solament de forma mayoritaria a la clase patronal. Sólo la propiedad social de los medios de producción -es decir, que los medios de producción sean propiedad de todos los que trabajan en la empresa- crea las condiciones objetivas para resolver los antagonismos de clase. Si seguimos con la propiedad privada de los medios de producción, obreros y patronos seguirán estando enfrentados y la paz social seguirá siendo frágil y quebradiza. (…)

Exigimos, pues, a la clase capitalista que deje de ampararse en las fuerza policiales para perpetuar su estado de dominación.

Exigimos el derecho de Reunión y de Asamblea, sin permisos burocráticos entorpecedores.

Exigimos el derecho de agruparnos en Partidos Políticos, que reflejen al nivel del Congreso que fragua las leyes, los por el momento existentes distintos intereses de clase.

Exigimos el derecho a una Prensa Libre que refleje auténticamente los objetivos de la clase trabajadora.

Exigimos el derecho de Huelga, única arma de los trabajadores ante una clase capitalista potente y organizada.

Exigimos que nadie en España sea encarcelado por pensar estas ideas y luchar por ellas.

Exigimos la Libertad de los Presos Políticos, que ya actualmente están encarcelados por estas ideas y por su lucha por ellas.

Exigimos, concretamente, la Libertad de Camacho y demás compañeros del Proceso 1.001, acusados de integrar la Coordinadora Nacional de Comisiones Obreras, para los cuales, siendo diez trabajadores, y entre los que hay un sacerdote obrero, se les pide una pena de 162 años de cárcel.

Nuestra única arma es la palabra… y quizás, la verdad".

En un format molt més religiós, l'homilia acabà amb les següents paraules:

"Por eso ahora proclamamos que

MANUEL FERNANDEZ MARQUEZ,

cuya vida fue violentamente interrumpida por las balas,

mientras participaba en la lucha, junto a sus compañeros,

por mejores condiciones de vida,

tiene el camino abierto hacia la Vida Definitiva y Plena,

prometida por Dios cuando nos muestra

'aquel Cielo Nuevo y aquella Tierra Nueva'

que existen a partir de este cielo viejo y esta tierra vieja

que nos toca vivir y recrear.

es así como proclamamos que

Jesús Viviente late en las luchas del pueblo

hasta la Victoria Final"

Pregària dels fidels

 Aquesta fou la pregària d'aquell funeral:

"1. Que MANUEL FERNÁNDEZ MÁRQUEZ conquiste la Vida Definitiva y Plena, tras su lucha terrena por mejores condiciones de vida.

2. Que su sangre derramada no sea vertida en vano, sino que todos y cada uno de nosotros recojamos solidarios su bandera de lucha.

Ignasi Pujades aquells anys

3. Que el pueblo oprimido no se divida en tácticas secundarias, sino que juntos combatamos por el objetivo final:  todo el poder para los trabajadores.

4. Que la clase capitalista no se endurezca en su afán de perpetuar su estado de dominación, sino que entienda que su poder actual debe ser distribuido entre todos los que producen el capital.

5. Que los soldados y fuerzas policiales no tiren jamás contra el pueblo, sino que también ellas son parte del pueblo oprimido y que deben sentirse solidarios con sus compañeros de clase.

6. Que las libertades públicas y políticas sean, al fin, reconocidas y respetadas en España.

7. Que el Estado español no se endurezca en su posición de "violencia institucionalizada", para que no se haga responsable de la "violencia tumultuosa de las masas".

8. Que la justicia y la igualdad se impongan en nuestro país, única garantía sólida de una paz verdadera y perdurable."

Més enllà de les creences de cadascú és innegable el paper aglutinador de l'antifranquisme d'algunes parròquies barcelonines durant els anys setanta. Un funeral catòlic com aquest que avui presentem agafava una dimensió política de primer ordre amb les paraules que, expressades des d'un altar transgredien l'ordre social i polític establert. La majoria dels textos aquí reproduïts els llegí l'Ignasi Pujades,  que no es vestia de capellà i que només participava en els actes de la parròquia quan fugien de la litúrgia tradicional i es convertien en quelcom d'abast popular i polític.

NOTES: (1) Entrevista realitzada el 15 de Gener de 2.011.
(2) Per a més informació sobre aquest fet tràgic podeu llegir: Ferrando, Emili i Rico, Juan: "Les Comissions Obreres en el franquisme. Barcelonès nord (1964-1977)". Barcelona: Pulicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005 (pp.326-356); o bé la sèrie que es publica a La Vanguardia entre els dies 1 i 3 de maig de 2002 titolada "Muerte de un obrero".

Recull d'articles en el 97è aniversari de l'Elisa Garcia

Avui que s'escau el norantasetè aniversari del naixement de l'Elisa Garcia, i aprofitant-me de bona part de la feina dels companys i les companyes de Fem Memòria (femmemoriastap.wordpress.com) us deixo un recull dels articles que ens consta que s'han escrit sobre la miliciana morta en el front d'Aragó l'agost de 1936.

 

Articles publicats pels companys de Os Monegros:

Homenaje a la miliciana

Homenaje a "La Miliciana" Elisa Garcia

Elisa Garcia Sáez "La Miliciana"

Recuperando la memoria de Elisa Garcia Sáez

Articles publicats en aquesta pàgina web:

Elissa García. La història de l'oblidada miliciana andreuenca

Una fotografia de l'Elissa

Una banda del POUM per homenatjar l'Elissa Garcia


Articles publicats en altres mitjans:

El retorn d'Elisa García
de Meritxell M. Pauné, a la pàgina 28 de Carrer

Elisa García, memòria històrica de dona
de Pau Vinyes i Roig, a Sant Andreu de Cap a Peus

La memòria d'Elisa García, la miliciana oblidada
de Jordi Rabassa, a La Directa

Ningú se'n recorda d'Elisa Garcia
de Catalina Gayà, a El Periódico de Catalunya

Homenatges:

Acte d'Homenatge, Poesia a la plaça, el 22 de Setembre de 2013

El Born: hi ha vida més enllà de l'espectacle

L'armada mediàtica patriòtica s'ha posat les piles davant de la inauguració del Centre Cultural del Born publicant articles amb titulars contundents que posen l'èmfasi en la importància de les restes arqueològiques localitzades en el subsòl de l'antic mercat del Born per a la configuració de l'imaginari del nacionalisme català de principis del segle XXI. Un nou imaginari que sorgeix de la importància de les ruïnes i del seu excepcional estat de conservació.

El Born Centre Cultural ha de convertir-se en l'espai vertebrador de la recuperació de la memòria històrica de la Guerra de Succesió i de la Barcelona moderna, però no des del simplisme folklòric sinó de la investigació històrica rigorosa.

Com a historiador sóc del parer que era obligatori i imprescindible conservar les restes i restaurar-les per donar-los un contingut museístic de primera categoria. Després de la descoberta de la seva qualitat, al mercat del Born no s'hi podia encabir cap biblioteca ni cap equipament públic que desviés l'atenció de l'excepcionalitat dels murs i els fermats de la Barcelona moderna. La decisió de dedicar-los l'espai en exclusiva va ser un gran encert i les tasques científiques de recuperació i conservació han estat un exemple del que és capaç la nostra gent de ciència (que no pas de les empreses que han deixat de pagar els arqueòlegs i les arqueòlogues que van treballar per fer possible el que avui poden observar milers de persones).

Fotografia de Xavier de la Cruz

Partint, doncs, d'aquesta premissa: la inevitabilitat que l'equipament es centrés en les restes arqueològiques, cal plantejar-se diversos interrogants i evidenciar mancances.

Comencem pels interrogants: calia esperar més de deu anys per veure l'equipament en funcionament? Calia una instrumentalització política com la que s'ha donat (i es seguirà donant)? Calia, en un equipament cultural, una bandera de 1714 centímetres? Calia un equipament pensat per mercadejar amb els sentiments nacionals? Diverses preguntes que podrem contestar segons les nostres fòbies i les nostres fílies. La meva resposta a totes les preguntes és “no”. No calia. Tanmateix, tants caps tants barrets.

Pel que fa a les mancances: La solució urbanística que s’ha tramat entre el mercat i els carrers adjacanets em sembla molt precària per afavorir la interlocució entre l’equipament i el barri. És més, malgrat que es pot atravesar a peu per damunt de les restes mitjançant una passarel·la, l’estructura és llunyana del trànsit pedestre i no afavoreix de manera considerable la comunicació. La passarel·la del Born no serà per “creuar-la” sinó que s’utilitzarà justament per anar a veure-hi les ruïnes de la ciutat moderna.

Per això escric que s'ha creat un equipament que comença i acaba en ell mateix, que no parla amb el que hauria de ser l’entorn diari: el barri de la Ribera. Si us mireu des d'una certa distància la capsa de bombons que és l'estructura del mercat hi veureu un pulcre carrer refermat. Hi veureu, al fons, una dotzena de solitaris bancs individuals sota el sol i desprotegits. Sense arbres que podrien fer una ombra agradable per llegir-hi el diari. Una esplanada seca. El que podria haver estat una bonica continuació del passeig del Born, una renglera de platans que seguís el curs dels del carrer del Comerç o un parell de fileres de fanals treballats com els de l'entorn és un desert dur. Una frontera. Un espai per no passejar. Per passar-hi ràpid. Un espai que no està preparat per la gent que hi viu, sinó per a les visites.

Un lloc (o un no-lloc a l’aire lliure) pels turistes. Un espectacle.

Es tracta d'una urbanització poc harmoniosa amb l’entorn i poc amable. Malauradament l'Ajuntament de Barcelona té, des de mitjans dels anys 80 del segle passat, la insana obssessió de les places dures i que els seus equipaments estrella no dialoguin amb la vida diària sinó amb la passatgera:  se’n diu “Marca Barcelona”. Una marca de grans façanes que fotografien milers de turistes. Uns turistes que necesiten d’espais amplis on s’hi encabiran les terrasses dels negocis que ben aviat proliferaran –sí, més encara- a l’entorn del Born (l’Ajuntament ja s’ha afanyat a aprovar el Pla d'abUsos que desactiva l’anterior regulació) i la pacificació del trànsit. 

Des que l'any 1971 Mercabarna va substituir el mercat del Born com a subministrador primer de la ciutat, aquest espai ha estat un maldecap per les diferents administracions municipals. La insistència dels veïns i de les veïnes va aconseguir que es mantingués en peu, però cap consistori era capaç d'encaminar un projecte que el salvés de l'autisme en que ha hagut de viure fins fa ben pocs dies, quan s'ha convertit en un equipament referencial de la ciutat i en una illa enmig d'un barri històric que malda per sobrevuire a la plaga del turisme. Que s'oposa a un Pla d'abUsos que només beneficia l'interès econòmic, roba espai públic i mutila les relacions socials populars.

El “problema” del Born s’ha tancat 42 anys després amb un projecte espectacular i nostrat, però que neix amb el perill de la dificultat de l’harmonia amb l’entorn, la llunyania de les necessitats del barri i que promociona el turisme depredador que el rosega. A més, les solucions de trànsit de cotxes i motos semblen improvisades i no satisfan els veïns, que han de patir aparcaments de motos desproporcionats i la desorientació dels conductors mancats de senyalitzacions suficientment visibles. 

Confio que la direcció del Centre Cultural tingui voluntat d’obertura real al barri, sobretot a les escoles i a les entitats de l’entorn, i es converteixi en una defensora del patrimoni cultural i urbà de la Ribera. Que no es tanqui en les quatre parets del formidable mercat i interlocuti amb els actors socials locals. Sobre el paper, la voluntat hi és. Caldrà mesos per poder veure si és veritat.

Confio, també, que la direcció desenvolupi programes per fer conèixer la importància del mercat com un exemple de l'arquitectura civil barcelonina, actualment menystinguda, però cabdal si volem recuperar de debó la memòria d'aquest espai.

D'altra banda, seria una veritable vergonya que d’aquí a un temps torni a haver-hi obres en aquests carrers per modificar la urbanització actual. No ho descartem. Seria una despesa que es podria haver estalviat. Però si en algun moment el consistori s’ho planteja, que deixi als veïns i a les veïnes elaborar el seu projecte. Serà més ric i més proper.

A l'exterior del Centre Cultural del Born, senyors i senyores, més enllà d'aquelles restes extraordinàries hi ha un barri amb baixa densitat de població tot i que sovint no es pugui caminar pels seus carrers. Hi ha un dels indrets de Barcelona que ha perdut més població en els darrers anys. On el comerç de proximitat lluita per sobreviure. Hi ha vida més enllà de l'espectacle. Els convido a conviure-hi.

Rayuela. Capítulo VII.

Ara que fa mig segle que es va publicar Rayuela val la pena rellegir, ben a poc a poquet, el setè capítol d'aquesta sorprenent obra de Julio Cortázar. Per llegir a mitja veu:

"Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano por tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua."

Una pintada feixista per a Josep Camps: "¿Quieres volver al 1936 traidor?"

Avui us deixo una fotografia terriblement impactant. Fixeu-vos-hi bé i en parlem



Fons: Família Vinyes i Roig



És la façana de la parròquia de Sant Andreu. La dona de l'esquerra és la Maria Isabel Roig i Fransitorra (1932-2008) i els nens són els seus fills Gadric i Pau Vinyes, que és el que es perd per la cantonada de la vostra dreta, la del carrer del Pont. La Isabel va ser una militant activa del PSUC del grup de base de Cristians pel Socialisme andreuencs, un dels grups d'aquells qui llegien l'Antic i el Nou Testament de forma alternativa a l'oficial i que aspiraven a instaurar una societat socialista una vegada vençut el feixisme que atenallava el país.

Llegiu el grafit de la paret: "¿Quieres volver al 1936 traidor? J.Aº Presente". Evidentement es refereix a José Antonio Primo de Rivera (1903-1936), fundador i màxim ideòleg de Falange Española i convertit en mite pels feixistes després de la seva mort a Alacant.

Per l'edat que semblen tenir els nois i el context podem a assegurar que la fotografia va ser presa a mitjans o finals dels anys setanta, gairebé segur després de la mort de Franco, en aquella època de grans il·lusions i repressió atroç en la que els i les militants antifranquistes lluitaven, cadascú amb els seus mètodes, per derrocar el règim que s'havia instal·lat a España quaranta anys enrere amb la força de les armes.

La paret de la fotografia és la de la parròquia de Sant Andreu de Palomar i al capdamunt de la imatge s'hi pot veure la placa que la va presidir com en tantes d'altres esglésies, la placa en la que s'enumeraven "los caídos por Dios y por España". És clar, només dels morts presumiblement causats pel bàndol defensor de la legalitat. Els únics homenatjats en aquest país durant dècades. Probablement alguns coicidirien amb els noms que trobem en aquest recordatori del 3 de Setembre de 1939:

Aquest document fa referència a la missa que se celebrà per resar i homenatjar els religiosos i els carlistes morts durant la guerra civil. Els que apareixen en el primer llistat es corresponen amb capellans i defensors voluntaris de les casernes andreuenques, mentre els que apareixen sota l'enunciat "Muertos a consecuencia de los sufrimientos padecidos durante el dominio rojo-separatista" es corresponen amb persones que moriren en les més diverses circumstàncies, fos mentre s'amagaven per por de les persecucions revolucionàries o a conseqüència d'una dolència comú, però que atribuiren als maldecaps provocats per l'estat de guerra.

La primera part de la pintada en qüestió, com comentàvem, diu "¿Quieres volver al 1936, traidor?" va dirigida al mossèn de la parròquia, Josep Camps i Aleu (1933-2003), que va ser-ne el capellà entre el 1972 i el 1981, quan el bisbe de Barcelona el deixà sense parròquia com a represàlia per les seva conducta personal i les activitats polítiques i socials.

Josep Camps va arribar a Sant Andreu provinent de l'Equador, on va treballar a finals dels seixanta amb els homes i les dones del lloc per millorar una societat mancada de serveis bàsics, amb la fam i la repressió política com a escenari terrible de la seva activitat. Quan va tornar a Barcelona tenia ben clar que treballaria per millorar les condicions de vida de la seva parròquia i que donaria cabuda a la dissidència que volgués aprofitar-se de la seva condició de capellà, pertanyent a una de les institucions claus en el manteniment de la dictadura del general Franco. Així doncs, la parròquia es va convertir en refugi de perseguits i activistes de les més diverses condicions.

A més va promoure la xarxa associativa existent al poble i ja el 1980 va ser fonamental per l'aparició del "Sant Andreu de Cap a Peus", la revista de l'Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar.

Dos funerals: Manuel Fernández Márquez i Salvador Puig Antich

Tot i que els tractarem de forma específica en altres posts, cal que destaquem dos dels moments més intensos de la seva estada a la parròquia andreuenca. Moments en els que la dissidència va presidir de forma contundent el temple i que va provocar les ires dels elements conservadors del poble, així com la violència dels falangistes a la que fem referència en aquest post: els funerals de Manuel Fernández Marquez, el 9 d'Abril de 1973, i el de Salvador Puig Antich, el 8 de Març de 1974. El primer fou metrallat per la policia en el transcurs d'una vaga a la Tèrmica del Besòs i la història del segon és ben coneguda per tots. Puig Antich, l'anarquista assassinat impunement mitjançant un mètode medieval, que s'ha convertit en icona de la brutalitat del tardofranquisme.
Aquests dos funerals foren veritables actes d'enfrontament amb la dictadura. Per posar un exemple, reproduïm alguns dels motius del perquè del funeral a Puig Antich que se celebrà a una setmana de la seva mort, amb més de 300 assistents i amb una parròquia envoltada de desenes de policies armats. El que citem a continuació fou llegit a l'església:

"Existen dudas graves, en la mente de muchos, sobre la realidad exacta del delito juzgado y sobre la verdadera intencionalidad. Es sabido que fueron rechazados informes balísticos e informes médicos, así como testigos presenciales, segun afirman fuentes muy respetables. (...) Existen dudas graves, por tanto, de que el acto incriminado, aunque haya sido eventualmente real, haya sido jurídicamente probado. (...) La pena de muerte nos parece algo bárbaro i arcaico, impropio de seres humanos, por más que se haya dicho que realizar la ejecución sea un acto de país civilizado. (...) Creemos, en consecuencia, que SPA tiene un derecgo radical y prioritario a la vida (...)".

Els grups terroristes d'extrema dreta campaven amb llibertat total en aquells anys, protegits i sostinguts per la policia i la guàrdia civil i amparats per les més altes instàncies del ministeri de governació (equivalent a l'actual d'Interior), i que aquells anys varen encapçalar Tomás Garicano Goñi (1969-1973), Carlos Arias Navarro (1973-1974), José García hernández (1974-1975), Manuel Fraga Iribarne (1975-1976) i Rodolfo Martín Villa (1976-1979).

En aquells anys, l'Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar i la llibreria progressista El Borinot Ros també foren objectiu dels atemptats dels grups paramilitars feixistes, com la triple A o el Gas. D'aquests atemptats en parlarem en altres posts.

Començavem, però amb la imatge impactant de la parròquia de Sant Andreu de Palomar pintada amb una clara amenaça directa al rector d'aleshores, que tanmateix s'extenia a tots aquells homes i dones que lluitaven arriscant la seva vida per acabar amb el règim franquista. "Quieres volver al 1936 traidor?" és una pintada brutal, que remet de nou a la necessitat de la violència per assegurar el manteniment d'un règim cada vegada més atacat per les forces demòcràtiques des de tots els fronts.

El mot "traidor" fa referència clara a la condició de religiós de Camps. L'església era la institució que primer s'alinia al costat del falangisme, donà justificació religiosa al cop d'estat i la posterior guerra civil, als assassinats de la post-guerra i a la figura de Franco com un enviat per Déu per salvar España i encaminar-la a l'eternitat mitjançant un règim en el que els preceptes més retrògrads de l'església es convertiren en llei. en aquest sentit, Camps era un transgressor, algú que, des de dins de la bèstia, treballava per derribar-la. La seva culpa, doncs, era doble.

Els inmobilistes, els feixistes, (també se'ls ha anomenat "els nostàlgics") lluitaven amb mètodes expeditius per aixafar la dissidència que cada cop s'extenia més, com una taca d'oli.

Una banda del POUM per homenatjar Elissa Garcia

Tenim noves dades sobre l'Elissa Garcia, la seva mort a Sariñena i els homenatges posteriors. Ens les ha passades el coompany Josep Edo. En aquest cas, fem referència als articles apareguts a la revista TREMP el mateix 1936 i a principis de 1937.

El primer dels articles que hi trobem fan referència a la seva mort, de l'1 d'Octubre de 1936, tot i que erra a l'hora de citar-la, en el nom:

"Fins ara havia estat delegada de la Secció Femenina al Grup Infantil de la Cooperativa 'L'Andreuenca'. La nostra volguda companya era un exemple de la dona que respira desigs d'emancipació.

Comença la Revolució i ella ocupa el seu lloc.

Primer amb les armes al braç. Després d'infermera als hospitals de sang, d'ajudanta de cuina a les casernes i lloc de concentració de treballadors en lluita.

Més tard rentant roba pels ferits.Ultimament al front d'Aragó.

El seu exemple és magnífic, brillant. La seva fortitut, el seu esperit, la seva gallardia i el seu tremp són només característiques pròpies d'una gran dona.

D'una dona com ella. En el moment del seu traspàs no tenim paraules per expressar el nostre dolor per la pèrdua de la nostra camarada.

El més gran homenatge a la nostra Felissa serà el retre-li la nostra més alta admiració.

La seva vida i la seva mort han estat brillantíssimes i exemplars. Visqué per alliberar-se o morir.

Morí quan lluitava per conquerir l'emancipació que havia desitjat en vida. Fellissa (sic) Garcia és una joia que adornarà els llibre dels herois caiguts per la metralla del feixisme assassí.

XUSMI"

En la darrera quinzena de Novembre de 1936, en motiu de la inauguració del Casal del Jove Cooperativista, a Barcelona, se li reté un homenatge:

" Tal com havia estat anunciat es celebrà la inauguració del Casal Jove Cooperativista a l'honor i homenatge dels nostres estimats camarades Castells, Martí i Feliça (sic) Garcia.

Obrí l'acte J. Torres, que posà de relleu la significació d'aquella inauguració i homenatge a la vegada.

Després feren dos discursos molt sentits els companys Cortines i Fernández Jurado.

Seguidament la nena Joana Ribas recità amb gran sensibilitat unes poesies.

Capdevila -digué- perfectament el 'Romancero Gitano' , de Garcia Lorca. Fou molt aplaudit.

Acte seguit la companya Onèssima Ripoll ens obsequià amb un recital de piano, executant peces clàssiques, i una composició seva titulada "Hivern" que foren aplaudides entusiàsticament pel nombrós públic que emplenava la sala.

Amb la projecció de cintes rodades per les Joventuts es donà per acabada la festa.

Un gran dia per la Joventut! "

I encara trobem la notícia de l'acte de canvi de nom del carrer de les Monges el 3 de Gener de 1937 (número del 15/01/1937):

" El dia 3 del corrent mes la barriada de S. Andreu homenatjà la nostra companya Eliça Garcia donant el seu nom a un carrer de la barriada.

En dit acte que fou organitzat pel Sindicat Mercantil U.G.T., entitat on militava també Eliça, parlà el nostre company Cortines en representació de la Unió de Joventuts.

A dit acte, que fou molt concorregut assistiren i s'adheriren totes les entitats antifeixistes de la barriada, amb les seves banderes. Hi acudí també la banda del P.O.U.M. que executà himnes revolucionaris.
Amb motiu d'aquest acte el dia anterior i per mitjà de les emissores de la Generalitat parlà, enaltint la figura d'Eliça Garcia, el nostre company president de la Unió de Joventuts.

Estem orgullosos que el nom de la nostra companya figuri en un carrer de la nostra ciutat, el seu exemple viu ha d'ésser l'esperó que ens estimuli a treballar."

Una tarda amb la Justa Requena

Fa un parell de setmanes vaig tornar a passar una tarda amb una de les dones que el juny de 1976 es van tancar a la parròquia de Sant Andreu dins de la vaga de Motor Ibérica, la Justa Requena.

La Justa cantant en una revetlla després de la tancada.
A la seva dreta en Manolo, un treballador de Motor Ibérica.
Fons Ignasi Pujades

La Justa em va acollir en el seu pis al centre de Montcada, la ciutat on va arribar l'octubre de 1963 provinent de Benalúa de Guadix, a la província de Granada. Va néixer en aquest poble el 24 de Març de 1947 en una família humil, i va ser la tercera dels cinc fills (quatre noies i un noi) que van tenir l'Antonio i l'Emilia. Ell era traginer, i patia per aconseguir el jornal amb el que subsistien tots. Ella cuidava de la casa, els fills i els animals que servien de complement a la mínima economia familiar.
La Justa recorda emocionada el patiment del pare quan sortia a buscar feina i la seva preocupació per la política del país. Tot i que mai n'havien parlat ni hi va trobar el significat fins anys més tard, conserva el record de l'Antonio escoltant la ràdio d'amagat mentre ella controlava que no aparegués ningú i se li va quedar gavada la seva reacció continguda quan es va assabentar de la mort d'un home: "Ya lo han hecho", va dir mentre preparava els burros per sortir a treballar. La Justa el recorda trasbalsat i molt enfadat. Anys després sabria qui hi havia rere aquell nom que el pare havia pronunciat amb la boca petita: "Julián Grimau". Era el 20 d'Abril de 1963.
L'Antonio havia lluitat a la guerra civil al costat dels republicans i va passar tres mesos a la presó de Cerro Muriano, a Còrdova. La mare de l'Antonio, l'Ana, era una dona popular a Benlúa i se la recorda per adornar-se el cabell amb clavells vermells i passejar pels carrers i places del poble cridant a les dones per anar a escoltar a La Pasionaria a Granada. Hi varen anar unes desenes a peu, i al capdavant l'àvia de la Justa: "Anica la Ponciana", una dona bona (així la recorda ella), que, com tantes altres, va patir els excessos de la justícia franquista quan arribaren al seu poble: la raparen i la humiliaren pels mateixos carrers que l'havien vist passejar feliç durant la República.
El seu fill petit va morir a la batalla de l'Ebre, però durant anys esperà que tornés. l'Anica no tancava la porta de casa mai, perquè el petit se la trobés oberta quan hi arribés.
Quan ja era a Montcada, la Justa va saber que el seu avi patern havia mort a la presó de Guadix. El van tancar per ser irrespectuós amb l'església un cop acabada la guerra i va morir de càncer tenint una sabatilla per coixí. A data d'avui encara no saben on és enterrat.

En Marcelino Camacho envoltat de dones a la parròquia
de Sant Andreu. A la seva dreta, cantant, la Justa, i a
l'esquerra la Maruja Ruiz. Fons Ignasi Pujades.

La tancada

La Justa no va tenir cap dubte a tancar-se a la parròquia de Sant Andreu de Palomar, i va ser una de les animadores amb els seus cants. Sempre li ha agradat molt cantar i té bona veu. Cantava cançons de la seva terra:

Rico, rico quítate el sombrero
Que un entierro va a pasar

Y él es hijo de un obrero

Que ha muerto por trabajar,

Pa' darte a ti el dinero...

Explica que a casa seva no s'acostumava a parlar de política però que la vaga primer i la tancada, sobretot, van ser un punt d'inflexió en la seva vida: li van fer prendre consciència política. La vida en comunitat amb altres dones i la referència de la lluita de la Maruja Ruiz i altres dones la van canviar. En sortir es va afiliar al PSUC i ella i el seu marit, el José Ortín, s'activaren en la vida política i associativa de Montcada: l'associació de veïns i l'associació de pares primer i avui la lluita contra el tancament de les urgències del CAP del seu poble són part indestriable de la seva vida, junt amb la família i. sobretot, la néta.

Moltes gràcies pel teu temps, Justa, i gràcies per no oblidar. La lluita continua!.

El somni d'instaurar la perfecta burocràcia

No hi ha dubte que per a les ciències polítiques i socials té una gran importància el fet que sigui essencial en tot govern totalitari, i potser propi de tota burocràcia, transformar els homes en funcionaris i simples engranatges de la maquinària administrativa i, en conseqüència, deshumanitzar-los. I es pot discutir llargament i profitosa sobre l’imperi de Ningú, que és el que realment representa la forma d’administració política coneguda amb el nom de burocràcia.

(...)  Quan Hitler va dir que clarejaria el dia en què, a Alemanya, seria considerat com “una vergonya” tenir la professió de jurista, potser parlava, conseqüentment, del seu somni d’instaurar una perfecta burocràcia.

Hanna Arendt: "Eichmann a Jesusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal"

Una fotografia de l'Elissa García

Tenim noves dades de la vida d'Elissa García Sáez, la cooperativista, ugetista i miliciana que va morir el 28 d'agost de 1936 al front de l'Aragó. Per començar, una fotografia de la jove que publiquem amb el consentiment de la família. Aquesta és l'Elissa (disculpeu la qualitat de la imatge):

Imatge cedida per la família d'Elissa,
retocada per Xavier Gómez.

L'Elissa va sortir cap al front en una columna de la CNT des de la Sagrera, concretament des del carrer de la Sagrera número 100, on la família s'havia traslladat feia poc des de l'antiga casa, al carrer Gran de Sant Andreu a tocar del carrer Campeny.
Era filla de Teresa Sáez Martínez (Lorca, Múrcia) i de Romualdo García Abad (província de València) i la més gran de tres germans. El més petit, José, després de la mort de l'Elissa també es presentà voluntari i marxà cap al front.
Entre els seus oncles cal recordar Josep García Abad, mort el 8 d'Agost de 1936 també al front d'Aragó i a qui es dedicà l'antiga Rambla de Sant Andreu, que durant la guerra s'anomenà Rambla de Josep García. Altres oncles, per part de mare, visqueren guerra i exili. Aquestes vivències varen trasbalsar la vida de tota la família i la marcaren durant els 40 anys de franquisme. La mal anomenada transició cap a la democràcia no curà les seves ferides, que segueixen fent-los molt de mal.
Cridem ben fort el nom de l'Elissa García Sáez, una jove antifeixista a qui arrabassaren la vida lluitant per una societat més justa.

El veritable feixisme i per tant el veritable antifeixisme

"El retrat robot del rostre encara blanc del nou Poder li atribueix vagament trets "moderns" per la tolerància i una ideologia hedonista autosuficient, però també uns trets ferotges i substancialment repressius. És una tolerància falsa, perquè en realitat cap home ha hagut de ser mai tan normal i conformista com el consumidor; i pel que fa a l'hedonisme, oculta evidentment una decisió d'ordenar-ho tot amb una crueltat que la història no ha conegut mai. Aquest nou Poder, que encara no té un representant i és el resultat d'una "mutació" de la classe dominant, en realitat -si volem conservar la vella terminologia- és una forma "total" de feixisme.

(...) El vell feixisme, ni que fos mitjançant la degeneració retòrica, distingia, mentre que el nou feixisme -que és una altra cosa- ja no distingeix: no és humanísticament retòric, sinó americanament pragmàtic. La seva finalitat és la reorganització i l'homologació brutalment totalitària del món".

Pier Paolo Pasolini: "El veritable feixisme i per tant el veritable antifeixisme". 24 de Juny de 1974.

Elissa García. La història de l'oblidada miliciana andreuenca

En aquest post un explicaré una descoberta sorprenent i que m’emociona de forma especial. De tots és conegut que la flamarada revolucionària de juliol de 1936 va provocar arreu de Catalunya la modificació de força noms de pobles, ciutats, carrers i places. Va ser la voluntat de fixar la nova cultura i el capgirament de l’ordre establert tradicionalment en els espais col·lectius el que va convidar a l’avantguarda del moviment popular a modificar bastants topònims per a eliminar la presència de les classes dominants durant segles i mostrar el nou poder.

Durant molts anys, els que hem anat treballant la història de Sant Andreu hem escrit que el poble va passar a denominar-se en els ambients revolucionaris "Harmonia de Palomar" (un nom ben anarquista i internacionalista, i polèmic aleshores), que el Passeig de Torras i Bages (capellà i pensador del conservadurisme català) passà a dir-se carrer de Jaume Oller (jove mort en l’assalt a les casernes el juliol de 1936); que el Passeig de Fabra i Puig (industrial i comte d’Alella) passà a anomenar-se de Josep Garcia (primer mort andreuenc al front. Morí el 8 d'Agost); que el carrer Gran (eix vertebrador del municipi i del barri) es digué d'Eugenio Parareda i… aquesta és la descoberta: el carrer de les Monges (nom d'una simbologia ben tradicional que fa referència a la institució religiosa que hi havia) passà a anomenar-se d’Elissa García des del gener de 1937.

El fervor revolucionari queda ben patent en aquesta imatge just davant de les casernes d'artilleria de Sant Andreu el juliol de 1936. S'hi veuen homes, i a la punta esquerra una dona.

Qui és Elissa Garcia?

Tot començà amb un mail de l’Ivan Miró, una de les ànimes de la Ciutat Invisible de Sants, activista i historiador del cooperativisme, i els motors de la recerca es posaren en marxa. L'Ivan va localitzar la següent notícia a Acción Cooperativista (núm. 696 del 04/09/1936), una publicació del món cooperativista barceloní:

"ELISSA GARCIA

Les Joventuts Cooperatistes de Barcelona han hagut de lamentar aquesta darrera setmana una baixa sensible a les seves fileres. Es tracta de la simpàtica i valerosa companya de l'ex-secció de Joventut de «L'Andreuenca» Elissa Garcia, de dinou -anys d'edat.

En esclatar la revolta militar-feixista el mes passat, Garcia ocupà immediatament un lloc en la lluita empresa. La vegérem amb les armes a les mans, la vegérem prestant servei als hospitals, la vegérem treballant als menjadors col·lectius. AlIí on ella creia que podia ésser útil, allí s'enrolava.

Més tard, quan a Barcelona l'ambient s'anava normalitzant, l'esperit inquiet de la nostra companya es trobava cohibit en el marc de la nostra ciutat, i optà per allistar-se a les columnes que sortien a combatre al front d'Aragó. I senrolà a l'exèrcit de la Llibertat com una simple miliciana, fusell al coll i amb el corresponent corretjam amb municions. Així ha trobat la mort la nostra companya, lluitant com una veritable heroïna, lluitant per consolidar amb les armes la nova humanitat que s'albira la nova ordenació econòmica de les coses en sentit col·lectiu, que ja no és una hipòtesi sinó una realitat efectiva, gràcies a la sang que com la de la nostra companya, s'ha vessat i es vessa.

Companya Elissa Garcia: el teu nom restarà gravat per sempre en la nostra memòria; el teu exemple i el teu heroisme serà l'impuls que donarà força als braços armats dels joves cooperatistes per tal de venjar-te, i a aquells que treballen a les secretaries, en l'ordre econòmic i d'organització) en els moments de defalliment i de cansanci produïts pel treball, el teu record els dirà que deuen continuar en el seu lloc per fer triomfar, per ordenar la causa per la qual tu donares la vida.

Companya Elissa Garcia, descansa en pau, el teu record estarà sempre en nosaltres."

Una nota emocionant que constatava, per primera vegada entre els historiadors locals, l'existència d'una cooperativista andreuenca que va agafar les armes per anar al front. La meva àvia m'havia explicat que havia vist aquestes "milicianes" passejar per Sant Andreu durant la guerra. Eren dones joves, entusiastes antifeixistes que s'atreviren a subvertir el rol dels gèneres, vestir-se com no es vestien les dones i dirigir-se al camp de batalla com a soldades, un paper que mai no els havia estat reservat. Normalment les dones anaven al front a fer d'infermeres o a realitzar tasques d'intendència, però aquest juliol de 1936 l'ordre de les coses canvià, els carrers passaren a ser propietat de les classes populars i algunes dones s'atreviren a trencar les normes imperants. Les columnes que primer partiren cap al front tenien molta més passió a les seves venes que preparació militar, i s'hi pogueren enquadrar algunes dones. Habitualment, però, en arribar al front els companys els feien preparar els àpats i atendre la infermeria. Tanmateix sembla que l'Elissa es resistí al masclisme propi, també, de les tropes revolucionàries.

Va ser un vespre del passat juliol quan vaig rebre el correu electrònic de l'Ivan amb aquesta nota i em vaig capbussar a internet per buscar més informació. A veure què passava! Amb poques hores de cerca, un parell de mails, diverses consultes bibliogràfiques i unes visites a l’hemeroteca vam aconseguir perfilar un relat dels fets i teixir una xarxa de complicitat que va des de casa nostra fins als recuperadors de memòria dels Monegros. Agraeixo especialment la passió i generositat del Joaquín Ruiz Gaspar, que ha organitzat un homenatge a l'Elisa a Sariñena i de qui he usat molta informació per elaborar aquest text.

Efectivament, l'Elissa va morir el 24 d'Agost de 1936 a l'Hospital de Sariñena, on l'havien traslladada després de rebre els impactes de la metralla d'alguna bomba a Tardienta, en el front de l'Aragó. Tenia 19 anys. Havia nascut el 22 de Setembre de 1916, filla de Romualdo i de Teresa i en esclatar la guerra civil vivia al carrer Gran de Sant Andreu número 411. Treballava en els magatzems de La Sagrera de la Fabra i Coats, i era una membre activa de la cooperativa de consum "L'Andreuenca", fundada el 1879 i amb seu al carrer Solidaritat (avui Rubén Darío i conegut popularment com Sant Antoni). El compromís de l'Elissa superava l'àmbit del cooperativisme i era a la UGT, un sindicat socialista amb molt poca presència a la Catalunya dels anys trenta. Tanmateix, a l'hora d'anar al front la vencé el seu antifeixisme i oblidant discrepàncies ideològiques s'allistà a les columnes de la CNT, anarquista, que fou el primer sindicat que s'organitzà per frenar les tropes rebels. L'experiència per a ella, però, durà un parell de mesos.

El divendres 4 de setembre de 1936, el diari ABC recollia la notícia de la seva mort, en la que reprodueix una carta que va enviar a la seva mare on fa evident el seu profund compromís polític:

 

"Muerte de una heroica enfermera

En el sector de Tardienta ha muerto, a consecuencia

de haberle alcanzado los cascos de unas bombas lanzadas por aviones facciosos la enfermera de la Cruz Roja, y días antes de su muerte su madre recibió una carta en la que Elisa le decía: "No paséis pena por mi; procuraré que no me pase nada; pero si por casualidad me sucediera algo, pensad que otros como yo también habrán caído. Si yo supiera que dando mi vida se podría terminar con los asesinos de la clase trabajadora, gustosa la daría. Si os dijeran que la lucha no es propia de las mujeres, decid que el cumplimiento del deber revolucionario corresponde a toda persona que no sea cobarde."

 

De miliciana a heroïna

Les primeres morts al front es convertiren en mites. La mitologia de la lluitadora contra el feixisme i el capitalisme deixava de ser minoritària per ser la que ocupava els carrers i les places. Així doncs, l'Elissa esdevingué un referent a Los Monegros i al seu poble d'origen, Sant Andreu de Palomar. En la següent imatge, extreta del documental "Aragón trabaja y lucha", gravat per la productora cinematogràfica de la CNT durant la guerra civil podem veure el seu nom pintat en una casa en algun poble dels Monegros. Hi llegim "Calle de Elisa Garcia (muerta por la libertad)".

Però, com comentàvem, també se li dedicà un carrer a Sant Andreu: el carrer de les monges es convertí en el carrer d'Elissa García. Salvador Casas, que aleshores era un nen que vivia al veí carrer d'Ignasi Iglésias recorda que tothom parlava d'aquesta mort, que va colpir molt a Sant Andreu i també recorda la llegenda de la placa: "Calle de Elisa García. Muerta por los fascistas de Aragón". La cerimònia d'inauguració de la placa fou el dia 3 de gener de 1937. Transcrivim la nota que publicà per aquesta commemoració la delegació de Sant Andreu del Sindicat Mercantil de Barcelona de la UGT.

"A TOTS ELS TREBALLADORS DE ST. ANDREU

A LA MEMÒRIA D'ELISSA GARCIA

La classe treballadora del nostre país escriu en aquests moments les pàgines més glorioses que es registren en la història, camí de la seva alliberació.

S'ha estat lluitant i es lluita per aconseguir una societat més humana i més justa que l'actual.

Amb aquesta finalitat paguem el tribut  de sang fecpnd i necessari per tal de consolidar la victòria; les organitzacions obreres tenen el millo dels seus quadres actuals al front de combat.

Molts son ja, per desgràcia, els que han perdut la vida.

La nostra barriada, barriada eminentment obrera, no podia restar al marge de la lluita actual. Son molts els fills i habitants d'aquesta barriada que lluiten en les glorioses columnes dels fronts d'Aragó i de Madrid.

Formen ja cadena els germans caiguts.

Entre aquests destaca la silueta graciosa d'una noia, d'una herina: ELISSA GARCIA.

Militant activa del nostre Sindicat a la fàbrica Fabra i Coats (magatzem de La Sagrera) a l'esclatar el moviment no dubtà en enrolar-se fusell al braç primer, d'infermera més tard, en una organització que no era la que en normalitat militava. Quan els trets s'apagaren en la nostra Ciutat, quan la seva presència en ella ja no era necessària, anà allà on podien necessitar-la més, partí al front com infermera en una columna de la C.N.T.

ELISSA GARCIA comprengué bé el problema de la unitat.

ELISSA GARCIA trobà la mort al front d'Aragó lluitant contra el feixisme assassí.

La gesta sublim d'aquesta companya, entén el Sinicat Mercantil de Barcelona-U.G.T., que cal immortalitzar-la com a exemple per a les generacions futures.

A tal fi ha decidit donar el seu nom a un carrer de la nostra barriada.

L'antic carrer de les Monges, des del dia 3 de gener proper, s'anomenarà carrer d' ELISSA GARCIA.

El Sindicat Mercantil de Barcelona-U.G.T., invita a totes les organitzacions antifeixistes i a tots els treballadors de St. Andreu a l'acte de descobrir la placa que perpetuarà el nom de la nostra companya i que tindrà lloc en dit carrer, junt al Passeig de Joan [sic] Garcia (Rambla), el dia indicat, a les deu del matí. Amb aquest acte, homenatjant la nostra companya, recordarem tots els companys caiguts i a tots els que lluiten al front, i demostrarem l'ensems esperit  antifeixista de la nostra barriada.

Que no hi manqui cap organització.

Que no hi manqui cap obrer conscient.

Us hi esperem a tots.

Barcelona (St. A.), 31 de desembre de 1936."

Salvador Casas també ens va explicar que recorda que hi varen col·locar un parell o tres de plaques tot al llarg del carrer, però el que ell no sabia és que l'Elissa va ser enterrada en una tomba al cementiri de Sariñena. Probablement li feren algun homenatge o cerimònia sentida. Més tard l'alcalde franquista que governà la ciutat acabada la guerra obligà a ultratjar la seva tomba: féu picar la llegenda que hi havia escrita. Un macabre càstig per una persona morta. Esborrar, amagar, aniquilar les seves idees malgrat ser morta. Ningú al poble recorda quines eren aquelles quatre línies. Un vers? Una proclama política? Un innocent epitafi? Per això, a Sariñena l'homenatgen. La recorden i ens l'han fet visible.

Perquè hem trigat tant a descobrir-la?

Va ser la primera andreuenca morta en el front de la guerra.

Un nom a afegir a la llista dels primers que caigueren per

aturar el cop d'estat feixista. El primer mort a Sant Andreu:

Jaume Oller; el primer andreuenc mort al front: Josep García; el primer obrer mort a la rereguarda: Lorenzo Cuniga, de la Hispano-Suiza. I ara l'Elissa.

Per a un historiador és emocionant fer descobertes, però de

vegades també és frustrant. ¿Com pot ser que ningú no hagués parat compte mai a estudiar les mortes al front?, ¿com pot ser que el sr. Casas recordés els fets només preguntar-li (no va trigar ni cinc segons a dir "I tant! La van matar al front!") i mai no ho hagués explicat, amb la infinitat de vegades que li hem preguntat per la guerra? Potser perquè era dona. Segur perquè era "només" una infermera. Potser perquè els historiadors segueixen els cànons d'una història androcèntrica on les dones no poden haver estat protagonistes sinó subalternes. Feines subalternes, importància subalterna.

Doncs bé, reivindiquem ben fort el nom d'ELISSA GARCIA, una andreuenca morta lluitant per la llibertat. Una de les poques dones que ha tingut un carrer en el nostre poble. Una militant antifeixista.

Content, frustrat i orgullós de recuperar la memòria de l'antifeixisme durant la guerra civil al meu poble deixo l'article agraint a l'Ivan Miró i en Joaquín Ruiz la seva feina i amabilitat.

Homenatge a Elissa. Sariñena, 14 d'Abril de 2012.
(fotografia cedida per Joaquín Ruiz)