Collboni silencia la veu de les veïnes a La Rambla

El govern del PSC ha enterrat la Comunitat Rambles. Sense fer soroll, ha substituït un espai obert i participatiu per un Consell Assessor format per persones triades segons el seu prestigi professional. L’Ajuntament diu que vol recuperar la Rambla per a la ciutadania. Però quina ciutadania? La que hi viu i la gaudeix i la pateix cada dia, o la que l’observa des del despatx?

Fa pocs mesos, es va anunciar la creació del Consell Assessor de la Rambla. Es tracta d’un òrgan consultiu pensat per col·laborar en la “recuperació del passeig per a la ciutadania”. El formen 19 persones de reconegut prestigi, amb vinculació directa o indirecta amb la Rambla, o amb coneixements professionals considerats útils per a la reflexió, segons la nota de premsa.

Són 8 dones i 11 homes escollits pel govern per la seva trajectòria en àmbits com l’arquitectura, el disseny, els negocis o l’art. No qüestionaré ni els noms ni les opinions de qui en forma part, que són ben vàlides. El que vull impugnar és la naturalesa del Consell i el model de participació que representa.

La seva creació ha implicat la dissolució de la Comunitat Rambles, l’òrgan que va néixer del procés participatiu en què es van codissenyar les polítiques per a la Rambla. Era un espai obert on l’Ajuntament i les veïnes, organitzades o no, col·laboraven per definir accions i propostes.

Tothom hi podia participar, sense que calgués cap mèrit professional. Entitats socials, associacions econòmiques, grups artístics o veïnes a títol individual. Totes hi tenien veu directa. A les sessions hi assistíem regidors i equips tècnics. Es podien fer preguntes directes i plantejar crítiques. Funcionava gairebé com una audiència pública: alçar la mà, demanar la paraula i interpel·lar el regidor sense filtres ni intermediaris.

Era un espai de debat entre iguals, sense jerarquies basades en el prestigi ni en cap mèrit. Més democràtic, més honest i més fidel a la realitat social, econòmica, simbòlica i cultural de les Rambles. Un exercici de democràcia participativa.

I també era molt més que això, era un espai generador de comunitat en si mateix, un lloc on es van teixir complicitats i on les persones participants es reconeixien i es coneixien per articular vida social i comunitària més enllà de la Rambla amb incidència activa en els barris de Ciutat Vella.

Incorporar la meritocràcia als processos participatius és limitar-los. Quins són els mèrits que et fan digne d’opinar sobre la Rambla? Viure-hi, ser-ne veí o veïna, no et valida. Però tenir un negoci, sí. Al Consell no hi ha cap veïna, però sí empresaris amb interessos al passeig

Això estableix una jerarquia política: el veïnat només rep. No decideix. El PSC tracta les veïnes de Ciutat Vella com a receptores passives de les polítiques que dissenya el govern, aconsellat per uns pocs escollits, legitimats pel seu currículum.

Però el problema no és només l’absència de veïnes. El Consell és uniforme. Tots són professionals liberals, nascuts com a molt lluny a Itàlia. Mentrestant, prop del 50% de les persones que viuen a la Rambla han nascut fora de l’Estat espanyol. I, d’aquestes, la majoria fora de la Unió Europea. La diversitat de la Rambla, doncs, no hi és representada, ni pel que fa a l’origen de les persones que hi viuen ni per la seva estructura social: a la Rambla, el Raval i el Gòtic, el perfil que representen les membres del Consell Assessor és minoritari.

Fer que la participació depengui dels mèrits professionals és elititzar-la i, de facto, excloure el veïnat. Es menyspreen els seus sabers, la seva experiència i la seva vivència diària. I s’allunya la Rambla, un cop més, de les persones que realment l’habiten.

Perquè quan la participació depèn del prestigi, el que s’exclou són els sabers populars i la vida quotidiana, quan la veritable expertesa la tenen les veïnes que trepitgen i que viuen cada dia la Rambla.

Article publicat a eldiario.es el 13 d'abril de 2025

Clicant aquí pots anar a l'article

A la Ciutat Vella-aparador de Collboni, les veïnes hi sobrem

A la recent entrevista que El País va publicar al regidor Albert Batlle, li van preguntar per les seves polítiques per a Ciutat Vella, el districte que encapçala. Semblava una gran oportunitat per posar un valor els seus barris en un altaveu important. Però, les expectatives, potser massa optimistes, no es varen complir. La resposta es va limitar a dues prioritats: “el districte necessita una intervenció integral” i “millorar la convivència a l’espai públic”. Un parell de frases no gaire concretes, que resumeixen el seu pla i la seva manera d’entendre el districte.

Semblaria que la brevetat comportés falta de projecte, però no és així. El PSC té un projecte per a Ciutat Vella, ancorat entre els anys 80 o 90 del segle passat, que se centra en les intervencions urbanístiques a gran escala com a motor de regeneració dels barris (per cert, fins ara desconegudes en aquest mandat) i la millora de la convivència com a element que promou la seguretat.

En múltiples ocasions el regidor ha insistit en descriure el districte com un territori “problemàtic”, “difícil”, un lloc on costa implementar polítiques públiques. És habitual que el defineixi com el “contenidor” on s’hi aboca tot allò que la resta de la ciutat no vol, una caracterització que desplaça la centralitat i la capacitat d’acció dels veïns i les veïnes i les converteix en espectadores i en receptores d’allò que, en paraules seves, s’aboca en els seus barris.

D’aquesta manera d’entendre els barris del districte i les seves gents se’n deriva un pla que busca mostrar control de la situació i uns barris endreçats per projectar una imatge d’ordre, i d’una Ciutat Vella en calma, que és el que volen sentir els operadors econòmics que usen els seus carrers i el seu patrimoni per guanyar diners. Per contra, no entra en els seus plans donar resposta a les demandes veïnals, promoure l’espai públic com a lloc d’encontre comunitari i generador de cohesió social, i garantir l’escolta activa amb tots els col·lectius que viuen a la Barceloneta, el Casc Antic, el Gòtic i el Raval.

Ciutat Vella és el districte més actiu i divers de Barcelona. El que viu més en el present i on es prefiguren moltes de les situacions que es donaran en algun moment a la ciutat. Els seus barris compten amb un veïnat que resisteix les tensions econòmiques i socials provocades per ser el centre de la ciutat i que reclama ser escoltat.

Reduir Ciutat Vella a un problema és una excusa per no oferir solucions reals.

Al contrari de reduir-lo, el que necessitem les veïnes és que qui el governi abraci totes les seves diversitats, les seves alteritats i les seves dissidències, les escolti i les reconegui, a totes, com a subjectes vàlids i amb incidència política. L’objectiu ha de ser incorporar les necessitats de la gent que hi viu, les seves esperances i les seves queixes desenvolupant polítiques públiques que les posin en el centre.

Quan el govern de Batlle desmantella la pacificació del carrer Pelai per retornar-la als cotxes llança un clar missatge contra la descarbonització de la Ciutat. Quan substitueix la Comunitat Rambles, un espai de treball col·lectiu obert a tota la ciutadania per un consell assessor tancat, i triat a dit partint d’experteses professionals individuals expressa la seva vocació elitista. Quan desallotja l’Antiga Massana sense haver-se assegut a parlar, ni que fos, per constatar les diferències ideològiques amb un projecte comunitari mostra el seu menyspreu per les formes d’autoorganització popular. Quan amplia les hores de càrrega i descàrrega mostra el desinterès per harmonitzar la difícil relació entre les necessitats comercials i el benestar de les veïnes, sobretot en els entorns escolars. Quan decideix que el CAP del Casc Antic s’ubicarà a l’Eixample o quan tanca la carpeta del bus de barri de la Barceloneta sense explicacions, es constata que governa malgrat les veïnes.

A Ciutat Vella tenim un regidor que no té cap interès a comprendre la vida del districte. Però no confonguem la seva manca d’interès amb manca d’intenció. Batlle i Collboni desenvolupen polítiques que es sostenen sobre clixés i prejudicis que venen d’antic i que tracten la gent que hi vivim i hi volem seguir vivint com si fóssim una molèstia.

 

Clica aquí per llegir aquest article a eldiario.es

L’ús dels mòbils i la ciutat que s’esborra

Fa uns dies que vaig publicar aquest article a la secció d'opinió de Catalunya Plural. Podeu accedir-hi clicant aquí, o llegint-lo a continuació.

...

• “Ep, on ets, on quedem”
• “T’he enviat la ubicació”
• “Ah sí, ara ho miro… em diu que sóc a 13 minuts…”
• “Fins ara”

Aquests són missatges intercanviats per dos barcelonins que fa una dècada potser hagués estat:

• “Ep, on ets, on quedem?”
• “Sóc al Cafè de l’Òpera, a les rambles”
• “D’acord, en 10 minuts sóc aquí…”

Els mòbils han canviat les nostres vides, la nostra sociabilitat i la nostra percepció de l’entorn. Ho tenim tot a un clic de distància, gravat en una aplicació comercial. 

El mòbil ha transformat la nostra manera de comprar, ens ha fet pràcticament oblidar com llegir un mapa d’un indret desconegut, ha anul·lat els noms dels carrers i de les places i, fins i tot la mateixa realitat de carrers i places. Podem comprar una samarreta amb pocs clics, i un missatger precari ens la portarà en bicicleta a la porta d’un centre comercial, o al bell mig del Parc de la Ciutadella, si volem, a les coordenades on siguem en aquell moment, gairebé sense saber el seu preu, ni tenir cap interès per indagar com es diu el lloc on ens la portaran que s’ha transformat en la icona d’una fletxa en el nostre dispositiu mòbil.

L’entramat de carrers i places del nostre poble o ciutat, el nostre espai públic, són una construcció social, en la que es combinen elements arquitectònics i urbanístics, però sobretot marcats per l’ús que en fem, per com ens hi referim, per com s’ha transmès, de generació en generació, de veïna a veïna, el seu nom, oficial o no, i el seu ús. 

Aquesta transmissió és un llegat que genera un capital cultural, social i humà que l’ús massiu dels mòbils està debilitant. Es tracta d’un capital cultural que enforteix els nostres vincles comunitaris, que els dona sentit i els ubica en un entorn que generalment és el de la nostra proximitat.

Durant uns anys he estat el responsable polític de posar o treure noms de carrers i places dels carrers de Barcelona, i cada vegada que sóc amb algú que envia una ubicació per mòbil em pregunto per la utilitat de la tasca que tenia encarregada. Quin sentit té posar noms de carrers si puc encarregar que em portin una pizza al Fossar de la Pedrera del Cementiri de Montjuïc, sense tenir ni idea de res d’on sóc?

La trama de carrers, places, passejos, rambles, placetes, jardins, travesseres, baixades, passos… dona sentit a la pell de la nostra ciutat, l’ordena d’una manera més o menys arbitrària i prova d’explicar-la, o en tot cas explica d’on venim i qui o què ha estat considerat rellevant de ser commemorat.

Quan pronunciem el nom d’un carrer ho fem en una doble vessant: la simbòlica i la física. Amb la física assenyalem un lloc concret i existent, un punt de la pell urbana, l’indret on trobar-nos amb un conegut; mentre que amb la simbòlica evoquem un llegat cultural i social transmès des de temps immemorials, en molts casos. Totes dues vessants, la simbòlica i la física, estan en perill d’extinció si deixem de pronunciar els noms dels carrers i de les places.

De la mateixa manera que cada cop som menys capaços de llegir un mapa perquè l’aplicació del mòbil ens explica de manera absolutament funcional com arribar als llocs sense fer l’esforç de situar-nos en l’espai, i per tant, perdem coneixement del nostre entorn, també perdem la història i el que s’amaga darrera de les denominacions dels nostres carrers.

Posar nom a un carrer o a una plaça és un acte molt característic de les societats occidentals, i és un acte polític. Si fos una decisió administrativa serien una correlació de números, per exemple, però no és així. Des de l’època medieval, Barcelona assigna noms als seus carrers, sobretot de sants, reis, elements geogràfics o gremis, que donen caràcter a la Ciutat i defineixen les seves classes dirigents: clergat, noblesa i petita burgesia, i així seguirà durant molts segles. En els darrers anys s’ha revisat aquest nomenclàtor per adaptar-lo a les noves realitats de la Ciutat.

I tanmateix, tot podria no servir de res si no fem un esforç per anar més enllà de la tirania de les aplicacions i d’un capitalisme que ens empeny a no gaudir de l’espai públic, a no viure’ls, a no dir-lo, i ens aboca a esborrar-lo tancant-nos a casa i a no mirar-lo, a banalitzar el nostre espai públic, que esborra els significats dels noms de la nostra quotidianitat i que ens empobreix culturalment.

Diguem tots els noms, diguem els noms dels nostres carrers, els oficials o els populars, per reconèixer-nos, per retrobar-nos, per no caure en l’abisme de viure en una ciutat virtual. Dir els noms és fer comunitat i construir experiències compartides i arrelades en la nostra quotidianitat.

Una intervenció memorial a les obres de la Via Laietana

La reurbanització de la Via Laietana preveu una intervenció memorial al seu pas per la Jefatura Superior de Policia de la Via Laietana que hauria d'executar-se en les properes setmanes. 

No podíem intervenir a la Via Laietana sense preveure algun element diferencial a la Jefatura, que va ser l'epicentre de la xarxa de la repressió franquista a Barcelona durant més de 40 anys. A les seves cel·les, els diversos cossos policials que l'han ocupada, hi han tancat a centenars de persones des de la seva inauguració fins la mateixa democràcia, i s'ha practicat la tortura de manera sistemàtica. Es tracta de l'espai més simbòlic de la repressió a la Ciutat, que està en el centre de moltes demandes de les entitats memorials i dels col·lectius de persones represaliades de fa molts anys.

Les obres fa una setmana

Des de la Regidoria de Memòria hem treballat intensament amb el teixit memorial de la Ciutat per tal d'aconseguir la conversió de l'equipament policial en un espai de memòria, que ha de ser complet i centrat el la reparació de les persones represaliades, la divulgació de la geografia del terror franquista a Barcelona, i un lloc de pensament i debat sobre la tortura institucional. Com hem dit en moltes ocasions, l'Ajuntament de Barcelona i les entitats hi hem treballat intensament, i ho hem fet juntes.

L'any 2019 es va fixar la seva memòria amb un faristol que ha estat vandalitzat en dotzenes d'ocasions, i que s'ha hagut de retirar temporalment per les obres del carrer. Es tracta d'una senyalització explicativa, en la que hi narrem la història de la Jefatura i el seu significat per a la història de la Ciutat, i convé llegir-la. Un faristol sempre és un homenatge, però també una eina de divulgació.

La intervenció que està prevista properament la complementa, i ja no és una senyalització contextualitzadora, sinó un memorial evocatiu per a que tothom que passegi per la vorera Llobregat de la Via Laietana se n'adoni de la importància del número 43 i al mateix temps serveixi de reparació fins que el convertim en un espai de memòria.

Algunes entitats de la ciutat ens havien demanat que "bategéssim" l'espai del davant de la Jefatura amb un nom propi, com el "Pla dels represaliats i les represaliades", per exemple, però mai no vaig veure clar trencar la unitat urbana i històrica de la Via Laietana, un carrer amb una història molt potent en la construcció de la ciutat capitalista, i un símbol en sí mateixa. En canvi, des de la Regidoria vam proposar una intervenció urbana subtil, simbòlica i evocadora, amb un missatge polític clar que fos vista per tots els que passegin pel carrer.

Les llambordes amb lletres,
en preparació

Es tracta d'incorporar una sèrie de llambordes de color fosc en el nou paviment que formin dues fileres transversals, des de la façana de la Jefatura fins a la calçada, a banda i banda de la porta principal. Algunes d'aquestes llambordes tindran lletres, que formaran les paraules "Veritat",  "Justícia", "Reparació" i "Memòria", dues a cada banda, per a que puguin ser llegides tant si passeges de mar a muntanya com a la inversa.

La Jefatura Superior de Policia de la Via Laietana és l'espai més simbòlic de la repressió institucional a Barcelona, el cervell de la xarxa repressiva del franquisme, el "molino sangriento" per als anarquistes, el lloc de vexacions per a les persones que, històricament, no s'han identificat i han transgredit la moral nacional-catòlica i els col·lectius LGTBIQ+, l'indret de tortures als independentistes... no hem de deixar de reivindicar el seu "retorn" complet a la ciutadania que l'ha patit. I mentrestant, seguim lluitant per fer que la policia l'abandoni i es converteixi en espai públic de memòria.

Confio que podrem veure en poques setmanes la intervenció memorial "Veritat, Justícia, Reparació i Memòria".

Parlament en motiu del Dia Internacional de les Víctimes de l'Holocaust 2020

Shalom, t’aves baxtalo, bona tarda,

75 anys de l’alliberament de Mauthausen, i tanmateix tan a prop.

Auswitch, Birkenau, Chelmno, Belzec, Sobibor, Dachau, Buchenwald, Ravensbrück, Gusen, Mauthausen... i tants d’altres camps que encara avui són una agressió constant que ens colpeja les ments i  l’enteniment. I front als cops: record, homenatge, compromís i memòries.

Aquest acte a la Generalitat, i la cerimònia del record que farem seguidament al Saló de Cent de l’Ajuntament, són commemoracions que si avui fem les institucions és gràcies a la feina de les entitats cíviques que porten dècades lluitant i treballant perquè no es perdi la memòria de la deportació, i són commemoracions que no podem fossilitzar, que han de ser vives.

Aquests actes són una resposta als cops d’aquella agressió constant que són Auswitch i la resta dels camps.

Uns camps de treball i d’extermini que no van ser una casualitat, un episodi o una excepció, sinó que van ser la materialització extrema dels discursos de l’odi.

No es comença matant. Es comença estenent els discursos de l’odi, normalitzant-los i finalment odiant.

Auswitch va ser una cosa humana. L’antisemitisme i el racisme són una cosa humana. 

L’odi als jueus va ser un dels detonants d’aquests assassinats en massa, planificats com a extermini en el sentit més extrem, el d'eliminar de la terra i de la memòria l’existència del poble jueu, del poble gitano.

Més de 6 milions de jueus i jueves van ser assassinats, però les màquines de matar també acabaren amb la vida de centenars de milers de gitanos i gitanes, persones que s’identificaven amb opcions sexuals i afectives no normatives, testimonis de Jehovà i altres minories religioses, maçons, persones amb diversitat funcional, persones malaltes i militants antifeixistes o simplement opositors al nazisme.

Als horrors insuportables de la Shoà i el Porraimos també hi hem d’afegir la matança de les dissidències polítiques, entre d’altres. Més de 5.000 republicans i republicanes espanyols van ser assassinats a Mauthausen, Ravensbrück, Dachau, Buchenwald, Gusen... Més de 700 barcelonins i barcelonines van ser deportades.

No podem permetre que cap memòria individual dels que van ser deportats no tingui el seu record, no es difongui la seva ensenyança i la seva transmissió en la nostra memòria col·lectiva com a societat. Dir tots els noms és i ha de ser una premissa contra el mal radical.

I cal que ho diguem i ho expliquem. No valen les commemoracions buides. La commemoració és per alçar la veu i no per callar-la. 

Fa pocs dies el primer ministre holandès va demanar perdó en nom del govern per l’actitud del seu país front l’Holocaust. En canvi, Felip VI, aquesta setmana a Jerusalem, ni tan sols va citar l’assassinat dels espanyols i espanyoles deportats per ser republicans i defensar el govern legítim sorgit de les urnes.

El ritual i la commemoració no van de silenci. Al contrari, van d’alçar la veu i són compromisos.

Auswitch ens interpel·la. Auswitch ens estira i ens reclama.

Auswitch no només ens fa mirar al passat, sinó que és una mirada al món d’avui: què podem fer juntes per garantir un present i un futur antifeixista, antilgtbifòbic, just, respectuós amb les seves diversitats, antimasclista, igualitari i internacionalista?

Perquè hem de tenir present que no només recordant s’evita la repetició. Amb la memòria i les polítiques públiques de memòria, que són imprescindibles, no n’hi ha prou. Dir que és impossible que torni a passar és mentida. És un engany vestit de revisionisme, de negació o de suposada indiferència.

I alerta, perquè els revisionistes, els negacionistes i els falsos indiferents ja són a les institucions i governen també ben a prop nostre.

La banalització pot adoptar moltes disfresses. El silenci és una forma del negacionisme.

Amb aquesta i amb totes les commemoracions ens conjurem a desemmascarar la banalització i els silencis, i a combatre els discursos de l’odi.

La commemoració ens deixa el llegat de la feina tossuda i obstinada que hem de fer cada dia: l’antifeixisme.

Auswitch, Chelmno, Treblinka, Sobibor, Buchenwald, Mauthausen, Gusen, Ravensbruck... ens deixen l’exigència ètica del compromís amb l’antifeixisme.

Avui  és un dia pel record i per l’esperança. Poder estar vius aquí, avui, recordant l’Holocaust amb vosaltres és la constatació de la supervivència dels diferents pobles, cultures, opcions polítiques i de vida, i creences que el nazisme volia anihilar.

De l’horror dels camps va sortir la convicció que no hi ha ciutadans de primera i de segona, que la democràcia, per imperfecta que sigui, requereix salvaguardar i protegir els drets de les cultures diverses, de les diferent maneres d’entendre el món i la societat, i l’exigència ètica i política de plantar cara a les ideologies que propugnen l’odi, l’antisemitisme i els racismes.

Mai més. Enlloc. Contra ningú.

Naistuke, toda raba, moltes gràcies