La fi de la guerra a Sant Andreu. Tres mirades.

El 26 de gener farà 77 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Aquell migdia els franquistes ja eren al centre de la ciutat, i fins al vespre no arribaren a Sant Andreu, on s'aturaren les avantguardes per creuar el Besòs l'endemà. En aquelles hores, mentre els comandaments republicans iniciaven la

Barricada a Concepció Arenal

retirada i no arribaven els feixistes es creà una terra de ningú callada i tensa, on les notícies fluien pels pocs telèfons que no s'havien tallat. La caiguda de Barcelona fou un capítol trascendent de la fi de la guerra, que acabaria oficialment l'1 d'abril de 1939. L'Harmonia de Palomar deixava pas a San Andrés de Palomar.

En aquest article repassem 3 testimonis ben diferents que ens remeten a les vivències i les experiències d'aquells darrers dies de guerra. Són la Maria Pascual, Josep Cararach i Andreu Capdevila.

A principis dels 2000 vaig tenir una conversa sobre la guerra a amb la meva àvia, la Maria Pascual Téllez (1923-2005), que havia nascut al carrer Pons i Gallarza. Quan va començar la guerra tenia 10 anys i amb gairebé 80 els seus records eren confusos i destarotats però he mantingut la transcripció íntegra, amb alguns errors temporals però autèntica, que remeten a una nena que vivia la guerra amb els silencis d'una família que la volia protegir, i sense entendre la magnitud del que estava passant. Una guerra que, malgrat aquesta estranya distància dels infants, marcaria la seva vida.

El segon i el tercer testimonis són ben diferents: primer el que deixà escrit cap als anys 50 en Josep Cararach (1877-1969), metge, gran propietari i prohom del catalanisme conservador del primer quart del segle XX. I el tercer d'Andreu Capdevila (1894-1987), un anarquista de la vella escola, bregat en les lluites sindicals, que assumí una gran càrrega de responsabilitat al poble quan els militars feixistes dugueren a terme el cop d'estat a l'Àfrica. Segons ell mateix explicava, va participar en l'assalt a les casernes el 1936, i va ser un dels que organitzaren el saqueig posterior. Fou una de les persones de referència dins del Comitè de Control de la Fabra i Coats pel seu tarannà conciliador i els amplis coneixements de l'economia cooperativista. Va ser president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, des d'on col·laborà en la redacció del revolucionari Decret de Col·lectivitzacions i de Control Obrer.

Comencem doncs, pel testimoni de la Maria Pascual:

“Jo tenia 16 anys quan va acabar la guerra. Vivíem a les Cases Barates, al Bon Pastor. Hi vam viure des del 1935 al 1940, perquè el meu pare havia comprat una ràdio, em sembla que el van enredar a la fàbrica, i com que on vivíem no hi havia electricitat, ni hi havia gas, per la ràdio vam haver d'anar a les Cases Barates, que allà sí que n'hi havia. La meva mare no volia, perquè hi havia una gent que no li agradava, però vam arreplegar bon veïnat. Pagàvem dues pessetes per setmana d'electricitat i trenta-dues de lloguer, però era una casa gran. De cases, n'hi havia de petites i de grans. Nosaltres vivíem al peu de la carretera, a les primeres cases, i hi havia un tros per fer un jardinet, tancat amb canyes. El meu pare va plantar patates, faves i de tot per menjar, però no en sabia massa i la collita era pobra.

Maria Pascual, amb els seus germans, en una casa del carrer del Vallès. Anys 20.

Era un lloc diferent de tot arreu. Per sortir havies de demanar permís al Comitè, en temps de guerra. El meu pare, que venia a Sant Andreu a cantar a l'Orfeó l'Eco de Catalunya havia de demanar també un permís perquè tornava de nit. Precisament, el meu pare, havia d'anar a la guerra em sembla que el dia 25 amb l'última lleva, la dels homes més grans perquè ja no en quedaven de joves, i a l'entrar els nacionals ja no hi va anar. Si se'n va, no torna, tenia una por! Ja al final de la guerra es va haver d'amagar uns dies a casa d'uns amics perquè deien que era feixista, però no va passar res. Tots estaven molt esverats al final. Veien que tot s'acabava i els ànims estaven molt encesos. Allà al Bon Pastor els ames portaven armes i moltes noies joves, de divuit i vint anys, portaven el fusell a l'esquena i anaven vestides amb granotes.

Quan van entrar els nacionals els veiem baixar per la muntanya del Tibidabo, tots en filera i es veien tot de llumets que anaven baixant. La gent per allà deien que les famílies que tinguessin noien posessin un drap blanc al balcó, però que jo sàpiga no va passar res. Hi havia molta por. Anaven fent esses per la carretera, baixant, baixant, i aquella nit no vam dormir, tots amagats a casa.

Al matí següent jo no recordo haver vist soldats, suposo que es deurien quedar a Barcelona i alguns arribarien a Sant Andreu, però el Bon Pastor era com la fi del món!

I quan va acabar la guerra tothom a callar. Ho vam sentir per la ràdio, i la gent esperava a veure què passaria. Teníem molta por dels falangistes, deien que els italians i els moros feien bestieses, però jo allà no els vaig veure. Pels pobles del voltant rapaven al zero les noies i abusaven d'elles, però al Bon Pastor jo no ho vaig veure. Que jo sàpiga al Bon Pastor no va passar res de tot això, però totes les mares tenien molta por.

Els homes i les dones no anaven a treballar perquè no hi havia feina i molta gent va intentar marxar cap a França, a l'exili. A alguns els van matar allà, al riu. Però jo diria que els falangistes no van fer res, tampoc no podien fer gaire cosa amb la misèria que hi havia... Tot eren vells, dones i nens! L'únic que recordo és que van fer entregar les armes als homes, van anar al Comitè, que ja no era el Comitè perquè hi eren els falangistes, i se'n van fer càrrec. Van posar a molta gent a la presó, això sí, per política.

Maria Pascual, a l'extrem dret, a la casa del Bon Pastor, amb germans i veïns. A l'esquerra els seus pares (els meus besavis)

Després ens van prendre tots els diners. Els del Comitè van marxar cap a França o on fos, i no ens donaven racionament... vam passar molta gana. Al cap d'uns dies, quan tot més o menys es va calmar, com que no teníem menjar perquè no teníem racionament ni res, vam anar a assaltar l'estació de tren de la Sagrera. El meu pare, pobre home, es va posar un sac de farina a l'esquena, jo de llenties; un altre de mongetes. Hi havia unes pastilles de sabó grosses com barres de gel, i tot s'ho enduien cap a França. Vam agafar de tot, i hi havia moltíssima gent. Els avions ens metrallaven i ens amagàvem pel mig dels sacs de farina. Ara no recordo si això va ser quan ja van entrar els nacionals o els últims dies de la guerra, que ho tenien tot preparat per fugir. Però recordo que hi havia de tot. Vam agafar un farcell de jerseis també, i després entre els veïns fèiem canvis, un donava mongetes, l'altre farina...

Quan van entrar els nacionals ens vam quedar sense racionament, i al cap d'uns dies ens van donar unes targetes. Com que nosaltres pertanyíem a Santa Coloma havíem d'anar-ho a buscar tot allà, a la plaça de vendre a que ens donessin tres unces de cigrons remullats per cap, i coses així. Els nanos ens colàvem i ens donaven més d'una vegada... és que ens donaven molt poquet menjar, arròs, sucre, i la setmana que ens donaven una cosa no ens donaven l'altra. I el pa cada dia, un trosset d'un pa rodó que dividien en quatre.

Jo era joveneta i recordo poques coses. Gairebé no m'explicaven res i jo ho sabia pel que tothom deia i pel poc que podia sentir d'alguns veïns. Dels últims dies sí que recordo la por de la nit del 25 al 26 de gener, i després uns dies com si no passés res. No hi havia moviment. Ni treballàvem ni teníem menjar... i la postguerra encara va ser pitjor. Aleshores vam venir a viure una altra vegada a Sant Andreu, a les casetes baixes del carrer Bascònia a tocar de Malats, on ara hi ha l'escola bressol.”

Els records espontanis d'una nena que tenia 10 anys quan començà la guerra difereixen dels de Josep Cararach, que ja era un home adult i que havia estat diverses vegades regidor de l'Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista. El doctor passà els 3 anys de guerra amagat per les amenaces dels anarquistes mentre se l'hi incautaven les propietats. A mitjans dels anys 50 escrigué sobre la fi de la guerra, que per ell va ser la “lliberació”:

Josep Cararach i Raimonda Rivera l'any 1901, pels volts del seu casament

“Després la república ens portá la revolució i començá la persecució de tots els que no pensaben com ells, jo quant vareig veure el caire que preníen les coses vareig marxar de Sant Andreu, passant uns quants dies a casa el meu jermá Damiá, després a casa del meu cosí Jordi, després a una casa de la Barceloneta i finalment a casa d’en Joan Millet ahont vareig estar tot el restant de la guerra sense sortir per a res al carrer, a n’aquesta familia i a les demés pero molt especialment a l’última ting de fer constar el meu agrahiment mes profont per les molesties que vareig ocasionarlos i per el perill a que s’esposaren en el cas de que m’haguessin trobat els rojos i m’haguessin reconegut, afortunadament tots varem sortirne be d’aquella mala temporada d’assassinats i robatoris. A les raderies de la mateixa vingueren al pis ahont estaba uns policies rojos a fer un registre, al trobarme a mi preguntaren que hi feia i em demanaren la documentació, com pel febrer de 1938 tinguerem la desgracia de que’s morís el Sr. Millet pare, jo vareig apropiarme de la seva cedula i modificant el anys, la vareig fer passar com a meva i els vareig dir qu’era de la familia com podien veurer per la cédua i que allá era el meu domicili, gracies en aquesta circunstancia, vareig salvarme..

Durant la guerra, s’apoderaren del meu pis, em robaren tot lo que hi trobaren, excepte les escriptures i alguns diners que vareig emportarme, també s’apoderaren del meu automovil, que per cert, era nou.

Acabada aquella vareig tornar al pis quant vareig poder perquè em costà molt poderlo desembraçar de tot lo que hi habien portat per a establiri la comissaria de la vivenda de Sant Andreu.

Vareig arreglar tots els desperfectes que hi habien fet i vareig tornar a l’exercici de la meva professió, com ja he manifestat que també m’habien robat l’automovil, vareig fer la visita a peu fins a l’any 1943 que vareig decidir retirarme i traslladarnos al centre de la ciutat al carrer de Casp 48, quedantme únicament la plaça de metge numerari de la Renfe fins que em jubilaren a l’edat de 70 anys.”

L'Andreu Capdevila, en canvi, morí a l'exili el 1987. El 22 de gener el seu xofer iniciava el que havia de ser el darrer viatge de Capdevila per terres catalanes. Partiren de la Casa del Sindicats de la Via Durruti (actual Foment del Treball, de la Via Laietana), pararen a la plaça del Clot per recollir uns companys de la CNT:

Andreu Capdevila

“Cuando llegamos a la Plaza del Clot, la oscuridad era completa, con el auxilio de los faros del coche vemos a los compañeros, García y Carbonell, que nos estaban esperando; les saludamos y seguidamente la caravana se puso en marcha. Al llegar a la barriada de San Andrés, los aviadores fascistas disparan sus metralladoras contra la población civil, los cañones antiaereos (símbolos de una defensa agonizante) continúan disparando contra los pajarracos del crimen. Las calles están oscuras i desiertas, sin embargo, al estallar los proyectiles antiaéreos brillan como relámpagos en la negrura de la noche. Ante el peligro d ametrallamiento salimos de los autos, los compañeros García Birlán, Carbonell y sus familiares, siguen la dirección de la gente que corría, entraron en un refugio; yo aproveché aquellos momentos de alarma para ir a despedirme de mis hermanas, que vivían a cien metros del lugar en que nos paramos.

Saludé a mis familiares y a mi hermano José le dije: En este momento, conjuntamente con otros compañeros que me están esperando a la entrada de la Rambla, parto acompañado de Antonia para Gerona, permaneceré en dicha ciudad los días que pueda en espera del desenlace de los acontecimientos. Por lo que a ti se refiere, he recomendado al señor Miró de la Consejería, que si te decides salir de esta, te dejen partir en alguno de los camiones que tasladan la documentación a la mencionada ciudad, Los abracé a todos y salí corriendo a reunirme con mis compañeros de viaje.

Cuando llegamos a las cercanías de Montcada, era tan denso el número de vehículos, que los conductores a duras penas podían hacer avanzar los coches. La lentitud de la marcha nos permitía ver con toda su crudeza la tragedia inconmensurable de la evacuación. Por los bordes de la carretera caminaban lentamente, cansinamente, una interminable hilera de hombres, mujeres i niños, cargados con maletas, líos de ropa y bultos de todas clases y tamaños en dirección a la frontera. Miles y miles de familias abandonaban sus hogares, sus familiares queridos, sus ilusiones, lo dejaban todo... antes de caer en manos de los bárbaros fascistas o de humillarse a convivir con ellos. (…)

En la bifurcación de Montcada, el embotellamiento de autos, camiones y carros era de tal magnitud que estuvimos más de media hora sin poder avanzar y era tanto el griterío y los bocinazos que la situación se complicaba por momentos, hasta que por fin un grupo de carabineros encauzó la circulación y conseguimos salir del atolladero”.

Andreu Capdevila no tornà mai. Morí a l'exili.

Tres mirades, tres records, tres trossos de vida marcats per un conflicte bèl·lic que segueix representant un punt d'inflexió per a la nostra història.