L’1 de Juny de
1976 més d’un centenar d’esposes de treballadors acomiadats de
Motor Ibérica, la fàbrica que construïa els populars camions Ebro,
van iniciar una tancada a la parròquia de Sant Andreu per reclamar
la readmissió dels seus marits i fills als llocs de treball. L’acte
de reivindicació i pressió a autoritats i empresa es va afegir a
les protestes que els marits havien iniciat l’Abril d’aquell
mateix any, boicotejant les hores extra en suport d’un programa
reivindicatiu que reclamava un increment salarial de 4.000 pessetes,
la readmissió dels acomiadats l’any anterior i la retirada de les
sancions que l’empresa havia imposat a alguns obrers. El boicot
seguí durant 20 dies en els que l'empresa acomiadà a més de 1.800
treballadors, i s’iniciaren les primeres aturades. Posteriorment, a
partir de finals d’Abril s’organitzaren marxes i manifestacions
pel centre de Barcelona, a les que s’hi afegiren les dones dels
treballadors. La Guardia Civil féu acte de presencia ràpidament, i
a la repressió empresarial s’hi afegí la de les forces de l’ordre
i la de grups no identificats amb mètodes terroristes.
En aquest context
de reivindicació laboral i repressió empresarial i institucional,
més de dues-centes dones encapçalades per la Maruja Ruiz (Guadix,
Granada – 1936), esposa d'un treballador de Motor Ibérica, es
tancà a la parròquia de Sant Andreu per de fer encara més visible
la lluita. La Maruja era aleshores una líder sindical i veïnal de
Nou Barris que treballava en l’esfera del PSUC, CCOO i l’Associació
de Veïns del seu barri. Segons destacà Montserrat Roig en un
article del mes de Juliol,
"(…)
empezaron encerrándose por sus 'maridos' para acabar haciéndolo por
la 'clase obrera' (…)".
 |
| Maruja Ruiz durant la tancada |
La tancada arribà
a aglutinar més de 300 persones en algun moment, entre dones, nens i
dos homes en vaga de fam, i fou un exemple d’organització obrera
en règim assembleari. Durà fins el 28 de Juny, dia que l’església
fou brutalment desallotjada per les forces de l’ordre franquistes.
Tot i la
importància històrica de la reivindicació dels drets laborals a
Motor Ibérica, la historiografia del moviment obrer de l’època no
ha tractat de forma específica la tancada de les dones dels
treballadors malgrat la seva singularitat. Podem aventurar que un
dels motius d’aquest silenci sigui el difícil enquadrament de les
dones com a subjecte protagonista d’una reivindicació obrera,
tradicionalment masculina en el relat dominant. Una dificultat
motivada per la desídia o, potser, per la voluntat explícita
d'investigadors o protagonistes masculins de mantenir-lo al marge.
En aquest article analitzem el tractament que van fer de la tancada els
mitjans de comunicació coetanis: la freqüència, l'anàlisi i els
articles d'opinió que va generar. Iniciem el repàs el dia 1 de Juny
de 1976, i acabem el 31 d’Agost, quan ja deixen d’aparèixer
articles sobre la mateixa. Hem obviat les publicacions editades per
partits polítics, sindicats i moviments socials, fent només
referència als mitjans privats de venda en quioscs de la ciutat de
Barcelona.
LES PUBLICACIONS DIÀRIES
Seriar
cronològicament l’aparició de les notícies en els mitjans de
comunicació referma quin és el seu posicionament davant dels
moviments socials i l’status quo de forma ràpida. Per fer-ho
aclaridor visualment adjuntem el recompte de mencions que hi hagué
a la premsa diària majoritària:
Les primeres notícies
Els primers que
s’afanyen a fer ressò de la tancada de les dones són els que
encapçalen l'anterior taula, de línea editorial progressista,
Tele/Exprés (T/E), Mundo Diario (MD) i Diario de Barcelona (DB), que
ho fan el dimecres 2 de Juny, amb titulars dedicats exclusivament al
fet:
"Se
recluyen doscientas esposas de huelguistas en Motor Ibérica"
(T/E)
"Mujeres
e hijos de trabajadores de Motor Ibérica se han encerrado en la
Parroquia de Sant Andreu"
(DB)
"Mujeres
de huelguistas se encierran"
(MD)
D’entre els
diaris més conservadors, tot i que alineats amb el missatge de la
necessitat de canvi en la política espanyola cap a la democràcia,
El Noticiero Universal (ENU) ho publica un dia més tard, el 3 de
Juny, amb una notícia dedicada en exclusiva, però amb un titular
menys explícit que omet el gènere de les tancades:
"Se
encierran las familias de los trabajadores" (ENU)
Els afins al règim,
en canvi, se'n fan ressò encara després. La Vanguardia Española
(LVE) ho fa el divendres 4 de Juny, amb un titular en el que, com
ENU, no explicita el gènere protagonista:
"Más
de trescientos familiares de los trabajadores de 'Motor Ibérica'
siguen encerrados" (LVE)
Solidaridad
Nacional (SN) no informa de la tancada fins que s'ha acabat, i la
primera menció és també l'última, el dia 29 de Juny. Per contra,
el mateix dia que les dones es tancaven a la parròquia el primer
anunci comercial que apareix a SN és, justament de Motor Ibérica.
L'empresa ofertava llocs de treball per les seves fàbriques de
Montcada i Reixach i Barcelona. Aquest mateix anunci es publicà el
dia 1 a MD.
Pel que fa al text
d'aquests primers articles, els més extensos són els dels diaris
que hem esmentat primer (T/E, DB i MD) i citen explícitament que qui
es tanca són les dones i els fills dels vaguistes. ENU, en canvi hi
afegeix dos protagonistes:
"Dos
días lleva ya el encierro de las esposas, hijos, hermanos y otros
familiares de los obreros (…)"
Quan són
exclusivament les dones i els nens els qui es tanquen. Els germans i
d'altres familiars si van fer acte de presència va ser per
visitar-les durant algun dels dies de la tancada. LVE, per
complicar-ho més, encara hi afegeix els ancians quan hauria de
parlar d’ancianes:
"Con
el fin de atender a éstos [els infants] y a los ancianos que también
se encerraron (…)"
ENU i LVE amaguen que aquesta és una
acció de dones, organitzada i protagonitzada per dones i els seus
fills i filles.
Un precedent
immediat: “Les Jornades Catalanes de la Dona”
Justament la
darrera setmana del mes de maig s'havien celebrat les "Jornades
Catalanes de la Dona", la primera oportunitat per les dones de
debatre lliurement sobre cultura, treball, família, sexe, etc. i que
el 27 de Maig havia desbordat el paranimf de la Universitat de
Barcelona amb la presència de 4.000 dones. Així doncs, el tema de
la dona era candent aquell mes. T/E obria el mes de Juny amb una
editorial en què analitzava les primeres “Jornades Catalanes de la
Dona”, que s’acabaven de clausurar i augurava que
“El
tema de la mujer en una sociedad machista como la nuestra, siempre
resultará por lo menos polémico”
Destacar que T/E és
l'únic dels diaris buidats que es posiciona de forma clara d'acord
amb les Conclusions de les "Jornades", que constaten la
naturalesa patriarcal de la societat, reforçada per la legislació
franquista, i aposten per les polítiques actives d'emancipació. Les
editorials i articles d'opinió de la resta - quant n'hi ha- són
confusos sinó totalment contraris. I aquesta postura es detecta a
l'hora d'analitzar també la tancada, car mentre T/E sempre utilitza
el gènere femení quan escriu sobre les dones tancades, la resta
utilitzaran indistintament el femení o el masculí, quan no només
el darrer (LVE). Als antípodes de T/E se situava SN:
"Las
nuevas corrientes y las modas están destruyendo el encanto femenino,
la estabilidad del hogar y la educación cristiana de nuestros
hijos."
La tancada provocà
que el conflicte es materialitzés en un espai concret i es convertí
en notícia per ella mateixa. En l'editorial de T/E del dia 5, "Los
encierros, anormalidad predemocrática",
es reflexiona sobre els motius que porten col·lectius a visibilitzar
la seva reivindicació amb tancades, que no eren infreqüents en
aquella època, però no cau en l'especificitat del que ens ocupa.
Habitualment les tancades són p
rotagonitzades pels afectat directes
de l'abús contra el que lluiten, sense tenir en compte el sexe. Però
en el de Motor Ibérica són les dones les que, de forma unilateral,
vesteixen les granotes dels marits i es fan seves les
reivindicacions. Estem davant d'una tancada exclusiva de dones i
nens, moltes vegades contra la voluntat dels marits.
El dia a dia de la
tancada fou un fet informatiu per ell mateix més enllà del
desenvolupament de les negociacion
s i dels fets que envoltaven la
reivindicació. Quan no es destaquen les novetats de la lluita o de
la negociació s'hi encabeix alguna referència a la tancada, i a
l'inrevés. Així doncs, ja el 3 de juny MD informava que:
"A
la cifra, próxima a los doscientos, se añadieron a lo largo de la
jornada varios familiares más. Se sabe que las primeras horas de
encierro se dedicaron a la organización del grupo y a la formación
de comisiones (…). Así, por ejemplo, han sido creadas comisiones
para la obtención y conservación de alimentos, para atender a los
niños -que salen unas horas al día a pasear por el barrio-, para
informar sobre la situación…(…)"
T/E informa que
"Un
médico internista y un pediatra colaboran con los afectados"
I ja més endavant,
el dia 9 publica "Flores
y paellas para las encerradas de Motor Ibérica":
"
(…) En la noche del lunes al martes, dos miembros del conjunto La
Trinca acudieron a la iglesia y llevaron flores a las encerradas. El
lunes, la Asociación de Mujeres de Sant Andreu, en colaboración con
las asociaciones de mujeres de Montcada y de Mujeres Universitarias,
y una representación del Departamento de Mujeres de Amigos de la
ONU, entregó cinco paellas gigantes a las encerradas. (…)"
Pel que fa a
l'apartat gràfic, tan sols T/E publica algunes fotografies de
l'interior de l'església. Així el dia 11 de Juny, T/E en publica
una on una quinzena de dones al voltant d'una taula canten i
aplaudeixen, amb un peu de foto que explica que:
"(…)
alguna de ellas vistiendo las chaquetillas de trabajo de sus maridos,
cumplían ayer los once días de encierro en la iglesia de Sant
Andreu de Palomar. Los ánimos, sin embargo, continuaban altos"
El 15 de juny se'n
publica una altra que acompanya un extens reportatge. Està
presa a la sagristia i veiem un grup de dones amb un armari darrera
amb una gran creu al capdamunt. Justament
a l'equador de la tancada es publica aquest llarg reportatge titulat
"Dos
semanas de encierro en Sant Andreu de Palomar",
signat per Carles Guàrdia, en el que s'introdueix en el quefer
diari:
"
Los primeros días fueron los más difíciles – nos explica la
encargada de relaciones con la prensa – en el aspecto de la
convivencia. Algunas compañeras iban a coger las mantas y los
colchones antes que nadie. Ahora sabemos que aquí no hay nada de
nadie. Y si sólo tenemos colchones para unos cuantos, primero son
los niños y luego nos repartimos lo que queda"
Es fa referència a
l'organització assembleària:
"Diariamente
realizan una asamblea a las nueve de la noche, después que se han
acostado los niños, en la que se repasa la actividad de la jornada,
se informa de la solidaridad recibida, y se critica el funcionamiento
de la colectividad".
I a la logística:
 |
| La cuina, a la sagristia |
"Los
servicios se dividen en grupos que atienden la cocina, la limpieza,
la sanidad, el control de la puerta, la prensa y los niños. En la
sacristía se ha improvisado la cocina. Sobre los muebles destinados
a guardar los ornamentos se almacenan las latas y los embutidos.
Continuamente están llegando personas con comida y dinero para las
encerradas. Los trabajadores de una gran empresa del metal han
decidido ceder la mitad de su caja de resistencia y la han llevado a
la iglesia: cien mil pesetas."
També s'aprofita
per parlar de les activitats que es duen a terme:
"Toda
una serie de actividades culturales se han desarrollado durante estos
días. Aparte de las clases que cada día reciben los niños de
maestros voluntarios, se han dado tres clases para las madres. Un
ginecólogo habló del control de la natalidad: el Ignacio [Pujades,
vicari], el de la parroquia les explicó la evolución de la iglesia
en los últimos años y un exiliado chileno les comentó un
documental sobre el golpe de estado que derribó el gobierno de
Allende.
Una
especie de coral se ha improvisado (…)"
El dia següent, el
dia 16 de Juny era DB el periòdic que publica un reportatge encara
més extens, que signa Teresa Rubio, basat comentaris de les
protagonistes. N'escollim alguns fragments:
"(…)
Nadie se mueve de su puesto de trabajo. Una de las mujeres encargadas
de recibir a los visitantes, de atender a las muestras de
solidaridad, a las distintas comisiones que llegan a la iglesia con
donativos, nos cuenta con detalle como se emplea y distribuye el
tiempo en el encierro. “Nos
levantamos a las siete de la mañana y después de asear a los niños
y asearnos nosotras servimos el desayuno en cuatro turnos, los niños
primero, en dos tandas, luego otras dos para los mayores. (…)
(…)
A la izquierda del altar central, hay una capilla grande, habilitada
como dormitorio para los niños más pequeños. Sobre dos bancos
encarados se ha puesto una o dos colchonetas y mantas. Con este
sistema se ha obtenido una especie de confortables y seguras cunas.
La nave central de la iglesia acaba de ser puesta en orden “ha
quedado ya preparada para la misa de la tarde”
nos dicen. Los bancos que han servido de camas para las mujeres
durante la noche están dispuestos para su cometido. (…)
(…)
Se han formado seis comisiones: Cocina, limpieza, sanidad, prensa,
cuidado de los niños y puerta, esta última encargada de la recogida
de paquetes, entregas de donativos y vigilancia. (…)
(…)
A las diez comienza la asamblea que en algunas ocasiones se ha
prolongado hasta las tres de la madrugada. En ella se intercambia
información. Están presentes algunos trabajadores de Motor Ibérica
que vienen reuniéndose a diario en Sindicatos, y que comunican a los
encerrados como está la situación. Se leen adhesiones recibidas, se
dan noticias y (sic) sobre las gestiones llevadas a cabo y se hace un
resumen del día. (…)".
Els següents
fragments entren de ple en una de les línies d'estudi més
interessants: l'anàlisi de com aquestes dones amb un grau de
politització baix o nul i marginades de l'organització masclista de
la societat franquista, esdevenen lluitadores pels drets laborals i
polítics. Una lluita que, sense proposar-s'ho va més enllà de la
reivindicació concreta pels seus marits i fills:
 |
| Grisos a la porta de la parròquia. Joan Vinyes |
"(…)
Al ver a estas mujeres con la camisa de trabajo de sus maridos
despedidos, a estas mujeres que nunca habían abandonado sus hogares
si no era, en algunos casos, “para
ir a hacer horas”,
a esas mujeres que se consideran “casi
todas analfabetas”,
encerradas en la lucha por la devolución del único bien que tenían,
como es el puesto de trabajo familiar, no podemos evitar pensar en
las tensiones de todo tipo a que inevitablemente tiene que sujetarles
la anómala situación. La explicación tal vez se encuentre en las
palabras de una de ellas “Mi
marido vino ayer a buscarme, dijo que yo no podía faltar más de
casa que eso es un desastre, mi respuesta fue “no” quiero seguir
hasta el final. Se fue. Dos horas más tarde él mismo lo comprendió
y volvió (…).
Las asambleas son una especie de terapia de grupo al mismo tiempo que
establecen lazos de unión. En la de hace dos días una mujer mostró
una carta de readmisión, reconociéndole los derechos de dieciséis
años, que le había sido entregada a su marido y que este no aceptó.
Ella dijo “Si
hubiera vuelto al trabajo hubiera perdido a su mujer. Aquí luchamos
por el puesto de todos los despedidos”.
Esas frases dan el tono del ambiente. Es tranquilo e inquieto a la
vez, pero no desesperante. (…)"
Durant aquests
dies, DB i T/E, i la resta de dies en menys mesura indiquen les
entitats, associacions de veïns, comitès de treballadors i comitès
sindicals que donen suport a les dones tancades. Ressaltem la del dia
19 de Juny, DB es fa ressò d'una carta que les associacions de veïns
de Singuerlín i Arrabal, de Santa Coloma de Gramenet, que
aprofundeix l'aspecte de la lluita obrera citat en l'anterior
paràgraf. Exposen que:
"(…)
El encierro en la parroquia de Sant Andreu (…) no sólo es una
muestra de la participación de la mujer en el movimiento obrero,
sinó también ejemplo de cantidad de experiencias recogidas en esa
lucha constante de los explotados. (…)"
El divendres 25 de
Juny hi hagué un primer intent de desallotjar la parròquia per la
força. Aquesta notícia apareix el dia següent en tots els diaris
buidats excepte SN. Els titulars són:
"Intento
de desalojo de las mujeres de Motor Ibérica" (T/E)
"Tensión
en Sant Andreu" (MD)
"Los
encerrados de 'Motor Ibérica' se hallan aislados por la policia"
(DB)
"Jornada
de tensión en la iglesia de Sant Andreu del (sic) Palomar"
(ENU)
"Sigue
el encierro en la parroquia de San Andrés" (LVE)
Com sempre, T/E és
el que explicita el component femení de la tancada.
Desallotjament
 |
| La policia a cavall entra a la plaça Orfila |
El desallotjament
definitiu fou el 28 de Juny. A quarts de sis de la tarda uns
cent-cinquanta policies entraren a la parròquia amb material
antidisturbis. Hi hagué moments de molta tensió i violència i es
destrossà força mobiliari. La notícia aparegué en els diaris del
dia 29. Paradoxalment, no se'n féu cap esment a ENU, ni aquell dia
ni els següents. I en aquest cas sí que sortí a SN. Els titulars
foren:
"
Ayer fueron desalojadas las mujeres de Motor Ibérica encerradas en
Sant Andreu" (T/E)
"
Se desalojó a las mujeres de la Parroquia de Sant Andreu" (MD)
"
Los encerrados de San Andrés, desalojados" (DB)
"
Terminó el encierro de familiares de 'Motor Ibérica' en la
parroquia de San Andrés" (LVE)
"
Desalojados los encerrados en la Iglesia de San Andrés" (SN)
LVE i SN
enllesteixen la notícia amb ben poques línies i de nou sense
esmentar la presència femenina. La resta dediquen almenys una pàgina
al desallotjament. L'article més complet és el del DB, signat per
les inicial J.C., i inclou declaracions de les protagonistes i dels
capellans:
“De
pronto
(…) aparecieron
policías por todas partes, que fueron hacia nosotros, conminándonos
a que saliéramos, a lo que nosotros nos opusimos. ‘Que vengan
nuestros maridos, les decíamos que vengan nuestros maridos. Que
venga el párroco, que venga el párroco’. La policía nos fue
acorralando y nos sacó fuera, llevándonos a algunos en brazos, al
resistirnos a abandonar el recinto sagrado.”
A partir del dia 30
de Juny, només T/E, DB i ENU publiquen alguna notícia referent a la
tancada que informa del reforç policial després del desallotjament
i, tots tres, de les notes que fan públiques els sacerdots de la
parròquia i l'Arquebisbat de Barcelona condemnant el desallotjament.
Les opinions
A més dels
articles als que hem fet referència, en els que es dóna notícia
dels esdeveniments al voltant de la tancada de Motor Ibérica, aquest
fet genera diversos articles d'opinió que són publicats
exclusivament a T/E. De fet, excepte una editorial al voltant del
fenomen de les tancades
(en aquell moment n'hi ha diverses), qui els signa és l'escriptora i
periodista Montserrat Roig.
Malgrat que també escrivia a MD (amb menys freqüència), en aquest
mitjà no en publica cap. Tampoc alguns col·laboradors progressistes
del diari, com Manuel Vázquez Montalbán, Marta Pessarrodona o
Teresa Pàmies.
Els dos articles de
Roig se centren en el paper de la dona en la societat. Seleccionem
alguns fragments de "De
esposa a companyera",
del 8 de Juliol. En el primer fragment, després de preguntar-se
"¿qué
deben hacer ahora las 350 mujeres de Motor Ibérica (…)?",
fa referència al procés de politització en el que es veieren
immerses lluitant pels drets dels seus marits:
"(…)
de repente, un montón de mujeres se dan cuenta de que ellas son
también “sujetos activos” en la lucha de la clase obrera. Y eso,
cuando para la mayoría de ellas el matrimonio representó la
liberación de un trabajo deshumanizado, significa un enorme paso
adelante. La “ayuda” al marido se convierte en algo más sólido.
Ya no es la relación puramente afectiva, está en marcha el proceso
colectivo de la solidaridad. Las mujeres de los obreros de Motor
Ibérica deben de haber cambiado mucho desde el encierro. Hubo
algunas de ellas que estaban seguras de que su marido las
comprenderían, otras no. “Mi marido no haría por mí lo que yo
estoy haciendo por él, porque él es de los que piensan que la mujer
es para la casa, para los hijos, y sobretodo para el marido”, le
cuenta una de ellas a la periodista (…). Han descubierto que la
solidaridad no cesa en sus maridos, ni en los compañeros de sus
maridos, sino que llega a las esposas de los compañeros de sus
maridos que, por obra y gracia de algo insólito, se convierten en
“compañeras”. (…) las mujeres descubren que ya no son las
mismas que antes, sus maridos también se dan cuenta de ello (…).
Ellas, si son valientes, van a seguir. Y descubrirán algo que
todavía es insólito en las mujeres de nuestro país: las gracias de
un papel activo en la lucha por un mundo menos aberrante (…). "
En l’article
"Mujer
y política",
del 22 de Juliol, critica el difícil enquadrament de la dona i les
seves reivindicacions feministes dins dels partits polítics
antifranquistes. Fa un repàs de l’escàs percentatge de dones
presents en els organismes de direcció d’esquerres on, assegura,
es mantenen els rols de dominació masclista presents a la societat.
Després d’inserir la lluita feminista dins de les tesis marxistes,
segueix:
“(…)
creo yo que las mujeres no forman una clase, porque entre ellas se
dan las mismas diferencias que se dan entre los hombres respecto a la
propiedad de los medios de producción. Pero hay que añadir que
algunos teóricos han añadido un medio de producción doméstico (…)
y, en cierta manera, el ama de casa constituye si no una clase por lo
menos un grupo económicamente diferenciado y dedicado a un trabajo
claramente subalterno. (…)
 |
| Mercedes López amb el seu fill petit durant la tancada |
Montserrat Roig
increpa directament els partits polítics acusant-los de no haver fer
cap declaració posicionant-se davant de la tancada a la parròquia
de Sant Andreu justament perquè les protagonistes de la lluita
política eren exclusivament les dones:
(…)
Que yo sepa, ningún partido político ha hecho una declaración
pública sobre las vicisitudes de las mujeres de Motor Ibérica que
se encerraron en la parroquia de Sant Andreu. Pocos teóricos, hasta
el momento, han analizado el fenómeno de esas hembras que empezaron
encerrándose por sus “maridos” para acabar haciéndolo por la
“clase obrera”. (…) Si los partidos políticos de izquierdas
siguen el camino que han llevado hasta el momento sobre la liberación
de la mujer, medrosos y prudentes en el mejor de los casos, van a ser
muchas las mujeres que se cansarán. Y, si ellas siguen luchando en
los frentes de combate mixtos es porque creen que la opresión contra
la cual se lucha vale la pena que desaparezca. (…)
LES PUBLICACIONS NO DIÀRIES
De les publicacions no diàries
consultades només podem destacar els dos reportatges que hi dediquen
Interviú i Canigó.
El reportatge
d'Interviú es titulava "Encierro
a toda madre"
,
firmat Ignasi Pujades, vicari de la parròquia de Sant Andreu i un
dels responsables que la tancada es produís allí. L'altre era el
mossèn Josep Camps. Tots dos havien treballat a Amèrica Llatina (a
Xile Pujades i Camps a l'Equador) materialitzant el que predicava la
doctrina de l'alliberament i, en el cas de Pujades, fundant els
primers nuclis de Cristians pel Socialisme. En tornar a Barcelona les
seves trajectòries coincidiren per un atzar gens ingenu, i
començaren a treballar amb les comunitats de base per crear, també
a Barcelona, Cristians pel Socialisme. La parròquia de Sant Andreu
es convertí en un indret que acollia els lluitadors antifranquistes
quan necessitaven un espai. Des de l'arribada dels dos religiosos
s'hi havien dut a terme actes a favor de l'amnistia, contra la pena
de mort, assemblees de treballadors o els funerals de Manuel
Fernández Márquez (9 d'Abril de 1973) i Salvador Puig Antich (8 de
Març de 1974).
El reportatge de
Pujades és el més complet de tots, basat en entrevistes a les dones
i profusament il·lustrat amb fotografies. El mes de convivència li
donà a Pujades la confiança perquè les dones li expliquessin els
conflictes amb els seus marits. L'Helena deia:
"(…)
mi marido aquel día había tenido mucha faena en el Sindicato y vino
bastante tarde a casa. Cuando llegó, yo ya estaba preparada y tenía
mi bolsa de aseo y una chaquetilla azul de la empresa. (…) Entonces
llegó mi marido y dijo: 'Venga, prepárame la cena, que me tengo que
ir.' Yo dije: 'Bueno, majo, prepáratela tú, porque yo salgo ahora
mismo, o sea, yo tengo cita con mis compañeras y me tengo que ir al
encierro'. (…) O sea, que fue muy gracioso cuando él me pidió la
cena y yo le dije que se la preparase él."
I la Maruja reblava:
(…)
al no haber tenido nunca esta separación, que se creía que era para
dos días, al tener que guisarse, al no tener costumbre de hacerlo,
el hombre se hacía un lío y continuamente venía e insistía que ya
está bien, que la cosa seguía, que la cosa no se iba a solucionar…
Incluso a una señora el marido le quitó los niños para
presionarla, pero la señora no se fue, e incluso la quiso acusar de
abandono del hogar, pero la firmeza de la mujer hizo retroceder al
marido (…)"
El reportatge acaba
amb sis fotografies de les destrosses provocades durant l'assalt de
la policia, que contrasten amb l'ordre que transmeten les imatges
disparades durant la tancada.
L’article
publicat a Canigó porta per títol “Les
valentes dones de Motor Ibérica. Una revetlla que no s’ha pogut
celebrar”
,
escrit per Joan Vinyes i Riera .
Aquest és un repàs als fets que l’autor considera més
importants, però no aporta més dades ni anàlisi.
Conclusions
Un dels objectius
de la tancada era aconseguir que la lluita dels treballadors de
Motor Ibérica tingués presència en els mitjans de comunicació. El
conflicte es venia incubant des de finals de Març de 1976, però tot
i l'acomiadament de 1.800 treballadors, l’inici de la lluita no va
tenir la repercussió mediàtica esperada. En analitzar aquesta
situació, les cúpules de CC.OO i PSUC cregueren necessària una
acció que li donés visibilitat. En aquest moment és quan la Maruja
Ruiz proposà la tancada de les dones. Així ho explicava a Interviú:
"(…)
aunque se hacían las marchas y el problema se daba a la opinión
pública, porque lo gritábamos en la calle, seguía existiendo el
mismo boicot en los periodicos, que informaban muy poco sobre Motor
Ibérica. Estuvimos hablando con los periodistas y con los de Radio
Barcelona para ver si el boicot este que había tan cerrado, se podía
abrir un poco, y ellos nos dijeron que sí. Entonces se decidió el
encierro (…)."
 |
| Ignasi Pujades amb joves, després de ta tancada |
Constatem que la
tancada provocà una revifalla dels articles dedicats al conflicte de
Motor Ibérica fins i tot a nivell internacional, ja que foren
diverses les ràdios i televisions foranes que s’hi interessaren.
La tancada, doncs aconseguí el seu objectiu en aquest aspecte: 65
titulars els dispensà la premsa que hem analitzat. Sense l’acció
de les dones, el conflicte de Motor Ibérica hagués comptat amb 65
titulars menys i gairebé dos centenars de pàgines menys de
presència als mitjans.
D’altra banda, de
la lectura dels articles se’n desprèn la segona de les
conclusions, oberta i encara per analitzar: la dificultat del gènere.
Hem palesat que només tres de les publicacions diàries fan
referència sempre al component femení de la tancada, i no pas
sempre. Perquè s’amaga el seu protagonisme exclusiu femení?
Perquè la indicació era directament amagar-lo, per la incapacitat
d’entendre els motius de les dones en una societat que l’havia
relegat a un paper secundari? Cal una anàlisi acurada, però de ben
segur que aquelles dones, com apuntava Montserrat Roig, apareixien de
cop en el món de la lluita laboral fins i tot a desgrat, o davant la
incomprensió dels seus companys homes. Moltes qüestions que encara
estan pendents de resposta i que són el punt de partida d’una
investigació en la que s’uneixen les dimensions de lluita obrera,
lluita antifranquista, lluita veïnal i lluita feminista.
La lluita dels
homes i les dones de Motor Ibérica, emperò, no aconseguí frenar
els objectius de l’empresa. Les negociacions no arribaren a bon
port, els treballadors no foren readmesos i Motor Ibérica tampoc
cedí a les seves demandes per als qui es quedaren treballant. El
conflicte de Motor Ibérica fou un dels més durs del Barcelonès. El
Perich ho resumia com segueix en una vinyeta de la revista Por
Favor,
parafrasejant el comunicat del final de la guerra civil (“En
el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo, han alcanzado
las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha
terminado”).
Un activista per la recuperació de la memòria, i per descomptat les administracions públiques, han de tenir per objectiu activar la transmissió col·lectiva i el debat ciutadà. I per fer-ho després de dècades de silenci i de reconstruccions dels relats ho han de fer de manera valenta amb propostes agosarades que despertin les consciències. Com Simon i Claude a la porta del temple de Chelmno.
