Li diuen turismefòbia però no ho és

Aquest article es va publicar al Catalunya Plural el 28 de juny de 2017. Hi pots accedir pitjant aquí.
En aquest enllaç el tens traduït a l'anglès.

Una nova paraula s'ha apoderat de l'actualitat municipal barcelonina: la turismefòbia. Des de fa uns mesos la turismefòbia és la paraulota que diversos sectors de la política i dels mitjans de comunicació usen com a arma llancívola contra els moviments socials i els partits polítics que posen en qüestió el model econòmic barceloní basat en la mal anomenada indústria turística i les seves repercussions en l'accés universal al dret a la ciutat.

L'ús de la “turismefòbia” vol instal·lar un estat de la qüestió criminalitzador d'aquesta crítica, situant-la en els imaginaris majoritaris com una mena de racisme cap a les persones que visiten la ciutat. Voler equiparar, ni que sigui de manera subconscient, turismefòbia i racisme és d'una irresponsabilitat mediocre que, al mateix temps, denota la derrota dels qui s'han hagut d'inventar la paraula. Perquè són els mateixos que avisaven als qui fèiem aquesta crítica que prendre mesures de regulació aturaria l'economia i paralitzaria la ciutat des del punt de vista econòmic i laboral. Aquest discurs, basat en la suposadament indiscutible lògica de l'economia productiva, segueix vigent. És el discurs del liberalisme de sempre, del turisme com una activitat innòcua i bonista, que s'ha apartat temporalment quan se n'han inventat un altre (germà) que vol apel·lar les consciències i dispara cap al món de les emocions, la turismefòbia.

En diuen turismefòbia però segurament no saben què volen dir. Li diuen turismefòbia per manca de discurs i per amagar el suport (més o menys efusiu) als sectors econòmics que limiten el dret a la ciutat dels barcelonins i les barcelonines. Li diuen turismefòbia per debilitar el govern municipal, criminalitzar els moviments socials més actius i radicals i alliçonar els veïns i les veïnes que no estan enxarxats. Li diuen turismefòbia per instal·lar un “meme” col·lectiu per llançar per les xarxes, per vomitar als mitjans de comunicació.

Criticar, problematitzar i rebutjar el model econòmic barceloní basat en la liberalització dels negocis que giren al voltant del turisme no és una cosa d’odis ni d’afectes. És una qüestió de drets: bàsicament de dret a l’habitatge i dret a la ciutat.

Criticar el turisme com a model econòmic hegemònic és reclamar una ciutat justa i equilibrada, és demandar uns barris poblats, és exigir limitacions en els preus dels lloguers, és denunciar l’especulació en locals comercials i llicències d’activitats, és denunciar els mercats negres de pisos dedicats al turisme que expulsen les famílies amb rendes més baixes, és cridar que volem habitatge públic i assequible, és conjurar-se per aconseguir uns carrers i unes places que no estiguin saturades pels visitants, és un lament pels veïns i les veïnes que han despoblat els nostres barris.

Li diuen turismefòbia però no ho és: és reivindicació conscient del dret a la ciutat.