dimarts, 21 d’abril de 2015

Apunts sobre l'annexió de Sant Andreu de Palomar a Barcelona

Aquest dissabte he participat en el primer acte celebrat per la “Comissió 20 d'abril”, de creació recent. Ha nascut, a redòs de l'Ateneu L'Harmonia, amb l’objectiu de mantenir viu el record d’aquesta data clau en la historia andreuenca per tal d'imaginar el futur i avaluar el present del nostre poble. Una proposta de memòria amb la mirada posada cap endavant.
Per aquesta primera edició, titolada “20 d'abril 1897 - 2015. 118 anys d'annexió forçada”  els organitzadors van elaborar una exposició i s’hi va celebrar una xerrada/debat en la que en Xavi Gómez (Xagori) va parlar de les mobilitzacions contemporànies i jo sobre el procés d'agregació. En aquest article parlaré d’això, l'annexió (o l'agregació) de Sant Andreu de Palomar a Barcelona.
 
El mutis agregacionista
Comencem pel fiinal: el dia 20 d'abril de 1897 l'aleshores Reina Regent, Maria Cristina, firmà a Madrid un decret pel qual diversos pobles del Pla de Barcelona passaven a formar part de la ciutat comtal: Les Corts, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sants i Sant Gervasi de Cassoles. Més endavant, ja en el segle XX s’hi integraren la resta de municipis que avui conformen la ciutat.
Aquest decret ratificat per la reina regent responia a un acord polític en el qual la població no va poder badar boca. És més, va saber del canvi de ciutadania dies després, i no pas per una via oficial, sinó probablement perquè va començar a córrer la brama de la nova. En aquest sentit, és oportú titllar l’agregació de “forçada”, com han fet els organitzadors de l’acte? En bona part sí, ja que, efectivament, no es va comptar amb l’opinió dels andreuencs i les andreuenques (que, d’altra banda no coneixem. És a dir, no podem saber si haguéssin estat d’acord o no), però no hem d’oblidar que la democràcia espanyola del segle XIX funcionava d’aquesta manera i que cap de les decisions preses per les administracions comptaven amb l’opinió de la població. Per tant annexió forçada? Sí. Com totes les mesures governatives.
El procés d'annexió va ser, com sempre, un acord de les elits polítiques i, per tant, econòmiques, que responia a diversos motius, que enunciaré a continuació a tall d’apunts. Abans, però una altra consideració important: un acord polític de totes les elits. També les andreuenques, que veien una oportunitat per a les seves aspiracions polítiques i econòmiques la incorporació a la ciutat.
En aquest sentit cal dir que l’ajuntament de Sant Andreu de Palomar i de bona part dels pobles del Pla havien iniciat converses per anexionar-se a la ciutat l’any 1876 i que va ser la manca de predisposició del govern central el que va fer que no arribessin a bon port. Per tant, els representants polítics andreuencs,  malgrat no informar a la població (cosa habitual) estaven interessats en deixar de ser municipi.
 

Un altre fet a tenir en compte és l’actitud dels regidors andreuencs el 21 d’abril de 1897. Aquell dia, quan la població deixava de ser andreuenca, se celebrà el Ple més curt i sorprenent de la història de l’Ajuntament de la plaça Orfila, presidit per l’alcalde monàrquic, Miquel Castells. La reunió durà una hora i mitja (començà a les 16 hores) i s’hi tractaren temes administratius i en el que no es féu ni una sola referència a la desaparició del municipi. És la darrera acta municipal i ni es menciona que l’ajuntament deixa d’existir i el canvi d’estatus del municipi, un fet trascendental de la nostra història que no va merèixer ni un sol comentari oficial. Acte seguit, un cop acabat el ple, els regidors agafaren els carros que els portaren a la plaça de Sant Jaume on dos d’ells assumiren convertir-se en regidors de la ciutat en representació del nou ens administratiu en el que s’integrava Sant Andreu: el Distrito Noveno.
 
Després de relatar aquests episodis, que posen en evidencia el paper de les clases dominants de Sant Andreu, tractarem d’enunciar, com dèiem, alguns motius de l’annexió:
1) L’estat espanyol estava en guerra a ultramar. Les colònies de Cuba i Filipines lluitaven contra la metrópoli en la guerra de la independència, que aconseguirien el 1898. L’estat tenia, per tant, necessitat de finançar-la i seriosos problemas de liquiditat. Necessitava diners. Per això va instaurar un impost per als habitants de les ciutats. Calia ampliar la base de recaptació dels impostos i, és clar, com més ciutadans hi hagués més diners aconseguirien.
 

Retinguem aquest primer punt i tinguem-lo en compte al llegir el següent:
 

2) Des de mitjan del segle XIX, degut als incipients episodis d’industrialització, el pla de Barcelona havia rebut forts contingents de població provinent de terra endins  que buscaven noves oportunitats laborals. Moltes d’aquestes famílies no s’instal·laven a la ciutat de Barcelona sinó en els nuclis fabrils sorgits als voltants de Sant Martí de Provençals, Sants o Sant Andreu. El 1845 Sant Andreu de Palomar tenia 4.350 habitants, el 1860 eren 11.065 i el 1877 hi havia 12.000 habitants. Aquest increment en tan poc temps es va demostrar inasumible per un municipi sense liquiditat, en el que l’acció municipal se centrava en la defensa dels interessos dels grups de poder. En aquests 30 anys es doblà el número d’edificis construits, fet que no anà acompanyat de les mesures urbanístiques i higièniques adients. L’ajuntament estava sobrepassat, políticament i econòmica.
 
A les clases dominants de l’estat els interessava, dèiem, ampliar la base recaptadora d’impostos, i tenia ben presents els increments de població al voltant de la ciutat que acabem d’explicar. L’annexió es convertia en un bon negoci. Pels polítics andreuencs les condicions de la població eren un llast a la seva acció de govern.
 
Tinguem present també:
3) La pressió demogràfica a la ciutat de Barcelona era brutal. Oprimida entre les altes parets de les muralles, les condicions de vida eren terribles i calia solucions. Les clases populars ho tenien clar: calia enderrocar les muralles, i després de diversos intents fallits, aconseguiren mitjançant l’acció directa que l’Ajuntament n’oficialitzés l’enderroc mentre, paral·lelament impulsava un concurs per extendre la ciutat. El Pla Cerdà, aprovat el 1859 pel govern central, venia a proposar la urbanització del pla de Barcelona i la integració dels seus pobles, respectant-ne les singularitats, en la cuadrícula de l’eixample. Aquesta operació també responia a l’adeqüació de la ciutat al nou model en el que començava a viure, la ciutat capitalista, que requereix d’un traçat viari que garanteixi l’òptima circulació de mercaderies dels centres de producció als de distribució.
Aquesta ampliació urbana i l’adeqüació al sistema econòmic representava, al mateix temps, una enorme possibilitat d’acumulació de capital i, per tant, de negoci. El sòl que s’alliberava entre les muralles i els pobles es convertia en la mercadería més preuada per a les elits econòmiques barcelonines i, en l’article que ens ocupa, andreuenques. Els propietaris dels pobles veieren com els preus les seves terres s’incrementaven creant una bombolla immobiliària.
Mapa del Pla Cerdà. Font: internet.
4) A ningú se li pot escapar que la pressió social i política a Barcelona era una de les grans preocupacions de les clases dominants de la ciutat. Nuclis com el Raval o Sant Pere i Santa Caterina eren focus de resistència obrera que calia dispersar. Barcelona era un polvorí, i Cerdà ho tenia ben clar. Per això obria tres grans vies a la ciutat (les Gran Via A, B i C parcialment construides) que facilitaven el transport de mercaderies, i que a l’ensems trencaven la Barcelona popular i desconnectaven focus de resistència i mobilització importants (la Via Laietana és el cas més evident, però no només). En aquest sentit, trencar les muralles i eixamplar la ciutat fins a nuclis en procés d’industrialització, amb una economía encara basada principalemnt en l’agricultura i amb una població acabada d’arribar de terra endins i, pretesament, amb menys cultura obrera i reivindicativa, també es considerava una manera de descongestionar la pressió política.
La higienització de la ciutat també incloïa la pretesa desactivació política. En aquest sentit, també, les annexions es veien amb bons ulls.
Annexió: l’opinió andreuenca
Efectivament, a Sant Andreu no hi va haver mai una pressió popular que demanés l’annexió a Barcelona. Ni per part dels elements populars, ni dels menestrals i els professionals. És per això que els membres de la “Comissió 20 d’abril” parlen d’annexió forçada. Tampoc se’n parlava en els plenaris de l’ajuntament, per bé que en algunes actes hi ha constancia que hi s’estaven mantenint contactes des del 1876. Apunts freds sense debats ni rèpliques.  

I malgrat això, sí que cal esmentar que Barcelona cada vegada era més propera a l’imaginari andreunc i en la possibilitat de trasladar-s’hi (el desembre de 1877 s’inaugurà la línea del tramvia de foc que unia el carrer Trafalgar amb el carrer Gran cantonada amb Abat Odó). Els joves de la petita burgesia començaren a anar a la universitat, i els políticament o artísticament compromisos acudien als ateneus i centres barcelonins. Barcelona era la ciutat, la modernitat i l’escola d’activisme polític.
Políticament, per als joves de la petita burgesia Barcelona els reportà els primers contactes amb el catalanisme conservador i els seus ideals de la ciutat com a cap i casal de Catalunya. I per als obrers representava els contactes amb l’anarquisme i un dels moviments organitzats més potents d’Europa. No creiem, doncs, que hi hagués molta oposición des d’aquetes posicions.
Ara bé, una vegada convertits els andreuencs i les andreuenques en barcelonins i barcelonines sorgiren els dubtes. La revista “Distrito Noveno” els expressava ben aviat en l’editorial del seu primer número (4 de juliol de 1897):
 
“Nadie ignora que en virtud de la agregación de este antiguo pueblo á la capital han variado radicalmente las condiciones del mismo, y nadie ignora tampoco que si antes era difícil obtener mejoras por parte de nuestros raquíticos municipios, hoy que esas dificultades por una parte parecen desaparecer, por otra tienden a aumentar, ya que si como pequeña población éramos víctimas de nuestros ediles, como barriada extrema de una ciudad populosa, pudiéramos serlo del olvido de la gran corporación que la administra”.
Justament per aquest motiu i l’esmentat augment d’impostos alguns representants dels pobles agregats, reunits el 2 de juny de 1897 al Teatre Principal de Gràcia, decidiren presenter recurs contra el decret del 20 d’abril A Sant Andreu el 13 d’octubre se celebrà un acte molt concorregut, i es creà la Comissió Antiagregacionista. La seva historia, que arrencà amb força i es desacclelerà a partir de 1901, tanmateix, será motiu d’un altre article.
Vuit anys després, el 1905, la preocupació per l’oblit dels ocupants de l’Ajuntament de la plaça de Sant Jaume vers Sant Andreu seguia vigent. I cal afegir-hi la primera topada general amb la ciutat, que fou dura: els impostos. Aquell any es publicava el següent article a la revista “Autonomia”, portaveu de la Lliga Regionalista:
“Al sr. Alcalde’ns dirigim aixís com al Tinent d’Alcalde y concejals que’ns representen, suplicantlos que tinguin a bé recordar al Ajuntament de Barcelona, que una popular barriada anomenada Districte Novè, forma part d’aquesta gran capital y que no coneix que sigui agregada només que per pagar els impostos molt més crescuts que abans de serho. (…) Res que signifiqui urbanisació, millora de serveys públichs, higiene, etc., tot lo que ha de tenir una ciutat mitjanament civilisada, ha arribat a aquest Districte”.

Josep Cararach, centre de la xarxa conservadora local i regidor a l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista des del 1905, pronuncià el 1910 una conferencia en la que digué, referint-se a la seva primera legislatura:
 
“S’ha de tenir en compte que des de l’agregació apenes s’havia fet res en aquestes barriades, de manera que em trobava davant d’un districte completament abandonat i per la seva constitució es prestava a moltes iniciatives” (…) “I acabaré fent notar amb orgull que si bé quan vaig ser elegit Sant Andreu encara parlava de segregació, avui ja casi ningú se n’enrecorda”.
Passats 13 anys de l'annexió, segons aquestes paraules de Cararach s'havien esvait els recels vers la nova metròpoli. Passats 118 anys es fa indispensable modificar la relació de barris i districtes amb l'ajuntament central. Fem-ho entre tots i totes.