divendres, 6 de juliol de 2018

Quatre noms de carrers i places de la Barcelona Vella que necessiten una revisió crítica

Aquest article es va publicar a Crític el 15 d'abril de 2018. Podeu accedir-hi pitjant aquí

Els polítics que han governat històricament les ciutats ens han venut el relat que les intervencions als carrers són neutres, i que responen a criteris tècnics per donar servei a la ciutadania a qui, habitualment, no han preguntat. Tanmateix, més enllà del discurs, que ha consolidat aquesta visió, les seves actuacions responen a concepcions ideològiques de la societat i de l’espai públic. No pot ser d’una altra manera. Ho fa tothom qui governa. Si en el principi de tota la vida social hi ha el llenguatge, en la base de la nostra percepció dels carrers i les places hi ha el seu nom. Expressant-lo construïm el món.

Els noms dels carrers que coneixem són el nostre món, la nostra quotidianitat i, per això, són espais de lluites de poder simbòlic i de creació d’hegemonies. Donar un nom o un altre a una plaça, verbalitzar-lo, contribueix a normalitzar i a fer quotidià un fet, una persona. L’espai públic és el lloc on s’experimenta la vida social, on ens retrobem i ens reconeixem. Triar el nom d’una plaça és un fet profundament polític.
Ciutat Vella va ser la capital de Catalunya fins al 1897. La primera ciutat del país on, per tant, es concentraven més espais representatius i, en aquest sentit, els seus carrers i les seves places sempre han estat l’altaveu català per a la creació d’hegemonia política i cultura. Avui és el Districte en el qual les decisions sobre el nomenclàtor segueix tenint més repercussió. Que una amplíssima majoria dels carrers i places estiguin dedicades a homes i que les poques dones que hi ha siguin propietàries de terrenys o santes és una bona fotografia del que ha estat històricament la nostra societat i de qui ha manat tradicionalment. Per això és necessari fer una revisió crítica en la qual m’aventuro a problematitzar quatre casos concrets: el carrer del Duc, Joan de Borbó, Antonio López i Sant Domènech del Call.

Carrer del Duc… però quin duc?

El carrer del Duc va perdre la Victòria el 2007. Fins aleshores es deia «Duc de la Victòria»
com a homenatge a Joaquín Baldomero Espartero y Álvarez de Toro, l’home que ordenà el bombardeig de la ciutat per sufocar la revolta de novembre de 1842 des de la fortalesa de Montjuïc. Es destruïren més de 400 edificis de la Barcelona dins de les muralles i moriren una trentena de persones. La repressió fou brutal, i el seu programa incloïa dedicar un carrer al responsable de la matança. Fa una dècada el Consistori va fer un canvi important però insuficient en despersonalitzar el nom del carrer. Va ser un canvi astut que manté l’honorança a Espartero en la memòria popular perquè en passar pel carrer ens preguntem «carrer del Duc. Quin Duc?… El de la Victòria», aquell qui va dir que “pel bé d’Espanya és convenient bombardejar Barcelona almenys un cop cada 50 anys“.

Joan de Borbó ha de ser nom de dona de la Barceloneta: Emília Lloca


Els partits catalanistes coincideixen en la necessitat de canviar el nom del Passeig de Joan de Borbó. També hi ha un acord ciutadà implícit a la Barceloneta. Però no n’hi ha a l’hora de triar el nom nou. D’una banda, una important representació de persones i entitats han recollit firmes defensant que el passeig s’ha de dir Emilia Llorca, que va ser el pal de paller de bona part del moviment veïnal del barri a les acaballes del segle XX. Aquest nom honoraria una memòria infrarepresentada en el nomenclàtor barceloní. D’altra banda diversos partits i entitats consideren que s’ha de retornar al nom amb el qual és conegut popularment: el Passeig Nacional. Malauradament, alguns creiem que aquest nom porta implícita una càrrega política difícilment defensable atès que es va implementar en la dècada de 1840, per celebrar la Constitució de 1843, reaccionària i combatuda des de Catalunya. A Barcelona va provocar la bullanga aixafada per Espartero bombardejant la ciutat. Semblaria estrany retornar un nom que volia refermar una victòria per les armes i que normalitzava la repressió. En aquest cas tot sembla indicar que una suposada ressignificació és impossible.

Entre el Marquès de Comillas i les bullangues

El canvi de nom de la plaça d’Antonio López, primer marquès de Comillas, és segurament la que ha generat més debat i mobilitzacions populars. En aquest sentit, hi ha un consens general en la idea que els noms representatius de la ciutat no poden homenatjar actituds ni persones amb actituds contràries als drets humans més elementals. Certament, López va ser un dels homes al voltant del qual va pivotar la política, els negocis i la cultura de la Barcelona (i Catalunya) del XIX i té una biografia complexa amb força episodis censurables. Un dels cabdals és que va fomentar la seva fortuna en el tràfic de persones: era un esclavista. La seva estàtua va ser enderrocada el juliol de 1936, recol·locada pels franquistes i traslladada fa poques setmanes. Periòdicament era protagonista d’escarnis ciutadans.
Hi ha diverses propostes per al seu nou nom: Nelson Mandela i Idrissa Diallo (ambdós homes) o Clotilde Cerdà. Evidentment tots tres mereixen ser presents en el nomenclàtor barceloní, però els dos primers estableixen una certa jerarquització de les víctimes que pot ser incòmode. Paral·lelament, l’Ajuntament va aprovar el canvi per «Bullangues» (amb el suport de més d’una dotzena d’entitats memorials), un moviment insurreccional barceloní que va ser punt de llança de moviments de conquesta de drets durant el segle XIX que es donà a la Barcelona Vella i que tingué un dels seus primers episodis allà on avui hi ha la plaça d’Antonio López i abans del pas dels revolucionaris s’hi alçava el Convent de Sant Sebastià. La polèmica està servida i tots els raonaments hi tenen cabuda.

Sant Domènec del Call i la matança de 1391

Aventuro que una darrera polèmica pot ser per Sant Domènec del Call, probablement el
nom més infame de la ciutat, amb més de 500 anys de presència en el nostre nomenclàtor. El dia de Sant Domènech de 1391 es va dur a terme una matança en el Call barceloní: ciutadans cristians barcelonins van assassinar a unes 300 persones de religió jueva i es destruí una xarxa social perfectament integrada a la ciutat antiga. Ras i curt: el nom del carrer homenatja la matança i consolidà l’hegemonia religiosa i retrògrada de la ciutat, esdevenint també un recordatori per als qui s’atrevissin a professar una religió que no fos l’oficial. No hi ha cap dubte de la vilesa del nom, però en aquest cas sorgeixen els dubtes que tenen a veure amb els noms històrics referents a sants que tenen una presència històrica en el nomenclàtor, que han donat noms a barris o a carrers veïns i que sovint han perdut la càrrega política i simbòlica que tenia cinc segles enrere.
La ciutat popular, els moviments per aconseguir llibertats, les dones, les persones d’orígens diversos i les cultures no dominants estan infrarepresentades en el nostre nomenclàtor i això configura una ciutat poc respectuosa amb la diferència, masclista i uniformitzadora. Encara ara la seva modificació és una necessitat ciutadana i, com he intentat explicar amb aquests casos no és una tasca fàcil. Amb tot, la ciutat i els seus veïnats s’ho mereixen.

dimecres, 18 d’abril de 2018

Antonio López, una qüestió de drets


Fa unes setmanes vaig publicar un article a Públic en el que parlo sobre l'actuació memorialística sobre l'estàtua d'Antonio López. 
Són unes breus i ràpides notes sobre espai públic i art. En els darrers dies els mitjans de comunicació s'hi han fet ressò reobrint una vella polèmica absurda i falsa, que és sobre la veracitat o no de l'activitat esclavista del marquès. Acadèmicament és un debat tancat de fa anys, i mediàticament és una polèmica que omple pàgines i genera dubtes i desconeixement.
El debat interessant, tanmateix, és el de la relació entre l'art i l'espai públic: calia retirar l'estàtua, i fer-ho com es va fer, o era més adeqüat mantenir-la, o retirar-la modestament i sense fer un acte públic? Aquest debat és pertinent, en el que em posiciono clarament a favor de l'acte de diumenge. L'altre debat és soroll i la indignació dels qui, amb aquesta acció, hi veuen un greuge contra els seus privilegis.


Pitjant aquí accedireu a l'enllaç al diari digital, i aquí teniu l'article sencer:

Aquest diumenge l’Ajuntament de Barcelona retira l’estàtua d’Antonio López de la plaça que encara du el seu nom i que serà modificat properament. Aquest acte dóna compliment a una reivindicació històrica de múltiples entitats de defensa dels drets col·lectius, i compta amb el consens dels actors socials de la ciutat i dels veïns i les veïnes.
Qui ens vulgui fer creure que Barcelona ha crescut i s’ha urbanitzat a base de decisions tècniques menteix. Qui ens expliqui que l’art públic es decideix en base a criteris estètics no diu la veritat. La nostra, com totes les ciutats, s’ha desenvolupat conforme a principis ideològics de qui l’ha governada, ja fos en períodes democràtics com en dictadures o monarquies no democràtiques. L’espai públic és el lloc on s’experimenta la vida social, on ens retrobem i ens reconeixem, i com l’anomenem o l’art públic que s’hi erigeix es correspon amb concepcions del món i de la societat. Decidir dedicar una estàtua a algú és un fet polític, com ho és decidir retirar-la. I ambdues accions són legítimes.
S’ha explicat per activa i per passiva la motivació de la retirada: a l’espai públic barceloní no hi pot tenir cabuda representacions de persones que hagin atemptat contra els drets humans. Antonio López va traficar amb persones quan aquest comerç ja estava prohibit; però encara que no fos així, encara que el tràfic fos legal (com ho era fins algunes dècades abans) no és una activitat acceptable en el segle XXI en una ciutat de drets i d’acollida. No es tracta d’un debat de legalitats versus il·legalitats. És un debat de respecte als drets humans, que són universals, i que vulnerar-los no prescriu. Per aquests motius es retira l’estàtua. Per no homenatjar qui no ho mereix a ulls d’avui. Perquè les ciutats són organismes vius que evolucionen com ho fem els seus veïns. Retirar l’estàtua d’Antonio López és una festa de qui ha lluitat per la democràcia, de qui persevera denunciant les vulneracions als drets humans, de qui treballa per un món sense desigualtats, de qui viu respectant i valorant la diferència. El nostre espai públic és el nostre món, i volem un món lliure d’opressions i uns carrers i unes places que no honorin les vulneracions de drets.



diumenge, 25 de març de 2018

Commemoració dels bombardejos de març de 1938 a la plaça de Joan Amades

Avui és 17 de març de 2018. Fa 80 anys els aviadors de l’aviació italiana llançaren gairebé 50 tones de bombes sobre Barcelona, amb espais de temps irregulars però constant durant 3 dies, entre el 16 i el 18 de març. Moriren un miler de persones, i mai sabrem el nombre de ferits físics d’aquell acte terrible. Avui ho hem recordat al Raval, a la plaça de Joan Amades un dels espais castigats junt amb molts més de la Ciutat i de Ciutat Vella, on moriren unes 300 persones.
Ha obert la tanda de commemoracions l’Associació de l’Illa de Robador-Picalquers-Roig, homenatjant a la Marina Asensio, veïna de 88 anys del carrer d’En Roig i posteriorment en Manel Aisa (Ateneu Enciclopèdic Popular) i en Bernat Pizà (Associació d’Aviadors de la República) ens han contextualitzat els bombardejos i ens han explicat els esdeveniments d’aquells dies fatídics. Aquest acte estava organitzat per la Taula de Memòria Històrica i Democràtica del Districte de Ciutat Vella.
Els actes han estat presidits per la nova placa de memòria, situada en el mateix lloc de l’antiga, que va ser aconseguida juntament amb la recuperació de la font de la plaça gràcies a la lluita veïnal, i que està instal·lada en una paret en la que encara hi són ben present les marques de la metralla de les bombes d’aquells dies. 


Crec que és necessari explicar perquè hem canviat la placa, que és un acord de l’esmentada Taula de Memòria. La primera motivació ha estat millorar-ne la lectura i visibilització. L’anterior placa era molt fosca i les lletres es formaven mitjantçant buits en la seva superfície, i no destacaven prou amb el fons de la paret, cosa que feia que fos molt difícil llegir el que hi deia. Amb la nova placa la visibilitat està assegurada i el contrast del blau amb el blanc faciliten la lectura a una certa distància.
La segona motivació per al canvi de la placa ha estat modificar el text, ampliant-ne la narració històrica per incloure l’autoria del bombardeig. Una acció de guerra no és un fenomen meteorològic, de vegades inevitable i on la responsabilitat humana és més o menys imputable. Un bombardeig és resultat d’una decisió política que no podem amagar i que l'explica, i per això el text que es llegeix a la nova placa diu “En memòria de les víctimes dels bombardejos comesos per l’aviació feixista italiana, aliada de l’exèrcit franquista, al març de 1938 a Barcelona”. Amb aquest text contextualitzem i expliquem el bombardeig i la guerra de 1936, i li donem la seva dimensió internacional.

El 12 de març de 1938 l’Alemanya nazi s’annexionava Àustria per al seu projecte de Reich. Aquesta acció dinamitava definitivament, i de nou, la política europea i situava Adolf Hitler com la peça clau del futur del món. 
Benito Mussolini era un aliat imprescindible per a Francisco Franco, però hi volcà molts més recursos des del primer moment, tant humans com econòmics: el Duce presentava la seva participació a Espanya com si fos pràcticament una guerra italiana, on va enviar més de 80.000 militars en diversos cossos durant els 3 anys de guerra. Tanmateix l’acció del 12 de març de 1938 va enfurismar Benito Mussolini, que es va creure desplaçat en el tauler de la geoestratègia europea i va decidir realitzar una acció exemplar i de força que havia de demostrar la força de la Itàlia feixista, i va decidir bombardejar Barcelona com mai abans s’havia fet en una ciutat europea: atacs aeris indiscriminats a la població civil, sense cap objectiu militar, durant 3 dies i en intervals canviants per tal de tornar boja la rereguarda. Aleshores Barcelona era la capital de tres governs republicans: Estat Central, Generalitat i Govern Basc. Era, per tant, la ciutat referent de les esquerres mundials, i la punta de llança contra el feixisme. D’aquí l’ordre directe de Mussolini amb un telegrama urgentíssim del 16 de març: “Iniziare da stanotte azione violenta su Barcellona con martellamento diluito nel tempo”. D’aquí la importància de modificar el text de la placa: contextualitzar i explicar la història i anar més enllà d’assenyalar els punts de memòria.





diumenge, 24 de desembre de 2017

Una setmana amb 21 desnonaments a Ciutat Vella

Aquesta setmana ha estat molt dura a Ciutat Vella. Teníem anunciats 21 desnonaments, i s'han aconseguit solucions satisfactòries en tots menys amb un que es va executar usant els mossos d'esquadra per apartar els veïns que s'hi oposaven. Va ser dilluns. Dilluns va ser un molt mal dia, si bé hi ha bones perspectives per oferir ràpidament una alternativa digna per a la família desnonada.
Una de les estratègies més versàtils dels polítics és amagar la informació. Callant i mirant cap a una altra banda no es posa el focus d’atenció allà on precisament no vols que es dirigeixi. Això ha passat en aquesta ciutat des de fa dècades amb el drama de l’habitatge. Una de les primeres coses que vam demanar quan vam arribar al Districte van ser les dades de desnonaments del darrer mandat. No n’hi havia. No n’hi ha. De fet, no n’hi ha fins a maig de 2015. 
L’Ajuntament de Barcelona no es caracteritza per una sistematització de les dades, i a Ciutat Vella ens van explicar que en el darrer mandat es treballava contra els desnonaments des de l’Oficina de l’Habitatge i les unitats territorialitzades de serveis socials però que només arribaven al Districte i a Regidoria, és a dir, a l’aparell polític que impulsa els eixos estratègics del mandat, quan n’hi havia hagut algun de mediàtic. Aleshores, quan la família ja era desnonada, a posteriori, es feia un recull de premsa per a la Regidora. Ras i curt: un govern que mai no va tenir Regidoria d’Habitatge només tenia interès en la possible repercussió en l’agenda mediàtica.
Nosaltres, en canvi vam començar a treballar setmana a setmana per analitzar tots els llançaments previstos juntament amb l’OH i Serveis Socials, i vam incorporar un servei nou, el Servei d’Intervenció en cas de Pèrdua d’Habitatge i d’Ocupacions (SIPHO) per ser més proactius en l’anàlisi i més àgils en la cerca de solucions. A més, el nostre compromís contra els desnonaments ha inclòs la serva visibilització (si calia i els implicats ho han permès) mitjançant l’altaveu de la Regidora del Districte i la presència en els llançaments que ho considerem oportú per arribar a acords i evitar l’expulsió dels veïns i les veïnes. En paral·lel, des de la Regidoria d’Habitatge, tot i no tenir la majoria de les competències, s’han dut a terme una sèrie de mesures per tal d’incrementar el parc d’habitatges públics, amb una despesa de gairebé 23 milions en compres a Ciutat Vella, augmentar els supòsits d’inclusió a la mesa d’emergències (que és un consorci amb la Generalitat), incrementar dels ajuts des de serveis socials, etc. 
En cada Plenari del Districte explicitem en un informe el nombre de llançaments anunciats en els que hem intervingut, i la seva resolució (si n’hi ha). Aquest informe el podem llegir en positiu: intervenim en tots els casos de llançament, arribem més lluny del que mai no s’havia fet, argumentem davant de les comitives judicials, intercedim amb les propietats, seguim els casos més complexes, empoderem a les famílies, els expliquem els possibles recursos i alternatives; però també es poden llegir en negatiu: no aturem tots els desnonaments, les famílies segueixen patint, no hi ha prou habitatge social al Districte ni a la ciutat, els tràmits administratius són complicats i lents, i un llarg etcètera. Totes dues lectures són vàlides. El que no val és que algú digui que no s’està fent res. Que no n’hi ha prou, que se segueix desnonant, que hi ha pràctiques abusives, que no arribem arreu i que se segueix patint, malauradament, és veritat.
Pel que fa al Districte de Ciutat Vella, durant el 2017 i fins el 30 de novembre s’han treballat 512 casos de desnonaments anunciats, majoritàriament de lloguers. No m’atreveixo a fer una hipòtesi dels casos en els que es podria haver treballat entre el 2009 i el 2014, posem per cas (1.000 anuals?). D’aquests 512 casos, 348 s’han obert en l’any 2017 i han afectat a 866 veïns i veïnes (555 del Raval; 191 de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera; 62 de la Barceloneta i 58 del Gòtic), dels quals 309 són menors d’edat. S’ha treballat en tots de manera individualitzada, analitzant i gestionant-los en funció, també, del tipus de propietat. En aquest sentit el percentatge de petits i grans propietaris és similar.
Respecte a les sortides, els nostres objectius són diversos i els podríem resumir en cercar la solució més adient per a cada cas. En alguns serà facilitar la sortida perquè l’habitatge està en mal estat o per no perjudicar a petits propietaris amb vides (també) precaritzades i en d’altres serà el manteniment a la casa de la que volen ser desnonats, ja sigui per pràctiques abusives, perquè són grans propietaris o situacions d’alta complexitat social. Per a aquesta segona opció es busca arribar a acords o guanyar temps per accedir als ajuts de les administracions i quan es busca la sortida es fa, sempre, d’acord amb els implicats. En aquest sentit en el 2017 s'han conclòs (no “solucionat”) 182 casos. Majoritàriament les alternatives les han trobades els mateixos desnonats, cosa que sempre és menys traumàtic i més proper, mobilitzant i implicant la família o la xarxa de suport. En 28 casos s’han pogut atorgar ajuts per al pagament dels lloguers; en 26 casos s’ha trobat un habitatge alternatiu a través de la mesa d’emergències; en 16 més mitjançant recursos habitacionals temporals, com pensions o apartaments; en 2 ocasions hi ha hagut reallotjament a través de la borsa de lloguers; i en 1 cas els implicats han pogut accedir a un lloguer social. La resta dels casos segueixen oberts.
No som autocomplaents. Mai no farem prou, i tanmateix estem convençuts que hem de seguir fent públiques les dades: la urgència habitacional no s’ha d’amagar. Al contrari, l’hem d’explicar.
La lluita contra l’expulsió de les veïnes de Ciutat Vella no s’atura. La sagnia tampoc. La sensació que mai no en farem prou és un llast que pesa encara més en setmanes com aquesta.

dimecres, 1 de novembre de 2017

D’octubre a octubre. De 1934 a 2017 (segona part)


Fa unes setmanes, entre la boira que es va començar a alçar el 20 de setembre, vaig escriure un text sobre la situació política del moment que començava fent referències als fets d’octubre de 1934 com a possible mirall on ens podíem mirar per pensar històricament els fets d’octubre de 2017. Aquella reflexió ràpida augurava 4 possibles escenaris que la desencallessin: el pas enrere del govern, la victòria de la repressió, el pacte de les elits i el desbordament al carrer. En aquell moment (i avui) jo apostava per la necessitat ineludible del “desbordament i complet que superi el debat sobre la independència i que ha de passar per la desobediència a l’estat repressor i la crítica al full de ruta del govern, gestionat a les institucions per l’ERC, el PdeCat i les CUP i per les entitats satèl·lit al carrer. Aquest nou escac a un règim profundament injust no pot tancar-se en fals. I ha de resultar quelcom, en forma de nova república, que no reprodueixi ni les estructures ni les condicions del règim que volem enderrocar”.
Avui podem afirmar que l’estat repressor està vencent aquesta partida, si més no a curt i mitjà termini; que el desbordament al carrer no ha estat complet des de l’independentisme ni el sobiranisme (i sí des del mal anomenat unionisme), que la desobediència ha estat només institucional: practicada pel govern, part del Parlament i, en menor mesura, per alguns alcaldes; i que no ha estat organitzada al carrer més enllà de la impressionant jornada de l’1 d’octubre; que hi està havent molt poca crítica política al full de ruta (mutant) del govern i que no s’està posant en qüestió el paper de les entitats que han acompanyat el govern en aquest viatge.
Certament no és senzill fer una crítica política des del sobiranisme a una estratègia que ha provocat la brutalitat d’un estat violent i repressor amb moltes ganes de venjança vers la població, les institucions i específicament els polítics. No és fàcil perquè la venjança està essent terrible i cal solidaritzar-se i exigir la llibertat dels qui  són a la presó, i cal solidaritzar-se i empatitzar amb qui pateix (i patirà) la persecució de l’estat únicament per voler preguntar sobre l’encaix de Catalunya a Espanya a través d’un referèndum; i tampoc no és fàcil perquè l’aposta ha estat arriscada, i malgrat les amenaces i els 10.000 policies traslladats a Barcelona el Parlament ha seguit endavant amb el seu pla.
I tanmateix, malgrat no ser fàcil, és necessari analitzar críticament què és el que ens ha portat a la victòria de l’estat i a l’abandonament instantani de la (no-nata) república catalana.
Vagi per endavant que partim de la base que el que ens ha portat a la situació actual és la brutalitat estatal. El govern del PP amb el suport de Ciutadans, el PSOE i el PSC són els únics culpables. Un estat que és poderós, com tots els estats, i que ha desplegat les seves armes repressives sobre les escletxes del pla del govern, que eren diverses.
La resposta a l’excel·lent i sorprenent organització logística de la jornada de l’1 d’octubre i de l’autoorganització popular per defensar les escoles, que va desbordar el mateix govern, va ser una violència extraordinària, brutal i indiscriminada que va sorprendre, per la dimensió, a bona part del govern, ANC i Òmnium. Només la CUP havia previst aquest escenari, i va ser qui es va organitzar a partir del 2 d’octubre, potser de forma parcial i poc incloent.
A partir del 2 d’octubre, que era quan s’havien d’activar els suports internacionals i començar una gran campanya per a la proclamació de la república qui va prendre els carrers va ser la prudència: una vaga general que va ser una aturada; una no-proclamació suspesa; unes manifestacions massives per exigir la llibertat dels presos polítics amb molt poc contingut polític que no van intimidar el govern de l’estat; i la desaparició del govern en termes de la política quotidiana. L’únic recurs era (és?) l’èpica: no hi havia pla b. No hi havia argumentaris per explicar la (suposada) fuga d’empreses, ni l’embargament de les finances catalanes, ni el silenci dels estats europeus, ni per donar respostes als milers de dubtes que plantejava la maquinària comunicativa dels mitjans de comunicació anti-independentistes i els mateixos aparells de l’estat.
Diuen les cròniques que Lluís Companys en entrar a Palau després de la proclamació (doble) de l’Estat Català de la República Federal Espanyola, mentre encara cridava la gent que s’aplegava a la plaça de Sant Jaume, va etzibar als seus acompanyants: “A veure si encara direu que no sóc catalanista!” (Lluís Aymamí i Baudina: “El 6 d’octubre tal com jo l’he vist”. Barcelona, Editorial Atena, 1935), però no tenia cap pla ni cap suport més enllà de la seva gent. Els sindicats, que controlaven els mecanismes de les mobilitzacions insurreccionals populars, li havien girat l’esquena. Companys i el seu govern anaren a la presó excepte el Conseller de Governació, Josep Dencàs, que fugí a França on fou empresonat durant 4 mesos mentre es resolia la petició d’extradició presentada a França per l’Estat Espanyol. Per això Dencàs ha passat a la història com el gran traïdor dels fets del 6 d’octubre. La resta d’empresonats foren alliberats després de la victòria dels fronts d’esquerres en les eleccions de febrer de 1936: Companys tornava a ser President de la Generalitat amb una victòria revalidada malgrat una proclama improvisada i sense pla. Potser, veient el resultat de les enquestes que fa poques hores ha fet públiques el CEO, i que estimen l’augment del suport a la República Catalana, sí que cal girar el coll i observar el que va passar fa dècades. I potser el millor aprenentatge que podem treure’n és que quan es fa un acte transcendent de desobediència s’ha d’haver preparat a les institucions i al carrer i s’han de tenir diversos plans alternatius, perquè els instruments repressius de l’estat sempre estan engreixats, i només cal una ordre fanàtica per posar-los en funcionament.