dimecres, 1 de novembre de 2017

D’octubre a octubre. De 1934 a 2017 (segona part)


Fa unes setmanes, entre la boira que es va començar a alçar el 20 de setembre, vaig escriure un text sobre la situació política del moment que començava fent referències als fets d’octubre de 1934 com a possible mirall on ens podíem mirar per pensar històricament els fets d’octubre de 2017. Aquella reflexió ràpida augurava 4 possibles escenaris que la desencallessin: el pas enrere del govern, la victòria de la repressió, el pacte de les elits i el desbordament al carrer. En aquell moment (i avui) jo apostava per la necessitat ineludible del “desbordament i complet que superi el debat sobre la independència i que ha de passar per la desobediència a l’estat repressor i la crítica al full de ruta del govern, gestionat a les institucions per l’ERC, el PdeCat i les CUP i per les entitats satèl·lit al carrer. Aquest nou escac a un règim profundament injust no pot tancar-se en fals. I ha de resultar quelcom, en forma de nova república, que no reprodueixi ni les estructures ni les condicions del règim que volem enderrocar”.
Avui podem afirmar que l’estat repressor està vencent aquesta partida, si més no a curt i mitjà termini; que el desbordament al carrer no ha estat complet des de l’independentisme ni el sobiranisme (i sí des del mal anomenat unionisme), que la desobediència ha estat només institucional: practicada pel govern, part del Parlament i, en menor mesura, per alguns alcaldes; i que no ha estat organitzada al carrer més enllà de la impressionant jornada de l’1 d’octubre; que hi està havent molt poca crítica política al full de ruta (mutant) del govern i que no s’està posant en qüestió el paper de les entitats que han acompanyat el govern en aquest viatge.
Certament no és senzill fer una crítica política des del sobiranisme a una estratègia que ha provocat la brutalitat d’un estat violent i repressor amb moltes ganes de venjança vers la població, les institucions i específicament els polítics. No és fàcil perquè la venjança està essent terrible i cal solidaritzar-se i exigir la llibertat dels qui  són a la presó, i cal solidaritzar-se i empatitzar amb qui pateix (i patirà) la persecució de l’estat únicament per voler preguntar sobre l’encaix de Catalunya a Espanya a través d’un referèndum; i tampoc no és fàcil perquè l’aposta ha estat arriscada, i malgrat les amenaces i els 10.000 policies traslladats a Barcelona el Parlament ha seguit endavant amb el seu pla.
I tanmateix, malgrat no ser fàcil, és necessari analitzar críticament què és el que ens ha portat a la victòria de l’estat i a l’abandonament instantani de la (no-nata) república catalana.
Vagi per endavant que partim de la base que el que ens ha portat a la situació actual és la brutalitat estatal. El govern del PP amb el suport de Ciutadans, el PSOE i el PSC són els únics culpables. Un estat que és poderós, com tots els estats, i que ha desplegat les seves armes repressives sobre les escletxes del pla del govern, que eren diverses.
La resposta a l’excel·lent i sorprenent organització logística de la jornada de l’1 d’octubre i de l’autoorganització popular per defensar les escoles, que va desbordar el mateix govern, va ser una violència extraordinària, brutal i indiscriminada que va sorprendre, per la dimensió, a bona part del govern, ANC i Òmnium. Només la CUP havia previst aquest escenari, i va ser qui es va organitzar a partir del 2 d’octubre, potser de forma parcial i poc incloent.
A partir del 2 d’octubre, que era quan s’havien d’activar els suports internacionals i començar una gran campanya per a la proclamació de la república qui va prendre els carrers va ser la prudència: una vaga general que va ser una aturada; una no-proclamació suspesa; unes manifestacions massives per exigir la llibertat dels presos polítics amb molt poc contingut polític que no van intimidar el govern de l’estat; i la desaparició del govern en termes de la política quotidiana. L’únic recurs era (és?) l’èpica: no hi havia pla b. No hi havia argumentaris per explicar la (suposada) fuga d’empreses, ni l’embargament de les finances catalanes, ni el silenci dels estats europeus, ni per donar respostes als milers de dubtes que plantejava la maquinària comunicativa dels mitjans de comunicació anti-independentistes i els mateixos aparells de l’estat.
Diuen les cròniques que Lluís Companys en entrar a Palau després de la proclamació (doble) de l’Estat Català de la República Federal Espanyola, mentre encara cridava la gent que s’aplegava a la plaça de Sant Jaume, va etzibar als seus acompanyants: “A veure si encara direu que no sóc catalanista!” (Lluís Aymamí i Baudina: “El 6 d’octubre tal com jo l’he vist”. Barcelona, Editorial Atena, 1935), però no tenia cap pla ni cap suport més enllà de la seva gent. Els sindicats, que controlaven els mecanismes de les mobilitzacions insurreccionals populars, li havien girat l’esquena. Companys i el seu govern anaren a la presó excepte el Conseller de Governació, Josep Dencàs, que fugí a França on fou empresonat durant 4 mesos mentre es resolia la petició d’extradició presentada a França per l’Estat Espanyol. Per això Dencàs ha passat a la història com el gran traïdor dels fets del 6 d’octubre. La resta d’empresonats foren alliberats després de la victòria dels fronts d’esquerres en les eleccions de febrer de 1936: Companys tornava a ser President de la Generalitat amb una victòria revalidada malgrat una proclama improvisada i sense pla. Potser, veient el resultat de les enquestes que fa poques hores ha fet públiques el CEO, i que estimen l’augment del suport a la República Catalana, sí que cal girar el coll i observar el que va passar fa dècades. I potser el millor aprenentatge que podem treure’n és que quan es fa un acte transcendent de desobediència s’ha d’haver preparat a les institucions i al carrer i s’han de tenir diversos plans alternatius, perquè els instruments repressius de l’estat sempre estan engreixats, i només cal una ordre fanàtica per posar-los en funcionament.

divendres, 22 de setembre de 2017

D’octubre a octubre. De 1934 a 2017.



El matí del 5 d'octubre de 1934 els sindicats majoritaris van declarar una vaga general a l’estat, enmig d'un context de crisi econòmica i forta tensió territorial. A Astúries l'alçament obrer va ser durament reprimit per un jove Francisco Franco i a Catalunya, el Govern de Lluís Companys, que havia reprimit les darreres vagues, el 6 d'octubre va declarar l'Estat Català de la República Federal Espanyola. El seu executiu esperava una gran mobilització al voltant d'aquesta estranya declaració, que s’afegiria a la vaga general, però tenia els sindicats en contra, i la repressió de l'estat va triomfar. Va ser un moviment fet des de dalt i solucionat des de dalt, amb la força de l’exèrcit. La repressió posterior va ser brutal i el govern espanyol republicà aprofità per tancar a la presó a tots els consellers del govern de la generalitat (menys un) i a tots els regidors de l'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona, de les coalicions vinculades a l'ERC. Malauradament no s'acostuma a explicar que es va detenir a centenars de líders obrers catalans i que es va inhabilitar a milers de funcionaris de la Generalitat. La resolució dels conflictes des de dalt mai no implica només a les elits, sinó que té una grandíssima ressaca cap a les classes populars.
El 6 d’octubre de 1934 el Govern de Lluís Companys va posar en escac l’estat republicà, però aquest va acabar guanyant i ràpidament l’autonomia catalana va deixar d’existir. El govern republicà no podia permetre que vencessin ni l’aventura rupturista (estranya i difusa) catalana ni l’alçament obrer a Astúries i a les fàbriques d’arreu. Per la seva banda, les elits estatals històriques no podien permetre més octubres del 1934 ni abrils de 1931, i es prepararen per agafar forces per trencar la legalitat mitjançant un cop d’estat l’any 1936 que va ser abrandadament refusat pel govern de Lluís Companys. Al seu temps, el seu executiu, amnistiat, es va veure desbordat per unes classes populars i uns sindicats que, aleshores sí, es mobilitzaren prenent els carrers. A diferència del 6 d’octubre, el 19 de juliol les crides governamentals foren superades i desbordades per l’autoorganització popular.
La llarga nit del franquisme  es clogué amb una transició fallida pactada des de dalt. Les mobilitzacions ciutadanes i obreres, les reivindicacions sindicals i les demandes de les entitats veïnals foren tamisades pels partits polítics hegemònics que acceptaren el retorn de la monarquia, una constitució dictada pels militars i un sistema judicial, econòmic i (parcialment) polític que restituïa el pacte de les elits de 1934. Un nou pacte des de dalt.
Els esdeveniments al voltant de l’1 d’octubre de 2017 tornen a ser un incisiu moviment d’escacs a l’estat pensat des de les elits polítiques catalanes. A diferència de 1934, aquest moviment no està sent dirigit des de les esquerres sinó des de les institucions encapçalades pel partit  hegemònic (cultural) de la dreta, acompanyada de dos partits d’esquerres (ERC i CUP), que recullen bona part de la insatisfacció generada per un període de mobilitzacions populars sorgides arrel de la crisi econòmica. Front al moviment dels sobiranistes l’estat espanyol ha respost com sempre ho ha fet, amb la repressió que, al seu temps, ha estat contestada per mobilització al carrer, una mobilització tutelada pel govern a través de plataformes amb qui comparteix full de ruta: Omnium, AMI i ANC, que treballen coordinats.
Més enllà del nostre posicionament respecte al processisme (i empro aquestes mot  intencionadament) i les seves giragonses i sobre la mateixa independència, la repressió s’ha manifestat com mai ho havia fet abans en la fràgil democràcia post-franquista. És evident que el conflicte és més obert que mai, que és al carrer i que s’ha de concloure d’alguna manera. Hi ha 4 possibles camins: el pas enrere del govern, la victòria de la repressió, el pacte de les elits i el desbordament al carrer.
La victòria de la repressió i el pas enrere del govern ens situen en l’escenari posterior al 6 d’octubre de 1934: la repressió, que significa suspensió de l’autonomia, càrrecs electes imputats, funcionaris represaliats, moviments socials desarticulats i expectatives frustrades.
La transició, en canvi, ens mostra el camí de les negociacions des de dalt, que al llarg de la història és el més transitat. El pacte de les elits sempre tanca en fals i requereix d’un carrer pacificat. L’actuació de Jordi Cuixart la nit del 20 de setembre dibuixa aquest escenari quan corregeix a les persones concentrades que han impedit l’entrada dels mossos d’esquadra a la conselleria d’interior i els indica que han de fer un cordó per deixar-los passar. O quan, a mitjanit, desconvoca una concentració espontània convocada per diversos col·lectius. El pacte des de dalt, en nom del consens, no afronta els problemes en la seva complexitat i mai va a la seva arrel. És un tancament en fals. És la transició espanyola que avui fa aigües justament perquè és un pacte d’elits.
Tanmateix, el camí del carrer és el que ofereix una perspectiva de canvi real. No podem trencar el règim del 78 amb un pacte de les elits, i no podem permetre la construcció d’una república des de dalt, mantenint les estructures que perpetuen les desigualtats. Així doncs, el camí que podria desembocar  en processos constituents veritablement populars haurien de passar pel desbordament als carrers. Un desbordament real i complet que superi el debat sobre la independència i que ha de passar per la desobediència a l’estat repressor i la crítica al full de ruta del govern, gestionat a les institucions per l’ERC, el PdeCat i les CUP i per les entitats satèl·lit al carrer.
Aquest nou escac a un règim profundament injust no pot tancar-se en fals. I ha de resultar quelcom, en forma de nova república, que no reprodueixi ni les estructures ni les condicions del règim que volem enderrocar.

divendres, 1 de setembre de 2017

Textos arrel del 17A



Aquests dies m’he sentit bloquejat per escriure. La tarda del 17 d’agost ha tingut conseqüències personals inesperades. I tanmateix vaig penjar tres textos a facebook per compartir pensaments, dolor i experiències. En aquest post els recupero sense modificar.

Avui he tornat a tenir cura de les flors - 24 d'agost
Avui he tornat a tenir cura de les flors. A casa tenim cinc plantes que van quedar desguarnides després de les vacances d'estiu. No les havia tocades des de dijous. Avui he tornat a tenir cura de les plantes de casa: les he observades amb atenció, he podat les branques més seques per protegir les més delicades, he revisat les més febles, he acaronat la seva fragilitat i les he regades amb la consciència de protegir-los les vides. Avui ja he tingut cura de les nostres flors.
No tinc por - 25 d'agost
No tinc por. El lema de la manifestació de demà és una declaració d’intencions valenta i necessària. Un acte de reafirmació contra totes les violències. Però al mateix temps, és una façana que m’esgarrifa perquè jo sí que tinc por. A una setmana (de dies que semblen dècades) dels atemptats em posiciono fervorosament al costat de la pau, la solidaritat i els valors de l’internacionalisme més fraternal i, tanmateix, el meu món ja ha canviat. El meu barri, els meus carrers, les meves rambles, la meva vida i la meva feina mai no seran les que eren fins el 17 d’agost a mitja tarda. Durant aquests dies inacabables no he sabut com es podia viure amb el dolor i ara he d’aprendre a conviure amb la por. He tingut l’oportunitat de parlar amb moltes persones que van viure la tragèdia en primeríssima persona i tenen por, i reaccionen amb angoixa quan caminen per les rambles plenes d’espelmes, o quan senten un soroll brusc i inesperat. Les seves vides han canviat. Estic en procés de modificar de la meva manera d’entendre la ciutat? Només pensar-ho em fa por. I malgrat tot, no tinc cap por del terror i demà seré a la manifestació, de blau. Ens veiem!

Recollida artesanal – 29 d’agost
Ahir a la nit vaig poder participar en el dispositiu de recollida dels memorials de les rambles, conjuntament amb una trentena de persones de diversos organismes de l'Ajuntament de Barcelona encapçalats i dirigits pels tècnics dels arxius municipals i del Museu d'Història de la Ciutat (MUHBA). La recollida ha estat dissenyada amb el màxim de respecte per totes les expressions espontànies que s'han dipositat durant aquests dies en el passeig, per les víctimes i les seves famílies i per les persones que hi han participat, trobant l’equilibri entre la cura emocional i el rigor metodològic. Es va preparar des del dia després de l'atemptat, amb un equip gràfic que ha documentat amb fotografies i vídeos tot el que es donava al carrer, i amb un altre equip d'arqueòlegs que han realitzat l'alçat topogràfic (com si es tractés d’un jaciment arqueològic) que és el que ens ha permès fer una recollida ordenada, i protocol·litzada classificant els elements segons diverses tipologies espai per espai. Es van comptar fins a 131 memorials, que ja formen part de la nostra memòria popular. Passaven pocs minuts de quarts de deu del vespre quan els tècnics, molts amb els ulls plorosos de l’emoció i molts nervis continguts, van començar a classificar els primers objectes i el torrent de silenci es va trencar amb un aplaudiment sòlid i ferm i alguns crits de “No tinc por”.
A nivell personal va ser un nou moment de repunt emocional, com d’altres que he viscut més o menys conscientment aquests dies -n'hi ha hagut tants!-, i tanmateix, va anar acompanyat d’estranyes sensacions de profanació i de tancament. L’aplaudiment inesperat em va aclarir la situació: es tractava d’una actuació necessària, executada i pensada fins a l’últim detall, de factura artesana i que havia de representar l’inici del tancament d’aquesta muntanya russa emocional.
Aquesta és la gravació que m’ha semblat més emotiva de la recollida. Pitjeu aquí


dissabte, 15 de juliol de 2017

Li diuen turismefòbia però no ho és

Aquest article es va publicar al Catalunya Plural el 28 de juny de 2017. Hi pots accedir pitjant aquí.
En aquest enllaç el tens traduït a l'anglès.

Una nova paraula s'ha apoderat de l'actualitat municipal barcelonina: la turismefòbia. Des de fa uns mesos la turismefòbia és la paraulota que diversos sectors de la política i dels mitjans de comunicació usen com a arma llancívola contra els moviments socials i els partits polítics que posen en qüestió el model econòmic barceloní basat en la mal anomenada indústria turística i les seves repercussions en l'accés universal al dret a la ciutat.
L'ús de la “turismefòbia” vol instal·lar un estat de la qüestió criminalitzador d'aquesta crítica, situant-la en els imaginaris majoritaris com una mena de racisme cap a les persones que visiten la ciutat. Voler equiparar, ni que sigui de manera subconscient, turismefòbia i racisme és d'una irresponsabilitat mediocre que, al mateix temps, denota la derrota dels qui s'han hagut d'inventar la paraula. Perquè són els mateixos que avisaven als qui fèiem aquesta crítica que prendre mesures de regulació aturaria l'economia i paralitzaria la ciutat des del punt de vista econòmic i laboral. Aquest discurs, basat en la suposadament indiscutible lògica de l'economia productiva, segueix vigent. És el discurs del liberalisme de sempre, del turisme com una activitat innòcua i bonista, que s'ha apartat temporalment quan se n'han inventat un altre (germà) que vol apel·lar les consciències i dispara cap al món de les emocions, la turismefòbia.
En diuen turismefòbia però segurament no saben què volen dir. Li diuen turismefòbia per manca de discurs i per amagar el suport (més o menys efusiu) als sectors econòmics que limiten el dret a la ciutat dels barcelonins i les barcelonines. Li diuen turismefòbia per debilitar el govern municipal, criminalitzar els moviments socials més actius i radicals i alliçonar els veïns i les veïnes que no estan enxarxats. Li diuen turismefòbia per instal·lar un “meme” col·lectiu per llançar per les xarxes, per vomitar als mitjans de comunicació.
Criticar, problematitzar i rebutjar el model econòmic barceloní basat en la liberalització dels negocis que giren al voltant del turisme no és una cosa d’odis ni d’afectes. És una qüestió de drets: bàsicament de dret a l’habitatge i dret a la ciutat.
Criticar el turisme com a model econòmic hegemònic és reclamar una ciutat justa i equilibrada, és demandar uns barris poblats, és exigir limitacions en els preus dels lloguers, és denunciar l’especulació en locals comercials i llicències d’activitats, és denunciar els mercats negres de pisos dedicats al turisme que expulsen les famílies amb rendes més baixes, és cridar que volem habitatge públic i assequible, és conjurar-se per aconseguir uns carrers i unes places que no estiguin saturades pels visitants, és un lament pels veïns i les veïnes que han despoblat els nostres barris.
Li diuen turismefòbia però no ho és: és reivindicació conscient del dret a la ciutat.

diumenge, 23 d’abril de 2017

El Cinc d'Oros, la memòria i Can Felip



Diuen que el rei espanyol considera que la substitució de noms monàrquics dels carrers de les ciutats són fruit de la decisió política d'un govern temporal i que la pervivença i la solidesa de la institució que encapçalen farà que, tard, o d'hora, el canvi es reverteixi i es torni a la normalitat que no hauria d'haver-se ultratjat mai. Però el rei s'equivoca quan els actes no són simples canvis de noms sinó que formen part d'una sèrie d'accions que trenquen de facto amb el relat tradicionalment hegemònic i entronquen directament amb el fil de la memòria popular local. Els canvis de nom ressignifiquen el nostre espai públic i han vingut per quedar-se. El Cinc d'Oros és un dels exemples més evidents amb la instal·lació de les taules de memòria que expliquen el procés d'urbanització de la plaça, la història del «llapis» i dels fanals monumentals de Falqués.

Els meus avis paterns, l'Agustí i la Maria, havien nascut a sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar, en dos pobles del Pla de Barcelona que el 1897 s'havien agregat a la gran ciutat. Amb l'annexió s'hagué de revisar el nomenclàtor i eliminar les repeticions. Es tractaven bàsicament de noms de sants. A Sant Andreu de Palomar la tasca es feu a partir de 1905 i fou encapçalada pels sectors intel·lectuals conservadors. Malgrat que els meus avis havien nascut algunes dècades després de l'annexió seguien anomenant els carrers tal i com s'havien dit sempre. A casa sabíem que quan ens deien, per exemple, Sant Llorenç, Santa Teresa, Sant Antoni o Santa Rosa volien dir Pons i Gallarza, Montpeller, Rubén Darío i Neopàtria. La geografia que servaven en el seu llenguatge quotidià era la geografia popular. La que no entenia de modificacions administratives i conservava la parla de les classes populars. Aquesta duplicitat de noms era habitual a casa, i no representava cap confusió, perquè malgrat que els seus néts no compartíem l'experiència vital del Sant Andreu-poble, de l'antagonisme quotidià entre la ciutat i el poble, sí que compartíem l'experiència que ens transmetien, precisament, amb el llenguatge. Quan els nostres avis ens explicaven que s'havien trobat amb la Pepita al carrer del Pilar (Coroleu) ens transmetien la memòria d'un Sant Andreu que havia estat poble. Això ha conformat la nostra identitat i la manera, també, de viure i d'entendre la ciutat.

La càrrega cultural d'aquesta transmissió anava molt més enllà d'una geografia, perquè remetia a una història de xoc de móns: la nova ciutat vers el món local, a mig urbanitzar i a mig industrialitzar, l'homogeneització vers la diversitat... i també anava més enllà de Sant Andreu. Com que la memòria és selectiva, recordo especialment dues geografies no oficials transmeses quotidianament: el carrer «Farnandu» (ho escric com ho pronunciàvem) i el Cinc d'Oros. Tant un com l'altre remetien a uns paisatges i una llengua popular, no oficial i transmesa oralment, que és com les classes subalternes transmetem les memòries.

M'emociona molt íntimament el canvi de nom de la plaça de Joan Carles I. I no ho fa tant per l'eliminació del Borbó del paisatge urbà barceloní (que també) com pel reconeixement de la parla i la cultura populars de la nostra gent, dels nostres avis i àvies. Oficialitzar el Cinc d'Oros, i fer-ho amb aquesta grafia: oros, és dignificar la memòria que tantes i tantes vegades ens ha estat negada, i és portar a la pràctica polítiques públiques de memòria inèdites i duradores.

M'emociona pensar que els meus avis, l'Agustí i la Maria, somriurien burletes. I qui sap si potser seguiriem rient en recordar que les classes populars barcelonines quan anem al lavabo diem que anem a Can Felip, i alguns, els dies de Festa Major, anem a Can Felip Quint.