diumenge, 23 d’abril de 2017

El Cinc d'Oros, la memòria i Can Felip



Diuen que el rei espanyol considera que la substitució de noms monàrquics dels carrers de les ciutats són fruit de la decisió política d'un govern temporal i que la pervivença i la solidesa de la institució que encapçalen farà que, tard, o d'hora, el canvi es reverteixi i es torni a la normalitat que no hauria d'haver-se ultratjat mai. Però el rei s'equivoca quan els actes no són simples canvis de noms sinó que formen part d'una sèrie d'accions que trenquen de facto amb el relat tradicionalment hegemònic i entronquen directament amb el fil de la memòria popular local. Els canvis de nom ressignifiquen el nostre espai públic i han vingut per quedar-se. El Cinc d'Oros és un dels exemples més evidents amb la instal·lació de les taules de memòria que expliquen el procés d'urbanització de la plaça, la història del «llapis» i dels fanals monumentals de Falqués.

Els meus avis paterns, l'Agustí i la Maria, havien nascut a sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar, en dos pobles del Pla de Barcelona que el 1897 s'havien agregat a la gran ciutat. Amb l'annexió s'hagué de revisar el nomenclàtor i eliminar les repeticions. Es tractaven bàsicament de noms de sants. A Sant Andreu de Palomar la tasca es feu a partir de 1905 i fou encapçalada pels sectors intel·lectuals conservadors. Malgrat que els meus avis havien nascut algunes dècades després de l'annexió seguien anomenant els carrers tal i com s'havien dit sempre. A casa sabíem que quan ens deien, per exemple, Sant Llorenç, Santa Teresa, Sant Antoni o Santa Rosa volien dir Pons i Gallarza, Montpeller, Rubén Darío i Neopàtria. La geografia que servaven en el seu llenguatge quotidià era la geografia popular. La que no entenia de modificacions administratives i conservava la parla de les classes populars. Aquesta duplicitat de noms era habitual a casa, i no representava cap confusió, perquè malgrat que els seus néts no compartíem l'experiència vital del Sant Andreu-poble, de l'antagonisme quotidià entre la ciutat i el poble, sí que compartíem l'experiència que ens transmetien, precisament, amb el llenguatge. Quan els nostres avis ens explicaven que s'havien trobat amb la Pepita al carrer del Pilar (Coroleu) ens transmetien la memòria d'un Sant Andreu que havia estat poble. Això ha conformat la nostra identitat i la manera, també, de viure i d'entendre la ciutat.

La càrrega cultural d'aquesta transmissió anava molt més enllà d'una geografia, perquè remetia a una història de xoc de móns: la nova ciutat vers el món local, a mig urbanitzar i a mig industrialitzar, l'homogeneització vers la diversitat... i també anava més enllà de Sant Andreu. Com que la memòria és selectiva, recordo especialment dues geografies no oficials transmeses quotidianament: el carrer «Farnandu» (ho escric com ho pronunciàvem) i el Cinc d'Oros. Tant un com l'altre remetien a uns paisatges i una llengua popular, no oficial i transmesa oralment, que és com les classes subalternes transmetem les memòries.

M'emociona molt íntimament el canvi de nom de la plaça de Joan Carles I. I no ho fa tant per l'eliminació del Borbó del paisatge urbà barceloní (que també) com pel reconeixement de la parla i la cultura populars de la nostra gent, dels nostres avis i àvies. Oficialitzar el Cinc d'Oros, i fer-ho amb aquesta grafia: oros, és dignificar la memòria que tantes i tantes vegades ens ha estat negada, i és portar a la pràctica polítiques públiques de memòria inèdites i duradores.

M'emociona pensar que els meus avis, l'Agustí i la Maria, somriurien burletes. I qui sap si potser seguiriem rient en recordar que les classes populars barcelonines quan anem al lavabo diem que anem a Can Felip, i alguns, els dies de Festa Major, anem a Can Felip Quint.




diumenge, 12 de març de 2017

Memòria, present i futur a Ciutat Vella

Aquest dimecres 15 de març el Districte de Ciutat Vella i la Taula de Memòria Històrica i Democràtica de Ciutat Vella han organitzat un acte en record de les víctimes dels bombardejos de la guerra civil al Districte. És el primer acte organitzat per la Taula, formada per entitats socials, de memòria i partits polítics de Ciutat Vella. El títol de l’acte, “Memòria, present i futur” denota la voluntat de la Taula i, per extensió del govern del Districte, de superar la mirada sentimental i innòcua sobre el nostre passat per apostar, en canvi per la generació de polítiques memorialístiques que vertebrin èticament el nostre present sobre les bases de la solidaritat, l’antilimilitarisme i l’antifeixisme i marquin les línies que construeixin un futur lliure de totalitarismes. 

Per contextualitzar l’acte, que compta amb la participació d’alumnes i professorat de l’Escola de Sant Felip Neri i d’Altra Memòria, de l’Associació Altra Itàlia, que treballa la dignificació de la memòria dels bombardejos italians sobre Barcelona, cal explicar perquè hem triat aquesta data i perquè fem la commemoració a la placeta de Manuel Ribé.
Hem triat la data del 15 de març perquè és la vigília de la sèrie de bombardejos més mortífera que ha patit mai la ciutat de Barcelona: des de les 10 del vespre del 16 de març de 1938 fins les 3 de la tarda del dia 18 foren assassinades, segons dades oficials de la Generalitat d’aleshores 875 persones, entre les quals 118 nens. Malgrat això, el ball de xifres sembla que ha quedat fixat en 979 morts a tota la Ciutat, dels quals algunes desenes a Ciutat Vella, al mercat de Santa Caterina (incendi), Claveguera 16 i 18, Riereta 21, Hospital 79, 91 i 103… Ferran Soldevila escrigué que “no es pot pasar pel carrer de l’Hospital a causa dels enderrocs produïts pel bombardeig”, i Josep Miracle: “(…) una explosió inenarrable es produí sota mateix del meu despatx, a la cruïlla del Carme i Egipcíaques, seguida d’un núvol de fum i un xiscle estrident, esgarrifós que sortí de totes les gorges dels infants que hi havia dins l’escola Milà i Fontanals. (…) Vist el desastre de part de dintre, i salvant tots els obstacles, vaig sortir al balcó. Dins l’Escola Milà i Fontanals el silenci era impressionant. El sòcol de l’edifici apareixia com rosegat pels impactes de l’explosió. Al llarg d’aquest sòcol hi havia sis persones ajagudes: un noi i cinc cossos grans. Eren morts. (…) El forn de la cantonada quedà desfet; la metralla hi entrà directament per la porta, i segà tantes vides com persones hi havia a dins, sobretot dones”. Memòria.

També calen unes ratlles pel que fa a l’emplaçament de l’acte. Si bé el bombardeig que ensorrà l’edifici construït damunt del que avui és la placeta de Manuel Ribé fou el 30 de gener de 1938, hem cregut adient fer aquest acte aquí perquè aprofitem per dignificar la memòria d’aquell bombardeig situant una placa que serà ben visible front la intervenció que es va fer el maig de 2015 i que podeu veure en la següent fotografia: la petita placa que recorda a les víctimes és diminuta, del mateix color que el paviment i, a més, sovint s'hi emplacen taules de les terrasses dels bars veïns.
A més de modificar la placa per donar-li tota la visibilitat que mereix, hi hem canviat també el text. A la placa de 2015 hi diu: “En aquest indret hi havia la casa del carrer Sant Domènech, 11 on van morir setze persones en el bombardeig franquista del 30-1-1938". La correcció vol recordar que les persones no van morir sinó que van ser víctimes dels bombardejos, i que els bombardejos tenien un autor. Cal explicitar-lo: l’aviació feixista italiana, aliada de l’exèrcit franquista. Cal posar noms als botxins. Les polítiques de memòria han de recordar i homenatjar les víctimes, però també evidenciar a l’espai públic qui van ser els responsables dels assassinats. Per aquests motius, malgrat el desajust de les dates, l’homenatge es farà en aquest espai de memòria del nostre Districte.

El record de dimecres, “Memòria, passat i present” és, abans que res un homenatge a unes víctimes innocents, una abraçada fraternal i consoladora a les seves famílies; és un clam per la justícia, per reivindicar-les com a víctimes polítiques; també és un acte de reparació: rescatar-les del pou de l’oblit i el silenci (a ells i als seus familiars); és una crida contra el feixisme, contra l’homofòbia, contra el racisme, contra la indiferència per la situació del dèbil; és un crit ferm i unànime contra les guerres del present i contra els bombardejos indiscriminats; i finalment és una eina constructora de consciències crítiques amb la nostra societat, de persones que assumeixin l’encàrrec de no permetre que mai més, mai més, les actituds feixistes caminin amb impunitat pels nostres carrers. Per això és la participació dels joves de l’Escola de Sant Felip Neri. Aquí és on rau la veritable importància de la memòria: en la capacitat que tinguem per transmetre-la a la nostra joventut com l’arma que consolidi el nostre compromís per fer un món millor.

Totes les dades i textos han estat extrets de Villarroya i Font, Joan: "Els bombardejos de Barcelona durant la guerra civil (1936-1939). Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1981.

diumenge, 13 de novembre de 2016

Estàtues a debat: les places públiques com a espais de memòria

Aquest article es va publicar el passat 8 de novembre a Catalunya Plural. Pots accedir-hi clicant aquí

Shoah és un documental de 8 hores sobre el genocidi del poble jueu a mans dels nazis, centrat a Polònia, que es va presentar l’any 1985. Claude Lanzmann va dirigir un dels primers documentals memorialístics i va poder entrevistar els protagonistes i els testimonis quan encara no havia arribat al gran públic el debat sobre les responsabilitats col·lectives de l'extermini. Per això molts d’ells es mostren desinhibits i no responen atenent al que avui consideraríem “políticament correcte”. D’entre els múltiples episodis impactants, un dels més pertorbadors es dóna durant la quarta hora del documental.
El director planta a Simon Srebnik (Polònia, 1930- Israel, 2016) davant de l’església de Chlemno, que va servir de magatzem de jueus condemnats a morir inhalant el gas de les sortides de fums de les camionetes de la mort. El procediment s'usà per primera vegada justament al camp de Chelmno i era senzill i macabre: es trucaven els tubs de fuita dels vehicles perquè entressin directament al remolc de càrrega replet de jueus que no sabien on anaven.
El viatge havia de ser suficientment llarg perquè tots morissin intoxicats de respirar els fums del motor abans d’aturar-se i obrir les portes que s’havien tancat hermèticament. Aleshores els esperava un escamot de deportats que treien els cossos, els enterraven a la fossa comuna i netejava el remolc per deixar-lo preparat per un altre viatge. Algunes fonts indiquen que els nazis assassinaren a més de 100.000 persones mitjançant aquest procediment a Chelmno.
Simon Srebnik era un nen quan van assassinar el seu pare al ghetto de Lodz, a la mateixa Polònia. Va ser deportat a Chelmno amb la mare, que va ser assassinada en una de les camionetes de la mort. Ell va ser un esclau del camp que un parell de cops la setmana sortia del camp i remuntava el riu Ner amb una embarcació de fons pla, acompanyat pel barquer i un oficial nazi per donar de menjar als conills del regiment fins al final del poble de Chelmno, i durant la travessa el feien cantar cançons folklòriques poloneses. De tornada l’SS li ensenyava cançons militars prussianes. La nit del 17 de gener de 1945 els nazis tenien ordres d'executar els jueus que hi restaven, també a Simon, però per fortuna, enmig del motí que es va desenvolupar, pogué escapar. El nen cantor tornava al poble, i Lanzmann el plantava davant del magatzem de jueus que tornà a ser església després de la segona guerra mundial.

Simon davant del temple resta mut mentre menys d'una dotzena de veïns de certa edat l'envolten i asseguren sentir-se molt contents de veure'l, perquè creien que hauria mort. Recorden la seva veu i les cançons. Era molt prim, diuen, i amb grillets als peus. Darrera hi ha l’església amb la porta oberta i s'està oficiant una missa. Els veïns i les veïnes expliquen que el temple estava sempre envoltat per nazis, que no s'hi podien acostar i que ni tan sols els era permès mirar. Tots, però, sabien que els assassinaven amb el mètode dels tubs de fuita, i recorden que hi havia molts jueus i que els feien sortir en grups diverses vegades al dia per pujar als remolcs de les camionetes.
També tenen un record valuós: a més de jueus hi havia maletes... plenes d'or. En Simon resta impassible, potser incòmode, donant l'esquena a l'església. Segueixen dient que no podien apropar-s'hi perquè els soldats nazis envoltaven l'església i, tanmateix, asseguren haver vist que dins d'aquelles maletes hi havia or, l'estereotípic or dels jueus usurers que l'antisemitisme s'havia encarregat de convertir en una imatge popular des de feia segles i que els nazis havien recollit per justificar les seves matances.
L'escena s'ha d'interrompre per cedir el pas a una processó.
Quan es reprèn en Simon aguanta un cigarret als llavis. Sembla inquiet, mirant a dreta i a esquerra. De tant en tant deixa anar un mig somriure. Ara hi ha més veïns, i comenten que un els donava menjar. Lanzmann, ràpid, detecta una altra contradicció: no havien dit que hi havia soldats que els impedien apropar-se als presoners? Ara ja sembla que no, i que el veïnat de Chelmno s'hi apropava força. En Simon, estàtic, assenteix.
Cada vegada hi ha més homes i dones al voltant de Simon Srebnik i alguns el miren incòmodes. El director pregunta per què feien això als jueus, és a dir, perquè els exterminaven. Després de la contenció inicial, alguns homes responen davant de l'exdeportat que estaven condemnats des que havien matat Jesucrist, i que el poble jueu ja estava preparat per al genocidi. Ras i curt. Sembla que la resta dels veïns hi estan d'acord, i n'hi ha un que fins i tot explica una anècdota al respecte d'un rabí que reforça la tesi antisemita i nazi. En Simon, el nen esclau cantor, de qui tots s'alegraven de retrobar-lo viu segueix allà palplantat escoltant que mereixia aquella dissort.
L'exercici de Claude Lanzmann és provocatiu i directe, i l’actitud i predisposició de Simon és ferma i molt valenta. No havia de ser fàcil prestar-se a ser la clau per obrir les finestres de la memòria. Allò que recordem sempre és una construcció condicionada pel moment vital i social, i pels relats hegemònics. A Chelmno els records sorgeixen de forma espontània, i justament per això no fan més que repetir estereotips: primer s'alegren de veure Simon viu, després es contradiuen i expliquen que sí que tenien contacte amb els presoners, més tard recorden l'or d'unes maletes que transportaven les darreres possessions dels condemnats a mort, i finalment justifiquen el genocidi. Tot davant dels ulls d'un supervivent, que fa de catalitzador de la memòria.

En Simon és molt més que una estàtua davant del temple. Dempeus a la plaça un dia de festa es presta al judici públic. A formar part d'un experiment per despertar els engranatges que activen la memòria i que la fan pública. Claude Lanzmann és implacable i en Simon Srebnik-catalitzador, efectivament, funciona. Els veïns de Chelmno interaccionen amb ell, se senten interpel·lats i reaccionen de manera contradictòria, fent un primer pas en la difícil tasca d’expressar i ordenar els records en comunitat. Per fer-lo necessitaven l'estàtua. Els records d'un es confronten amb els dels altres i expressant-los a la plaça abandonen l'esfera íntima per construir-se, reconstruir-se o deconstruir-se col·lectivament.
Al costat de les persones de mitjana edat que envolten Simon hi ha alguns joves que el miren i escolten els grans. S’hi han acostat encuriosits per l’aglomeració i per la càmera. Fan cara de no entendre res. Però escolten. I segurament és la primera vegada que senten parlar del Simon i la història de les maletes plenes d’or. La plaça pública esdevé l’espai intergeneracional de transmissió de la memòria que els grans han construït durant quatre dècades de silenci.
Claude Lanzmann acaba l’escena de Simon Srebnik a Chelmno amb l’home que justifica el genocidi amb tota naturalitat, davant dels nois i de les noies. Sempre m’ha agradat imaginar que, quan van deixar de gravar, un d’aquells joves es va acostar al seu avi i li va preguntar pel Simon i què hi feia aquell matí davant de l’església del seu poble. Qui és aquest home? Per què ha vingut al poble? Com és que el coneixíeu? La guerra? Què és un camp de concentració? Van bombardejar el poble? I tu ho sabies? Vas veure l’or de les maletes?... M'imagino alguns avis contestant trasbalsats i confrontant-se amb el seu passat i d'altres callant. I els néts lligant caps, qüestionant-se algunes contradiccions, paint els silencis i apropant-se al seu propi passat per reconstruint-lo i debatre'l individualment i col·lectiva.
Un activista per la recuperació de la memòria, i per descomptat les administracions públiques, han de tenir per objectiu activar la transmissió col·lectiva i el debat ciutadà. I per fer-ho després de dècades de silenci i de reconstruccions dels relats ho han de fer de manera valenta amb propostes agosarades que despertin les consciències. Com Simon i Claude a la porta del temple de Chelmno.

(Totes les imatges han estat extretes del documental Shoah, de Claude Lanzmann)

divendres, 19 d’agost de 2016

La Via Laietana: de Cambó a López


Aquest article es va publicar a Catalunya Plural el dia 24 de juliol. Pots acedir-hi pitjant aquí

Joan Pich i Pon (1878-1937) va ser alcalde de Barcelona pel Partit Republicà Radical entre el gener i l'octubre de 1935. Ha passat a la història per la seva particular manera de destrossar el llenguatge, les populars “piquiponades” que l'han convertit, en l'imaginari barceloní, en un alcalde inculte i, en certa manera, un pobre home. En canvi, Pich i Pon va ser un industrial d'èxit, diputat a Corts, comissari de l'Exposició Universal de 1929 i governador general de Catalunya. Una de les anècdotes que s'expliquen d'ell diu que essent alcalde va acompanyar uns visitants al Tibidado i des d'algun mirador on es podia observar tota la ciutat va exclamar: “Fíjense ustedes, ¡cuánta propiedad immobiliaria!”. Pich i Pon sabia molt bé què deia perquè havia estat el president de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona el 1919. Amb aquestes paraules deixava ben clar que, per a ell, la ciutat era una mercaderia i la seva gent era un bé a explotar. La sinceritat de l'alcalde encara ens corprèn perquè, efectivament, la ciutat i tot el que hi passa és la més gran oportunitat per a l'especulació. Ens ho ha explicat molt bé en David Harvey: “l'urbanització desenvolupa un paper particularment actiu en l'absorció del producte excedent que els capitalistes produeixen contínuament en la cerca del plusvalor”.
En aquest article em referiré al procés d'urbanització de la Barcelona de principis del segle XX, i en particular a l'obertura de la Via Laietana com la gran operació urbanística que reformulà la ciutat i les seves relacions socials, al mateix temps que enriquia a les elits dirigents i burgeses. La Via Laietana és la màxima expressió del procés de despossessió de les classes populars urbanes imprescindible perquè alguns industrials (habitualment també polítics) reverteixin els excedents de la seva activitat a la ciutat i puguin especular amb el sòl.
Ens hem de remuntar a la ciutat del darrer terç del segle XIX i les seves aspiracions expansionistes. No podem entendre l'agregació dels pobles del Pla de Barcelona (1897) sense explicar que ampliant el territori es generava nou sòl molt barat, perquè originàriament era agrícola, a punt per urbanitzar seguint el Pla de l'Eixample de Cerdà que, aprovat el 1859, respon -entre d'altres- a aquesta necessitat.
El projecte d'eixample de Barcelona, d'Ildefons Cerdà
Quan Cerdà rumiava l'eixample de la nova Barcelona va concebre una retícula quadriculada respectuosa amb els nuclis antics dels pobles del Pla i els incorporava amb harmonia. En canvi damunt del plànol de la Barcelona històrica, la que fins feia poc anys era dins de les muralles, va traçar tres vies que la trencaven i que desunien els veïnats. Una es correspondria amb la línia que continuaria l'actual avinguda de Cambó i la plaça de la Catedral fins la Rambla i l'Arc de Triomf. Una altra partiria de les drassanes per arribar al carrer Viladomat, en el nou eixample. I la tercera aniria de l'actual plaça d'Urquinaona fins al port.
Aquesta darrera va ser l'única que es va materialitzar seguint, més o menys, el traçat de Cerdà i es va dir Via Laietana. Les altres dues es van mig desenvolupar degut als estralls de les bombes italianes de la guerra civil i, ja en democràcia, amb el Pla Especial que va obrir la fallida Rambla del Raval. Francesc Cambó, aleshores un jove regidor de la Lliga Regionalista i financer incipient, va ser un dels impulsors polítics de l'obertura de la Via Laietana i també un dels homes que més negoci hi va fer. Potser per la primera raó el 1997 l'Ajuntament erigí una estàtua que l'homenatjava mostrant un gest decidit i impetuós a l'extrem superior de la via. El 1884 s'havia alçat, tocant a mar, una estàtua en honor a un altre burgès de l'època: Antonio López López. En obrir la Via Laietana el gegantí pedestal restà al seu final, tancant la gran operació urbanística.

Enderrocs per a l'obertura de la Via Laietana
La Via Laietana, d'una banda és l'avinguda que havia de facilitar el transport de mercaderies entre les fàbriques i els tallers amb el port, el centre logístic de la ciutat. Responia, per tant, a la necessària adaptació de Barcelona al nou model en el que començava a viure, la ciutat capitalista, que requeria d’un traçat viari que garantís l’òptima circulació de mercaderies dels centres de producció als de distribució.


Però la ciutat capitalista també necessitava desarticular els moviments socials i polítics populars urbans que posaven en dubte aquest model de ciutat, i les tres vies dibuixades per Cerdà donaven resposta a aquesta interpel·lació. Amb la nova avinguda el quarter de Sant Pere, un dels nuclis primigenis de la industrialització catalana, es trencava i s'allunyava del Raval, l'altre barri d'alta densitat obrera i de mobilització anticapitalista. Es destrossava el teixit urbà preexistent, que era substituit per una gran avinguda envoltada d'edificis-pantalla. Aquests encara complien una altra funció: ocultar les cases de les famílies de classes populars que quedaren dempeus bàsicament a la banda del Besòs mentre es configurava, en l'altre banda, el barri Gòtic, gràcies al trasllat, pedra a pedra, de bona part dels palaus i cases senyorials situades al llarg del traçat de la futura Via.
El trasllat de les famílies, però no va ser tan planificat com el dels palaus. Ens ho explica el mateix Harvey: “La creació de noves geografies urbanes sota el capitalisme suposa inevitablement desplaçament i despossessió, com horrorosa imatge especular de l'absorció de capital excedent mitjançant el desenvolupament urbà”, i això és el que es va donar amb els centenars de finques afectades per l'obertura de la Via Laietana i els milers de persones que hi vivien i que van ser desplaçades en nom del progrés i la higiene cap a d'altres barris de la mateixa ciutat. En els millors dels casos van rebre una mínima quantitat per l'expropiació gràcies a l'acord al que arribaren l'Ajuntament de Barcelona i el Banc Hispano Colonial per crear l'instrument financer necessari per dur a terme l'operació just quan les inversions a les colònies perillaven per al banc. Precisament les primeres subhastes de terrenys expropiats fallaren al seu favor, convertint les expropiacions en un negoci rodó en els primers anys d'execució del projecte.
Vista de l'antic barri de la Catedral i de l'obertura de la Via Laietana
Tota gran ciutat capitalista necessita la pau social i sòl amb el que especular, i l'obertura de la Via Laietana va ser un dels instruments amb els que es feren les classes dirigents per aconseguir-ho, sempre a costa d'unes classes populars que patiren la violència institucional en forma de desplaçament forçós.

La historiografia barcelonina ben poques vegades ha tractat el procés de construcció de la Via Laietana des d'aquesta perspectiva i ha preferit biografiar la història dels alts edificis que volien amagar la xarxa viària més popular. Contextualitzar la seva obertura en el procés de creació de la ciutat capitalista ens podria explicar algunes característiques de l'acció reivindicativa de les classes populars urbanes, i de ben segur que ens donaria claus per entendre la seva relació amb la ciutat i les classes dirigents en els esclats revolucionaris posteriors, com el de juliol de 1909, i que eren, en bona part, respostes a la violència pel desplaçament i la despossessió dels seus barris, les seves cases i les seves xarxes comunitàries.

Començàvem l'article citant Joan Pich i Pon, que es diu que més d'una vegada havia dit que “potser sí que no sé quasi firmar, però sí que sé, i això és lo més important, fer diners”. I això va ser el projecte de la Via Laietana: un gran negoci. Potser per això quan la recorrem anem de Francesc Cambó -polític regionalista conservador, mecenes de cultura exquisida i financer de l'exèrcit franquista- a Antonio López López -navilier, banquer, mecenes de Jacint Verdaguer i un dels grans esclavistes espanyols-, dos clars exponents de la burgesia barcelonina. Tanmateix no queda cap rastre ni cap vestigi del desplaçament de centenars de famílies, els grans oblidats d'una operació financera de la que foren protagonistes i en la que només entraren per recollir, en els millors dels casos, les molles.









divendres, 8 d’abril de 2016

Objectiu: Tornem a les Rambles

Vaig publicar aquest article a Catalunya Plural el passat 3 d'abri. Pots accedir-hi pitjant aquí

Un dels meus passejos habituals anys enrere era baixar les Rambles des de la font de Canaletes fins al Port Vell, on m'asseia una estona tancant els ulls per no veure el Maremàgnum i aleshores tornar a pujar les cinc Rambles per gaudir de nou de la seva vitalitat. Venint de Sant Andreu el trànsit em divertia i tenia quelcom d'exòtic que m'atreia fort. Va ser al cap de pocs anys del tombar de segle quan, un bon dia, vaig sentir que havia deixat de gaudir el passeig i que, per contra, el patia. Se m'havia fet estrany.
Pot ser un tòpic dir que les Rambles (reivindico parlar-ne en plural: Canaletes, dels Estudis, de les Flors, dels Caputxins i de Santa Mònica) són propietat de tots els barcelonins i barcelonines, però rere el tòpic hi ha una realitat: el seu caràcter popular, l'energia constant i els múltiples focus d'atenció donaven la possibilitat de trobar el racó, el moviment, la persona que m'interpel·lava i que m'atreia. I jo, com qualsevol altre vianant, podia respondre a aquesta interpel·lació ja fos badant, incomodant-me, somrient, comprant o entrant a formar part de les dinàmiques que s'hi desenvolupaven.
Les Rambles eren, doncs, un gran aparador de vivències de les que podies participar segons et convingués. Això tan senzill et feia sentir que t'apropiaves de la dinàmica incansable de les Rambles i de la seva gent. El passeig no era només caminar; era compartir.
En les darreres dècades l'efímer exercici de badar s'ha complicat, cosa que fa que el passeig sigui desagradable i s'hagi convertit en una cursa per fugir de l'abarrotament. El 80% dels 30 milions de visitants que rep Barcelona anualment visita les Rambles, és a dir, uns 24 milions passegen per aquests 1.200 metres, cosa que es concreta, si afegim els veïns de la ciutat en unes 240.000 persones que hi entren diàriament a peu en un dia feiner i unes 310.000 en dies festius o caps de setmana.
El canvi de la realitat social i comercial de les Rambles i el seu entorn, que inclou, entre d'altres espais, el mercat de la Boqueria i la Plaça Reial, són l'exemple més evident dels impactes que ha generat l'aposta pel turisme com a gran font de desenvolupament econòmic de la ciutat.
El passeig per les Rambles, avui en dia, és més un exercici de militància que no pas un plaer i, si bé el nombre de persones que hi transiten s'ha enfilat, els estímuls s'han reconduït per dirigir-se cap a les demandes de consum del turisme de masses.
El que ha passat a les Rambles els darrers anys explica perfectament què és la gentrificació, com ho fa l'evolució de població del barri veí del Gòtic on ja hi ha més llits per a visitants que no pas per a residents habituals. Això, a falta d'un cens que ho corrobori, encara deu ser més extrem al passeig. I tanmateix, a les Rambles també hi ha veïns i comerços de qualitat que, com els passejadors de la ciutat, són, a parts iguals, veïnes i resistents. Es tracta d'un grapat de persones (poc més de 900 censades) que viuen en un entorn altament saturat.
El viatge de la saturació parteix del subsòl (amb els túnels del metro i de múltiples subministraments envellits), segueix al nivell a peu de carrer (ple de gent, quioscos, terrasses, repartidors de flyers), continua pels diversos pisos d'immobles històrics (plens de turistes que vénen i van) i acaba als terrats ocupats pels aparells d'aires condicionats i les sortides de fums i maquinàries que donen servei als comerços dels baixos. Una saturació integral que deshumanitza el passeig i la residència habitual però que crida al diner i que fa que l'especulació determini totes les seves dinàmiques.
Per tot això, i per moltes altres coses, cal repensar les Rambles. Fa anys que ho reivindiquen els moviments veïnals fent evident la necessitat de 'retornar' les Rambles als barcelonins i les barcelonines. Cal descongestionar la massificació actual, reequilibrar els usos, evitar dinàmiques econòmiques excloents, potenciar i incrementar l'oferta cultural de quilòmetre zero i fer que les comunitats diverses del Raval, del Gòtic i de tota la ciutat tornin a apropiar-se d'un passeig universal que molts considerem que cada cop és menys apte pels veïns.
Aquest dissabte 9 d'abril, en el marc dels debats per elaborar el Pla d'Actuació del Districte us convidem a participar de les deliberacions que hem preparat des del districte de Ciutat Vella per començar a treballar en els múltiples aspectes que caldrà entomar per fer que aquell passeig que fa unes dècades m'era amable i confortable ho torni a ser. I repensant les Rambles, no ens enganyem, també mirarem amb ulls crítics el model de ciutat promogut pels darrers governs municipals. Fem-ho!