diumenge, 12 de març de 2017

Memòria, present i futur a Ciutat Vella

Aquest dimecres 15 de març el Districte de Ciutat Vella i la Taula de Memòria Històrica i Democràtica de Ciutat Vella han organitzat un acte en record de les víctimes dels bombardejos de la guerra civil al Districte. És el primer acte organitzat per la Taula, formada per entitats socials, de memòria i partits polítics de Ciutat Vella. El títol de l’acte, “Memòria, present i futur” denota la voluntat de la Taula i, per extensió del govern del Districte, de superar la mirada sentimental i innòcua sobre el nostre passat per apostar, en canvi per la generació de polítiques memorialístiques que vertebrin èticament el nostre present sobre les bases de la solidaritat, l’antilimilitarisme i l’antifeixisme i marquin les línies que construeixin un futur lliure de totalitarismes. 

Per contextualitzar l’acte, que compta amb la participació d’alumnes i professorat de l’Escola de Sant Felip Neri i d’Altra Memòria, de l’Associació Altra Itàlia, que treballa la dignificació de la memòria dels bombardejos italians sobre Barcelona, cal explicar perquè hem triat aquesta data i perquè fem la commemoració a la placeta de Manuel Ribé.
Hem triat la data del 15 de març perquè és la vigília de la sèrie de bombardejos més mortífera que ha patit mai la ciutat de Barcelona: des de les 10 del vespre del 16 de març de 1938 fins les 3 de la tarda del dia 18 foren assassinades, segons dades oficials de la Generalitat d’aleshores 875 persones, entre les quals 118 nens. Malgrat això, el ball de xifres sembla que ha quedat fixat en 979 morts a tota la Ciutat, dels quals algunes desenes a Ciutat Vella, al mercat de Santa Caterina (incendi), Claveguera 16 i 18, Riereta 21, Hospital 79, 91 i 103… Ferran Soldevila escrigué que “no es pot pasar pel carrer de l’Hospital a causa dels enderrocs produïts pel bombardeig”, i Josep Miracle: “(…) una explosió inenarrable es produí sota mateix del meu despatx, a la cruïlla del Carme i Egipcíaques, seguida d’un núvol de fum i un xiscle estrident, esgarrifós que sortí de totes les gorges dels infants que hi havia dins l’escola Milà i Fontanals. (…) Vist el desastre de part de dintre, i salvant tots els obstacles, vaig sortir al balcó. Dins l’Escola Milà i Fontanals el silenci era impressionant. El sòcol de l’edifici apareixia com rosegat pels impactes de l’explosió. Al llarg d’aquest sòcol hi havia sis persones ajagudes: un noi i cinc cossos grans. Eren morts. (…) El forn de la cantonada quedà desfet; la metralla hi entrà directament per la porta, i segà tantes vides com persones hi havia a dins, sobretot dones”. Memòria.

També calen unes ratlles pel que fa a l’emplaçament de l’acte. Si bé el bombardeig que ensorrà l’edifici construït damunt del que avui és la placeta de Manuel Ribé fou el 30 de gener de 1938, hem cregut adient fer aquest acte aquí perquè aprofitem per dignificar la memòria d’aquell bombardeig situant una placa que serà ben visible front la intervenció que es va fer el maig de 2015 i que podeu veure en la següent fotografia: la petita placa que recorda a les víctimes és diminuta, del mateix color que el paviment i, a més, sovint s'hi emplacen taules de les terrasses dels bars veïns.
A més de modificar la placa per donar-li tota la visibilitat que mereix, hi hem canviat també el text. A la placa de 2015 hi diu: “En aquest indret hi havia la casa del carrer Sant Domènech, 11 on van morir setze persones en el bombardeig franquista del 30-1-1938". La correcció vol recordar que les persones no van morir sinó que van ser víctimes dels bombardejos, i que els bombardejos tenien un autor. Cal explicitar-lo: l’aviació feixista italiana, aliada de l’exèrcit franquista. Cal posar noms als botxins. Les polítiques de memòria han de recordar i homenatjar les víctimes, però també evidenciar a l’espai públic qui van ser els responsables dels assassinats. Per aquests motius, malgrat el desajust de les dates, l’homenatge es farà en aquest espai de memòria del nostre Districte.

El record de dimecres, “Memòria, passat i present” és, abans que res un homenatge a unes víctimes innocents, una abraçada fraternal i consoladora a les seves famílies; és un clam per la justícia, per reivindicar-les com a víctimes polítiques; també és un acte de reparació: rescatar-les del pou de l’oblit i el silenci (a ells i als seus familiars); és una crida contra el feixisme, contra l’homofòbia, contra el racisme, contra la indiferència per la situació del dèbil; és un crit ferm i unànime contra les guerres del present i contra els bombardejos indiscriminats; i finalment és una eina constructora de consciències crítiques amb la nostra societat, de persones que assumeixin l’encàrrec de no permetre que mai més, mai més, les actituds feixistes caminin amb impunitat pels nostres carrers. Per això és la participació dels joves de l’Escola de Sant Felip Neri. Aquí és on rau la veritable importància de la memòria: en la capacitat que tinguem per transmetre-la a la nostra joventut com l’arma que consolidi el nostre compromís per fer un món millor.

Totes les dades i textos han estat extrets de Villarroya i Font, Joan: "Els bombardejos de Barcelona durant la guerra civil (1936-1939). Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1981.

diumenge, 13 de novembre de 2016

Estàtues a debat: les places públiques com a espais de memòria

Aquest article es va publicar el passat 8 de novembre a Catalunya Plural. Pots accedir-hi clicant aquí

Shoah és un documental de 8 hores sobre el genocidi del poble jueu a mans dels nazis, centrat a Polònia, que es va presentar l’any 1985. Claude Lanzmann va dirigir un dels primers documentals memorialístics i va poder entrevistar els protagonistes i els testimonis quan encara no havia arribat al gran públic el debat sobre les responsabilitats col·lectives de l'extermini. Per això molts d’ells es mostren desinhibits i no responen atenent al que avui consideraríem “políticament correcte”. D’entre els múltiples episodis impactants, un dels més pertorbadors es dóna durant la quarta hora del documental.
El director planta a Simon Srebnik (Polònia, 1930- Israel, 2016) davant de l’església de Chlemno, que va servir de magatzem de jueus condemnats a morir inhalant el gas de les sortides de fums de les camionetes de la mort. El procediment s'usà per primera vegada justament al camp de Chelmno i era senzill i macabre: es trucaven els tubs de fuita dels vehicles perquè entressin directament al remolc de càrrega replet de jueus que no sabien on anaven.
El viatge havia de ser suficientment llarg perquè tots morissin intoxicats de respirar els fums del motor abans d’aturar-se i obrir les portes que s’havien tancat hermèticament. Aleshores els esperava un escamot de deportats que treien els cossos, els enterraven a la fossa comuna i netejava el remolc per deixar-lo preparat per un altre viatge. Algunes fonts indiquen que els nazis assassinaren a més de 100.000 persones mitjançant aquest procediment a Chelmno.
Simon Srebnik era un nen quan van assassinar el seu pare al ghetto de Lodz, a la mateixa Polònia. Va ser deportat a Chelmno amb la mare, que va ser assassinada en una de les camionetes de la mort. Ell va ser un esclau del camp que un parell de cops la setmana sortia del camp i remuntava el riu Ner amb una embarcació de fons pla, acompanyat pel barquer i un oficial nazi per donar de menjar als conills del regiment fins al final del poble de Chelmno, i durant la travessa el feien cantar cançons folklòriques poloneses. De tornada l’SS li ensenyava cançons militars prussianes. La nit del 17 de gener de 1945 els nazis tenien ordres d'executar els jueus que hi restaven, també a Simon, però per fortuna, enmig del motí que es va desenvolupar, pogué escapar. El nen cantor tornava al poble, i Lanzmann el plantava davant del magatzem de jueus que tornà a ser església després de la segona guerra mundial.

Simon davant del temple resta mut mentre menys d'una dotzena de veïns de certa edat l'envolten i asseguren sentir-se molt contents de veure'l, perquè creien que hauria mort. Recorden la seva veu i les cançons. Era molt prim, diuen, i amb grillets als peus. Darrera hi ha l’església amb la porta oberta i s'està oficiant una missa. Els veïns i les veïnes expliquen que el temple estava sempre envoltat per nazis, que no s'hi podien acostar i que ni tan sols els era permès mirar. Tots, però, sabien que els assassinaven amb el mètode dels tubs de fuita, i recorden que hi havia molts jueus i que els feien sortir en grups diverses vegades al dia per pujar als remolcs de les camionetes.
També tenen un record valuós: a més de jueus hi havia maletes... plenes d'or. En Simon resta impassible, potser incòmode, donant l'esquena a l'església. Segueixen dient que no podien apropar-s'hi perquè els soldats nazis envoltaven l'església i, tanmateix, asseguren haver vist que dins d'aquelles maletes hi havia or, l'estereotípic or dels jueus usurers que l'antisemitisme s'havia encarregat de convertir en una imatge popular des de feia segles i que els nazis havien recollit per justificar les seves matances.
L'escena s'ha d'interrompre per cedir el pas a una processó.
Quan es reprèn en Simon aguanta un cigarret als llavis. Sembla inquiet, mirant a dreta i a esquerra. De tant en tant deixa anar un mig somriure. Ara hi ha més veïns, i comenten que un els donava menjar. Lanzmann, ràpid, detecta una altra contradicció: no havien dit que hi havia soldats que els impedien apropar-se als presoners? Ara ja sembla que no, i que el veïnat de Chelmno s'hi apropava força. En Simon, estàtic, assenteix.
Cada vegada hi ha més homes i dones al voltant de Simon Srebnik i alguns el miren incòmodes. El director pregunta per què feien això als jueus, és a dir, perquè els exterminaven. Després de la contenció inicial, alguns homes responen davant de l'exdeportat que estaven condemnats des que havien matat Jesucrist, i que el poble jueu ja estava preparat per al genocidi. Ras i curt. Sembla que la resta dels veïns hi estan d'acord, i n'hi ha un que fins i tot explica una anècdota al respecte d'un rabí que reforça la tesi antisemita i nazi. En Simon, el nen esclau cantor, de qui tots s'alegraven de retrobar-lo viu segueix allà palplantat escoltant que mereixia aquella dissort.
L'exercici de Claude Lanzmann és provocatiu i directe, i l’actitud i predisposició de Simon és ferma i molt valenta. No havia de ser fàcil prestar-se a ser la clau per obrir les finestres de la memòria. Allò que recordem sempre és una construcció condicionada pel moment vital i social, i pels relats hegemònics. A Chelmno els records sorgeixen de forma espontània, i justament per això no fan més que repetir estereotips: primer s'alegren de veure Simon viu, després es contradiuen i expliquen que sí que tenien contacte amb els presoners, més tard recorden l'or d'unes maletes que transportaven les darreres possessions dels condemnats a mort, i finalment justifiquen el genocidi. Tot davant dels ulls d'un supervivent, que fa de catalitzador de la memòria.

En Simon és molt més que una estàtua davant del temple. Dempeus a la plaça un dia de festa es presta al judici públic. A formar part d'un experiment per despertar els engranatges que activen la memòria i que la fan pública. Claude Lanzmann és implacable i en Simon Srebnik-catalitzador, efectivament, funciona. Els veïns de Chelmno interaccionen amb ell, se senten interpel·lats i reaccionen de manera contradictòria, fent un primer pas en la difícil tasca d’expressar i ordenar els records en comunitat. Per fer-lo necessitaven l'estàtua. Els records d'un es confronten amb els dels altres i expressant-los a la plaça abandonen l'esfera íntima per construir-se, reconstruir-se o deconstruir-se col·lectivament.
Al costat de les persones de mitjana edat que envolten Simon hi ha alguns joves que el miren i escolten els grans. S’hi han acostat encuriosits per l’aglomeració i per la càmera. Fan cara de no entendre res. Però escolten. I segurament és la primera vegada que senten parlar del Simon i la història de les maletes plenes d’or. La plaça pública esdevé l’espai intergeneracional de transmissió de la memòria que els grans han construït durant quatre dècades de silenci.
Claude Lanzmann acaba l’escena de Simon Srebnik a Chelmno amb l’home que justifica el genocidi amb tota naturalitat, davant dels nois i de les noies. Sempre m’ha agradat imaginar que, quan van deixar de gravar, un d’aquells joves es va acostar al seu avi i li va preguntar pel Simon i què hi feia aquell matí davant de l’església del seu poble. Qui és aquest home? Per què ha vingut al poble? Com és que el coneixíeu? La guerra? Què és un camp de concentració? Van bombardejar el poble? I tu ho sabies? Vas veure l’or de les maletes?... M'imagino alguns avis contestant trasbalsats i confrontant-se amb el seu passat i d'altres callant. I els néts lligant caps, qüestionant-se algunes contradiccions, paint els silencis i apropant-se al seu propi passat per reconstruint-lo i debatre'l individualment i col·lectiva.
Un activista per la recuperació de la memòria, i per descomptat les administracions públiques, han de tenir per objectiu activar la transmissió col·lectiva i el debat ciutadà. I per fer-ho després de dècades de silenci i de reconstruccions dels relats ho han de fer de manera valenta amb propostes agosarades que despertin les consciències. Com Simon i Claude a la porta del temple de Chelmno.

(Totes les imatges han estat extretes del documental Shoah, de Claude Lanzmann)

divendres, 19 d’agost de 2016

La Via Laietana: de Cambó a López


Aquest article es va publicar a Catalunya Plural el dia 24 de juliol. Pots acedir-hi pitjant aquí

Joan Pich i Pon (1878-1937) va ser alcalde de Barcelona pel Partit Republicà Radical entre el gener i l'octubre de 1935. Ha passat a la història per la seva particular manera de destrossar el llenguatge, les populars “piquiponades” que l'han convertit, en l'imaginari barceloní, en un alcalde inculte i, en certa manera, un pobre home. En canvi, Pich i Pon va ser un industrial d'èxit, diputat a Corts, comissari de l'Exposició Universal de 1929 i governador general de Catalunya. Una de les anècdotes que s'expliquen d'ell diu que essent alcalde va acompanyar uns visitants al Tibidado i des d'algun mirador on es podia observar tota la ciutat va exclamar: “Fíjense ustedes, ¡cuánta propiedad immobiliaria!”. Pich i Pon sabia molt bé què deia perquè havia estat el president de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona el 1919. Amb aquestes paraules deixava ben clar que, per a ell, la ciutat era una mercaderia i la seva gent era un bé a explotar. La sinceritat de l'alcalde encara ens corprèn perquè, efectivament, la ciutat i tot el que hi passa és la més gran oportunitat per a l'especulació. Ens ho ha explicat molt bé en David Harvey: “l'urbanització desenvolupa un paper particularment actiu en l'absorció del producte excedent que els capitalistes produeixen contínuament en la cerca del plusvalor”.
En aquest article em referiré al procés d'urbanització de la Barcelona de principis del segle XX, i en particular a l'obertura de la Via Laietana com la gran operació urbanística que reformulà la ciutat i les seves relacions socials, al mateix temps que enriquia a les elits dirigents i burgeses. La Via Laietana és la màxima expressió del procés de despossessió de les classes populars urbanes imprescindible perquè alguns industrials (habitualment també polítics) reverteixin els excedents de la seva activitat a la ciutat i puguin especular amb el sòl.
Ens hem de remuntar a la ciutat del darrer terç del segle XIX i les seves aspiracions expansionistes. No podem entendre l'agregació dels pobles del Pla de Barcelona (1897) sense explicar que ampliant el territori es generava nou sòl molt barat, perquè originàriament era agrícola, a punt per urbanitzar seguint el Pla de l'Eixample de Cerdà que, aprovat el 1859, respon -entre d'altres- a aquesta necessitat.
El projecte d'eixample de Barcelona, d'Ildefons Cerdà
Quan Cerdà rumiava l'eixample de la nova Barcelona va concebre una retícula quadriculada respectuosa amb els nuclis antics dels pobles del Pla i els incorporava amb harmonia. En canvi damunt del plànol de la Barcelona històrica, la que fins feia poc anys era dins de les muralles, va traçar tres vies que la trencaven i que desunien els veïnats. Una es correspondria amb la línia que continuaria l'actual avinguda de Cambó i la plaça de la Catedral fins la Rambla i l'Arc de Triomf. Una altra partiria de les drassanes per arribar al carrer Viladomat, en el nou eixample. I la tercera aniria de l'actual plaça d'Urquinaona fins al port.
Aquesta darrera va ser l'única que es va materialitzar seguint, més o menys, el traçat de Cerdà i es va dir Via Laietana. Les altres dues es van mig desenvolupar degut als estralls de les bombes italianes de la guerra civil i, ja en democràcia, amb el Pla Especial que va obrir la fallida Rambla del Raval. Francesc Cambó, aleshores un jove regidor de la Lliga Regionalista i financer incipient, va ser un dels impulsors polítics de l'obertura de la Via Laietana i també un dels homes que més negoci hi va fer. Potser per la primera raó el 1997 l'Ajuntament erigí una estàtua que l'homenatjava mostrant un gest decidit i impetuós a l'extrem superior de la via. El 1884 s'havia alçat, tocant a mar, una estàtua en honor a un altre burgès de l'època: Antonio López López. En obrir la Via Laietana el gegantí pedestal restà al seu final, tancant la gran operació urbanística.

Enderrocs per a l'obertura de la Via Laietana
La Via Laietana, d'una banda és l'avinguda que havia de facilitar el transport de mercaderies entre les fàbriques i els tallers amb el port, el centre logístic de la ciutat. Responia, per tant, a la necessària adaptació de Barcelona al nou model en el que començava a viure, la ciutat capitalista, que requeria d’un traçat viari que garantís l’òptima circulació de mercaderies dels centres de producció als de distribució.


Però la ciutat capitalista també necessitava desarticular els moviments socials i polítics populars urbans que posaven en dubte aquest model de ciutat, i les tres vies dibuixades per Cerdà donaven resposta a aquesta interpel·lació. Amb la nova avinguda el quarter de Sant Pere, un dels nuclis primigenis de la industrialització catalana, es trencava i s'allunyava del Raval, l'altre barri d'alta densitat obrera i de mobilització anticapitalista. Es destrossava el teixit urbà preexistent, que era substituit per una gran avinguda envoltada d'edificis-pantalla. Aquests encara complien una altra funció: ocultar les cases de les famílies de classes populars que quedaren dempeus bàsicament a la banda del Besòs mentre es configurava, en l'altre banda, el barri Gòtic, gràcies al trasllat, pedra a pedra, de bona part dels palaus i cases senyorials situades al llarg del traçat de la futura Via.
El trasllat de les famílies, però no va ser tan planificat com el dels palaus. Ens ho explica el mateix Harvey: “La creació de noves geografies urbanes sota el capitalisme suposa inevitablement desplaçament i despossessió, com horrorosa imatge especular de l'absorció de capital excedent mitjançant el desenvolupament urbà”, i això és el que es va donar amb els centenars de finques afectades per l'obertura de la Via Laietana i els milers de persones que hi vivien i que van ser desplaçades en nom del progrés i la higiene cap a d'altres barris de la mateixa ciutat. En els millors dels casos van rebre una mínima quantitat per l'expropiació gràcies a l'acord al que arribaren l'Ajuntament de Barcelona i el Banc Hispano Colonial per crear l'instrument financer necessari per dur a terme l'operació just quan les inversions a les colònies perillaven per al banc. Precisament les primeres subhastes de terrenys expropiats fallaren al seu favor, convertint les expropiacions en un negoci rodó en els primers anys d'execució del projecte.
Vista de l'antic barri de la Catedral i de l'obertura de la Via Laietana
Tota gran ciutat capitalista necessita la pau social i sòl amb el que especular, i l'obertura de la Via Laietana va ser un dels instruments amb els que es feren les classes dirigents per aconseguir-ho, sempre a costa d'unes classes populars que patiren la violència institucional en forma de desplaçament forçós.

La historiografia barcelonina ben poques vegades ha tractat el procés de construcció de la Via Laietana des d'aquesta perspectiva i ha preferit biografiar la història dels alts edificis que volien amagar la xarxa viària més popular. Contextualitzar la seva obertura en el procés de creació de la ciutat capitalista ens podria explicar algunes característiques de l'acció reivindicativa de les classes populars urbanes, i de ben segur que ens donaria claus per entendre la seva relació amb la ciutat i les classes dirigents en els esclats revolucionaris posteriors, com el de juliol de 1909, i que eren, en bona part, respostes a la violència pel desplaçament i la despossessió dels seus barris, les seves cases i les seves xarxes comunitàries.

Començàvem l'article citant Joan Pich i Pon, que es diu que més d'una vegada havia dit que “potser sí que no sé quasi firmar, però sí que sé, i això és lo més important, fer diners”. I això va ser el projecte de la Via Laietana: un gran negoci. Potser per això quan la recorrem anem de Francesc Cambó -polític regionalista conservador, mecenes de cultura exquisida i financer de l'exèrcit franquista- a Antonio López López -navilier, banquer, mecenes de Jacint Verdaguer i un dels grans esclavistes espanyols-, dos clars exponents de la burgesia barcelonina. Tanmateix no queda cap rastre ni cap vestigi del desplaçament de centenars de famílies, els grans oblidats d'una operació financera de la que foren protagonistes i en la que només entraren per recollir, en els millors dels casos, les molles.









divendres, 8 d’abril de 2016

Objectiu: Tornem a les Rambles

Vaig publicar aquest article a Catalunya Plural el passat 3 d'abri. Pots accedir-hi pitjant aquí

Un dels meus passejos habituals anys enrere era baixar les Rambles des de la font de Canaletes fins al Port Vell, on m'asseia una estona tancant els ulls per no veure el Maremàgnum i aleshores tornar a pujar les cinc Rambles per gaudir de nou de la seva vitalitat. Venint de Sant Andreu el trànsit em divertia i tenia quelcom d'exòtic que m'atreia fort. Va ser al cap de pocs anys del tombar de segle quan, un bon dia, vaig sentir que havia deixat de gaudir el passeig i que, per contra, el patia. Se m'havia fet estrany.
Pot ser un tòpic dir que les Rambles (reivindico parlar-ne en plural: Canaletes, dels Estudis, de les Flors, dels Caputxins i de Santa Mònica) són propietat de tots els barcelonins i barcelonines, però rere el tòpic hi ha una realitat: el seu caràcter popular, l'energia constant i els múltiples focus d'atenció donaven la possibilitat de trobar el racó, el moviment, la persona que m'interpel·lava i que m'atreia. I jo, com qualsevol altre vianant, podia respondre a aquesta interpel·lació ja fos badant, incomodant-me, somrient, comprant o entrant a formar part de les dinàmiques que s'hi desenvolupaven.
Les Rambles eren, doncs, un gran aparador de vivències de les que podies participar segons et convingués. Això tan senzill et feia sentir que t'apropiaves de la dinàmica incansable de les Rambles i de la seva gent. El passeig no era només caminar; era compartir.
En les darreres dècades l'efímer exercici de badar s'ha complicat, cosa que fa que el passeig sigui desagradable i s'hagi convertit en una cursa per fugir de l'abarrotament. El 80% dels 30 milions de visitants que rep Barcelona anualment visita les Rambles, és a dir, uns 24 milions passegen per aquests 1.200 metres, cosa que es concreta, si afegim els veïns de la ciutat en unes 240.000 persones que hi entren diàriament a peu en un dia feiner i unes 310.000 en dies festius o caps de setmana.
El canvi de la realitat social i comercial de les Rambles i el seu entorn, que inclou, entre d'altres espais, el mercat de la Boqueria i la Plaça Reial, són l'exemple més evident dels impactes que ha generat l'aposta pel turisme com a gran font de desenvolupament econòmic de la ciutat.
El passeig per les Rambles, avui en dia, és més un exercici de militància que no pas un plaer i, si bé el nombre de persones que hi transiten s'ha enfilat, els estímuls s'han reconduït per dirigir-se cap a les demandes de consum del turisme de masses.
El que ha passat a les Rambles els darrers anys explica perfectament què és la gentrificació, com ho fa l'evolució de població del barri veí del Gòtic on ja hi ha més llits per a visitants que no pas per a residents habituals. Això, a falta d'un cens que ho corrobori, encara deu ser més extrem al passeig. I tanmateix, a les Rambles també hi ha veïns i comerços de qualitat que, com els passejadors de la ciutat, són, a parts iguals, veïnes i resistents. Es tracta d'un grapat de persones (poc més de 900 censades) que viuen en un entorn altament saturat.
El viatge de la saturació parteix del subsòl (amb els túnels del metro i de múltiples subministraments envellits), segueix al nivell a peu de carrer (ple de gent, quioscos, terrasses, repartidors de flyers), continua pels diversos pisos d'immobles històrics (plens de turistes que vénen i van) i acaba als terrats ocupats pels aparells d'aires condicionats i les sortides de fums i maquinàries que donen servei als comerços dels baixos. Una saturació integral que deshumanitza el passeig i la residència habitual però que crida al diner i que fa que l'especulació determini totes les seves dinàmiques.
Per tot això, i per moltes altres coses, cal repensar les Rambles. Fa anys que ho reivindiquen els moviments veïnals fent evident la necessitat de 'retornar' les Rambles als barcelonins i les barcelonines. Cal descongestionar la massificació actual, reequilibrar els usos, evitar dinàmiques econòmiques excloents, potenciar i incrementar l'oferta cultural de quilòmetre zero i fer que les comunitats diverses del Raval, del Gòtic i de tota la ciutat tornin a apropiar-se d'un passeig universal que molts considerem que cada cop és menys apte pels veïns.
Aquest dissabte 9 d'abril, en el marc dels debats per elaborar el Pla d'Actuació del Districte us convidem a participar de les deliberacions que hem preparat des del districte de Ciutat Vella per començar a treballar en els múltiples aspectes que caldrà entomar per fer que aquell passeig que fa unes dècades m'era amable i confortable ho torni a ser. I repensant les Rambles, no ens enganyem, també mirarem amb ulls crítics el model de ciutat promogut pels darrers governs municipals. Fem-ho!

dissabte, 12 de març de 2016

La tancada de Motor Ibérica des dels mitjans de comunicació de l'època (1)




L’1 de Juny de 1976 més d’un centenar d’esposes de treballadors acomiadats de Motor Ibérica, la fàbrica que construïa els populars camions Ebro, van iniciar una tancada a la parròquia de Sant Andreu per reclamar la readmissió dels seus marits i fills als llocs de treball. L’acte de reivindicació i pressió a autoritats i empresa es va afegir a les protestes que els marits havien iniciat l’Abril d’aquell mateix any, boicotejant les hores extra en suport d’un programa reivindicatiu que reclamava un increment salarial de 4.000 pessetes, la readmissió dels acomiadats l’any anterior i la retirada de les sancions que l’empresa havia imposat a alguns obrers. El boicot seguí durant 20 dies en els que l'empresa acomiadà a més de 1.800 treballadors, i s’iniciaren les primeres aturades. Posteriorment, a partir de finals d’Abril s’organitzaren marxes i manifestacions pel centre de Barcelona, a les que s’hi afegiren les dones dels treballadors. La Guardia Civil féu acte de presencia ràpidament, i a la repressió empresarial s’hi afegí la de les forces de l’ordre i la de grups no identificats amb mètodes terroristes.

En aquest context de reivindicació laboral i repressió empresarial i institucional, més de dues-centes dones encapçalades per la Maruja Ruiz (Guadix, Granada – 1936), esposa d'un treballador de Motor Ibérica, es tancà a la parròquia de Sant Andreu per de fer encara més visible la lluita. La Maruja era aleshores una líder sindical i veïnal de Nou Barris que treballava en l’esfera del PSUC, CCOO i l’Associació de Veïns del seu barri. Segons destacà Montserrat Roig en un article del mes de Juliol,

"(…) empezaron encerrándose por sus 'maridos' para acabar haciéndolo por la 'clase obrera' (…)".

Maruja Ruiz durant la tancada
La tancada arribà a aglutinar més de 300 persones en algun moment, entre dones, nens i dos homes en vaga de fam, i fou un exemple d’organització obrera en règim assembleari. Durà fins el 28 de Juny, dia que l’església fou brutalment desallotjada per les forces de l’ordre franquistes.

Tot i la importància històrica de la reivindicació dels drets laborals a Motor Ibérica, la historiografia del moviment obrer de l’època no ha tractat de forma específica la tancada de les dones dels treballadors malgrat la seva singularitat. Podem aventurar que un dels motius d’aquest silenci sigui el difícil enquadrament de les dones com a subjecte protagonista d’una reivindicació obrera, tradicionalment masculina en el relat dominant. Una dificultat motivada per la desídia o, potser, per la voluntat explícita d'investigadors o protagonistes masculins de mantenir-lo al marge.

En aquest article analitzem el tractament que van fer de la tancada els mitjans de comunicació coetanis: la freqüència, l'anàlisi i els articles d'opinió que va generar. Iniciem el repàs el dia 1 de Juny de 1976, i acabem el 31 d’Agost, quan ja deixen d’aparèixer articles sobre la mateixa. Hem obviat les publicacions editades per partits polítics, sindicats i moviments socials, fent només referència als mitjans privats de venda en quioscs de la ciutat de Barcelona2.

LES PUBLICACIONS DIÀRIES 

Seriar cronològicament l’aparició de les notícies en els mitjans de comunicació referma quin és el seu posicionament davant dels moviments socials i l’status quo de forma ràpida. Per fer-ho aclaridor visualment adjuntem el recompte de mencions que hi hagué a la premsa diària majoritària:



Les primeres notícies

Els primers que s’afanyen a fer ressò de la tancada de les dones són els que encapçalen l'anterior taula, de línea editorial progressista, Tele/Exprés (T/E), Mundo Diario (MD) i Diario de Barcelona (DB), que ho fan el dimecres 2 de Juny, amb titulars dedicats exclusivament al fet:

"Se recluyen doscientas esposas de huelguistas en Motor Ibérica" (T/E)
"Mujeres e hijos de trabajadores de Motor Ibérica se han encerrado en la Parroquia de Sant Andreu" (DB)
"Mujeres de huelguistas se encierran" (MD)

D’entre els diaris més conservadors, tot i que alineats amb el missatge de la necessitat de canvi en la política espanyola cap a la democràcia, El Noticiero Universal (ENU) ho publica un dia més tard, el 3 de Juny, amb una notícia dedicada en exclusiva, però amb un titular menys explícit que omet el gènere de les tancades:

"Se encierran las familias de los trabajadores" (ENU)

Els afins al règim, en canvi, se'n fan ressò encara després. La Vanguardia Española (LVE) ho fa el divendres 4 de Juny, amb un titular en el que, com ENU, no explicita el gènere protagonista:

"Más de trescientos familiares de los trabajadores de 'Motor Ibérica' siguen encerrados" (LVE)

Solidaridad Nacional (SN) no informa de la tancada fins que s'ha acabat, i la primera menció és també l'última, el dia 29 de Juny. Per contra, el mateix dia que les dones es tancaven a la parròquia el primer anunci comercial que apareix a SN és, justament de Motor Ibérica. L'empresa ofertava llocs de treball per les seves fàbriques de Montcada i Reixach i Barcelona. Aquest mateix anunci es publicà el dia 1 a MD.

Pel que fa al text d'aquests primers articles, els més extensos són els dels diaris que hem esmentat primer (T/E, DB i MD) i citen explícitament que qui es tanca són les dones i els fills dels vaguistes. ENU, en canvi hi afegeix dos protagonistes:

"Dos días lleva ya el encierro de las esposas, hijos, hermanos y otros familiares de los obreros (…)"

Quan són exclusivament les dones i els nens els qui es tanquen. Els germans i d'altres familiars si van fer acte de presència va ser per visitar-les durant algun dels dies de la tancada. LVE, per complicar-ho més, encara hi afegeix els ancians quan hauria de parlar d’ancianes:

"Con el fin de atender a éstos [els infants] y a los ancianos que también se encerraron (…)"

ENU i LVE amaguen que aquesta és una acció de dones, organitzada i protagonitzada per dones i els seus fills i filles.

Un precedent immediat: “Les Jornades Catalanes de la Dona”

Justament la darrera setmana del mes de maig s'havien celebrat les "Jornades Catalanes de la Dona", la primera oportunitat per les dones de debatre lliurement sobre cultura, treball, família, sexe, etc. i que el 27 de Maig havia desbordat el paranimf de la Universitat de Barcelona amb la presència de 4.000 dones. Així doncs, el tema de la dona era candent aquell mes. T/E obria el mes de Juny amb una editorial en què analitzava les primeres “Jornades Catalanes de la Dona”, que s’acabaven de clausurar i augurava que

El tema de la mujer en una sociedad machista como la nuestra, siempre resultará por lo menos polémico”

Destacar que T/E és l'únic dels diaris buidats que es posiciona de forma clara d'acord amb les Conclusions de les "Jornades", que constaten la naturalesa patriarcal de la societat, reforçada per la legislació franquista, i aposten per les polítiques actives d'emancipació. Les editorials i articles d'opinió de la resta - quant n'hi ha- són confusos sinó totalment contraris. I aquesta postura es detecta a l'hora d'analitzar també la tancada, car mentre T/E sempre utilitza el gènere femení quan escriu sobre les dones tancades, la resta utilitzaran indistintament el femení o el masculí, quan no només el darrer (LVE). Als antípodes de T/E se situava SN:

"Las nuevas corrientes y las modas están destruyendo el encanto femenino, la estabilidad del hogar y la educación cristiana de nuestros hijos."


Seguiment de la tancada

La tancada provocà que el conflicte es materialitzés en un espai concret i es convertí en notícia per ella mateixa. En l'editorial de T/E del dia 5, "Los encierros, anormalidad predemocrática", es reflexiona sobre els motius que porten col·lectius a visibilitzar la seva reivindicació amb tancades, que no eren infreqüents en aquella època, però no cau en l'especificitat del que ens ocupa. Habitualment les tancades són p
rotagonitzades pels afectat directes de l'abús contra el que lluiten, sense tenir en compte el sexe. Però en el de Motor Ibérica són les dones les que, de forma unilateral, vesteixen les granotes dels marits i es fan seves les reivindicacions. Estem davant d'una tancada exclusiva de dones i nens, moltes vegades contra la voluntat dels marits.

El dia a dia de la tancada fou un fet informatiu per ell mateix més enllà del desenvolupament de les negociacion

s i dels fets que envoltaven la reivindicació. Quan no es destaquen les novetats de la lluita o de la negociació s'hi encabeix alguna referència a la tancada, i a l'inrevés. Així doncs, ja el 3 de juny MD informava que:

"A la cifra, próxima a los doscientos, se añadieron a lo largo de la jornada varios familiares más. Se sabe que las primeras horas de encierro se dedicaron a la organización del grupo y a la formación de comisiones (…). Así, por ejemplo, han sido creadas comisiones para la obtención y conservación de alimentos, para atender a los niños -que salen unas horas al día a pasear por el barrio-, para informar sobre la situación…(…)"

T/E informa que

"Un médico internista y un pediatra colaboran con los afectados"

I ja més endavant, el dia 9 publica "Flores y paellas para las encerradas de Motor Ibérica":

" (…) En la noche del lunes al martes, dos miembros del conjunto La Trinca acudieron a la iglesia y llevaron flores a las encerradas. El lunes, la Asociación de Mujeres de Sant Andreu, en colaboración con las asociaciones de mujeres de Montcada y de Mujeres Universitarias, y una representación del Departamento de Mujeres de Amigos de la ONU, entregó cinco paellas gigantes a las encerradas. (…)"

Pel que fa a l'apartat gràfic, tan sols T/E publica algunes fotografies de l'interior de l'església. Així el dia 11 de Juny, T/E en publica una on una quinzena de dones al voltant d'una taula canten i aplaudeixen, amb un peu de foto que explica que:

"(…) alguna de ellas vistiendo las chaquetillas de trabajo de sus maridos, cumplían ayer los once días de encierro en la iglesia de Sant Andreu de Palomar. Los ánimos, sin embargo, continuaban altos"

El 15 de juny se'n publica una altra que acompanya un extens reportatge. Està presa a la sagristia i veiem un grup de dones amb un armari darrera amb una gran creu al capdamunt. Justament a l'equador de la tancada es publica aquest llarg reportatge titulat "Dos semanas de encierro en Sant Andreu de Palomar", signat per Carles Guàrdia, en el que s'introdueix en el quefer diari:

" Los primeros días fueron los más difíciles – nos explica la encargada de relaciones con la prensa – en el aspecto de la convivencia. Algunas compañeras iban a coger las mantas y los colchones antes que nadie. Ahora sabemos que aquí no hay nada de nadie. Y si sólo tenemos colchones para unos cuantos, primero son los niños y luego nos repartimos lo que queda"

Es fa referència a l'organització assembleària:

"Diariamente realizan una asamblea a las nueve de la noche, después que se han acostado los niños, en la que se repasa la actividad de la jornada, se informa de la solidaridad recibida, y se critica el funcionamiento de la colectividad".

I a la logística:

La cuina, a la sagristia
"Los servicios se dividen en grupos que atienden la cocina, la limpieza, la sanidad, el control de la puerta, la prensa y los niños. En la sacristía se ha improvisado la cocina. Sobre los muebles destinados a guardar los ornamentos se almacenan las latas y los embutidos. Continuamente están llegando personas con comida y dinero para las encerradas. Los trabajadores de una gran empresa del metal han decidido ceder la mitad de su caja de resistencia y la han llevado a la iglesia: cien mil pesetas."

També s'aprofita per parlar de les activitats que es duen a terme:

"Toda una serie de actividades culturales se han desarrollado durante estos días. Aparte de las clases que cada día reciben los niños de maestros voluntarios, se han dado tres clases para las madres. Un ginecólogo habló del control de la natalidad: el Ignacio [Pujades, vicari], el de la parroquia les explicó la evolución de la iglesia en los últimos años y un exiliado chileno les comentó un documental sobre el golpe de estado que derribó el gobierno de Allende.
Una especie de coral se ha improvisado (…)"

El dia següent, el dia 16 de Juny era DB el periòdic que publica un reportatge encara més extens, que signa Teresa Rubio, basat comentaris de les protagonistes. N'escollim alguns fragments:

"(…) Nadie se mueve de su puesto de trabajo. Una de las mujeres encargadas de recibir a los visitantes, de atender a las muestras de solidaridad, a las distintas comisiones que llegan a la iglesia con donativos, nos cuenta con detalle como se emplea y distribuye el tiempo en el encierro. “Nos levantamos a las siete de la mañana y después de asear a los niños y asearnos nosotras servimos el desayuno en cuatro turnos, los niños primero, en dos tandas, luego otras dos para los mayores. (…) 3
(…) A la izquierda del altar central, hay una capilla grande, habilitada como dormitorio para los niños más pequeños. Sobre dos bancos encarados se ha puesto una o dos colchonetas y mantas. Con este sistema se ha obtenido una especie de confortables y seguras cunas. La nave central de la iglesia acaba de ser puesta en orden “ha quedado ya preparada para la misa de la tarde” nos dicen. Los bancos que han servido de camas para las mujeres durante la noche están dispuestos para su cometido. (…)
(…) Se han formado seis comisiones: Cocina, limpieza, sanidad, prensa, cuidado de los niños y puerta, esta última encargada de la recogida de paquetes, entregas de donativos y vigilancia. (…)
(…) A las diez comienza la asamblea que en algunas ocasiones se ha prolongado hasta las tres de la madrugada. En ella se intercambia información. Están presentes algunos trabajadores de Motor Ibérica que vienen reuniéndose a diario en Sindicatos, y que comunican a los encerrados como está la situación. Se leen adhesiones recibidas, se dan noticias y (sic) sobre las gestiones llevadas a cabo y se hace un resumen del día. (…)".

Els següents fragments entren de ple en una de les línies d'estudi més interessants: l'anàlisi de com aquestes dones amb un grau de politització baix o nul i marginades de l'organització masclista de la societat franquista, esdevenen lluitadores pels drets laborals i polítics. Una lluita que, sense proposar-s'ho va més enllà de la reivindicació concreta pels seus marits i fills:

Grisos a la porta de la parròquia. Joan Vinyes
"(…) Al ver a estas mujeres con la camisa de trabajo de sus maridos despedidos, a estas mujeres que nunca habían abandonado sus hogares si no era, en algunos casos, “para ir a hacer horas”, a esas mujeres que se consideran “casi todas analfabetas”, encerradas en la lucha por la devolución del único bien que tenían, como es el puesto de trabajo familiar, no podemos evitar pensar en las tensiones de todo tipo a que inevitablemente tiene que sujetarles la anómala situación. La explicación tal vez se encuentre en las palabras de una de ellas “Mi marido vino ayer a buscarme, dijo que yo no podía faltar más de casa que eso es un desastre, mi respuesta fue “no” quiero seguir hasta el final. Se fue. Dos horas más tarde él mismo lo comprendió y volvió (…). Las asambleas son una especie de terapia de grupo al mismo tiempo que establecen lazos de unión. En la de hace dos días una mujer mostró una carta de readmisión, reconociéndole los derechos de dieciséis años, que le había sido entregada a su marido y que este no aceptó. Ella dijo “Si hubiera vuelto al trabajo hubiera perdido a su mujer. Aquí luchamos por el puesto de todos los despedidos”. Esas frases dan el tono del ambiente. Es tranquilo e inquieto a la vez, pero no desesperante. (…)"

Durant aquests dies, DB i T/E, i la resta de dies en menys mesura indiquen les entitats, associacions de veïns, comitès de treballadors i comitès sindicals que donen suport a les dones tancades. Ressaltem la del dia 19 de Juny, DB es fa ressò d'una carta que les associacions de veïns de Singuerlín i Arrabal, de Santa Coloma de Gramenet, que aprofundeix l'aspecte de la lluita obrera citat en l'anterior paràgraf. Exposen que:

"(…) El encierro en la parroquia de Sant Andreu (…) no sólo es una muestra de la participación de la mujer en el movimiento obrero, sinó también ejemplo de cantidad de experiencias recogidas en esa lucha constante de los explotados. (…)"

El divendres 25 de Juny hi hagué un primer intent de desallotjar la parròquia per la força. Aquesta notícia apareix el dia següent en tots els diaris buidats excepte SN. Els titulars són:

"Intento de desalojo de las mujeres de Motor Ibérica" (T/E)
"Tensión en Sant Andreu" (MD)
"Los encerrados de 'Motor Ibérica' se hallan aislados por la policia" (DB)
"Jornada de tensión en la iglesia de Sant Andreu del (sic) Palomar" (ENU)
"Sigue el encierro en la parroquia de San Andrés" (LVE)

Com sempre, T/E és el que explicita el component femení de la tancada.

Desallotjament

La policia a cavall entra a la plaça Orfila
El desallotjament definitiu fou el 28 de Juny. A quarts de sis de la tarda uns cent-cinquanta policies entraren a la parròquia amb material antidisturbis. Hi hagué moments de molta tensió i violència i es destrossà força mobiliari. La notícia aparegué en els diaris del dia 29. Paradoxalment, no se'n féu cap esment a ENU, ni aquell dia ni els següents. I en aquest cas sí que sortí a SN. Els titulars foren:

" Ayer fueron desalojadas las mujeres de Motor Ibérica encerradas en Sant Andreu" (T/E)
" Se desalojó a las mujeres de la Parroquia de Sant Andreu" (MD)
" Los encerrados de San Andrés, desalojados" (DB)
" Terminó el encierro de familiares de 'Motor Ibérica' en la parroquia de San Andrés" (LVE)
" Desalojados los encerrados en la Iglesia de San Andrés" (SN)

LVE i SN enllesteixen la notícia amb ben poques línies i de nou sense esmentar la presència femenina. La resta dediquen almenys una pàgina al desallotjament. L'article més complet és el del DB, signat per les inicial J.C., i inclou declaracions de les protagonistes i dels capellans:

De pronto (…) aparecieron policías por todas partes, que fueron hacia nosotros, conminándonos a que saliéramos, a lo que nosotros nos opusimos. ‘Que vengan nuestros maridos, les decíamos que vengan nuestros maridos. Que venga el párroco, que venga el párroco’. La policía nos fue acorralando y nos sacó fuera, llevándonos a algunos en brazos, al resistirnos a abandonar el recinto sagrado.”

A partir del dia 30 de Juny, només T/E, DB i ENU publiquen alguna notícia referent a la tancada que informa del reforç policial després del desallotjament i, tots tres, de les notes que fan públiques els sacerdots de la parròquia i l'Arquebisbat de Barcelona condemnant el desallotjament.

Les opinions

A més dels articles als que hem fet referència, en els que es dóna notícia dels esdeveniments al voltant de la tancada de Motor Ibérica, aquest fet genera diversos articles d'opinió que són publicats exclusivament a T/E. De fet, excepte una editorial al voltant del fenomen de les tancades 4 (en aquell moment n'hi ha diverses), qui els signa és l'escriptora i periodista Montserrat Roig5. Malgrat que també escrivia a MD (amb menys freqüència), en aquest mitjà no en publica cap. Tampoc alguns col·laboradors progressistes del diari, com Manuel Vázquez Montalbán, Marta Pessarrodona o Teresa Pàmies.

Els dos articles de Roig se centren en el paper de la dona en la societat. Seleccionem alguns fragments de "De esposa a companyera", del 8 de Juliol. En el primer fragment, després de preguntar-se "¿qué deben hacer ahora las 350 mujeres de Motor Ibérica (…)?", fa referència al procés de politització en el que es veieren immerses lluitant pels drets dels seus marits:

"(…) de repente, un montón de mujeres se dan cuenta de que ellas son también “sujetos activos” en la lucha de la clase obrera. Y eso, cuando para la mayoría de ellas el matrimonio representó la liberación de un trabajo deshumanizado, significa un enorme paso adelante. La “ayuda” al marido se convierte en algo más sólido. Ya no es la relación puramente afectiva, está en marcha el proceso colectivo de la solidaridad. Las mujeres de los obreros de Motor Ibérica deben de haber cambiado mucho desde el encierro. Hubo algunas de ellas que estaban seguras de que su marido las comprenderían, otras no. “Mi marido no haría por mí lo que yo estoy haciendo por él, porque él es de los que piensan que la mujer es para la casa, para los hijos, y sobretodo para el marido”, le cuenta una de ellas a la periodista (…). Han descubierto que la solidaridad no cesa en sus maridos, ni en los compañeros de sus maridos, sino que llega a las esposas de los compañeros de sus maridos que, por obra y gracia de algo insólito, se convierten en “compañeras”. (…) las mujeres descubren que ya no son las mismas que antes, sus maridos también se dan cuenta de ello (…). Ellas, si son valientes, van a seguir. Y descubrirán algo que todavía es insólito en las mujeres de nuestro país: las gracias de un papel activo en la lucha por un mundo menos aberrante (…). "

En l’article "Mujer y política", del 22 de Juliol, critica el difícil enquadrament de la dona i les seves reivindicacions feministes dins dels partits polítics antifranquistes. Fa un repàs de l’escàs percentatge de dones presents en els organismes de direcció d’esquerres on, assegura, es mantenen els rols de dominació masclista presents a la societat. Després d’inserir la lluita feminista dins de les tesis marxistes, segueix:

(…) creo yo que las mujeres no forman una clase, porque entre ellas se dan las mismas diferencias que se dan entre los hombres respecto a la propiedad de los medios de producción. Pero hay que añadir que algunos teóricos han añadido un medio de producción doméstico (…) y, en cierta manera, el ama de casa constituye si no una clase por lo menos un grupo económicamente diferenciado y dedicado a un trabajo claramente subalterno. (…)

Mercedes López amb el seu fill petit durant la tancada
Montserrat Roig increpa directament els partits polítics acusant-los de no haver fer cap declaració posicionant-se davant de la tancada a la parròquia de Sant Andreu justament perquè les protagonistes de la lluita política eren exclusivament les dones:


(…) Que yo sepa, ningún partido político ha hecho una declaración pública sobre las vicisitudes de las mujeres de Motor Ibérica que se encerraron en la parroquia de Sant Andreu. Pocos teóricos, hasta el momento, han analizado el fenómeno de esas hembras que empezaron encerrándose por sus “maridos” para acabar haciéndolo por la “clase obrera”. (…) Si los partidos políticos de izquierdas siguen el camino que han llevado hasta el momento sobre la liberación de la mujer, medrosos y prudentes en el mejor de los casos, van a ser muchas las mujeres que se cansarán. Y, si ellas siguen luchando en los frentes de combate mixtos es porque creen que la opresión contra la cual se lucha vale la pena que desaparezca. (…)

LES PUBLICACIONS NO DIÀRIES

De les publicacions no diàries consultades només podem destacar els dos reportatges que hi dediquen Interviú i Canigó.
El reportatge d'Interviú es titulava "Encierro a toda madre" 6, firmat Ignasi Pujades, vicari de la parròquia de Sant Andreu i un dels responsables que la tancada es produís allí. L'altre era el mossèn Josep Camps. Tots dos havien treballat a Amèrica Llatina (a Xile Pujades i Camps a l'Equador) materialitzant el que predicava la doctrina de l'alliberament i, en el cas de Pujades, fundant els primers nuclis de Cristians pel Socialisme. En tornar a Barcelona les seves trajectòries coincidiren per un atzar gens ingenu, i començaren a treballar amb les comunitats de base per crear, també a Barcelona, Cristians pel Socialisme. La parròquia de Sant Andreu es convertí en un indret que acollia els lluitadors antifranquistes quan necessitaven un espai. Des de l'arribada dels dos religiosos s'hi havien dut a terme actes a favor de l'amnistia, contra la pena de mort, assemblees de treballadors o els funerals de Manuel Fernández Márquez (9 d'Abril de 1973) i Salvador Puig Antich (8 de Març de 1974).

El reportatge de Pujades és el més complet de tots, basat en entrevistes a les dones i profusament il·lustrat amb fotografies. El mes de convivència li donà a Pujades la confiança perquè les dones li expliquessin els conflictes amb els seus marits. L'Helena deia:

"(…) mi marido aquel día había tenido mucha faena en el Sindicato y vino bastante tarde a casa. Cuando llegó, yo ya estaba preparada y tenía mi bolsa de aseo y una chaquetilla azul de la empresa. (…) Entonces llegó mi marido y dijo: 'Venga, prepárame la cena, que me tengo que ir.' Yo dije: 'Bueno, majo, prepáratela tú, porque yo salgo ahora mismo, o sea, yo tengo cita con mis compañeras y me tengo que ir al encierro'. (…) O sea, que fue muy gracioso cuando él me pidió la cena y yo le dije que se la preparase él."

I la Maruja reblava:

(…) al no haber tenido nunca esta separación, que se creía que era para dos días, al tener que guisarse, al no tener costumbre de hacerlo, el hombre se hacía un lío y continuamente venía e insistía que ya está bien, que la cosa seguía, que la cosa no se iba a solucionar… Incluso a una señora el marido le quitó los niños para presionarla, pero la señora no se fue, e incluso la quiso acusar de abandono del hogar, pero la firmeza de la mujer hizo retroceder al marido (…)"

El reportatge acaba amb sis fotografies de les destrosses provocades durant l'assalt de la policia, que contrasten amb l'ordre que transmeten les imatges disparades durant la tancada.

L’article publicat a Canigó porta per títol “Les valentes dones de Motor Ibérica. Una revetlla que no s’ha pogut celebrar7, escrit per Joan Vinyes i Riera 8. Aquest és un repàs als fets que l’autor considera més importants, però no aporta més dades ni anàlisi.

Conclusions

Un dels objectius de la tancada era aconseguir que la lluita dels treballadors de Motor Ibérica tingués presència en els mitjans de comunicació. El conflicte es venia incubant des de finals de Març de 1976, però tot i l'acomiadament de 1.800 treballadors, l’inici de la lluita no va tenir la repercussió mediàtica esperada. En analitzar aquesta situació, les cúpules de CC.OO i PSUC cregueren necessària una acció que li donés visibilitat. En aquest moment és quan la Maruja Ruiz proposà la tancada de les dones. Així ho explicava a Interviú:

"(…) aunque se hacían las marchas y el problema se daba a la opinión pública, porque lo gritábamos en la calle, seguía existiendo el mismo boicot en los periodicos, que informaban muy poco sobre Motor Ibérica. Estuvimos hablando con los periodistas y con los de Radio Barcelona para ver si el boicot este que había tan cerrado, se podía abrir un poco, y ellos nos dijeron que sí. Entonces se decidió el encierro (…)."
Ignasi Pujades amb joves, després de ta tancada

Constatem que la tancada provocà una revifalla dels articles dedicats al conflicte de Motor Ibérica fins i tot a nivell internacional, ja que foren diverses les ràdios i televisions foranes que s’hi interessaren. La tancada, doncs aconseguí el seu objectiu en aquest aspecte: 65 titulars els dispensà la premsa que hem analitzat. Sense l’acció de les dones, el conflicte de Motor Ibérica hagués comptat amb 65 titulars menys i gairebé dos centenars de pàgines menys de presència als mitjans.

D’altra banda, de la lectura dels articles se’n desprèn la segona de les conclusions, oberta i encara per analitzar: la dificultat del gènere. Hem palesat que només tres de les publicacions diàries fan referència sempre al component femení de la tancada, i no pas sempre. Perquè s’amaga el seu protagonisme exclusiu femení? Perquè la indicació era directament amagar-lo, per la incapacitat d’entendre els motius de les dones en una societat que l’havia relegat a un paper secundari? Cal una anàlisi acurada, però de ben segur que aquelles dones, com apuntava Montserrat Roig, apareixien de cop en el món de la lluita laboral fins i tot a desgrat, o davant la incomprensió dels seus companys homes. Moltes qüestions que encara estan pendents de resposta i que són el punt de partida d’una investigació en la que s’uneixen les dimensions de lluita obrera, lluita antifranquista, lluita veïnal i lluita feminista.

La lluita dels homes i les dones de Motor Ibérica, emperò, no aconseguí frenar els objectius de l’empresa. Les negociacions no arribaren a bon port, els treballadors no foren readmesos i Motor Ibérica tampoc cedí a les seves demandes per als qui es quedaren treballant. El conflicte de Motor Ibérica fou un dels més durs del Barcelonès. El Perich ho resumia com segueix en una vinyeta de la revista Por Favor9, parafrasejant el comunicat del final de la guerra civil (“En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”).




1 La primera versió d'aquesta comuniació va ser presentada al VIII Congrés de la CCEP: 1960-198. Transicions i canvis a les terres de parla catalana (2011). Així mateix, vull compartir el dubte que el títol triat sigui l’encertat. Amb el nom de “la tancada de Motor Ibérica” es coneix l’acció que van dur a terme més de 250 dones a la parròquia de Sant Andreu de Palomar durant 28 dies el Juny de 1976. I precisament aquest nom fa invisible el caràcter singular d’un tancament protagonitzat exclusivament per dones i amagat per bona part de la historiografia de la lluita obrera. Incorporant “Motor Ibérica” en el títol amaguem el gènere protagonista, justament una de les crítiques de la present comunicació.
2 Les publicacions buidades són les següents. Diàries: Tele/Exprés (T/E), Diario de Barcelona (DB), El Noticiero Universal (ENU), Mundo Diario (MD), La Vanguardia Española (LVE) i Solidaridad Nacional (SN). Periòdiques: Interviú, El Papus, Por Favor i Canigó.
3 Els fragments en negreta reprodueixen els editats en el diari.
4 Ja l'hem comentada anteriorment, L'editorial es titula "Los encierros, anormalidad predemocrática", del 5 de Juny de 1976.
5 Montserrat Roig, militant aleshores del PSUC, va conèixer bé la realitat de la tancada. La seva germana, M. Isabel Roig, es va encarregar de la part logística fora de la parròquia. Casa seva es va convertir en el centre de comandament, la caserna, i el lloc on dones i nens anaven a dutxar-se quan ho necessitaven.
6 Interviú número 11 (4 d'Agost de 1976), pàgines 24 a 28.
7 Canigó, número 458 (17 de Juliol de 1976), pàgines 16-17.
8 Joan Vinyes i Riera era cunyat de Montserrat Roig i marit de M. Isabel Roig.
9 Por Favor número 111, del 16 d’Agost de 1976