A la Ciutat Vella-aparador de Collboni, les veïnes hi sobrem

A la recent entrevista que El País va publicar al regidor Albert Batlle, li van preguntar per les seves polítiques per a Ciutat Vella, el districte que encapçala. Semblava una gran oportunitat per posar un valor els seus barris en un altaveu important. Però, les expectatives, potser massa optimistes, no es varen complir. La resposta es va limitar a dues prioritats: “el districte necessita una intervenció integral” i “millorar la convivència a l’espai públic”. Un parell de frases no gaire concretes, que resumeixen el seu pla i la seva manera d’entendre el districte.

Semblaria que la brevetat comportés falta de projecte, però no és així. El PSC té un projecte per a Ciutat Vella, ancorat entre els anys 80 o 90 del segle passat, que se centra en les intervencions urbanístiques a gran escala com a motor de regeneració dels barris (per cert, fins ara desconegudes en aquest mandat) i la millora de la convivència com a element que promou la seguretat.

En múltiples ocasions el regidor ha insistit en descriure el districte com un territori “problemàtic”, “difícil”, un lloc on costa implementar polítiques públiques. És habitual que el defineixi com el “contenidor” on s’hi aboca tot allò que la resta de la ciutat no vol, una caracterització que desplaça la centralitat i la capacitat d’acció dels veïns i les veïnes i les converteix en espectadores i en receptores d’allò que, en paraules seves, s’aboca en els seus barris.

D’aquesta manera d’entendre els barris del districte i les seves gents se’n deriva un pla que busca mostrar control de la situació i uns barris endreçats per projectar una imatge d’ordre, i d’una Ciutat Vella en calma, que és el que volen sentir els operadors econòmics que usen els seus carrers i el seu patrimoni per guanyar diners. Per contra, no entra en els seus plans donar resposta a les demandes veïnals, promoure l’espai públic com a lloc d’encontre comunitari i generador de cohesió social, i garantir l’escolta activa amb tots els col·lectius que viuen a la Barceloneta, el Casc Antic, el Gòtic i el Raval.

Ciutat Vella és el districte més actiu i divers de Barcelona. El que viu més en el present i on es prefiguren moltes de les situacions que es donaran en algun moment a la ciutat. Els seus barris compten amb un veïnat que resisteix les tensions econòmiques i socials provocades per ser el centre de la ciutat i que reclama ser escoltat.

Reduir Ciutat Vella a un problema és una excusa per no oferir solucions reals.

Al contrari de reduir-lo, el que necessitem les veïnes és que qui el governi abraci totes les seves diversitats, les seves alteritats i les seves dissidències, les escolti i les reconegui, a totes, com a subjectes vàlids i amb incidència política. L’objectiu ha de ser incorporar les necessitats de la gent que hi viu, les seves esperances i les seves queixes desenvolupant polítiques públiques que les posin en el centre.

Quan el govern de Batlle desmantella la pacificació del carrer Pelai per retornar-la als cotxes llança un clar missatge contra la descarbonització de la Ciutat. Quan substitueix la Comunitat Rambles, un espai de treball col·lectiu obert a tota la ciutadania per un consell assessor tancat, i triat a dit partint d’experteses professionals individuals expressa la seva vocació elitista. Quan desallotja l’Antiga Massana sense haver-se assegut a parlar, ni que fos, per constatar les diferències ideològiques amb un projecte comunitari mostra el seu menyspreu per les formes d’autoorganització popular. Quan amplia les hores de càrrega i descàrrega mostra el desinterès per harmonitzar la difícil relació entre les necessitats comercials i el benestar de les veïnes, sobretot en els entorns escolars. Quan decideix que el CAP del Casc Antic s’ubicarà a l’Eixample o quan tanca la carpeta del bus de barri de la Barceloneta sense explicacions, es constata que governa malgrat les veïnes.

A Ciutat Vella tenim un regidor que no té cap interès a comprendre la vida del districte. Però no confonguem la seva manca d’interès amb manca d’intenció. Batlle i Collboni desenvolupen polítiques que es sostenen sobre clixés i prejudicis que venen d’antic i que tracten la gent que hi vivim i hi volem seguir vivint com si fóssim una molèstia.

 

Clica aquí per llegir aquest article a eldiario.es