dissabte, 8 de desembre del 2012

Marcelo J., víctima de les obres del TGV

Marcelo J. són les vuit lletres amb les que els mitjans de comunicació preserven asèpticament l'anonimat de l'operari de 46 anys que va morir el dia 7 de desembre a la zona de Bac de Roda mentre treballava a les obres del TGV. Un anonimat que ha merescut una dotzena de línies en alguns diaris en les que ens expliquen que va morir víctima d'un xoc fortuït entre dues màquines a primera hora del matí. Sembla que en Marcelo va quedar atrapat entre elles i no en va poder sortir.
Les quatre ratlles dels diaris, que a més ens informen que els mossos d'esquadra han iniciat els tràmits per a investigar aquest "accident laboral", i les meves en aquest bloc, es perdran en l'oceà de línies d'informacions i contrainformacions dedicades a l'evolució de les obres del TGV que diàriament ocupen columnes als mitjans de comunicació. Columnes i columnes d'informacions tècniques sobre els problemes i les solucions que, sobre el terreny o als despatxos, s'empesquen els enginyers per portar a terme l'obra d'infraestructures més important al país en els darrers vint anys. Notes tècniques sense la calidesa imprescindible del factor humà, com l'altre conjunt de notícies que atapeeixen els noticiaris: les disputes polítiques que posposen terminis d'execució, retrassen inversions econòmiques i modifiquen plans preexistents deixant ben patent el model d'estat que defensen els partits polítics i els grups de poder.

Font: BTV
Notícies esterilitzades, d'aspectes mecànics i operacionals. Però mentre es duen a terme aquestes obres les màquines s'empassen el passat i les vides.

El passat engolit

Les tuneladores han engolit el nostre passat. La gran quantitat de troballes arqueològiques de diverses èpoques localitzades en el traçat de les obres del TGV i dels seus accessos no es podran contemplar in situ. Tot i així, modificaran algunes de les teories bàsiques de la història de la Barcelona prehistòrica i antiga, però mai no podran ser visitades perquè les colgaran tones de terra abans de construir accessos, vials i vies. La més gran de les pèrdues serà la vil·la romana a tocar del Pont del Treball, recentment bajetat amb un nom de nou asèptic: el Pont del Treball Digne (com si no existís l'altre, basat en l'explotació). Aquest bateig va provocar que en la darrera comissió de mobilitat convocada pel Districte de Sant Andreu els tècnics, sense voler-ho, ja parlessin de "les obres del Pont Digne"… Sense comentaris. El passat engolit.
 
La vil·la romana de la Sagrera
Font: Diari Ara
Les vides empassades

La vida del Marcelo se l'ha empassada el xoc de dues màquines mentre treballava en els entorns de Bac de Roda. Ha trascendit el seu nom i una lletra del cognom per preservar la seva identitat i, més important, perquè ens n'oblidem aviat. Voldria saber de la seva vida, la seva família, les seves condicions laborals, les seves relacions amb els companys de feina i els veïns i les veïnes i sobre el seu treball… digne. Però això no toca. Això no interessa. Això entristeix i hem de seguir invocant el discurs del progrés com a element redemptor dels mals de les nostres vides i la nostra societat. La mort com a dany col·lateral i no com a protagonista real d'unes obres mastodòntiques.
Desgraciadament, a Sant Andreu coneixem bé el drama que provoquen les grans infraestructures. ¿ Algú em sap dir els noms dels 11 (ONZE!!) morts en les obres del metro de Fabra i Puig a Sant Andreu als anys 60 ? No. Es dirien Marcelo J., també, un protagonista de la vida i de la història des d'abaix. Des d'on molts historiadors i periodistes no la volen fer. Perquè és bruta, perquè infecta, perquè és incòmoda, perquè trenca el discurs hegemònic.


Tasques de recuperació d'un cadàver a la plaça Orfila el 1966
Font: Agrupació Excursionista Muntanya


 

divendres, 7 de desembre del 2012

Un matí amb la Rosa Fornieles

En la roda d'entrevistes a les dones que el 1976 es van tancar a la parròquia de Sant Andreu per reivindicar millores laborals per als treballadors de Motor Ibérica, avui he tingut el goig de passar el matí amb la Rosa Fornieles (Guadix, Granada 1947), a Montcada i Reixach.
La Rosa és menuda, té la mirada riallera i vergonyosa i aquell any en tenia 26.
Va assabentar-se que les dones es tancarien perquè li van comentar unes veïnes a la sortida de l'escola del seu fill, en Juan Antonio, que aleshores tenia 3 anys i el mateix dia també li va dir el marit, l'Antonio Mena. No va dubtar-ho ni un moment: "Yo me encierro", li va dir a l'Antonio.
I així va ser. Es varen tancar tots dos: la Rosa i el Juan Antonio, i el marit va seguir amb tota l'activitat de la vaga: concentracions, manifestacions, assemblees, rondes de visita a altres empreses... "Veia menos a mi marido durante la huelga que cuando trabajaba", diu rient.
La Rosa està de genolls, amb en Juan Antonio a la seva esquerra.
(Interviú, número 11, 4 d'Agost de 1976)
La Rosa recorda les quantitats "indecentes" de menjar que la gent els portava i algunes discusions entre les dones. Ella prioritzava la cura del seu fill i guarda un regust amarg d'aquells dies: d'una banda l'alegria de la força, la camaraderia i la solidaritat; però també considera que era molt jove i inexperta i que, en el micromón de la parròquia, es va deixar portar per les més grans i polititzades, que potser no la tractaven com una igual.
Aquella acció, però, la va polititzar (tot i que a ella no li agradi aquesta paraula), i des d'aquell moment va començar a participar de les mobilitzacions que es donen a Montcada. Actualment es tanca cada dijous al CAP per reclamar que no es tanquin les urgències.
Modesta i senzilla, la Rosa assegura que va ser una experiència inoblidable, però que si tornés a passar actuaria d'una altra manera.

- ¿ Pero te volverías a encerrar ?
- ¡¡Pues claro, sin ninguna duda. Porque no nos pueden quitar lo que es nuestro!! - exclama - ¡ya lo estoy haciendo con lo del CAP!

En Juan Antonio dormint plàcidament a la parròquia de Sant Andreu
Moltes gràcies, Rosa, i endavant amb la lluita!