diumenge, 23 d’abril del 2017

El Cinc d'Oros, la memòria i Can Felip



Diuen que el rei espanyol considera que la substitució de noms monàrquics dels carrers de les ciutats són fruit de la decisió política d'un govern temporal i que la pervivença i la solidesa de la institució que encapçalen farà que, tard, o d'hora, el canvi es reverteixi i es torni a la normalitat que no hauria d'haver-se ultratjat mai. Però el rei s'equivoca quan els actes no són simples canvis de noms sinó que formen part d'una sèrie d'accions que trenquen de facto amb el relat tradicionalment hegemònic i entronquen directament amb el fil de la memòria popular local. Els canvis de nom ressignifiquen el nostre espai públic i han vingut per quedar-se. El Cinc d'Oros és un dels exemples més evidents amb la instal·lació de les taules de memòria que expliquen el procés d'urbanització de la plaça, la història del «llapis» i dels fanals monumentals de Falqués.

Els meus avis paterns, l'Agustí i la Maria, havien nascut a sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar, en dos pobles del Pla de Barcelona que el 1897 s'havien agregat a la gran ciutat. Amb l'annexió s'hagué de revisar el nomenclàtor i eliminar les repeticions. Es tractaven bàsicament de noms de sants. A Sant Andreu de Palomar la tasca es feu a partir de 1905 i fou encapçalada pels sectors intel·lectuals conservadors. Malgrat que els meus avis havien nascut algunes dècades després de l'annexió seguien anomenant els carrers tal i com s'havien dit sempre. A casa sabíem que quan ens deien, per exemple, Sant Llorenç, Santa Teresa, Sant Antoni o Santa Rosa volien dir Pons i Gallarza, Montpeller, Rubén Darío i Neopàtria. La geografia que servaven en el seu llenguatge quotidià era la geografia popular. La que no entenia de modificacions administratives i conservava la parla de les classes populars. Aquesta duplicitat de noms era habitual a casa, i no representava cap confusió, perquè malgrat que els seus néts no compartíem l'experiència vital del Sant Andreu-poble, de l'antagonisme quotidià entre la ciutat i el poble, sí que compartíem l'experiència que ens transmetien, precisament, amb el llenguatge. Quan els nostres avis ens explicaven que s'havien trobat amb la Pepita al carrer del Pilar (Coroleu) ens transmetien la memòria d'un Sant Andreu que havia estat poble. Això ha conformat la nostra identitat i la manera, també, de viure i d'entendre la ciutat.

La càrrega cultural d'aquesta transmissió anava molt més enllà d'una geografia, perquè remetia a una història de xoc de móns: la nova ciutat vers el món local, a mig urbanitzar i a mig industrialitzar, l'homogeneització vers la diversitat... i també anava més enllà de Sant Andreu. Com que la memòria és selectiva, recordo especialment dues geografies no oficials transmeses quotidianament: el carrer «Farnandu» (ho escric com ho pronunciàvem) i el Cinc d'Oros. Tant un com l'altre remetien a uns paisatges i una llengua popular, no oficial i transmesa oralment, que és com les classes subalternes transmetem les memòries.

M'emociona molt íntimament el canvi de nom de la plaça de Joan Carles I. I no ho fa tant per l'eliminació del Borbó del paisatge urbà barceloní (que també) com pel reconeixement de la parla i la cultura populars de la nostra gent, dels nostres avis i àvies. Oficialitzar el Cinc d'Oros, i fer-ho amb aquesta grafia: oros, és dignificar la memòria que tantes i tantes vegades ens ha estat negada, i és portar a la pràctica polítiques públiques de memòria inèdites i duradores.

M'emociona pensar que els meus avis, l'Agustí i la Maria, somriurien burletes. I qui sap si potser seguiriem rient en recordar que les classes populars barcelonines quan anem al lavabo diem que anem a Can Felip, i alguns, els dies de Festa Major, anem a Can Felip Quint.