dimarts, 18 d’agost del 2015

Elisa García: la miliciana que tothom va oblidar *

L'Elisa García Saez va morir a l'hospital de Sariñena (Osca) el 24 d'agost de 1936 als 19 anys. Pocs dies abans havia estat ferida per les armes de l'exèrcit dels sollevats feixistes a Tardienta, als Monegros. Molt probablement l'Elisa va ser la primera miliciana barcelonina assassinada durant la guerra civil, i per això sembla que la notícia de la seva defunció va trasbalsar la societat més implicada políticament al costat de la revolució de la ciutat i de Sant Andreu de Palomar, on probablement va néixer i on visqué i desenvolupà la seva curta vida familiar, laboral, social i política.
La seva mort fou força noticiada per la premsa del moment, i s'utilitzà com un element de propaganda política amb bones dosis de vehemència emotiva. Pocs mesos després se li reté un homenatge a Sant Andreu, en el transcurs del qual s'inaugurà una placa de marbre que evidenciava un canvi de nom de carrer bastant significatiu: l'antic carrer andreuenc de les Monges passava a dir-se carrer d'Elisa Garcia. No era la primera vegada que la desgràcia trucava a la porta de la familia, ja que el passeig de Santa Eulàlia, on desembocava el carrer de les Monges es rebatejà amb el nom de l'oncle d'ella, Josep Garcia, també mort a l'Aragó el 8 d'agost de 1936.
La història d'Elisa Garcia va més enllà de l'episodi de la seva mort. És la d'una jove treballadora de la Fabra i Coats implicada en la vida política local a través del sindicalisme: era afiliada a l'aleshores minoritària UGT. I del cooperativisme: era la delegada de la secció femenina del grup juvenil de L'Andreuenca, la cooperativa més gran i amb més socis d'aquesta barriada. Aquesta última dada delata que la seva visió del món no només passava per l'activisme per fer-lo millor, sinó que incloïa una mirada activament feminista que el juliol de 1936 trencà alguns dels esquemes més arrelats en la societat del moment.
Va ser fa un parell d'anys que descobrírem la figura i la història de l'Elisa García. Quan la vam difondre hi va haver un gran nombre de reaccions, totes molt emfàtiques i motivadores donada la novetat d'haver localitzat la primera miliciana barcelonina que tingué una visibilització oficial en l'estructura urbana de la ciutat, i per la pròpia feina de recuperació de la seva història. Bastants grups d'activistes i grups polítics d'esquerres se'n feren ressò, així com especialment nombroses organitzacions feministes. S'escrigueren articles i s'organitzaren homenatges (algun censurat i reprimit per l'Ajuntament de Barcelona) i en algunes ocasions s’ha mitificat la figura de la miliciana.
Certament la difusió de la història de l'Elisa García va provocar moltes reaccions, en bona mesura degut a l'absolut desconeixement de la seva existència. Un desconeixement que molts atribuirien als 40 anys de dictadura i franquista i més de 30 anys d'un sistema polític sorgit de la transició que va requerir de l'oblit i el silenci institucional i social com a mecanisme de control de les dissidències i les lectures alternatives de l'actualitat i de la història.
I és ben cert. Els pactes de la transició requerien emmudir les veus de les víctimes, però cal insistir en què el silenci i l'oblit sistèmic no només s'explica amb el franquisme i la gestió de la transició, sinó que hi ha un altre eix que viatja transversalment esquinçant el relat des dels anys 30 del segle passat fins la segona dècada de l'actual, i del que és còmplice bona part de l’antifranquisme, inclòs el situat més a l’equerra. Aquest eix és el de la invisibilització del paper de les dones en els fets socials i el tractament subaltern de les tasques imprescindibles que majoritàriament estan abocades a desenvolupar.
Per això podem afirmar que l’Elisa Garcia va patir i segueix patint un doble mur de silenci. Un per formar part del bàndol perdedor de la guerra civil i l’altre per ser dona.
Poc temps després de descobrir-la vam recórrer a preguntar per ella a alguns dels veïns de l'actual carrer de les Monges de Sant Andreu de Palomar. I un d'ells, el que sempre ens ha explicat les històries de la guerra, la recordà de forma automática, molt ràpidament: “i tant, l'Elisa, era una miliciana! Li van dedicar el carrer!”. I doncs, per què la seva història mai no havia format part del grapat d'anècdotes locals de la guerra civil (unes anècdotes controlades i escoltades una munió de vegades)? Possiblement perquè l’impacte que va provocar veure moltes dones vestides de soldades amb les armes a la mà i l’impacte del veïnat per la mort de la miliciana Elisa han anat perdent força vençuts per una visió masculina de la història que ha convertit la miliciana en infermera i, al seu temps, ha desprestigiat les tasques de les persones que no eren a primera línia de foc, sense tenir en compte que són imprescindibles per guanyar batalles.
I cal que insistim: l’Elisa Garcia va ser una miliciana, una lluitadora contra el feixisme amb les armes a la mà, amb un compromís i una formació militants innegables. Malauradament, la manipulació de la seva trajectòria i la discriminació de gènere han provocat que la seva biografia no hagi estat considerada material susceptible de ser transmès als qui volem reconstruir la història i, conseqüentment, a una societat a qui s’ha imposat la llei del silenci en termes de memòria.
No caiguem en els mateixos errors: recordem i reivindiquem l'Elisa García Sáez, una militant feminista i antifeixista, però treballem també per reconstruir, reformular i situar en un àmbit central de la història les biografies dels milers de dones que, en aquest cas, visqueren des de diferents posicions la guerra civil, ja fos al front o a la rereguarda. Només instal·lant les seves biografies en el relat historiogràfic hegemònic podrem reedificar-lo sense discriminar ningú, i així podrà ser complet.

* Publicat a CatalunyaPlural.cat el 2 d'agost de 2015. El trobeu pitjant aquí

diumenge, 31 de maig del 2015

Andreuencs als camps nazis



No ens és difícil traslladar-nos a la imatge mental que tenim d’un camp de concentració nazi: gelor, por, violència indiscriminada, treball forçat, fam, al·lienació, maltractaments, trajos ratllats, peus nus, nafres, kapos… la nit, els crits, l’appelplatz, els gossos, els uniformes de les SS… la brutalitat d’un sistema, dins d’una guerra mundial, creat i sostingut financerament per aniquilar la diferent, el suposadament inferior, el dissident.. Una maquinària bàrbara amb l’únic objectiu de matar en sèrie. De fer-ho amb eficiència i fredor administrativa.


El treball esclau, la pell contra les costelles, la mirada desorbitada formen part de les nostres imatges mentals. Tanmateix, les acostumem a viure i sentir llunyanes. Quelcom que va pasar fa molts anys, molt lluny d’aquí a persones desconegudes. A jueus polonesos, italians, russos... La indústria cinematogràfica, que moltes vegades ha creat grans documents contra l’oblit, també ha provocat aquesta sensació de distància, d’una història que no va amb nosaltres i que es va concentraren l’aniquilació de la población jueva europea. La dictadura franquista va negar el fet, el va tapar com l'assassí que es desfà del seu cadàver, i durant la transició es va preferir oblidar. Fer un punt i final injust i reaccionari. Gairebé ni s'en parla. No s'ensenya a les escoles.

Tanmateix, sempre hi ha qui recorda que uns 12.000 espanyols i espanyoles patiren aquesta infàmia. Gairebé 4000 catalans. I a mesura que ens apropem a la nostra realitat, un calfred ens recorre l’espinada quan llegim a les imprescindibles pàgines de Montserrat Roig (Els catalans als camps nazis) la llista dels nostres veïns assassinats. Sí. Els nostres veïns i les nostres veïnes.

Contra el relat que ens han volgut fer creure durant anys, el nazisme comptà amb Franco com a al·liat necessari per dur a terme l'extermini. I Hitler i els seus s’avingueren a contribuir amb la massacre dels republicans quan la guerra espanyola ja havia acabat.

Tret d’algunes línies d’aquest blog, mai no s’ha escrit sobre els andreuencs deportats als camps nazis. Repeteixo. L’any 2015, escrivint aquestes ratlles m’esfereeixo quan hi penso: mai no s’ha escrit sobre els andreuencs deportats als camps nazis. Gràcies a la feina i la generositat dels amics de l'Amical de Mauthausen, sabem que la macabra dèria administrativa nazi en registrà 23 en aquell camp. Quan hi arribaven (viatge en tren en vagons de bestiar, arribada a l'estació, gossos, cops, crits...), abans de despullar-los, robar-los l'equipatge, rapar-los i d'entrar a les dutxes, els demanaven les dades i una adreça de contacte per si calia enviar alguna carta als seus familiars. Tot i que l'objectiu era exprémer-los com esclaus i que no en sortissin vius, l'escenografia per mantenir la calma arribava a ser delirant.

D'aquells 23 només en foren alliberats 4. 19 andreuencs sortiren del poble per anar a la guerra d’Espanya i acabaren la seva vida en un crematori nazi. Des d’aquell dia, silenci. Des d’aleshores l'oblit.

Ja van essent hora que recordem els noms dels que hem pogut identificar:

Joan Cros Serrat (Camprodon, 15/08/1897), Concepció Arenal 238, assassinat a Gusen el 13/3/1941

Artur Gallego Sánchez (Girona, 25/12/1903), Ignasi Iglésias 153, assassinat a Hartheim el 25/9/1941

Josep Roca Roca (Sant Miquel de la Vall, 20/6/1907), Irlanda 8, assassinat a Gusen el 1/10/1941. Gràcies a l'amabilitat de les seves nétes, tenim la seva fotografia, que és l'única que conserven, del dia del seu casament, i el document que els feu arribar la Creu Roja Espanyola notificant la mort de José a la seva esposa, Antonia Gabriel. Fixeu-vos que no hi apareix la causa de la mort.
Josep Roca. Foto inèdita
 cedida per la família Roca



Pere Tort Fernández (8/6/1901), sense adreça, assassinat a Gusen el 28/9/1941. En aquest article vaig fer una petita biografia de Tort

Pere Tort. Internet.

Pere Guillén Clavería (23/01/1914), Pons i Gallarza 8, assassinat a Gusen el 7/12/1941

Juan Onteniente Martínez (Mazarrón, 25/7/1910), Concepción Arenal 51, assassinat a Gusen el 19/12/1941

Francesc Soto González (18/12/1941), carrer Gran de Sant Andreu 217, assassinat a Hartheim el 18/12/1941

Miquel Vicenç Miró Reig (26/6/1898), Sant Sebastià 35, assassinat a Gusen el 1/1/1942

Pere Maranjas Mias (10/3/1915), Guardiola i Feliu 3, assassinat a Gusen el 17/1/1942
Si pitgeu aquí trobeu un fil de tuiter a propòsit seu de José Luis Muñoz Diaz (@JoseLuis_SAP) 

Joan Plans Illa (11/9/1918), carrer d'en Grau 22, assassinat a Hartheim el 2/2/1942

Joan Antonio Vidal (16/07/1920), carrer Concepció Arenal 51, assassinat a Gusen el 24/02/1942

José Coto Coto (Sariñena, 30/04/1911), passeig de Fabra i Puig 102, assassinat a Mauthausen el 13/04/1942

José Sánchez Pardo (Valladolid, 18/3/1917), carrer Escòcia 4, assassinat a Gusen l'11/7/1942

Antonio Coto Coto (Sariñena, 07/02/1911), passeig de Fabra i Puig 102, assassinat a Gusen el 22/08/1942

Josep Masanés Mestres (Isona, 25/9/1910), Pons i Gallarza 1978, assassinat a Gusen el 20/10/1942

Angel Lamarca Beneded (Monzón, 11/9/1912), carretera de Ribes 8, assassinat a Gusen el 29/12/1942

Josep Barrabeig Arribas (03/03/1914), carrer Criadero 1, assassinat a Hartheim el 21/02/1943 

Ricard Sierra Sánchez (Gàtova, 28/1/1910), deixà una adreça de Gàtova, on sembla que enviava les cartes des del camp. La família les reenviava a Sant Andreu, on vivia al carrer Bascònia (a tocar de Pons i Gallarza) amb la seva esposa Francesca Domingo Pueyo. Potser era una mesura de seguretat per ella, ja que sembla que tenia una militància anarquista bastant compromesa. Va ser assassinat a Mauthausen el 27/5/1943.

Francisco Benito Puente (Osma, 23/4/1915), carrer Cooperació, assassinat a Gusen el 1/6/1943 

I els que sobrevisqueren:

Jaime Nieto López (2/8/1898), només deixà la nota “San Andrés, Barcelona”, alliberat el 1945

José Falces Liesa (Alfànega, 17/07/1902), carrer d'en Grau 60, alliberat el 1945

Enric Coma Casas (22/05/1917), carrer Sant Ildefons, alliberat el 1945

Just Gutierrez Serra (Eivissa, 1/11/1917) va deixar com a adreça de contacte la caserna del 5è regiment d'artilleria de Sant Andreu. No podem saber si hi vivia la família o per quina circumstància deixà aquesta adreça. Fou alliberat el 1945

Dels 19 andreuencs assassinats en el complex concentracionari de Mauthausen, que incloïa diversos camps, dos moriren allà mateix com a conseqüencia de la malnutrició i el treball a la cantera; 12 al de Gusen, un dels molts camps satèl·lit, on les condicions de vida potser foren pitjors que a Mauthausen i l'indret on moriren més espanyols. I 4 foren assassinats al castell de Hartheim, centre que desenvolupà el terrible projecte d'eutanàsia estatal nazi, que acabà amb la vida de desenes de milers innocents amb diversitat funcional o problemes mentals. Posteriorment la seva càmara de gas s'utilitzà per dessaturar la de Mauthausen. Van assassinar a unes 50.000 persones, 500 espanyols, 4 andreuencs.

Lamentablement disposem de molt poca informació sobre aquestes persones. He intentat buscar-la repassant els carrers que deixaren com a contacte, picant als timbres de les cases (quan existien), parlant amb els veïns... i, de moment, tret d'un veí del carrer d'en Grau que assegurava recordar algun detall, ben poca cosa. També vaig aconseguir parlar amb el fill de l'esposa de Pere Tort, que viu a la Catalunya Nord. Em va explicar que el fill naturel del Pere és viu, però que no vol parlar de l'assumpte. Les ferides encara són ben presents en les vides dels familiars. Tanmateix, no em resisteixo a pensar que podem recuperar la seva memòria, dignificar i reparar el mal heretat per les seves famílies innocents. Per això llanço una crida a qui pugui recordar quelcom, a qui tingui documentació, fotografies, records d'aquesta vintena de veïns que es posi en conctacte amb mi a través d'aquest mateix blog. Treballaré per recuperar-los les vides.

Recordar aquestes víctimes no és un acte de sentimentalisme anacrònic, ni vol ser una revenja política. El record ha de ser, abans que res, un homenatge a unes víctimes innocents, una abraçada fraternal i consoladora a les seves famílies; després ha de ser un clam per la justícia, per reivindicar-les com a víctimes polítiques; també ha de ser un acte de reparació: el senzill fet d’escriure i llegir els seus noms les dignifica, les rescata del pou de l’oblit i el silenci (a ells i als seus familiars); ha de ser una crida contra el feixisme, contra l’homofòbia, contra el racisme, contra la indiferència per la situació del dèbil; i finalment ha de ser una eina constructora de consciències crítiques amb
la nostra societat, de persones que assumeixin l’encàrrec de no permetre que mai més, mai més, les actituds feixistes caminin amb impunitat pels nostres carrers. Aquí és on rau la veritable importància de la memòria: en la capacitat que tinguem per transmetre-la a la nostra joventut com l’arma que consolidi el nostre compromís per fer un món millor.

Acabo l'article donant les gràcies a l'Amical de Mauthausen per proporcionar-me el llistat que hem filtrat, i adjuntat en l'article. I recordant-vos la crida per recuperar la memòria dels deportats.

Joan, Artur, Josep, Pere, Pere, Juan, Francesc, Miquel, Pere, Joan, Joan, José, José, Antonio, Josep, Angel, Josep, Francisco, Jaime, José, Enric i Just no us oblidem.




dimarts, 21 d’abril del 2015

Apunts sobre l'annexió de Sant Andreu de Palomar a Barcelona

Aquest dissabte he participat en el primer acte celebrat per la “Comissió 20 d'abril”, de creació recent. Ha nascut, a redòs de l'Ateneu L'Harmonia, amb l’objectiu de mantenir viu el record d’aquesta data clau en la historia andreuenca per tal d'imaginar el futur i avaluar el present del nostre poble. Una proposta de memòria amb la mirada posada cap endavant.
Per aquesta primera edició, titolada “20 d'abril 1897 - 2015. 118 anys d'annexió forçada”  els organitzadors van elaborar una exposició i s’hi va celebrar una xerrada/debat en la que en Xavi Gómez (Xagori) va parlar de les mobilitzacions contemporànies i jo sobre el procés d'agregació. En aquest article parlaré d’això, l'annexió (o l'agregació) de Sant Andreu de Palomar a Barcelona.
 
El mutis agregacionista
Comencem pel fiinal: el dia 20 d'abril de 1897 l'aleshores Reina Regent, Maria Cristina, firmà a Madrid un decret pel qual diversos pobles del Pla de Barcelona passaven a formar part de la ciutat comtal: Les Corts, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sants i Sant Gervasi de Cassoles. Més endavant, ja en el segle XX s’hi integraren la resta de municipis que avui conformen la ciutat.
Aquest decret ratificat per la reina regent responia a un acord polític en el qual la població no va poder badar boca. És més, va saber del canvi de ciutadania dies després, i no pas per una via oficial, sinó probablement perquè va començar a córrer la brama de la nova. En aquest sentit, és oportú titllar l’agregació de “forçada”, com han fet els organitzadors de l’acte? En bona part sí, ja que, efectivament, no es va comptar amb l’opinió dels andreuencs i les andreuenques (que, d’altra banda no coneixem. És a dir, no podem saber si haguéssin estat d’acord o no), però no hem d’oblidar que la democràcia espanyola del segle XIX funcionava d’aquesta manera i que cap de les decisions preses per les administracions comptaven amb l’opinió de la població. Per tant annexió forçada? Sí. Com totes les mesures governatives.
El procés d'annexió va ser, com sempre, un acord de les elits polítiques i, per tant, econòmiques, que responia a diversos motius, que enunciaré a continuació a tall d’apunts. Abans, però una altra consideració important: un acord polític de totes les elits. També les andreuenques, que veien una oportunitat per a les seves aspiracions polítiques i econòmiques la incorporació a la ciutat.
En aquest sentit cal dir que l’ajuntament de Sant Andreu de Palomar i de bona part dels pobles del Pla havien iniciat converses per anexionar-se a la ciutat l’any 1876 i que va ser la manca de predisposició del govern central el que va fer que no arribessin a bon port. Per tant, els representants polítics andreuencs,  malgrat no informar a la població (cosa habitual) estaven interessats en deixar de ser municipi.
 

Un altre fet a tenir en compte és l’actitud dels regidors andreuencs el 21 d’abril de 1897. Aquell dia, quan la població deixava de ser andreuenca, se celebrà el Ple més curt i sorprenent de la història de l’Ajuntament de la plaça Orfila, presidit per l’alcalde monàrquic, Miquel Castells. La reunió durà una hora i mitja (començà a les 16 hores) i s’hi tractaren temes administratius i en el que no es féu ni una sola referència a la desaparició del municipi. És la darrera acta municipal i ni es menciona que l’ajuntament deixa d’existir i el canvi d’estatus del municipi, un fet trascendental de la nostra història que no va merèixer ni un sol comentari oficial. Acte seguit, un cop acabat el ple, els regidors agafaren els carros que els portaren a la plaça de Sant Jaume on dos d’ells assumiren convertir-se en regidors de la ciutat en representació del nou ens administratiu en el que s’integrava Sant Andreu: el Distrito Noveno.
 
Després de relatar aquests episodis, que posen en evidencia el paper de les clases dominants de Sant Andreu, tractarem d’enunciar, com dèiem, alguns motius de l’annexió:
1) L’estat espanyol estava en guerra a ultramar. Les colònies de Cuba i Filipines lluitaven contra la metrópoli en la guerra de la independència, que aconseguirien el 1898. L’estat tenia, per tant, necessitat de finançar-la i seriosos problemas de liquiditat. Necessitava diners. Per això va instaurar un impost per als habitants de les ciutats. Calia ampliar la base de recaptació dels impostos i, és clar, com més ciutadans hi hagués més diners aconseguirien.
 

Retinguem aquest primer punt i tinguem-lo en compte al llegir el següent:
 

2) Des de mitjan del segle XIX, degut als incipients episodis d’industrialització, el pla de Barcelona havia rebut forts contingents de població provinent de terra endins  que buscaven noves oportunitats laborals. Moltes d’aquestes famílies no s’instal·laven a la ciutat de Barcelona sinó en els nuclis fabrils sorgits als voltants de Sant Martí de Provençals, Sants o Sant Andreu. El 1845 Sant Andreu de Palomar tenia 4.350 habitants, el 1860 eren 11.065 i el 1877 hi havia 12.000 habitants. Aquest increment en tan poc temps es va demostrar inasumible per un municipi sense liquiditat, en el que l’acció municipal se centrava en la defensa dels interessos dels grups de poder. En aquests 30 anys es doblà el número d’edificis construits, fet que no anà acompanyat de les mesures urbanístiques i higièniques adients. L’ajuntament estava sobrepassat, políticament i econòmica.
 
A les clases dominants de l’estat els interessava, dèiem, ampliar la base recaptadora d’impostos, i tenia ben presents els increments de població al voltant de la ciutat que acabem d’explicar. L’annexió es convertia en un bon negoci. Pels polítics andreuencs les condicions de la població eren un llast a la seva acció de govern.
 
Tinguem present també:
3) La pressió demogràfica a la ciutat de Barcelona era brutal. Oprimida entre les altes parets de les muralles, les condicions de vida eren terribles i calia solucions. Les clases populars ho tenien clar: calia enderrocar les muralles, i després de diversos intents fallits, aconseguiren mitjançant l’acció directa que l’Ajuntament n’oficialitzés l’enderroc mentre, paral·lelament impulsava un concurs per extendre la ciutat. El Pla Cerdà, aprovat el 1859 pel govern central, venia a proposar la urbanització del pla de Barcelona i la integració dels seus pobles, respectant-ne les singularitats, en la cuadrícula de l’eixample. Aquesta operació també responia a l’adeqüació de la ciutat al nou model en el que començava a viure, la ciutat capitalista, que requereix d’un traçat viari que garanteixi l’òptima circulació de mercaderies dels centres de producció als de distribució.
Aquesta ampliació urbana i l’adeqüació al sistema econòmic representava, al mateix temps, una enorme possibilitat d’acumulació de capital i, per tant, de negoci. El sòl que s’alliberava entre les muralles i els pobles es convertia en la mercadería més preuada per a les elits econòmiques barcelonines i, en l’article que ens ocupa, andreuenques. Els propietaris dels pobles veieren com els preus les seves terres s’incrementaven creant una bombolla immobiliària.
Mapa del Pla Cerdà. Font: internet.
4) A ningú se li pot escapar que la pressió social i política a Barcelona era una de les grans preocupacions de les clases dominants de la ciutat. Nuclis com el Raval o Sant Pere i Santa Caterina eren focus de resistència obrera que calia dispersar. Barcelona era un polvorí, i Cerdà ho tenia ben clar. Per això obria tres grans vies a la ciutat (les Gran Via A, B i C parcialment construides) que facilitaven el transport de mercaderies, i que a l’ensems trencaven la Barcelona popular i desconnectaven focus de resistència i mobilització importants (la Via Laietana és el cas més evident, però no només). En aquest sentit, trencar les muralles i eixamplar la ciutat fins a nuclis en procés d’industrialització, amb una economía encara basada principalemnt en l’agricultura i amb una població acabada d’arribar de terra endins i, pretesament, amb menys cultura obrera i reivindicativa, també es considerava una manera de descongestionar la pressió política.
La higienització de la ciutat també incloïa la pretesa desactivació política. En aquest sentit, també, les annexions es veien amb bons ulls.
Annexió: l’opinió andreuenca
Efectivament, a Sant Andreu no hi va haver mai una pressió popular que demanés l’annexió a Barcelona. Ni per part dels elements populars, ni dels menestrals i els professionals. És per això que els membres de la “Comissió 20 d’abril” parlen d’annexió forçada. Tampoc se’n parlava en els plenaris de l’ajuntament, per bé que en algunes actes hi ha constancia que hi s’estaven mantenint contactes des del 1876. Apunts freds sense debats ni rèpliques.  

I malgrat això, sí que cal esmentar que Barcelona cada vegada era més propera a l’imaginari andreunc i en la possibilitat de trasladar-s’hi (el desembre de 1877 s’inaugurà la línea del tramvia de foc que unia el carrer Trafalgar amb el carrer Gran cantonada amb Abat Odó). Els joves de la petita burgesia començaren a anar a la universitat, i els políticament o artísticament compromisos acudien als ateneus i centres barcelonins. Barcelona era la ciutat, la modernitat i l’escola d’activisme polític.
Políticament, per als joves de la petita burgesia Barcelona els reportà els primers contactes amb el catalanisme conservador i els seus ideals de la ciutat com a cap i casal de Catalunya. I per als obrers representava els contactes amb l’anarquisme i un dels moviments organitzats més potents d’Europa. No creiem, doncs, que hi hagués molta oposición des d’aquetes posicions.
Ara bé, una vegada convertits els andreuencs i les andreuenques en barcelonins i barcelonines sorgiren els dubtes. La revista “Distrito Noveno” els expressava ben aviat en l’editorial del seu primer número (4 de juliol de 1897):
 
“Nadie ignora que en virtud de la agregación de este antiguo pueblo á la capital han variado radicalmente las condiciones del mismo, y nadie ignora tampoco que si antes era difícil obtener mejoras por parte de nuestros raquíticos municipios, hoy que esas dificultades por una parte parecen desaparecer, por otra tienden a aumentar, ya que si como pequeña población éramos víctimas de nuestros ediles, como barriada extrema de una ciudad populosa, pudiéramos serlo del olvido de la gran corporación que la administra”.
Justament per aquest motiu i l’esmentat augment d’impostos alguns representants dels pobles agregats, reunits el 2 de juny de 1897 al Teatre Principal de Gràcia, decidiren presenter recurs contra el decret del 20 d’abril A Sant Andreu el 13 d’octubre se celebrà un acte molt concorregut, i es creà la Comissió Antiagregacionista. La seva historia, que arrencà amb força i es desacclelerà a partir de 1901, tanmateix, será motiu d’un altre article.
Vuit anys després, el 1905, la preocupació per l’oblit dels ocupants de l’Ajuntament de la plaça de Sant Jaume vers Sant Andreu seguia vigent. I cal afegir-hi la primera topada general amb la ciutat, que fou dura: els impostos. Aquell any es publicava el següent article a la revista “Autonomia”, portaveu de la Lliga Regionalista:
“Al sr. Alcalde’ns dirigim aixís com al Tinent d’Alcalde y concejals que’ns representen, suplicantlos que tinguin a bé recordar al Ajuntament de Barcelona, que una popular barriada anomenada Districte Novè, forma part d’aquesta gran capital y que no coneix que sigui agregada només que per pagar els impostos molt més crescuts que abans de serho. (…) Res que signifiqui urbanisació, millora de serveys públichs, higiene, etc., tot lo que ha de tenir una ciutat mitjanament civilisada, ha arribat a aquest Districte”.

Josep Cararach, centre de la xarxa conservadora local i regidor a l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista des del 1905, pronuncià el 1910 una conferencia en la que digué, referint-se a la seva primera legislatura:
 
“S’ha de tenir en compte que des de l’agregació apenes s’havia fet res en aquestes barriades, de manera que em trobava davant d’un districte completament abandonat i per la seva constitució es prestava a moltes iniciatives” (…) “I acabaré fent notar amb orgull que si bé quan vaig ser elegit Sant Andreu encara parlava de segregació, avui ja casi ningú se n’enrecorda”.
Passats 13 anys de l'annexió, segons aquestes paraules de Cararach s'havien esvait els recels vers la nova metròpoli. Passats 118 anys es fa indispensable modificar la relació de barris i districtes amb l'ajuntament central. Fem-ho entre tots i totes.

dilluns, 6 d’abril del 2015

Els menjadors populars Durruti, d'Harmonia de Palomar

En aquest article exposem la darrera troballa de l'incansable Pau Vinyes, que nedant en la immensitat de diversos arxius telemàtics donà amb el document de valida l'existència d'una menjadors populars a Sant Pacià durant la guerra civil i el seu nom, fins avui desconegut.

La guerra civil espanyola es va donar en el context de la crisi econòmica global que tingué com a punt de partida simbòlic el crack del 1929 als Estats Units. El mes de juliol de 1936 es pot comptabilitzar un 8,8% d'atur entre tots els treballadors excloent-ne els agrícoles, amb una taxa menor. La major afectació estava en el sector de la construcció i en els nuclis urbans. A Barcelona, que havia patit una gran frenada de les obres generades per l'Exposició Universal de 1929 l'agitació social s'incrementà amb la proclamació de la II República, cosa provocada per unes condicions de vida cada vegada més miserables i per la voluntat declarada del govern republicà de trobar solucions prioritzant la mediació front la repressió.

En aquella època, i després de 7 anys de dictadura no hi havia polítiques socials estatals i la Generalitat de Catalunya no havia pogut desenvolupar cap mesura, per tímida que fos, donada la falta de temps des de l'aprovació de l'estatut d'autonomia el setembre de 1932 per assumir la transferència de competències i la manca de recursos propis (fins aleshores la responsabilitat en temes laborals requeia en el Governador Civil).

Així doncs, el govern de Macià s'hagué d'enfrontar a una complexa situació d'agitació social a les fàbriques. Combinà un discurs paternalista amb algunes mesures reformistes de caràcter molt concret i localitzat per als conflictes que anaven esclatant. El mateix passava a l'Ajuntament de Barcelona, que instaurà un sistema per repartir aliments als aturats i aquell mateix any, el 1931 rebé unes 12.000 sol·licituts diàries. La situació s'agravà amb els governs de Lluís Companys abans i després dels fets del sis d'octubre de 1934.

Les condicions de vida de la classe obrera en esclatar la guerra civil el juliol de 1936 eren veritablement penoses i moltes famílies no podien gaudir de l'alimentació necessària. En molts barris de la ciutat es passava gana i la beneficiència (pública o privada) no satisfeia totes les necessitats. Així doncs, des d'un primer moment la distribució dels aliments va ser una prioritat per als organismes que administraren la vida a la ciutat durant la guerra civil. A aquesta situació cal sumar-hi la dels milers de refugiats i refugiades que arribaven a la ciutat a mesura que les tropes de Franco avançaven en territori republicà.

Els sindicats majoritaris, organitzats en comitès locals de defensa, mostraren una forta implantació en el terreny i una gran dificultat per a coordinar-se, però establiren que un dels seus objectius unitaris era la lluita contra l'especulació dels articles de primera necessitat, la intendència en el seu sentit més ampli garantint l'abastiment general de la població, la creació de menjadors populars, l'aprovisionament de les tropes (en els primers mesos de la guerra), fins la construcció d'escoles, biblioteques, etc.

A Sant Andreu de Palomar, aleshores anomenada Harmonia, teníem documentada fins fa poques setmanes l'existència de 3 menjadors populars, i ens havien explicat desenes de vegades l'existència d'un quart a la parròquia de Sant Pacià, però no disposavem de la garantia documental. Dels que sí que en teníem són el menjador del carrer Gran de Sant Andreu (aleshores Eugenio Parareda) número 176, seu del CASI, amb capacitat per a 900 àpats diaris; el menjador infantil del carrer Pons i Gallarza 58, al Casal Catòlic; i un altre també infantil en el número 3 del mateix carrer, a la seu del “casino dels rics”. Els darrers instal·lats després de l'expropiació d'aquestes entitats de caràcter conservador.


El menjador de Sant Pacià

Fa anys que en vaig sentir a parlar per primera vegada, i la història era: a finals de juliol de 1936 una colla d'incontrolats es dirigeixen cap a la parròquia de Sant Pacià per cremar-la, com ja havien fet unes dècades abans durant els fets de juliol de 1909. Aleshores el rector mossèn Alexandre Pech, advertit de la calamitosa visita, surt de les seves estances, i a les portes de l'església insta els visitants a no pendre-hi foc i aprofitar la construcció per a fer quelcom de profit, com un menjador per a la gent pobre. I dit i fet: l'acord posa en marxa la maquinària revolucionària i els anarquistes munten el menjador proposat. Poc després Alexandre Pech fugiria cap a Burgos, i allà fou un dels signants de la carta que Francesc Cambó féu arribar a Francisco Franco com a mostra de suport.

Aquesta història, que evidentment pot ser certa, també podria ser matisable en el sentit que com que la instal·lació de menjadors populars era un objectiu dels comitès de defensa des d'un bon principi també podríem pensar que la intenció de la colla d'incontrolats sempre havia estat justament usar la gran nau de l'església per a usos socials, i no pas cremar-la. Mai no podrem saber quina és la veritable història, però aquesta ens donava la primera evidència de l'existència d'aquests menjadors.

Amb el temps aparegueren unes altres evidències, ara físiques: si observeu els laterals de la porta d'ingrés del carrer, la que porta salvats uns graons al rebedor, hi veureu dues pintades. Es veuen més clares després que hagi plogut. Al lateral esquerre s'hi llegeix FAI i al dret CNT. Aquestes pintades (de les que podeu veure fotos al costat del text. A la primera hi diu FAi i a la segona CNT), per molta pintura que s'hi acumuli, acaben apareixent sempre, un dia o un altre, pel desgast provocat pel sol, el vent i la pluja. I perquè? Perquè estan pintades amb quitrà, que s'exhibeix tossudament. A Barcelona hi ha diversos exemples d'aquestes pintades: la que rebatejà la plaça de Sant Josep Oriol per plaça del Milicià Desconegut i la que substituí el tradicional carrer de Sant Miquel, de la Barceloneta, pel carrer de Miquel Pedrola (militant del POUM mort al front). Què hi feien, les sigles de la FAI i la CNT, a les portes de l'església? Potser publicitava els responsables de l'equipament de l'interior, els menjadors.

Una segona evidència és força més subtil i, com en l'anterior ocasió, l'acompanyem d'algunes fotografies casolanes. Damunt de la porta hi trobem quatre forats amb falques de fusta dibuixant els quatre extrems d'un rectangle en el que hi hauria d'anar un cartell. I damunt del cartell la connexió elèctrica d'un llum. Perquè es necessitaria posar un rètol a la porta d'una església? Potser per indicar un nou ús, no habitual, com el de menjador popular.

Absolutament convençuts per la història explicada per diverses veus que asseguraven la presència dels menjadors a Sant Pacià i per les suposades evidències físiques, encara mancava la validació documental: fins el moment no hi havia ni un sol document que n'acredités l'existència. És cert que els historiadors andreuencs ho donàvem per fet, però sense un document no podíem garantir al cent per cent que la història fos veritable, entre d'altres coses, perquè mai no hem parlat amb una persona que hi hagués entrat, hi hagués menjat o hagués col·laborat en la seva organització.

Així doncs, buscàrem. I cada vegada que entomàvem documents de l'època teníem el secret neguit de descobrir el nom dels menjadors. D'acord, eren uns menjadors populars, però quin seria el seu nom? De la mateixa manera que el carrer on encara avui hi ha la parròquia canvià de nom l'any 1937: del carrer de les Monges passà a dir-se d'Elisa García, quin nom tindrien els menjadors?

I fou precisament el nom d'Elisa Garcia el que alertà en Pau Vinyes quan llegí aquest document cercant documentació per a una biografia de l'Hilari Salvador en el seu fons.  
En transcrivim les primeres frases: “A la ciutat de Barcelona, a les 10'30 del dia 15 d'octubre del mil nou-cents trenta-set, es personen als menjadors populars “Durruti” situat al c. Elissa Garcia, nº 27”... Aturem la transcripció! Carrer Elissa García 27? Això es correspon amb l'actual parròquia de Sant Pacià. Per tant hi hagué menjadors i el seu nom fou ben revolucionari (i poc original aleshores): Durruti.
Seguim la transcripció:

“A la ciutat de Barcelona, a les 10'30 del dia 15 d'octubre del mil nou-cents trenta-set, es personen als menjadors populars “Durruti” situat al c. Elissa Garcia, nº 27, els ciutadans ramon Blasi i Rabassa, en representació de la Direcció General d'Assistència Social de la Generalitat de Catalunya; Joan Lahoz Calpe, en representació del Comissariat d'Assitència als Refugiats; i Francesc Imbern Cutchet, en representació de la Conselleria-Regidoria d'Assistència Social de l'Ajuntament de Barcelona, i en compliment d'allò que disposa l'atricle segon del Decret dat 8 del corrent de la Conselleria de Governació i Assistència Social de la G. de C. al D. O. de la G. de C. del 12 del mateix mes, procedeixen a traspassar el referit establiment, amb tots els mobles i utensilis, al representant de l'Ajuntament esmentat, sota la cura i la responsabilitat del qual organisme funcionarà d'ara endavant.
En fe del que anteriorment consta, signen els referits representants aquesta acta per quadruplicat”.


Aquest document ens garanteix la presència dels menjadors populars a Sant Pacià i ens dóna algunes pistes del perquè de l'absència de referències documentals: no va ser un equipament públic, ni municipal ni de la Generalitat, fins l'octubre de 1938. Des de la seva institució fins aleshores va ser un equipament autogestionat pels comitès de defensa locals, i per tant formava part de l'organització paral·lela que els sindicats havien creat com a resultat del que anomenaven “conquestes revolucionàries” i que es basava en la convicció que havia estat el poble armat i organitzat per ells els que havien derrotat el feixisme el 19 de juliol de 1936 als carrers de Barcelona. Els fets de maig de 1937 havien posat fi a l'existència d'aquestes administracions paral·leles.

La descoberta del Pau ens ho deixa ben clar. Durant la guerra a Sant Pacià hi va haver uns menjadors populars gestionats primer pels comitès de defensa locals i després per la Generalitat i l'Ajuntament: els menjadors populars Durruti, del carrer Elissa García número 27. A Harmonia de Palomar.



Bibliografia

Balcells, Alberto: “Crisis económica y agitación social en Cataluña (1930-1936). Barcelona: Ediciones Ariel, 1971.
D.A: “Sant Andreu de Palomar, més que un poble”. Barcelona: Vers.Art, 1998. Els articles sobre la guerra civil els vam redactar en Joan Pallarès i en Jordi Rabassa.
J.M. Martí Bonet: “El martiri dels temples a Sant Andreu de Palomar de Barcelona (1936-1936)”
G. Rifé i J. Rabassa: “Les casernes de Sant Andreu, 19 de Juliol de 1936”, dins de Sant Andreu de Cap a Peus 513, Desembre de 2006.
P. Vinyes: “Alexandre Pech, home d’església”. Dins Sant Andreu de Cap a Peus 404, desembre de 1997.

diumenge, 22 de febrer del 2015

El finançament andreuenc per a les milícies del front d'Aragó


El cop d'estat feixista del 18 de juliol de 1936 fou l'inici de la guerra civil espanyola. A Barcelona les onades del tsunami de l'alçament arribaren el 19 de juliol, quan els elements obrers feia setmanes que les esperaven, coneixedors de les intencions de l'exèrcit espanyol i tensionats pel clima polític irrespirable després de les eleccions d'aquell febrer. De fet, feia dècades que els homes i les dones de les classes populars catalanes i barcelonines vivien cada dia amb la vista posada en l'anhelada revolució, la paraula màgica que els portaria a una vida digna i al somni igualitari: la vaga general de 1902, la revolució de juliol de 1909 i la vaga de la canadenca de 1919 foren algunes de les fites del moviment obrer organitzat, com també ho foren la xarxa d'ateneus i les seves classes nocturnes, l'esperit cooperatiu i les seves iniciatives contra l'especulació en els subministraments bàsics, o l'enquadrament de petits grups organitzats que sobrevisqueren durant la dictadura de Primo de Rivera (1922-1931) amb l'objectiu d'abatre el sistema quan tinguessin prou força. La Confederació Nacional del Treball era el sindicat majoritari, i podem afirmar que, en aquells anys, era el més gran d'Europa de caire anarquista.
 
Així doncs, el mateix fil que unia les dones que s'alçaren contra la competència deslleial de les manufactures tèxtils de l'església durant la revolució de juliol de 1909 (també coneguda com Setmana Tràgica) i les que s'organitzaven per aturar desnonaments a la Barceloneta l'any 1933 era el fil que seguia estirant-se quan, el juliol de 1936, els homes i les dones organitzas bàsicament a redòs de la CNT aixafaren les voluntats totalitzadores dels militars de les casernes barcelonines després que uns militars feixistes s'alcessin al Marroc contra la democràcia.
Les dècades de militància i d'organització a mig camí de la legalitat i la clandestinitat els havien donat el múscul necessari per activar-se amb més rapidesa que els mateixos governs que, com el de la Generalitat, es van mostrar ineficaços en la gestió del conflicte que va desembocar en la guerra civil.
Les classes populars enquadrades en sindicats aturaren el cop a la ciutat de Barcelona i a partir d'aquest fet s'autolegitimaren per a dur a terme bona part de l'organització social dels barris. Una nova organització assumida com a “conquesta revolucionària” i que arribà en els espais en els que la “vella administració institucional” restà afeblida, precisament per la seva actuació aquells dies de juliol.
No podem parlar de duplicitat de poders sinó més aviat de dualitat de funcions: organitzacions i administracions que funcionaren en paral·lel però que ocuparen espais diferents. La lluita que duria a terme la Generalitat i els seus al·liats per recuperar els espais de poder ocupats per la CNT i el seu entorn culminaria amb els fets del maig de 1937, quan podem donar per acabat l'experiment revolucionari a Barcelona, un dels llocs del món on havia arribat més lluny.
Sant Andreu de Palomar, anomenat aquells anys Harmonia de Palomar per tal de palesar el nou poder revolucionari, fou un dels escenaris d'aquesta pugna, que tingué en els subministraments bàsics i en la lluita contra el feixisme les seves primeres puntes de llança. Així, els elements obrers s'organitzaren en comitès revolucionaris i organitzaren les primeres columnes que volien dirigir-se a Madrid per fer front a les tropes dels militars sollevats. Des de Sant Andreu desenes d'homes i de dones agafaren les armes i, empesos pels ideals revolucionaris i antifeixistes pujaren als camions que els havien de portar a la capital de l'estat espanyol. La majoria no hi arribà en primera instància ja que, o bé moriren al front d'Aragó o, els que sobrevisqueren, foren conduïts a altres focus bèl·lics.
La gent que es quedà a la rereguarda fins que les institucions burgeses (seguint el llenguatge revolucionari) regularitzaren la situació, reberen la visita dels recaptadors del Comitè Revolucionari de Sant Andreu que obrí una subscripció popular per finançar, abastir i pagar les milicies amb els propis mitjans.
Els comitès revolucionaris eren els organismes de poder popular que s'establiren a les barriades barcelonines. Provenien dels comitès de defensa que la CNT mantenia en la clandestinitat per tal de preparar la revolució, com cèl·lules actives que havien de fer-se públiques quan fos oportú. La derrota dels feixistes el 20 de juliol de 1936 fou l'oportunitat esperada. Així, els homes organitzats en els comitès de defensa juntament amb altres elements obrers, sindicals i menestrals estructuraren els comitès revolucionaris que tenien per objectius incautar edificis per la instal·lació de la seva seu i magatzem de proveïments; registrar edificis privats per requisar armes, aliments, vehicles, etc., i custodiar-los; detenció de sospitosos; instal·lar centres de reclutament per a les milicies, així com finançar-les, abastir-les i atendre els milicians en els seus permisos; custòdia d'armes i implantació de l'impost revolucionari i la seva recaptació.
Justament a Sant Andreu tenim localitzats uns 300 documents d'aquest impost revolucionari (que sapiguem és la col·lecció més important de Barcelona), que van des del 28 d'agost de 1936 fins el 30 d'octubre. L'activitat fou, doncs, intensa, i es recaptaren 4.395 pessetes, amb contribucions que van des de les 500 pts. (Ramon Sarget), 200 pts. (Pedro Huet), 100 pts. (Juan Raspall, Esteban Prat, Valentí Iglesias, Benito Ferrer), 75 pts. (José Feliu)... i una gran quantitat de contribucions modestes, entre 25 i 2 pessetes.
Els documents són fulles que ténen dues parts. Al capdamunt, ocupant la major part de la fulla, hi ha l'escrit que motiva la recaptació redactat amb un llenguatge molt propi de l'anarquisme del moment i fent una crida a la solidaritat per a la lluita contra el feixisme. Seguidament, i separat per una línia contínua hi trobem pròpiament el rebut, amb espais per la data, la firma, els noms i la quantitat donada. 
Aquest és el text de la carta. Com podem llegir, es prioritza indiscutiblement la batalla contra el feixisme a la revolució (contradint la tesi popular que repeteix incansablement que els anarquistes volie fer la revolució i la guerra al mateix temps):

“C.N.T-F.A.I.-A.I.T.

Calle San Andrés, 146
BARCELONA
Ciudadano:
Nuestros hermanos días há que luchan en tierras lejanas ofreciendo su sangre y hasta sus vidas, para abatir ese fétido pulpo del FASCISMO que con sus diversos y a cual más infame tentáculo pretende estrujar al proletariado.
Estas vidas ofrecidas en defensa de la libertad y derechos de la clase productora reclaman tu desinteresada cooperación hasta el final de la lucha que resplandecerá el Sol de la JUSTICIA E IGUALDAD que todos disfrutaremos con igual derecho.
La C.N.T. y la F.A.I. te invitan y esperan no permanecerás sordo a sus llamadas, a que contribuyas en la capacidad de tus medios a engrosar la suscripción abierta con el fin de que a nuestros bravos y abnegados defensores estén lo mejor equipados para seguir hasta el final esta gloriosa lucha y a que sus familiares y víctimas estén lo debidamente atendidas.”

Com que els rebuts van numerats hem fet l'extrapolació d'allò que es podria haver percebut durant aquests dos mesos, i els nostres comptes ens condueixen a una recaptació de gairebé 22.000 pessetes que s'haurien destinat bàsicament al front, però de ben segur que també al funcionament diari del Comitè Revolucionari. Les dones eren el 26% de les contribuents, els homes el 62%, un 2% de negocis i en un 9% no hi apareixen els noms.
En els rebuts hi apareixen els noms dels recaptadors: Agapito Clemente, Melo, Floreal y Villena. No cal ser especialista per assegurar que aquests homes eren militants de la CNT, segurament vells militants, compromesos, i treballadors d'alguna de les fàbriques instal·lades a Sant Andreu. La seva militància deixà de ser subalterna i passà a formar part de les estructures de poder de la ciutat, una situació inaudita al país. Aquesta nova situació els dotà d'una autoritat que segurament, en alguns casos, utilitzaren de forma coercitiva a l'hora de la recaptació.
Un dels meus somnis com a historiador és descobrir la petja biogràfica d'aquests recaptadors: on havien nascut, en quines condicions, la fàbrica on treballaven, com visqueren aquells excepcionals dies de juliol i quina fou la seva sort un cop acabada la guerra. Potser, aquells dies de juliol, després d'una frenètica i caòtica activitat pensaven quelcom similar al que deixà escrit Garcia Oliver: 

“La meva ment estava alerta. M'adonava que, entre l'ahir i l'avui, s'iniciava una inquietant etapa revolucionària que portaria inesperats plantejaments de problemes que exigirien una ràpida solució i que aquesta hauria de ser original, totalment nova, sense vinculació amb el passat que, en part s'havia enfonsat ja, però que tractaria incansablement de reproduir-se”. 
La urgència, l'originalitat, el passat esfondra't i la por a no dominar la situació. Serien també pensaments que atravessarien les ments de Melo, Floreal, Clemente i companyia?.
El vell somni de la revolució que acabaria amb les desigualtats podia estar-se convertint en realitat i aleshores, les por i els dubtes acompanyarien la motivació per seguir treballant encara amb més dedicació i ara, per primera vegada,  amb una posició preponderant als carrers.
Entre els documents localitzats hi ha alguns que mereixen unes línies pròpies, com la d'Eduard Heredero, el propietari del Bar Versalles, ja aleshores un dels més populars de Sant Andreu i on s'hi congregaven tant els elements obrers i populars com, de tant en tant, membres de la petita burgesia andreuenca. Destaquem que el bar s'havia convertit aquells anys en  un dels punts impotants d'informació car disposava d'una ràdio que a l'estiu instal·laven a la plaça del Comerç, de vegades acompanyada d'un altaveu. Al seu voltant s'hi reunien famílies i es feien rotllanes de veïns i veïnes que comentaven les notícies. Aquells dies de juliol, tanmateix, no hi hagué ràdio i tothom cercà un familiar, un company de feina més o menys implicat que els expliqués el que estava passant.
La contribució d'Heredero és de les mitjanes, i és interessant notar com no va a nom del bar sinó del seu personal.
Un altre rebut que té el seu interès és el de Jaume Cararach, propietari i petit industrial andreuenc, membre d'una de les famílies més influents del conservadurisme lligaire andreuenc, vinculats a la parròquia de Sant Andreu i al Centre Popular Catalanista. El seu germà Josep, regidor de l'Ajuntament i centre de la xarxa conservadora local, hagué d'amagar-se per por a ser assassinat. Així ho explicava a les seves memòries:
"Després, la República ens portà la revolució i començà la persecució de tots els que no pensaven com ells; jo quan vaig veire el caire que prenien les coses vaig marxar de Sant Andreu, i vaig passar uns quants dies a casa del meu germà Damià, després a casa del meu cosí Jordi, després a una casa de la Barceloneta, i finalment a la casa d'en Joan Millet on vaig estar tota la resta de la guerra sense sortir al carrer. A aquesta família i a les demés però especialment a l'última he de fer constar el meu agraïment més profund per les molèsties que vaig ocasionar-los i pel perill a què s'exposarn en el cas que m'haguessin trobat els rojos i m'haguessin reconegut. Afortunadament tots vàrem sortir-ne bé d'aquella temporada d'assassinats i robatoris." I també explica:
"Durant la guerra s'apoderaren del meu pis, em robaren tot el que hi trobaren, excepte les escriptures i alguns diners que vaig emportarme, també s'apoderaren del meu automòbil que, per cert, era nou."


Un altre document interessant és el de Mercedes Carbonell, número 45, a qui es condona la contribució per ser "Pobre", i així s'indica amb una anotació prou explícita. Aquest document ens porta a fer diverses reflexions: sembla que els membres del comitè revolucionari tenien un cens previ dels veïns i les veïnes, és a dir, la feina no consistia en anar casa per casa a preguntar qui hi vivia per extendre el rebut. Al contrari, el rebut ja venia confeccionat, a màquina d'escriure, prèviament, i els recaptadors anaven a les adreces que els indicaven des de la seu del comitè. És indubtable que no es pot pensar que aquesta organització es desfermés a partir del 19 de juliol de 1936: la feina era prèvia, les hores d'investigació s'havien fet anticipadament. Els sindicats estaven preparats.



Per acabar l'article, deixem algun exemple més de rebut i algunes anotacions.
Cladrà, com sempre, seguir investigant.






 
 

diumenge, 4 de gener del 2015

El meu relat de Barcelona


En els darrers mesos he sentit en diversos espais polititzats la necessitat de crear “relats”, és a dir, conceptualitzacions teòriques que serveixin de base per al desenvolupament d'accions polítiques. El que més he sentit és la creació del “relat de Barcelona” com a punt de partida per a projectes municipalistes autodefinits rupturistes. Així doncs, em proposo escriure el meu propi relat de Barcelona, que també hauria de ser una de les bases del meu pensament polític sobre la ciutat. Per començar considero important destacar que cap municipi disposa d'un relat pel senzill fet de ser-ho, sinó que el seu relat és el de les persones que l'habiten i que, per tant, la viuen. En aquest sentit el meu relat no és el propi de la ciutat, urbanísticament i econòmicament canviant en la història, sinó el dels homes i les dones que han propiciat o han patit aquestes modificacions. Entenc que les ciutats, en tant que construccions inserides en un entorn geogràfic sí que poden disposar d'un relat ecològic o de relació amb l'entorn natural, però no pas d'un relat polític que és el que l'acabarà modelant en termes socials.

Tots hem sentit la repetida consigna de la “Barcelona de les persones”, un eslògan buit i propici a les mentides, perquè és extremadament inconcret. “Les persones”. Quines persones? Les que prenen decisions o les que pateixen les conseqüències d'aquestes decisions? Les que no poden dormir pel soroll d'una terrassa propera o les que es beneficien de les terrasses? Les que volen usar l'espai urbà com un lloc per a relacionar-se o les que senzillament ni el veuen? Les que volen fer veïnatge i unir-se per defensar els seus interesos o les que esperen que l'administració els gestioni la seva realitat?

Indubtablement, el meu relat de Barcelona és el que protagonitzen els veïns i les veïnes que volen responsabilitzar-se de la seva vida a la ciutat i participar de la seva construcció per fer-la propera al seu dia a dia. Per a que la ciutat no sigui l'escenari en el que passa la seva vida, sinó que sigui l'espai on es viu i on es fa vida. El meu relat de les persones de Barcelona parteix d'aquelles que en plena dictadura, i conscients de les seves lamentables condicions sortiren de cases i barraques per dignificar els seus carres al marge de les (inexistents) planificacions urbanístiques. I pensant els seus carrers, i vivint als seus carrers prengueren consciència de les deficiències dels seus barris. I pensaren els barris i imaginaren la ciutat.

Per tant, la meva gent és la que no disposava d'accés als (inexistents) mecanismes de presa de decisions i que, tanmateix, decidia. Decidia col·lectivament que necessitaven escoles, clavegueres, llars de gent gran , biblioteques, escoles d'adults, semàfors, etc. Pensar que el teu barri necessita un centre d'assistència social és pensar la ciutat. És entendre que les administracions ciutadanes han de ser un servei per a les persones, i que els veïns i les veïnes són part activa i veritablement decisòria de les polítiques que aquestes apliquin.

El meu relat de Barcelona no parteix dels centres ni de la perifèria. De Sant Just o de Torre Baró. Parteix dels grups socials que es neguen a passar per la ciutat com a simples espectadors de grans esdeveniments o com a usuaris de metros i carrers. Parteix de qui es preocupa per l'entorn perquè el percep com una part de la seva vida i en vol el millor. I desitjant el millor es preocupa, observa, coneix i proposa. El meu relat, ara sí, és el de la ciutat que escolta el que proposa la seva gent.

Ara bé, podem quantificar aquesta gent? Pot ser que el meu relat sigui el d'una minoria dels habitants de Barcelona? No crec pas que sigui una minoria, però tampoc no som majoria.

Més de trenta anys d'ajuntaments democràtics han col·laborat de forma activa i passiva al desmembrament de la consciència ciutadana col·lectiva. Efectivament, també és un eslògan que Barcelona es mou històricament a cop de gran esdeveniment que implica transformacions urbanes i econòmiques. Una afirmació menys mentidera que aquella de la “Barcelona de les persones”, però que també amaga les polítiques públiques engegades per a crear l'hegemonia de la seva bondat i l'interès nul de les administracions per a implicar els veïns i les veïnes en les transformacions dels seus barris.

Un interès, aleshores nul, que no ha deixat de ser-ho. És més, durant els darrers anys ofegar la veu popular ha estat un dels objectius de les administracions públiques. Això ha provocat que, per manca de promoció, la gent que es responsabilitza del seu entorn és cada vegada menys. Però també que cada cop hi ha més sectors socials conscients d'aquesta injustícia i ha començat a rebelar-s'hi actuant en el seu entorn. I quan s'hi actua, de la manera i amb la intensitat que sigui, es modifica.

El meu relat de Barcelona és, doncs, el d'una no-majoria conscienciada i defensora del dret a la ciutat, que creix amb força i que disposa d'una administració que desenvolupa els mecanismes necessaris per socialitzar les decisions que afecten a la col·lectivitat, responsabilitzant la població, on tothom sigui veritablement escoltat i que consideri que cada veí o veïna disposa d'un coneixement necessari per al desenvolupament de qualsevol acció que afecti la comunitat.
El meu relat de Barcelona ha d'incorporar, necessàriament, els diversos relats alternatius que llegeixin de manera diversa la ciutat i la seva vida en ella, i que parteixin de la base que uns pocs, franquiciats d'interesos privats, no poden governar sobre una majoria.