dilluns, 6 d’abril de 2015

Els menjadors populars Durruti, d'Harmonia de Palomar

En aquest article exposem la darrera troballa de l'incansable Pau Vinyes, que nedant en la immensitat de diversos arxius telemàtics donà amb el document de valida l'existència d'una menjadors populars a Sant Pacià durant la guerra civil i el seu nom, fins avui desconegut.

La guerra civil espanyola es va donar en el context de la crisi econòmica global que tingué com a punt de partida simbòlic el crack del 1929 als Estats Units. El mes de juliol de 1936 es pot comptabilitzar un 8,8% d'atur entre tots els treballadors excloent-ne els agrícoles, amb una taxa menor. La major afectació estava en el sector de la construcció i en els nuclis urbans. A Barcelona, que havia patit una gran frenada de les obres generades per l'Exposició Universal de 1929 l'agitació social s'incrementà amb la proclamació de la II República, cosa provocada per unes condicions de vida cada vegada més miserables i per la voluntat declarada del govern republicà de trobar solucions prioritzant la mediació front la repressió.

En aquella època, i després de 7 anys de dictadura no hi havia polítiques socials estatals i la Generalitat de Catalunya no havia pogut desenvolupar cap mesura, per tímida que fos, donada la falta de temps des de l'aprovació de l'estatut d'autonomia el setembre de 1932 per assumir la transferència de competències i la manca de recursos propis (fins aleshores la responsabilitat en temes laborals requeia en el Governador Civil).

Així doncs, el govern de Macià s'hagué d'enfrontar a una complexa situació d'agitació social a les fàbriques. Combinà un discurs paternalista amb algunes mesures reformistes de caràcter molt concret i localitzat per als conflictes que anaven esclatant. El mateix passava a l'Ajuntament de Barcelona, que instaurà un sistema per repartir aliments als aturats i aquell mateix any, el 1931 rebé unes 12.000 sol·licituts diàries. La situació s'agravà amb els governs de Lluís Companys abans i després dels fets del sis d'octubre de 1934.

Les condicions de vida de la classe obrera en esclatar la guerra civil el juliol de 1936 eren veritablement penoses i moltes famílies no podien gaudir de l'alimentació necessària. En molts barris de la ciutat es passava gana i la beneficiència (pública o privada) no satisfeia totes les necessitats. Així doncs, des d'un primer moment la distribució dels aliments va ser una prioritat per als organismes que administraren la vida a la ciutat durant la guerra civil. A aquesta situació cal sumar-hi la dels milers de refugiats i refugiades que arribaven a la ciutat a mesura que les tropes de Franco avançaven en territori republicà.

Els sindicats majoritaris, organitzats en comitès locals de defensa, mostraren una forta implantació en el terreny i una gran dificultat per a coordinar-se, però establiren que un dels seus objectius unitaris era la lluita contra l'especulació dels articles de primera necessitat, la intendència en el seu sentit més ampli garantint l'abastiment general de la població, la creació de menjadors populars, l'aprovisionament de les tropes (en els primers mesos de la guerra), fins la construcció d'escoles, biblioteques, etc.

A Sant Andreu de Palomar, aleshores anomenada Harmonia, teníem documentada fins fa poques setmanes l'existència de 3 menjadors populars, i ens havien explicat desenes de vegades l'existència d'un quart a la parròquia de Sant Pacià, però no disposavem de la garantia documental. Dels que sí que en teníem són el menjador del carrer Gran de Sant Andreu (aleshores Eugenio Parareda) número 176, seu del CASI, amb capacitat per a 900 àpats diaris; el menjador infantil del carrer Pons i Gallarza 58, al Casal Catòlic; i un altre també infantil en el número 3 del mateix carrer, a la seu del “casino dels rics”. Els darrers instal·lats després de l'expropiació d'aquestes entitats de caràcter conservador.


El menjador de Sant Pacià

Fa anys que en vaig sentir a parlar per primera vegada, i la història era: a finals de juliol de 1936 una colla d'incontrolats es dirigeixen cap a la parròquia de Sant Pacià per cremar-la, com ja havien fet unes dècades abans durant els fets de juliol de 1909. Aleshores el rector mossèn Alexandre Pech, advertit de la calamitosa visita, surt de les seves estances, i a les portes de l'església insta els visitants a no pendre-hi foc i aprofitar la construcció per a fer quelcom de profit, com un menjador per a la gent pobre. I dit i fet: l'acord posa en marxa la maquinària revolucionària i els anarquistes munten el menjador proposat. Poc després Alexandre Pech fugiria cap a Burgos, i allà fou un dels signants de la carta que Francesc Cambó féu arribar a Francisco Franco com a mostra de suport.

Aquesta història, que evidentment pot ser certa, també podria ser matisable en el sentit que com que la instal·lació de menjadors populars era un objectiu dels comitès de defensa des d'un bon principi també podríem pensar que la intenció de la colla d'incontrolats sempre havia estat justament usar la gran nau de l'església per a usos socials, i no pas cremar-la. Mai no podrem saber quina és la veritable història, però aquesta ens donava la primera evidència de l'existència d'aquests menjadors.

Amb el temps aparegueren unes altres evidències, ara físiques: si observeu els laterals de la porta d'ingrés del carrer, la que porta salvats uns graons al rebedor, hi veureu dues pintades. Es veuen més clares després que hagi plogut. Al lateral esquerre s'hi llegeix FAI i al dret CNT. Aquestes pintades (de les que podeu veure fotos al costat del text. A la primera hi diu FAi i a la segona CNT), per molta pintura que s'hi acumuli, acaben apareixent sempre, un dia o un altre, pel desgast provocat pel sol, el vent i la pluja. I perquè? Perquè estan pintades amb quitrà, que s'exhibeix tossudament. A Barcelona hi ha diversos exemples d'aquestes pintades: la que rebatejà la plaça de Sant Josep Oriol per plaça del Milicià Desconegut i la que substituí el tradicional carrer de Sant Miquel, de la Barceloneta, pel carrer de Miquel Pedrola (militant del POUM mort al front). Què hi feien, les sigles de la FAI i la CNT, a les portes de l'església? Potser publicitava els responsables de l'equipament de l'interior, els menjadors.

Una segona evidència és força més subtil i, com en l'anterior ocasió, l'acompanyem d'algunes fotografies casolanes. Damunt de la porta hi trobem quatre forats amb falques de fusta dibuixant els quatre extrems d'un rectangle en el que hi hauria d'anar un cartell. I damunt del cartell la connexió elèctrica d'un llum. Perquè es necessitaria posar un rètol a la porta d'una església? Potser per indicar un nou ús, no habitual, com el de menjador popular.

Absolutament convençuts per la història explicada per diverses veus que asseguraven la presència dels menjadors a Sant Pacià i per les suposades evidències físiques, encara mancava la validació documental: fins el moment no hi havia ni un sol document que n'acredités l'existència. És cert que els historiadors andreuencs ho donàvem per fet, però sense un document no podíem garantir al cent per cent que la història fos veritable, entre d'altres coses, perquè mai no hem parlat amb una persona que hi hagués entrat, hi hagués menjat o hagués col·laborat en la seva organització.

Així doncs, buscàrem. I cada vegada que entomàvem documents de l'època teníem el secret neguit de descobrir el nom dels menjadors. D'acord, eren uns menjadors populars, però quin seria el seu nom? De la mateixa manera que el carrer on encara avui hi ha la parròquia canvià de nom l'any 1937: del carrer de les Monges passà a dir-se d'Elisa García, quin nom tindrien els menjadors?

I fou precisament el nom d'Elisa Garcia el que alertà en Pau Vinyes quan llegí aquest document cercant documentació per a una biografia de l'Hilari Salvador en el seu fons.  
En transcrivim les primeres frases: “A la ciutat de Barcelona, a les 10'30 del dia 15 d'octubre del mil nou-cents trenta-set, es personen als menjadors populars “Durruti” situat al c. Elissa Garcia, nº 27”... Aturem la transcripció! Carrer Elissa García 27? Això es correspon amb l'actual parròquia de Sant Pacià. Per tant hi hagué menjadors i el seu nom fou ben revolucionari (i poc original aleshores): Durruti.
Seguim la transcripció:

“A la ciutat de Barcelona, a les 10'30 del dia 15 d'octubre del mil nou-cents trenta-set, es personen als menjadors populars “Durruti” situat al c. Elissa Garcia, nº 27, els ciutadans ramon Blasi i Rabassa, en representació de la Direcció General d'Assistència Social de la Generalitat de Catalunya; Joan Lahoz Calpe, en representació del Comissariat d'Assitència als Refugiats; i Francesc Imbern Cutchet, en representació de la Conselleria-Regidoria d'Assistència Social de l'Ajuntament de Barcelona, i en compliment d'allò que disposa l'atricle segon del Decret dat 8 del corrent de la Conselleria de Governació i Assistència Social de la G. de C. al D. O. de la G. de C. del 12 del mateix mes, procedeixen a traspassar el referit establiment, amb tots els mobles i utensilis, al representant de l'Ajuntament esmentat, sota la cura i la responsabilitat del qual organisme funcionarà d'ara endavant.
En fe del que anteriorment consta, signen els referits representants aquesta acta per quadruplicat”.


Aquest document ens garanteix la presència dels menjadors populars a Sant Pacià i ens dóna algunes pistes del perquè de l'absència de referències documentals: no va ser un equipament públic, ni municipal ni de la Generalitat, fins l'octubre de 1938. Des de la seva institució fins aleshores va ser un equipament autogestionat pels comitès de defensa locals, i per tant formava part de l'organització paral·lela que els sindicats havien creat com a resultat del que anomenaven “conquestes revolucionàries” i que es basava en la convicció que havia estat el poble armat i organitzat per ells els que havien derrotat el feixisme el 19 de juliol de 1936 als carrers de Barcelona. Els fets de maig de 1937 havien posat fi a l'existència d'aquestes administracions paral·leles.

La descoberta del Pau ens ho deixa ben clar. Durant la guerra a Sant Pacià hi va haver uns menjadors populars gestionats primer pels comitès de defensa locals i després per la Generalitat i l'Ajuntament: els menjadors populars Durruti, del carrer Elissa García número 27. A Harmonia de Palomar.



Bibliografia

Balcells, Alberto: “Crisis económica y agitación social en Cataluña (1930-1936). Barcelona: Ediciones Ariel, 1971.
D.A: “Sant Andreu de Palomar, més que un poble”. Barcelona: Vers.Art, 1998. Els articles sobre la guerra civil els vam redactar en Joan Pallarès i en Jordi Rabassa.
J.M. Martí Bonet: “El martiri dels temples a Sant Andreu de Palomar de Barcelona (1936-1936)”
G. Rifé i J. Rabassa: “Les casernes de Sant Andreu, 19 de Juliol de 1936”, dins de Sant Andreu de Cap a Peus 513, Desembre de 2006.
P. Vinyes: “Alexandre Pech, home d’església”. Dins Sant Andreu de Cap a Peus 404, desembre de 1997.

1 comentari:

Joaquim Pisa ha dit...

Bon dia Jordi,

Tens informació sobre la cantina infantil pel repartiment de llet que durant la guerra van organitzar i mantenir els quàquers a la planta baixa de l'edifici municipal on actualment és troba la seu del Districte, a la pl. Orfila?

Sembla que va ser una de les 3 ó 4 que van funcionar a Barcelona, i que incorporava tecnologia força avançada per l'època.

Penso que caldria algun reconeixement públic per aquesta gent i la seva tasca desinteressada amb els nens i nenes de Sant Andreu i els refugiats.

Salutacions cordials

Joaquim Pisa