divendres, 1 de setembre de 2017

Textos arrel del 17A



Aquests dies m’he sentit bloquejat per escriure. La tarda del 17 d’agost ha tingut conseqüències personals inesperades. I tanmateix vaig penjar tres textos a facebook per compartir pensaments, dolor i experiències. En aquest post els recupero sense modificar.

Avui he tornat a tenir cura de les flors - 24 d'agost
Avui he tornat a tenir cura de les flors. A casa tenim cinc plantes que van quedar desguarnides després de les vacances d'estiu. No les havia tocades des de dijous. Avui he tornat a tenir cura de les plantes de casa: les he observades amb atenció, he podat les branques més seques per protegir les més delicades, he revisat les més febles, he acaronat la seva fragilitat i les he regades amb la consciència de protegir-los les vides. Avui ja he tingut cura de les nostres flors.
No tinc por - 25 d'agost
No tinc por. El lema de la manifestació de demà és una declaració d’intencions valenta i necessària. Un acte de reafirmació contra totes les violències. Però al mateix temps, és una façana que m’esgarrifa perquè jo sí que tinc por. A una setmana (de dies que semblen dècades) dels atemptats em posiciono fervorosament al costat de la pau, la solidaritat i els valors de l’internacionalisme més fraternal i, tanmateix, el meu món ja ha canviat. El meu barri, els meus carrers, les meves rambles, la meva vida i la meva feina mai no seran les que eren fins el 17 d’agost a mitja tarda. Durant aquests dies inacabables no he sabut com es podia viure amb el dolor i ara he d’aprendre a conviure amb la por. He tingut l’oportunitat de parlar amb moltes persones que van viure la tragèdia en primeríssima persona i tenen por, i reaccionen amb angoixa quan caminen per les rambles plenes d’espelmes, o quan senten un soroll brusc i inesperat. Les seves vides han canviat. Estic en procés de modificar de la meva manera d’entendre la ciutat? Només pensar-ho em fa por. I malgrat tot, no tinc cap por del terror i demà seré a la manifestació, de blau. Ens veiem!

Recollida artesanal – 29 d’agost
Ahir a la nit vaig poder participar en el dispositiu de recollida dels memorials de les rambles, conjuntament amb una trentena de persones de diversos organismes de l'Ajuntament de Barcelona encapçalats i dirigits pels tècnics dels arxius municipals i del Museu d'Història de la Ciutat (MUHBA). La recollida ha estat dissenyada amb el màxim de respecte per totes les expressions espontànies que s'han dipositat durant aquests dies en el passeig, per les víctimes i les seves famílies i per les persones que hi han participat, trobant l’equilibri entre la cura emocional i el rigor metodològic. Es va preparar des del dia després de l'atemptat, amb un equip gràfic que ha documentat amb fotografies i vídeos tot el que es donava al carrer, i amb un altre equip d'arqueòlegs que han realitzat l'alçat topogràfic (com si es tractés d’un jaciment arqueològic) que és el que ens ha permès fer una recollida ordenada, i protocol·litzada classificant els elements segons diverses tipologies espai per espai. Es van comptar fins a 131 memorials, que ja formen part de la nostra memòria popular. Passaven pocs minuts de quarts de deu del vespre quan els tècnics, molts amb els ulls plorosos de l’emoció i molts nervis continguts, van començar a classificar els primers objectes i el torrent de silenci es va trencar amb un aplaudiment sòlid i ferm i alguns crits de “No tinc por”.
A nivell personal va ser un nou moment de repunt emocional, com d’altres que he viscut més o menys conscientment aquests dies -n'hi ha hagut tants!-, i tanmateix, va anar acompanyat d’estranyes sensacions de profanació i de tancament. L’aplaudiment inesperat em va aclarir la situació: es tractava d’una actuació necessària, executada i pensada fins a l’últim detall, de factura artesana i que havia de representar l’inici del tancament d’aquesta muntanya russa emocional.
Aquesta és la gravació que m’ha semblat més emotiva de la recollida. Pitjeu aquí


dissabte, 15 de juliol de 2017

Li diuen turismefòbia però no ho és

Aquest article es va publicar al Catalunya Plural el 28 de juny de 2017. Hi pots accedir pitjant aquí.
En aquest enllaç el tens traduït a l'anglès.

Una nova paraula s'ha apoderat de l'actualitat municipal barcelonina: la turismefòbia. Des de fa uns mesos la turismefòbia és la paraulota que diversos sectors de la política i dels mitjans de comunicació usen com a arma llancívola contra els moviments socials i els partits polítics que posen en qüestió el model econòmic barceloní basat en la mal anomenada indústria turística i les seves repercussions en l'accés universal al dret a la ciutat.
L'ús de la “turismefòbia” vol instal·lar un estat de la qüestió criminalitzador d'aquesta crítica, situant-la en els imaginaris majoritaris com una mena de racisme cap a les persones que visiten la ciutat. Voler equiparar, ni que sigui de manera subconscient, turismefòbia i racisme és d'una irresponsabilitat mediocre que, al mateix temps, denota la derrota dels qui s'han hagut d'inventar la paraula. Perquè són els mateixos que avisaven als qui fèiem aquesta crítica que prendre mesures de regulació aturaria l'economia i paralitzaria la ciutat des del punt de vista econòmic i laboral. Aquest discurs, basat en la suposadament indiscutible lògica de l'economia productiva, segueix vigent. És el discurs del liberalisme de sempre, del turisme com una activitat innòcua i bonista, que s'ha apartat temporalment quan se n'han inventat un altre (germà) que vol apel·lar les consciències i dispara cap al món de les emocions, la turismefòbia.
En diuen turismefòbia però segurament no saben què volen dir. Li diuen turismefòbia per manca de discurs i per amagar el suport (més o menys efusiu) als sectors econòmics que limiten el dret a la ciutat dels barcelonins i les barcelonines. Li diuen turismefòbia per debilitar el govern municipal, criminalitzar els moviments socials més actius i radicals i alliçonar els veïns i les veïnes que no estan enxarxats. Li diuen turismefòbia per instal·lar un “meme” col·lectiu per llançar per les xarxes, per vomitar als mitjans de comunicació.
Criticar, problematitzar i rebutjar el model econòmic barceloní basat en la liberalització dels negocis que giren al voltant del turisme no és una cosa d’odis ni d’afectes. És una qüestió de drets: bàsicament de dret a l’habitatge i dret a la ciutat.
Criticar el turisme com a model econòmic hegemònic és reclamar una ciutat justa i equilibrada, és demandar uns barris poblats, és exigir limitacions en els preus dels lloguers, és denunciar l’especulació en locals comercials i llicències d’activitats, és denunciar els mercats negres de pisos dedicats al turisme que expulsen les famílies amb rendes més baixes, és cridar que volem habitatge públic i assequible, és conjurar-se per aconseguir uns carrers i unes places que no estiguin saturades pels visitants, és un lament pels veïns i les veïnes que han despoblat els nostres barris.
Li diuen turismefòbia però no ho és: és reivindicació conscient del dret a la ciutat.

diumenge, 23 d’abril de 2017

El Cinc d'Oros, la memòria i Can Felip



Diuen que el rei espanyol considera que la substitució de noms monàrquics dels carrers de les ciutats són fruit de la decisió política d'un govern temporal i que la pervivença i la solidesa de la institució que encapçalen farà que, tard, o d'hora, el canvi es reverteixi i es torni a la normalitat que no hauria d'haver-se ultratjat mai. Però el rei s'equivoca quan els actes no són simples canvis de noms sinó que formen part d'una sèrie d'accions que trenquen de facto amb el relat tradicionalment hegemònic i entronquen directament amb el fil de la memòria popular local. Els canvis de nom ressignifiquen el nostre espai públic i han vingut per quedar-se. El Cinc d'Oros és un dels exemples més evidents amb la instal·lació de les taules de memòria que expliquen el procés d'urbanització de la plaça, la història del «llapis» i dels fanals monumentals de Falqués.

Els meus avis paterns, l'Agustí i la Maria, havien nascut a sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar, en dos pobles del Pla de Barcelona que el 1897 s'havien agregat a la gran ciutat. Amb l'annexió s'hagué de revisar el nomenclàtor i eliminar les repeticions. Es tractaven bàsicament de noms de sants. A Sant Andreu de Palomar la tasca es feu a partir de 1905 i fou encapçalada pels sectors intel·lectuals conservadors. Malgrat que els meus avis havien nascut algunes dècades després de l'annexió seguien anomenant els carrers tal i com s'havien dit sempre. A casa sabíem que quan ens deien, per exemple, Sant Llorenç, Santa Teresa, Sant Antoni o Santa Rosa volien dir Pons i Gallarza, Montpeller, Rubén Darío i Neopàtria. La geografia que servaven en el seu llenguatge quotidià era la geografia popular. La que no entenia de modificacions administratives i conservava la parla de les classes populars. Aquesta duplicitat de noms era habitual a casa, i no representava cap confusió, perquè malgrat que els seus néts no compartíem l'experiència vital del Sant Andreu-poble, de l'antagonisme quotidià entre la ciutat i el poble, sí que compartíem l'experiència que ens transmetien, precisament, amb el llenguatge. Quan els nostres avis ens explicaven que s'havien trobat amb la Pepita al carrer del Pilar (Coroleu) ens transmetien la memòria d'un Sant Andreu que havia estat poble. Això ha conformat la nostra identitat i la manera, també, de viure i d'entendre la ciutat.

La càrrega cultural d'aquesta transmissió anava molt més enllà d'una geografia, perquè remetia a una història de xoc de móns: la nova ciutat vers el món local, a mig urbanitzar i a mig industrialitzar, l'homogeneització vers la diversitat... i també anava més enllà de Sant Andreu. Com que la memòria és selectiva, recordo especialment dues geografies no oficials transmeses quotidianament: el carrer «Farnandu» (ho escric com ho pronunciàvem) i el Cinc d'Oros. Tant un com l'altre remetien a uns paisatges i una llengua popular, no oficial i transmesa oralment, que és com les classes subalternes transmetem les memòries.

M'emociona molt íntimament el canvi de nom de la plaça de Joan Carles I. I no ho fa tant per l'eliminació del Borbó del paisatge urbà barceloní (que també) com pel reconeixement de la parla i la cultura populars de la nostra gent, dels nostres avis i àvies. Oficialitzar el Cinc d'Oros, i fer-ho amb aquesta grafia: oros, és dignificar la memòria que tantes i tantes vegades ens ha estat negada, i és portar a la pràctica polítiques públiques de memòria inèdites i duradores.

M'emociona pensar que els meus avis, l'Agustí i la Maria, somriurien burletes. I qui sap si potser seguiriem rient en recordar que les classes populars barcelonines quan anem al lavabo diem que anem a Can Felip, i alguns, els dies de Festa Major, anem a Can Felip Quint.




diumenge, 12 de març de 2017

Memòria, present i futur a Ciutat Vella

Aquest dimecres 15 de març el Districte de Ciutat Vella i la Taula de Memòria Històrica i Democràtica de Ciutat Vella han organitzat un acte en record de les víctimes dels bombardejos de la guerra civil al Districte. És el primer acte organitzat per la Taula, formada per entitats socials, de memòria i partits polítics de Ciutat Vella. El títol de l’acte, “Memòria, present i futur” denota la voluntat de la Taula i, per extensió del govern del Districte, de superar la mirada sentimental i innòcua sobre el nostre passat per apostar, en canvi per la generació de polítiques memorialístiques que vertebrin èticament el nostre present sobre les bases de la solidaritat, l’antilimilitarisme i l’antifeixisme i marquin les línies que construeixin un futur lliure de totalitarismes. 

Per contextualitzar l’acte, que compta amb la participació d’alumnes i professorat de l’Escola de Sant Felip Neri i d’Altra Memòria, de l’Associació Altra Itàlia, que treballa la dignificació de la memòria dels bombardejos italians sobre Barcelona, cal explicar perquè hem triat aquesta data i perquè fem la commemoració a la placeta de Manuel Ribé.
Hem triat la data del 15 de març perquè és la vigília de la sèrie de bombardejos més mortífera que ha patit mai la ciutat de Barcelona: des de les 10 del vespre del 16 de març de 1938 fins les 3 de la tarda del dia 18 foren assassinades, segons dades oficials de la Generalitat d’aleshores 875 persones, entre les quals 118 nens. Malgrat això, el ball de xifres sembla que ha quedat fixat en 979 morts a tota la Ciutat, dels quals algunes desenes a Ciutat Vella, al mercat de Santa Caterina (incendi), Claveguera 16 i 18, Riereta 21, Hospital 79, 91 i 103… Ferran Soldevila escrigué que “no es pot pasar pel carrer de l’Hospital a causa dels enderrocs produïts pel bombardeig”, i Josep Miracle: “(…) una explosió inenarrable es produí sota mateix del meu despatx, a la cruïlla del Carme i Egipcíaques, seguida d’un núvol de fum i un xiscle estrident, esgarrifós que sortí de totes les gorges dels infants que hi havia dins l’escola Milà i Fontanals. (…) Vist el desastre de part de dintre, i salvant tots els obstacles, vaig sortir al balcó. Dins l’Escola Milà i Fontanals el silenci era impressionant. El sòcol de l’edifici apareixia com rosegat pels impactes de l’explosió. Al llarg d’aquest sòcol hi havia sis persones ajagudes: un noi i cinc cossos grans. Eren morts. (…) El forn de la cantonada quedà desfet; la metralla hi entrà directament per la porta, i segà tantes vides com persones hi havia a dins, sobretot dones”. Memòria.

També calen unes ratlles pel que fa a l’emplaçament de l’acte. Si bé el bombardeig que ensorrà l’edifici construït damunt del que avui és la placeta de Manuel Ribé fou el 30 de gener de 1938, hem cregut adient fer aquest acte aquí perquè aprofitem per dignificar la memòria d’aquell bombardeig situant una placa que serà ben visible front la intervenció que es va fer el maig de 2015 i que podeu veure en la següent fotografia: la petita placa que recorda a les víctimes és diminuta, del mateix color que el paviment i, a més, sovint s'hi emplacen taules de les terrasses dels bars veïns.
A més de modificar la placa per donar-li tota la visibilitat que mereix, hi hem canviat també el text. A la placa de 2015 hi diu: “En aquest indret hi havia la casa del carrer Sant Domènech, 11 on van morir setze persones en el bombardeig franquista del 30-1-1938". La correcció vol recordar que les persones no van morir sinó que van ser víctimes dels bombardejos, i que els bombardejos tenien un autor. Cal explicitar-lo: l’aviació feixista italiana, aliada de l’exèrcit franquista. Cal posar noms als botxins. Les polítiques de memòria han de recordar i homenatjar les víctimes, però també evidenciar a l’espai públic qui van ser els responsables dels assassinats. Per aquests motius, malgrat el desajust de les dates, l’homenatge es farà en aquest espai de memòria del nostre Districte.

El record de dimecres, “Memòria, passat i present” és, abans que res un homenatge a unes víctimes innocents, una abraçada fraternal i consoladora a les seves famílies; és un clam per la justícia, per reivindicar-les com a víctimes polítiques; també és un acte de reparació: rescatar-les del pou de l’oblit i el silenci (a ells i als seus familiars); és una crida contra el feixisme, contra l’homofòbia, contra el racisme, contra la indiferència per la situació del dèbil; és un crit ferm i unànime contra les guerres del present i contra els bombardejos indiscriminats; i finalment és una eina constructora de consciències crítiques amb la nostra societat, de persones que assumeixin l’encàrrec de no permetre que mai més, mai més, les actituds feixistes caminin amb impunitat pels nostres carrers. Per això és la participació dels joves de l’Escola de Sant Felip Neri. Aquí és on rau la veritable importància de la memòria: en la capacitat que tinguem per transmetre-la a la nostra joventut com l’arma que consolidi el nostre compromís per fer un món millor.

Totes les dades i textos han estat extrets de Villarroya i Font, Joan: "Els bombardejos de Barcelona durant la guerra civil (1936-1939). Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1981.