Aquesta setmana ha estat molt dura a Ciutat Vella. Teníem anunciats 21 desnonaments, i s'han aconseguit solucions satisfactòries en tots menys amb un que es va executar usant els mossos d'esquadra per apartar els veïns que s'hi oposaven. Va ser dilluns. Dilluns va ser un molt mal dia, si bé hi ha bones perspectives per oferir ràpidament una alternativa digna per a la família desnonada.
Una de les estratègies més versàtils dels polítics és amagar la informació. Callant i mirant cap a una altra banda no es posa el focus d’atenció allà on precisament no vols que es dirigeixi. Això ha passat en aquesta ciutat des de fa dècades amb el drama de l’habitatge. Una de les primeres coses que vam demanar quan vam arribar al Districte van ser les dades de desnonaments del darrer mandat. No n’hi havia. No n’hi ha. De fet, no n’hi ha fins a maig de 2015.
L’Ajuntament de Barcelona no es caracteritza per una sistematització de les dades, i a Ciutat Vella ens van explicar que en el darrer mandat es treballava contra els desnonaments des de l’Oficina de l’Habitatge i les unitats territorialitzades de serveis socials però que només arribaven al Districte i a Regidoria, és a dir, a l’aparell polític que impulsa els eixos estratègics del mandat, quan n’hi havia hagut algun de mediàtic. Aleshores, quan la família ja era desnonada, a posteriori, es feia un recull de premsa per a la Regidora. Ras i curt: un govern que mai no va tenir Regidoria d’Habitatge només tenia interès en la possible repercussió en l’agenda mediàtica.
Nosaltres, en canvi vam començar a treballar setmana a setmana per analitzar tots els llançaments previstos juntament amb l’OH i Serveis Socials, i vam incorporar un servei nou, el Servei d’Intervenció en cas de Pèrdua d’Habitatge i d’Ocupacions (SIPHO) per ser més proactius en l’anàlisi i més àgils en la cerca de solucions. A més, el nostre compromís contra els desnonaments ha inclòs la serva visibilització (si calia i els implicats ho han permès) mitjançant l’altaveu de la Regidora del Districte i la presència en els llançaments que ho considerem oportú per arribar a acords i evitar l’expulsió dels veïns i les veïnes. En paral·lel, des de la Regidoria d’Habitatge, tot i no tenir la majoria de les competències, s’han dut a terme una sèrie de mesures per tal d’incrementar el parc d’habitatges públics, amb una despesa de gairebé 23 milions en compres a Ciutat Vella, augmentar els supòsits d’inclusió a la mesa d’emergències (que és un consorci amb la Generalitat), incrementar dels ajuts des de serveis socials, etc.
En cada Plenari del Districte explicitem en un informe el nombre de llançaments anunciats en els que hem intervingut, i la seva resolució (si n’hi ha). Aquest informe el podem llegir en positiu: intervenim en tots els casos de llançament, arribem més lluny del que mai no s’havia fet, argumentem davant de les comitives judicials, intercedim amb les propietats, seguim els casos més complexes, empoderem a les famílies, els expliquem els possibles recursos i alternatives; però també es poden llegir en negatiu: no aturem tots els desnonaments, les famílies segueixen patint, no hi ha prou habitatge social al Districte ni a la ciutat, els tràmits administratius són complicats i lents, i un llarg etcètera. Totes dues lectures són vàlides. El que no val és que algú digui que no s’està fent res. Que no n’hi ha prou, que se segueix desnonant, que hi ha pràctiques abusives, que no arribem arreu i que se segueix patint, malauradament, és veritat.
Pel que fa al Districte de Ciutat Vella, durant el 2017 i fins el 30 de novembre s’han treballat 512 casos de desnonaments anunciats, majoritàriament de lloguers. No m’atreveixo a fer una hipòtesi dels casos en els que es podria haver treballat entre el 2009 i el 2014, posem per cas (1.000 anuals?). D’aquests 512 casos, 348 s’han obert en l’any 2017 i han afectat a 866 veïns i veïnes (555 del Raval; 191 de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera; 62 de la Barceloneta i 58 del Gòtic), dels quals 309 són menors d’edat. S’ha treballat en tots de manera individualitzada, analitzant i gestionant-los en funció, també, del tipus de propietat. En aquest sentit el percentatge de petits i grans propietaris és similar.
Respecte a les sortides, els nostres objectius són diversos i els podríem resumir en cercar la solució més adient per a cada cas. En alguns serà facilitar la sortida perquè l’habitatge està en mal estat o per no perjudicar a petits propietaris amb vides (també) precaritzades i en d’altres serà el manteniment a la casa de la que volen ser desnonats, ja sigui per pràctiques abusives, perquè són grans propietaris o situacions d’alta complexitat social. Per a aquesta segona opció es busca arribar a acords o guanyar temps per accedir als ajuts de les administracions i quan es busca la sortida es fa, sempre, d’acord amb els implicats. En aquest sentit en el 2017 s'han conclòs (no “solucionat”) 182 casos. Majoritàriament les alternatives les han trobades els mateixos desnonats, cosa que sempre és menys traumàtic i més proper, mobilitzant i implicant la família o la xarxa de suport. En 28 casos s’han pogut atorgar ajuts per al pagament dels lloguers; en 26 casos s’ha trobat un habitatge alternatiu a través de la mesa d’emergències; en 16 més mitjançant recursos habitacionals temporals, com pensions o apartaments; en 2 ocasions hi ha hagut reallotjament a través de la borsa de lloguers; i en 1 cas els implicats han pogut accedir a un lloguer social. La resta dels casos segueixen oberts.
No som autocomplaents. Mai no farem prou, i tanmateix estem convençuts que hem de seguir fent públiques les dades: la urgència habitacional no s’ha d’amagar. Al contrari, l’hem d’explicar.
La lluita contra l’expulsió de les veïnes de Ciutat Vella no s’atura. La sagnia tampoc. La sensació que mai no en farem prou és un llast que pesa encara més en setmanes com aquesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada