dilluns, 1 de desembre del 2014

Somnis per a un nou llibre


Demà dimarts 2 de desembre presentem amb en Pau Vinyes i en Jaume Domènech l’inici d’una nova aventura: un llibre i una exposició sobre la Segona República i la guerra civil a Sant Andreu de Palomar. Tant una cosa com l’altra es farant publiques d’aquí a un anys, coincidint amb la Festa Major del 2015. Jo treballaré la part de la guerra, i en Pau la de la República.
A poques hores de la presentació del projecte, imagino el llibre que voldria saber fer, i les preguntes que voldria poder contestar. En aquest text noctàmbul tractaré aquests somnis que, per anomenar-los sense poesia, no deixen de ser objectius.
Les primeres setmanes de la guerra civil a Barcelona, i per tant a Sant Andreu, són els moments que més em fascinen. Aquells dies en els que, després d'aixafar el cop d'estat militar, les classes populars barcelonines esdevenen les protagonistes de la història i construeixen una administració i un contrapoder real que vol instaurar les pròpies normes, secularment menystingudes. M'agradaria poder identificar els homes i les dones que contribuiren en la constitució dels comitès de barri, els que expropiaren les entitats i les organitzacions dominants i els que col·lectivitzaren les fàbriques amb més o menys encert. Voldria treure l'entrellat de les firmes que acompanyen els rebuts de les “donacions” per al front i conèixer la seva instrucció, el seu bagatge intel·lectual, les seves militàncies, el seu quefer quotidià. Qui eren aquests Melo, Clemente, Villena que passejaven pel barri recollint diners per a les tropes que els sindicats havien enviat al front?
Quines il·lusions dipositaven en la nova situació política? Quines esperances? Quina ràbia? Quines pors els feien actuar?
I com vivien, aquests, la desaparició, la fugida i, sovint, l'assassinat d'aquells representants del poder de les classes dominants que podem comptar entre les primeres víctimes de la guerra (o de la revolució?) al nostre poble? En quines circumstàncies foren assassinats i per qui? Eren perseguits fruit d'un pla pleestablert o de la fúria del moment?
És habitual llegir a les memòries dels homes conservadors que més tard s'escrigueren d'aquelles setmanes que els carrers s'ompliren de gent estranya. Persones desconegudes. M'agradaria saber com demostrar que no, que no era gent forània, sinó que eren veïns i veïnes de tota la vida que, per primera vegada segurament des del juliol de 1909, tornaven a ocupar carrers i places i esdevenien protagonistes. Homes i dones habitualment enclaustrats dins dels murs d'un taller o d'una fàbrica i que es feren visibles i esdevingueren actors decisors de la política local.
Voldria saber argumentar tot això d'una manera rigorosa i equilibrada, sense caure en els errors de la mitificació o el rebuig.
Voldria poder dibuixar la geografia d'aquells mesos d'autoorganització popular i, sobre un mapa, assenyalar les noves entitats i organitzacions que pretenien crear un món diferent i vèncer el feixisme.
I per a vèncer el feixisme s'organitzaren les primeres expedicions de voluntaris i voluntàries que partiren cap a l'Aragó. Qui conformava les columnes? Quantes dones s'allistaren?. M'agradaria trobar les cartes que l'Elisa Garcia enviava a la seva família i retornar-li la dignitat que li van robar i que s'agreujà durant els 40 anys de dictadura feixista i mentidera. Saber les tasques de l'Elisa a l'Andreuenca, la cooperativa més important que hi havia al poble i la seva formació.
I deixant anar la imaginació, m'agradia localitzar alguna fotografia de l'interior de la parròquia de Sant Pacià convertida en menjador popular o la de Sant Andreu, convertida (segons un relat recent de Salvador Casas) en magatzem de carburants. Què donaria per una imatge!!
M'agradaria saber reflectir com es mereixen els testimonis orals de les persones que ens han explicat les seves vivències. D'aquells nens i nenes que hagueren de viure la por de les bombes, les angoixes de les absències i dels patiments dels pares. Dels senyors i les senyores que 70 anys després han gosat explicar-nos-les amb emoció, però sobretot amb enteresa. M'agradaria saber contextualitzar bé les paraules sobre els seus jocs, les escoles en les que estudiaren, el que menjaven. Al cap i a la fi, aquesta és la part més quantitativament nombrosa de la guerra a Sant Andreu de Palomar: la història de les persones que no participaren directament dels esdeveniments polítics i que en patiren les conseqüències. A les famílies dels uns la fi de la guerra fou rebut com un alliberament i en la dels altres com la fi d'un somni.
M'agradaria saber reconèixer els espais de llibertat que es crearen i les presons de la repressió.
Em caldrà reflexar les dificultats per al subministrament de les matèries primeres i els enfrontaments entre els petits comerciants i les comissions de subministraments que buscaven un repartiment pretesament igualitari i sense la intervenció dels intermediaris (si més no, sobre el paper). Uns enfrontaments que provocaren l'escassetat i la gana, i que agullonaren l'ingeni de les dones per aprofitar els pocs aliments per alimentar les famílies. Però uns enfrontaments que eren també polítics i que enfrontaren l'administració sorgida del 19 de juliol i la pròpia de l'estat: la Generalitat de Catalunya que amb els mesos anà recuperant terreny.
Hauré d'investigar les conseqüències dels fets de maig de 1937 a Sant Andreu. Hi hagué trets al poble aquests dies? Hi hagué empresonats? Com influí als homes (sí, sobretot homes) que encapçalaren els organismes “revolucionaris”: Desaparegueren de l'escena andreuenca o foren reciclats?
I com es visqué la fi de la guerra? La derrota. Caldrà treballar l'inexplorat camp de l'exili andreuenc i el de les famílies que es quedaren a casa i esperaren amb angoixa la tornada de marits i fills del front. M'agradaria poder dibuixar una cartografia de l'exili i la barbàrie nazi; i també una radiografia del febrer de 1939, amb els “ressucitats”, les famílies trencades, la tímida reconstrucció i la repressió, tot i que això ja serà motiu d'una nova investigació.
Molta feina, molta, la que ens ocuparà al Pau i a mi durant els propers mesos. Una aventura apassionant sobre la que avui necessitava escriure quatre ratlles incompletes i inconnexes, entre els nervis de la presentació i la responsabilitat autoimposada de fer-ho bé.

dimarts, 11 de novembre del 2014

La Serra de Cavalls

Són les vuit del vespre.
El milicià es repenja a la paret de la trinxera i prova de reposar. Fa dues setmanes que manté aquesta posició. L'esquena ja s'ha adaptat als bonys que els sapadors van tallar en la roca. Tot i que els seus ossos s'han amotllat al terreny té ferides a les cames, els braços i a la mateixa espatlla.
Li costa restar quiet quan tota mena de bèsties se'l volen menjar, però si es mogués els moros el veurien entre la pobra vegetació. Fins fa quatre dies eren dos. El seu company Severino va morir dessagnat per culpa d'una ferida de quan creuaven el riu. En Severino va gemegar durant hores abraçat al naranjero, cada cop més fluix, cada cop més lent. Al milicià, el lament se li va fer etern i hagués volgut poder sortir del cau per acabar amb el plany amb les seves mans seques. L'hagués matat. Hi ha moments que encara sent el plor. Aleshores, el milicià mira al forat del costat i veu com el seu cos es descomposa. Ni els voltors fan acte de presència. Els que sobreviuen són tan grassos que ja no poden volar.
Des de la mort de Severino nigú no ha pujat al capdamunt de la serra.
El milicià ha perdut la sensibilitat a les extremitats. L'única presència de la seva persona és una tibantor metàl·lica que va del gatell de la metralladora fins darrera l'orella, passant per tots els músculs i les venes del recorregut i que li impedeix tancar l'ull dret, de dia i de nit.
No sent el dolor de les nafres, però els polls, els maleïts polls i la pudor dels companys morts l'estan tornant una nova espècie adaptada al medi entre xafogós i fred de la serra. Per fortuna ahir va ploure i encara pot llepar les parets de la trinxera. Fa dies que menjava pols amb pólvora. Ara que la terra és mullada l'àpat és més consistent.
Fa setmanes, baixant de Lleida, va somiar que li havien crescut arrels a les mans i de mica en mica anaven creixent fins a convertir-se en vinyes. El dolor era intens, els dits adormits aguantaven el pes de la rabassa i els grans de raïm. Les mans vermelles se li reventaven i desenes de cucs feien cap a la fruita i  li mossegaven la carn oberta i roja. N'hi havia que li penetraven a les venes i allà hi deixaven els ous, diminutes esferes blanques radiants, que creixien sota la pell i el tornaven a reventar des de l'interior, per pujar cep amunt. Si no fos per aquest somni, ja s'hauria menjat els polls terribles que li mosseguen la closca ennegrida pel sol i la pols enganxada.
Es recolza a la paret tacada de sang. Sembla que la roca li fa una mica d'espai. Durant una estona els polls han deixat de rosegar-li la pell. Es pixa al damunt amb molt d'esforç - dues gotes -, i per un moment recorda que existeix.
Amb la mà esquerra busca l'entrecuix del trípode de la metralladora. Tanca els ulls i s'hi recrea. Respira tan fondo com pot, que és ben poc.
Quan ressegueix les cuixes de la metralladora evoca les de l'Eva, la noia amb qui va dormir fa unes setmanes.

Aquell dia, a mitja tarda, la columna de l'Exèrcit de l'Ebre va arribar a un poble on els esperaven una dotzena de noies amb garrafes de vi, i quatre velles amb rosegons de coca. El milicià tenia tanta set que va agafar un garrafó i va beure fins que l'estómac li va dir prou. Mai no havia begut.
No recorda quan se li va acostar l'Eva. De fet, no recorda que va ser ell el primer en veure-la. Va anar-la a trobar fent tentines. Portava una faldilla fosca i una camisa que li venia molt gran. Van beure més i es van trobar en una cort de porcs.
L'Eva va entrar-hi primer. Quan el milicià va arribar la va trobar estirada de boca-terrossa només amb la camisa. Tenia les cames primes, el cul magre i els braços escanyolits enganxats al cos. Es va despullar i la va girar agafant-la d'un peu. Li va separar les cames i amb la mà dreta va buscar la tofa de pèls que cobrien el sexe. Va descordar-li la camisa. Havia tingut una pitrera generosa. Li va resseguir les costelles i li va engrapar un pit. Els mugrons eren grans, negres, estaven enfonsats i tenien gust de pinassa seca. L'Eva li va agafar el penis erm i el va conduir al seu sexe rugós. L'apretava contra la única paret que el separava de l'interior del seu cos. El milicià, damunt d'ella, mossegava la terra de fem i empenyia amb força amb els malucs. Finalment la va penetrar. El milicià va fer un crit. Ella un xiscle mut.
Desrpés silenci i alguns cops de maluc.
Li va mossegar els pits, i ella l'orella. Li va fer sang. Quan es va escórrer, l'Eva tenia els ulls tancats i els llavis ensangonats. Volia plorar.
El milicià, exhaust, s'estirà al seu costat i li acaricià la galta lletosa i enfonsada. Ella li agafà la mà i se l'endugué cap al seu ventre. En el viatge li palpà els pits calents, els mugrons atemorits, les costelles suades i sentí l'escalfor plàcida que senten els exploradors quan descobreixen les meravelles de països llunyans.
Així, migabraçats, van somiar que descobrien noves rutes orient enllà fins que els despertaren els crits del manxec, en Severino: "Niño, que nos vamos! Venga catalán!, ¿dónde estás?..."

- Me n'haig d'anar - va dir incorporant-se.

La va mirar. Era ben bé del color del marbre brut, com marronós, i jove. Li va semblar una nena.

- A casa encara hi ha alguna baldana. Si en vols, te les vaig a buscar. Si entro pel darrere la mare no se n'adonarà - va dir-li l'Eva dibuixant un somrís.

- No tinc temps d'esperar. Gràcies!.

Li va fer un petó al front mentre l'abraçava. I se n'anà corrent.

- Por fin, vamos niño - va sentir que li deien mentre es posava bé la faldilla. "Niño", va repetir ella amb veu alta, mirant el sostre.

Amb molt de dolor treu el dit de la mà dreta del gatell de la metralladora. Potser fa tres dies que no la mou d'allà. Un mal intens li recórre l'espinada i llança un gemec mut cap a la plana devastada. La vil·la que té als seus peus respira fumeres negres. La mort en forma de tormenta de bombes hi passa tres o quatre cops al dia des de fa una setmana. 
Amb un gran esforç, el milicià ha aconseguit baixar el braç i ha posat la mà damunt del genoll. Té la metralladora al davant, dempeus, rígida com una dona orgullosa del seu cos, que se sap dominadora.
Que lluny que queda la vida normal, pensa. Quan es va allistar, va fer-ho feliç. A la fàbrica li deien que la lluita contra el capitalisme era la lluita de tots, i que al final triomfarien els proletaris units. Des de la seva posició, més que proletari se sent insecte. Un animal pudent, diminut i inútil per la causa revolucionària. Ara, clos en el seu cau, és incapaç de recordar les arengues de les cuques directores de la revolta amb paraules contundents de lluita a mort contra el feixisme i el capitalisme. Consignes grandiloqüents per un futur més just i solidari en el que no hi haurà rics ni pobres, només animalons com ell, es diu, tancats entre parets de roca tallada a cop de pic.
Sap, però, que insecte o animaló, aquesta és una lluita necessària que viu esperançat. Pel seu pare, que tant ha patit; per la seva mare, que tant ha treballat i que ha hagut de conviure amb les humiliacions dels patrons. "És la lluita final", es diu. N'està convençut.

Tot i la calor, fa setmanes que se sent els ossos freds com vidre dins del cos, a punt d'estellar-se. Fa un llarg somriure quan, en acomodar la mà damunt del genoll no se n'ha trencat cap.
Comença a caure el vespre, que tot ho xopa de por.
Un garbí delicat, vingut de terres llunyanes, terres en pau, li refresca el front. Estranyat i segur d'ell mateix, estira el coll perquè li abraci les celles i els ulls. Vol plorar, però no té llàgrimes. Vol cantar la cançó de la travessa, però no té veu.

- Severino, Severino, sents què diu la garbinada… sents aquesta veu? què… Diu que s'ha acabat la guerra? Tu creus que s'ha acabat la guerra, Severino?- vol dir, però no té paraules.
- No te engañes, esto es el viento del sur. Lo han traído los moros para que saques la cabeza del agujero y verte el blanco de los ojos - diria si no fos mort.
- Va, los moros… si no saben lo que es el aire fresco! En su país todo son montañas peladas y huele a muertos y a infierno.
- Como en nuestra montaña, niño, nuestra montaña sí que huele a muertos y a infierno.
- Severino, cuando acabe la guerra me compraré una cámara de fotos y retrataré a todas las mujeres bonitas que me sonrían. Rambla amunt i Rambla avall, compraré roses i les regalaré. Me afeitaré, me pondré un pañuelo rojo en el cuello y fumaré todo el  día…
- Fuma lo que quieras compañero, pero no te levantes que te vas a romper...
- I em compraré una gorra… sí, pañuelo y gorra. Y otro pañuelo para Eva, y se lo regalaré, y beberemos vino…
- Gorra o sombrero, lo que quieras niño, pero ve con cuidado…
- Sombrero no, que es de señor! Yo soy anarquista!
- ¿Anarquista? Tu eres un ratón en la ratonera. Niño no te levantes…

Empès per la nova vida que li porta el vent de garbí, el milicià planta els peus al terra irregular i força tot el cos per aixecar el cap. L'estómac i el pit, tensos, es queixen del moviment. Li fa molt de mal, però allarga el somriure i obre la boca per enxampar tota la frescor del món.

- Severino, se ha acabado la guerra! - pensa que crida plorant - Severino, se ha acabado. Hemos ganado! Companys, ja està, hem guanyat!

Mira al seu voltant. Els rostres imperfectes dels seus companys recomposen els músculs per dibuixar somriures d'emoció. Segueix pensant que parla, i ara ho fa fort,encarat cap al nord.

- Ei, nois, hem guanyat, ho diu el garbí! La nostra victòria creua el riu, ho veig… mireu, mireu com desperta l'Eva. Eva! És el vent de la victòria! Sents com canta i puja fins a Barcelona? Mare, mare, sóc en Martí, em veus? Hem guanyat! S'ha acabat mare, ha guanyat la llibertat, hem guanyat els treballadors…

El milicià té els intestins eixuts. Les venes seques. Els pulmons fets un garbuix de plecs, i el cor roig. Aurícules i ventrícules solitàries cerquen amb desfici una gota de sang per a fer circular. La troben mig adormida en la cava, a tocar del fetge i la desperten. Es mou. És viu.
Ara mira els seus companys, i els reconeix morts.
La conversa imaginada i la cerca de la propia sang també han provocat que es desperti un polsim d'esperança amagada en un racó del cervell. Feia dies que hi restava immòbil, espantada pel grotesc espectacle de la guerra, per la fredor inhumana amb la que acceptava l'assassinat dels seus companys, pels bombardejos brutals i la fortor de pólvora i terra seca cremada sense contemplacions.
No se n'adona que, mentre delira, ha arribat al cim de la serra un correu encara més jove que ell:

- Ep, tu! - una mà el toca - ei, que diuen que hem de baixar. Vinga, hem aconseguit el nostre objectiu i cal que baixem. Hi ha algú més aquí o ets sol? Hem aconseguit allargar la batalla i la guerra i ara hem de tornar a creuar el riu. Vinga, baixa…

Té un tel de boira dins dels ulls. Els apreta fort i els torna a obrir. "Va, mou-te, baixem…". És negra nit i només té ganes d'abraçar el nou-vingut, el seu rescatador. Allarga els braços envoltant-li el coll, i l'altre li uneix les mans al seu pit i l'estira fora de la trinxera. El deixa estirat i entra al cau a recollir l'arma i el trípode. Se’ls lliga a la cintura amb un mocador de fer farcells i es carrega el milicà a l'espatlla. Baixen fins al Pinell de Brai per caminois farcits de ferralla, morts, forats i ferums odioses.

El viatge, a lloms del vailet de les rodalies li ha retornat l'aire que li faltava i malgrat que el milicià se sent terriblement abatut, comença a comprendre que ha d'aplegar forces per tornar cap al riu i creuar-lo.

- Tendréis que nadar, camaradas. El río baja caudaloso porque los fascistas abrieron las compuertas del embalse de Mequinenza, pero lo vais a conseguir. Hemos conseguido hacer bailar a los fascistas durante tres meses. - els diu el que sembla un dels caps de l'exèrcit.

El milicià, tanmateix, no hi entén d'estrelles ni galons, i aquest sembla més un eixut camperol que un soldat de la revolució. Li costa entendre'l perquè es menja lletres i no para de moure's perquè la seva veu arribi a tots els racons.
Li sembla que ha dormit una eternitat. No sap si han estat tres hores o tres setmanes. Reconeix, però, que a dalt de la serra el sol cremava i ara tot és moll i gelat. Li han donat una vella manta. Indubtablement s'ha retrobat amb el seu cos i la seva joventut, potser gràcies també als ranxos aigualits que li ha donat una vella simpàtica, amb uns ulls enfonsats però plens d'esperança.
Mig endormiscat ha anat sentint les darreres notícies: l'exèrcit dels feixistes no ha defallit i ha anat conquerint els pobles de la zona, des de Miravet fins a la Fatarella i Riba-Roja. Ara cal tornar a passar el riu per seguir defensant la República a Barcelona. No ho acaba d'entendre… semblaria que han perdut, però els comandaments els diuen que no, que l'objectiu era entretenir l'exèrcit de Franco mentre esperaven gestions de suport internacional i ells ja han fet la seva feina. Ara falta esperar la dels emissaris governamentals.
I la revolució?, es pregunta el milicià. On queda la revolució en aquell paisatge desolat? Potser serà més enllà del riu. Segur: cal creuar el riu i seguir lluitant.

- Vamos, nos movemos! - crida un vespre el mateix comandament barbut que gairebé cada dia els llança arengues incomprensibles- Los que estéis mejor coged a un compañero que no pueda andar y caminad juntos.

Tota una nit caminant sota la pluja. Els peus en el fang.

- Som a Flix.

Flix. No havia sentit mai aquest nom. Hi ha arribat del bracet d'un company que caminava coix. Es diu Agustí i és de Vilabella. Sembla que la batalla li ha ferit també la parla: no ha dit ni un mot en tota la nit. El milicià, que té fixat el cos de l'Eva al cervell com un salvavides enmig de l'infern, agafa l'Agustí ben fort quan comencen els crits que els ordenen creuar el riu corrents. I comença a córrer, sense pensar, sense veure aquell terra inestable fet de ferro i fusta per un grapat de pontoners i mantingut, reparat i tornat a construir després de bombardejos intensos.
Corre, corre, corre i sembla que vola amb l'Agustí als braços avançant figures fosques que a mesura que arriben a l'altra riba es van redreçant com qui arriba a un lloc de confort, com qui se sap a prop de casa.

- Gràcies noi - li diu el de Vilabella mentre enfilen un camí que deixa enrere el so dels morters. Booom, booom, boom, bom... a cada passa són una mica més lluny - Saps on anem?

- A Barcelona -respòn el milicià- Allà ens repleguem i seguim lluitant, és qüestió de dies que girem la truita i aixafem els feixistes. A més, els companys de Madrid encara aguanten i cada cop són més forts. Això ho tenim fet!

És 16 de novembre de 1938. 

dimecres, 29 d’octubre del 2014

Recuperem la promesa: mai més!



Mauthausen. Maig de 2014
Aquesta setmana he llegit la trista notícia que l'Amical de Mauthausen, entitat dedicada a la difusió, estudi i conservació de la memòria de la deportació nazifeixista durant la segona guerra mundial, ha celebrat la darrera assemblea general sense que hi pogués participar cap de les persones que visqueren aquest horror en primera persona. Per amorosir-la avui mateix he topat amb una altra: la Neus català, als 99 anys, ha estat distingida amb la medalla al mèrit cívic de l'Ajuntament de Barcelona. La darrera supervivent de Ravensbruck s'ha plantat al Saló de Cent per rebre un sentit homenatge i esperonar-nos en la lluita contra totes les discriminacions. Ella, dona antifeixista catalana, les coneix bé.

Tot i que no sóc ingenu, i sóc conscient de l'inevitable pas del temps (que en alguns casos hauria de saber-se aturar) no puc evitar la tristor de saber-me cada cop més orfe d'aquells i d'aquelles que, per la seva terrible experiència als camps de concentració, s'havien convertit en símbols vivents de la lluita contra el feixisme. Referents que, malgrat la conscienciació, ens recordaven (i cosificaven) amb la seva humil presència la brutalitat de les ideologies totalitàries.

Barrinant aquests pensaments el meu cervell ha impactat contra dues notícies més de l'actualitat:

D'una banda, Miquel Iceta va gosar comparar el (succedani de) referèndum per a l'autodeterminació de Catalunya amb unes suposades eleccions plebiscitàries que portaren Hitler al poder. Més enllà de les imprecisions històriques, és repugnant que el líder d'un partit utilitzi per als seus interesos polítics les víctimes del feixisme en un país on centenars de ciutadans i ciutadanes resten enterrats a les vores dels camins, i on uns altres trobaren l'única sortida dels lagers pel forat d'unes xemeneies infernals. Que Hitler es converteixi en argument polític és, malgrat tantes rectificacions com es vulgui, d'una baixesa democràtica sense comparació possible.

Per acabar-ho d'adobar, aquesta tarda una colla de feixistes han interromput el curs d'una sessió del Parlament de Catalunya amb diversos crits i alguna salutació a la romana, la feixista, la que van popularitzar els seguidors de Mussolini primer i la resta de dictadors europeus després. A Espanya, feixistes, nazis i falangistes la imposaren durant 40 anys com a símbol de la submissió de la població a un dictador assassí, Francisco Franco.

De la inexorable desaparició dels supervivents dels genocidis nazis i la cada cop més habitual banalització del feixisme no pot sinó quedar-me una immensa preocupació. 
Els deportats i les deportades són referents ètics que ens ajuden a mantenir la flama de l'antifeixisme, però més enllà d'aquesta mitificació, la seva lenta desaparició posa en evidència també que la distància entre el vell antifeixisme i el nou és cada vegada més gran; i que la simple presència dels deportats resituava sovint els conceptes i els debats quan algú s'atrevia a banalitzar la barbàrie. 
Caldrà intensificar la pedagogia, caldrà sortir més al carrer, caldrà no oblidar encara més les víctimes i caldrà que tots i totes assumim el nostre paper de garants de la pervivència de la memòria i la lluita contra les discriminacions.

Avui escric des de la tristor en un dia que se m'ha fet present l'inexorable pas del temps i com això pot afavorir els que neguen o minimitzen l'horror del feixisme (que no deixa de ser un estadi protector del capitalisme en crisi), que és masclisme, homofòbia, racisme, violència, desigualtat...

Escric des de les inseguretats de qui lluita contra el temps per recuperar les memòries, els records i les mirades dels que varen perdre guerres i transicions i de qui coneix el mal dels silencis. No oblidem que 2000 catalans i catalanes passaren pels camps nazis.

Com van fer els supervivents de Mauthausen, avui cal que ens conjurem amb una nova promesa, molt simple, fraternal i amb un poder immens: Mai Més.

dissabte, 4 d’octubre del 2014

Josep Dencàs i el seu sis d'octubre de 1934


El mes de gener de 2006, l'editorial Dalmau em publicà el que havia estat el meu treball del segon curs de doctorat, en bona part gràcies a les gestions d'Agustí Colomines. En aquest post trobareu algun tros (amb algunes modificacions) d'un parell d'apartats referents als fets del sis d'octubre de 1934, ara fa 80 anys que van succeir. El llibre és una biografia de Josep Dencàs, i per tant el relat està fet centrat en la seva persona.
El llibre és "Josep Dencàs i Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat" (1).

Joan Selves i Carner, Conseller de Governació, morí inesperadament l'estiu de 1934. En quedar la conselleria vacant, el president Companys confià la cartera de Governació a Josep Dencàs i Puigdollers. Fou nomenat el 28 de juny de 1934. Tot i no ser un home de la confiança del president Companys, havia anat guanyant quotes de poder i de respecte per la seva tasca en l'elaboració de l'Estatut, per la seva labor al capdavant de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social i per la seva condició d'home fort (i temut) de l'Estat Català (EC) i les Joventuts d'Esquerra Republicana – Estat Català (JEREC). Com hem dit, divergien diametralment en les seves prioritats nacionalistes: a Companys se l'acusava de poc nacionalista i a Dencàs se'l titllava d'eixelebrat i de feixista. Així doncs, quan bona part de l'opinió pública conservadora i republicana moderada l'acusava de feixista, ¿per què Lluís Companys, l'advocat dels obrers, confiava una Conselleria que incloïa el control de tot l'ordre públic del país, a Josep Dencàs? ¿Potser per pactes de partit adquirits després de la mort de Macià?.


D'una banda, cal que tinguem present que la situació a Espanya en aquell moment no era gens esperançadora per a qui tingués aspiracions realment democràtiques i republicanes, i que el posicionament del govern de Lerroux cap al conservadurisme provocà una reacció radical arreu de l'Estat Espanyol. Dencàs podia ser una d'aquestes reaccions a la situació, que a Catalunya es traduïa en veus contràries a la política de Lluís Companys. Donar més responsabilitats a un home allunyat del seu pensament podia donar una certa credibilitat al president en els ambients més nacionalistes. A més, hi havia hagut moments de tibantor mlt importants amb el govern espanyol, i se n'esperaven de més furs.

Ens aventurem, així mateix, a llançar una altra hipòtesi basada en els temps duríssims que s'estaven vivint arreu de Catalunya, i molt especialment a Barcelona, amb un increment de les topades entre les institucions i les forces sindicals. Les organitzacions obreres començaven a estar molt decebudes de l'acció governamental, la qual, per a ells, no havia reportat prou millores per als obrers i les obreres, i per tant havien reprès la seva política d'enfrontament amb les institucions “burgeses”. Al seu entendre, els governs de la Generalitat estaven construint una república basada en l'ordre i amb una política econòmica poc arriscada que els decebia, ja que n'esperaven molt més d'un partit que es declarava obrerista des de la seva fundació. Avaluant-ne la situació, probablement Lluís Companys va arribar a la conclusió que seria necessària una política més dura en l'àmbit de l'ordre públic i Josep Dencàs podia ser l'home adient. El seu ascendent sobre les JEREC podia ser utitlitzat en moments claus.

La jugada de Lluís Companys podia ser la següent: donar la Conselleria de Governació a un nacionalista independentista, que podia anar preparant una possible revolta si s'esqueia, que imposaria mà dura en l'ordre públic, al qual no se li concediria un increment de pressupost per a la Conselleria i al qual se li podrien donar les culpes dels possibles excessos.
Aquesta darrera hipòtesi no fa sinó confirmar allò que escriví el mateix Dencàs l'any 1935: Que Lluís Companys li havia confiat Governació amb l'encàrrec explícit de preparar la revolta que havia de conduir Catalunya a la independència:


“quan se'm nomenà Conseller de Governació, aquest nomenament fou per unanimitat i perquè preparés un alçament nacionalista”

Si fem cas d'aquestes paraules, la contradicció entre els fets i les paraules del president són ben eloqüents. Però, és clar que no sabem si això fou certament o era la percepció de l'impulsiu Dencàs. Quan va assumir la Conselleria, conscient del moment en què es trobava i de les dificultats que tindria, es va trobar amb algunes sorpreses, de les que en parlà anys després (extractes del discurs de Josep Dencàs al Congrés d'EC celebrat a la seu del CADCI els dies 24 i 25 de maig de 1936):


“Em va estranyar molt que al cap de quatre anys de Govern català. No es trobés res preparat a la Conselleria per a fer front a cap contingència que es presentés […].

Em trobava que després de més de dos anys que s'havia ordenat la incautació de les armes del sometent encara no se n'havia recollit una sola. És a dir, que les armes del sometent estaven encara íntegrament en mans dels enemics de Catalunya, almenys en llur major part.

Una altra de les coses que es trobava inexplicable a l'entrar a la Conselleria, era que tenint la possibilitat de transformar, augmentant-ne el nombre, els Mossos d'Esquadra, i suprimint la Guàrdia Civil això no s'havia realitzat. És a dir, que el Govern tenia més confiança en un cos format tot per enemics de Catalunya que en els Mossos d'Esquadra, força composta per catalans.

Hi havia encara un altre problema gravíssim al que no s'havia posat remei. El traspàs d'Ordre Públic els facultava per a què reformessin els quadres de comandament de la Guàrdia d'Assalt, la majoria de l'oficialitat de la qual era monàrquica i la que era republicana no secundaria amb especial entusiasme un moviment de caràcter netament català-

Jo, immediatament, ja que no els podia destituir fulminant, vaig obrir un expedient perquè fossin expulsats del Cos. Efectivament, poc abans del Sis d'Octubre sortia un decret al Butlletí de la Generalitat en el qual s'obria expedient contra 12 oficials de la Guàrdia d'Assalt. D'obrir l'informe per a esclarir amb quins oficials es podia comptar, se n'encarregà el Capità Menéndez.

Em trobava, doncs, sense armes, i en canvi, elGovern de la Generalitat, tot i estant perfectament enterat d'aquestes circumstàncies, deia en els seus discursos que abans es passaria per damunt del seu cadàver que permetre que s'arrabassés la més petita llibertat a Catalunya”.

6/12/1933, plaça del Comerç de Sant Andreu de Palomar. La Guàrdia Civil defensa el tramvia durant una vaga de tramviaires. Fons Sagarra -ANC.
Miquel Badia i Capell, que era secretari d'ordre públic de la Generalitat des de desembre de 1933 i havia estat nomenat Cap Superior d'Ordre Públic el febrer de 1934 era un estret col·laborador de Dencàs, probablement des de la seva joventut. Badia, procedent d'EC, havia estat cinc anys a la presó pels actes de sabotatge i havia dirigit les controvertides Joventuts d'Estat Català, fundades per Francesc Macià. Josep Dencàs i Miquel Badia formaren una parella temuda i objecte de crítiques ferotges per la seva política repressiva.

Una de les tasques que es proposà Dencàs i que encarregà a Miquel Badia fou la reorganització de la policia catalana i el seguiment d'entrega d'armes dels membres del sometent. L'objectiu era apartar les armes dels elements que les podien usar en contra de la República i passar a controlar-les a la Conselleria de Governació, coma arsenal per a aquella revolta per a la que havia estat nomenat Conseller, segons Dencàs. Aquell estiu la Conselleria organitzà unes reunions que Dencàs anomenava “Comitè Revolucionari” per fer front a possibles atacs contra Catalunya, format per ERC, Unió Socialista, Unió Democràtica i Acció Republicana.

La crisi econòmica d'aquells anys provocava una tensió socia terrible, la patronal endurí la seva resistència i la CNT i la FAI aguditzaren les seves protestes, que estengueren a l'acció del govern de la Generalitat, molt criticat. S'estengué i s'amplià la violència en els conflictes laborals. Pel Conseller les lluites sindicals apartaven l'obrer de les lluites nacionalistes. Desncàs era partidari de limitar la llibertat de la CNT sense posar-la fora de la llei.

Per acabar-ho d'adobar, per les contínues vagues que convocà la CNT en aquell temps en molts secotrs, l'actuació dels serveis comandats per Badia foren especialment durs amb els elements sindicals. A finals d'agost de 1934, Dencàs pronuncià les següents paraules:


“Si aquesta (la FAI) decideix subjecar-se a la llei i deixa d'actuar en termes de violència contra les persones i els béns tindrà tots els nostres respectes, però si no rectifica trobarà sempre en nosaltres la tanca que impedirà les seves violèncie. És doncs la FAI qui té la paraula”.


Dencà i Badia s'encarregaren de posar en marxa la tanca que barrava el pas a la insurrecció llibertària, una tanca elaborada amb violència.

Per preparar la revolta que portaria a la República Catalana (o l'Estat Català) Josep Dencàs i Puigdollers intentà comprar armes en diverses ocasions. Ell mateix explicà al Parlament (i no li fou rebatut) que per això havia comptat amb la col·laboració d'homes importants de l'ERC o de familiars d'ells, que li feien gestions en països estrangers. Totes i cadascuna de les seves propostes de compra, presentades puntualment al Govern, es trobaven amb la negativa institucional.

Hi hagué fins a quatre propostes de compra d'armament, que incloïen, en un dels casos, fins i tot avions i pilots per a bombardejar els objectius que els fossin dictats i que implicaven diputats no catalans. A Barcelona es descarregaren canons i armes de diversos calibres, a l'espera de la conformitat del Govern, però la resposta sempre era negativa. Les comandes s'havien fet bàsicament al centre d'Europa.

Les constants negatives del govern de la Generlitat no feien sinó confondre Josep Dencàs, i per aquest motiu durant el mateix mes de setembre de 1934 manifestà al Consel Nacional d'EC (constituït aleshores per Jaume Aiguader, Ventura Gassol, Roc Boronat i Joan Puig i Ferrater) la seva voluntat de dimitir del càrrec; però tampoc no li ho acceptaren i se l'instà a seguir endavant amb el seu projecte alliberador.


Els fets del sis d'octubre


La revolta s'esdevingué el sis d'octubre de 1934, com a conseqüència de l'agreujament de la tensió entre el govern espanyol i el català d'ençà de les eleccions de febrer de 1933 i amb la pretensió, d'aquest darrer, d'acaparar el moviment popular resultant de la vaga general convocada el dia cinc. La tibantor també es feia palesa a l'interior del Parlament, ja que la poderosa minoria de la Lliga Regionalista i dels partits de dretes posaven traves per tots els mitjans al govern repubicà i al president Companys en la mateixa línia que ho feia la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA).

L'episodi polític més clamorós, i que en bona mesura acabà desembocant en el sis d'octubre fou la sentència dictada pel Tribunal de Garantías Constitucionales en base a un recurs presentat pel president del govern espanyol, Ricardo Samper, contra la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya el 21 de febrer de 1934 i aprovada de nou, exactament igual, el 12 de juny del mateix any. Francesc Cambó i Batlle, representant de la Lliga Regionalista a les Corts Espanyoles, havia estat qui havia atiat el foc, junt amb l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (representant dels propietaris rurals), perquè Samper donés el pas. Aquesta Llei representava una reforma agrària moderada, que millorava la situació dels parcers.

La sentència del Tribunal, an la seva part dispositiva, manllevava competències al Parlament, ja que “carece de competencia para dictar la Ley de Contrato de Cultivo”. Per aquest motiu, com hem comentat, es tornà a aprovar el text íntegre i s'iniciaren unes converses que acostaren les posicions entre els governs català i espanyol, però que a Cayalunya encengué una guerra de declaracions i publicitària entre l'esquerra i la dreta. D'una banda, s'organitzaren manifestacions i mítings en què intervingueren els homes de la Lliga, del conservador Institut Agrícola Català de Sant Isidre i de la CEDA. Els de l'ERC n'organitzaren amb la Unió de Rabassaires i el to emprat pels elemets de l'ERC fou terriblement combatiu. Inclús Companys, que arribava a amenaçar amb la confrontació directa. Els consellers, també el doctor Dencàs, es prodigaren en aparicions públiques. D'altra banda, aquesta tensió afectà el president de la Generalitat, habitualment acusat de ser poc catalanista, i que en aquesta cocasió havia de fer algun moviment per tranquil·litzar els ànims.

Lluís Companys, en un moment de molta tensió també a l'interior de l'ERC, es veié obligat a donar ales als nacionalistes més extremistes.

El matí del 5 d'octubre, esclatà la vaga general a Barcelona i en d'altres ciutats del Principat. Pararen els serveis públics i les fàbriques i l'aturada fou general. L'anarquista Durruti fou detingut, hi hagué algun tiroteig i fins un mort. Dencàs ordenà la clausura del “Círculo Tradicionalista”. A les dues de la tarda Companys parlà per la ràdio demanant a la població fidelitat a la Generalitat, que volia dir rebaixar les demandes socials i, fins i tot, desconvocar la vaga. A la tarda hi hagué una sessió del Parlament que, vista la situació al carrer, s'aixecà sense que hi hagués cap intervenció.

El sis d'octubre, al matí, continuava l'aturada i Dencàs parlà per la ràdio tornant a demanar disciplina i anunciant que, per aturar els incidents amb la FAI, feia ocupar Barcelona per una força poc coordinada i gens efectiva. L'al·locució radiada deia:


“Poble de Catalunya, el govern de la Generalitat no té cap dubte que esteu al seu costat i que heu de contribuis amb el vostre civisme a mantenir l'ordre. Però com que tenim notícies que elements extremistes intenten pertorbar aquest ordre, hem pres les disposicions del cas i us avisem que aquesta tarda serà presa militarement la ciutat pel Sometent Republicà de Catalunya.

Els extremistes han iniciat una agressió contra la força pública, i han comès arbitrarietats, que cal evitar, per la qual cosa us demana l'ajut de tots en aquests moments de greu responsabilitat.”


Així doncs, a les vuit i deu minuts del vespre del sis d'octubre, després d'haver parlat amb en Dencàs, qui li assegurà que tot (homes i armes) estava preparat per la revolta (o el que s'escaigués al que es referís el president), Companys llegí el manifest que donava el tret de sortida a unes jornades que havien d'acabar amb la derrota de la Generalitat. En reproduïm un fragment:


“En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats de poder de Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola i, en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble el més generós impuls de fraternitat, en el comú anhel d'edificar una República federal, lliure i magnífica”.


Companys assumia tot el poder i convidava la ciutadania catalana i espanyola a sumar-s'hi per arribar, partint d'aquest Estat Català, a la República Federal Espanyola. Josep Dencàs i Puigdollers no contribuí en la redacció del manifest final, que fou l'escollit entre els dos que presentà Companys. El manifest fou signat per tots els consellers i Dencàs presentà recels per fer-ho, car el considerava moderat. Ell hauria volgut un manifest clarament independentista; però finalment el signà ja que -segons explicà després- el president li confirmà que, per no ferir susceptibilitats, havia calgut redactar-lo d'aquella manera.

Potser una de les explicacions del fracàs del moviment i la manca de coordinació és que Dencàs entenia la declaració d'una manera diferent que la majoria del Govern, ja que per ell era un nou intent de provocar la revolta que conduiria a la independènci. Aquesta vegada es tractava, però, d'un moviment encapçalat pel president i gestat des de les dependències de la Generalitat, que de cap manera buscava aconseguir la independència. Era un cop des de dal que volia comptar amb la complicitat del poble alçat en vaga general. Però no comptava amb el suport de les organitzacions obreres, que jugaven un paper molt important en la cohesió social i política de la Catalunya i la Barcelona de l'època.

La lectura del manifest es feia un parell de dies després de conèixer que el nou govern espanyol d'Alejandro Lerroux havia inclòs homes de la CEDA i poques hores després, també, de la convocatòria de Vaga General arreu de l'estat espanyol. Es diu que Companys, després de proclamar aquest peculiar Estat Català es dirigí als que l'envoltaven dient-los: “A veure si encara direu que no sóc catalanista!”.

Durant tota aquella jornada, Josep Dencàs restà a la seu de la Conselleria de Governació, amb la senyera estelada onejant del pal principal, abillat amb l'uniforme dels escamots d'EC, i acompanyat d'algunes desenes de correligionaris, entre ells Miquel Badia, que havia hagut d'abandonar el seu càrrec poc temps enrere justament per les crítiques ferotges que rebé en algunes actuacions poc clares, en les que se li imputava haver ordenat diversos pallisses i detencions a elements obrers.

Aquella nit, Badia patrullà amb un grup de voluntaris per defensar la revolta pels carrers de Barcelona, mentre Dencàs no parava de fer proclames radiades amb l'objectiu de mobilitzar el màxim nombre de voluntaris i de solidaritzar els obrers espanyols amb la revolta catalana; d'aquí que llancés un polémic crit de “Visca Espanya!”, que pràcticament era un prec desesperat, ja al final de la jornada. Des de la seva Conselleria, un nerviós Dencàs donava ordres als joves que l'envoltaven i manà els seus homes de localitzar el Comissari General d'Ordre Públic de la Generalitat, Joan Coll i Llach -provinent de la Unió Patriòtica de Girona-, i diversos representants de la CNT i la FAI, que considerava traïdors. Ho explicà ell mateix, al CADCI, l'any 1936:


“Vaig manar que aniessin a buscar a Coll i Llach i que allà on el trobessin, l'afusellessin”.



La fugida



Les vicissituds d'aquelles hores es poden trobar recollides en multitud de llibres, de manera que no entraré a explicar-les. El meu relat s'avançarà directament fins a la rendició de Companys el matí el 7 d'octubre.

Josep Dencàs s'escapà del Palau de Governació amb altres Companys (entre ells, amb Josep Maria Espanya, que l'any 1936 assumí precisament la Conselleria de Governació), i a través de diverses canalitzacions de la ciutat arribaren a la Barceloneta, on se separaren. El doctor, amb camisa d'EC i cartutxeres, i dos companys, s'amagaren unes quantes hores en una casa d'una senyora desconegua, posteriorment a la d'un simpatitzant anomenat Sabaté, i d'allà fugiren cap a Sant Andreu, on s'ocultaren a casa d'un fuster, de ben segur amic de Dencàs i conegut de la família. D'aquesta manera, prop de casa, podia informar la seva esposa i la família del seu estat. Després fugiren cap a Gràcia i d'allà, en cotxe, fins a Setcases, al Ripollès, d'on partiren cap a França. Al cap d'unes setmanes es retrobà amb la seva esposa, Raimonda Cararach. El govern espanyol presentà una ordre d'extradició al francès i Dencàs fou detingut i empresonat a La Santé, on ingressà el 19 de febrer de 935. En sortí el 28 de juny d'aquell any.

La resta del govern de la Generalitat foren arrestats i presos. Josep Dencàs fou l'únic que escapà.


(1) Rabassa Massons, Jordi: "Josep Dencàs i Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat". Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. Episodis de la Història 343, 2006.