dissabte, 2 de novembre de 2013

Un funeral per a Manuel Fernández Márquez

En els darrers anys del franquisme la societat civil es mobilitzà més que mai contra la dictadura mentre que aquesta esgotava el seu temps incrementant la violència contra tota oposició. Des de finals de la guerra civil, l'obrer fou el moviment social més organitzat i reprimit, i arribà als anys setanta amb un gran coneixement de la lluita, tot i ser contínuament debilitat per la política de la repressió. L'any 1973 es dugueren a terme moltes vagues per reclamar millores en els llocs de treball que acabaven com autèntiques batalles campals en les que la policia militaritzada usava contra el poble tot el seu arsenal d'armes. En una d'aquestes concentracions morí Manuel Fernández.
En el mateix temps sectors minoritaris de l'església catòlica començaren a predicar i a actuar contra la dictadura i la injustícia, més o menys amparats per la condició de capellans dels principals actors. Com ja hem comentat diverses vegades en aquest blog, a la parròquia de Sant Andreu Jaume Camps i Ignasi Pujades formaren una parella cabdal per entendre l'antifranquisme al nostre poble. Segons Ignasi Pujades, la parròquia era una"olla de grills, perquè la gent més estrambòtica ens vam reunir tots allà…" (1). L'església com a coartada i com a punt de trobada de la disidència.
En aquest apost volem fer referència a una d'aquelles fites de l'antifranquisme andreuenc: el funeral de Manuel Fernández Márquez, que se celebrà  el 9 d'Abril de 1973, mitjançant documents fins avui inèdits.
 
La muerte de un obrero
 
En Manuel Fernández
Manuel Fernández Márquez va morir el 3 d'abril de 1973. Va ser tirotejat per la policia a uns 20 metres de distància i travessat  per una bala que li va entrar per la part superior del crani i li va sortir per la nuca. De dalt a baix, com si estigués ajupit, protegint-se, i el tret hagués estat disparat des d'una posició alçada (un cavall o un cotxe…). Tenia 27 anys i la seva terrible mort provocà l'aturada de les fàbriques Siemens, Pegaso, Gincar, Fecsa, Esesa, Bultaco, Carrocerías Catalanas, Hispano Olivetti, La Maquinista i Seat.
Manuel i els seus companys de Copisa, juntament amb els treballadors de Sade Control i Aplicaciones SA estaven construint la Tèrmica de Sant Adrià del Besòs, ben a prop de la desembocadura del riu, i havien presentat dies enrera una llista de reivindicacions laborals a les respectives direccions. Les peticions específiques se sumaven a les generals pròpies de la negociació del Conveni Col·lectiu de la Construcció. El dia 2 d'abril la Comissió de treballadors s'havia entrevistat amb els representants patronals, que no accediren a les seves peticions, entre les que hi comptem l'elecció d'una comissió portaveu entre l'assemblea de treballadors i l'empresa. Tot foren negatives, i el dia 3 Copisa tancà les seves portes. Lockout patronal.
Era dia de paga i els obrers no pogueren entrar a cobrar. La batalla fou brutal, perquè les forces de l'estat anaven armades i alguns asseguren que comptaven amb franctiradors en punts elevats (potser un d'aquests trets acabà amb la vida del Manuel).
Hi hagué diversos ferits, i en Manuel, nascut l'any 1945 a Villafranca de los Barros (Badajoz), que havia emigrat a la Pobla de Lillet amb els seus pares quan tenia 3 anys i que s'havia traslladat a viure a Santa Coloma de Gramanet aquell mateix any amb la seva esposa, la Carmen Rodríguez, perdé la vida convertint-se en un símbol de la brutalitat policial i del moviment obrer (2).
Fou enterrat el dia següent al cementiri del Pomar, a Badalona, amb un impressionant desplegament policial. Només hi deixaren assistir la seva esposa i els familiars més propers. Els milers d'homes i dones que es trobaren a les montanyes dels voltants foren, de nou, dispersats per la policia.
La reacció a la seva mort fou unànime en els diversos moviments de l'antifranquisme, des dels sindicats fins al moviment estudiantil, tant espanyol i català com internacional, així com i en els sectors socials populars no necessàriament enquadrats com el petit comerç de la comarca i bona part de la gerarquia de l'església, en la que també s'hi implicà el bisbe Jubany. El dia 6 es convocà una jornada de lluita i de solidaritat a Sant Adrià del Besòs i el 8 uns 2.000 homes i dones es congregaren davant de la tomba de Manuel per retre-li un nou homenatge.
 
"Recogemos tu bandera de lucha"
En aquest article, però, volem donar notícia del funeral que se celebrà en la seva memòria el 9 d'abril a la parròquia de  Sant Andreu de Palomar, on el seu mossèn, Jaume Camps, i el vicari, Ignasi Pujades, prepararen una cerimònia que seria recordada durant dècades.
Convocatòria al funeral
 
 
En una vella carpeta que guarda l'Ignasi al seu despatx hi trobem aquests documents encapçalats per un títol que posa la pell de gallina: fixeu-vos com els homes de l'església canviaren "cristianos" per "pueblo", posant de manifest el seu compromís amb les classes populars. "Nosotros como pueblo, recogemos tu bandera de lucha".
Després de diverses lectures, en les que hi inclouen uns salms d'Ernesto Cardenal, nicaragüenc i un dels principals referents de la teologia de l'alliberament a Amèrica Llatina, féren un atac a la manipulació del govern i de La Vanguardia Española en les notícies referents a l'assassinat:
" Denunciamos (…) el manipuleo ideológico de la información por parte de las autoridades del Gobierno, que impide a la opinión pública formarse un juicio objetivo, veraz i completo, de los acontecimientos que constinuamente se suceden en nuestra patria".
I encara seguien amb unes valentes paraules l'any 1973 (recordem que Franco encara era viu):
"El sistema capitalista de producción, cuya fuerza y origen estriba en que un grupo de señores, gracias a su capital, son propietarios privados de los medios de producción (las fábricas, las maquinarias, las demás instalaciones) obliga a la clase obrera a vender su fuerza de trabajo a cualquier precio, aún a un precio inferior al coste real de la vida (recordemos que la legislación española ha dejado el Salario Mínimo para este año en 186 pts. Diarias: ¿Qué familia puede vivir hoy con 186 pts al día?!!!...).
En estas condiciones de inferioridad, la clase trabajadora año tras año, se ve en la necesidad de presentar a la clase patronal plataformas reivindicativas tendientes a mejorar sus condiciones de vida y de trabajo".

Més endavant:
 "(…) los capitalistas viven opíparamente, pueden tener grandes coches, viajan al extranjero, viven en la Diagonal, disfrutan, en una palabra, de la "sociedad de consumo" -como hoy se dice- en un grado escandalosamente superior a los que viven en el Besós o en el Camp de la Bota o en Verdún. ¿Es esto justo compañeros? ¿No es ese el origen de las grandes diferencias de clase que existen en nuestro país y, en general, en todo el mundo capitalista? ¿Se puede eso concordar con la palabra de Dios?. (…)
Se trata de eliminar las causas por las cuales el pueblo se ve obligado a salir a la calle y manifestarse en masa. El pueblo nunca sale por que sí, a las calles, sabiendo que en ello arriesga tanto. Si el pueblo sale a la calle es por qué existe algo muy profundo que lo ha herido en su dignidad." (…)
Hablando más claramente:
La Tèrmica del Besòs en construcció
La tierra es para el que la trabaja. Las empresas son para los que las trabajan. Si todos producen el capital, ese capital debe revertir a todos, y no solament de forma mayoritaria a la clase patronal. Sólo la propiedad social de los medios de producción -es decir, que los medios de producción sean propiedad de todos los que trabajan en la empresa- crea las condiciones objetivas para resolver los antagonismos de clase. Si seguimos con la propiedad privada de los medios de producción, obreros y patronos seguirán estando enfrentados y la paz social seguirá siendo frágil y quebradiza. (…)
Exigimos, pues, a la clase capitalista que deje de ampararse en las fuerza policiales para perpetuar su estado de dominación.
Exigimos el derecho de Reunión y de Asamblea, sin permisos burocráticos entorpecedores.
Exigimos el derecho de agruparnos en Partidos Políticos, que reflejen al nivel del Congreso que fragua las leyes, los por el momento existentes distintos intereses de clase.
Exigimos el derecho a una Prensa Libre que refleje auténticamente los objetivos de la clase trabajadora.
Exigimos el derecho de Huelga, única arma de los trabajadores ante una clase capitalista potente y organizada.
Exigimos que nadie en España sea encarcelado por pensar estas ideas y luchar por ellas.
Exigimos la Libertad de los Presos Políticos, que ya actualmente están encarcelados por estas ideas y por su lucha por ellas.
Exigimos, concretamente, la Libertad de Camacho y demás compañeros del Proceso 1.001, acusados de integrar la Coordinadora Nacional de Comisiones Obreras, para los cuales, siendo diez trabajadores, y entre los que hay un sacerdote obrero, se les pide una pena de 162 años de cárcel.
Nuestra única arma es la palabra… y quizás, la verdad".

En un format molt més religiós, l'homilia acabà amb les següents paraules:

"Por eso ahora proclamamos que
MANUEL FERNANDEZ MARQUEZ,
cuya vida fue violentamente interrumpida por las balas,
mientras participaba en la lucha, junto a sus compañeros,
por mejores condiciones de vida,
tiene el camino abierto hacia la Vida Definitiva y Plena,
prometida por Dios cuando nos muestra
'aquel Cielo Nuevo y aquella Tierra Nueva'
que existen a partir de este cielo viejo y esta tierra vieja
que nos toca vivir y recrear.
es así como proclamamos que
Jesús Viviente late en las luchas del pueblo
hasta la Victoria Final"
Pregària dels fidels
 Aquesta fou la pregària d'aquell funeral:
"1. Que MANUEL FERNÁNDEZ MÁRQUEZ conquiste la Vida Definitiva y Plena, tras su lucha terrena por mejores condiciones de vida.
2. Que su sangre derramada no sea vertida en vano, sino que todos y cada uno de nosotros recojamos solidarios su bandera de lucha.
Ignasi Pujades aquells anys
3. Que el pueblo oprimido no se divida en tácticas secundarias, sino que juntos combatamos por el objetivo final:  todo el poder para los trabajadores.
4. Que la clase capitalista no se endurezca en su afán de perpetuar su estado de dominación, sino que entienda que su poder actual debe ser distribuido entre todos los que producen el capital.
5. Que los soldados y fuerzas policiales no tiren jamás contra el pueblo, sino que también ellas son parte del pueblo oprimido y que deben sentirse solidarios con sus compañeros de clase.
6. Que las libertades públicas y políticas sean, al fin, reconocidas y respetadas en España.
7. Que el Estado español no se endurezca en su posición de "violencia institucionalizada", para que no se haga responsable de la "violencia tumultuosa de las masas".
8. Que la justicia y la igualdad se impongan en nuestro país, única garantía sólida de una paz verdadera y perdurable."

Més enllà de les creences de cadascú és innegable el paper aglutinador de l'antifranquisme d'algunes parròquies barcelonines durant els anys setanta. Un funeral catòlic com aquest que avui presentem agafava una dimensió política de primer ordre amb les paraules que, expressades des d'un altar transgredien l'ordre social i polític establert. La majoria dels textos aquí reproduïts els llegí l'Ignasi Pujades,  que no es vestia de capellà i que només participava en els actes de la parròquia quan fugien de la litúrgia tradicional i es convertien en quelcom d'abast popular i polític.
NOTES:
(1) Entrevista realitzada el 15 de Gener de 2.011.
(2) Per a més informació sobre aquest fet tràgic podeu llegir: Ferrando, Emili i Rico, Juan: "Les Comissions Obreres en el franquisme. Barcelonès nord (1964-1977)". Barcelona: Pulicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005 (pp.326-356); o bé la sèrie que es publica a La Vanguardia entre els dies 1 i 3 de maig de 2002 titolada "Muerte de un obrero".