divendres, 22 de setembre de 2017

D’octubre a octubre. De 1934 a 2017.



El matí del 5 d'octubre de 1934 els sindicats majoritaris van declarar una vaga general a l’estat, enmig d'un context de crisi econòmica i forta tensió territorial. A Astúries l'alçament obrer va ser durament reprimit per un jove Francisco Franco i a Catalunya, el Govern de Lluís Companys, que havia reprimit les darreres vagues, el 6 d'octubre va declarar l'Estat Català de la República Federal Espanyola. El seu executiu esperava una gran mobilització al voltant d'aquesta estranya declaració, que s’afegiria a la vaga general, però tenia els sindicats en contra, i la repressió de l'estat va triomfar. Va ser un moviment fet des de dalt i solucionat des de dalt, amb la força de l’exèrcit. La repressió posterior va ser brutal i el govern espanyol republicà aprofità per tancar a la presó a tots els consellers del govern de la generalitat (menys un) i a tots els regidors de l'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona, de les coalicions vinculades a l'ERC. Malauradament no s'acostuma a explicar que es va detenir a centenars de líders obrers catalans i que es va inhabilitar a milers de funcionaris de la Generalitat. La resolució dels conflictes des de dalt mai no implica només a les elits, sinó que té una grandíssima ressaca cap a les classes populars.
El 6 d’octubre de 1934 el Govern de Lluís Companys va posar en escac l’estat republicà, però aquest va acabar guanyant i ràpidament l’autonomia catalana va deixar d’existir. El govern republicà no podia permetre que vencessin ni l’aventura rupturista (estranya i difusa) catalana ni l’alçament obrer a Astúries i a les fàbriques d’arreu. Per la seva banda, les elits estatals històriques no podien permetre més octubres del 1934 ni abrils de 1931, i es prepararen per agafar forces per trencar la legalitat mitjançant un cop d’estat l’any 1936 que va ser abrandadament refusat pel govern de Lluís Companys. Al seu temps, el seu executiu, amnistiat, es va veure desbordat per unes classes populars i uns sindicats que, aleshores sí, es mobilitzaren prenent els carrers. A diferència del 6 d’octubre, el 19 de juliol les crides governamentals foren superades i desbordades per l’autoorganització popular.
La llarga nit del franquisme  es clogué amb una transició fallida pactada des de dalt. Les mobilitzacions ciutadanes i obreres, les reivindicacions sindicals i les demandes de les entitats veïnals foren tamisades pels partits polítics hegemònics que acceptaren el retorn de la monarquia, una constitució dictada pels militars i un sistema judicial, econòmic i (parcialment) polític que restituïa el pacte de les elits de 1934. Un nou pacte des de dalt.
Els esdeveniments al voltant de l’1 d’octubre de 2017 tornen a ser un incisiu moviment d’escacs a l’estat pensat des de les elits polítiques catalanes. A diferència de 1934, aquest moviment no està sent dirigit des de les esquerres sinó des de les institucions encapçalades pel partit  hegemònic (cultural) de la dreta, acompanyada de dos partits d’esquerres (ERC i CUP), que recullen bona part de la insatisfacció generada per un període de mobilitzacions populars sorgides arrel de la crisi econòmica. Front al moviment dels sobiranistes l’estat espanyol ha respost com sempre ho ha fet, amb la repressió que, al seu temps, ha estat contestada per mobilització al carrer, una mobilització tutelada pel govern a través de plataformes amb qui comparteix full de ruta: Omnium, AMI i ANC, que treballen coordinats.
Més enllà del nostre posicionament respecte al processisme (i empro aquestes mot  intencionadament) i les seves giragonses i sobre la mateixa independència, la repressió s’ha manifestat com mai ho havia fet abans en la fràgil democràcia post-franquista. És evident que el conflicte és més obert que mai, que és al carrer i que s’ha de concloure d’alguna manera. Hi ha 4 possibles camins: el pas enrere del govern, la victòria de la repressió, el pacte de les elits i el desbordament al carrer.
La victòria de la repressió i el pas enrere del govern ens situen en l’escenari posterior al 6 d’octubre de 1934: la repressió, que significa suspensió de l’autonomia, càrrecs electes imputats, funcionaris represaliats, moviments socials desarticulats i expectatives frustrades.
La transició, en canvi, ens mostra el camí de les negociacions des de dalt, que al llarg de la història és el més transitat. El pacte de les elits sempre tanca en fals i requereix d’un carrer pacificat. L’actuació de Jordi Cuixart la nit del 20 de setembre dibuixa aquest escenari quan corregeix a les persones concentrades que han impedit l’entrada dels mossos d’esquadra a la conselleria d’interior i els indica que han de fer un cordó per deixar-los passar. O quan, a mitjanit, desconvoca una concentració espontània convocada per diversos col·lectius. El pacte des de dalt, en nom del consens, no afronta els problemes en la seva complexitat i mai va a la seva arrel. És un tancament en fals. És la transició espanyola que avui fa aigües justament perquè és un pacte d’elits.
Tanmateix, el camí del carrer és el que ofereix una perspectiva de canvi real. No podem trencar el règim del 78 amb un pacte de les elits, i no podem permetre la construcció d’una república des de dalt, mantenint les estructures que perpetuen les desigualtats. Així doncs, el camí que podria desembocar  en processos constituents veritablement populars haurien de passar pel desbordament als carrers. Un desbordament real i complet que superi el debat sobre la independència i que ha de passar per la desobediència a l’estat repressor i la crítica al full de ruta del govern, gestionat a les institucions per l’ERC, el PdeCat i les CUP i per les entitats satèl·lit al carrer.
Aquest nou escac a un règim profundament injust no pot tancar-se en fals. I ha de resultar quelcom, en forma de nova república, que no reprodueixi ni les estructures ni les condicions del règim que volem enderrocar.

1 comentari:

Luciano Massons ha dit...

Hola Jordi. Soy de Argentina y soy descendiente de Catalanes. Te dejo mi email para ponernos en contacto massonsluciano@gmail.com. Gracias