El meu relat de Barcelona

En els darrers mesos he sentit en diversos espais polititzats la necessitat de crear “relats”, és a dir, conceptualitzacions teòriques que serveixin de base per al desenvolupament d'accions polítiques. El que més he sentit és la creació del “relat de Barcelona” com a punt de partida per a projectes municipalistes autodefinits rupturistes. Així doncs, em proposo escriure el meu propi relat de Barcelona, que també hauria de ser una de les bases del meu pensament polític sobre la ciutat. Per començar considero important destacar que cap municipi disposa d'un relat pel senzill fet de ser-ho, sinó que el seu relat és el de les persones que l'habiten i que, per tant, la viuen. En aquest sentit el meu relat no és el propi de la ciutat, urbanísticament i econòmicament canviant en la història, sinó el dels homes i les dones que han propiciat o han patit aquestes modificacions. Entenc que les ciutats, en tant que construccions inserides en un entorn geogràfic sí que poden disposar d'un relat ecològic o de relació amb l'entorn natural, però no pas d'un relat polític que és el que l'acabarà modelant en termes socials.

Tots hem sentit la repetida consigna de la “Barcelona de les persones”, un eslògan buit i propici a les mentides, perquè és extremadament inconcret. “Les persones”. Quines persones? Les que prenen decisions o les que pateixen les conseqüències d'aquestes decisions? Les que no poden dormir pel soroll d'una terrassa propera o les que es beneficien de les terrasses? Les que volen usar l'espai urbà com un lloc per a relacionar-se o les que senzillament ni el veuen? Les que volen fer veïnatge i unir-se per defensar els seus interesos o les que esperen que l'administració els gestioni la seva realitat?

Indubtablement, el meu relat de Barcelona és el que protagonitzen els veïns i les veïnes que volen responsabilitzar-se de la seva vida a la ciutat i participar de la seva construcció per fer-la propera al seu dia a dia. Per a que la ciutat no sigui l'escenari en el que passa la seva vida, sinó que sigui l'espai on es viu i on es fa vida. El meu relat de les persones de Barcelona parteix d'aquelles que en plena dictadura, i conscients de les seves lamentables condicions sortiren de cases i barraques per dignificar els seus carres al marge de les (inexistents) planificacions urbanístiques. I pensant els seus carrers, i vivint als seus carrers prengueren consciència de les deficiències dels seus barris. I pensaren els barris i imaginaren la ciutat.

Per tant, la meva gent és la que no disposava d'accés als (inexistents) mecanismes de presa de decisions i que, tanmateix, decidia. Decidia col·lectivament que necessitaven escoles, clavegueres, llars de gent gran , biblioteques, escoles d'adults, semàfors, etc. Pensar que el teu barri necessita un centre d'assistència social és pensar la ciutat. És entendre que les administracions ciutadanes han de ser un servei per a les persones, i que els veïns i les veïnes són part activa i veritablement decisòria de les polítiques que aquestes apliquin.

El meu relat de Barcelona no parteix dels centres ni de la perifèria. De Sant Just o de Torre Baró. Parteix dels grups socials que es neguen a passar per la ciutat com a simples espectadors de grans esdeveniments o com a usuaris de metros i carrers. Parteix de qui es preocupa per l'entorn perquè el percep com una part de la seva vida i en vol el millor. I desitjant el millor es preocupa, observa, coneix i proposa. El meu relat, ara sí, és el de la ciutat que escolta el que proposa la seva gent.

Ara bé, podem quantificar aquesta gent? Pot ser que el meu relat sigui el d'una minoria dels habitants de Barcelona? No crec pas que sigui una minoria, però tampoc no som majoria.

Més de trenta anys d'ajuntaments democràtics han col·laborat de forma activa i passiva al desmembrament de la consciència ciutadana col·lectiva. Efectivament, també és un eslògan que Barcelona es mou històricament a cop de gran esdeveniment que implica transformacions urbanes i econòmiques. Una afirmació menys mentidera que aquella de la “Barcelona de les persones”, però que també amaga les polítiques públiques engegades per a crear l'hegemonia de la seva bondat i l'interès nul de les administracions per a implicar els veïns i les veïnes en les transformacions dels seus barris.

Un interès, aleshores nul, que no ha deixat de ser-ho. És més, durant els darrers anys ofegar la veu popular ha estat un dels objectius de les administracions públiques. Això ha provocat que, per manca de promoció, la gent que es responsabilitza del seu entorn és cada vegada menys. Però també que cada cop hi ha més sectors socials conscients d'aquesta injustícia i ha començat a rebelar-s'hi actuant en el seu entorn. I quan s'hi actua, de la manera i amb la intensitat que sigui, es modifica.

El meu relat de Barcelona és, doncs, el d'una no-majoria conscienciada i defensora del dret a la ciutat, que creix amb força i que disposa d'una administració que desenvolupa els mecanismes necessaris per socialitzar les decisions que afecten a la col·lectivitat, responsabilitzant la població, on tothom sigui veritablement escoltat i que consideri que cada veí o veïna disposa d'un coneixement necessari per al desenvolupament de qualsevol acció que afecti la comunitat.

El meu relat de Barcelona ha d'incorporar, necessàriament, els diversos relats alternatius que llegeixin de manera diversa la ciutat i la seva vida en ella, i que parteixin de la base que uns pocs, franquiciats d'interesos privats, no poden governar sobre una majoria.