Somnis per a un nou llibre

Demà dimarts 2 de desembre presentem amb en Pau Vinyes i en Jaume Domènech l’inici d’una nova aventura: un llibre i una exposició sobre la Segona República i la guerra civil a Sant Andreu de Palomar. Tant una cosa com l’altra es farant publiques d’aquí a un anys, coincidint amb la Festa Major del 2015. Jo treballaré la part de la guerra, i en Pau la de la República.

A poques hores de la presentació del projecte, imagino el llibre que voldria saber fer, i les preguntes que voldria poder contestar. En aquest text noctàmbul tractaré aquests somnis que, per anomenar-los sense poesia, no deixen de ser objectius.

Les primeres setmanes de la guerra civil a Barcelona, i per tant a Sant Andreu, són els moments que més em fascinen. Aquells dies en els que, després d'aixafar el cop d'estat militar, les classes populars barcelonines esdevenen les protagonistes de la història i construeixen una administració i un contrapoder real que vol instaurar les pròpies normes, secularment menystingudes. M'agradaria poder identificar els homes i les dones que contribuiren en la constitució dels comitès de barri, els que expropiaren les entitats i les organitzacions dominants i els que col·lectivitzaren les fàbriques amb més o menys encert. Voldria treure l'entrellat de les firmes que acompanyen els rebuts de les “donacions” per al front i conèixer la seva instrucció, el seu bagatge intel·lectual, les seves militàncies, el seu quefer quotidià. Qui eren aquests Melo, Clemente, Villena que passejaven pel barri recollint diners per a les tropes que els sindicats havien enviat al front?

Quines il·lusions dipositaven en la nova situació política? Quines esperances? Quina ràbia? Quines pors els feien actuar?

I com vivien, aquests, la desaparició, la fugida i, sovint, l'assassinat d'aquells representants del poder de les classes dominants que podem comptar entre les primeres víctimes de la guerra (o de la revolució?) al nostre poble? En quines circumstàncies foren assassinats i per qui? Eren perseguits fruit d'un pla pleestablert o de la fúria del moment?

És habitual llegir a les memòries dels homes conservadors que més tard s'escrigueren d'aquelles setmanes que els carrers s'ompliren de gent estranya. Persones desconegudes. M'agradaria saber com demostrar que no, que no era gent forània, sinó que eren veïns i veïnes de tota la vida que, per primera vegada segurament des del juliol de 1909, tornaven a ocupar carrers i places i esdevenien protagonistes. Homes i dones habitualment enclaustrats dins dels murs d'un taller o d'una fàbrica i que es feren visibles i esdevingueren actors decisors de la política local.

Voldria saber argumentar tot això d'una manera rigorosa i equilibrada, sense caure en els errors de la mitificació o el rebuig.

Voldria poder dibuixar la geografia d'aquells mesos d'autoorganització popular i, sobre un mapa, assenyalar les noves entitats i organitzacions que pretenien crear un món diferent i vèncer el feixisme.

I per a vèncer el feixisme s'organitzaren les primeres expedicions de voluntaris i voluntàries que partiren cap a l'Aragó. Qui conformava les columnes? Quantes dones s'allistaren?. M'agradaria trobar les cartes que l'Elisa Garcia enviava a la seva família i retornar-li la dignitat que li van robar i que s'agreujà durant els 40 anys de dictadura feixista i mentidera. Saber les tasques de l'Elisa a l'Andreuenca, la cooperativa més important que hi havia al poble i la seva formació.

I deixant anar la imaginació, m'agradia localitzar alguna fotografia de l'interior de la parròquia de Sant Pacià convertida en menjador popular o la de Sant Andreu, convertida (segons un relat recent de Salvador Casas) en magatzem de carburants. Què donaria per una imatge!!

M'agradaria saber reflectir com es mereixen els testimonis orals de les persones que ens han explicat les seves vivències. D'aquells nens i nenes que hagueren de viure la por de les bombes, les angoixes de les absències i dels patiments dels pares. Dels senyors i les senyores que 70 anys després han gosat explicar-nos-les amb emoció, però sobretot amb enteresa. M'agradaria saber contextualitzar bé les paraules sobre els seus jocs, les escoles en les que estudiaren, el que menjaven. Al cap i a la fi, aquesta és la part més quantitativament nombrosa de la guerra a Sant Andreu de Palomar: la història de les persones que no participaren directament dels esdeveniments polítics i que en patiren les conseqüències. A les famílies dels uns la fi de la guerra fou rebut com un alliberament i en la dels altres com la fi d'un somni.

M'agradaria saber reconèixer els espais de llibertat que es crearen i les presons de la repressió.

Em caldrà reflexar les dificultats per al subministrament de les matèries primeres i els enfrontaments entre els petits comerciants i les comissions de subministraments que buscaven un repartiment pretesament igualitari i sense la intervenció dels intermediaris (si més no, sobre el paper). Uns enfrontaments que provocaren l'escassetat i la gana, i que agullonaren l'ingeni de les dones per aprofitar els pocs aliments per alimentar les famílies. Però uns enfrontaments que eren també polítics i que enfrontaren l'administració sorgida del 19 de juliol i la pròpia de l'estat: la Generalitat de Catalunya que amb els mesos anà recuperant terreny.

Hauré d'investigar les conseqüències dels fets de maig de 1937 a Sant Andreu. Hi hagué trets al poble aquests dies? Hi hagué empresonats? Com influí als homes (sí, sobretot homes) que encapçalaren els organismes “revolucionaris”: Desaparegueren de l'escena andreuenca o foren reciclats?

I com es visqué la fi de la guerra? La derrota. Caldrà treballar l'inexplorat camp de l'exili andreuenc i el de les famílies que es quedaren a casa i esperaren amb angoixa la tornada de marits i fills del front. M'agradaria poder dibuixar una cartografia de l'exili i la barbàrie nazi; i també una radiografia del febrer de 1939, amb els “ressucitats”, les famílies trencades, la tímida reconstrucció i la repressió, tot i que això ja serà motiu d'una nova investigació.

Molta feina, molta, la que ens ocuparà al Pau i a mi durant els propers mesos. Una aventura apassionant sobre la que avui necessitava escriure quatre ratlles incompletes i inconnexes, entre els nervis de la presentació i la responsabilitat autoimposada de fer-ho bé.