Collboni silencia la veu de les veïnes a La Rambla

El govern del PSC ha enterrat la Comunitat Rambles. Sense fer soroll, ha substituït un espai obert i participatiu per un Consell Assessor format per persones triades segons el seu prestigi professional. L’Ajuntament diu que vol recuperar la Rambla per a la ciutadania. Però quina ciutadania? La que hi viu i la gaudeix i la pateix cada dia, o la que l’observa des del despatx?

Fa pocs mesos, es va anunciar la creació del Consell Assessor de la Rambla. Es tracta d’un òrgan consultiu pensat per col·laborar en la “recuperació del passeig per a la ciutadania”. El formen 19 persones de reconegut prestigi, amb vinculació directa o indirecta amb la Rambla, o amb coneixements professionals considerats útils per a la reflexió, segons la nota de premsa.

Són 8 dones i 11 homes escollits pel govern per la seva trajectòria en àmbits com l’arquitectura, el disseny, els negocis o l’art. No qüestionaré ni els noms ni les opinions de qui en forma part, que són ben vàlides. El que vull impugnar és la naturalesa del Consell i el model de participació que representa.

La seva creació ha implicat la dissolució de la Comunitat Rambles, l’òrgan que va néixer del procés participatiu en què es van codissenyar les polítiques per a la Rambla. Era un espai obert on l’Ajuntament i les veïnes, organitzades o no, col·laboraven per definir accions i propostes.

Tothom hi podia participar, sense que calgués cap mèrit professional. Entitats socials, associacions econòmiques, grups artístics o veïnes a títol individual. Totes hi tenien veu directa. A les sessions hi assistíem regidors i equips tècnics. Es podien fer preguntes directes i plantejar crítiques. Funcionava gairebé com una audiència pública: alçar la mà, demanar la paraula i interpel·lar el regidor sense filtres ni intermediaris.

Era un espai de debat entre iguals, sense jerarquies basades en el prestigi ni en cap mèrit. Més democràtic, més honest i més fidel a la realitat social, econòmica, simbòlica i cultural de les Rambles. Un exercici de democràcia participativa.

I també era molt més que això, era un espai generador de comunitat en si mateix, un lloc on es van teixir complicitats i on les persones participants es reconeixien i es coneixien per articular vida social i comunitària més enllà de la Rambla amb incidència activa en els barris de Ciutat Vella.

Incorporar la meritocràcia als processos participatius és limitar-los. Quins són els mèrits que et fan digne d’opinar sobre la Rambla? Viure-hi, ser-ne veí o veïna, no et valida. Però tenir un negoci, sí. Al Consell no hi ha cap veïna, però sí empresaris amb interessos al passeig

Això estableix una jerarquia política: el veïnat només rep. No decideix. El PSC tracta les veïnes de Ciutat Vella com a receptores passives de les polítiques que dissenya el govern, aconsellat per uns pocs escollits, legitimats pel seu currículum.

Però el problema no és només l’absència de veïnes. El Consell és uniforme. Tots són professionals liberals, nascuts com a molt lluny a Itàlia. Mentrestant, prop del 50% de les persones que viuen a la Rambla han nascut fora de l’Estat espanyol. I, d’aquestes, la majoria fora de la Unió Europea. La diversitat de la Rambla, doncs, no hi és representada, ni pel que fa a l’origen de les persones que hi viuen ni per la seva estructura social: a la Rambla, el Raval i el Gòtic, el perfil que representen les membres del Consell Assessor és minoritari.

Fer que la participació depengui dels mèrits professionals és elititzar-la i, de facto, excloure el veïnat. Es menyspreen els seus sabers, la seva experiència i la seva vivència diària. I s’allunya la Rambla, un cop més, de les persones que realment l’habiten.

Perquè quan la participació depèn del prestigi, el que s’exclou són els sabers populars i la vida quotidiana, quan la veritable expertesa la tenen les veïnes que trepitgen i que viuen cada dia la Rambla.

Article publicat a eldiario.es el 13 d'abril de 2025

Clicant aquí pots anar a l'article

A la Ciutat Vella-aparador de Collboni, les veïnes hi sobrem

A la recent entrevista que El País va publicar al regidor Albert Batlle, li van preguntar per les seves polítiques per a Ciutat Vella, el districte que encapçala. Semblava una gran oportunitat per posar un valor els seus barris en un altaveu important. Però, les expectatives, potser massa optimistes, no es varen complir. La resposta es va limitar a dues prioritats: “el districte necessita una intervenció integral” i “millorar la convivència a l’espai públic”. Un parell de frases no gaire concretes, que resumeixen el seu pla i la seva manera d’entendre el districte.

Semblaria que la brevetat comportés falta de projecte, però no és així. El PSC té un projecte per a Ciutat Vella, ancorat entre els anys 80 o 90 del segle passat, que se centra en les intervencions urbanístiques a gran escala com a motor de regeneració dels barris (per cert, fins ara desconegudes en aquest mandat) i la millora de la convivència com a element que promou la seguretat.

En múltiples ocasions el regidor ha insistit en descriure el districte com un territori “problemàtic”, “difícil”, un lloc on costa implementar polítiques públiques. És habitual que el defineixi com el “contenidor” on s’hi aboca tot allò que la resta de la ciutat no vol, una caracterització que desplaça la centralitat i la capacitat d’acció dels veïns i les veïnes i les converteix en espectadores i en receptores d’allò que, en paraules seves, s’aboca en els seus barris.

D’aquesta manera d’entendre els barris del districte i les seves gents se’n deriva un pla que busca mostrar control de la situació i uns barris endreçats per projectar una imatge d’ordre, i d’una Ciutat Vella en calma, que és el que volen sentir els operadors econòmics que usen els seus carrers i el seu patrimoni per guanyar diners. Per contra, no entra en els seus plans donar resposta a les demandes veïnals, promoure l’espai públic com a lloc d’encontre comunitari i generador de cohesió social, i garantir l’escolta activa amb tots els col·lectius que viuen a la Barceloneta, el Casc Antic, el Gòtic i el Raval.

Ciutat Vella és el districte més actiu i divers de Barcelona. El que viu més en el present i on es prefiguren moltes de les situacions que es donaran en algun moment a la ciutat. Els seus barris compten amb un veïnat que resisteix les tensions econòmiques i socials provocades per ser el centre de la ciutat i que reclama ser escoltat.

Reduir Ciutat Vella a un problema és una excusa per no oferir solucions reals.

Al contrari de reduir-lo, el que necessitem les veïnes és que qui el governi abraci totes les seves diversitats, les seves alteritats i les seves dissidències, les escolti i les reconegui, a totes, com a subjectes vàlids i amb incidència política. L’objectiu ha de ser incorporar les necessitats de la gent que hi viu, les seves esperances i les seves queixes desenvolupant polítiques públiques que les posin en el centre.

Quan el govern de Batlle desmantella la pacificació del carrer Pelai per retornar-la als cotxes llança un clar missatge contra la descarbonització de la Ciutat. Quan substitueix la Comunitat Rambles, un espai de treball col·lectiu obert a tota la ciutadania per un consell assessor tancat, i triat a dit partint d’experteses professionals individuals expressa la seva vocació elitista. Quan desallotja l’Antiga Massana sense haver-se assegut a parlar, ni que fos, per constatar les diferències ideològiques amb un projecte comunitari mostra el seu menyspreu per les formes d’autoorganització popular. Quan amplia les hores de càrrega i descàrrega mostra el desinterès per harmonitzar la difícil relació entre les necessitats comercials i el benestar de les veïnes, sobretot en els entorns escolars. Quan decideix que el CAP del Casc Antic s’ubicarà a l’Eixample o quan tanca la carpeta del bus de barri de la Barceloneta sense explicacions, es constata que governa malgrat les veïnes.

A Ciutat Vella tenim un regidor que no té cap interès a comprendre la vida del districte. Però no confonguem la seva manca d’interès amb manca d’intenció. Batlle i Collboni desenvolupen polítiques que es sostenen sobre clixés i prejudicis que venen d’antic i que tracten la gent que hi vivim i hi volem seguir vivint com si fóssim una molèstia.

 

Clica aquí per llegir aquest article a eldiario.es