dissabte, 30 de març de 2013

Una tarda amb la Justa Requena

Fa un parell de setmanes vaig tornar a passar una tarda amb una de les dones que el juny de 1976 es van tancar a la parròquia de Sant Andreu dins de la vaga de Motor Ibérica, la Justa Requena.


La Justa cantant en una revetlla després de la tancada.
A la seva dreta en Manolo, un treballador de Motor Ibérica.
Fons Ignasi Pujades
La Justa em va acollir en el seu pis al centre de Montcada, la ciutat on va arribar l'octubre de 1963 provinent de Benalúa de Guadix, a la província de Granada. Va néixer en aquest poble el 24 de Març de 1947 en una família humil, i va ser la tercera dels cinc fills (quatre noies i un noi) que van tenir l'Antonio i l'Emilia. Ell era traginer, i patia per aconseguir el jornal amb el que subsistien tots. Ella cuidava de la casa, els fills i els animals que servien de complement a la mínima economia familiar.
La Justa recorda emocionada el patiment del pare quan sortia a buscar feina i la seva preocupació per la política del país. Tot i que mai n'havien parlat ni hi va trobar el significat fins anys més tard, conserva el record de l'Antonio escoltant la ràdio d'amagat mentre ella controlava que no aparegués ningú i se li va quedar gavada la seva reacció continguda quan es va assabentar de la mort d'un home: "Ya lo han hecho", va dir mentre preparava els burros per sortir a treballar. La Justa el recorda trasbalsat i molt enfadat. Anys després sabria qui hi havia rere aquell nom que el pare havia pronunciat amb la boca petita: "Julián Grimau". Era el 20 d'Abril de 1963.
L'Antonio havia lluitat a la guerra civil al costat dels republicans i va passar tres mesos a la presó de Cerro Muriano, a Còrdova. La mare de l'Antonio, l'Ana, era una dona popular a Benlúa i se la recorda per adornar-se el cabell amb clavells vermells i passejar pels carrers i places del poble cridant a les dones per anar a escoltar a La Pasionaria a Granada. Hi varen anar unes desenes a peu, i al capdavant l'àvia de la Justa: "Anica la Ponciana", una dona bona (així la recorda ella), que, com tantes altres, va patir els excessos de la justícia franquista quan arribaren al seu poble: la raparen i la humiliaren pels mateixos carrers que l'havien vist passejar feliç durant la República.
El seu fill petit va morir a la batalla de l'Ebre, però durant anys esperà que tornés. l'Anica no tancava la porta de casa mai, perquè el petit se la trobés oberta quan hi arribés.
Quan ja era a Montcada, la Justa va saber que el seu avi patern havia mort a la presó de Guadix. El van tancar per ser irrespectuós amb l'església un cop acabada la guerra i va morir de càncer tenint una sabatilla per coixí. A data d'avui encara no saben on és enterrat.


En Marcelino Camacho envoltat de dones a la parròquia
de Sant Andreu. A la seva dreta, cantant, la Justa, i a
l'esquerra la Maruja Ruiz. Fons Ignasi Pujades.
La tancada

La Justa no va tenir cap dubte a tancar-se a la parròquia de Sant Andreu de Palomar, i va ser una de les animadores amb els seus cants. Sempre li ha agradat molt cantar i té bona veu. Cantava cançons de la seva terra:

Rico, rico quítate el sombrero
Que un entierro va a pasar
Y él es hijo de un obrero
Que ha muerto por trabajar,
Pa' darte a ti el dinero...

Explica que a casa seva no s'acostumava a parlar de política però que la vaga primer i la tancada, sobretot, van ser un punt d'inflexió en la seva vida: li van fer prendre consciència política. La vida en comunitat amb altres dones i la referència de la lluita de la Maruja Ruiz i altres dones la van canviar. En sortir es va afiliar al PSUC i ella i el seu marit, el José Ortín, s'activaren en la vida política i associativa de Montcada: l'associació de veïns i l'associació de pares primer i avui la lluita contra el tancament de les urgències del CAP del seu poble són part indestriable de la seva vida, junt amb la família i. sobretot, la néta.

Moltes gràcies pel teu temps, Justa, i gràcies per no oblidar. La lluita continua!.