HHhH, la literatura que no m’agrada

Vaig comprar HHhH pels volts de Nadal, després d’haver-ne llegit diverses crítiques i que un parell de persones (de les qui respecto el criteri) m’en parlessin positivament. Aquest llibre de títol impossible és el darrer Premi Goncourt per a escriptor novell i l’ha escrit en Laurent Bidet. Narra l’operació Antropoide, el complot organitzat pel govern britànic i dut a terme per membres de la resistències txeca i eslovaca per assassinar Reinhard Heydrich el 1942. Heydrich era un dels homes més importants del règim nazi, depenent geràrquicament d’Heindrich Himmler, i amb responsabilitats extraordinàriament terribles: cap de la Gestapo des de 1936, protector del Reich a Bohèmia i Moràvia i responsable dels grups de liquidació de jueus durant i després de la invasió de Polònia.
La meva estranya atracció per a tot el que representa la barbàrie nazi, per intentar-ne entendre els mecanismes de funcionament i de control social sempre em porten a voler conèixer els qui detentaren aquest poder atroç i l’exerciren amb impunitat. D’aquí que, malgrat l’absolut rebuig (visceral i analític) de la figura d’Heydrich, m’interessés llegir-ne quelcom de forma novel•lada. Les peripècies dels homes que el mataren no em semblava una mala idea.


Així doncs, empès també per l’estímul de les comparacions que li atribuien una certa continuïtat amb “Les benignes”, de Jonathan Littell, em vaig llançar a la lectura de HHhH (acrònim en alemany de “El cervell de Himmler es diu Heydrich”).
La novel•la narra els preparatius de l’operació Antropoide, la seva realització, les conseqüències, el context històric, i inclou diverses digressions sobre actes (aberrants) comesos pels nazis contra la població civil txeca i eslovaca; però per damut de tot dissecciona el procés de creació de la mateixa novel•la, tant pel que fa a les motivacions de l’autor, la seva recerca de fonts i les pròpies opinions del procés de construcció de l’artefacte literari. En resum, el veritable protagonista de HHhH no és Heydrich ni els membres de la resistencia sinó Laurent Binet, l’autor, que s’erigeix com a personatge principal, interrogant constantment el seu text i explicitant els diferents viaranys pels que discorre una narració de 329 pàgines.
Tant és així que la seva presència acaba saturant la novel•la.
Certament, l’operació Antropoide és una bona matèria per a novel•lar. És espectacular, persegueix uns objectius heroics i discorre en una etapa convulsa de la història contemporània. Els dolents són molt dolents i els bons lluiten contra la barbàrie. Hi ha amor i hi ha traidors... però l’autor no és capaç de transmetre quelcom que no s'esdevingui de la mera descripció. És una novel•la sense ànima, sense sentiments. Només en provoca de rebuig quan retrata episodis del genocidi nazi, però ¿ com no es pot no rebutjar l’assassinat de 300.000 jueus a Ucraïna en pocs dies, o la destrucció del poble de Lidice, a l’actual República Txeca, i tots seus seus habitants en una nit com a revenja per l’assassinat de Heydrich ? Ésclar que la ira ens supera! Però és que és fàcil provocar la ira i el fàstic del lector detallant-nos les particularitats macabres de les atrocitats dels homes de Hitler.
Binet demostra, això sí, disposar d’una tècnica per a la narració extraordinària: sens dubte, enllaçar els dos temps (1942 i el moment de l’escriptura) i les dues històries (l’operació Antropoide i el procés de construcció de la novel•la) requereix d’una mecànica molt complexa que domina amb escreix, però això mateix la fa artificial. Ho sento, però no me’l crec. El seu protagonisme és impostat, pla i apareix en massa ocasions.
En aquest sentit em permeto comparar HHhH amb dues novel•les afins:
La primera comparació és amb “Les benignes”, de Jonathan Litell, que Binet diu llegir mentre està escrivint la seva novel•la i a la qual dedica frases d’admiració. A mi aquesta novel•la em va captivar per la seva originalitat, el seu punt de vista diabòlic i la recreació literària d’una realitat transformada segons els ulls d'un protagonista fascinant.
També la vull comparar amb “Soldados de Salamina”, de Javier Cercas, per la coincidència de la doble narració entre uns fets històrics i el procés d’investigació dels mateixos. Aquesta novel•la, però té trets que la diferencien de HHhH: que el protagonista no és l’autor i que el personatge fil conductor, en Miralles, és una construcció literària de primer ordre. En aquest sentit, el narrador de HHhH és poc interessant a nivell literari perquè, entre d'altres coses, no construeix cap personatge atractiu. Per acabar, considero que l’interès de “Soldados de Salamina” rau en el punt de vista des del que Cercas ens mostra la guerra civil espanyola. Va ser novedós dins del subgènere de novel•les que tracten aquesta guerra. Però també trobo una connexió entre els dos llibres: la fredor amb la que estan escrites. En ambdues la tècnica supera de molt l’ànima.
A HHhH li falta ànima. Tècnicament potser és perfecte, però aquest no és el tipus de literatura que m’agrada.