dimecres, 20 d’agost de 2008

Monuments literaris a la memòria

“La boda en Auswitch” i “Adiós a Sidonie” són dues obres mestres. L’escenari de les narracions és l’Europa de la Segona Guerra Mundial, i totes dues són reconstruccions de fets reals a partir dels testimonis que el mateix autor ha pogut entrevistar i la documentació d’arxiu El seu autor és Eric Hackl, un austríac que provoca calfreds quan es pregunta per fets reals que van passar a la gent del seu país en els anys de la bogeria nacional socialista. Tots dos llibres segueixen un estil basat en les frases curtes i els continus punts i seguits per afavorir el ritme d’una narració amb moltes veus, inclosa la del narrador.
“Adiós a Sidonie” és el relat esfereidor de la tràgica existència d’una nena gitana en l’Austria pre-Reich. Hi apareixen ben pocs nazis. En aquesta història els protagonistes són gent normal i corrent, que seguint la legalitat del moment contribueixen en la barbàrie racista de Hitler. A “La boda en Auswitch”, desenes de testimonis ens narren la vida i peripècies de Rudi i Marga, l’austriac i la catalana que es van conèixer a Falset, en els preparatius de la batalla de l'Ebre, i es van casar en el camp de concentració el 1944. Ell era un intern que va ser brigadista a la guerra d’Espanya, on va conèixer Marga, mare del seu fill i amb qui les autoritats nazis el van deixar casar en un lloc de mort. Van passar la nit de noces al burdell, i mai més no es van tornar a veure. En aquesta història els nazis van consentir el casament, el van preparar i fins i tot, alguns van col·laborar amb l’intent de fuga que va provocar la mort del marit pocs mesos després. Per tal de reconstruir l’episodi del casament. Hackl fa parlar els fills dels protagonistes, la germana, sobrevivents del camp, veïns, i fins i tot algun dels protagonistes, morts molt abans del naixement de l’autor.
Vaig sentir parlar per primera vegada d’Eric Hackl en un curs de literatura i guerra civil. En aquella sessió vaig defensar el paper dels escriptors en el debat sobre la difusió d’allò que s’ha vingut a anomenar “la memoria històrica”. És més fácil i efectiu entendre perquè va quallar la bogeria de Hitler en bona part de l’Europa central llegint “Adiós a Sidonie” que no pas un tractat d’història. I ens apropem millor a l’univers concentracionari llegint la literatura que va provocar que no pas les repassant les xifres de la massacre.
“Adiós a Sidonie” hauria de ser de lectura obligatòria a les universitats d’història. Llegint-lo també ens plantegem quin ha de ser el paper de l’erudit del segle XXI a l’hora d’acostar-se a allò que tantes vegades hem sentit que és inimaginable, inabarcable, de dimensions impossibles de concebre: la massacre de milions d’innocents en camps de totes classes. Però tot allò va ser dissenyat, quantificat i dut a terme per homes i dones, els descendents dels quals són com qualsevol de nosaltres.
En acabar el darrer llibre d’Hackl vaig llegir, en mitja hora, l’intens text de Georges Pérec titolat “Ellis Island”, l’illot on els nord-americans passaven el sedàs dels emigrants aptes per entrar al seu país i els que no, durant la primera meitat del segle XX. El text és un prec, un crit, un documental, un poema, un garbuix de xifres que ens fan mil preguntes, tantes com li van sorgir al francès quan el va haver acabat.