divendres, 10 d’agost de 2007

50 anys d’On the Road


Abandonat entre desenes de llibres, dins d’ una caixa de cartró, reposa el meu exemplar d’On the Road, el llibre de Jack Kerouac (1922-1969) publicat fa 50 anys per Viking Press. Aquesta va ser la meva primera incursió conscient en la literatura nord-americana i recordo l’emoció que vaig sentir en acabar el llibre, una nit ajagut damunt del llit. Vais tenir la sensació d’haver llegit quelcom nou, diferent. No havia llegit mai res d’igual i, d’alguna manera em sentia company d’aquella cerimònia d’iniciació que Kerouac ens narra. Un viatge iniciàtic al llarg dels Estats Units a bord d’un cotxe.
El viatge dels protagonistes em presentava un paisatge físic i humà totalment nou. La carretera, que tantes vegades havia sentit citar en las cançons de l’Springsteen, va adquirir de cop la dimensió èpica que mai no havia entès. La carretera esdevenia un referent ètic, en hostatjar les més diverses realitats amb respecte. També un model estètic. Potent. Per mi, terriblement potent. Al llibre la carretera és el riu de la literatura medieval, és el viatge del Dant, és la vida. La metáfora de la carretera, que té els seus antecedents en la literatura medieval europea, és recurrent de la cultura nord-americana. Com que no en sóc especialista només cito The grapes of wrath de John Steinbeck (1939) on la carretera és, per la familia de Tom Joad, l’únic camí que la pot portar a una vida millor. En aquest sentit, també és un instrument de redempció.
Cito també la cultura del blues, Robert Jonson, i la del folk i el rock, Bob Dylan i Bruce Springsteen, i m’aturo a Thunder Road.
En tancar el llibre vais tenir la sensació d’haver après. No en el sentit iniciàtic sinó en el més elemental ja que vais descubrir paraules noves, que semblaven tenir un món darrera. En vull destacar una: beboop. S’obria el teló i apareixien Dizzy Gillespie i Charlie Parker. Escolteu-los. Després vindrien altres noms meravellosos. Jazz.
Aquestes sensacions les vais tenir una vegada vaig tancar el llibre, quan el vaig tenir entre les meves mans servant-lo com una part de mi mateix. Em vais emocionar. Vais sentir plaer. No puc dir que aquesta lectura canviés la meva vida, però indubtablement va marcar el camí del que hauria de ser el meu cànon literari anys més tard, és a dir, allò que m’agrada llegir.
Una altra cosa discurs, que no vull encetar, seria discutir si aquest és el model d’utilització del llenguatge que m’interessa, el kickwriting. Segurament no, però és terriblement efectiu i dotze o tretze anys més tard d’aquella lectura, encara em conmou.
Us animo a que llegiu On the Road, escolteu Charlie Parker i ploreu amb Thunder Road.