 |
| En Manuel Fernández |
Manuel
Fernández Márquez va morir el 3 d'abril de 1973. Va ser tirotejat per la policia a uns 20
metres de distància i travessat per una bala que li va entrar per la part
superior del crani i li va sortir per la nuca. De dalt a baix, com si estigués
ajupit, protegint-se, i el tret hagués estat disparat des d'una posició alçada
(un cavall o un cotxe…). Tenia 27 anys i la seva terrible mort provocà
l'aturada de les fàbriques Siemens, Pegaso, Gincar, Fecsa, Esesa, Bultaco,
Carrocerías Catalanas, Hispano Olivetti, La Maquinista i Seat.
Manuel i
els seus companys de Copisa, juntament amb els treballadors de Sade Control i
Aplicaciones SA estaven construint la Tèrmica de Sant Adrià del Besòs, ben a prop de la
desembocadura del riu, i havien presentat dies enrera una llista de reivindicacions
laborals a les respectives direccions. Les peticions específiques se sumaven a
les generals pròpies de la negociació del Conveni Col·lectiu de la Construcció. El
dia 2 d'abril la Comissió
de treballadors s'havia entrevistat amb els representants patronals, que no
accediren a les seves peticions, entre les que hi comptem l'elecció d'una
comissió portaveu entre l'assemblea de treballadors i l'empresa. Tot foren
negatives, i el dia 3 Copisa tancà les seves portes. Lockout patronal.
Era dia de
paga i els obrers no pogueren entrar a cobrar. La batalla fou brutal, perquè les forces de l'estat anaven armades i alguns asseguren que comptaven amb
franctiradors en punts elevats (potser un d'aquests trets acabà amb la vida del Manuel).
Hi hagué diversos ferits, i en Manuel, nascut l'any 1945 a Villafranca de los
Barros (Badajoz), que havia emigrat a la Pobla de Lillet amb els seus pares quan tenia 3
anys i que s'havia traslladat a viure a Santa Coloma de Gramanet aquell mateix
any amb la seva esposa, la Carmen Rodríguez,
perdé la vida convertint-se en un símbol de la brutalitat policial i del
moviment obrer (2).
Fou
enterrat el dia següent al cementiri del Pomar, a Badalona, amb un
impressionant desplegament policial. Només hi deixaren assistir la seva esposa
i els familiars més propers. Els milers d'homes i dones que es trobaren a les montanyes
dels voltants foren, de nou, dispersats per la policia.
La reacció
a la seva mort fou unànime en els diversos moviments de l'antifranquisme, des
dels sindicats fins al moviment estudiantil, tant espanyol i català com
internacional, així com i en els sectors socials populars no necessàriament
enquadrats com el petit comerç de la comarca i bona part de la gerarquia de
l'església, en la que també s'hi implicà el bisbe Jubany. El dia 6 es convocà
una jornada de lluita i de solidaritat a Sant Adrià del Besòs i el 8 uns 2.000
homes i dones es congregaren davant de la tomba de Manuel per retre-li un nou
homenatge.
"Recogemos tu bandera de lucha"
En aquest
article, però, volem donar notícia del funeral que se celebrà en la seva
memòria el 9 d'abril a la parròquia de
Sant Andreu de Palomar, on el seu mossèn, Jaume Camps, i el vicari,
Ignasi Pujades, prepararen una cerimònia que seria recordada durant dècades.
 |
| Convocatòria al funeral |
En
una vella carpeta que guarda l'Ignasi al seu despatx hi trobem aquests
documents encapçalats per un títol que esgarrifa: fixeu-vos com
els homes de l'església canviaren "cristianos" per
"pueblo", posant de manifest el seu compromís amb les classes
populars. "Nosotros como pueblo, recogemos tu bandera de lucha".
Després de
diverses lectures, en les que hi inclouen uns salms d'Ernesto Cardenal,
nicaragüenc i un dels principals referents de la teologia de l'alliberament a
Amèrica Llatina, féren un atac a la manipulació del govern i de La Vanguardia Española
en les notícies referents a l'assassinat:
"
Denunciamos (…) el manipuleo ideológico de la información por parte de las
autoridades del Gobierno, que impide a la opinión pública formarse un juicio
objetivo, veraz i completo, de los acontecimientos que constinuamente se
suceden en nuestra patria".
I encara
seguien amb unes valentes paraules l'any 1973 (recordem que Franco encara era
viu):
"El
sistema capitalista de producción, cuya fuerza y origen estriba en que un grupo
de señores, gracias a su capital, son propietarios privados de los medios de
producción (las fábricas, las maquinarias, las demás instalaciones) obliga a la
clase obrera a vender su fuerza de trabajo a cualquier precio, aún a un precio
inferior al coste real de la vida (recordemos que la legislación española ha
dejado el Salario Mínimo para este año en 186 pts. Diarias: ¿Qué
familia puede vivir hoy con 186
pts al día?!!!...).
En estas
condiciones de inferioridad, la clase trabajadora año tras año, se ve en la
necesidad de presentar a la clase patronal plataformas reivindicativas
tendientes a mejorar sus condiciones de vida y de trabajo".
Més
endavant:
"(…) los capitalistas
viven opíparamente, pueden tener grandes coches, viajan al extranjero, viven en
la Diagonal,
disfrutan, en una palabra, de la "sociedad de consumo" -como hoy se
dice- en un grado escandalosamente superior a los que viven en el Besós o en el
Camp de la Bota
o en Verdún. ¿Es esto justo compañeros? ¿No es ese el origen de las grandes
diferencias de clase que existen en nuestro país y, en general, en todo el
mundo capitalista? ¿Se puede eso concordar con la palabra de Dios?. (…)
Se trata de eliminar las causas por las cuales el pueblo se ve obligado
a salir a la calle y manifestarse en masa. El pueblo nunca sale por que sí, a
las calles, sabiendo que en ello arriesga tanto. Si el pueblo sale a la calle
es por qué existe algo muy profundo que lo ha herido en su dignidad." (…)
Hablando
más claramente:
 |
| La Tèrmica del Besòs en construcció |
La tierra
es para el que la trabaja. Las empresas son para los que las trabajan. Si todos
producen el capital, ese capital debe revertir a todos, y no solament de forma
mayoritaria a la clase patronal. Sólo la propiedad social de los medios de
producción -es decir, que los medios de producción sean propiedad de todos
los que trabajan en la empresa- crea las condiciones objetivas para resolver
los antagonismos de clase. Si seguimos con la propiedad privada de los medios
de producción, obreros y patronos seguirán estando enfrentados y la paz social
seguirá siendo frágil y quebradiza. (…)
Exigimos,
pues, a la clase capitalista que deje de ampararse en las fuerza policiales
para perpetuar su estado de dominación.
Exigimos
el derecho de Reunión y de Asamblea, sin permisos burocráticos
entorpecedores.
Exigimos
el derecho de agruparnos en Partidos Políticos, que reflejen al nivel
del Congreso que fragua las leyes, los por el momento existentes distintos
intereses de clase.
Exigimos
el derecho a una Prensa Libre que refleje auténticamente los objetivos
de la clase trabajadora.
Exigimos
el derecho de Huelga, única arma de los trabajadores ante una clase
capitalista potente y organizada.
Exigimos
que nadie en España sea encarcelado por pensar estas ideas y luchar por
ellas.
Exigimos la Libertad de los
Presos Políticos, que ya actualmente están encarcelados por estas ideas y
por su lucha por ellas.
Exigimos,
concretamente, la Libertad
de Camacho y demás compañeros del Proceso 1.001, acusados de integrar la Coordinadora
Nacional de Comisiones Obreras, para los cuales, siendo diez
trabajadores, y entre los que hay un sacerdote obrero, se les pide una pena de
162 años de cárcel.
Nuestra
única arma es la palabra… y quizás, la verdad".
En un
format molt més religiós, l'homilia acabà amb les següents paraules:
"Por
eso ahora proclamamos que
MANUEL
FERNANDEZ MARQUEZ,
cuya vida
fue violentamente interrumpida por las balas,
mientras
participaba en la lucha, junto a sus compañeros,
por
mejores condiciones de vida,
tiene el
camino abierto hacia la Vida Definitiva
y Plena,
prometida
por Dios cuando nos muestra
'aquel
Cielo Nuevo y aquella Tierra Nueva'
que
existen a partir de este cielo viejo y esta tierra vieja
que nos
toca vivir y recrear.
es así
como proclamamos que
Jesús
Viviente late en las luchas del pueblo
hasta la Victoria Final"
Pregària dels fidels
Aquesta
fou la pregària d'aquell funeral:
"1.
Que MANUEL FERNÁNDEZ MÁRQUEZ conquiste la Vida Definitiva y Plena, tras
su lucha terrena por mejores condiciones de vida.
2. Que su
sangre derramada no sea vertida en vano, sino que todos y cada uno de nosotros
recojamos solidarios su bandera de lucha.
 |
| Ignasi Pujades aquells anys |
3. Que el
pueblo oprimido no se divida en tácticas secundarias, sino que juntos
combatamos por el objetivo final: todo
el poder para los trabajadores.
4. Que la
clase capitalista no se endurezca en su afán de perpetuar su estado de dominación,
sino que entienda que su poder actual debe ser distribuido entre todos los que
producen el capital.
5. Que los
soldados y fuerzas policiales no tiren jamás contra el pueblo, sino que también
ellas son parte del pueblo oprimido y que deben sentirse solidarios con sus
compañeros de clase.
6. Que las
libertades públicas y políticas sean, al fin, reconocidas y respetadas en
España.
7. Que el
Estado español no se endurezca en su posición de "violencia
institucionalizada", para que no se haga responsable de la "violencia
tumultuosa de las masas".
8. Que la
justicia y la igualdad se impongan en nuestro país, única garantía sólida de
una paz verdadera y perdurable."
Més enllà
de les creences de cadascú és innegable el paper aglutinador de
l'antifranquisme d'algunes parròquies barcelonines durant els anys setanta. Un
funeral catòlic com aquest que avui presentem agafava una dimensió política de
primer ordre amb les paraules que, expressades des d'un altar transgredien l'ordre social i polític establert. La majoria dels textos aquí reproduïts els llegí
l'Ignasi Pujades, que no es vestia de
capellà i que només participava en els actes de la parròquia quan fugien de la
litúrgia tradicional i es convertien en quelcom d'abast popular i polític.
NOTES:
resseguiu-ne
els gargots parant esment
Pel que fa a les mancances: La
solució urbanística que s’ha tramat entre el mercat i els carrers adjacanets em
sembla molt precària per afavorir la interlocució entre l’equipament i el
barri. És més, malgrat que es pot atravesar a peu per damunt de les restes
mitjançant una passarel·la, l’estructura és llunyana del trànsit pedestre i no
afavoreix de manera considerable la comunicació. La passarel·la del Born no
serà per “creuar-la” sinó que s’utilitzarà justament per anar a veure-hi les
ruïnes de la ciutat moderna.
Es tracta d'una urbanització
poc harmoniosa amb l’entorn i poc amable. Malauradament l'Ajuntament de Barcelona té, des de mitjans dels anys 80 del segle passat, la insana obssessió de les places dures i que els seus
equipaments estrella no dialoguin amb la vida diària sinó amb la
passatgera: se’n diu “Marca Barcelona”.
Una marca de grans façanes que fotografien milers de turistes. Uns turistes que
necesiten d’espais amplis on s’hi encabiran les terrasses dels negocis que ben
aviat proliferaran –sí, més encara- a l’entorn del Born (l’Ajuntament ja s’ha
afanyat a aprovar el Pla d'abUsos que desactiva l’anterior regulació) i la
pacificació del trànsit. 
El “problema” del Born s’ha tancat 42 anys després amb un
projecte espectacular i nostrat, però que neix amb el perill de la dificultat
de l’harmonia amb l’entorn, la llunyania de les necessitats del barri i
que promociona el turisme depredador que el rosega. A més, les solucions de trànsit de cotxes i motos semblen improvisades i no satisfan els veïns, que han de patir aparcaments de motos desproporcionats i la desorientació dels conductors mancats de senyalitzacions suficientment visibles.
