Si pitjes damunt d'aquesta línia pots descarregar-te l'article en format pdf
Març de 2014. Després d’uns
dies de temperatures gairebé primaverals
a la ciutat de Barcelona, sembla que aquest primer diumenge de mes han decidit
baixar per a situar-se de nou en la normalitat hivernal. Va ser fa 40 anys, el
2 de març de 1974 que molts cors es van glaçar per la mort d'un jove lluitador
per la llibertat.
Salvador Puig Antich
(Barcelona, 30 de maig de 1948), militant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) va ser brutalment assassinat fa 40 anys. La justicia feixista de la
dictadura el va declarar culpable de la mort del sotsinspector de la brigada
político-social Francisco Anguas (Sevilla 1951)
en un judici farcit d’irregularitats a bastament detallales des de fa
dècades. En una clara demostració del carácter atàvic del règim, es decidí
executar-lo mitjançant el garrot-vil.
El coratge de l’equip
d’advocats, la titànica perseverança de les germanes de Salvador i l’interès
periodístic per un episodi certament trasbalsador, tèrbol i terrible, han
propiciat que el seu impacte en la societat catalana hagi anat creixent amb els
anys i que la seva memòria s’hagi engrandit en comptes d’haver-se esborrat. És
més, justament aquest interés mediàtic que ha elaborat un relat sovint
esbiaixat i poc contextualitzat (1) de la militància del jove i de la seva
mort, ha provocat també una voluntat de revisió crítica del la narració
dominant de la historia de la transició española a Catalunya, en el que la
incidència dels grups aliniats a l’esquerra del PSUC i crítics amb la seva
política homogeneitzadora i no insurreccionalista ha estat menystinguda.
Un funeral oblidat
En aquest article, però,
vull fer-vos partíceps de l’acte que se celebrà a la parròquia de Sant Andreu
de Palomar el 8 de març de 1974, gairebé una semana després de l’assassinat i
que no ha estat recollit en la historiografia. És destacable que els estudis al
voltant de la mort de Puig Antich –sobretot els més recents- tracten de manera
més o menys detallada els dies i les hores prèvies a l'execució, i que ocupen
poques línies al que va passar després. Quan ho fan, no parlen de Sant Andreu.
El sempre enyorat Josep
Maria Huertas Clavería també patí aquest oblit (2) quan només cità la missa
celebrada el 5 de març a l’església dels Sants Just i Pastor, amb la plaça
ocupada per la policía, i la del 10 de març l’església de Sant Angustí, on s’hi
congregaren unes quatre mil persones. A la sortida hi hagué detencions i la
policia impedí que els assistents poguessin marxar fins al cementiri de
Montjuïc a retre homenatge al mort.
 |
| La Vanguardia, 6/04/1974 |
Tenim constància de
funerals a l’església de Santa Anna de Mataró en el que s’improvisà una
manifestació pels carrers del barri de Cerdanyola (3), a Sant Miquel, de
Cornellà de Llobregat, a Terrassa i diverses concentracions de reflexió
comunitària com la que es donà a l’església de la Puríssima Concepció de
Sabadell (4), a la que seguí una manifestació espontània que durà pocs minuts i
que es dispersà després de sentir alguns trets de la policía. No consta que hi
hagués detinguts ni ferits.
Tant a Mataró com a
Sabadell, i a d'altres barris i poblacions catalanes també consten aturades
d’escoles, fabriques, despatxos professionals i d’altres actes de solidaritat
amb la familia i de rebuig de l’assassinat.
Sabem de mobilitzacions a
altres ciutats catalanes, espanyoles i de l’estranger (sobretot a França),
actes espontanis de grups de l'esquerra radical contra les "forces de
l'ordre", però també cal remarcar les negatives a celebrar actes de rebuig
a l’assassinat. Com la que ens relata Julio Noguera a Igualada (5):
“Jo recordo el
cas de Puig Antich. Vam tenir una reunió al comitè del PSUC d’Igualada i van
dir: “Ha passat això, potser hauríem de manifestar-nos, i potser hauríem de fer
alguna cosa per denunciar aquest fet.” I la gent va dir que no. (…) en aquella
època, hi havia la sensació que aquells grups l’únic que feien era donar mala
imatge al que era l’autèntica lluita democràtica. Aquells tios mataven i
robaven per una causa... Però al Partit Socialista Unificat de Catalunya i al
PC d’Espanya la idea democràtica l’enteníem com això, la lluita democràtica i de
masses, i no anar atracant bancs per molt que aquells diners se n’anessin a
parar a un fons per la lluita dels treballadors. No va per aquí, la cosa.
I,llavors, aquell
xicot havia mort per això. I nosaltres havíem sigut un partit que sempre
havíem reivindicat la reconciliació nacional i la lluita pacífica, i si
donàvem suport a aquells que reivindicaven la figura d’aquell personatge,
haguessin pogut dir: “Sí que reivindiqueu a gent estrambòtica, i això que esteu
per la pau i per la..., i vosaltres esteu donant suport a la lluita armada?”. I
llavors la gent va dir que no, que no, que no volien fer res per Puig Antich. I jo ho sentia per
Puig Antich, però... I així és, i aquesta és la veritat. (…)”
Els subratllats a la cita
són meus. Noguera explica que en el nucli del PSUC on militava es considerava
que "l’autèntica lluita per la democràcia" havia de ser pacífica,
massiva i fonamentada en la reconciliació nacional, un terme que també empraven
i emprarien en democràcia els jerarques
del feixisme. Com que la lluita del MIL i de Puig Antich no contribuïa a
la reconciliació nacional, no es podía ni tan sols ser solidaris en un moment
de barbàrie franquista. S’hi havia de mantenir una distància clara.
És cert que la presència
del MIL en la vida militant barcelonina i catalana era discreta, que es tenia
cert impacte en cercles de l’esquerra radical, que probablement passava
desapercebuda per les àmplies capes dels activistes del PSUC, i que les
setmanes prèvies a la seva execució van ser d’una gran intensitat (6), cosa que
podría haver fet que la notícia de la
seva situació no arribés amb la vivesa que avui creuen recordar alguns;
però no és menys cert, i les paraules de Noguera ho avalen, que hi hagué una voluntat
política per part dels moviments hegemònics de l’antifranquisme de silenciar el
fet, de mantenir-se’n allunyat per raons de tacticisme.
 |
| Exemple d'octaveta del MIL |
En aquest sentit, doncs, de
ben segur que les tensions que es visqueren al PSUC d’Igualada es van repetir a
moltes poblacions catalanes, en les que el aquest partit mantenia una posición
dominant i uniformitzadora en l’antiinsurreccionalisme de la lluita social.
Si el PSUC era
antiinsurreccioinalista i antifranquista, el MIL era insureccionalista i
anticapitalista (7). És interessant fer l’exercici de llegir els nombrosos
textos produïts pel seu aparell teòric i pel de propaganda en el que no se cita
com a objectiu a batre ni a Franco ni a la dictadura, sinó els capitalistes i
el capitalisme. Consideraven el feixisme una fase més del capitalisme que calia
derrocar mitjançant la insurrecció.
Els homes (sí, bàsicament
homes) que lideraven el PSUC no volien aquests companys de viatge. Uns
lluitaven contra la dictadura. Els altres contra el sistema. A Sant Andreu de
Palomar també es vivien aquestes tensions.
La parròquia i el
socialisme
Ja hem explicat diverses
vegades que la parròquia del poble es va convertir en un aglutinador de
l’antifranquisme andreuenc, on el moviment predominant era el PSUC. En Josep
Camps (el rector) i l’Ignasi Pujades (el vicari) eren persones compromeses amb
les lluites socials i polítiques, impulsaven el teixit associatiu alternatiu i
cedien els seus espais i la seva xarxa d'afinitat a la dissidència. Per això s’indignaren
en assabentar-se de l’assassinat de Puig Antich. Ens ho explica l’Ignasi:
“Ignasi
Pujades: Va ser com un col·lapse. Per a nosaltres i per a
tothom. Després vaig anar al seu
enterrament, a Montjuïc, però vam haver d’escapar dels cotxes de la policia
saltant pel carrer i corrent per les vies del tren que hi ha sota la muntanya
(…)
David Royo: Alehores és quan prepareu el funeral a la
parròquia…
Ignasi Pujades: Sí. Mossèn Camps volia fer una missa
en memòria seva. De fet, aquí veig una carta que vam enviar als familiars i en
què els convidàvem a la cerimònia, encara que no recordo qui la va escriure.” (8).
La
M. Isabel Roig, potser menys propera en el dia a dia de Camps, en canvi,
asegura que “l’hi van demanar i ell va dir que sí” (9). No sabem si va ser així ni “qui” li va
demanar.
Fos
com fos, aquí està la carta. Un document inèdit:
En
aquesta còpia, servada dins d’una carpeta de l’arxiu de l’Ignasi, la carta no
està firmada. Suposem que ho faria en Camps (segurament també l'autor) i que
arribaria a mans de la familia a través d’algun missatger desconegut. Una
familia entristida i superada, encara, per la mort del fill i germà.
Probablement la carta no fou resposta i gairebé assegurem que cap familiar va
assistir al funeral.
Sembla,
també, que en la missa del matí, i potser en alguna d’anterior, s’informà
discretament als feligresos de la intenció de fer el funeral aquell vespre i
que la noticia ja circulava pels nuclis d’activistes barcelonins.
A
partir d’aquest moment el relat explicat pels seus protagonistes segueix tenint
diverses contradiccions, però tots coincideixen, per començar, en recordar el
gran dispositiu policial desplegat a l’antiga plaça Orfila i passeig de Torras
i Bages. Molta guàrdia civil armada, a peu i amb vehicles per a la repressió. I
moltíssima gent.
S’acostuma
a dir que varen apropar-se a la parròquia unes 3.000 persones. Tots els
testimonis coincideixen en explicar que la parròquia estava absolutament plena
i atapeïda i que no hi va poder entrar molta gent que es va quedar fora, sota
la vigilancia dels “grisos”. Entre els assistents s’hi van camuflar agents
secrets, però en Camps “(…) va dir que no deia la missa si no marxaven. Van
marxar i llavors es va dir la missa” (10), recorda la M. Isabel.
“Queremos
que todo sea auténtico. Y lo es”
De
fet, Camps va fer la salutació, mentre que la cerimòni la va “dir” l’Ignasi
Pujades. Va començar Camps amb una
benvinguda que val la pena reproduir sencera. Es dirigeix a tots els
assistents, creients o no. Llegiu-la amb atenció:
“Bienvenidos todos a este lugar. Vamos a celebrar
este acto funeral, este acto cristiano y cívico a la vez, por Salvador Puig
Antich, ejecutado a garrote vil el pasado sábado.
Este acto quiere ser una conmemoración (es decir, un
memorial, un recuerdo emocionado), y también una plegaria de fe y de esperanza,
y también un compromiso de todos para el futuro.
La condena a muerte y la ejecución sin clemencia de
SPA ha provocado en nosotros desconcierto, dolor, indignación y rechazo.
Hay dos formas de manifestar estos sentimientos: una,
con la protesta y el grito, como se está haciendo en la calle, en las fábricas,
en la universidad, aquí y en el extranjero, con una amplitud e insistencia
impresionantes, y que no soy quién para juzgar.
La otra forma, la que vamos a emplear aquí esta
noche, es la del silencio, la reflexión, la plegaria y las decisiones.
Permitidme rogaros a todos la mayor prudencia y
serenidad; evitemos el heroismo fácil, en este pequeño espacio de libertad
relativa que son las cuatro paredes del templo, y que no nos conviene perder;
cualquier extralimitación o desmadre dentro de la iglesia y durante este acto
podéis considerarlo ciertamente como un acto de provocación deliberada.
Pero tampoco tengamos ningún temor: somos libres y
ejercemos nuestra libertad de reunirnos; una de las formas más efectivas de
hacer reconocer los derechos es ejercitándolos lo más posible.
Creo que conviene dejar bien claro, por último, el
sentido de este acto. Se trata de una celebración litúrgica por un hombre que
ha muerto. Posiblemente nos encontramos aquí, mezclados, o mejor dicho, unidos,
creyentes y no creyentes. Pero no es un acto falso, ni para unos ni para otros:
queremos todos que sea auténtico, y lo es. No se sientan forzados, los no
creyentes, a participar en un rito religioso cuya significación no comparten:
¿qué otro tipo de reunión conmemorativa les está permitido hacer, que no sea
calificado de ilegal y subversivo? Los templos no son propiedad de los
sacerdotes, sino del pueblo. Y la Iglesia creemos que debe poner todo su
bagaje, templos, ritos, lenguaje, al servicio de lo que el pueblo considere
humano y justo, y más si no le son permitidas otras posibilidades: sois bienvenidos,
estáis en vuestra casa, y vuestra postura merece a los creyentes el más sincero
respeto.
Tampoco vayan a pensar los creyentes que su fe y sus
signos religiosos son utilizados para otras causas: primero, porque este es un
servicio litúrgico sincero y claro, animado por la fe y el Evangelio, y hecho
de oración cristiana auténtica. No es un acto político, revestido de formas
religiosas, aunque como todo en la vida, tiene una dimensión y una repercusión
política. Es, para los que tienen fe un acto de fe comprometido y leal; y para
los que no tienen fe, un acto humano y cívico, no menos leal ni comprometido.
(escrit a mà) No comunión, innecesario, carácter
eucarístico, menos forzado para no creyentes, más austero y humilde, más sereno
para cristianos.
Dicho esto, demos comienzo a la celebración,
escuchando palabras densas de contenido, y respondiendo a ellas con el canto
colectivo.”
Es
fa difícil atansar-se al cúmul d'emocions que deurien surar per la parròquia.
Seguidament
un jove Ignasi Pujades iniciava la cerimònia:
“La
muerte de Puig Antich ha herido lo más profundo de la conciencia nacional e
internacional. La clase obrera, los colegios profesionales, las instituciones
de la Iglesia, los intelectuales del pais se han visto frustrados en sus
peticiones de indulto. Es por eso que la respuesta espontánea y unitaria ha
sido el más claro repudio a esta ejecución.
Nos
hemos congregado en este templo parroquial de S. Andrés. Somos conscientes de
que no todos los que aquí estamos participamos de la misma fe. Pero a todos nos
une un mismo deseo y una misma aspiración: la de que la justicia exista en
España y la de que todos los derechos de la persona humana sean reconocidos, no
sólo en el papel escrito o en los discursos grandilocuentes, sinó de una manera
efectiva en los sindicatos de clase, en los partidos políticos, en la
información libre, veraz i completa.
Es pues, al calor de este deseo común, que iniciamos esta
celebración.”
En
la primera lectura es llegí la Declaració Universal dels Drets de l’Home, tot
denunciant la precarietat de la seva aplicación a España. La segona cançó va
ser una versió catalanitzada de “Blowind in the wind”, de Bob Dylan. La segona lectura
va ser l’homilia que dies abans havia llegit el bisbe Aloveros, de Bilbao, i
que havia provocat la seva detenció domiciliar. Més endavant es va cantar “Cal
que neixin flors”, de Lluís Llach.
“Salvador
Puig Antich es uno de nosotros”
L’homilia
va ser escrita i llegida per Camps, que assumí els moments més propis de la
liturgia cristiana. Una homilía severa i valenta, escrita amb la prosa concisa,
directa i esmolada amb qui tenia acostumats als qui el lleguen, ja fos en els
històrics fulls parroquials o en les pàgines del Sant Andreu de Cap a Peus,
revista veïnal de la que va ser l’ànima fundacional i el motor dels primers
temps. En l’homilia, després de fer palès la necessitat urgent d’una cerimònia
que aglutinés la tristor i la ràbia per convertir-la en compromís social i
polític –diu que “no podíamos no hacerlo”, exposa fins a 14 “perquès”per
organitzar el funeral de Puig Antich, entre els que inclou els dubtes sobre els
informes forenses. En transcrivim alguns:
"2. Porque SPA es un hombre
nuestro, uno de nosotros, conciudadano y hombre de este país, y amante del país.
3. porque fue un luchador, acertado
o no, afortunado o no, en la lucha amplia y progresiva
por los oprimidos y a favor de la libertad y los derechos del pueblo, por más que su carrera se haya visto
envuelta en error, sangre y desgracias.
4. Porque la lucha violenta nos
obliga dramáticamente a reflexionar sobre la eficacia de los medios pacíficos ante una situación de violencia
institucionalizada y general de los
poderosos contra la mayoría del pueblo.
6. Porque existen dudas graves (…)
de que el acto incriminado, aunque haya sido eventualmente
real, haya sido jurídicamente provado.
7. Porque la pena de muerte nos
parece algo bárbaro i arcaico, impropio de seres humanos, por más que se haya dicho que realizar la ejecución
sea un acto de país civilizado.”
L’homilia
acabà amb referències a Camilo Torres, Marthin Luther King i el Che Guevara.
Tant
Camps com Pujades, no entenien la fe sense compromís social, ni el compromís
com una entel·lèquia filosòfica sinó com a urgència de la pràctica. En paraules
de Pujades, referint-se al moviment de Cristians pel Socialisme:
“
Nosaltres fèiem la lectura revolucionària de la vida i tota la reinterpretació
materialista (…) de l’evangeli i de l’antic testament (…). I en el fons era una
lectura revolucionària que en dèiem de la biblia, és a dir, una interpretació
no la de les esglésies ni la reaccionària sinó realment a favor de la
llibertat. (…). [El marxisme] va ser una descoberta per tots nosaltres brutal,
no el dialectic sinó l’històric, és a dir, el de la lluita de classes, el de la
conformació de la societat, no el filosòfic (…) però sí tot el tema de la
lluita de classes, allavors el marxisme va entrar en col·lisió amb el
cristianisme (…).”
I
d’aquesta col·lisió, la pregària esdevenia una veritable eina per a la
conscienciació social. Transcrivim la que es va llegir aquell vespre del 8 de
març de 1974 a Sant Andreu, una crida al compromís que enumera gairebé totes
les reivindicacions polítiques del moment. Només obliden les que encapçalava el
moviment feminista::
“Este acto comunitario no puede existir únicamente en
escuchar una Palabra.
Esta palabra tiene que provocar una praxis, una
acción, coherente y consiguiente.
Por eso ahora nos comprometemos públicamente a
proseguir nuestra loucha, hasta que la justicia, único fundamento de la paz,
reine en nuestra sociedad española: NOS COMPROMETEMOS AQUÍ Y AHORA
1. En la lucha por el pleno reconocimiento de los derechos
de asociación, reunión y libre expresión, respondemos:
2. En la lucha por un Sindicato de clase que
represente los auténticos intereses de la clase obrera, respondemos:
3. En la lucha por la consecución de una amnistía
para todos los presos y exiliados políticos, respondemos:
3. (sic) En la lucha por una Universidad en la que
tengan acceso todos los ciudadanos competentes, sin discriminación de clase o condición, respondemos:
4. En la lucha por el reconocimiento del derecho de
huelga, único instrumento válido para defender los intereses de los
trabajadores en la actual coyuntura capitalista, respondemos:
5. En la lucha por el pleno reconocimiento a
(il·legible) partidos políticos, en los que se expresen las diversas opciones
del hombre, respondemos:
6. En la lucha por una Iglesia cada vez más libre y
profética, capaz de enfrentarse todas las veces que sea necesario al poder
temporal injusto, respondemos:
7. En la lucha
que (il·legible) cada uno de nosotros personalmente, de tal manera que
nuestras divisiones no puedan frustrar la victoria popular, respondemos:
8. En la lucha por (il·legible) un Cristo cada vez
más comprometido en la liberación integral del hombre y de todos los hombres,
respondemos:”
L’acte,
emocionant des del primer moment, va tenir un dels seus punts àlgids en
l’ofrena, que volia rescabalar els presents de la impossibilitat d’homenatjar
Puig Antich una setmana abans, quan la policia havia actuat amb contundència
contra les qui s’acostaren al cementiri de Montjuïc. Aquest fet demostra la
connexió dels oficiants amb la realitat social del país:
“El
Domingo, a la hora del entierro, la fuerza pública nos impidió llegar a la
tumba de Salvador para realizar un gesto tan sencillo y humano, como es el de
depositar unas flores junto a la última residencia de la persona a quien
queremos. Para suplir lo que entonces se nos impidió podemos ahora, acercarnos
para hacer ofrenda de estas flores que llevamos.
Asimismo,
podemos ofrecer parte de nuestro sueldo, por tanto, parte de nuestro trabajo,
de nuestro sufrimiento, de nuestra persona, en una colecta de solidaridad
con las necesidades de la clase obrera. Podemos depositar el dinero que
queramos en…”
En
l’ofrena foren dipositats a l’altar de la parròquia centenars de clavells
vermells. Unes setmanes més tard esdevingueren el símbol de la revolució
portguesa del 25 d’abril: la Revolució dels Clavells.
“Trabajadores
de todo el mundo: uníos”
Per
cloure l’acte un cant final lluitador i enèrgic, que us convido a llegir de la
ploma d’Ignasi Pujades:
Aquest
cerimònia del 8 de març de 1974, dirigida i organitzada per la comunitat
religiosa de Sant Andreu de Palomar, va trascendir el seu carácter confessional
per esdevenir un acte cívic i polític amb dos sentiments que la travessaren de
principi a final: la tristor i la ràbia, i una voluntat creixent de seguir
lluitant per l’anhelada llibertat.
L’escalf
que envaïa l’interior de la parròquia contrastava amb la gelor de l’exterior,
augmentada per una impressionant presència dels cossos repressius de l’estat,
atents al desenvolupament dels aconteixements i amenaçadors.
Quan,
des de l’altar, es convidà els 3.000 assistents a sortir de l’església s’era
conscient del moment tan delicat que es viuria. Com actuaria la policia?
S’obriren les portes i es començà a sortir. No s’improvisa cap marxa. La
policia restava amatent. Tothom tenia por, i no va passar res. Cap enfrontament.
Cap provocació. La sortida va ser presidida per la tensió i l’íntim
convenciment dels congregats que el règim de Franco seguiría matant fins la
seva desaparició.
Crida
i final
El
funeral per a Salvador Puig Antich ha esdevingut un fet central i gairebé mític
dins de la narració de la història dels moviments socials andreuencs. Tanmateix
és sorprenent com encara és tan poc conegut dins del poble i a la mateixa
ciutat de Barcelona. La recerca d’aquest episodi encara és viva: cal documentar
les detencions que es dugueren a terme abans de la cerimònia quan uns joves
andreuencs repartien fulls volants cridant a l’assistència a l’acte, i sobretot
cal recuperar el material gràfic que, alguns testimonis, asseguren que hi ha
d’haver: fotografíes i, fins i tot, alguna filmació.
Si algú pot tenir indicis d’aquest material només cal que enviï un
missatge aquí mateix.
Malgrat
que el cor se'ns glaci cada 2 de març, la recerca continua. La memòria no
defalleix. La lluita continua.
Notes
-
Huertas, Josep M.: “ MIL, l’organització que tingué màrtirs
i sigles sense voler-ho”. L’Avenç número 96, Març de 1984
Cusachs, Manuel: “Puig Antich i Mataró”.
http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=26
Teletip d’Europa
Press citat a http://www.march.es/ceacs/biblioteca/proyectos/linz/documento.asp?reg=r-48829
-
Recomano la lectura de “Perquè van
matar Salvador Puig Antich”, d’Agustí Colomines (02/02/2014).
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2014/02/per_que_van_matar_salvador_puig_antich_98501.php
Aquesta reflexió, amb tants matisos com calgui, es pot extendre
a diversos grups i partits del moment: FRAP, LCR, USO, OLLA, GARI…
DDAA: “Retrats per a la memòria. Persones i lluita
antifranquista al Disctricte de Sant Andreu”. Sant Andreu de Palomar: Centre
d’Estudis Ignasi Iglésias, 2012. Pàg. 177. Entrevista realitzada per David
Royo. www.retratsperalamemoria.cat
DDAA: “Retrats…”, pàg. 132
DDAA: “Retrats…”,
pàg. 132
