Més enllà de la incomoditat: cap a una teoria del patrimoni ofensiu

 En els darrers anys, diverses aproximacions crítiques al patrimoni urbà han emprat el terme “patrimoni incòmode” per referir-se als elements commemoratius de l’art públic que homenatgen fets o persones que avui són posades en qüestió per diversos motius. Es tracta d’un patrimoni històricament en tensió perquè representa i reivindica el poder, transmetent missatges alliçonadors al conjunt de la població. Aquest art públic, sovint ostentós, físicament inexpugnable, pensat per perdurar i condicionat per la moda artística del moment en què fou erigit, s’acostuma a elevar en peanyes o altres elements que el situen en una posició de superioritat que evidencia un rol jeràrquic sobre qui l’observa.

Tot i que l’art públic ha estat tradicionalment objecte d’iconoclàstia per part de classes subalternes —que han qüestionat o ignorat el seu suposat valor artístic—, cada vegada hi ha més perspectives acadèmiques que l’analitzen com un veritable tòtem del poder. Aquesta lectura accentua la tensió al voltant de la seva preservació i interpel·la la durabilitat d’un patrimoni que, lluny de ser neutral, participa en la construcció de relats hegemònics.

Tanmateix, el concepte de “patrimoni incòmode” és insuficient i justifica la seva permanència a l’espai públic. 

És més precís parlar de patrimoni ofensiu: un patrimoni que ofèn. La incomoditat és un

privilegi: hi pot conviure qui disposa d’un marge suficient per fer-ho. Les classes més precaritzades i els col·lectius vulnerats —sovint objecte o víctima dels relats que aquests monuments reprodueixen— no tenen espai per a la simple incomoditat, sinó per a l’ofensa i per a una mirada crítica inevitable.

Fa uns anys, parlant amb un il·lustre historiador català sobre la retirada de l’estàtua d’Antonio López, un traficant d’esclaus, del centre de Barcelona em va dir, que efectivament la seva presència era incòmode, que el negoci del tràfic de persones era incòmode per a explicar la industrialització catalana i el segle XIX, però que la incomoditat se superava canviant de cadira, que hi havíem de conviure amb la incomoditat i que era fàcilment superable: si no em sento bé en aquesta cadira on ara sec, demano a l’organització del seminari una altra cadira (més alta, amb braços, amb un respatller més tou…) i soluciono el meu problema, que és un problema menor, superable, superficial… perquè, en realitat, la incomoditat no m’incapacita.

Potser semblarà poc acadèmic, però en aquest cas la pregunta correcta no és “perquè” és incòmode aquest element… preguntant-nos “perquè” podrem arribar a conclusions diverses, algunes de les quals justificaran la incomoditat i ens recomanaran el canvi de cadira: mirar, per exemple, la figura d’Antonio López només com a filàntrop, oblidant com va fer la seva fortuna.

Justificar la incomoditat pot ser mirar-la amb una perspectiva nova, una interpretació que ens el faci còmode.

Retirada de l'estàtua d'Antonio López,
a càrrec de l'Ajuntament de Barcelona, el 4/3/2018

Per contra, el que necessitem és posar-hi un subjecte, si a la incomoditat li posem un subjecte, i ens fem la pregunta: “per a qui” és incòmode? qui és el subjecte que pateix l’ofensa d’un element patrimonial determinat? en aquesta resposta no hi ha marge per a la interpretació: no preguntem pels motius, només volem identificar qui està patint l’ofensa, no la incomoditat, que és transitable, sinó l’ofensa, que és injustificable.

A qui ofèn la figura d’Antonio López? per començar, segur, als descendents de les poblacions sistemàticament esclavitzades. En aquesta resposta no hi ha marge per a la interpretació, per a la justificació: no hi ha cap cadira on poder-se moure i fer més dolça l’ofensa.

Qui és vulnerabilitzat per la seva classe social, per la seva procedència i/o pel seu color de pell no podrà acomodar-se a una simbologia pública que l’exclou. I no només l’exclou sinó que directament el nega 

Així, la qüestió central és: una vegada hem determinat que en el nostre espai públic hi ha patrimoni que resulta ofensiu, que ofèn a col·lectius de la ciutat, què n’hem de fer amb aquest patrimoni ofensiu? Ha de prevaldre l’ofensa sobre el valor artístic, o bé aquest valor pot justificar la seva permanència per damunt del greuge que genera?

Per afegir elements a l’anàlisi i evidenciar la complexitat d’aquest debat, alguns dels llocs que envolten aquests elements d'art públic, com places o avingudes, també han esdevingut indrets estimats per grans sectors de la població, que molt sovint han obviat interpretacions que avui són més habituals. La cartografia sentimental d'una ciutat mereix també ser tractada amb cura. Com ho ha de fer, una administració, quan el patrimoni ofensiu ha esdevingut un lloc estimat per la població, evidentment per la població que no pateix l’ofensa que representa l’estàtua, el monument?

Les mirades, les interpretacions i els usos es creuen i es mesclen contínuament.

A Barcelona, durant vuit anys, entre el 2015 i el 2023, el govern de la ciutat ha treballat amb una mirada crítica tant sobre el patrimoni existent com sobre el patrimoni del futur. 

I em sembla que és per això que els organitzadors m’han convidat a participar en aquesta taula rodona, perquè vaig tenir responsabilitats en polítiques de memòria i ens vam enfrontar a aquests dilemes que afecten profundament a la vida de la ciutat, en el meu cas, de Barcelona. Diríem: la gent té problemes per arribar a finals de mes, no pot pagar el lloguer de la seva casa, amb prou feines pot fer front a les factures de l’aigua i de la llum… però també se sent interpel·lat quan l’ajuntament de torn decideix actuar sobre una estàtua o un monument perquè tenen un significat simbòlic i forma part del llegat cultural que tots porten al damunt.

Perquè tots i totes ens relacionem, d’una manera o una altra, amb el patrimoni preexistent, i cal preguntar-se: quina actitud ha d’adoptar una administració pública que en el seu moment va promoure aquesta estàtua, però que actualment desenvolupa polítiques que poden contradir allò que aquests elements simbolitzen.

Quins conflictes urbans (socials, polítics, econòmics, etc.) poden abordar-se mitjançant la reivindicació crítica d’aquest patrimoni? I com pot l’administració assumir aquestes tensions sense esborrar-les, sense neutralitzar-les, reconeixent el seu paper en la creació de la mateixa ciutat.

En definitiva, pensar el patrimoni ofensiu implica assumir que la seva gestió no pot reduir-se a criteris estètics ni a decisions tècniques aparentment neutrals, sinó que requereix reconèixer el conflicte que conté i el desequilibri de poder que reprodueix.

Abordar-lo vol dir obrir un procés polític i col·lectiu capaç d’incloure les veus que històricament n’han estat excloses, i decidir de manera informada i crítica si cal conservar-lo, reinterpretar-lo o retirar-lo. Només així podrem avançar cap a un model de patrimoni que no amagui l’ofensa sinó que la faci visible, que no pretengui neutralitzar la història sinó transformar-la en espai de responsabilitat i de reparació.

Aquesta manera d’afrontar el conflicte patrimonial s’explica per una concepció de la memòria que va assumir l’ajuntament el 2015, i que avui ja no assumeix, en la que la memòria no és un deure de l’administració sinó que és un dret de la ciutadania.

Que la memòria sigui un dret ciutadà implica que els veïns i les veïnes no són simples receptors ni espectadors de les polítiques de memòria, sinó que han de ser una part imprescindible també en el seu disseny i construcció d’aquestes polítiques, una construcció que pot implicar la destrucció o la retirada dels elements d’art públic dels que estic parlant.

Imaginar el futur del patrimoni vol dir, al capdavall, reconèixer que la ciutat és una memòria en moviment, que no hi ha una sola memòria i que les institucions han d’estar a l’altura d’aquesta complexitat, actuant amb respecte pels relats que mereixen ser sostinguts i pels que no, per aquella representació de la història que ja no és honorable o modèlica.

Per exemple, la legislació espanyola ha decidit des de fa anys que l’art públic franquista és ofensiu (no incòmode, ofensiu), i ha de ser retirat de l’espai públic: la lesgislació espanyola és ben clara en termes de l’art que enhalteix el franquisme. La present llei de memòria democràtica (2022) i la precedent de memòria històrica (2007) indica que s’han de retirar de l’espai públic: si malgrat la seva claredat, i que fa gairebé 20 anys d’aquesta legislació, encara hi ha ciutats on podem trobar elements franquistes, què passa amb tots aquells elements que no enhalteixen el franquisme?

Quina és la legislació que actua, per dir-ho d’alguna manera, sobre les estàtues i els monuments que enhalteixen la figura de traficants d’homes i dones, militars que han bombardejat ciutats, polítics que han dut a terme polítiques contra els drets humans, que han reprimit el moviment obrer,  al·legories de les col·lonitzacions… tot un conjunt de fets i accions que ofenen amplis sectors de la població o col·lectius determinats? Doncs allò que les regula és la llei de patrimoni artístic, que cataloga l’art públic en base a criteris estrictament estètics.

Si la memòria és un dret, i la ciutadania és imprescindible a l’hora de prendre decisions sobre l’espai públic, si acceptem que hi ha pot haver un catàleg de patrimoni ofensiu per les persones de les comunitats migrants, per les persones del col·lectiu LGTBI+, pels gitanos i les gitanes, per als jueus i les jueves, per a les dones, per als descendents de les persones esclaves, per a les repressaliades del franquisme, per als anarquistes… és imprescindible que les polítiques públiques superin una legislació basada exclusivament en criteris estètics.

Si l’estètica i l’anàlisi artística no justifica mantenir elements franquistes, perquè sí que justifica mantenir ofenses a alguns dels col·lectius que acabo de citar?

No hi ha legislació espanyola en la que la població afrodescendent es pugui amparar per actuar sobre l’art públic que enhalteix el tràfic d’esclaus, 

No hi ha legislació que protegeixi la memòria de la repressió sobre la població gitana, en termes d’art públic

No hi ha legislació que protegeixi les víctimes del colonialisme ni de l’imperialisme, en termes d’art públic

I això fa que el debat ciutadà, el conflicte urbà, com passa sempre, al marge de legislacions i sense un entramat jurídic en el que sustentar-se. 

Moltes vegades, el conflicte es resol -sovint de manera temporal- amb intervencions sobre els elements ofensius: l’activisme va per davant de la política.

Bàsicament, no hi ha legislació que permeti la retirada d’elements ofensius: quan un monument forma part del catàleg de patrimoni hi és pel seu interès artístic, i està protegit. Aquesta protecció no només protegeix l’element en si, sinó també el lloc on està ubicat, i per tant és intocable: és intocable el monument mateix en aquell lloc específic: és immobible perquè la fitxa de patrimoni sempre inclou el lloc. La legislació no permet, ni tan sols, instal·lar-lo en un altre lloc, com un museu per exemple.

Els criteris que justifiquen la protecció i en prohibeixen la intervenció són artístics, i per tant, immaterials… de la mateixa manera que són immaterials els criteris de llegat cultural que el fan ofensiu, però aquests, que tenen a veure amb la memòria no son vàlids per catalogar-lo d’alguna manera dins de la legislació vigent.

Els legisladors conviuen amb la incomoditat i no reconeixen l’ofensa.

Perquè entre els legisladors no hi ha persones vulnerabilitzades, persones migrades, afrodescendents, gitanes… que promoguin accions per fer front a l’ofensa en l’àmbit d’allò simbòlic, de l’art públic. Amb un parell de casos especialment greus: 

• Tot allò que fa referència al colonialisme d’estat, en sentit ampli, inclòs el tràfic d’esclaus

• La repressió sobre el poble gitano 

Vull recuperar una idea que he apuntat abans, i que té a veure amb la cartografia popular de les ciutats. Deia que les memòries, els llegats culturals que carreguem cadascun de nosaltres són múltiples, diversos i molt sovint contradictoris. Si distribuïm aquests llegats en un mapa de la ciutat, aleshores sorgeix el conflicte urbà. Si situem en un mateix mapa els elements ofensius i els que tenen un valor ciutadà positiu, en alguns casos coincideixen el positiu i el negatiu… i per aquest motiu és important preguntar-se qui és el subjecte que pateix l’ofensa i qui és el subjecte que valora aquell espai com a positiu.

I a partir del “perquè”, i sobretot a partir del “per a qui” és que cal actuar.

Per exemple, a Barcelona, l'estàtua dedicada a Colom, que va arribar a Amèrica el 1492, és al mateix temps:

• Un lloc d’ofensa per a les comunitats migrants

• Un monument que té un interès artístic, i forma part del catàleg de patrimoni

• Un lloc de referència de cert nacionalisme espanyol
  

• un homenatge a la burgesia de Barcelona, i a una Barcelona dels negocis

• Un lloc de passeig de les classes populars de Barcelona, al final de les rambles, on hi havia els fotògrafs que feien les fotos familiars, a tocar del mar… i forma part de la cartografia més íntima de les classes subalternes

Fotògrafa minutera a la Rambla de Santa Mònica
(font: https://www.nuvol.com/pantalles/fotografia/la-fotografia-minutera-a-barcelona-382301)

Què preval? L’homenatge a les classes dirigents, el record de la conquesta, el lloc de trobada popular o l’ofensa a les comunitats llatinoamericanes i a les migrants, en sentit més ampli?

Aquest és el conflicte.

El més important és assumir el conflicte. Un conflicte no artístic, però que està en l’àmbit d’allò simbòlic i polític.

Per tant, el conflicte amb el patrimoni ofensiu es resol amb la política:

• Garantia de drets, i en aquest cas tenint ben present el dret a la memòria

• Participació ciutadana en la presa de decisions

• i amb una administració que ha de tenir un posicionament polític. Al meu entendre, aquest posicionament ha de partir del reconeixement de l’ofensa com a element innegociable, sense rebaixar-la ni suavitzar-la, sense intentar contemporanitzar-la ni fer-la més acceptable. 

Considero que el dret a la memòria i la garantia de drets dels col·lectius ofesos, que tradicionalment  són els menystinguts per les polítiques públiques, són els elements que han de presidir els debats sobre què fer amb el patrimoni que ofèn, i deixar ja de parlar de patrimoni incòmode.

Com haureu vist, en el desenvolupament de la meva intervenció no he formulat l'anunciada Teoria del Patrimoni Ofensiu del títol, però espero que aquestes ratlles hagin servit com a inspiració per a qui la vulgui formular. 

Si no vols ser com l’extrema dreta, no la imitis

Les enquestes ho tenen clar: si avui tinguéssim eleccions els partits de l’extrema dreta augmentarien la seva presència a l’Ajuntament de Barcelona. Creixen gràcies a exvotants del PP, de Junts i del PSC. Els discursos d’odi que quallen en alguns sectors de la població, es transformaran en vots a VOX i Aliança Catalana (AC). Primer és la paraula i després, només cal esperar, arribaran els vots.

Els partits de l’extrema dreta es fan forts mentre van vencent la batalla del relat i aconseguir que el PP, Junts per Barcelona i el PSC assumeixin els seus plantejaments socials i polítics i el seu marc discursiu.

Quan els partits majoritaris assumeixen la visió de l’extrema dreta estan creant les condicions necessàries per al seu aterratge i la seva normalització.

La crisi econòmica que condemna a la precarietat a grans sectors de la població, la impossibilitat d’accedir a un habitatge digne a un preu assequible, l’auge d’un individualisme que posa en qüestió els vincles comunitaris, unes relacions socials cada vegada més limitades i la incertesa del futur en un món polaritzat alimenten els discursos d’odi i donen credibilitat a les solucions senzilles per a problemes complexos.

Malgrat la por dels partits tradicionals a la fuga de vots, l’assimilació dels marcs de l’extrema dreta debilita la seva força, mentre que la contínua repetició de les seves cantarelles alimenta i reforça la narrativa reaccionària. És una dinàmica perversa en la que sempre guanya el que la diu més grossa.

L’estratègia contra la fuga de vots ha consistit en intentar seduir els electors que se’ls escapen validant el punt de vista reaccionari, quan el que haurien de fer és negar el seu marc i oferir alternatives esperançadores.

En tot això, el PSC de Barcelona hi juga un paper central ja que des del govern municipal està assumint discursos i polítiques que reprodueixen els esquemes de l’extrema dreta.

La primera gran proposta de l’executiu barceloní va ser el Pla Endreça. Un projecte higienista que relaciona el desordre amb l’apropiació ciutadana de l’espai públic, i que el vincula i barreja amb delinqüència i brutícia. A més, com fa l’extrema dreta, assenyala que els culpables són els col·lectius amb les vides més precaritzades, que són els més utilitzen l’espai públic. No cal ser expert per veure que aquest és el marc de l’autoritarisme reaccionari.

Quan el PSC sosté de manera reiterada que el districte de Ciutat Vella és el “contenidor on s'aboca tot el que Barcelona no vol”, el que està dient és que hi ha elements no desitjats que cal endreçar: netejar, ordenar, reeducar, castigar, expulsar... Amb aquesta narrativa, les persones en situació més vulnerable es transformen en una massa informe i els col·lectius crítics en elements dissidents.

La Ciutat Vella-contenidor, alimenta i reforça la narrativa deshumanitzadora de l’extrema dreta.

L’onada reaccionària que domina el món es caracteritza pel foment de l’individualisme. Enfront d’aquesta deriva la resposta ha de ser fomentar l’autoorganització popular i la creació de xarxa comunitària, però el govern del PSC està criminalitzant qui s’organitza i menysprea els projectes autogestionats i comunitaris abraçant els postulats del liberalisme més conservador. Les seves reticències en desenvolupar polítiques feministes progressistes o la retallada en l’esfera de la memòria democràtica, per exemple, aprofundeixen en aquesta deriva reaccionària del PSC.

Tot això, mentre anuncia que instal·larà 14 càmeres de videovigilància a la plaça de Catalunya, i que farcirà amb és d’un centenar els carrers de Ciutat Vella i l’Eixample donant resposta i assumint, al mateix temps, les demandes i la retòrica conservadora que difon la idea dels carrers perillosos i desordenats.

Així mateix, Partit Popular i Junts, assenyalen qui són els culpables d’aquest desordre, com fa l’extrema dreta, quan qüestionen els informes d’arrelament emesos per Serveis Socials, i que són necessaris per accedir a serveis públics, i quan els nacionalistes demanen, a més, que l’Ajuntament no pugui assignar un pis social a les persones que porten menys de 7 anys empadronats a la ciutat.

Aquests són només alguns exemples que il·lustren com es difon el marc conceptual de l’extrema dreta a Barcelona, i com els partits tradicionals son responsables de replicar l’imaginari que valida les propostes securitàries, antiimigració i antidemocràtiques.

Cal que els partits tradicionals es distanciïn de les narratives deshumanitzadores, que deixin de competir en el terreny de la por,  del càstig, del control i l’estimatigzació, i tornin a posar la vida i la comunitat al centre de les seves polítiques. La seguretat no s’aconsegueix exprement els discursos d’endreça, sinó garantint drets i promovent l’organització veïnal. Només així podrem frenar l’onada reaccionària que ens vol vulnerables, i ens condemna a un futur de precarietats.

Aquest article va ser publicat a Catalunya Plural. Podeu arribar a l'enllaç pitjant 

Collboni silencia la veu de les veïnes a La Rambla

El govern del PSC ha enterrat la Comunitat Rambles. Sense fer soroll, ha substituït un espai obert i participatiu per un Consell Assessor format per persones triades segons el seu prestigi professional. L’Ajuntament diu que vol recuperar la Rambla per a la ciutadania. Però quina ciutadania? La que hi viu i la gaudeix i la pateix cada dia, o la que l’observa des del despatx?

Fa pocs mesos, es va anunciar la creació del Consell Assessor de la Rambla. Es tracta d’un òrgan consultiu pensat per col·laborar en la “recuperació del passeig per a la ciutadania”. El formen 19 persones de reconegut prestigi, amb vinculació directa o indirecta amb la Rambla, o amb coneixements professionals considerats útils per a la reflexió, segons la nota de premsa.

Són 8 dones i 11 homes escollits pel govern per la seva trajectòria en àmbits com l’arquitectura, el disseny, els negocis o l’art. No qüestionaré ni els noms ni les opinions de qui en forma part, que són ben vàlides. El que vull impugnar és la naturalesa del Consell i el model de participació que representa.

La seva creació ha implicat la dissolució de la Comunitat Rambles, l’òrgan que va néixer del procés participatiu en què es van codissenyar les polítiques per a la Rambla. Era un espai obert on l’Ajuntament i les veïnes, organitzades o no, col·laboraven per definir accions i propostes.

Tothom hi podia participar, sense que calgués cap mèrit professional. Entitats socials, associacions econòmiques, grups artístics o veïnes a títol individual. Totes hi tenien veu directa. A les sessions hi assistíem regidors i equips tècnics. Es podien fer preguntes directes i plantejar crítiques. Funcionava gairebé com una audiència pública: alçar la mà, demanar la paraula i interpel·lar el regidor sense filtres ni intermediaris.

Era un espai de debat entre iguals, sense jerarquies basades en el prestigi ni en cap mèrit. Més democràtic, més honest i més fidel a la realitat social, econòmica, simbòlica i cultural de les Rambles. Un exercici de democràcia participativa.

I també era molt més que això, era un espai generador de comunitat en si mateix, un lloc on es van teixir complicitats i on les persones participants es reconeixien i es coneixien per articular vida social i comunitària més enllà de la Rambla amb incidència activa en els barris de Ciutat Vella.

Incorporar la meritocràcia als processos participatius és limitar-los. Quins són els mèrits que et fan digne d’opinar sobre la Rambla? Viure-hi, ser-ne veí o veïna, no et valida. Però tenir un negoci, sí. Al Consell no hi ha cap veïna, però sí empresaris amb interessos al passeig

Això estableix una jerarquia política: el veïnat només rep. No decideix. El PSC tracta les veïnes de Ciutat Vella com a receptores passives de les polítiques que dissenya el govern, aconsellat per uns pocs escollits, legitimats pel seu currículum.

Però el problema no és només l’absència de veïnes. El Consell és uniforme. Tots són professionals liberals, nascuts com a molt lluny a Itàlia. Mentrestant, prop del 50% de les persones que viuen a la Rambla han nascut fora de l’Estat espanyol. I, d’aquestes, la majoria fora de la Unió Europea. La diversitat de la Rambla, doncs, no hi és representada, ni pel que fa a l’origen de les persones que hi viuen ni per la seva estructura social: a la Rambla, el Raval i el Gòtic, el perfil que representen les membres del Consell Assessor és minoritari.

Fer que la participació depengui dels mèrits professionals és elititzar-la i, de facto, excloure el veïnat. Es menyspreen els seus sabers, la seva experiència i la seva vivència diària. I s’allunya la Rambla, un cop més, de les persones que realment l’habiten.

Perquè quan la participació depèn del prestigi, el que s’exclou són els sabers populars i la vida quotidiana, quan la veritable expertesa la tenen les veïnes que trepitgen i que viuen cada dia la Rambla.

Article publicat a eldiario.es el 13 d'abril de 2025

Clicant aquí pots anar a l'article

A la Ciutat Vella-aparador de Collboni, les veïnes hi sobrem

A la recent entrevista que El País va publicar al regidor Albert Batlle, li van preguntar per les seves polítiques per a Ciutat Vella, el districte que encapçala. Semblava una gran oportunitat per posar un valor els seus barris en un altaveu important. Però, les expectatives, potser massa optimistes, no es varen complir. La resposta es va limitar a dues prioritats: “el districte necessita una intervenció integral” i “millorar la convivència a l’espai públic”. Un parell de frases no gaire concretes, que resumeixen el seu pla i la seva manera d’entendre el districte.

Semblaria que la brevetat comportés falta de projecte, però no és així. El PSC té un projecte per a Ciutat Vella, ancorat entre els anys 80 o 90 del segle passat, que se centra en les intervencions urbanístiques a gran escala com a motor de regeneració dels barris (per cert, fins ara desconegudes en aquest mandat) i la millora de la convivència com a element que promou la seguretat.

En múltiples ocasions el regidor ha insistit en descriure el districte com un territori “problemàtic”, “difícil”, un lloc on costa implementar polítiques públiques. És habitual que el defineixi com el “contenidor” on s’hi aboca tot allò que la resta de la ciutat no vol, una caracterització que desplaça la centralitat i la capacitat d’acció dels veïns i les veïnes i les converteix en espectadores i en receptores d’allò que, en paraules seves, s’aboca en els seus barris.

D’aquesta manera d’entendre els barris del districte i les seves gents se’n deriva un pla que busca mostrar control de la situació i uns barris endreçats per projectar una imatge d’ordre, i d’una Ciutat Vella en calma, que és el que volen sentir els operadors econòmics que usen els seus carrers i el seu patrimoni per guanyar diners. Per contra, no entra en els seus plans donar resposta a les demandes veïnals, promoure l’espai públic com a lloc d’encontre comunitari i generador de cohesió social, i garantir l’escolta activa amb tots els col·lectius que viuen a la Barceloneta, el Casc Antic, el Gòtic i el Raval.

Ciutat Vella és el districte més actiu i divers de Barcelona. El que viu més en el present i on es prefiguren moltes de les situacions que es donaran en algun moment a la ciutat. Els seus barris compten amb un veïnat que resisteix les tensions econòmiques i socials provocades per ser el centre de la ciutat i que reclama ser escoltat.

Reduir Ciutat Vella a un problema és una excusa per no oferir solucions reals.

Al contrari de reduir-lo, el que necessitem les veïnes és que qui el governi abraci totes les seves diversitats, les seves alteritats i les seves dissidències, les escolti i les reconegui, a totes, com a subjectes vàlids i amb incidència política. L’objectiu ha de ser incorporar les necessitats de la gent que hi viu, les seves esperances i les seves queixes desenvolupant polítiques públiques que les posin en el centre.

Quan el govern de Batlle desmantella la pacificació del carrer Pelai per retornar-la als cotxes llança un clar missatge contra la descarbonització de la Ciutat. Quan substitueix la Comunitat Rambles, un espai de treball col·lectiu obert a tota la ciutadania per un consell assessor tancat, i triat a dit partint d’experteses professionals individuals expressa la seva vocació elitista. Quan desallotja l’Antiga Massana sense haver-se assegut a parlar, ni que fos, per constatar les diferències ideològiques amb un projecte comunitari mostra el seu menyspreu per les formes d’autoorganització popular. Quan amplia les hores de càrrega i descàrrega mostra el desinterès per harmonitzar la difícil relació entre les necessitats comercials i el benestar de les veïnes, sobretot en els entorns escolars. Quan decideix que el CAP del Casc Antic s’ubicarà a l’Eixample o quan tanca la carpeta del bus de barri de la Barceloneta sense explicacions, es constata que governa malgrat les veïnes.

A Ciutat Vella tenim un regidor que no té cap interès a comprendre la vida del districte. Però no confonguem la seva manca d’interès amb manca d’intenció. Batlle i Collboni desenvolupen polítiques que es sostenen sobre clixés i prejudicis que venen d’antic i que tracten la gent que hi vivim i hi volem seguir vivint com si fóssim una molèstia.

 

Clica aquí per llegir aquest article a eldiario.es

L’ús dels mòbils i la ciutat que s’esborra

Fa uns dies que vaig publicar aquest article a la secció d'opinió de Catalunya Plural. Podeu accedir-hi clicant aquí, o llegint-lo a continuació.

...

• “Ep, on ets, on quedem”
• “T’he enviat la ubicació”
• “Ah sí, ara ho miro… em diu que sóc a 13 minuts…”
• “Fins ara”

Aquests són missatges intercanviats per dos barcelonins que fa una dècada potser hagués estat:

• “Ep, on ets, on quedem?”
• “Sóc al Cafè de l’Òpera, a les rambles”
• “D’acord, en 10 minuts sóc aquí…”

Els mòbils han canviat les nostres vides, la nostra sociabilitat i la nostra percepció de l’entorn. Ho tenim tot a un clic de distància, gravat en una aplicació comercial. 

El mòbil ha transformat la nostra manera de comprar, ens ha fet pràcticament oblidar com llegir un mapa d’un indret desconegut, ha anul·lat els noms dels carrers i de les places i, fins i tot la mateixa realitat de carrers i places. Podem comprar una samarreta amb pocs clics, i un missatger precari ens la portarà en bicicleta a la porta d’un centre comercial, o al bell mig del Parc de la Ciutadella, si volem, a les coordenades on siguem en aquell moment, gairebé sense saber el seu preu, ni tenir cap interès per indagar com es diu el lloc on ens la portaran que s’ha transformat en la icona d’una fletxa en el nostre dispositiu mòbil.

L’entramat de carrers i places del nostre poble o ciutat, el nostre espai públic, són una construcció social, en la que es combinen elements arquitectònics i urbanístics, però sobretot marcats per l’ús que en fem, per com ens hi referim, per com s’ha transmès, de generació en generació, de veïna a veïna, el seu nom, oficial o no, i el seu ús. 

Aquesta transmissió és un llegat que genera un capital cultural, social i humà que l’ús massiu dels mòbils està debilitant. Es tracta d’un capital cultural que enforteix els nostres vincles comunitaris, que els dona sentit i els ubica en un entorn que generalment és el de la nostra proximitat.

Durant uns anys he estat el responsable polític de posar o treure noms de carrers i places dels carrers de Barcelona, i cada vegada que sóc amb algú que envia una ubicació per mòbil em pregunto per la utilitat de la tasca que tenia encarregada. Quin sentit té posar noms de carrers si puc encarregar que em portin una pizza al Fossar de la Pedrera del Cementiri de Montjuïc, sense tenir ni idea de res d’on sóc?

La trama de carrers, places, passejos, rambles, placetes, jardins, travesseres, baixades, passos… dona sentit a la pell de la nostra ciutat, l’ordena d’una manera més o menys arbitrària i prova d’explicar-la, o en tot cas explica d’on venim i qui o què ha estat considerat rellevant de ser commemorat.

Quan pronunciem el nom d’un carrer ho fem en una doble vessant: la simbòlica i la física. Amb la física assenyalem un lloc concret i existent, un punt de la pell urbana, l’indret on trobar-nos amb un conegut; mentre que amb la simbòlica evoquem un llegat cultural i social transmès des de temps immemorials, en molts casos. Totes dues vessants, la simbòlica i la física, estan en perill d’extinció si deixem de pronunciar els noms dels carrers i de les places.

De la mateixa manera que cada cop som menys capaços de llegir un mapa perquè l’aplicació del mòbil ens explica de manera absolutament funcional com arribar als llocs sense fer l’esforç de situar-nos en l’espai, i per tant, perdem coneixement del nostre entorn, també perdem la història i el que s’amaga darrera de les denominacions dels nostres carrers.

Posar nom a un carrer o a una plaça és un acte molt característic de les societats occidentals, i és un acte polític. Si fos una decisió administrativa serien una correlació de números, per exemple, però no és així. Des de l’època medieval, Barcelona assigna noms als seus carrers, sobretot de sants, reis, elements geogràfics o gremis, que donen caràcter a la Ciutat i defineixen les seves classes dirigents: clergat, noblesa i petita burgesia, i així seguirà durant molts segles. En els darrers anys s’ha revisat aquest nomenclàtor per adaptar-lo a les noves realitats de la Ciutat.

I tanmateix, tot podria no servir de res si no fem un esforç per anar més enllà de la tirania de les aplicacions i d’un capitalisme que ens empeny a no gaudir de l’espai públic, a no viure’ls, a no dir-lo, i ens aboca a esborrar-lo tancant-nos a casa i a no mirar-lo, a banalitzar el nostre espai públic, que esborra els significats dels noms de la nostra quotidianitat i que ens empobreix culturalment.

Diguem tots els noms, diguem els noms dels nostres carrers, els oficials o els populars, per reconèixer-nos, per retrobar-nos, per no caure en l’abisme de viure en una ciutat virtual. Dir els noms és fer comunitat i construir experiències compartides i arrelades en la nostra quotidianitat.