dimecres, 29 de gener de 2020

Parlament en motiu del Dia Internacional de les Víctimes de l'Holocaust 2020


Shalom, t’aves baxtalo, bona tarda,

75 anys de l’alliberament de Mauthausen, i tanmateix tan a prop.

Auswitch, Birkenau, Chelmno, Belzec, Sobibor, Dachau, Buchenwald, Ravensbrück, Gusen, Mauthausen... i tants d’altres camps que encara avui són una agressió constant que ens colpeja les ments i  l’enteniment. I front als cops: record, homenatge, compromís i memòries.

Aquest acte a la Generalitat, i la cerimònia del record que farem seguidament al Saló de Cent de l’Ajuntament, són commemoracions que si avui fem les institucions és gràcies a la feina de les entitats cíviques que porten dècades lluitant i treballant perquè no es perdi la memòria de la deportació, i són commemoracions que no podem fossilitzar, que han de ser vives.

Aquests actes són una resposta als cops d’aquella agressió constant que són Auswitch i la resta dels camps.

Uns camps de treball i d’extermini que no van ser una casualitat, un episodi o una excepció, sinó que van ser la materialització extrema dels discursos de l’odi.

No es comença matant. Es comença estenent els discursos de l’odi, normalitzant-los i finalment odiant.

Auswitch va ser una cosa humana. L’antisemitisme i el racisme són una cosa humana. 

L’odi als jueus va ser un dels detonants d’aquests assassinats en massa, planificats com a extermini en el sentit més extrem, el d'eliminar de la terra i de la memòria l’existència del poble jueu, del poble gitano.

Més de 6 milions de jueus i jueves van ser assassinats, però les màquines de matar també acabaren amb la vida de centenars de milers de gitanos i gitanes, persones que s’identificaven amb opcions sexuals i afectives no normatives, testimonis de Jehovà i altres minories religioses, maçons, persones amb diversitat funcional, persones malaltes i militants antifeixistes o simplement opositors al nazisme.

Als horrors insuportables de la Shoà i el Porraimos també hi hem d’afegir la matança de les dissidències polítiques, entre d’altres. Més de 5.000 republicans i republicanes espanyols van ser assassinats a Mauthausen, Ravensbrück, Dachau, Buchenwald, Gusen... Més de 700 barcelonins i barcelonines van ser deportades.

No podem permetre que cap memòria individual dels que van ser deportats no tingui el seu record, no es difongui la seva ensenyança i la seva transmissió en la nostra memòria col·lectiva com a societat. Dir tots els noms és i ha de ser una premissa contra el mal radical.

I cal que ho diguem i ho expliquem. No valen les commemoracions buides. La commemoració és per alçar la veu i no per callar-la. 

Fa pocs dies el primer ministre holandès va demanar perdó en nom del govern per l’actitud del seu país front l’Holocaust. En canvi, Felip VI, aquesta setmana a Jerusalem, ni tan sols va citar l’assassinat dels espanyols i espanyoles deportats per ser republicans i defensar el govern legítim sorgit de les urnes.

El ritual i la commemoració no van de silenci. Al contrari, van d’alçar la veu i són compromisos.

Auswitch ens interpel·la. Auswitch ens estira i ens reclama.

Auswitch no només ens fa mirar al passat, sinó que és una mirada al món d’avui: què podem fer juntes per garantir un present i un futur antifeixista, antilgtbifòbic, just, respectuós amb les seves diversitats, antimasclista, igualitari i internacionalista?

Perquè hem de tenir present que no només recordant s’evita la repetició. Amb la memòria i les polítiques públiques de memòria, que són imprescindibles, no n’hi ha prou. Dir que és impossible que torni a passar és mentida. És un engany vestit de revisionisme, de negació o de suposada indiferència.

I alerta, perquè els revisionistes, els negacionistes i els falsos indiferents ja són a les institucions i governen també ben a prop nostre.

La banalització pot adoptar moltes disfresses. El silenci és una forma del negacionisme.

Amb aquesta i amb totes les commemoracions ens conjurem a desemmascarar la banalització i els silencis, i a combatre els discursos de l’odi.

La commemoració ens deixa el llegat de la feina tossuda i obstinada que hem de fer cada dia: l’antifeixisme.

Auswitch, Chelmno, Treblinka, Sobibor, Buchenwald, Mauthausen, Gusen, Ravensbruck... ens deixen l’exigència ètica del compromís amb l’antifeixisme.

Avui  és un dia pel record i per l’esperança. Poder estar vius aquí, avui, recordant l’Holocaust amb vosaltres és la constatació de la supervivència dels diferents pobles, cultures, opcions polítiques i de vida, i creences que el nazisme volia anihilar.

De l’horror dels camps va sortir la convicció que no hi ha ciutadans de primera i de segona, que la democràcia, per imperfecta que sigui, requereix salvaguardar i protegir els drets de les cultures diverses, de les diferent maneres d’entendre el món i la societat, i l’exigència ètica i política de plantar cara a les ideologies que propugnen l’odi, l’antisemitisme i els racismes.

Mai més. Enlloc. Contra ningú.

Naistuke, toda raba, moltes gràcies

divendres, 5 de juliol de 2019

Raval més enllà de l’operatiu: acabar amb l’especulació al barri

En el darrers dies, Ciutat Vella i el Raval han tornat a ser notícia per un gran operatiu policial contra el tràfic de drogues. Es tracta d’un operatiu conjunt de Guàrdia Urbana i Mossos d’Esquadra que es va coordinar amb una altra investigació del Cos Nacional de Policia, unificada pel jutjat número 16 de Barcelona.
Aquesta operació ha intervingut en 35 domicilis i locals, que se sumen als que es van intervenir en l’operatiu de l’octubre passat i a les desenes i desenes d’entrades a pisos i locals des de l’any 2016, que han possibilitat el tancament de més de 200 punts de venda i/o distribució de drogues al llarg dels darrers quatre anys. Tal com explicava l’Intendent de la Guàrdia Urbana de Ciutat Vella el dia de l’operatiu, la feina policial s’ha consolidat gràcies a incorporar la tasca dels veïns i les veïnes que s’han organitzat durant aquests anys i que han ampliat el punt de mira des del qual analitzar la problemàtica, afegint-hi les vessants social, educativa, de salut i d’habitatge. Aquesta operació serà un punt d’inflexió, que se sumarà a les conseqüències de l’operatiu de l’octubre de 2018 i a la feina de pluja fina de més de dos anys.
Una pluja fina, però insistent, que no és només policial, i que ha estat i segueix sent liderada per l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Ciutat Vella, que ha invertit més de sis milions d’euros en els darrers dos anys i escaig en un pla integral per abordar la situació. Un pla que ha inclòs reforços policials, però també, i en el mateix nivell d’importància, l’ampliació a Ciutat Vella dels serveis de salut pública i atenció a les persones amb drogodependència, mesures de prevenció, millores a l’espai públic de les zones més afectades, així com un programa específic de detecció i mobilització d’habitatges buits per a evitar ocupacions relacionades amb el tràfic de drogues i combatre l’especulació que contribueix a alimentar aquesta problemàtica.
Dèiem que estem segurs que l’operatiu de la setmana passada serà un punt d’inflexió, molt visible i relatat detalladament pels mitjans de comunicació, però també hem de ser conscients que el negoci del narcotràfic deixa, per allà on passa, multitud de víctimes i diversa tipologia de delictes, i que només s’hi pot fer front quan les mesures policials es combinen amb les socials, urbanístiques i de salut. Tant els veïns i les veïnes que viuen amb por a les seves cases, com les mateixes persones que pateixen toxicomanies saben que cal aquesta combinació d’accions i mesures.
L’operatiu policial del passat 20 de juny és una bona notícia per al Raval i per a Ciutat Vella, però fóra bo que la mateixa col·laboració entre policies es donés també en altres àmbits de les administracions a l’hora de fer front a problemàtiques que roseguen les ànimes dels barris i que creen les condicions necessàries perquè el tràfic de drogues s’escampi. La principal és l’especulació immobiliària, que és una forma de violència que passeja pels nostres carrers amb trajo i corbata i que buida els barris per fer un negoci il·legítim. Tant de bo, deia, que la propera gran operació no hagués de ser policial sinó que fos una gran operació que acabés amb l’especulació criminal amb l’habitatge.
En els darrers dos anys, el Raval ha estat protagonista als mitjans de comunicació arran dels problemes vinculats a la venda de drogues, i pateix encara per altres qüestions, com la seguretat, la desigualtat, la manca d’habitatge assequible i l’expulsió del comerç tradicional i dels veïns, entre d’altres. El Raval, però, és sobretot un barri vibrant i creatiu, on conviuen múltiples comunitats de llengües, cultures i religions d’arreu del planeta que contribueixen a reinventar la Barcelona del segle XXI, i amb un teixit comunitari riquíssim i compromès amb el barri, la ciutat i el país.
Malauradament aquests dies hem tornat a llegir titulars i a sentir tertulians que utilitzaven els problemes de seguretat per estigmatitzar el barri del Raval i les seves comunitats. Que ningú, mai més i enlloc ho torni a fer.

Si prems aquí veuràs l'article a Catalunya Plural, el mitjà on va ser publicat el 30 de juny de 2019.

divendres, 6 de juliol de 2018

Quatre noms de carrers i places de la Barcelona Vella que necessiten una revisió crítica

Aquest article es va publicar a Crític el 15 d'abril de 2018. Podeu accedir-hi pitjant aquí

Els polítics que han governat històricament les ciutats ens han venut el relat que les intervencions als carrers són neutres, i que responen a criteris tècnics per donar servei a la ciutadania a qui, habitualment, no han preguntat. Tanmateix, més enllà del discurs, que ha consolidat aquesta visió, les seves actuacions responen a concepcions ideològiques de la societat i de l’espai públic. No pot ser d’una altra manera. Ho fa tothom qui governa. Si en el principi de tota la vida social hi ha el llenguatge, en la base de la nostra percepció dels carrers i les places hi ha el seu nom. Expressant-lo construïm el món.

Els noms dels carrers que coneixem són el nostre món, la nostra quotidianitat i, per això, són espais de lluites de poder simbòlic i de creació d’hegemonies. Donar un nom o un altre a una plaça, verbalitzar-lo, contribueix a normalitzar i a fer quotidià un fet, una persona. L’espai públic és el lloc on s’experimenta la vida social, on ens retrobem i ens reconeixem. Triar el nom d’una plaça és un fet profundament polític.
Ciutat Vella va ser la capital de Catalunya fins al 1897. La primera ciutat del país on, per tant, es concentraven més espais representatius i, en aquest sentit, els seus carrers i les seves places sempre han estat l’altaveu català per a la creació d’hegemonia política i cultura. Avui és el Districte en el qual les decisions sobre el nomenclàtor segueix tenint més repercussió. Que una amplíssima majoria dels carrers i places estiguin dedicades a homes i que les poques dones que hi ha siguin propietàries de terrenys o santes és una bona fotografia del que ha estat històricament la nostra societat i de qui ha manat tradicionalment. Per això és necessari fer una revisió crítica en la qual m’aventuro a problematitzar quatre casos concrets: el carrer del Duc, Joan de Borbó, Antonio López i Sant Domènech del Call.

Carrer del Duc… però quin duc?

El carrer del Duc va perdre la Victòria el 2007. Fins aleshores es deia «Duc de la Victòria»
com a homenatge a Joaquín Baldomero Espartero y Álvarez de Toro, l’home que ordenà el bombardeig de la ciutat per sufocar la revolta de novembre de 1842 des de la fortalesa de Montjuïc. Es destruïren més de 400 edificis de la Barcelona dins de les muralles i moriren una trentena de persones. La repressió fou brutal, i el seu programa incloïa dedicar un carrer al responsable de la matança. Fa una dècada el Consistori va fer un canvi important però insuficient en despersonalitzar el nom del carrer. Va ser un canvi astut que manté l’honorança a Espartero en la memòria popular perquè en passar pel carrer ens preguntem «carrer del Duc. Quin Duc?… El de la Victòria», aquell qui va dir que “pel bé d’Espanya és convenient bombardejar Barcelona almenys un cop cada 50 anys“.

Joan de Borbó ha de ser nom de dona de la Barceloneta: Emília Lloca


Els partits catalanistes coincideixen en la necessitat de canviar el nom del Passeig de Joan de Borbó. També hi ha un acord ciutadà implícit a la Barceloneta. Però no n’hi ha a l’hora de triar el nom nou. D’una banda, una important representació de persones i entitats han recollit firmes defensant que el passeig s’ha de dir Emilia Llorca, que va ser el pal de paller de bona part del moviment veïnal del barri a les acaballes del segle XX. Aquest nom honoraria una memòria infrarepresentada en el nomenclàtor barceloní. D’altra banda diversos partits i entitats consideren que s’ha de retornar al nom amb el qual és conegut popularment: el Passeig Nacional. Malauradament, alguns creiem que aquest nom porta implícita una càrrega política difícilment defensable atès que es va implementar en la dècada de 1840, per celebrar la Constitució de 1843, reaccionària i combatuda des de Catalunya. A Barcelona va provocar la bullanga aixafada per Espartero bombardejant la ciutat. Semblaria estrany retornar un nom que volia refermar una victòria per les armes i que normalitzava la repressió. En aquest cas tot sembla indicar que una suposada ressignificació és impossible.

Entre el Marquès de Comillas i les bullangues

El canvi de nom de la plaça d’Antonio López, primer marquès de Comillas, és segurament la que ha generat més debat i mobilitzacions populars. En aquest sentit, hi ha un consens general en la idea que els noms representatius de la ciutat no poden homenatjar actituds ni persones amb actituds contràries als drets humans més elementals. Certament, López va ser un dels homes al voltant del qual va pivotar la política, els negocis i la cultura de la Barcelona (i Catalunya) del XIX i té una biografia complexa amb força episodis censurables. Un dels cabdals és que va fomentar la seva fortuna en el tràfic de persones: era un esclavista. La seva estàtua va ser enderrocada el juliol de 1936, recol·locada pels franquistes i traslladada fa poques setmanes. Periòdicament era protagonista d’escarnis ciutadans.
Hi ha diverses propostes per al seu nou nom: Nelson Mandela i Idrissa Diallo (ambdós homes) o Clotilde Cerdà. Evidentment tots tres mereixen ser presents en el nomenclàtor barceloní, però els dos primers estableixen una certa jerarquització de les víctimes que pot ser incòmode. Paral·lelament, l’Ajuntament va aprovar el canvi per «Bullangues» (amb el suport de més d’una dotzena d’entitats memorials), un moviment insurreccional barceloní que va ser punt de llança de moviments de conquesta de drets durant el segle XIX que es donà a la Barcelona Vella i que tingué un dels seus primers episodis allà on avui hi ha la plaça d’Antonio López i abans del pas dels revolucionaris s’hi alçava el Convent de Sant Sebastià. La polèmica està servida i tots els raonaments hi tenen cabuda.

Sant Domènec del Call i la matança de 1391

Aventuro que una darrera polèmica pot ser per Sant Domènec del Call, probablement el
nom més infame de la ciutat, amb més de 500 anys de presència en el nostre nomenclàtor. El dia de Sant Domènech de 1391 es va dur a terme una matança en el Call barceloní: ciutadans cristians barcelonins van assassinar a unes 300 persones de religió jueva i es destruí una xarxa social perfectament integrada a la ciutat antiga. Ras i curt: el nom del carrer homenatja la matança i consolidà l’hegemonia religiosa i retrògrada de la ciutat, esdevenint també un recordatori per als qui s’atrevissin a professar una religió que no fos l’oficial. No hi ha cap dubte de la vilesa del nom, però en aquest cas sorgeixen els dubtes que tenen a veure amb els noms històrics referents a sants que tenen una presència històrica en el nomenclàtor, que han donat noms a barris o a carrers veïns i que sovint han perdut la càrrega política i simbòlica que tenia cinc segles enrere.
La ciutat popular, els moviments per aconseguir llibertats, les dones, les persones d’orígens diversos i les cultures no dominants estan infrarepresentades en el nostre nomenclàtor i això configura una ciutat poc respectuosa amb la diferència, masclista i uniformitzadora. Encara ara la seva modificació és una necessitat ciutadana i, com he intentat explicar amb aquests casos no és una tasca fàcil. Amb tot, la ciutat i els seus veïnats s’ho mereixen.

dimecres, 18 d’abril de 2018

Antonio López, una qüestió de drets


Fa unes setmanes vaig publicar un article a Públic en el que parlo sobre l'actuació memorialística sobre l'estàtua d'Antonio López. 
Són unes breus i ràpides notes sobre espai públic i art. En els darrers dies els mitjans de comunicació s'hi han fet ressò reobrint una vella polèmica absurda i falsa, que és sobre la veracitat o no de l'activitat esclavista del marquès. Acadèmicament és un debat tancat de fa anys, i mediàticament és una polèmica que omple pàgines i genera dubtes i desconeixement.
El debat interessant, tanmateix, és el de la relació entre l'art i l'espai públic: calia retirar l'estàtua, i fer-ho com es va fer, o era més adeqüat mantenir-la, o retirar-la modestament i sense fer un acte públic? Aquest debat és pertinent, en el que em posiciono clarament a favor de l'acte de diumenge. L'altre debat és soroll i la indignació dels qui, amb aquesta acció, hi veuen un greuge contra els seus privilegis.


Pitjant aquí accedireu a l'enllaç al diari digital, i aquí teniu l'article sencer:

Aquest diumenge l’Ajuntament de Barcelona retira l’estàtua d’Antonio López de la plaça que encara du el seu nom i que serà modificat properament. Aquest acte dóna compliment a una reivindicació històrica de múltiples entitats de defensa dels drets col·lectius, i compta amb el consens dels actors socials de la ciutat i dels veïns i les veïnes.
Qui ens vulgui fer creure que Barcelona ha crescut i s’ha urbanitzat a base de decisions tècniques menteix. Qui ens expliqui que l’art públic es decideix en base a criteris estètics no diu la veritat. La nostra, com totes les ciutats, s’ha desenvolupat conforme a principis ideològics de qui l’ha governada, ja fos en períodes democràtics com en dictadures o monarquies no democràtiques. L’espai públic és el lloc on s’experimenta la vida social, on ens retrobem i ens reconeixem, i com l’anomenem o l’art públic que s’hi erigeix es correspon amb concepcions del món i de la societat. Decidir dedicar una estàtua a algú és un fet polític, com ho és decidir retirar-la. I ambdues accions són legítimes.
S’ha explicat per activa i per passiva la motivació de la retirada: a l’espai públic barceloní no hi pot tenir cabuda representacions de persones que hagin atemptat contra els drets humans. Antonio López va traficar amb persones quan aquest comerç ja estava prohibit; però encara que no fos així, encara que el tràfic fos legal (com ho era fins algunes dècades abans) no és una activitat acceptable en el segle XXI en una ciutat de drets i d’acollida. No es tracta d’un debat de legalitats versus il·legalitats. És un debat de respecte als drets humans, que són universals, i que vulnerar-los no prescriu. Per aquests motius es retira l’estàtua. Per no homenatjar qui no ho mereix a ulls d’avui. Perquè les ciutats són organismes vius que evolucionen com ho fem els seus veïns. Retirar l’estàtua d’Antonio López és una festa de qui ha lluitat per la democràcia, de qui persevera denunciant les vulneracions als drets humans, de qui treballa per un món sense desigualtats, de qui viu respectant i valorant la diferència. El nostre espai públic és el nostre món, i volem un món lliure d’opressions i uns carrers i unes places que no honorin les vulneracions de drets.



diumenge, 25 de març de 2018

Commemoració dels bombardejos de març de 1938 a la plaça de Joan Amades

Avui és 17 de març de 2018. Fa 80 anys els aviadors de l’aviació italiana llançaren gairebé 50 tones de bombes sobre Barcelona, amb espais de temps irregulars però constant durant 3 dies, entre el 16 i el 18 de març. Moriren un miler de persones, i mai sabrem el nombre de ferits físics d’aquell acte terrible. Avui ho hem recordat al Raval, a la plaça de Joan Amades un dels espais castigats junt amb molts més de la Ciutat i de Ciutat Vella, on moriren unes 300 persones.
Ha obert la tanda de commemoracions l’Associació de l’Illa de Robador-Picalquers-Roig, homenatjant a la Marina Asensio, veïna de 88 anys del carrer d’En Roig i posteriorment en Manel Aisa (Ateneu Enciclopèdic Popular) i en Bernat Pizà (Associació d’Aviadors de la República) ens han contextualitzat els bombardejos i ens han explicat els esdeveniments d’aquells dies fatídics. Aquest acte estava organitzat per la Taula de Memòria Històrica i Democràtica del Districte de Ciutat Vella.
Els actes han estat presidits per la nova placa de memòria, situada en el mateix lloc de l’antiga, que va ser aconseguida juntament amb la recuperació de la font de la plaça gràcies a la lluita veïnal, i que està instal·lada en una paret en la que encara hi són ben present les marques de la metralla de les bombes d’aquells dies. 


Crec que és necessari explicar perquè hem canviat la placa, que és un acord de l’esmentada Taula de Memòria. La primera motivació ha estat millorar-ne la lectura i visibilització. L’anterior placa era molt fosca i les lletres es formaven mitjantçant buits en la seva superfície, i no destacaven prou amb el fons de la paret, cosa que feia que fos molt difícil llegir el que hi deia. Amb la nova placa la visibilitat està assegurada i el contrast del blau amb el blanc faciliten la lectura a una certa distància.
La segona motivació per al canvi de la placa ha estat modificar el text, ampliant-ne la narració històrica per incloure l’autoria del bombardeig. Una acció de guerra no és un fenomen meteorològic, de vegades inevitable i on la responsabilitat humana és més o menys imputable. Un bombardeig és resultat d’una decisió política que no podem amagar i que l'explica, i per això el text que es llegeix a la nova placa diu “En memòria de les víctimes dels bombardejos comesos per l’aviació feixista italiana, aliada de l’exèrcit franquista, al març de 1938 a Barcelona”. Amb aquest text contextualitzem i expliquem el bombardeig i la guerra de 1936, i li donem la seva dimensió internacional.

El 12 de març de 1938 l’Alemanya nazi s’annexionava Àustria per al seu projecte de Reich. Aquesta acció dinamitava definitivament, i de nou, la política europea i situava Adolf Hitler com la peça clau del futur del món. 
Benito Mussolini era un aliat imprescindible per a Francisco Franco, però hi volcà molts més recursos des del primer moment, tant humans com econòmics: el Duce presentava la seva participació a Espanya com si fos pràcticament una guerra italiana, on va enviar més de 80.000 militars en diversos cossos durant els 3 anys de guerra. Tanmateix l’acció del 12 de març de 1938 va enfurismar Benito Mussolini, que es va creure desplaçat en el tauler de la geoestratègia europea i va decidir realitzar una acció exemplar i de força que havia de demostrar la força de la Itàlia feixista, i va decidir bombardejar Barcelona com mai abans s’havia fet en una ciutat europea: atacs aeris indiscriminats a la població civil, sense cap objectiu militar, durant 3 dies i en intervals canviants per tal de tornar boja la rereguarda. Aleshores Barcelona era la capital de tres governs republicans: Estat Central, Generalitat i Govern Basc. Era, per tant, la ciutat referent de les esquerres mundials, i la punta de llança contra el feixisme. D’aquí l’ordre directe de Mussolini amb un telegrama urgentíssim del 16 de març: “Iniziare da stanotte azione violenta su Barcellona con martellamento diluito nel tempo”. D’aquí la importància de modificar el text de la placa: contextualitzar i explicar la història i anar més enllà d’assenyalar els punts de memòria.