Fa unes
setmanes, entre la boira que es va començar a alçar el 20 de setembre, vaig
escriure un text sobre la situació política del moment que començava fent
referències als fets d’octubre de 1934 com a possible mirall on ens podíem
mirar per pensar històricament els fets d’octubre de 2017. Aquella reflexió
ràpida augurava 4 possibles escenaris que la desencallessin: el pas enrere del
govern, la victòria de la repressió, el pacte de les elits i el desbordament al
carrer. En aquell moment (i avui) jo apostava per la necessitat ineludible del “desbordament
i complet que superi el debat sobre la independència i que ha de passar per la
desobediència a l’estat repressor i la crítica al full de ruta del govern,
gestionat a les institucions per l’ERC, el PdeCat i les CUP i per les entitats
satèl·lit al carrer. Aquest nou escac a un règim profundament injust no pot
tancar-se en fals. I ha de resultar quelcom, en forma de nova república, que no
reprodueixi ni les estructures ni les condicions del règim que volem enderrocar”.
Avui podem
afirmar que l’estat repressor està vencent aquesta partida, si més no a curt i mitjà termini; que el desbordament
al carrer no ha estat complet des de l’independentisme ni el sobiranisme (i sí
des del mal anomenat unionisme), que la desobediència ha estat només institucional:
practicada pel govern, part del Parlament i, en menor mesura, per alguns
alcaldes; i que no ha estat organitzada al carrer més enllà de la impressionant
jornada de l’1 d’octubre; que hi està havent molt poca crítica política al full
de ruta (mutant) del govern i que no s’està posant en qüestió el paper de les
entitats que han acompanyat el govern en aquest viatge.
Certament no és senzill fer una crítica política des del
sobiranisme a una estratègia que ha provocat la brutalitat d’un estat violent i
repressor amb moltes ganes de venjança vers la població, les institucions i
específicament els polítics. No és fàcil perquè la venjança està essent
terrible i cal solidaritzar-se i exigir la llibertat dels qui són a la presó, i cal solidaritzar-se i empatitzar
amb qui pateix (i patirà) la persecució de l’estat únicament per voler
preguntar sobre l’encaix de Catalunya a Espanya a través d’un referèndum; i
tampoc no és fàcil perquè l’aposta ha estat arriscada, i malgrat les amenaces i
els 10.000 policies traslladats a Barcelona el Parlament ha seguit endavant amb
el seu pla.
I tanmateix, malgrat no ser fàcil, és necessari analitzar
críticament què és el que ens ha portat a la victòria de l’estat i a l’abandonament
instantani de la (no-nata) república catalana.
Vagi per endavant que partim de la base que el que ens ha
portat a la situació actual és la brutalitat estatal. El govern del PP amb el
suport de Ciutadans, el PSOE i el PSC són els únics culpables. Un estat que és
poderós, com tots els estats, i que ha desplegat les seves armes repressives
sobre les escletxes del pla del govern, que eren diverses.
La resposta a l’excel·lent i sorprenent organització logística
de la jornada de l’1 d’octubre i de l’autoorganització popular per defensar les
escoles, que va desbordar el mateix govern, va ser una violència extraordinària,
brutal i indiscriminada que va sorprendre, per la dimensió, a bona part del
govern, ANC i Òmnium. Només la CUP havia previst aquest escenari, i va ser qui
es va organitzar a partir del 2 d’octubre, potser de forma parcial i poc
incloent.
A partir del 2 d’octubre, que era quan s’havien d’activar
els suports internacionals i començar una gran campanya per a la proclamació de
la república qui va prendre els carrers va ser la prudència: una vaga general
que va ser una aturada; una no-proclamació suspesa; unes manifestacions massives
per exigir la llibertat dels presos polítics amb molt poc contingut polític que
no van intimidar el govern de l’estat; i la desaparició del govern en termes de
la política quotidiana. L’únic recurs era (és?) l’èpica: no hi havia pla b. No
hi havia argumentaris per explicar la (suposada) fuga d’empreses, ni l’embargament
de les finances catalanes, ni el silenci dels estats europeus, ni per donar
respostes als milers de dubtes que plantejava la maquinària comunicativa dels
mitjans de comunicació anti-independentistes i els mateixos aparells de l’estat.
Diuen les cròniques que Lluís Companys en entrar a Palau
després de la proclamació (doble) de l’Estat Català de la República Federal
Espanyola, mentre encara cridava la gent que s’aplegava a la plaça de Sant
Jaume, va etzibar als seus acompanyants: “A veure si encara direu que no sóc
catalanista!” (Lluís Aymamí i Baudina: “El 6 d’octubre tal com jo l’he vist”.
Barcelona, Editorial Atena, 1935), però no tenia cap pla ni cap suport més
enllà de la seva gent. Els sindicats, que controlaven els mecanismes de les
mobilitzacions insurreccionals populars, li havien girat l’esquena. Companys i
el seu govern anaren a la presó excepte el Conseller de Governació, Josep
Dencàs, que fugí a França on fou empresonat durant 4 mesos mentre es resolia la
petició d’extradició presentada a França per l’Estat Espanyol. Per això Dencàs
ha passat a la història com el gran traïdor dels fets del 6 d’octubre. La resta
d’empresonats foren alliberats després de la victòria dels fronts d’esquerres
en les eleccions de febrer de 1936: Companys tornava a ser President de la
Generalitat amb una victòria revalidada malgrat una proclama improvisada i
sense pla. Potser, veient el resultat de les enquestes que fa poques hores ha
fet públiques el CEO, i que estimen l’augment del suport a la República
Catalana, sí que cal girar el coll i observar el que va passar fa dècades. I
potser el millor aprenentatge que podem treure’n és que quan es fa un acte transcendent
de desobediència s’ha d’haver preparat a les institucions i al carrer i s’han
de tenir diversos plans alternatius, perquè els instruments repressius de l’estat
sempre estan engreixats, i només cal una ordre fanàtica per posar-los en
funcionament.
