L'Elisa García Saez va morir a l'hospital de Sariñena (Osca) el 24 d'agost de 1936 als 19 anys. Pocs dies abans havia estat ferida per les armes de l'exèrcit dels sollevats feixistes a Tardienta, als Monegros. Molt probablement l'Elisa va ser la primera miliciana barcelonina assassinada durant la guerra civil, i per això sembla que la notícia de la seva defunció va trasbalsar la societat més implicada políticament al costat de la revolució de la ciutat i de Sant Andreu de Palomar, on probablement va néixer i on visqué i desenvolupà la seva curta vida familiar, laboral, social i política.
La seva mort fou força noticiada per la premsa del moment, i s'utilitzà com un element de propaganda política amb bones dosis de vehemència emotiva. Pocs mesos després se li reté un homenatge a Sant Andreu, en el transcurs del qual s'inaugurà una placa de marbre que evidenciava un canvi de nom de carrer bastant significatiu: l'antic carrer andreuenc de les Monges passava a dir-se carrer d'Elisa Garcia. No era la primera vegada que la desgràcia trucava a la porta de la familia, ja que el passeig de Santa Eulàlia, on desembocava el carrer de les Monges es rebatejà amb el nom de l'oncle d'ella, Josep Garcia, també mort a l'Aragó el 8 d'agost de 1936.
La història d'Elisa Garcia va més enllà de l'episodi de la seva mort. És la d'una jove treballadora de la Fabra i Coats implicada en la vida política local a través del sindicalisme: era afiliada a l'aleshores minoritària UGT. I del cooperativisme: era la delegada de la secció femenina del grup juvenil de L'Andreuenca, la cooperativa més gran i amb més socis d'aquesta barriada. Aquesta última dada delata que la seva visió del món no només passava per l'activisme per fer-lo millor, sinó que incloïa una mirada activament feminista que el juliol de 1936 trencà alguns dels esquemes més arrelats en la societat del moment.
Va ser fa un parell d'anys que descobrírem la figura i la història de l'Elisa García. Quan la vam difondre hi va haver un gran nombre de reaccions, totes molt emfàtiques i motivadores donada la novetat d'haver localitzat la primera miliciana barcelonina que tingué una visibilització oficial en l'estructura urbana de la ciutat, i per la pròpia feina de recuperació de la seva història. Bastants grups d'activistes i grups polítics d'esquerres se'n feren ressò, així com especialment nombroses organitzacions feministes. S'escrigueren articles i s'organitzaren homenatges (algun censurat i reprimit per l'Ajuntament de Barcelona) i en algunes ocasions s’ha mitificat la figura de la miliciana.
Certament la difusió de la història de l'Elisa García va provocar moltes reaccions, en bona mesura degut a l'absolut desconeixement de la seva existència. Un desconeixement que molts atribuirien als 40 anys de dictadura i franquista i més de 30 anys d'un sistema polític sorgit de la transició que va requerir de l'oblit i el silenci institucional i social com a mecanisme de control de les dissidències i les lectures alternatives de l'actualitat i de la història.
I és ben cert. Els pactes de la transició requerien emmudir les veus de les víctimes, però cal insistir en què el silenci i l'oblit sistèmic no només s'explica amb el franquisme i la gestió de la transició, sinó que hi ha un altre eix que viatja transversalment esquinçant el relat des dels anys 30 del segle passat fins la segona dècada de l'actual, i del que és còmplice bona part de l’antifranquisme, inclòs el situat més a l’equerra. Aquest eix és el de la invisibilització del paper de les dones en els fets socials i el tractament subaltern de les tasques imprescindibles que majoritàriament estan abocades a desenvolupar.
Per això podem afirmar que l’Elisa Garcia va patir i segueix patint un doble mur de silenci. Un per formar part del bàndol perdedor de la guerra civil i l’altre per ser dona.
Poc temps després de descobrir-la vam recórrer a preguntar per ella a alguns dels veïns de l'actual carrer de les Monges de Sant Andreu de Palomar. I un d'ells, el que sempre ens ha explicat les històries de la guerra, la recordà de forma automática, molt ràpidament: “i tant, l'Elisa, era una miliciana! Li van dedicar el carrer!”. I doncs, per què la seva història mai no havia format part del grapat d'anècdotes locals de la guerra civil (unes anècdotes controlades i escoltades una munió de vegades)? Possiblement perquè l’impacte que va provocar veure moltes dones vestides de soldades amb les armes a la mà i l’impacte del veïnat per la mort de la miliciana Elisa han anat perdent força vençuts per una visió masculina de la història que ha convertit la miliciana en infermera i, al seu temps, ha desprestigiat les tasques de les persones que no eren a primera línia de foc, sense tenir en compte que són imprescindibles per guanyar batalles.
I cal que insistim: l’Elisa Garcia va ser una miliciana, una lluitadora contra el feixisme amb les armes a la mà, amb un compromís i una formació militants innegables. Malauradament, la manipulació de la seva trajectòria i la discriminació de gènere han provocat que la seva biografia no hagi estat considerada material susceptible de ser transmès als qui volem reconstruir la història i, conseqüentment, a una societat a qui s’ha imposat la llei del silenci en termes de memòria.
No caiguem en els mateixos errors: recordem i reivindiquem l'Elisa García Sáez, una militant feminista i antifeixista, però treballem també per reconstruir, reformular i situar en un àmbit central de la història les biografies dels milers de dones que, en aquest cas, visqueren des de diferents posicions la guerra civil, ja fos al front o a la rereguarda. Només instal·lant les seves biografies en el relat historiogràfic hegemònic podrem reedificar-lo sense discriminar ningú, i així podrà ser complet.
* Publicat a CatalunyaPlural.cat el 2 d'agost de 2015. El trobeu pitjant aquí
