Elisa García: la miliciana que tothom va oblidar *

L'Elisa García Saez va morir a l'hospital de Sariñena (Osca) el 24 d'agost de 1936 als 19 anys. Pocs dies abans havia estat ferida per les armes de l'exèrcit dels sollevats feixistes a Tardienta, als Monegros. Molt probablement l'Elisa va ser la primera miliciana barcelonina assassinada durant la guerra civil, i per això sembla que la notícia de la seva defunció va trasbalsar la societat més implicada políticament al costat de la revolució de la ciutat i de Sant Andreu de Palomar, on probablement va néixer i on visqué i desenvolupà la seva curta vida familiar, laboral, social i política.

La seva mort fou força noticiada per la premsa del moment, i s'utilitzà com un element de propaganda política amb bones dosis de vehemència emotiva. Pocs mesos després se li reté un homenatge a Sant Andreu, en el transcurs del qual s'inaugurà una placa de marbre que evidenciava un canvi de nom de carrer bastant significatiu: l'antic carrer andreuenc de les Monges passava a dir-se carrer d'Elisa Garcia. No era la primera vegada que la desgràcia trucava a la porta de la familia, ja que el passeig de Santa Eulàlia, on desembocava el carrer de les Monges es rebatejà amb el nom de l'oncle d'ella, Josep Garcia, també mort a l'Aragó el 8 d'agost de 1936.

La història d'Elisa Garcia va més enllà de l'episodi de la seva mort. És la d'una jove treballadora de la Fabra i Coats implicada en la vida política local a través del sindicalisme: era afiliada a l'aleshores minoritària UGT. I del cooperativisme: era la delegada de la secció femenina del grup juvenil de L'Andreuenca, la cooperativa més gran i amb més socis d'aquesta barriada. Aquesta última dada delata que la seva visió del món no només passava per l'activisme per fer-lo millor, sinó que incloïa una mirada activament feminista que el juliol de 1936 trencà alguns dels esquemes més arrelats en la societat del moment.

Va ser fa un parell d'anys que descobrírem la figura i la història de l'Elisa García. Quan la vam difondre hi va haver un gran nombre de reaccions, totes molt emfàtiques i motivadores donada la novetat d'haver localitzat la primera miliciana barcelonina que tingué una visibilització oficial en l'estructura urbana de la ciutat, i per la pròpia feina de recuperació de la seva història. Bastants grups d'activistes i grups polítics d'esquerres se'n feren ressò, així com especialment nombroses organitzacions feministes. S'escrigueren articles i s'organitzaren homenatges (algun censurat i reprimit per l'Ajuntament de Barcelona) i en algunes ocasions s’ha mitificat la figura de la miliciana.

Certament la difusió de la història de l'Elisa García va provocar moltes reaccions, en bona mesura degut a l'absolut desconeixement de la seva existència. Un desconeixement que molts atribuirien als 40 anys de dictadura i franquista i més de 30 anys d'un sistema polític sorgit de la transició que va requerir de l'oblit i el silenci institucional i social com a mecanisme de control de les dissidències i les lectures alternatives de l'actualitat i de la història.

I és ben cert. Els pactes de la transició requerien emmudir les veus de les víctimes, però cal insistir en què el silenci i l'oblit sistèmic no només s'explica amb el franquisme i la gestió de la transició, sinó que hi ha un altre eix que viatja transversalment esquinçant el relat des dels anys 30 del segle passat fins la segona dècada de l'actual, i del que és còmplice bona part de l’antifranquisme, inclòs el situat més a l’equerra. Aquest eix és el de la invisibilització del paper de les dones en els fets socials i el tractament subaltern de les tasques imprescindibles que majoritàriament estan abocades a desenvolupar.

Per això podem afirmar que l’Elisa Garcia va patir i segueix patint un doble mur de silenci. Un per formar part del bàndol perdedor de la guerra civil i l’altre per ser dona.

Poc temps després de descobrir-la vam recórrer a preguntar per ella a alguns dels veïns de l'actual carrer de les Monges de Sant Andreu de Palomar. I un d'ells, el que sempre ens ha explicat les històries de la guerra, la recordà de forma automática, molt ràpidament: “i tant, l'Elisa, era una miliciana! Li van dedicar el carrer!”. I doncs, per què la seva història mai no havia format part del grapat d'anècdotes locals de la guerra civil (unes anècdotes controlades i escoltades una munió de vegades)? Possiblement perquè l’impacte que va provocar veure moltes dones vestides de soldades amb les armes a la mà i l’impacte del veïnat per la mort de la miliciana Elisa han anat perdent força vençuts per una visió masculina de la història que ha convertit la miliciana en infermera i, al seu temps, ha desprestigiat les tasques de les persones que no eren a primera línia de foc, sense tenir en compte que són imprescindibles per guanyar batalles.

I cal que insistim: l’Elisa Garcia va ser una miliciana, una lluitadora contra el feixisme amb les armes a la mà, amb un compromís i una formació militants innegables. Malauradament, la manipulació de la seva trajectòria i la discriminació de gènere han provocat que la seva biografia no hagi estat considerada material susceptible de ser transmès als qui volem reconstruir la història i, conseqüentment, a una societat a qui s’ha imposat la llei del silenci en termes de memòria.

No caiguem en els mateixos errors: recordem i reivindiquem l'Elisa García Sáez, una militant feminista i antifeixista, però treballem també per reconstruir, reformular i situar en un àmbit central de la història les biografies dels milers de dones que, en aquest cas, visqueren des de diferents posicions la guerra civil, ja fos al front o a la rereguarda. Només instal·lant les seves biografies en el relat historiogràfic hegemònic podrem reedificar-lo sense discriminar ningú, i així podrà ser complet.

* Publicat a CatalunyaPlural.cat el 2 d'agost de 2015. El trobeu pitjant aquí

Josep Dencàs i el seu sis d'octubre de 1934

El mes de gener de 2006, l'editorial Dalmau em publicà el que havia estat el meu treball del segon curs de doctorat, en bona part gràcies a les gestions d'Agustí Colomines. En aquest post trobareu algun tros (amb algunes modificacions) d'un parell d'apartats referents als fets del sis d'octubre de 1934, ara fa 80 anys que van succeir. El llibre és una biografia de Josep Dencàs, i per tant el relat està fet centrat en la seva persona.
El llibre és "Josep Dencàs i Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat" (1).

Joan Selves i Carner, Conseller de Governació, morí inesperadament l'estiu de 1934. En quedar la conselleria vacant, el president Companys confià la cartera de Governació a Josep Dencàs i Puigdollers. Fou nomenat el 28 de juny de 1934. Tot i no ser un home de la confiança del president Companys, havia anat guanyant quotes de poder i de respecte per la seva tasca en l'elaboració de l'Estatut, per la seva labor al capdavant de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social i per la seva condició d'home fort (i temut) de l'Estat Català (EC) i les Joventuts d'Esquerra Republicana – Estat Català (JEREC). Com hem dit, divergien diametralment en les seves prioritats nacionalistes: a Companys se l'acusava de poc nacionalista i a Dencàs se'l titllava d'eixelebrat i de feixista. Així doncs, quan bona part de l'opinió pública conservadora i republicana moderada l'acusava de feixista, ¿per què Lluís Companys, l'advocat dels obrers, confiava una Conselleria que incloïa el control de tot l'ordre públic del país, a Josep Dencàs? ¿Potser per pactes de partit adquirits després de la mort de Macià?.

D'una banda, cal que tinguem present que la situació a Espanya en aquell moment no era gens esperançadora per a qui tingués aspiracions realment democràtiques i republicanes, i que el posicionament del govern de Lerroux cap al conservadurisme provocà una reacció radical arreu de l'Estat Espanyol. Dencàs podia ser una d'aquestes reaccions a la situació, que a Catalunya es traduïa en veus contràries a la política de Lluís Companys. Donar més responsabilitats a un home allunyat del seu pensament podia donar una certa credibilitat al president en els ambients més nacionalistes. A més, hi havia hagut moments de tibantor mlt importants amb el govern espanyol, i se n'esperaven de més furs.

Ens aventurem, així mateix, a llançar una altra hipòtesi basada en els temps duríssims que s'estaven vivint arreu de Catalunya, i molt especialment a Barcelona, amb un increment de les topades entre les institucions i les forces sindicals. Les organitzacions obreres començaven a estar molt decebudes de l'acció governamental, la qual, per a ells, no havia reportat prou millores per als obrers i les obreres, i per tant havien reprès la seva política d'enfrontament amb les institucions “burgeses”. Al seu entendre, els governs de la Generalitat estaven construint una república basada en l'ordre i amb una política econòmica poc arriscada que els decebia, ja que n'esperaven molt més d'un partit que es declarava obrerista des de la seva fundació. Avaluant-ne la situació, probablement Lluís Companys va arribar a la conclusió que seria necessària una política més dura en l'àmbit de l'ordre públic i Josep Dencàs podia ser l'home adient. El seu ascendent sobre les JEREC podia ser utitlitzat en moments claus.

La jugada de Lluís Companys podia ser la següent: donar la Conselleria de Governació a un nacionalista independentista, que podia anar preparant una possible revolta si s'esqueia, que imposaria mà dura en l'ordre públic, al qual no se li concediria un increment de pressupost per a la Conselleria i al qual se li podrien donar les culpes dels possibles excessos.
Aquesta darrera hipòtesi no fa sinó confirmar allò que escriví el mateix Dencàs l'any 1935: Que Lluís Companys li havia confiat Governació amb l'encàrrec explícit de preparar la revolta que havia de conduir Catalunya a la independència:

“quan se'm nomenà Conseller de Governació, aquest nomenament fou per unanimitat i perquè preparés un alçament nacionalista”

Si fem cas d'aquestes paraules, la contradicció entre els fets i les paraules del president són ben eloqüents. Però, és clar que no sabem si això fou certament o era la percepció de l'impulsiu Dencàs. Quan va assumir la Conselleria, conscient del moment en què es trobava i de les dificultats que tindria, es va trobar amb algunes sorpreses, de les que en parlà anys després (extractes del discurs de Josep Dencàs al Congrés d'EC celebrat a la seu del CADCI els dies 24 i 25 de maig de 1936):

“Em va estranyar molt que al cap de quatre anys de Govern català. No es trobés res preparat a la Conselleria per a fer front a cap contingència que es presentés […].

Em trobava que després de més de dos anys que s'havia ordenat la incautació de les armes del sometent encara no se n'havia recollit una sola. És a dir, que les armes del sometent estaven encara íntegrament en mans dels enemics de Catalunya, almenys en llur major part.

Una altra de les coses que es trobava inexplicable a l'entrar a la Conselleria, era que tenint la possibilitat de transformar, augmentant-ne el nombre, els Mossos d'Esquadra, i suprimint la Guàrdia Civil això no s'havia realitzat. És a dir, que el Govern tenia més confiança en un cos format tot per enemics de Catalunya que en els Mossos d'Esquadra, força composta per catalans.

Hi havia encara un altre problema gravíssim al que no s'havia posat remei. El traspàs d'Ordre Públic els facultava per a què reformessin els quadres de comandament de la Guàrdia d'Assalt, la majoria de l'oficialitat de la qual era monàrquica i la que era republicana no secundaria amb especial entusiasme un moviment de caràcter netament català-

Jo, immediatament, ja que no els podia destituir fulminant, vaig obrir un expedient perquè fossin expulsats del Cos. Efectivament, poc abans del Sis d'Octubre sortia un decret al Butlletí de la Generalitat en el qual s'obria expedient contra 12 oficials de la Guàrdia d'Assalt. D'obrir l'informe per a esclarir amb quins oficials es podia comptar, se n'encarregà el Capità Menéndez.

Em trobava, doncs, sense armes, i en canvi, elGovern de la Generalitat, tot i estant perfectament enterat d'aquestes circumstàncies, deia en els seus discursos que abans es passaria per damunt del seu cadàver que permetre que s'arrabassés la més petita llibertat a Catalunya”.

6/12/1933, plaça del Comerç de Sant Andreu de Palomar. La Guàrdia Civil defensa el tramvia durant una vaga de tramviaires. Fons Sagarra -ANC.

Miquel Badia i Capell, que era secretari d'ordre públic de la Generalitat des de desembre de 1933 i havia estat nomenat Cap Superior d'Ordre Públic el febrer de 1934 era un estret col·laborador de Dencàs, probablement des de la seva joventut. Badia, procedent d'EC, havia estat cinc anys a la presó pels actes de sabotatge i havia dirigit les controvertides Joventuts d'Estat Català, fundades per Francesc Macià. Josep Dencàs i Miquel Badia formaren una parella temuda i objecte de crítiques ferotges per la seva política repressiva.

Una de les tasques que es proposà Dencàs i que encarregà a Miquel Badia fou la reorganització de la policia catalana i el seguiment d'entrega d'armes dels membres del sometent. L'objectiu era apartar les armes dels elements que les podien usar en contra de la República i passar a controlar-les a la Conselleria de Governació, coma arsenal per a aquella revolta per a la que havia estat nomenat Conseller, segons Dencàs. Aquell estiu la Conselleria organitzà unes reunions que Dencàs anomenava “Comitè Revolucionari” per fer front a possibles atacs contra Catalunya, format per ERC, Unió Socialista, Unió Democràtica i Acció Republicana.

La crisi econòmica d'aquells anys provocava una tensió socia terrible, la patronal endurí la seva resistència i la CNT i la FAI aguditzaren les seves protestes, que estengueren a l'acció del govern de la Generalitat, molt criticat. S'estengué i s'amplià la violència en els conflictes laborals. Pel Conseller les lluites sindicals apartaven l'obrer de les lluites nacionalistes. Desncàs era partidari de limitar la llibertat de la CNT sense posar-la fora de la llei.

Per acabar-ho d'adobar, per les contínues vagues que convocà la CNT en aquell temps en molts secotrs, l'actuació dels serveis comandats per Badia foren especialment durs amb els elements sindicals. A finals d'agost de 1934, Dencàs pronuncià les següents paraules:

“Si aquesta (la FAI) decideix subjecar-se a la llei i deixa d'actuar en termes de violència contra les persones i els béns tindrà tots els nostres respectes, però si no rectifica trobarà sempre en nosaltres la tanca que impedirà les seves violèncie. És doncs la FAI qui té la paraula”.

Dencà i Badia s'encarregaren de posar en marxa la tanca que barrava el pas a la insurrecció llibertària, una tanca elaborada amb violència.

Per preparar la revolta que portaria a la República Catalana (o l'Estat Català) Josep Dencàs i Puigdollers intentà comprar armes en diverses ocasions. Ell mateix explicà al Parlament (i no li fou rebatut) que per això havia comptat amb la col·laboració d'homes importants de l'ERC o de familiars d'ells, que li feien gestions en països estrangers. Totes i cadascuna de les seves propostes de compra, presentades puntualment al Govern, es trobaven amb la negativa institucional.

Hi hagué fins a quatre propostes de compra d'armament, que incloïen, en un dels casos, fins i tot avions i pilots per a bombardejar els objectius que els fossin dictats i que implicaven diputats no catalans. A Barcelona es descarregaren canons i armes de diversos calibres, a l'espera de la conformitat del Govern, però la resposta sempre era negativa. Les comandes s'havien fet bàsicament al centre d'Europa.

Les constants negatives del govern de la Generlitat no feien sinó confondre Josep Dencàs, i per aquest motiu durant el mateix mes de setembre de 1934 manifestà al Consel Nacional d'EC (constituït aleshores per Jaume Aiguader, Ventura Gassol, Roc Boronat i Joan Puig i Ferrater) la seva voluntat de dimitir del càrrec; però tampoc no li ho acceptaren i se l'instà a seguir endavant amb el seu projecte alliberador.

Els fets del sis d'octubre

La revolta s'esdevingué el sis d'octubre de 1934, com a conseqüència de l'agreujament de la tensió entre el govern espanyol i el català d'ençà de les eleccions de febrer de 1933 i amb la pretensió, d'aquest darrer, d'acaparar el moviment popular resultant de la vaga general convocada el dia cinc. La tibantor també es feia palesa a l'interior del Parlament, ja que la poderosa minoria de la Lliga Regionalista i dels partits de dretes posaven traves per tots els mitjans al govern repubicà i al president Companys en la mateixa línia que ho feia la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA).

L'episodi polític més clamorós, i que en bona mesura acabà desembocant en el sis d'octubre fou la sentència dictada pel Tribunal de Garantías Constitucionales en base a un recurs presentat pel president del govern espanyol, Ricardo Samper, contra la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya el 21 de febrer de 1934 i aprovada de nou, exactament igual, el 12 de juny del mateix any. Francesc Cambó i Batlle, representant de la Lliga Regionalista a les Corts Espanyoles, havia estat qui havia atiat el foc, junt amb l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (representant dels propietaris rurals), perquè Samper donés el pas. Aquesta Llei representava una reforma agrària moderada, que millorava la situació dels parcers.

La sentència del Tribunal, an la seva part dispositiva, manllevava competències al Parlament, ja que “carece de competencia para dictar la Ley de Contrato de Cultivo”. Per aquest motiu, com hem comentat, es tornà a aprovar el text íntegre i s'iniciaren unes converses que acostaren les posicions entre els governs català i espanyol, però que a Cayalunya encengué una guerra de declaracions i publicitària entre l'esquerra i la dreta. D'una banda, s'organitzaren manifestacions i mítings en què intervingueren els homes de la Lliga, del conservador Institut Agrícola Català de Sant Isidre i de la CEDA. Els de l'ERC n'organitzaren amb la Unió de Rabassaires i el to emprat pels elemets de l'ERC fou terriblement combatiu. Inclús Companys, que arribava a amenaçar amb la confrontació directa. Els consellers, també el doctor Dencàs, es prodigaren en aparicions públiques. D'altra banda, aquesta tensió afectà el president de la Generalitat, habitualment acusat de ser poc catalanista, i que en aquesta cocasió havia de fer algun moviment per tranquil·litzar els ànims.

Lluís Companys, en un moment de molta tensió també a l'interior de l'ERC, es veié obligat a donar ales als nacionalistes més extremistes.

El matí del 5 d'octubre, esclatà la vaga general a Barcelona i en d'altres ciutats del Principat. Pararen els serveis públics i les fàbriques i l'aturada fou general. L'anarquista Durruti fou detingut, hi hagué algun tiroteig i fins un mort. Dencàs ordenà la clausura del “Círculo Tradicionalista”. A les dues de la tarda Companys parlà per la ràdio demanant a la població fidelitat a la Generalitat, que volia dir rebaixar les demandes socials i, fins i tot, desconvocar la vaga. A la tarda hi hagué una sessió del Parlament que, vista la situació al carrer, s'aixecà sense que hi hagués cap intervenció.

El sis d'octubre, al matí, continuava l'aturada i Dencàs parlà per la ràdio tornant a demanar disciplina i anunciant que, per aturar els incidents amb la FAI, feia ocupar Barcelona per una força poc coordinada i gens efectiva. L'al·locució radiada deia:

“Poble de Catalunya, el govern de la Generalitat no té cap dubte que esteu al seu costat i que heu de contribuis amb el vostre civisme a mantenir l'ordre. Però com que tenim notícies que elements extremistes intenten pertorbar aquest ordre, hem pres les disposicions del cas i us avisem que aquesta tarda serà presa militarement la ciutat pel Sometent Republicà de Catalunya.

Els extremistes han iniciat una agressió contra la força pública, i han comès arbitrarietats, que cal evitar, per la qual cosa us demana l'ajut de tots en aquests moments de greu responsabilitat.”

Així doncs, a les vuit i deu minuts del vespre del sis d'octubre, després d'haver parlat amb en Dencàs, qui li assegurà que tot (homes i armes) estava preparat per la revolta (o el que s'escaigués al que es referís el president), Companys llegí el manifest que donava el tret de sortida a unes jornades que havien d'acabar amb la derrota de la Generalitat. En reproduïm un fragment:

“En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats de poder de Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola i, en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble el més generós impuls de fraternitat, en el comú anhel d'edificar una República federal, lliure i magnífica”.

Companys assumia tot el poder i convidava la ciutadania catalana i espanyola a sumar-s'hi per arribar, partint d'aquest Estat Català, a la República Federal Espanyola. Josep Dencàs i Puigdollers no contribuí en la redacció del manifest final, que fou l'escollit entre els dos que presentà Companys. El manifest fou signat per tots els consellers i Dencàs presentà recels per fer-ho, car el considerava moderat. Ell hauria volgut un manifest clarament independentista; però finalment el signà ja que -segons explicà després- el president li confirmà que, per no ferir susceptibilitats, havia calgut redactar-lo d'aquella manera.

Potser una de les explicacions del fracàs del moviment i la manca de coordinació és que Dencàs entenia la declaració d'una manera diferent que la majoria del Govern, ja que per ell era un nou intent de provocar la revolta que conduiria a la independènci. Aquesta vegada es tractava, però, d'un moviment encapçalat pel president i gestat des de les dependències de la Generalitat, que de cap manera buscava aconseguir la independència. Era un cop des de dal que volia comptar amb la complicitat del poble alçat en vaga general. Però no comptava amb el suport de les organitzacions obreres, que jugaven un paper molt important en la cohesió social i política de la Catalunya i la Barcelona de l'època.

La lectura del manifest es feia un parell de dies després de conèixer que el nou govern espanyol d'Alejandro Lerroux havia inclòs homes de la CEDA i poques hores després, també, de la convocatòria de Vaga General arreu de l'estat espanyol. Es diu que Companys, després de proclamar aquest peculiar Estat Català es dirigí als que l'envoltaven dient-los: “A veure si encara direu que no sóc catalanista!”.

Durant tota aquella jornada, Josep Dencàs restà a la seu de la Conselleria de Governació, amb la senyera estelada onejant del pal principal, abillat amb l'uniforme dels escamots d'EC, i acompanyat d'algunes desenes de correligionaris, entre ells Miquel Badia, que havia hagut d'abandonar el seu càrrec poc temps enrere justament per les crítiques ferotges que rebé en algunes actuacions poc clares, en les que se li imputava haver ordenat diversos pallisses i detencions a elements obrers.

Aquella nit, Badia patrullà amb un grup de voluntaris per defensar la revolta pels carrers de Barcelona, mentre Dencàs no parava de fer proclames radiades amb l'objectiu de mobilitzar el màxim nombre de voluntaris i de solidaritzar els obrers espanyols amb la revolta catalana; d'aquí que llancés un polémic crit de “Visca Espanya!”, que pràcticament era un prec desesperat, ja al final de la jornada. Des de la seva Conselleria, un nerviós Dencàs donava ordres als joves que l'envoltaven i manà els seus homes de localitzar el Comissari General d'Ordre Públic de la Generalitat, Joan Coll i Llach -provinent de la Unió Patriòtica de Girona-, i diversos representants de la CNT i la FAI, que considerava traïdors. Ho explicà ell mateix, al CADCI, l'any 1936:

“Vaig manar que aniessin a buscar a Coll i Llach i que allà on el trobessin, l'afusellessin”.

La fugida

Les vicissituds d'aquelles hores es poden trobar recollides en multitud de llibres, de manera que no entraré a explicar-les. El meu relat s'avançarà directament fins a la rendició de Companys el matí el 7 d'octubre.

Josep Dencàs s'escapà del Palau de Governació amb altres Companys (entre ells, amb Josep Maria Espanya, que l'any 1936 assumí precisament la Conselleria de Governació), i a través de diverses canalitzacions de la ciutat arribaren a la Barceloneta, on se separaren. El doctor, amb camisa d'EC i cartutxeres, i dos companys, s'amagaren unes quantes hores en una casa d'una senyora desconegua, posteriorment a la d'un simpatitzant anomenat Sabaté, i d'allà fugiren cap a Sant Andreu, on s'ocultaren a casa d'un fuster, de ben segur amic de Dencàs i conegut de la família. D'aquesta manera, prop de casa, podia informar la seva esposa i la família del seu estat. Després fugiren cap a Gràcia i d'allà, en cotxe, fins a Setcases, al Ripollès, d'on partiren cap a França. Al cap d'unes setmanes es retrobà amb la seva esposa, Raimonda Cararach. El govern espanyol presentà una ordre d'extradició al francès i Dencàs fou detingut i empresonat a La Santé, on ingressà el 19 de febrer de 935. En sortí el 28 de juny d'aquell any.

La resta del govern de la Generalitat foren arrestats i presos. Josep Dencàs fou l'únic que escapà.


(1) Rabassa Massons, Jordi: "Josep Dencàs i Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat". Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. Episodis de la Història 343, 2006.

Un funeral per a Manuel Fernández Márquez

En els darrers anys del franquisme la societat civil es mobilitzà més que mai contra la dictadura mentre que aquesta esgotava el seu temps incrementant la violència contra tota oposició. Des de finals de la guerra civil, l'obrer fou el moviment social més organitzat i reprimit, i arribà als anys setanta amb un gran coneixement de la lluita, tot i ser contínuament debilitat per la política de la repressió. L'any 1973 es dugueren a terme moltes vagues per reclamar millores en els llocs de treball que acabaven com autèntiques batalles campals en les que la policia militaritzada usava contra el poble tot el seu arsenal d'armes. En una d'aquestes concentracions morí Manuel Fernández.

En el mateix temps sectors minoritaris de l'església catòlica començaren a predicar i a actuar contra la dictadura i la injustícia, més o menys amparats per la condició de capellans dels principals actors. Com ja hem comentat diverses vegades en aquest blog, a la parròquia de Sant Andreu Jaume Camps i Ignasi Pujades formaren una parella cabdal per entendre l'antifranquisme al nostre poble. Segons Ignasi Pujades, la parròquia era una"olla de grills, perquè la gent més estrambòtica ens vam reunir tots allà…" (1). L'església com a coartada i com a punt de trobada de la disidència.

En aquest apost volem fer referència a una d'aquelles fites de l'antifranquisme andreuenc: el funeral de Manuel Fernández Márquez, que se celebrà  el 9 d'Abril de 1973, mitjançant documents fins avui inèdits.

La muerte de un obrero

En Manuel Fernández

Manuel Fernández Márquez va morir el 3 d'abril de 1973. Va ser tirotejat per la policia a uns 20 metres de distància i travessat  per una bala que li va entrar per la part superior del crani i li va sortir per la nuca. De dalt a baix, com si estigués ajupit, protegint-se, i el tret hagués estat disparat des d'una posició alçada (un cavall o un cotxe…). Tenia 27 anys i la seva terrible mort provocà l'aturada de les fàbriques Siemens, Pegaso, Gincar, Fecsa, Esesa, Bultaco, Carrocerías Catalanas, Hispano Olivetti, La Maquinista i Seat.

Manuel i els seus companys de Copisa, juntament amb els treballadors de Sade Control i Aplicaciones SA estaven construint la Tèrmica de Sant Adrià del Besòs, ben a prop de la desembocadura del riu, i havien presentat dies enrera una llista de reivindicacions laborals a les respectives direccions. Les peticions específiques se sumaven a les generals pròpies de la negociació del Conveni Col·lectiu de la Construcció. El dia 2 d'abril la Comissió de treballadors s'havia entrevistat amb els representants patronals, que no accediren a les seves peticions, entre les que hi comptem l'elecció d'una comissió portaveu entre l'assemblea de treballadors i l'empresa. Tot foren negatives, i el dia 3 Copisa tancà les seves portes. Lockout patronal.

Era dia de paga i els obrers no pogueren entrar a cobrar. La batalla fou brutal, perquè les forces de l'estat anaven armades i alguns asseguren que comptaven amb franctiradors en punts elevats (potser un d'aquests trets acabà amb la vida del Manuel).

Hi hagué diversos ferits, i en Manuel, nascut l'any 1945 a Villafranca de los Barros (Badajoz), que havia emigrat a la Pobla de Lillet amb els seus pares quan tenia 3 anys i que s'havia traslladat a viure a Santa Coloma de Gramanet aquell mateix any amb la seva esposa, la Carmen Rodríguez, perdé la vida convertint-se en un símbol de la brutalitat policial i del moviment obrer (2).

Fou enterrat el dia següent al cementiri del Pomar, a Badalona, amb un impressionant desplegament policial. Només hi deixaren assistir la seva esposa i els familiars més propers. Els milers d'homes i dones que es trobaren a les montanyes dels voltants foren, de nou, dispersats per la policia.

La reacció a la seva mort fou unànime en els diversos moviments de l'antifranquisme, des dels sindicats fins al moviment estudiantil, tant espanyol i català com internacional, així com i en els sectors socials populars no necessàriament enquadrats com el petit comerç de la comarca i bona part de la gerarquia de l'església, en la que també s'hi implicà el bisbe Jubany. El dia 6 es convocà una jornada de lluita i de solidaritat a Sant Adrià del Besòs i el 8 uns 2.000 homes i dones es congregaren davant de la tomba de Manuel per retre-li un nou homenatge.

"Recogemos tu bandera de lucha"

En aquest article, però, volem donar notícia del funeral que se celebrà en la seva memòria el 9 d'abril a la parròquia de  Sant Andreu de Palomar, on el seu mossèn, Jaume Camps, i el vicari, Ignasi Pujades, prepararen una cerimònia que seria recordada durant dècades.

Convocatòria al funeral

En una vella carpeta que guarda l'Ignasi al seu despatx hi trobem aquests documents encapçalats per un títol que esgarrifa: fixeu-vos com els homes de l'església canviaren "cristianos" per "pueblo", posant de manifest el seu compromís amb les classes populars. "Nosotros como pueblo, recogemos tu bandera de lucha".

Després de diverses lectures, en les que hi inclouen uns salms d'Ernesto Cardenal, nicaragüenc i un dels principals referents de la teologia de l'alliberament a Amèrica Llatina, féren un atac a la manipulació del govern i de La Vanguardia Española en les notícies referents a l'assassinat:

" Denunciamos (…) el manipuleo ideológico de la información por parte de las autoridades del Gobierno, que impide a la opinión pública formarse un juicio objetivo, veraz i completo, de los acontecimientos que constinuamente se suceden en nuestra patria".

I encara seguien amb unes valentes paraules l'any 1973 (recordem que Franco encara era viu):

"El sistema capitalista de producción, cuya fuerza y origen estriba en que un grupo de señores, gracias a su capital, son propietarios privados de los medios de producción (las fábricas, las maquinarias, las demás instalaciones) obliga a la clase obrera a vender su fuerza de trabajo a cualquier precio, aún a un precio inferior al coste real de la vida (recordemos que la legislación española ha dejado el Salario Mínimo para este año en 186 pts. Diarias: ¿Qué familia puede vivir hoy con 186 pts al día?!!!...).

En estas condiciones de inferioridad, la clase trabajadora año tras año, se ve en la necesidad de presentar a la clase patronal plataformas reivindicativas tendientes a mejorar sus condiciones de vida y de trabajo".

Més endavant:

 "(…) los capitalistas viven opíparamente, pueden tener grandes coches, viajan al extranjero, viven en la Diagonal, disfrutan, en una palabra, de la "sociedad de consumo" -como hoy se dice- en un grado escandalosamente superior a los que viven en el Besós o en el Camp de la Bota o en Verdún. ¿Es esto justo compañeros? ¿No es ese el origen de las grandes diferencias de clase que existen en nuestro país y, en general, en todo el mundo capitalista? ¿Se puede eso concordar con la palabra de Dios?. (…)
Se trata de eliminar las causas por las cuales el pueblo se ve obligado a salir a la calle y manifestarse en masa. El pueblo nunca sale por que sí, a las calles, sabiendo que en ello arriesga tanto. Si el pueblo sale a la calle es por qué existe algo muy profundo que lo ha herido en su dignidad." (…)

Hablando más claramente:

La Tèrmica del Besòs en construcció

La tierra es para el que la trabaja. Las empresas son para los que las trabajan. Si todos producen el capital, ese capital debe revertir a todos, y no solament de forma mayoritaria a la clase patronal. Sólo la propiedad social de los medios de producción -es decir, que los medios de producción sean propiedad de todos los que trabajan en la empresa- crea las condiciones objetivas para resolver los antagonismos de clase. Si seguimos con la propiedad privada de los medios de producción, obreros y patronos seguirán estando enfrentados y la paz social seguirá siendo frágil y quebradiza. (…)

Exigimos, pues, a la clase capitalista que deje de ampararse en las fuerza policiales para perpetuar su estado de dominación.

Exigimos el derecho de Reunión y de Asamblea, sin permisos burocráticos entorpecedores.

Exigimos el derecho de agruparnos en Partidos Políticos, que reflejen al nivel del Congreso que fragua las leyes, los por el momento existentes distintos intereses de clase.

Exigimos el derecho a una Prensa Libre que refleje auténticamente los objetivos de la clase trabajadora.

Exigimos el derecho de Huelga, única arma de los trabajadores ante una clase capitalista potente y organizada.

Exigimos que nadie en España sea encarcelado por pensar estas ideas y luchar por ellas.

Exigimos la Libertad de los Presos Políticos, que ya actualmente están encarcelados por estas ideas y por su lucha por ellas.

Exigimos, concretamente, la Libertad de Camacho y demás compañeros del Proceso 1.001, acusados de integrar la Coordinadora Nacional de Comisiones Obreras, para los cuales, siendo diez trabajadores, y entre los que hay un sacerdote obrero, se les pide una pena de 162 años de cárcel.

Nuestra única arma es la palabra… y quizás, la verdad".

En un format molt més religiós, l'homilia acabà amb les següents paraules:

"Por eso ahora proclamamos que

MANUEL FERNANDEZ MARQUEZ,

cuya vida fue violentamente interrumpida por las balas,

mientras participaba en la lucha, junto a sus compañeros,

por mejores condiciones de vida,

tiene el camino abierto hacia la Vida Definitiva y Plena,

prometida por Dios cuando nos muestra

'aquel Cielo Nuevo y aquella Tierra Nueva'

que existen a partir de este cielo viejo y esta tierra vieja

que nos toca vivir y recrear.

es así como proclamamos que

Jesús Viviente late en las luchas del pueblo

hasta la Victoria Final"

Pregària dels fidels

 Aquesta fou la pregària d'aquell funeral:

"1. Que MANUEL FERNÁNDEZ MÁRQUEZ conquiste la Vida Definitiva y Plena, tras su lucha terrena por mejores condiciones de vida.

2. Que su sangre derramada no sea vertida en vano, sino que todos y cada uno de nosotros recojamos solidarios su bandera de lucha.

Ignasi Pujades aquells anys

3. Que el pueblo oprimido no se divida en tácticas secundarias, sino que juntos combatamos por el objetivo final:  todo el poder para los trabajadores.

4. Que la clase capitalista no se endurezca en su afán de perpetuar su estado de dominación, sino que entienda que su poder actual debe ser distribuido entre todos los que producen el capital.

5. Que los soldados y fuerzas policiales no tiren jamás contra el pueblo, sino que también ellas son parte del pueblo oprimido y que deben sentirse solidarios con sus compañeros de clase.

6. Que las libertades públicas y políticas sean, al fin, reconocidas y respetadas en España.

7. Que el Estado español no se endurezca en su posición de "violencia institucionalizada", para que no se haga responsable de la "violencia tumultuosa de las masas".

8. Que la justicia y la igualdad se impongan en nuestro país, única garantía sólida de una paz verdadera y perdurable."

Més enllà de les creences de cadascú és innegable el paper aglutinador de l'antifranquisme d'algunes parròquies barcelonines durant els anys setanta. Un funeral catòlic com aquest que avui presentem agafava una dimensió política de primer ordre amb les paraules que, expressades des d'un altar transgredien l'ordre social i polític establert. La majoria dels textos aquí reproduïts els llegí l'Ignasi Pujades,  que no es vestia de capellà i que només participava en els actes de la parròquia quan fugien de la litúrgia tradicional i es convertien en quelcom d'abast popular i polític.

NOTES: (1) Entrevista realitzada el 15 de Gener de 2.011.
(2) Per a més informació sobre aquest fet tràgic podeu llegir: Ferrando, Emili i Rico, Juan: "Les Comissions Obreres en el franquisme. Barcelonès nord (1964-1977)". Barcelona: Pulicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005 (pp.326-356); o bé la sèrie que es publica a La Vanguardia entre els dies 1 i 3 de maig de 2002 titolada "Muerte de un obrero".

Recull d'articles en el 97è aniversari de l'Elisa Garcia

Avui que s'escau el norantasetè aniversari del naixement de l'Elisa Garcia, i aprofitant-me de bona part de la feina dels companys i les companyes de Fem Memòria (femmemoriastap.wordpress.com) us deixo un recull dels articles que ens consta que s'han escrit sobre la miliciana morta en el front d'Aragó l'agost de 1936.

 

Articles publicats pels companys de Os Monegros:

Homenaje a la miliciana

Homenaje a "La Miliciana" Elisa Garcia

Elisa Garcia Sáez "La Miliciana"

Recuperando la memoria de Elisa Garcia Sáez

Articles publicats en aquesta pàgina web:

Elissa García. La història de l'oblidada miliciana andreuenca

Una fotografia de l'Elissa

Una banda del POUM per homenatjar l'Elissa Garcia


Articles publicats en altres mitjans:

El retorn d'Elisa García
de Meritxell M. Pauné, a la pàgina 28 de Carrer

Elisa García, memòria històrica de dona
de Pau Vinyes i Roig, a Sant Andreu de Cap a Peus

La memòria d'Elisa García, la miliciana oblidada
de Jordi Rabassa, a La Directa

Ningú se'n recorda d'Elisa Garcia
de Catalina Gayà, a El Periódico de Catalunya

Homenatges:

Acte d'Homenatge, Poesia a la plaça, el 22 de Setembre de 2013

Una banda del POUM per homenatjar Elissa Garcia

Tenim noves dades sobre l'Elissa Garcia, la seva mort a Sariñena i els homenatges posteriors. Ens les ha passades el coompany Josep Edo. En aquest cas, fem referència als articles apareguts a la revista TREMP el mateix 1936 i a principis de 1937.

El primer dels articles que hi trobem fan referència a la seva mort, de l'1 d'Octubre de 1936, tot i que erra a l'hora de citar-la, en el nom:

"Fins ara havia estat delegada de la Secció Femenina al Grup Infantil de la Cooperativa 'L'Andreuenca'. La nostra volguda companya era un exemple de la dona que respira desigs d'emancipació.

Comença la Revolució i ella ocupa el seu lloc.

Primer amb les armes al braç. Després d'infermera als hospitals de sang, d'ajudanta de cuina a les casernes i lloc de concentració de treballadors en lluita.

Més tard rentant roba pels ferits.Ultimament al front d'Aragó.

El seu exemple és magnífic, brillant. La seva fortitut, el seu esperit, la seva gallardia i el seu tremp són només característiques pròpies d'una gran dona.

D'una dona com ella. En el moment del seu traspàs no tenim paraules per expressar el nostre dolor per la pèrdua de la nostra camarada.

El més gran homenatge a la nostra Felissa serà el retre-li la nostra més alta admiració.

La seva vida i la seva mort han estat brillantíssimes i exemplars. Visqué per alliberar-se o morir.

Morí quan lluitava per conquerir l'emancipació que havia desitjat en vida. Fellissa (sic) Garcia és una joia que adornarà els llibre dels herois caiguts per la metralla del feixisme assassí.

XUSMI"

En la darrera quinzena de Novembre de 1936, en motiu de la inauguració del Casal del Jove Cooperativista, a Barcelona, se li reté un homenatge:

" Tal com havia estat anunciat es celebrà la inauguració del Casal Jove Cooperativista a l'honor i homenatge dels nostres estimats camarades Castells, Martí i Feliça (sic) Garcia.

Obrí l'acte J. Torres, que posà de relleu la significació d'aquella inauguració i homenatge a la vegada.

Després feren dos discursos molt sentits els companys Cortines i Fernández Jurado.

Seguidament la nena Joana Ribas recità amb gran sensibilitat unes poesies.

Capdevila -digué- perfectament el 'Romancero Gitano' , de Garcia Lorca. Fou molt aplaudit.

Acte seguit la companya Onèssima Ripoll ens obsequià amb un recital de piano, executant peces clàssiques, i una composició seva titulada "Hivern" que foren aplaudides entusiàsticament pel nombrós públic que emplenava la sala.

Amb la projecció de cintes rodades per les Joventuts es donà per acabada la festa.

Un gran dia per la Joventut! "

I encara trobem la notícia de l'acte de canvi de nom del carrer de les Monges el 3 de Gener de 1937 (número del 15/01/1937):

" El dia 3 del corrent mes la barriada de S. Andreu homenatjà la nostra companya Eliça Garcia donant el seu nom a un carrer de la barriada.

En dit acte que fou organitzat pel Sindicat Mercantil U.G.T., entitat on militava també Eliça, parlà el nostre company Cortines en representació de la Unió de Joventuts.

A dit acte, que fou molt concorregut assistiren i s'adheriren totes les entitats antifeixistes de la barriada, amb les seves banderes. Hi acudí també la banda del P.O.U.M. que executà himnes revolucionaris.
Amb motiu d'aquest acte el dia anterior i per mitjà de les emissores de la Generalitat parlà, enaltint la figura d'Eliça Garcia, el nostre company president de la Unió de Joventuts.

Estem orgullosos que el nom de la nostra companya figuri en un carrer de la nostra ciutat, el seu exemple viu ha d'ésser l'esperó que ens estimuli a treballar."

Una fotografia de l'Elissa García

Tenim noves dades de la vida d'Elissa García Sáez, la cooperativista, ugetista i miliciana que va morir el 28 d'agost de 1936 al front de l'Aragó. Per començar, una fotografia de la jove que publiquem amb el consentiment de la família. Aquesta és l'Elissa (disculpeu la qualitat de la imatge):

Imatge cedida per la família d'Elissa,
retocada per Xavier Gómez.

L'Elissa va sortir cap al front en una columna de la CNT des de la Sagrera, concretament des del carrer de la Sagrera número 100, on la família s'havia traslladat feia poc des de l'antiga casa, al carrer Gran de Sant Andreu a tocar del carrer Campeny.
Era filla de Teresa Sáez Martínez (Lorca, Múrcia) i de Romualdo García Abad (província de València) i la més gran de tres germans. El més petit, José, després de la mort de l'Elissa també es presentà voluntari i marxà cap al front.
Entre els seus oncles cal recordar Josep García Abad, mort el 8 d'Agost de 1936 també al front d'Aragó i a qui es dedicà l'antiga Rambla de Sant Andreu, que durant la guerra s'anomenà Rambla de Josep García. Altres oncles, per part de mare, visqueren guerra i exili. Aquestes vivències varen trasbalsar la vida de tota la família i la marcaren durant els 40 anys de franquisme. La mal anomenada transició cap a la democràcia no curà les seves ferides, que segueixen fent-los molt de mal.
Cridem ben fort el nom de l'Elissa García Sáez, una jove antifeixista a qui arrabassaren la vida lluitant per una societat més justa.