En els darrers anys, diverses aproximacions crítiques al patrimoni urbà han emprat el terme “patrimoni incòmode” per referir-se als elements commemoratius de l’art públic que homenatgen fets o persones que avui són posades en qüestió per diversos motius. Es tracta d’un patrimoni històricament en tensió perquè representa i reivindica el poder, transmetent missatges alliçonadors al conjunt de la població. Aquest art públic, sovint ostentós, físicament inexpugnable, pensat per perdurar i condicionat per la moda artística del moment en què fou erigit, s’acostuma a elevar en peanyes o altres elements que el situen en una posició de superioritat que evidencia un rol jeràrquic sobre qui l’observa.
Tot i que l’art públic ha estat tradicionalment objecte d’iconoclàstia per part de classes subalternes —que han qüestionat o ignorat el seu suposat valor artístic—, cada vegada hi ha més perspectives acadèmiques que l’analitzen com un veritable tòtem del poder. Aquesta lectura accentua la tensió al voltant de la seva preservació i interpel·la la durabilitat d’un patrimoni que, lluny de ser neutral, participa en la construcció de relats hegemònics.
Tanmateix, el concepte de “patrimoni incòmode” és insuficient i justifica la seva permanència a l’espai públic.
És més precís parlar de patrimoni ofensiu: un patrimoni que ofèn. La incomoditat és un
privilegi: hi pot conviure qui disposa d’un marge suficient per fer-ho. Les classes més precaritzades i els col·lectius vulnerats —sovint objecte o víctima dels relats que aquests monuments reprodueixen— no tenen espai per a la simple incomoditat, sinó per a l’ofensa i per a una mirada crítica inevitable.
Fa uns anys, parlant amb un il·lustre historiador català sobre la retirada de l’estàtua d’Antonio López, un traficant d’esclaus, del centre de Barcelona em va dir, que efectivament la seva presència era incòmode, que el negoci del tràfic de persones era incòmode per a explicar la industrialització catalana i el segle XIX, però que la incomoditat se superava canviant de cadira, que hi havíem de conviure amb la incomoditat i que era fàcilment superable: si no em sento bé en aquesta cadira on ara sec, demano a l’organització del seminari una altra cadira (més alta, amb braços, amb un respatller més tou…) i soluciono el meu problema, que és un problema menor, superable, superficial… perquè, en realitat, la incomoditat no m’incapacita.
Potser semblarà poc acadèmic, però en aquest cas la pregunta correcta no és “perquè” és incòmode aquest element… preguntant-nos “perquè” podrem arribar a conclusions diverses, algunes de les quals justificaran la incomoditat i ens recomanaran el canvi de cadira: mirar, per exemple, la figura d’Antonio López només com a filàntrop, oblidant com va fer la seva fortuna.
Justificar la incomoditat pot ser mirar-la amb una perspectiva nova, una interpretació que ens el faci còmode.
Retirada de l'estàtua d'Antonio López,
a càrrec de l'Ajuntament de Barcelona, el 4/3/2018
Per contra, el que necessitem és posar-hi un subjecte, si a la incomoditat li posem un subjecte, i ens fem la pregunta: “per a qui” és incòmode? qui és el subjecte que pateix l’ofensa d’un element patrimonial determinat? en aquesta resposta no hi ha marge per a la interpretació: no preguntem pels motius, només volem identificar qui està patint l’ofensa, no la incomoditat, que és transitable, sinó l’ofensa, que és injustificable.
A qui ofèn la figura d’Antonio López? per començar, segur, als descendents de les poblacions sistemàticament esclavitzades. En aquesta resposta no hi ha marge per a la interpretació, per a la justificació: no hi ha cap cadira on poder-se moure i fer més dolça l’ofensa.
Qui és vulnerabilitzat per la seva classe social, per la seva procedència i/o pel seu color de pell no podrà acomodar-se a una simbologia pública que l’exclou. I no només l’exclou sinó que directament el nega
Així, la qüestió central és: una vegada hem determinat que en el nostre espai públic hi ha patrimoni que resulta ofensiu, que ofèn a col·lectius de la ciutat, què n’hem de fer amb aquest patrimoni ofensiu? Ha de prevaldre l’ofensa sobre el valor artístic, o bé aquest valor pot justificar la seva permanència per damunt del greuge que genera?
Per afegir elements a l’anàlisi i evidenciar la complexitat d’aquest debat, alguns dels llocs que envolten aquests elements d'art públic, com places o avingudes, també han esdevingut indrets estimats per grans sectors de la població, que molt sovint han obviat interpretacions que avui són més habituals. La cartografia sentimental d'una ciutat mereix també ser tractada amb cura. Com ho ha de fer, una administració, quan el patrimoni ofensiu ha esdevingut un lloc estimat per la població, evidentment per la població que no pateix l’ofensa que representa l’estàtua, el monument?
Les mirades, les interpretacions i els usos es creuen i es mesclen contínuament.
A Barcelona, durant vuit anys, entre el 2015 i el 2023, el govern de la ciutat ha treballat amb una mirada crítica tant sobre el patrimoni existent com sobre el patrimoni del futur.
I em sembla que és per això que els organitzadors m’han convidat a participar en aquesta taula rodona, perquè vaig tenir responsabilitats en polítiques de memòria i ens vam enfrontar a aquests dilemes que afecten profundament a la vida de la ciutat, en el meu cas, de Barcelona. Diríem: la gent té problemes per arribar a finals de mes, no pot pagar el lloguer de la seva casa, amb prou feines pot fer front a les factures de l’aigua i de la llum… però també se sent interpel·lat quan l’ajuntament de torn decideix actuar sobre una estàtua o un monument perquè tenen un significat simbòlic i forma part del llegat cultural que tots porten al damunt.
Perquè tots i totes ens relacionem, d’una manera o una altra, amb el patrimoni preexistent, i cal preguntar-se: quina actitud ha d’adoptar una administració pública que en el seu moment va promoure aquesta estàtua, però que actualment desenvolupa polítiques que poden contradir allò que aquests elements simbolitzen.
Quins conflictes urbans (socials, polítics, econòmics, etc.) poden abordar-se mitjançant la reivindicació crítica d’aquest patrimoni? I com pot l’administració assumir aquestes tensions sense esborrar-les, sense neutralitzar-les, reconeixent el seu paper en la creació de la mateixa ciutat.
En definitiva, pensar el patrimoni ofensiu implica assumir que la seva gestió no pot reduir-se a criteris estètics ni a decisions tècniques aparentment neutrals, sinó que requereix reconèixer el conflicte que conté i el desequilibri de poder que reprodueix.
Abordar-lo vol dir obrir un procés polític i col·lectiu capaç d’incloure les veus que històricament n’han estat excloses, i decidir de manera informada i crítica si cal conservar-lo, reinterpretar-lo o retirar-lo. Només així podrem avançar cap a un model de patrimoni que no amagui l’ofensa sinó que la faci visible, que no pretengui neutralitzar la història sinó transformar-la en espai de responsabilitat i de reparació.
Aquesta manera d’afrontar el conflicte patrimonial s’explica per una concepció de la memòria que va assumir l’ajuntament el 2015, i que avui ja no assumeix, en la que la memòria no és un deure de l’administració sinó que és un dret de la ciutadania.
Que la memòria sigui un dret ciutadà implica que els veïns i les veïnes no són simples receptors ni espectadors de les polítiques de memòria, sinó que han de ser una part imprescindible també en el seu disseny i construcció d’aquestes polítiques, una construcció que pot implicar la destrucció o la retirada dels elements d’art públic dels que estic parlant.
Imaginar el futur del patrimoni vol dir, al capdavall, reconèixer que la ciutat és una memòria en moviment, que no hi ha una sola memòria i que les institucions han d’estar a l’altura d’aquesta complexitat, actuant amb respecte pels relats que mereixen ser sostinguts i pels que no, per aquella representació de la història que ja no és honorable o modèlica.
Per exemple, la legislació espanyola ha decidit des de fa anys que l’art públic franquista és ofensiu (no incòmode, ofensiu), i ha de ser retirat de l’espai públic: la lesgislació espanyola és ben clara en termes de l’art que enhalteix el franquisme. La present llei de memòria democràtica (2022) i la precedent de memòria històrica (2007) indica que s’han de retirar de l’espai públic: si malgrat la seva claredat, i que fa gairebé 20 anys d’aquesta legislació, encara hi ha ciutats on podem trobar elements franquistes, què passa amb tots aquells elements que no enhalteixen el franquisme?
Quina és la legislació que actua, per dir-ho d’alguna manera, sobre les estàtues i els monuments que enhalteixen la figura de traficants d’homes i dones, militars que han bombardejat ciutats, polítics que han dut a terme polítiques contra els drets humans, que han reprimit el moviment obrer, al·legories de les col·lonitzacions… tot un conjunt de fets i accions que ofenen amplis sectors de la població o col·lectius determinats? Doncs allò que les regula és la llei de patrimoni artístic, que cataloga l’art públic en base a criteris estrictament estètics.
Si la memòria és un dret, i la ciutadania és imprescindible a l’hora de prendre decisions sobre l’espai públic, si acceptem que hi ha pot haver un catàleg de patrimoni ofensiu per les persones de les comunitats migrants, per les persones del col·lectiu LGTBI+, pels gitanos i les gitanes, per als jueus i les jueves, per a les dones, per als descendents de les persones esclaves, per a les repressaliades del franquisme, per als anarquistes… és imprescindible que les polítiques públiques superin una legislació basada exclusivament en criteris estètics.
Si l’estètica i l’anàlisi artística no justifica mantenir elements franquistes, perquè sí que justifica mantenir ofenses a alguns dels col·lectius que acabo de citar?
No hi ha legislació espanyola en la que la població afrodescendent es pugui amparar per actuar sobre l’art públic que enhalteix el tràfic d’esclaus,
No hi ha legislació que protegeixi la memòria de la repressió sobre la població gitana, en termes d’art públic
No hi ha legislació que protegeixi les víctimes del colonialisme ni de l’imperialisme, en termes d’art públic
I això fa que el debat ciutadà, el conflicte urbà, com passa sempre, al marge de legislacions i sense un entramat jurídic en el que sustentar-se.
Moltes vegades, el conflicte es resol -sovint de manera temporal- amb intervencions sobre els elements ofensius: l’activisme va per davant de la política.
Bàsicament, no hi ha legislació que permeti la retirada d’elements ofensius: quan un monument forma part del catàleg de patrimoni hi és pel seu interès artístic, i està protegit. Aquesta protecció no només protegeix l’element en si, sinó també el lloc on està ubicat, i per tant és intocable: és intocable el monument mateix en aquell lloc específic: és immobible perquè la fitxa de patrimoni sempre inclou el lloc. La legislació no permet, ni tan sols, instal·lar-lo en un altre lloc, com un museu per exemple.
Els criteris que justifiquen la protecció i en prohibeixen la intervenció són artístics, i per tant, immaterials… de la mateixa manera que són immaterials els criteris de llegat cultural que el fan ofensiu, però aquests, que tenen a veure amb la memòria no son vàlids per catalogar-lo d’alguna manera dins de la legislació vigent.
Els legisladors conviuen amb la incomoditat i no reconeixen l’ofensa.
Perquè entre els legisladors no hi ha persones vulnerabilitzades, persones migrades, afrodescendents, gitanes… que promoguin accions per fer front a l’ofensa en l’àmbit d’allò simbòlic, de l’art públic. Amb un parell de casos especialment greus:
Tot allò que fa referència al colonialisme d’estat, en sentit ampli, inclòs el tràfic d’esclaus
La repressió sobre el poble gitano
Vull recuperar una idea que he apuntat abans, i que té a veure amb la cartografia popular de les ciutats. Deia que les memòries, els llegats culturals que carreguem cadascun de nosaltres són múltiples, diversos i molt sovint contradictoris. Si distribuïm aquests llegats en un mapa de la ciutat, aleshores sorgeix el conflicte urbà. Si situem en un mateix mapa els elements ofensius i els que tenen un valor ciutadà positiu, en alguns casos coincideixen el positiu i el negatiu… i per aquest motiu és important preguntar-se qui és el subjecte que pateix l’ofensa i qui és el subjecte que valora aquell espai com a positiu.
I a partir del “perquè”, i sobretot a partir del “per a qui” és que cal actuar.
Per exemple, a Barcelona, l'estàtua dedicada a Colom, que va arribar a Amèrica el 1492, és al mateix temps:
Un lloc d’ofensa per a les comunitats migrants
Un monument que té un interès artístic, i forma part del catàleg de patrimoni
Un lloc de referència de cert nacionalisme espanyol
un homenatge a la burgesia de Barcelona, i a una Barcelona dels negocis
Un lloc de passeig de les classes populars de Barcelona, al final de les rambles, on hi havia els fotògrafs que feien les fotos familiars, a tocar del mar… i forma part de la cartografia més íntima de les classes subalternes
 |
| Fotògrafa minutera a la Rambla de Santa Mònica (font: https://www.nuvol.com/pantalles/fotografia/la-fotografia-minutera-a-barcelona-382301) |
Què preval? L’homenatge a les classes dirigents, el record de la conquesta, el lloc de trobada popular o l’ofensa a les comunitats llatinoamericanes i a les migrants, en sentit més ampli?
Aquest és el conflicte.
El més important és assumir el conflicte. Un conflicte no artístic, però que està en l’àmbit d’allò simbòlic i polític.
Per tant, el conflicte amb el patrimoni ofensiu es resol amb la política:
Garantia de drets, i en aquest cas tenint ben present el dret a la memòria
Participació ciutadana en la presa de decisions
i amb una administració que ha de tenir un posicionament polític. Al meu entendre, aquest posicionament ha de partir del reconeixement de l’ofensa com a element innegociable, sense rebaixar-la ni suavitzar-la, sense intentar contemporanitzar-la ni fer-la més acceptable.
Considero que el dret a la memòria i la garantia de drets dels col·lectius ofesos, que tradicionalment són els menystinguts per les polítiques públiques, són els elements que han de presidir els debats sobre què fer amb el patrimoni que ofèn, i deixar ja de parlar de patrimoni incòmode.
Com haureu vist, en el desenvolupament de la meva intervenció no he formulat l'anunciada Teoria del Patrimoni Ofensiu del títol, però espero que aquestes ratlles hagin servit com a inspiració per a qui la vulgui formular.
