Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fragments. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fragments. Mostrar tots els missatges

dijous, 20 de juny del 2013

Rayuela. Capítulo VII.

Ara que fa mig segle que es va publicar Rayuela val la pena rellegir, ben a poc a poquet, el setè capítol d'aquesta sorprenent obra de Julio Cortázar. Per llegir a mitja veu:

"Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano por tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.
Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua."

dimarts, 19 de març del 2013

El somni d'instaurar la perfecta burocràcia

No hi ha dubte que per a les ciències polítiques i socials té una gran importància el fet que sigui essencial en tot govern totalitari, i potser propi de tota burocràcia, transformar els homes en funcionaris i simples engranatges de la maquinària administrativa i, en conseqüència, deshumanitzar-los. I es pot discutir llargament i profitosa sobre l’imperi de Ningú, que és el que realment representa la forma d’administració política coneguda amb el nom de burocràcia.


(...)  Quan Hitler va dir que clarejaria el dia en què, a Alemanya, seria considerat com “una vergonya” tenir la professió de jurista, potser parlava, conseqüentment, del seu somni d’instaurar una perfecta burocràcia.

Hanna Arendt: "Eichmann a Jesusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal"

diumenge, 10 de febrer del 2013

El veritable feixisme i per tant el veritable antifeixisme

"El retrat robot del rostre encara blanc del nou Poder li atribueix vagament trets "moderns" per la tolerància i una ideologia hedonista autosuficient, però també uns trets ferotges i substancialment repressius. És una tolerància falsa, perquè en realitat cap home ha hagut de ser mai tan normal i conformista com el consumidor; i pel que fa a l'hedonisme, oculta evidentment una decisió d'ordenar-ho tot amb una crueltat que la història no ha conegut mai. Aquest nou Poder, que encara no té un representant i és el resultat d'una "mutació" de la classe dominant, en realitat -si volem conservar la vella terminologia- és una forma "total" de feixisme.
(...) El vell feixisme, ni que fos mitjançant la degeneració retòrica, distingia, mentre que el nou feixisme -que és una altra cosa- ja no distingeix: no és humanísticament retòric, sinó americanament pragmàtic. La seva finalitat és la reorganització i l'homologació brutalment totalitària del món".

Pier Paolo Pasolini: "El veritable feixisme i per tant el veritable antifeixisme". 24 de Juny de 1974.

dilluns, 7 de gener del 2013

La història és sempre contemporània

Si el polític és historiador (no només en el sentit que fa història, sinó en el sentit que, obrant en el present, interpreta el passat) és també polític i en aquest sentit la història és sempre contemporània, és a dir, política.




Antonio Gramsci: "El materialisme històric i la filosofia de Benedetto Croce"

dijous, 11 d’octubre del 2012

Eric Hobsbawm. Història del segle XX


La destrucció del passat o, més aviat, dels mecanismes socials que vinculen l’experiència contemporània de l’individu amb les generacions anteriors, és un dels fenomens més característics i estranys de les acaballes del segle XX. En la seva major part, els joves, homes i dones, d’aquest final de segle creixen en una mena de present permanent sense cap relació orgànica amb el passat del temps en el que viuen. Això otorga als historiadors, la tasca dels quals consisteix en recordar allò que els altres obliden, major transcendència que la que han tingut mai, en aquests aris finals del segon mil·leni. Per aquesta mateixa raó han de ser alguna cosa més que simples cronistes, recordadors i compiladors, tot i que aquesta sigui també una funció necessària dels historiadors.








               Eric Hobsbawm: "Història del segle XX"

divendres, 31 d’agost del 2012

Sobre el concepte d'Història


Articular històricament el passat no significa conèixer-lo "tal com ha estat veritablement". Significa apoderar-se d'un record tal com llampega en un instant de perill. El materialisme històric ha d'aferrar una imatge del passat tal com aquesta el sorprèn inesperadament en l'instant del perill, [que és] quan es presta com a eina de la classe dominant. (...)
Només té el do d'encendre en el passat la guspira de l'esperança aquell historiador que estigui traspassat per la idea [que] tampoc els morts estaran salvats de l'enemic quan aquest venci. I aquest enemic no ha cessat de vèncer.

Walter Benjamin: "Sobre el concepte d'Història"

divendres, 25 de maig del 2012

Va repenjar la mà sense guant sobre la meva...

"Però baixant les escales, per primera vegada va repenjar la mà sense guant sobre la meva i després, posant-se els guants, em va preguntar si tenia febre, perquè la meva mà bullia"

Giacomo Casanova: Història de la meva vida

dijous, 29 de març del 2012

La gent no s'adona del poder que té...

Joan Brossa. Font: internet.

La gent no s'adona del poder que té:
amb una vaga general d'una setmana
n'hi hauria prou per ensorrar l'economia,
paralitzar l'Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries.

Joan Brossa

dijous, 15 de març del 2012

És un antropòfag vostè?

Amb tot, vaig obtenir un favor, el primer, i es tractà d'un favor tot particular. S'havia punxat amb una agulla el dit mitjà i, com que la seva cambrera no hi era, em pregà que li xuclés la ferida per aturar-li la sang. Si el meu lector ha estat enamorat alguna vegada, pot imaginar com vaig assumir l'encàrrec. Què és, de fet, un petó sinó el desig d'absorbir l'objecte estimat? La senyora m'ho va agrair i em va dir que escopís en el mocador la sang que havia xuclat.
"Me l'he empassada, senyora, i només Déu sap amb quin plaer".
"Empassar-se la meva sang amb plaer. És un antropòfag vostè?"
"Només sé que me l'he empassada involuntàriament, però amb plaer"


(Giacomo Casanova: Història de la meva vida)

dimecres, 29 de febrer del 2012

Detuvieron a Álvaro Guevara una noche de frío y niebla en su casa de París.
Lo llevaron a un campo de concentración y ahí lo mantuvieron preso, con un tatuaje en el brazo, hasta el fin de la guerra. Hecho un esqueleto humano salió del infierno, pero ya nunca pudo reconocerse. Vino por última vez a Chile, como para despedirse de su tierra, dándole un beso final, un beso de sonámbulo; se volvió a Francia, donde terminó de morir.

(Pablo Neruda, Confieso que he vivido)

dijous, 30 d’octubre del 2008

La pluja d'ahir

"La força de la pluja augmentava, i els carrerons feien sota l'aigua una estranya cara de molta por". Fragment del conte Letizia, de Salvador Espriu