Són les vuit del vespre.
El milicià es repenja a la paret de la trinxera i prova de reposar. Fa dues
setmanes que manté aquesta posició. L'esquena ja s'ha adaptat als bonys que els
sapadors van tallar en la roca. Tot i que els seus ossos s'han amotllat al
terreny té ferides a les cames, els braços i a la mateixa espatlla.
Li costa restar quiet quan tota mena de bèsties se'l volen menjar, però si
es mogués els moros el veurien entre la pobra vegetació. Fins fa quatre dies
eren dos. El seu company Severino va morir dessagnat per culpa d'una ferida de
quan creuaven el riu. En Severino va gemegar durant hores abraçat al naranjero,
cada cop més fluix, cada cop més lent. Al milicià, el lament se li va fer etern
i hagués volgut poder sortir del cau per acabar amb el plany amb les seves mans
seques. L'hagués matat. Hi ha moments que encara sent el plor. Aleshores, el
milicià mira al forat del costat i veu com el seu cos es descomposa. Ni els
voltors fan acte de presència. Els que sobreviuen són tan grassos que ja no
poden volar.
Des de la mort de Severino nigú no ha pujat al capdamunt de la serra.
El milicià ha perdut la sensibilitat a les extremitats. L'única presència
de la seva persona és una tibantor metàl·lica que va del gatell de la
metralladora fins darrera l'orella, passant per tots els músculs i les venes
del recorregut i que li impedeix tancar l'ull dret, de dia i de nit.
No sent el dolor de les nafres, però els polls, els maleïts polls i la
pudor dels companys morts l'estan tornant una nova espècie adaptada al medi
entre xafogós i fred de la serra. Per fortuna ahir va ploure i encara pot
llepar les parets de la trinxera. Fa dies que menjava pols amb pólvora. Ara que
la terra és mullada l'àpat és més consistent.
Fa setmanes, baixant de Lleida, va somiar que li havien crescut arrels a
les mans i de mica en mica anaven creixent fins a convertir-se en vinyes. El
dolor era intens, els dits adormits aguantaven el pes de la rabassa i els grans
de raïm. Les mans vermelles se li reventaven i desenes de cucs feien cap a la
fruita i li mossegaven la carn oberta i
roja. N'hi havia que li penetraven a les venes i allà hi deixaven els ous,
diminutes esferes blanques radiants, que creixien sota la pell i el tornaven a
reventar des de l'interior, per pujar cep amunt. Si no fos per aquest somni, ja
s'hauria menjat els polls terribles que li mosseguen la closca ennegrida pel
sol i la pols enganxada.
Amb la mà esquerra busca l'entrecuix del trípode de la metralladora. Tanca
els ulls i s'hi recrea. Respira tan fondo com pot, que és ben poc.
Quan ressegueix les cuixes de la metralladora evoca les de l'Eva, la noia
amb qui va dormir fa unes setmanes.
Aquell dia, a mitja tarda, la columna de l'Exèrcit de l'Ebre va arribar a
un poble on els esperaven una dotzena de noies amb garrafes de vi, i quatre
velles amb rosegons de coca. El milicià tenia tanta set que va agafar un
garrafó i va beure fins que l'estómac li va dir prou. Mai no havia begut.
No recorda quan se li va acostar l'Eva. De fet, no recorda que va ser ell
el primer en veure-la. Va anar-la a trobar fent tentines. Portava una faldilla
fosca i una camisa que li venia molt gran. Van beure més i es van trobar en una
cort de porcs.
L'Eva va entrar-hi primer. Quan el milicià va arribar la va trobar estirada
de boca-terrossa només amb la camisa. Tenia les cames primes, el cul magre i
els braços escanyolits enganxats al cos. Es va despullar i la va girar
agafant-la d'un peu. Li va separar les cames i amb la mà dreta va buscar la
tofa de pèls que cobrien el sexe. Va descordar-li la camisa. Havia tingut una
pitrera generosa. Li va resseguir les costelles i li va engrapar un pit. Els
mugrons eren grans, negres, estaven enfonsats i tenien gust de pinassa seca. L'Eva li va agafar el penis erm i el va conduir al seu sexe rugós. L'apretava
contra la única paret que el separava de l'interior del seu cos. El milicià, damunt
d'ella, mossegava la terra de fem i empenyia amb força amb els malucs.
Finalment la va penetrar. El milicià va fer un crit. Ella un xiscle mut.
Desrpés silenci i alguns cops de maluc.
Li va mossegar els pits, i ella l'orella. Li va fer sang. Quan es va
escórrer, l'Eva tenia els ulls tancats i els llavis ensangonats. Volia plorar.
El milicià, exhaust, s'estirà al seu costat i li acaricià la galta lletosa
i enfonsada. Ella li agafà la mà i se l'endugué cap al seu ventre. En el viatge
li palpà els pits calents, els mugrons atemorits, les costelles suades i sentí
l'escalfor plàcida que senten els exploradors quan descobreixen les meravelles
de països llunyans.
Així, migabraçats, van somiar que descobrien noves rutes orient enllà fins
que els despertaren els crits del manxec, en Severino: "Niño, que nos
vamos! Venga catalán!, ¿dónde estás?..."
- Me n'haig d'anar - va dir incorporant-se.
La va mirar. Era ben bé del color del marbre brut, com marronós, i jove. Li
va semblar una nena.
- A casa encara hi ha alguna baldana. Si en vols, te les vaig a buscar. Si
entro pel darrere la mare no se n'adonarà - va dir-li l'Eva dibuixant un
somrís.
- No tinc temps d'esperar. Gràcies!.
Li va fer un petó al front mentre l'abraçava. I se n'anà corrent.
- Por fin, vamos niño - va sentir que li deien mentre es posava bé la
faldilla. "Niño", va repetir ella amb veu alta, mirant el sostre.
Amb molt de dolor treu el dit de la mà dreta del gatell de la metralladora.
Potser fa tres dies que no la mou d'allà. Un mal intens li recórre l'espinada i
llança un gemec mut cap a la plana devastada. La vil·la que té als seus peus
respira fumeres negres. La mort en forma de tormenta de bombes hi passa tres o
quatre cops al dia des de fa una setmana.
Amb un gran esforç, el milicià ha aconseguit baixar el braç i ha posat la
mà damunt del genoll. Té la metralladora al davant, dempeus, rígida com una
dona orgullosa del seu cos, que se sap dominadora.
Que lluny que queda la vida normal, pensa. Quan es va allistar, va fer-ho
feliç. A la fàbrica li deien que la lluita contra el capitalisme era la lluita
de tots, i que al final triomfarien els proletaris units. Des de la seva
posició, més que proletari se sent insecte. Un animal pudent, diminut i inútil
per la causa revolucionària. Ara, clos en el seu cau, és incapaç de recordar
les arengues de les cuques directores de la revolta amb paraules contundents de
lluita a mort contra el feixisme i el capitalisme. Consignes grandiloqüents per
un futur més just i solidari en el que no hi haurà rics ni pobres, només
animalons com ell, es diu, tancats entre parets de roca tallada a cop de pic.
Sap, però, que insecte o animaló, aquesta és una lluita necessària que viu
esperançat. Pel seu pare, que tant ha patit; per la seva mare, que tant ha
treballat i que ha hagut de conviure amb les humiliacions dels patrons.
"És la lluita final", es diu. N'està convençut.
Tot i la calor, fa setmanes que se sent els ossos freds com vidre dins del
cos, a punt d'estellar-se. Fa un llarg somriure quan, en acomodar la mà damunt
del genoll no se n'ha trencat cap.
Comença a caure el vespre, que tot ho xopa de por.
Un garbí delicat, vingut de terres llunyanes, terres en pau, li refresca el
front. Estranyat i segur d'ell mateix, estira el coll perquè li abraci les
celles i els ulls. Vol plorar, però no té llàgrimes. Vol cantar la cançó de la
travessa, però no té veu.
- Severino, Severino, sents què diu la garbinada… sents aquesta veu? què…
Diu que s'ha acabat la guerra? Tu creus que s'ha acabat la guerra, Severino?-
vol dir, però no té paraules.
- No te engañes, esto es el viento del sur. Lo han traído los moros para
que saques la cabeza del agujero y verte el blanco de los ojos - diria si no
fos mort.
- Va, los moros… si no saben lo que es el aire fresco! En su país todo son
montañas peladas y huele a muertos y a infierno.
- Como en nuestra montaña, niño, nuestra montaña sí que huele a muertos y a
infierno.
- Severino, cuando acabe la guerra me compraré una cámara de fotos y
retrataré a todas las mujeres bonitas que me sonrían. Rambla amunt i Rambla
avall, compraré roses i les regalaré. Me afeitaré, me pondré un pañuelo rojo en
el cuello y fumaré todo el día…
- Fuma lo que quieras compañero, pero no te levantes que te vas a romper...
- I em compraré una gorra… sí, pañuelo y gorra. Y otro pañuelo para Eva, y
se lo regalaré, y beberemos vino…
- Gorra o sombrero, lo que quieras niño, pero ve con cuidado…
- Sombrero no, que es de señor! Yo soy anarquista!
- ¿Anarquista? Tu eres un ratón en la ratonera. Niño no te levantes…
Empès per la nova vida que li porta el vent de garbí, el milicià planta els
peus al terra irregular i força tot el cos per aixecar el cap. L'estómac i el
pit, tensos, es queixen del moviment. Li fa molt de mal, però allarga el
somriure i obre la boca per enxampar tota la frescor del món.
- Severino, se ha acabado la guerra! - pensa que crida plorant - Severino,
se ha acabado. Hemos ganado! Companys, ja està, hem guanyat!
Mira al seu voltant. Els rostres imperfectes dels seus companys recomposen
els músculs per dibuixar somriures d'emoció. Segueix pensant que parla, i ara
ho fa fort,encarat cap al nord.
- Ei, nois, hem guanyat, ho diu el garbí! La nostra victòria creua el riu,
ho veig… mireu, mireu com desperta l'Eva. Eva! És el vent de la victòria! Sents
com canta i puja fins a Barcelona? Mare, mare, sóc en Martí, em veus? Hem
guanyat! S'ha acabat mare, ha guanyat la llibertat, hem guanyat els
treballadors…
El milicià té els intestins eixuts. Les venes seques. Els pulmons fets un
garbuix de plecs, i el cor roig. Aurícules i ventrícules solitàries cerquen
amb desfici una gota de sang per a fer circular. La troben mig adormida en la
cava, a tocar del fetge i la desperten. Es mou. És viu.
Ara mira els seus
companys, i els reconeix morts.
La conversa imaginada i la cerca de la propia sang també han provocat que
es desperti un polsim d'esperança amagada en un racó del cervell. Feia dies que
hi restava immòbil, espantada pel grotesc espectacle de la guerra, per la
fredor inhumana amb la que acceptava l'assassinat dels seus companys, pels
bombardejos brutals i la fortor de pólvora i terra seca cremada sense
contemplacions.
No se n'adona que, mentre delira, ha arribat al cim de la serra un correu
encara més jove que ell:
- Ep, tu! - una mà el toca - ei, que diuen que hem de baixar. Vinga, hem
aconseguit el nostre objectiu i cal que baixem. Hi ha algú més aquí o ets sol?
Hem aconseguit allargar la batalla i la guerra i ara hem de tornar a creuar el
riu. Vinga, baixa…
Té un tel de boira dins dels ulls. Els apreta fort i els torna a obrir.
"Va, mou-te, baixem…". És negra nit i només té ganes d'abraçar el
nou-vingut, el seu rescatador. Allarga els braços envoltant-li el coll, i
l'altre li uneix les mans al seu pit i l'estira fora de la trinxera. El deixa
estirat i entra al cau a recollir l'arma i el trípode. Se’ls lliga a la cintura
amb un mocador de fer farcells i es carrega el milicà a l'espatlla. Baixen fins
al Pinell de Brai per caminois farcits de ferralla, morts, forats i ferums
odioses.
El viatge, a lloms del vailet de les rodalies li ha retornat l'aire que li
faltava i malgrat que el milicià se sent terriblement abatut, comença a
comprendre que ha d'aplegar forces per tornar cap al riu i creuar-lo.
- Tendréis que nadar, camaradas. El río baja caudaloso porque los fascistas
abrieron las compuertas del embalse de Mequinenza, pero lo vais a conseguir.
Hemos conseguido hacer bailar a los fascistas durante tres meses. - els diu el
que sembla un dels caps de l'exèrcit.
El milicià, tanmateix, no hi entén d'estrelles ni galons, i aquest sembla
més un eixut camperol que un soldat de la revolució. Li costa entendre'l perquè
es menja lletres i no para de moure's perquè la seva veu arribi a tots els
racons.
Li sembla que ha dormit una eternitat. No sap si han estat tres hores o
tres setmanes. Reconeix, però, que a dalt de la serra el sol cremava i ara tot
és moll i gelat. Li han donat una vella manta. Indubtablement s'ha retrobat amb
el seu cos i la seva joventut, potser gràcies també als ranxos aigualits que li
ha donat una vella simpàtica, amb uns ulls enfonsats però plens d'esperança.
I la revolució?, es pregunta el milicià. On queda la revolució en aquell
paisatge desolat? Potser serà més enllà del riu. Segur: cal creuar el riu i
seguir lluitant.
- Vamos, nos movemos! - crida un vespre el mateix comandament barbut que
gairebé cada dia els llança arengues incomprensibles- Los que estéis mejor
coged a un compañero que no pueda andar y caminad juntos.
Tota una nit caminant sota la pluja. Els peus en el fang.
- Som a Flix.
Flix. No havia sentit
mai aquest nom. Hi ha arribat del bracet d'un company que caminava coix.
Es diu Agustí i és de Vilabella. Sembla que la batalla li ha ferit també la
parla: no ha dit ni un mot en tota la nit. El milicià, que té fixat el cos de
l'Eva al cervell com un salvavides enmig de l'infern, agafa l'Agustí ben fort
quan comencen els crits que els ordenen creuar el riu corrents. I comença a
córrer, sense pensar, sense veure aquell terra inestable fet de ferro i fusta
per un grapat de pontoners i mantingut, reparat i tornat a construir després de
bombardejos intensos.
Corre, corre, corre i sembla que vola amb l'Agustí als braços avançant
figures fosques que a mesura que arriben a l'altra riba es van redreçant com
qui arriba a un lloc de confort, com qui se sap a prop de casa.
- Gràcies noi - li diu el de Vilabella mentre enfilen un camí que deixa
enrere el so dels morters. Booom, booom, boom, bom... a cada passa són una mica
més lluny - Saps on anem?
- A Barcelona -respòn el milicià- Allà ens repleguem i seguim lluitant, és
qüestió de dies que girem la truita i aixafem els feixistes. A més, els
companys de Madrid encara aguanten i cada cop són més forts. Això ho tenim fet!
És
16 de novembre de 1938.
