Les enquestes ho tenen clar: si avui tinguéssim eleccions
els partits de l’extrema dreta augmentarien la seva presència a l’Ajuntament de
Barcelona. Creixen gràcies a exvotants del PP, de Junts i del PSC. Els
discursos d’odi que quallen en alguns sectors de la població, es transformaran
en vots a VOX i Aliança Catalana (AC). Primer és la paraula i després, només
cal esperar, arribaran els vots.
Els partits de l’extrema dreta es fan forts mentre van
vencent la batalla del relat i aconseguir que el PP, Junts per Barcelona i el
PSC assumeixin els seus plantejaments socials i polítics i el seu marc
discursiu.
Quan els partits majoritaris assumeixen la visió de
l’extrema dreta estan creant les condicions necessàries per al seu aterratge i
la seva normalització.
La crisi econòmica que condemna a la precarietat a grans
sectors de la població, la impossibilitat d’accedir a un habitatge digne a un
preu assequible, l’auge d’un individualisme que posa en qüestió els vincles
comunitaris, unes relacions socials cada vegada més limitades i la incertesa
del futur en un món polaritzat alimenten els discursos d’odi i donen
credibilitat a les solucions senzilles per a problemes complexos.
Malgrat la por dels partits tradicionals a la fuga de
vots, l’assimilació dels marcs de l’extrema dreta debilita la seva força, mentre
que la contínua repetició de les seves cantarelles alimenta i reforça la
narrativa reaccionària. És una dinàmica perversa en la que sempre guanya el que
la diu més grossa.
L’estratègia contra la fuga de vots ha consistit en
intentar seduir els electors que se’ls escapen validant el punt de vista
reaccionari, quan el que haurien de fer és negar el seu marc i oferir
alternatives esperançadores.
En tot això, el PSC de Barcelona hi juga un paper central
ja que des del govern municipal està assumint discursos i polítiques que
reprodueixen els esquemes de l’extrema dreta.
La primera gran proposta de l’executiu barceloní va ser
el Pla Endreça. Un projecte higienista que relaciona el desordre amb
l’apropiació ciutadana de l’espai públic, i que el vincula i barreja amb
delinqüència i brutícia. A més, com fa l’extrema dreta, assenyala que els
culpables són els col·lectius amb les vides més precaritzades, que són els més
utilitzen l’espai públic. No cal ser expert per veure que aquest és el marc de
l’autoritarisme reaccionari.
Quan el PSC sosté de manera reiterada que el districte de
Ciutat Vella és el “contenidor on s'aboca tot el que Barcelona no vol”, el que
està dient és que hi ha elements no desitjats que cal endreçar: netejar,
ordenar, reeducar, castigar, expulsar... Amb aquesta narrativa, les persones en
situació més vulnerable es transformen en una massa informe i els col·lectius
crítics en elements dissidents.
La Ciutat Vella-contenidor, alimenta i reforça la
narrativa deshumanitzadora de l’extrema dreta.
L’onada reaccionària que domina el món es caracteritza
pel foment de l’individualisme. Enfront d’aquesta deriva la resposta ha de ser
fomentar l’autoorganització popular i la creació de xarxa comunitària, però el
govern del PSC està criminalitzant qui s’organitza i menysprea els projectes
autogestionats i comunitaris abraçant els postulats del liberalisme més
conservador. Les seves reticències en desenvolupar polítiques feministes
progressistes o la retallada en l’esfera de la memòria democràtica, per exemple,
aprofundeixen en aquesta deriva reaccionària del PSC.
Tot això, mentre anuncia que instal·larà 14 càmeres de
videovigilància a la plaça de Catalunya, i que farcirà amb és d’un centenar els
carrers de Ciutat Vella i l’Eixample donant resposta i assumint, al mateix
temps, les demandes i la retòrica conservadora que difon la idea dels carrers
perillosos i desordenats.
Així mateix, Partit Popular i Junts, assenyalen qui són
els culpables d’aquest desordre, com fa l’extrema dreta, quan qüestionen els
informes d’arrelament emesos per Serveis Socials, i que són necessaris per
accedir a serveis públics, i quan els nacionalistes demanen, a més, que
l’Ajuntament no pugui assignar un pis social a les persones que porten menys de
7 anys empadronats a la ciutat.
Aquests són només alguns exemples que il·lustren com es
difon el marc conceptual de l’extrema dreta a Barcelona, i com els partits
tradicionals son responsables de replicar l’imaginari que valida les propostes
securitàries, antiimigració i antidemocràtiques.
Cal que els partits tradicionals es distanciïn de les
narratives deshumanitzadores, que deixin de competir en el terreny de la por, del càstig, del control i l’estimatigzació, i
tornin a posar la vida i la comunitat al centre de les seves polítiques. La
seguretat no s’aconsegueix exprement els discursos d’endreça, sinó garantint
drets i promovent l’organització veïnal. Només així podrem frenar l’onada
reaccionària que ens vol vulnerables, i ens condemna a un futur de precarietats.
Aquest article va ser publicat a Catalunya Plural. Podeu arribar a l'enllaç pitjant
