Una pintada feixista per a Josep Camps: "¿Quieres volver al 1936 traidor?"

Avui us deixo una fotografia terriblement impactant. Fixeu-vos-hi bé i en parlem



Fons: Família Vinyes i Roig



És la façana de la parròquia de Sant Andreu. La dona de l'esquerra és la Maria Isabel Roig i Fransitorra (1932-2008) i els nens són els seus fills Gadric i Pau Vinyes, que és el que es perd per la cantonada de la vostra dreta, la del carrer del Pont. La Isabel va ser una militant activa del PSUC del grup de base de Cristians pel Socialisme andreuencs, un dels grups d'aquells qui llegien l'Antic i el Nou Testament de forma alternativa a l'oficial i que aspiraven a instaurar una societat socialista una vegada vençut el feixisme que atenallava el país.

Llegiu el grafit de la paret: "¿Quieres volver al 1936 traidor? J.Aº Presente". Evidentement es refereix a José Antonio Primo de Rivera (1903-1936), fundador i màxim ideòleg de Falange Española i convertit en mite pels feixistes després de la seva mort a Alacant.

Per l'edat que semblen tenir els nois i el context podem a assegurar que la fotografia va ser presa a mitjans o finals dels anys setanta, gairebé segur després de la mort de Franco, en aquella època de grans il·lusions i repressió atroç en la que els i les militants antifranquistes lluitaven, cadascú amb els seus mètodes, per derrocar el règim que s'havia instal·lat a España quaranta anys enrere amb la força de les armes.

La paret de la fotografia és la de la parròquia de Sant Andreu de Palomar i al capdamunt de la imatge s'hi pot veure la placa que la va presidir com en tantes d'altres esglésies, la placa en la que s'enumeraven "los caídos por Dios y por España". És clar, només dels morts presumiblement causats pel bàndol defensor de la legalitat. Els únics homenatjats en aquest país durant dècades. Probablement alguns coicidirien amb els noms que trobem en aquest recordatori del 3 de Setembre de 1939:

Aquest document fa referència a la missa que se celebrà per resar i homenatjar els religiosos i els carlistes morts durant la guerra civil. Els que apareixen en el primer llistat es corresponen amb capellans i defensors voluntaris de les casernes andreuenques, mentre els que apareixen sota l'enunciat "Muertos a consecuencia de los sufrimientos padecidos durante el dominio rojo-separatista" es corresponen amb persones que moriren en les més diverses circumstàncies, fos mentre s'amagaven per por de les persecucions revolucionàries o a conseqüència d'una dolència comú, però que atribuiren als maldecaps provocats per l'estat de guerra.

La primera part de la pintada en qüestió, com comentàvem, diu "¿Quieres volver al 1936, traidor?" va dirigida al mossèn de la parròquia, Josep Camps i Aleu (1933-2003), que va ser-ne el capellà entre el 1972 i el 1981, quan el bisbe de Barcelona el deixà sense parròquia com a represàlia per les seva conducta personal i les activitats polítiques i socials.

Josep Camps va arribar a Sant Andreu provinent de l'Equador, on va treballar a finals dels seixanta amb els homes i les dones del lloc per millorar una societat mancada de serveis bàsics, amb la fam i la repressió política com a escenari terrible de la seva activitat. Quan va tornar a Barcelona tenia ben clar que treballaria per millorar les condicions de vida de la seva parròquia i que donaria cabuda a la dissidència que volgués aprofitar-se de la seva condició de capellà, pertanyent a una de les institucions claus en el manteniment de la dictadura del general Franco. Així doncs, la parròquia es va convertir en refugi de perseguits i activistes de les més diverses condicions.

A més va promoure la xarxa associativa existent al poble i ja el 1980 va ser fonamental per l'aparició del "Sant Andreu de Cap a Peus", la revista de l'Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar.

Dos funerals: Manuel Fernández Márquez i Salvador Puig Antich

Tot i que els tractarem de forma específica en altres posts, cal que destaquem dos dels moments més intensos de la seva estada a la parròquia andreuenca. Moments en els que la dissidència va presidir de forma contundent el temple i que va provocar les ires dels elements conservadors del poble, així com la violència dels falangistes a la que fem referència en aquest post: els funerals de Manuel Fernández Marquez, el 9 d'Abril de 1973, i el de Salvador Puig Antich, el 8 de Març de 1974. El primer fou metrallat per la policia en el transcurs d'una vaga a la Tèrmica del Besòs i la història del segon és ben coneguda per tots. Puig Antich, l'anarquista assassinat impunement mitjançant un mètode medieval, que s'ha convertit en icona de la brutalitat del tardofranquisme.
Aquests dos funerals foren veritables actes d'enfrontament amb la dictadura. Per posar un exemple, reproduïm alguns dels motius del perquè del funeral a Puig Antich que se celebrà a una setmana de la seva mort, amb més de 300 assistents i amb una parròquia envoltada de desenes de policies armats. El que citem a continuació fou llegit a l'església:

"Existen dudas graves, en la mente de muchos, sobre la realidad exacta del delito juzgado y sobre la verdadera intencionalidad. Es sabido que fueron rechazados informes balísticos e informes médicos, así como testigos presenciales, segun afirman fuentes muy respetables. (...) Existen dudas graves, por tanto, de que el acto incriminado, aunque haya sido eventualmente real, haya sido jurídicamente probado. (...) La pena de muerte nos parece algo bárbaro i arcaico, impropio de seres humanos, por más que se haya dicho que realizar la ejecución sea un acto de país civilizado. (...) Creemos, en consecuencia, que SPA tiene un derecgo radical y prioritario a la vida (...)".

Els grups terroristes d'extrema dreta campaven amb llibertat total en aquells anys, protegits i sostinguts per la policia i la guàrdia civil i amparats per les més altes instàncies del ministeri de governació (equivalent a l'actual d'Interior), i que aquells anys varen encapçalar Tomás Garicano Goñi (1969-1973), Carlos Arias Navarro (1973-1974), José García hernández (1974-1975), Manuel Fraga Iribarne (1975-1976) i Rodolfo Martín Villa (1976-1979).

En aquells anys, l'Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar i la llibreria progressista El Borinot Ros també foren objectiu dels atemptats dels grups paramilitars feixistes, com la triple A o el Gas. D'aquests atemptats en parlarem en altres posts.

Començavem, però amb la imatge impactant de la parròquia de Sant Andreu de Palomar pintada amb una clara amenaça directa al rector d'aleshores, que tanmateix s'extenia a tots aquells homes i dones que lluitaven arriscant la seva vida per acabar amb el règim franquista. "Quieres volver al 1936 traidor?" és una pintada brutal, que remet de nou a la necessitat de la violència per assegurar el manteniment d'un règim cada vegada més atacat per les forces demòcràtiques des de tots els fronts.

El mot "traidor" fa referència clara a la condició de religiós de Camps. L'església era la institució que primer s'alinia al costat del falangisme, donà justificació religiosa al cop d'estat i la posterior guerra civil, als assassinats de la post-guerra i a la figura de Franco com un enviat per Déu per salvar España i encaminar-la a l'eternitat mitjançant un règim en el que els preceptes més retrògrads de l'església es convertiren en llei. en aquest sentit, Camps era un transgressor, algú que, des de dins de la bèstia, treballava per derribar-la. La seva culpa, doncs, era doble.

Els inmobilistes, els feixistes, (també se'ls ha anomenat "els nostàlgics") lluitaven amb mètodes expeditius per aixafar la dissidència que cada cop s'extenia més, com una taca d'oli.

Una banda del POUM per homenatjar Elissa Garcia

Tenim noves dades sobre l'Elissa Garcia, la seva mort a Sariñena i els homenatges posteriors. Ens les ha passades el coompany Josep Edo. En aquest cas, fem referència als articles apareguts a la revista TREMP el mateix 1936 i a principis de 1937.

El primer dels articles que hi trobem fan referència a la seva mort, de l'1 d'Octubre de 1936, tot i que erra a l'hora de citar-la, en el nom:

"Fins ara havia estat delegada de la Secció Femenina al Grup Infantil de la Cooperativa 'L'Andreuenca'. La nostra volguda companya era un exemple de la dona que respira desigs d'emancipació.

Comença la Revolució i ella ocupa el seu lloc.

Primer amb les armes al braç. Després d'infermera als hospitals de sang, d'ajudanta de cuina a les casernes i lloc de concentració de treballadors en lluita.

Més tard rentant roba pels ferits.Ultimament al front d'Aragó.

El seu exemple és magnífic, brillant. La seva fortitut, el seu esperit, la seva gallardia i el seu tremp són només característiques pròpies d'una gran dona.

D'una dona com ella. En el moment del seu traspàs no tenim paraules per expressar el nostre dolor per la pèrdua de la nostra camarada.

El més gran homenatge a la nostra Felissa serà el retre-li la nostra més alta admiració.

La seva vida i la seva mort han estat brillantíssimes i exemplars. Visqué per alliberar-se o morir.

Morí quan lluitava per conquerir l'emancipació que havia desitjat en vida. Fellissa (sic) Garcia és una joia que adornarà els llibre dels herois caiguts per la metralla del feixisme assassí.

XUSMI"

En la darrera quinzena de Novembre de 1936, en motiu de la inauguració del Casal del Jove Cooperativista, a Barcelona, se li reté un homenatge:

" Tal com havia estat anunciat es celebrà la inauguració del Casal Jove Cooperativista a l'honor i homenatge dels nostres estimats camarades Castells, Martí i Feliça (sic) Garcia.

Obrí l'acte J. Torres, que posà de relleu la significació d'aquella inauguració i homenatge a la vegada.

Després feren dos discursos molt sentits els companys Cortines i Fernández Jurado.

Seguidament la nena Joana Ribas recità amb gran sensibilitat unes poesies.

Capdevila -digué- perfectament el 'Romancero Gitano' , de Garcia Lorca. Fou molt aplaudit.

Acte seguit la companya Onèssima Ripoll ens obsequià amb un recital de piano, executant peces clàssiques, i una composició seva titulada "Hivern" que foren aplaudides entusiàsticament pel nombrós públic que emplenava la sala.

Amb la projecció de cintes rodades per les Joventuts es donà per acabada la festa.

Un gran dia per la Joventut! "

I encara trobem la notícia de l'acte de canvi de nom del carrer de les Monges el 3 de Gener de 1937 (número del 15/01/1937):

" El dia 3 del corrent mes la barriada de S. Andreu homenatjà la nostra companya Eliça Garcia donant el seu nom a un carrer de la barriada.

En dit acte que fou organitzat pel Sindicat Mercantil U.G.T., entitat on militava també Eliça, parlà el nostre company Cortines en representació de la Unió de Joventuts.

A dit acte, que fou molt concorregut assistiren i s'adheriren totes les entitats antifeixistes de la barriada, amb les seves banderes. Hi acudí també la banda del P.O.U.M. que executà himnes revolucionaris.
Amb motiu d'aquest acte el dia anterior i per mitjà de les emissores de la Generalitat parlà, enaltint la figura d'Eliça Garcia, el nostre company president de la Unió de Joventuts.

Estem orgullosos que el nom de la nostra companya figuri en un carrer de la nostra ciutat, el seu exemple viu ha d'ésser l'esperó que ens estimuli a treballar."

Una tarda amb la Justa Requena

Fa un parell de setmanes vaig tornar a passar una tarda amb una de les dones que el juny de 1976 es van tancar a la parròquia de Sant Andreu dins de la vaga de Motor Ibérica, la Justa Requena.

La Justa cantant en una revetlla després de la tancada.
A la seva dreta en Manolo, un treballador de Motor Ibérica.
Fons Ignasi Pujades

La Justa em va acollir en el seu pis al centre de Montcada, la ciutat on va arribar l'octubre de 1963 provinent de Benalúa de Guadix, a la província de Granada. Va néixer en aquest poble el 24 de Març de 1947 en una família humil, i va ser la tercera dels cinc fills (quatre noies i un noi) que van tenir l'Antonio i l'Emilia. Ell era traginer, i patia per aconseguir el jornal amb el que subsistien tots. Ella cuidava de la casa, els fills i els animals que servien de complement a la mínima economia familiar.
La Justa recorda emocionada el patiment del pare quan sortia a buscar feina i la seva preocupació per la política del país. Tot i que mai n'havien parlat ni hi va trobar el significat fins anys més tard, conserva el record de l'Antonio escoltant la ràdio d'amagat mentre ella controlava que no aparegués ningú i se li va quedar gavada la seva reacció continguda quan es va assabentar de la mort d'un home: "Ya lo han hecho", va dir mentre preparava els burros per sortir a treballar. La Justa el recorda trasbalsat i molt enfadat. Anys després sabria qui hi havia rere aquell nom que el pare havia pronunciat amb la boca petita: "Julián Grimau". Era el 20 d'Abril de 1963.
L'Antonio havia lluitat a la guerra civil al costat dels republicans i va passar tres mesos a la presó de Cerro Muriano, a Còrdova. La mare de l'Antonio, l'Ana, era una dona popular a Benlúa i se la recorda per adornar-se el cabell amb clavells vermells i passejar pels carrers i places del poble cridant a les dones per anar a escoltar a La Pasionaria a Granada. Hi varen anar unes desenes a peu, i al capdavant l'àvia de la Justa: "Anica la Ponciana", una dona bona (així la recorda ella), que, com tantes altres, va patir els excessos de la justícia franquista quan arribaren al seu poble: la raparen i la humiliaren pels mateixos carrers que l'havien vist passejar feliç durant la República.
El seu fill petit va morir a la batalla de l'Ebre, però durant anys esperà que tornés. l'Anica no tancava la porta de casa mai, perquè el petit se la trobés oberta quan hi arribés.
Quan ja era a Montcada, la Justa va saber que el seu avi patern havia mort a la presó de Guadix. El van tancar per ser irrespectuós amb l'església un cop acabada la guerra i va morir de càncer tenint una sabatilla per coixí. A data d'avui encara no saben on és enterrat.

En Marcelino Camacho envoltat de dones a la parròquia
de Sant Andreu. A la seva dreta, cantant, la Justa, i a
l'esquerra la Maruja Ruiz. Fons Ignasi Pujades.

La tancada

La Justa no va tenir cap dubte a tancar-se a la parròquia de Sant Andreu de Palomar, i va ser una de les animadores amb els seus cants. Sempre li ha agradat molt cantar i té bona veu. Cantava cançons de la seva terra:

Rico, rico quítate el sombrero
Que un entierro va a pasar

Y él es hijo de un obrero

Que ha muerto por trabajar,

Pa' darte a ti el dinero...

Explica que a casa seva no s'acostumava a parlar de política però que la vaga primer i la tancada, sobretot, van ser un punt d'inflexió en la seva vida: li van fer prendre consciència política. La vida en comunitat amb altres dones i la referència de la lluita de la Maruja Ruiz i altres dones la van canviar. En sortir es va afiliar al PSUC i ella i el seu marit, el José Ortín, s'activaren en la vida política i associativa de Montcada: l'associació de veïns i l'associació de pares primer i avui la lluita contra el tancament de les urgències del CAP del seu poble són part indestriable de la seva vida, junt amb la família i. sobretot, la néta.

Moltes gràcies pel teu temps, Justa, i gràcies per no oblidar. La lluita continua!.

El somni d'instaurar la perfecta burocràcia

No hi ha dubte que per a les ciències polítiques i socials té una gran importància el fet que sigui essencial en tot govern totalitari, i potser propi de tota burocràcia, transformar els homes en funcionaris i simples engranatges de la maquinària administrativa i, en conseqüència, deshumanitzar-los. I es pot discutir llargament i profitosa sobre l’imperi de Ningú, que és el que realment representa la forma d’administració política coneguda amb el nom de burocràcia.

(...)  Quan Hitler va dir que clarejaria el dia en què, a Alemanya, seria considerat com “una vergonya” tenir la professió de jurista, potser parlava, conseqüentment, del seu somni d’instaurar una perfecta burocràcia.

Hanna Arendt: "Eichmann a Jesusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal"

Una fotografia de l'Elissa García

Tenim noves dades de la vida d'Elissa García Sáez, la cooperativista, ugetista i miliciana que va morir el 28 d'agost de 1936 al front de l'Aragó. Per començar, una fotografia de la jove que publiquem amb el consentiment de la família. Aquesta és l'Elissa (disculpeu la qualitat de la imatge):

Imatge cedida per la família d'Elissa,
retocada per Xavier Gómez.

L'Elissa va sortir cap al front en una columna de la CNT des de la Sagrera, concretament des del carrer de la Sagrera número 100, on la família s'havia traslladat feia poc des de l'antiga casa, al carrer Gran de Sant Andreu a tocar del carrer Campeny.
Era filla de Teresa Sáez Martínez (Lorca, Múrcia) i de Romualdo García Abad (província de València) i la més gran de tres germans. El més petit, José, després de la mort de l'Elissa també es presentà voluntari i marxà cap al front.
Entre els seus oncles cal recordar Josep García Abad, mort el 8 d'Agost de 1936 també al front d'Aragó i a qui es dedicà l'antiga Rambla de Sant Andreu, que durant la guerra s'anomenà Rambla de Josep García. Altres oncles, per part de mare, visqueren guerra i exili. Aquestes vivències varen trasbalsar la vida de tota la família i la marcaren durant els 40 anys de franquisme. La mal anomenada transició cap a la democràcia no curà les seves ferides, que segueixen fent-los molt de mal.
Cridem ben fort el nom de l'Elissa García Sáez, una jove antifeixista a qui arrabassaren la vida lluitant per una societat més justa.