Marcelo J., víctima de les obres del TGV

Marcelo J. són les vuit lletres amb les que els mitjans de comunicació preserven asèpticament l'anonimat de l'operari de 46 anys que va morir el dia 7 de desembre a la zona de Bac de Roda mentre treballava a les obres del TGV. Un anonimat que ha merescut una dotzena de línies en alguns diaris en les que ens expliquen que va morir víctima d'un xoc fortuït entre dues màquines a primera hora del matí. Sembla que en Marcelo va quedar atrapat entre elles i no en va poder sortir.
Les quatre ratlles dels diaris, que a més ens informen que els mossos d'esquadra han iniciat els tràmits per a investigar aquest "accident laboral", i les meves en aquest bloc, es perdran en l'oceà de línies d'informacions i contrainformacions dedicades a l'evolució de les obres del TGV que diàriament ocupen columnes als mitjans de comunicació. Columnes i columnes d'informacions tècniques sobre els problemes i les solucions que, sobre el terreny o als despatxos, s'empesquen els enginyers per portar a terme l'obra d'infraestructures més important al país en els darrers vint anys. Notes tècniques sense la calidesa imprescindible del factor humà, com l'altre conjunt de notícies que atapeeixen els noticiaris: les disputes polítiques que posposen terminis d'execució, retrassen inversions econòmiques i modifiquen plans preexistents deixant ben patent el model d'estat que defensen els partits polítics i els grups de poder.


Font: BTV

Notícies esterilitzades, d'aspectes mecànics i operacionals. Però mentre es duen a terme aquestes obres les màquines s'empassen el passat i les vides.

El passat engolit

Les tuneladores han engolit el nostre passat. La gran quantitat de troballes arqueològiques de diverses èpoques localitzades en el traçat de les obres del TGV i dels seus accessos no es podran contemplar in situ. Tot i així, modificaran algunes de les teories bàsiques de la història de la Barcelona prehistòrica i antiga, però mai no podran ser visitades perquè les colgaran tones de terra abans de construir accessos, vials i vies. La més gran de les pèrdues serà la vil·la romana a tocar del Pont del Treball, recentment bajetat amb un nom de nou asèptic: el Pont del Treball Digne (com si no existís l'altre, basat en l'explotació). Aquest bateig va provocar que en la darrera comissió de mobilitat convocada pel Districte de Sant Andreu els tècnics, sense voler-ho, ja parlessin de "les obres del Pont Digne"… Sense comentaris. El passat engolit.

 

La vil·la romana de la Sagrera
Font: Diari Ara

Les vides empassades

La vida del Marcelo se l'ha empassada el xoc de dues màquines mentre treballava en els entorns de Bac de Roda. Ha trascendit el seu nom i una lletra del cognom per preservar la seva identitat i, més important, perquè ens n'oblidem aviat. Voldria saber de la seva vida, la seva família, les seves condicions laborals, les seves relacions amb els companys de feina i els veïns i les veïnes i sobre el seu treball… digne. Però això no toca. Això no interessa. Això entristeix i hem de seguir invocant el discurs del progrés com a element redemptor dels mals de les nostres vides i la nostra societat. La mort com a dany col·lateral i no com a protagonista real d'unes obres mastodòntiques.

Desgraciadament, a Sant Andreu coneixem bé el drama que provoquen les grans infraestructures. ¿ Algú em sap dir els noms dels 11 (ONZE!!) morts en les obres del metro de Fabra i Puig a Sant Andreu als anys 60 ? No. Es dirien Marcelo J., també, un protagonista de la vida i de la història des d'abaix. Des d'on molts historiadors i periodistes no la volen fer. Perquè és bruta, perquè infecta, perquè és incòmoda, perquè trenca el discurs hegemònic.



Tasques de recuperació d'un cadàver a la plaça Orfila el 1966
Font: Agrupació Excursionista Muntanya

 

Un matí amb la Rosa Fornieles

En la roda d'entrevistes a les dones que el 1976 es van tancar a la parròquia de Sant Andreu per reivindicar millores laborals per als treballadors de Motor Ibérica, avui he tingut el goig de passar el matí amb la Rosa Fornieles (Guadix, Granada 1947), a Montcada i Reixach.
La Rosa és menuda, té la mirada riallera i vergonyosa i aquell any en tenia 26.
Va assabentar-se que les dones es tancarien perquè li van comentar unes veïnes a la sortida de l'escola del seu fill, en Juan Antonio, que aleshores tenia 3 anys i el mateix dia també li va dir el marit, l'Antonio Mena. No va dubtar-ho ni un moment: "Yo me encierro", li va dir a l'Antonio.
I així va ser. Es varen tancar tots dos: la Rosa i el Juan Antonio, i el marit va seguir amb tota l'activitat de la vaga: concentracions, manifestacions, assemblees, rondes de visita a altres empreses... "Veia menos a mi marido durante la huelga que cuando trabajaba", diu rient.

La Rosa està de genolls, amb en Juan Antonio a la seva esquerra.
(Interviú, número 11, 4 d'Agost de 1976)

La Rosa recorda les quantitats "indecentes" de menjar que la gent els portava i algunes discusions entre les dones. Ella prioritzava la cura del seu fill i guarda un regust amarg d'aquells dies: d'una banda l'alegria de la força, la camaraderia i la solidaritat; però també considera que era molt jove i inexperta i que, en el micromón de la parròquia, es va deixar portar per les més grans i polititzades, que potser no la tractaven com una igual.
Aquella acció, però, la va polititzar (tot i que a ella no li agradi aquesta paraula), i des d'aquell moment va començar a participar de les mobilitzacions que es donen a Montcada. Actualment es tanca cada dijous al CAP per reclamar que no es tanquin les urgències.
Modesta i senzilla, la Rosa assegura que va ser una experiència inoblidable, però que si tornés a passar actuaria d'una altra manera.

- ¿ Pero te volverías a encerrar ?
- ¡¡Pues claro, sin ninguna duda. Porque no nos pueden quitar lo que es nuestro!! - exclama - ¡ya lo estoy haciendo con lo del CAP!

En Juan Antonio dormint plàcidament a la parròquia de Sant Andreu

Moltes gràcies, Rosa, i endavant amb la lluita!

Tres fotos de la tancada de Motor Ibérica

En Pau Vinyes m'ha fet arribar tres fotografies que va fer el seu pare, en Joan Vinyes i Riera, el mes de juny de 1976. Són tres fotos de la façana de l'església de Sant Andreu de Palomar mentre més de 300 persones entre dones i nens i nenes es van tancar en aquesta església per reivindicar millores laborals a l'empresa Motor Ibérica.

Van ser fetes d'amagat des del terrat de la casa familiar del carrer Santa Marta. La policia custodiava nit i dia els accessos a la parròquia i, malgrat que fins el desallotjament no va impedir els moviments de persones, la seva presència intimidava les de dins i els de fora. La policia nacional era el un dels instruments claus en la repressió de la dictadura franquista i aleshores feia ben poc que havia provocat una matança atroç a Gasteiz-Vitòria, també en una tancada massiva a la catedral després d'una gran manifestació obrera.

La primera de les fotos mostra una parella controlant la situació des de darrera del seu jeep. A l'esquerra s'hi veu una "lechera" de transport d'efectius i al fons una sèrie de policies nacionals vigilant el passeig de Torras i Bages.



Foto: Joan Vinyes i Riera

La mare de Pau Vinyes, la Isabel Roig i Fransitorra, va estar molt implicada en l'acció de les dones i es va encarregar de l'abastiment logístic de tot el necessari per viure dins de l'església, sobretot el menjar, que no els va faltar mai gràcies a la solidaritat veïnal i obrera. La seva germana, l'escriptora Montserrat Roig va lluitar per publicar els màxims articles possibles a la premsa progressista de l'època.

En la següent fotografia, la policia nacional custodia la porta de la parròquia. Dins, les dones havien practicat més d'una vegada com actuar quan les forces d'assalt usessin la força. I ho van fer.




Foto: Joan Vinyes i Riera

 

A la tercera es veu una sèrie de persones, entre elles una dona i un policia nacional amb casc, es disposen a traspassar la primera porta de la parròquia. A dins, encara n'hi ha una altra que estava tancada i ben protegida per les dones. El dia 28 de juny, veient que les dones es feien fortes a l'interior de l'església saltaren la paret del pati i forçaren la porta del carrer del Pont. El desallotjament fou d'una violència pròpia de l'època i no respectaren ni les dones més grans ni les desenes de nens i nenes que hi convivien.



Foto: Joan Vinyes i Riera



La llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general

La llibertat és fer l’amor als parcs. 
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d’amor, la llibertat.

Fragment del poema "Llibertat", de Joan Margarit.

Paisatge de l'Ebre

Avui he tornat a la Serra de Pàndols.

I a la cova he trobat

les sabates d'en Jaume.

Un forat a les soles

Una pinta de bales,

Dins d'un plat enfangat

Tres cascots de metralla.

Des de l'any trenta-vuit

Jo no havia tornat

A la Serra de Pàndols

I a la cova han quedat

Les sabates d'en Jaume.

Dins d'un plat enfangat

Tres cascots de metralla

A la cova han quedat

Les sabates d'en Jaume.

Poema de Josep Gual i Lloberas (Badalona, 1920 - 2005), musicat i popularitzat per Teresa Rebull (Sabadell, 1919)

 

Eric Hobsbawm. Història del segle XX

La destrucció del passat o, més aviat, dels mecanismes socials que vinculen l’experiència contemporània de l’individu amb les generacions anteriors, és un dels fenomens més característics i estranys de les acaballes del segle XX. En la seva major part, els joves, homes i dones, d’aquest final de segle creixen en una mena de present permanent sense cap relació orgànica amb el passat del temps en el que viuen. Això otorga als historiadors, la tasca dels quals consisteix en recordar allò que els altres obliden, major transcendència que la que han tingut mai, en aquests aris finals del segon mil·leni. Per aquesta mateixa raó han de ser alguna cosa més que simples cronistes, recordadors i compiladors, tot i que aquesta sigui també una funció necessària dels historiadors.

               Eric Hobsbawm: "Història del segle XX"

Un matí amb l'Araceli Garcia

Un matí de dissabte més he d'agrair l'amabilitat d'una dona que l'any 1976 va viure la seva primera experiència política quan es va tancar junt amb tres-centes a la parròquia de Sant Andreu de Palomar per reivindicar millores laborals a l'empresa Motor Ibérica, on treballava el marit. Els seus records m'ajudaran a entendre el context d'aquestes esposes i mares que abandonaren l'anonimat al que les recloïa el règim i es convertiren en activistes obreres, gairebé sense saber-ho.

L'Araceli García va néixer a Castro de Río (Còrdova) en el si d'una família humil terriblement marcada per la guerra civil. L'àvia paterna de l'Araceli, tot i no saber de lletra, era una dona respectada en els ambients polítics d'esquerres del seu poble perquè participava en els mítings obrers tal com ho feien els homes, per reivindicar la dignitat de la seva classe. De resultes de la guerra, els franquistes van matar a tres dels seus quatre fills (dos estaven amagats a la montanya i l'altre va morir d'una terrible pallissa). A l'àvia la van rapar i passejar pel poble sota els efectes de l'oli de ricí. La van tancar a la presó i l'hi van tenir cinc anys. Amb tot, l'havien condemnat a mort, però va demanar un últim desig que la va salvar: va dir, en la sala on acabaven de dictar sentència, que volia que s'alcés aquell qui l'hagués denunciada. Ningú es va moure. El jutge li va conmutar la pena automàticament i la va canviar per cinc anys de confinament a la presó.

El pare de l'Araceli, el José, va viure amb la por de la guerra i les seves conseqüències al cos tota la vida, i no va saber adaptar-se a la situació de posguerra i dictadura següents.

L'any 1951 la família va arribar a Barcelona. S'instal·laren en una barraca que construiren al Somorrostro i al caps d'uns anys es feren una casa al barri de Llefià de Badalona. L'Araceli no anà a l'escola icomençà ben aviat a treballar per la subsistència familiar furtant caixes del mercat del Born per fer foc, o carbó d'una fàbrica veïna. Amb 11 anys va començar a treballar, i feia volar la imaginació quan la seva àvia li explicava les dramàtiques històries de la guerra a Castro de Río. Els seus relats l'estremien i l'han acompanyat tota la vida com a exemple de la fermesa i lluita contra qualsevol injustícia. L'àvia era una dona avançada al seu temps i la major influència de l'Araceli.

 

Trià una data ben significativa per a casar-se: el primer de maig de 1968. Sabia que aquest era un dia important, malgrat que ningú li hagués explicat exactament el seu significat. Tot i estar casada, mai no va deixar de treballar netejant cases i només parà el juny de 1976 per tancar-se a la parròquia de Sant Andreu de Palomar. Ho feina perquè reincorporessin el seu marit i la resta de companys en vaga i per aconseguir millores salarials. Va conèixer la majoria de les dones en les reunions a sindicats i les manifestacions i va ser del grupet que anà a visitar esglésies per a trobar la més adient.



Pancarta penjada durant la tancada al balcó de la parròquia:
"Obreros Motor Ibérica: pedimos solidaridad a la clase obrera"
(Fons Ignasi Pujades) 

Recorda de forma molt especial la solidaritat que es generà durant aquell mes i la capacitat d'organització d'unes dones que mai no havien viscut cap experiència similar. Recorda amb estima la més gran de totes, la senyora Pura, que aleshores tenia 58 anys i era molt creient; no com ella, que es declarava atea.



Tastà la solidaritat de tota la ciutat per aquella reivindicació quan el seu fill patí cremades en el cos i els metges de la Vall d'Hebron permeteren que, després de curar-lo, s'endugués el noi de tornada a la parròquia. "No es preocupi, li digueren, un dels nostres metges vindrà cada dia, el visitarà i li farà les cures". I així fou. Un metge de la Vall d'Hebron es desplaçava diàriament perquè la lluita havia de continuar. I seguí fins que les desallotjaren i més enllà. En una de les manifestacions la detingueren i passà pels calabossos de la temible comissaria de Via Laietana.

Aquella experiència convertí en realitat moltes de les idees que li havia incolcucat la seva àvia i la marcà per sempre: al cap de poc s'afilià al PSUC i després a les Comissions Obreres, de les que és delegada sindical fa molts anys i fins que es jubili, d'aquí a un parell de mesos.

 

Un matí amb la Mercedes López

He passat aquest matí de dissabte a Montcada i Reixac, amb la Mercedes López i el seu marit, en Rafael Hurtado. Ell era enllaç sindical de les Comissions Obreres de Motor Ibérica l'any 1976, quan  es va dur a terme una vaga de tres mesos per reclamar millores salarials i l'amnistia per als acomiadats i sancionats.

Ella, la Mercedes, va ser una de les tres-centes dones que es van tancar a la parròquia de Sant Andreu de Palomar durant el mes de juny d'aquell any, per tal que la reivindicació fos més present en els mitjans de comunicació i aconseguir la solidaritat de la resta del teixit fabril barceloní.

 

La Mercedes i el seu fill Raúl a mitjans dels anys setanta

 

La Mercedes va néixer l'any 1945 a Montilla (Còrdova), en una família marcada per la guerra civil. Tot i que no li van explicar mai, sembla que el seu avi era considerat un "rojo" a la població. Amb llàgrimes als ulls diu que, quan els feixistes prengueren el seu poble, obligaren a la seva mare a beure oli de ricí i la passejaren per tot Montilla sense poder-se contenir les necessitats. Aquest era un càstig que els militars franquistes utilitzaven exclusivament amb les dones, i tenia per objectiu marcar, assenyalar a les dones i, per extensió, les famílies dels "desafectos", que passaven a ser l'escarni dels veïns i els apartava de la vida social pròpia del lloc. A més, volia ser exemplaritzant,  provocar la por a la repressió a la resta de la població i mostrar la força dels vencedors. Més endavant, quan quedà embarassada de la Mercedes essent soltera tornà a viure l'escarni de la societat que el franquisme creà a cop d'afusellament i moral nacionalcatòlica.

 

La Mercedes (amb el coll tallat) rentant
el menut Raúl durant la tancada (Fons Ignasi Pujades)

 

La Mercedes arribà a Torre Baró als deu anys, on vivien els seus avis, i de ben menuda començà a patir per les injustícies i les començà a encarar amb decisió i fermesa. En casar-se amb el Rafael, com la majoria de dones de classe obrera, deixà de treballar amb un contracte i ho féu a casa, elaborant vestidets o vanos, mentre cuidava de la mainada i col·laborava amb l'Associació de Veïns i amb l'APA de l'escola del barri. Aquell mes de juny de 1976 es tancà decidida amb els seus tres fills (el menut de nou mesos), tastà la solidaritat com no recorda haver-la viscut més, i en sortí més conscienciada que mai i amb moltes ganes de treballar per a la millora de la nostra societat. Fou aleshores quan s'afilià al PSUC.

Tot i passar-nos tot el matí recordant la tancada a la parròquia de Sant Andreu de Palomar, a la Mercedes l'assalta l'emoció quan parla de la situació actual. I hem de fer una parada en l'entrevista perquè les llàgrimes li brollen amb molta força. Per això, perquè creu que el que estem vivint és el pitjor que ella ha vist mai i la injustícia més gran, és una "iaiaoflauta" que ocupa seus bancàries, la borsa o el que calgui, per tal de denunciar els culpables de la crisi.

La Mercedes (primera de l'esquerra) a la parròquia
durant la tancada. (Fons Ignasi Pujades)

 

 

Moltes gràcies, Mercedes i Rafael, per la vostra amabilitat aquest matí i per la vostra lluita.

I força, molta força per les lluites que han de venir, que, malauradament, sembla que seran moltes.

La dona que volia cremar esglésies

Fa poques setmanes vaig penjar en aquest bloc un article dedicat als fets de Juliol de 1909, coneguts majoritàriament com la Setmana Tràgica. Aquell article començava com segueix:

El 14 de juny de 1909 va néixer Josep Armatches en una casa del carrer  del Vallès, al costat mateix del convent més gran de Sant Andreu, el dels Germans Maristes. El seu pare treballava en el ram de l’aigua i la mare en el tèxtil, a la fàbrica de Can Galtacremat. Quan els descontrolats van cremar el convent, aquell juliol, la mare l’agafà amb les dues mans, l’alçà i l’abocà a la finestra encarant-lo a les flames: “Mira com crema, mira com crema!!”, li repetia. La dona mai no s’havia mostrat anticlerical.

I acabava amb la següent reflexió:

La mare tornà a Can Galtacremat, la fàbrica que havia inspirat Ignasi Iglésias a escriure el seu drama obrer més popular, Els Vells. De camí va veure carrers aixecats i edificis malmesos. Quan tornà a casa estava atemorida de l’estat del poble i dies més tard van detenir alguns líders sindicals. No creia que fós necessària tanta repressió ni, potser, tant de foc. Però en el moment que sostenia el seu fill en braços de cara a les flamarades ella també cremava tota la injustícia que havien patit els seus, i deixava volar la imaginació.

Mentre que el primer fragment me'l va explicar el mateix Josep l'any 2008 (aleshores tenia 99 anys!), el segon va sorgir fruit de la meva imaginació per a tancar l'article. Era important per a mi la presència femenina en el relat de la vaga d'aquells dies del 1909 perquè oblidant-la deixava el 50% de la població fora de la narració - em semblava injust i poc encertat- i també perquè tenia la impressió que les dones havien d'haver jugat un paper principal en aquella revolució.

¿Perquè tenia aquesta impressió? Perquè em semblava haver llegit o sentit  alguna referència al paper de les dones en alguna xerrada o classe anys enrere; perquè la història social d'esquerres tendeix a no saber comprendre les revoltes espontànies dels moviments socials organitzats i no acostuma a incorporar la perspectiva de gènere; i, motiu que pesava molt, perquè em resultava impossible imaginar un moviment popular i urbà sense dones al capdavant. Però com que no disposava de les referències (bibliogràfiques o documentals) necessàries per exercir l'ofici d'historiador, vaig preferir fer-ne esment, deixar-ne constància sense entrar-hi en profunditat.

Recerques posteriors m'han portat a trobar les referències que estava buscant i que modifiquen la narració dels fets de forma radical. Introduir la prespectiva de gènere en la revolta de juliol de 1909 no només en modifica la narració, sinó que dinamita les tesis hegemòniques -androcèntriques- que expliquen aquells fets i els obliguen a repensar en totes les seves dimensions. El llampec que explota sobre aquell passat provoca una llum nova que l'historiador ha de saber captar: aquella dona que sostingué el petit Armatches, efectivament, volia cremar esglésies i molt probablement participà dels moviments reivindicatius perquè la seva existència la condicionava en els aspectes social i moral, però també laboral.

Com comentava, la curiositat pròpia de l'historiador em va portar a dos articles reveladors (que trobareu a la bibliografia) que probaré de situar al Sant Andreu de Palomar de principis del segle XX.

Que s'en vagin els rics!

El 18 de juliol de 1909 una munió d'homes s'embarcaven a Barcelona rumb a les colònies del Marroc acompanyats d'una altra munió de dones que es quedaven a terra sense gairebé el 70% dels ingressos que entraven en les exígües arques de les famílies obreres de la ciutat, tot i que treballessin la dona i la mainada. Aquestes dones no només acomiadaven els homes (mentre les de l'alta societat repartien medalles i estampes religioses als quintos) sinó que protestaven per aquesta situació als crits de "llanceu les vostres armes!", "que s'en vagin els rics!", "o tots o ningú!"... La presa de posició de les dones contra la lleva per a la guerra fou clara i diàfana i el moviment obrer organitzat, que tradicionalment obviava les dones, començà a fer proclames per incorporar-les a la vaga general que s'havia d'esdevenir. Força mitjans de comunicació de l'època posaren l'accent en que les primeres reivindicacions foren les de les  les dones al port.



Les marqueses de Comillas i Castellflorite reparteixen
medalles als combatents que marxen al Marroc el 1909 (IMHB)



En la Barcelona de principis del XX, les dones treballaven majoritàriament a la indústria tèxtil: de les 34.333 assalariades en les fàbriques barcelonines 28.161 ho eren en fàbriques tèxtils i el 62% dels empleats de la indústria cotonera eren dones. Tot i ser igualment explotats, els homes aspiraven a ser treballadors qualificats formant una subclasse "privilegiada" a la que les dones sabien que no podien accedir donades les relacions de gènere existents dins de la mateixa classe treballadora. A més, no cal perdre de vista que per a la mateixa feina les dones tenien un salari inferior des d'un bon principi, i que les demandes d'increment salarial en comptades ocasions reclamaven la igualació dels sous.

A més les dones eren les responsables de la gestió de l'economia i la salut familiar en una ciutat amb un índex del mortalitat superior al de Londres, París o Nova York i que arribà fins al 24 per 1000.

Així les coses i excloses dels àmbits de decisió de la pròpia classe, sovint les dones radicalitzaven les seves posicions convertint-se en les que encapçalaven els moviments vaguístics i reivindicatius.

Treballadores de l'empresa de Ferran Puig prop del 1900.
Fons: Dolors Pericas

Per a fer justícia a tot el ventall social, també cal recordar diversos moviments integrats exclusivament per dones polititzades que, tot i que minoritaris,creaven i divulgaven un discurs propi, com les "Damas Rojas" del Partit Radical de Lerroux, o d'altres.

La competència de les monges

A la indústria tèxtil barcelonina, tanmateix, es donava una gran competència entre els tallers de propietat de congregacions religioses i les indústries capitalistes i entre les primeres i les feines de confecció que les dones usaven com a complement als seus ingressos. Així en una reveladora carta a El Poble Català de 1906 llegim:

" (...) molt d'ell (del treball de la confecció) va a parar a convents i a cases de religioses, que, baix pretext de dedicar-se a l'ensenyança, s'emporten la major part de la feina, y no's cregui que la de l'encarrec particular,sinó, també, el treball de la confecció en general, tant el de fabriques com el de tallers y per a particulars. Y perquè se l'emporten?... ho fan y poden fer-ho a més baix preu que aquelles pobres dones que es veuen obligades a un treball excessiu per subvenir a llurs necessitats. Com que les monges tenen pagat de la seva institució tot lo necessari per la seva vida, tot treball d'elles, de les recluses o de les educandes, es benefici, y poden fer-ho a un preu que fassi que ab elles ningú hi pugui competir."

Sembla que el 25% de les dones que treballaven a la ciutat ho feien als tallers de les congregacions religioses, fent-se competència a elles mateixes i moltes vegades sense rebre un jornal, car eren alumnes del centre o bé  hi eren recloses perquè havien agafat els hàbits o contra la seva voluntat, ja que també gestionaven els correccionals on la justícia enviava les dones que atemptaven contra l'estricta moral de l'època.

Les dones, doncs, tenien unes motivacions pròpies, de gènere, contra els estaments religiosos que se sumaven a les de classe en allò que en diem anticlericalisme.

Filadores de l'empresa de Ferran Puig a finals del segle XIX.
Fons: Pepita Rosas

La dona de Sant Andreu de Palomar

Amb aquest panorama d'opressions de gènere i de classe sembla impossible pensar que les dones no s'alcessin en un moviment que fou, entre altres coses, anticlerical. L'església les incriminava si desatenien la moral que els volien imposar i les tancava a les seves institucions a fer feines que competien amb les de seves companyes de l'exterior, que treballaven tantes hores com el marit a la fàbrica per un sou menor, seguien igual amb un jornal missèrrim si cridaven l'home a l'exèrcit, es reponsabilitzaven de l'economia i la salut d'una família que se li moria davant dels ulls i, per acabar-ho d'adobar llur veu no era escoltada en els moviments socials de la seva pròpia classe social.

I a Sant Andreu també hi havia força congregacions religioses que educaven les noies i que abans de la Revolució de Juliol de 1909, disposaven d'instal·lacions amb tallers on s'hi feien tasques de confecció i de tractament dels teixits i el cotó. Aquestes podien ser objecte d'aquest anticlericalisme.

Però cal que observem quines varen ser les institucions que es cremaren durant aquells dies a Sant Andreu per veure a quines característiques responen i si podem arribar a alguna conclusió després d'haver explicat la situació de les dones front l'església.  Es cremaren la parròquia de Sant Andreu de Palomar, el convent dels Maristes, el de Jesús Maria i Josep i el dels Pares de la Sagrada Família. Les tres darreres responen a institucions del mateix patró: congregacions religioses amb escola i tallers, mentre que la primera era el centre de la vida social i cultural del poble. Sembla doncs, que responen al model d'institució que les dones de l'època veien com a competència i focus d'explotació al mateix temps. Fora estrany que elles no fossin subjectes actius al costat d'ells.

Mossèn Clapés i les dones

Ja vam comentar en l'anterior article com n'és de tendenciós políticament el relat dels fets que fa l'historiador Joan Clapés i Corbera, que és el que més ha explicat de la història de Sant Andreu. Però entre les revisiones que cal fer de la seva obra ara hi afegim la del gènere. A la pregunta de com és el capítol dedicat al que ell anomena "Setmana Tràgica" en qüestió de gènere cal contestar que unilateralment androcèntric, com són, d'altra banda, totes les seves investigacions.

Amb tot, localitzem un detall que delata la importància de les dones a la revolta de Sant Andreu i que és tan curt com una frase quan es refereix a la crema de la Casa-Asil:

" En la Casa-Asil de Sant Andreu, el dijous, dia 29 de juliol, s'enteraren per conducte dels veïns que les trubes sedicioses abrigaven el propòsit de calar-hi foc, obeïnt les indicacions de vàries dones revolucionàries" (Clapés, 1984, II volum, IV, pàg. 121).

Pot semblar que ens aferrem a ben poca cosa, però realment és important donat que Clapés mai no parla de dones com a protagonistes de la història i a més en aquestes els dóna el paper de caps del moviment, si més no en aquest aspecte concret.

La llum que ens cega després del llampec que provoquen les dones en el relat de la Revolució de juliol de 1909 ens dóna una nova perspectiva d'aquells fets, amb una església igualment explotadora de les treballadores que foren subjecte actiu de canvi també en aquell moviment. En aquell i en els que han vingut a continuació.

Això sí, si la repressió de la Setmana Tràgica fou brutal, per a les dones també fou especial. Com sempre. A les que més es destacaren aquells dies les jutjaren per haver transgredit la moral, acusades de prostitutes, o se les internà en institucions religioses en considerar-les boges.

BIBLIOGRAFIA

Clapés i Corbera, Joan (1984). Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Barcelona: Grup d’Andreuencs.

Golden, Lester: "Barcelona 1909: Les dones contra la quinta i l'església". Dins L'Avenç número 109 (Novembre 1987)
Talero, Alberto: "Las 'petroleras' de 1909. Papel de la mujer en la 'Semana Trágica'". Dins d'Historia 16 número 79, 1979.

Les fotografies són extretes del capítol tercer (El món del Treball) de L'Abans de Sant Andreu de Palomar, de Pau Vinyes i Jordi Rabassa, editat per Efadós.

Sobre el concepte d'Història

Articular històricament el passat no significa conèixer-lo "tal com ha estat veritablement". Significa apoderar-se d'un record tal com llampega en un instant de perill. El materialisme històric ha d'aferrar una imatge del passat tal com aquesta el sorprèn inesperadament en l'instant del perill, [que és] quan es presta com a eina de la classe dominant. (...)

Només té el do d'encendre en el passat la guspira de l'esperança aquell historiador que estigui traspassat per la idea [que] tampoc els morts estaran salvats de l'enemic quan aquest venci. I aquest enemic no ha cessat de vèncer.

Walter Benjamin: "Sobre el concepte d'Història"

Josep Miquel i Baró, assassinat pels Fets de Juliol de 1909 (*)

Aquest fragment recupera un dels apartats de l'article "Els fets de Juliol de 1909 a l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar" quan fa 103 anys que s'esdevingué la revolta coneguda com la Setmana Tràgica. Aparegué publicat a "La setmana tràgica. Motius i Fets" el desembre de 2010 per l'Institut Ramon Muntaner i l'Ajuntament de Barcelona.

Podeu baixar-vos l'article complet clicant damunt d'aquest enllaç.




En els darrers mesos estem vivint en el nostre poble diversos episodis d'excessos policials arran de la vaga general del passat 29 de maig. La història n'està plena d'episodis en els que la repressió ha manipulat i silenciat el relat dels fets, com el que fa referència a l'execució de Josep Miquel i Baró, de la que no es conserven les actes del judici-farsa en el que fou sentenciat a mort.

La repressió per aquells fets de 1909 fou brutal. Es processaren prop de 2.000 persones, entre anarquistes, radicals i nacionalistes republicans, i se n’afusellaren cinc. El primer fou un andreuenc anomenat Josep Miquel i Baró. El pare de la historiografia andreuenca i coetani dels fets, el mossèn Joan Clapés i Corberà ho explicà com segueix:

“Els dies següents es feren grosses agafades d’homes suposats incendiaris i lladres, en el carrer aterrat per l’obertura del passeig de Torras i Bages, nomenat de Santa Cristina, quasi no hi quedà cap home, i algun temps després moria afusellat entre altres quatre, Miquel Baró, sentenciat per un consell de guerra que el senyalava com un cap dels que incendiaren l’església de Sant Andreu de Palomar”

Josep Miquel i Baró (Lleida, 1.865 – Barcelona, 1.909) podria ser el “subjecte desconegut” que Clapés havia citat pàgines enrere en la seva obra cabdal, les “Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar”. En tot el relat dels fets el capellà s’esforçà a subratllar la procedència inmigrant dels revoltats i els “vils propòsits de moltes persones desarrelades de la població que els donava hospitalitat, i d’altres de fora que venien a atiar el foc de l’anarquia”. Però de ben segur que, malgrat el que deixà escrit, tant Clapés com els homes dels partits conservadors andreuencs coneixien bé Josep Miquel i Baró, que fou executat el 17 d’agost a l’edat de quaranta-tres anys.

Josep Miquel era funcionari de l’Ajuntament i treballava a la seu del Districte. Era un membre popular del Centre Republicà Autonomista de Sant Andreu i un dels homes de confiança d’Ignasi Iglésias. Algunes fonts diuen que l’envià a recollir notícies i acabà afegint-se a la revolta. La historiadora Joan Connelly Ulman explica que Miquel assumí el seu paper de líder de la revolta, que lluïa una espessa barba roja i vestia una blusa obrera de color blau més llarga de l’habitual, cosa que el feia visible ràpidament. El Consell de Guerra el va declarar culpable de sedició. La Vanguardia del 24 d’agost diu que

“la inmensa mayoría de los testigos que se presentaron, entre ellos algunos de descargo, acusaron al procesado de haber capitaneado en San Andrés de Palomar, á los revoltosos que incendiaron la parroquial iglesia de Jesús y María (Colegio de los Hermanos Maristas), de haber atacado el cuartel de la Guardia Civil, de construir barricadas y de haberse apoderado de las armas depositadas en el fielato”.

L’execució exemplar de Baró volia ser un cop contra les organitzacions obreres i republicanes, i més concretament contra un partit que no s’havia posicionat contra la revolta, el Partit Republicà Nacionalista Català. Tot i les gestions dels polítcs Amadeu Hurtado, Pere Coromines i Felip Rodés per aconseguir el perdó del govern Maura, aquest no va arribar mai i l’execució es dugué a terme tres dies després de la sentència.

Desconeixem quina va ser la reacció a aquesta execució a Sant Andreu. El primer historiador local, el mossèn Joan Clapés i Corbera, tot i viure els fets de primera mà no deixà constància de l'execució, ni el regidor Cararach en les seves memòries. Ni l’un ni l’altre van fer una mínima referència a la repressió de persones i entitats.
Francesc Sans, que havia estat escoliit regidor en les eleccions municipals d'aquell maig per a la Candidatura Republicana Federalista Antisolidària, va ser empresonat i l’entitat que presidia, l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar, va ser clausurada. L’única conseqüència que descriu Clapés és la mort el 1913 del mossèn Josep Badosa Campanyà de forma prematura pels horrors viscuts durant aquella setmana, quatre anys després que s’esdevinguessin els fets.

“(…) cal remarcar que pels fets luctuosos de la Setmana Tràgica, fou el Dr. Badosa una de les primeres víctimes; els incendiaris envadiren sobtadament la seva casa, robant i cremant tot quant hi havia, ell pogué salvar-se per miracle. Después, pastas els dies, al posar-se en contacte amb la seva familia, deia ben compungit, car era una ànima selecta i eminentment cristiana: “Tot m’ho han pres; més m’estimo ésser l’expoliat, que no pas dels que m’han robat”.

Els sofriments d’aquells tristos dies l’afectaren molt; tingué de salvar-se fugint pels terrats del carrer on tenia el seu pis, proa del convent de les Jerònimes de Barcelona. En opinió dels metges que l’assistiren en la seva última malaltia, és molt probable que aquell trastorn que rebé l’influís d’una manera eficaç en la seva inesperada i prematura mort, que tingué lloc a Barcelona el tres de juny de 1.913, volgut i admirat pels que el tractaren”

Tot i que estem segurs que Clapés conegué a Miquel, no deixà més de dues línies escrites entre la quantitat de pàgines que publicà en llibres i periòdics dedicades a la Setmana Tràgica. Ens narrà detalladament la crema de l’església parroquial, però ni la més mínima reflexió sobre els motius ni sobre la repressió posterior. És evident, doncs, que malgrat ser el pare de la historiografia andreuenca les seves obres requereixen que la seva lectura sempre sigui crítica. Els nous historiadors tenim l'obligació d'investigar el nostre passat increpant-lo amb preguntes noves.

( * ) El terme pel que són coneguts els fets que es narren en aquest article es coneixen actualment com " La Setmana Tràgica ", però aquesta denominació fa molt evident la interpretació conservadora, quan no reaccionària, dels fets. La gran influència dels pensadors i els diaris moderats ha contribuït a la popularització d'aquesta denominació esborrant d'altres adjectius molt utilitzats a l'epoca com Roja, Anarquista o Revolucionària, així com la "Revolució de Juliol".
Com a títol de l'article jo he triat el neutre: "Els fets de Juliol de 1909". Que cada lector o lectora hi posi aquell amb el que se senti més còmode, sense perdre de vista que aquell moviment fou un esclat revolucionari fustrat.

Blibliografia:

Clapés i Corbera, Joan (1984). Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Barcelona: Grup d’Andreuencs.

Checa, Martí; Rabassa, Jordi (1988). “Sant Andreu de Palomar al segle XIX”. A: Sobrequés, Jaume (director). Història de Barcelona. 9: Sant Andreu i Sant Martí. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana i Ajuntament de Barcelona.

Rabassa, Jordi (2004). Josep Cararach i Maurí. L’època de la construcció del Sant Andreu contemporani. Barcelona: Centre d’Estudis Ignasi Iglesias.

Marín, Dolors (2009).  La Semana Trágica. Barcelona en llamas, la revuelta popular y la escuela moderna. Madrid: La Esfera de los Libros.

Connelly Ullman, Joan (1972). La Semana Trágica. Barcelona: Ariel.

Navarro, Eduard (1998). Els obrers de Sant Andreu: una breu història. A: Diversos Autos. Sant Andreu de Palomar, més que un poble. Barcelona: Xavier Basina i Vers.Art

Un matí amb la Maruja Ruiz

He tingut el privilegi de passar aquest matí amb la Maruja Ruiz Martos, la històrica activista veïnal de la Prosperitat, amb qui durant tres hores hem repassat la seva vida i hem recordat la tancada de Motor Ibérica de 1976, protagonitzada per dones.

La Maruja va néixer a Guadix (Granada) el Novembre de 1936 i la seva existència s'ha vist brutalment condicionada per la guerra civil, un conflicte que no recorda però que és present en totes i cadascuna de les seves passes. El seu pare, José Ruiz Rodríguez, militant de la CNT, havia fugit a les muntanyes abans del seu naixement i va viure amb identitat falsa en diferents llocs fins l'amnistia. La seva mare, Maria Martos Baena va patir la repressió que els franquistes reservaven per a les dones abans de ser empresonada en diversos penals durant 8 anys.

El 1949 arribava amb la mare a Barcelona i s'instal·laven a les barraques de Capitán Arenas, a la Diagonal. Després d'estades a Basauri amb el seu pare i a Madrid, a mitjans dels cinquanta tornà a Barcelona on començà la seva activitat política, primer en el lloc de treball, després al barri i finalment al PSUC. Ella, però és una activista de barri i considera anecdòctica la seva militància al PSUC.

Ha vingut a l'entrevista jovial i xerraire, als seus 75 anys, amb el cabell lilós i dues fines cadenes al voltant del coll. Una amb l'efígie del Che Guevara i l'altre amb la falç i el martell comunista.

La Maruja l'estiu de 1976. Fons Ignasi Pujades

Us deixo dos links. En el primer narra la seva arribada a Barcelona amb "El Sevillano", i el segon quan va rebutjar la medalla d'or de la ciutat de Barcelona aquest 2012.

La seva arribada a Barcelona amb "El Sevillano"

La Maruja rebutja la Medalla d'Or de Barcelona el 2012

Va repenjar la mà sense guant sobre la meva...

"Però baixant les escales, per primera vegada va repenjar la mà sense guant sobre la meva i després, posant-se els guants, em va preguntar si tenia febre, perquè la meva mà bullia"

Giacomo Casanova: Història de la meva vida

Primer de Maig de 2012

¿ Quin ha de ser el post d'avui, Primer de Maig, d'un historiador que vol escriure un blog d'història en un dia de lluita i de reivindicació ?
Doncs ha de recordar les lluites d'ahir, les misèries que la classe treballadora ha hagut de suportar per recordar-nos a tots i a totes que només aconseguirem trencar l'actual dinàmica ultraliberal si mostrem el nostre rebuig més absolut a les polítiques que destrossen els nostres drets individuals i col·lectius, com a membres d'una classe oprimida des de la nit dels temps.
Fer memòria per construir discurs.
M'he permès la llicència d'extreure tres imatges del grup de facebook "Sant Andreu Abans" per a il·lustrar la necessitat de seguir lluitant per un món millor, malgrat la duresa de la repressió, tan pròpia de les classes dirigents en temps de crisi. Tres imatges de treballadors i treballadores de Sant Andreu de Palomar que, com nosaltres, també van patir i que, com nosaltres, també van haver de lluitar. Tres records, tres homenatges i tres lliçons.




1901. Filadores de l'empresa Fils de Puig, antecessora de Fabra i Coats. Fons Pepita Roses

Dones rentant roba en un safareig. Fons Lourdes Pinyol.



Treballadors dels Tallers del Nord (finals XIX-principis XX). Fons Toni Espinar.

Sebbene siamo donne paura non ne abbiamo...

Segons vol recollir la propera reforma del Codi Penal, aquestes dones serien integrants d'una organització criminal.

Escena de la pel·lícula Novecento, de Bernardo Bertolucci

Les lluites contra els poderosos es transmeten de generació en generació.

Josep Maria Bulart, un andreuenc en la intimitat dels Franco

L'església catòlica va legitimar el cop d'estat de 1936, la guerra civil i la dictadura. Franco sempre es va envoltar d'homes d'església que acompanyaven i beneien, quan no guiaven, les seves decisions polítiques. Al seu costat, durant gairebé 40 anys hi va haver el seu capellà personal, l'andreuenc Josep Maria Bulart i Ferrandis (1). Amb aquest article volem aproximar-nos a aquesta misteriosa figura mitjançant exclusivament fonts periodístiques.

De l’existència del pare Bulart m’en parlà, ja fa força anys, algún veí andreuenc quan m’explicava les seves batalletes de la guerra. Recordo que em vaig quedar astorat perquè encara tenia una visió romàntica de la història i la societat, en la que els bons eren els meus i que en el meu poble no hi podria haver nascut un íntim de Franco. Al comentar-ho amb la meva àvia m'ho confirmà, cosa que encara em va sobtar més, i m'afegí que li semblava que la seva família havia viscut en alguna casa de la plaça de les Palmeres. Amb tot, potser per aquell romanticisme absurd jo em seguia resistint a creure'm l'anècdota.

Al cap d'uns mesos en Pere-Màrtir Cararach em va explicar que Bulart havia estudiat a l’escola de Jesús Maria i Josep, que havia sigut company d’estudis de Josep Dencàs, que ell mateix l'havia tractat en alguna ocasió que havia visitat Sant Andreu, i afegí que la casa familiar era la que feia cantonada entre els carrer Coroleu i Castellbell. Semblava, doncs, que era veritat. Ja hi havia massa veus que m'ho confirmaven com per seguir resistint-me a la veritat.

En els anys posteriors, quan he investigat la guerra civil a Sant Andreu mai no n'he fet referència. De fet, la seva presència (o no presència, com veure'm) no transforma ni té cap impacte en el relat dels fets del conflicte en aquest àmbit. És absolutament irrellevant.

Tot i que probablement sigui impossible localitzar-los tampoc no he buscat el registre del seu naixement o bateig, que volem suposar (i així ho confirma la notícia de la seva mort publicada a La Vanguardia) que foren a Sant Andreu.

Però la incessant recerca de documentació de Pau Vinyes i Roig ha posat Josep Maria Bulart i Ferrandis en el centre del meu interès històric durant els darrers dies, perquè en Pau va localitzar una fotografia del 17 de Juny de 1910 en la que hi apareix el futur capellà enmig dels seus companys de curs, entre els que hi destaco Josep Dencàs i Puigdollers, futur Conseller de la Generalitat republicana i president de les Joventuts d'ERC-EC, a la seva esquerra. Dencàs i Bulart havien nascut tots dos el 1900.





La fotografia forma part del llibre "Memoria de actividades con motivo del LXXV Aniversario de la Fundación  del Colegio por el Padre José Mañanet, SF.", editat per la mateixa escola l'any 1953 i que inclou els cursos des del 1877-78 fins el 1952-1953. En la següent imatge hem reproduït el detall dels dos nois: Josep Maria Bulart és el de l'esquerra, i malgrat ser molt a prop s'endevina que no arriben a tocar-se, com si ja aleshores volguessin deixar una distància de seguretat entre les seves existències.

Segons publicava la revista "Blanco y Negro" en una entrevista publicada el 20 de Novembre de 1976, Josep Maria Bulart i Ferrandis va néixer el 19 de Novembre de 1900 i després de l'etapa d'educació infantil "realizó en el Seminario de Barcelona todos sus estudios eclesiásticos" (2). 

De Sant Andreu a Salamanca, passant pel Seminari

Bulart amb Franco als pocs anys
d'acabar la guerra. Font: Blanco y Negro

Un dels seus professors al Seminari fou Enrique Pla y Deniel (Barcelona 1876-Toledo 1968), persona molt activa en l'organització de diferents grups catòlics per a l'agitació política. Fou president d'Acción Católica i bisbe d´Àvila entre els anys 1918 i 1935. L'any 1935 fou nomenat bisbe de Salamanca, el 1941 arquebisbe de Toledo i el 1946 cardenal.  Josep Maria Bulart el va acompanyar a Àvila on exercí de secretari personal de Pla, que també l'ordenà sacerdot. La Guerra Civil els agafà, doncs, a Salamanca, on Pla y Deniel escrigué la carta pastoral que fonamentà la justificació divina de la guerra en definir-la de "Cruzada". A més, el bisbe cedí a Franco el seu palau episcopal i fou aquí on "inició monseñor Bulart, primero en la familia del Caudillo y luego como miembro de su Casa Civil, sus funciones de capellán de Jefe del Estado" (3). Concretament, Bulart va ser el seu capellà des del 4 d'Octubre de 1936 fins a la seva mort, el 20 de Novembre de 1975 i va conviure amb tota la familia a la residència de El Pardo, domicili oficial del dictador, si bé també disposava d'habitacions pròpies a tocar de la parròquia de Buen Suceso, de la que n'era rector. A l'obituari que publicà El País en motiu de la seva mort llegim que "formaba parte del paisaje familiar de El Pardo, y según sus propias declaraciones, acompañaba a Franco ante el televisor, sobre todo cuando se emitían partidos de fútbol: 'antes del furor de la televisión hablábamos mucho, pero en cuanto apareció ésta se quedaba embebido en el aparato y claro, ya no podíamos hablar tanto'" (4). Una televisió, per cert, que ell coneixia bé, perquè fou qui beneí els primers estudis de Televisión Española a més de ser el protagonista del primer programa emès en directe, la Santa Missa celebrada des d'un altar alçat per a aquesta ocasió el 28 d'Octubre de 1956.

Bulart d'esquenes a TVE el 28 d'Octubre
de 1956. Font: ABC.

Com a capellà personal i familiar, acompanyava el dictador en bona part dels seus viatges i acostumava a ser l'encarregat d'oficiar les mises particulars, també, en aquestes estades. Sembla que mantenia una relació excel·lent amb la resta de la familia i sobretot amb la filla del dictador, María del Carmen Franco, "Carmencita" pel capellà, i amb la seva esposa, Carmen Polo, a qui sempre anomenà "la señora".

Del "Enterado" al "Enterrado"
Algunes de les fonts que hem consultat (sempre periodístiques) defineixen a Bulart com un home misteriós. Malgrat conèixer de primera mà a Franco mai no acceptà escriure les seves memòries, en les que podria haver donat detalls poc coneguts del seu entorn, i va accedir ben poques vegades a ser entrevistat. Sembla que el seu caràcter reservat va afavorir la presència constant al costat dels Franco, així com l'admiració absoluta pel dictador i la seva obra. Un any després de la seva mort assegurava que Franco era un home "¡Buenísimo! Un hombre educado, delicado, que procuraba no molestar nunca, que ni hablaba ni le gustaba que hablasen mal de nadie" (5). Tot i celebrar les misses privades, només va ser el seu confessor de forma esporàdica i sovint resava el rosari amb ell i la seva esposa (que ho feien a diari).
Precisament la seva proximitat amb el dictador va fer que moltes vegades coincidissin després que Franco es donés per "Enterado" d'alguna de les múltiples sentències a mort que ratificava tot esmorzant, "ese terrible 'enterado' que cuando se producía, yo le decía ¿'enterrado'?... bromejà Bulart el 1976 (6). Aquest era l'humor negre que varen gastar els dos amics durant gairebé quaranta anys, perquè assegurava que a Franco "le gustaba contar chistes y que se los contaran" (7).

Camen Polo y Bulart després
de visitar Franco a l'hospital.
Font: Blanco y Negro.

I a mesura que passaven els anys la salut del dictador anà empitjorant. Bulart anava rebent condecoracions i paral·lelament es convertia en l'home de confiança de Carmen Polo, sempre al seu costat quan hospitalitzaven al marit i fidel consol en els moments de tristesa del matrimoni que va governar Espanya amb mà de ferro durant quaranta anys. Bulart celebrà misses en habitacions d'hospital i conversà amb el Franco malalt fins que l'entorn més poderós del dictador va agafar les regnes de la seva vida. L'andreuenc deuria ser un observador privilegiat de les lluites internes en aquest àmbit tan restringit i sembla que va ser qui va administrar els darrers sagraments a Franco.

Josep Maria Bulart després de Franco

J.M. Bulart. Font:
La Vanguardia.

Franco va morir el 20 de Novembre de 1975 i Bulart va oficiar el seu enterrament tres díes més tard al Valle de los Caídos. Un enterrament del que hem vist moltes imatge per televisió i que avui es veu gris i se sent gelat, com un estrany moment de ralentització del temps, un punt d'inflexió en la història i en la vida de milions de persones. Amb una escenografia pròpia del franquisme més ranci, amb un Augusto Pinochet majestàtic i repulsiu amb les seves ulleres de sol i els braços creuats, desafiant. I a l'altar la figura de Josep Maria Bulart. L'home de la seva intimitat. Un amic. Un andreuenc. En la seva homilia va sentenciar, commogut que "Murió el alma de España, cuando todos creíamos que las almas no habían de morir" i que calia "tragar las lágrimas en silencio, como habéis hecho vosotros, combatientes de la paz, en esta ocasión".

Mort el dictador, Bulart va seguir visitant la seva família - en especial "la señora"- i es va dedicar a la gestió de la seva pàrròquia ja que des dels anys quaranta era " párroco titular de la feligresía de la paròquia de Corpus Christi de la capital, instalada en la recién derruida iglesia del Buen Suceso, cuya primera capellanía ha desempeñado también" (8). Sembla que aquesta operació urbanística va ser fraudulenta, i va tenir una càrrega especulativa escandalosa, en la que qui sap si Bulart hi va jugar algun paper. 
Josep Maria Bulart va morir el dia 11 de desembre de 1981, a Madrid. "Su natural discreción, reafirmada acaso por el secreto inherente a su condición sacerdotal, quizá hayan impedido que monseñor Bulart nos haya dejado innúmeras anécdotas y su visión de muchos acontecimientos de los que fue primer observador, que ya forman parte de la historia de España" (9).
El seu company de jocs infantils havia mort l'any 1966 a Tànger, on s'havia establert després d'agafar el camí de l'exili l'any 1936. Josep Dencàs influí la política de Francesc Macià i Lluís Companys i deixà una petja encara vigent en la política catalana. De la influència de Bulart en Franco no en sabem res, però certament degué exercir algun paper en aquells 39 anys  d'amistat fidel.
Dencàs i Bulart. Bulart i Dencàs. Dues visions del món. Dos nens dins d'una foto.

NOTES

(1) Malgrat que en gairebé totes les fonts el seu nom apareix castellanitzat (José María Bulart Ferrandiz) jo he conservat la seva versió catalana (Josep Maria Bulart i Ferrandis), de la que també hi ha referències.
(2) La Vanguardia Española, 28/10/1975

(3) La Vanguardia Española, 28/10/1975

(4) El País, 13/12/1981

(5) Blanco y Negro, 20/11/1976

(6) Blanco y Negro, 20/11/1976

(7) Blanco y Negro, 20/11/1976

(8) La Vanguardia Española, 28/10/1975

(9) La Vanguardia, 15/12/1981