La fi de la guerra a Sant Andreu. Tres mirades.

El 26 de gener farà 77 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Aquell migdia els franquistes ja eren al centre de la ciutat, i fins al vespre no arribaren a Sant Andreu, on s'aturaren les avantguardes per creuar el Besòs l'endemà. En aquelles hores, mentre els comandaments republicans iniciaven la

Barricada a Concepció Arenal

retirada i no arribaven els feixistes es creà una terra de ningú callada i tensa, on les notícies fluien pels pocs telèfons que no s'havien tallat. La caiguda de Barcelona fou un capítol trascendent de la fi de la guerra, que acabaria oficialment l'1 d'abril de 1939. L'Harmonia de Palomar deixava pas a San Andrés de Palomar.

En aquest article repassem 3 testimonis ben diferents que ens remeten a les vivències i les experiències d'aquells darrers dies de guerra. Són la Maria Pascual, Josep Cararach i Andreu Capdevila.

A principis dels 2000 vaig tenir una conversa sobre la guerra a amb la meva àvia, la Maria Pascual Téllez (1923-2005), que havia nascut al carrer Pons i Gallarza. Quan va començar la guerra tenia 10 anys i amb gairebé 80 els seus records eren confusos i destarotats però he mantingut la transcripció íntegra, amb alguns errors temporals però autèntica, que remeten a una nena que vivia la guerra amb els silencis d'una família que la volia protegir, i sense entendre la magnitud del que estava passant. Una guerra que, malgrat aquesta estranya distància dels infants, marcaria la seva vida.

El segon i el tercer testimonis són ben diferents: primer el que deixà escrit cap als anys 50 en Josep Cararach (1877-1969), metge, gran propietari i prohom del catalanisme conservador del primer quart del segle XX. I el tercer d'Andreu Capdevila (1894-1987), un anarquista de la vella escola, bregat en les lluites sindicals, que assumí una gran càrrega de responsabilitat al poble quan els militars feixistes dugueren a terme el cop d'estat a l'Àfrica. Segons ell mateix explicava, va participar en l'assalt a les casernes el 1936, i va ser un dels que organitzaren el saqueig posterior. Fou una de les persones de referència dins del Comitè de Control de la Fabra i Coats pel seu tarannà conciliador i els amplis coneixements de l'economia cooperativista. Va ser president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, des d'on col·laborà en la redacció del revolucionari Decret de Col·lectivitzacions i de Control Obrer.

Comencem doncs, pel testimoni de la Maria Pascual:

“Jo tenia 16 anys quan va acabar la guerra. Vivíem a les Cases Barates, al Bon Pastor. Hi vam viure des del 1935 al 1940, perquè el meu pare havia comprat una ràdio, em sembla que el van enredar a la fàbrica, i com que on vivíem no hi havia electricitat, ni hi havia gas, per la ràdio vam haver d'anar a les Cases Barates, que allà sí que n'hi havia. La meva mare no volia, perquè hi havia una gent que no li agradava, però vam arreplegar bon veïnat. Pagàvem dues pessetes per setmana d'electricitat i trenta-dues de lloguer, però era una casa gran. De cases, n'hi havia de petites i de grans. Nosaltres vivíem al peu de la carretera, a les primeres cases, i hi havia un tros per fer un jardinet, tancat amb canyes. El meu pare va plantar patates, faves i de tot per menjar, però no en sabia massa i la collita era pobra.

Maria Pascual, amb els seus germans, en una casa del carrer del Vallès. Anys 20.

Era un lloc diferent de tot arreu. Per sortir havies de demanar permís al Comitè, en temps de guerra. El meu pare, que venia a Sant Andreu a cantar a l'Orfeó l'Eco de Catalunya havia de demanar també un permís perquè tornava de nit. Precisament, el meu pare, havia d'anar a la guerra em sembla que el dia 25 amb l'última lleva, la dels homes més grans perquè ja no en quedaven de joves, i a l'entrar els nacionals ja no hi va anar. Si se'n va, no torna, tenia una por! Ja al final de la guerra es va haver d'amagar uns dies a casa d'uns amics perquè deien que era feixista, però no va passar res. Tots estaven molt esverats al final. Veien que tot s'acabava i els ànims estaven molt encesos. Allà al Bon Pastor els ames portaven armes i moltes noies joves, de divuit i vint anys, portaven el fusell a l'esquena i anaven vestides amb granotes.

Quan van entrar els nacionals els veiem baixar per la muntanya del Tibidabo, tots en filera i es veien tot de llumets que anaven baixant. La gent per allà deien que les famílies que tinguessin noien posessin un drap blanc al balcó, però que jo sàpiga no va passar res. Hi havia molta por. Anaven fent esses per la carretera, baixant, baixant, i aquella nit no vam dormir, tots amagats a casa.

Al matí següent jo no recordo haver vist soldats, suposo que es deurien quedar a Barcelona i alguns arribarien a Sant Andreu, però el Bon Pastor era com la fi del món!

I quan va acabar la guerra tothom a callar. Ho vam sentir per la ràdio, i la gent esperava a veure què passaria. Teníem molta por dels falangistes, deien que els italians i els moros feien bestieses, però jo allà no els vaig veure. Pels pobles del voltant rapaven al zero les noies i abusaven d'elles, però al Bon Pastor jo no ho vaig veure. Que jo sàpiga al Bon Pastor no va passar res de tot això, però totes les mares tenien molta por.

Els homes i les dones no anaven a treballar perquè no hi havia feina i molta gent va intentar marxar cap a França, a l'exili. A alguns els van matar allà, al riu. Però jo diria que els falangistes no van fer res, tampoc no podien fer gaire cosa amb la misèria que hi havia... Tot eren vells, dones i nens! L'únic que recordo és que van fer entregar les armes als homes, van anar al Comitè, que ja no era el Comitè perquè hi eren els falangistes, i se'n van fer càrrec. Van posar a molta gent a la presó, això sí, per política.

Maria Pascual, a l'extrem dret, a la casa del Bon Pastor, amb germans i veïns. A l'esquerra els seus pares (els meus besavis)

Després ens van prendre tots els diners. Els del Comitè van marxar cap a França o on fos, i no ens donaven racionament... vam passar molta gana. Al cap d'uns dies, quan tot més o menys es va calmar, com que no teníem menjar perquè no teníem racionament ni res, vam anar a assaltar l'estació de tren de la Sagrera. El meu pare, pobre home, es va posar un sac de farina a l'esquena, jo de llenties; un altre de mongetes. Hi havia unes pastilles de sabó grosses com barres de gel, i tot s'ho enduien cap a França. Vam agafar de tot, i hi havia moltíssima gent. Els avions ens metrallaven i ens amagàvem pel mig dels sacs de farina. Ara no recordo si això va ser quan ja van entrar els nacionals o els últims dies de la guerra, que ho tenien tot preparat per fugir. Però recordo que hi havia de tot. Vam agafar un farcell de jerseis també, i després entre els veïns fèiem canvis, un donava mongetes, l'altre farina...

Quan van entrar els nacionals ens vam quedar sense racionament, i al cap d'uns dies ens van donar unes targetes. Com que nosaltres pertanyíem a Santa Coloma havíem d'anar-ho a buscar tot allà, a la plaça de vendre a que ens donessin tres unces de cigrons remullats per cap, i coses així. Els nanos ens colàvem i ens donaven més d'una vegada... és que ens donaven molt poquet menjar, arròs, sucre, i la setmana que ens donaven una cosa no ens donaven l'altra. I el pa cada dia, un trosset d'un pa rodó que dividien en quatre.

Jo era joveneta i recordo poques coses. Gairebé no m'explicaven res i jo ho sabia pel que tothom deia i pel poc que podia sentir d'alguns veïns. Dels últims dies sí que recordo la por de la nit del 25 al 26 de gener, i després uns dies com si no passés res. No hi havia moviment. Ni treballàvem ni teníem menjar... i la postguerra encara va ser pitjor. Aleshores vam venir a viure una altra vegada a Sant Andreu, a les casetes baixes del carrer Bascònia a tocar de Malats, on ara hi ha l'escola bressol.”

Els records espontanis d'una nena que tenia 10 anys quan començà la guerra difereixen dels de Josep Cararach, que ja era un home adult i que havia estat diverses vegades regidor de l'Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista. El doctor passà els 3 anys de guerra amagat per les amenaces dels anarquistes mentre se l'hi incautaven les propietats. A mitjans dels anys 50 escrigué sobre la fi de la guerra, que per ell va ser la “lliberació”:

Josep Cararach i Raimonda Rivera l'any 1901, pels volts del seu casament

“Després la república ens portá la revolució i començá la persecució de tots els que no pensaben com ells, jo quant vareig veure el caire que preníen les coses vareig marxar de Sant Andreu, passant uns quants dies a casa el meu jermá Damiá, després a casa del meu cosí Jordi, després a una casa de la Barceloneta i finalment a casa d’en Joan Millet ahont vareig estar tot el restant de la guerra sense sortir per a res al carrer, a n’aquesta familia i a les demés pero molt especialment a l’última ting de fer constar el meu agrahiment mes profont per les molesties que vareig ocasionarlos i per el perill a que s’esposaren en el cas de que m’haguessin trobat els rojos i m’haguessin reconegut, afortunadament tots varem sortirne be d’aquella mala temporada d’assassinats i robatoris. A les raderies de la mateixa vingueren al pis ahont estaba uns policies rojos a fer un registre, al trobarme a mi preguntaren que hi feia i em demanaren la documentació, com pel febrer de 1938 tinguerem la desgracia de que’s morís el Sr. Millet pare, jo vareig apropiarme de la seva cedula i modificant el anys, la vareig fer passar com a meva i els vareig dir qu’era de la familia com podien veurer per la cédua i que allá era el meu domicili, gracies en aquesta circunstancia, vareig salvarme..

Durant la guerra, s’apoderaren del meu pis, em robaren tot lo que hi trobaren, excepte les escriptures i alguns diners que vareig emportarme, també s’apoderaren del meu automovil, que per cert, era nou.

Acabada aquella vareig tornar al pis quant vareig poder perquè em costà molt poderlo desembraçar de tot lo que hi habien portat per a establiri la comissaria de la vivenda de Sant Andreu.

Vareig arreglar tots els desperfectes que hi habien fet i vareig tornar a l’exercici de la meva professió, com ja he manifestat que també m’habien robat l’automovil, vareig fer la visita a peu fins a l’any 1943 que vareig decidir retirarme i traslladarnos al centre de la ciutat al carrer de Casp 48, quedantme únicament la plaça de metge numerari de la Renfe fins que em jubilaren a l’edat de 70 anys.”

L'Andreu Capdevila, en canvi, morí a l'exili el 1987. El 22 de gener el seu xofer iniciava el que havia de ser el darrer viatge de Capdevila per terres catalanes. Partiren de la Casa del Sindicats de la Via Durruti (actual Foment del Treball, de la Via Laietana), pararen a la plaça del Clot per recollir uns companys de la CNT:

Andreu Capdevila

“Cuando llegamos a la Plaza del Clot, la oscuridad era completa, con el auxilio de los faros del coche vemos a los compañeros, García y Carbonell, que nos estaban esperando; les saludamos y seguidamente la caravana se puso en marcha. Al llegar a la barriada de San Andrés, los aviadores fascistas disparan sus metralladoras contra la población civil, los cañones antiaereos (símbolos de una defensa agonizante) continúan disparando contra los pajarracos del crimen. Las calles están oscuras i desiertas, sin embargo, al estallar los proyectiles antiaéreos brillan como relámpagos en la negrura de la noche. Ante el peligro d ametrallamiento salimos de los autos, los compañeros García Birlán, Carbonell y sus familiares, siguen la dirección de la gente que corría, entraron en un refugio; yo aproveché aquellos momentos de alarma para ir a despedirme de mis hermanas, que vivían a cien metros del lugar en que nos paramos.

Saludé a mis familiares y a mi hermano José le dije: En este momento, conjuntamente con otros compañeros que me están esperando a la entrada de la Rambla, parto acompañado de Antonia para Gerona, permaneceré en dicha ciudad los días que pueda en espera del desenlace de los acontecimientos. Por lo que a ti se refiere, he recomendado al señor Miró de la Consejería, que si te decides salir de esta, te dejen partir en alguno de los camiones que tasladan la documentación a la mencionada ciudad, Los abracé a todos y salí corriendo a reunirme con mis compañeros de viaje.

Cuando llegamos a las cercanías de Montcada, era tan denso el número de vehículos, que los conductores a duras penas podían hacer avanzar los coches. La lentitud de la marcha nos permitía ver con toda su crudeza la tragedia inconmensurable de la evacuación. Por los bordes de la carretera caminaban lentamente, cansinamente, una interminable hilera de hombres, mujeres i niños, cargados con maletas, líos de ropa y bultos de todas clases y tamaños en dirección a la frontera. Miles y miles de familias abandonaban sus hogares, sus familiares queridos, sus ilusiones, lo dejaban todo... antes de caer en manos de los bárbaros fascistas o de humillarse a convivir con ellos. (…)

En la bifurcación de Montcada, el embotellamiento de autos, camiones y carros era de tal magnitud que estuvimos más de media hora sin poder avanzar y era tanto el griterío y los bocinazos que la situación se complicaba por momentos, hasta que por fin un grupo de carabineros encauzó la circulación y conseguimos salir del atolladero”.

Andreu Capdevila no tornà mai. Morí a l'exili.

Tres mirades, tres records, tres trossos de vida marcats per un conflicte bèl·lic que segueix representant un punt d'inflexió per a la nostra història.

Elisa García: la miliciana que tothom va oblidar *

L'Elisa García Saez va morir a l'hospital de Sariñena (Osca) el 24 d'agost de 1936 als 19 anys. Pocs dies abans havia estat ferida per les armes de l'exèrcit dels sollevats feixistes a Tardienta, als Monegros. Molt probablement l'Elisa va ser la primera miliciana barcelonina assassinada durant la guerra civil, i per això sembla que la notícia de la seva defunció va trasbalsar la societat més implicada políticament al costat de la revolució de la ciutat i de Sant Andreu de Palomar, on probablement va néixer i on visqué i desenvolupà la seva curta vida familiar, laboral, social i política.

La seva mort fou força noticiada per la premsa del moment, i s'utilitzà com un element de propaganda política amb bones dosis de vehemència emotiva. Pocs mesos després se li reté un homenatge a Sant Andreu, en el transcurs del qual s'inaugurà una placa de marbre que evidenciava un canvi de nom de carrer bastant significatiu: l'antic carrer andreuenc de les Monges passava a dir-se carrer d'Elisa Garcia. No era la primera vegada que la desgràcia trucava a la porta de la familia, ja que el passeig de Santa Eulàlia, on desembocava el carrer de les Monges es rebatejà amb el nom de l'oncle d'ella, Josep Garcia, també mort a l'Aragó el 8 d'agost de 1936.

La història d'Elisa Garcia va més enllà de l'episodi de la seva mort. És la d'una jove treballadora de la Fabra i Coats implicada en la vida política local a través del sindicalisme: era afiliada a l'aleshores minoritària UGT. I del cooperativisme: era la delegada de la secció femenina del grup juvenil de L'Andreuenca, la cooperativa més gran i amb més socis d'aquesta barriada. Aquesta última dada delata que la seva visió del món no només passava per l'activisme per fer-lo millor, sinó que incloïa una mirada activament feminista que el juliol de 1936 trencà alguns dels esquemes més arrelats en la societat del moment.

Va ser fa un parell d'anys que descobrírem la figura i la història de l'Elisa García. Quan la vam difondre hi va haver un gran nombre de reaccions, totes molt emfàtiques i motivadores donada la novetat d'haver localitzat la primera miliciana barcelonina que tingué una visibilització oficial en l'estructura urbana de la ciutat, i per la pròpia feina de recuperació de la seva història. Bastants grups d'activistes i grups polítics d'esquerres se'n feren ressò, així com especialment nombroses organitzacions feministes. S'escrigueren articles i s'organitzaren homenatges (algun censurat i reprimit per l'Ajuntament de Barcelona) i en algunes ocasions s’ha mitificat la figura de la miliciana.

Certament la difusió de la història de l'Elisa García va provocar moltes reaccions, en bona mesura degut a l'absolut desconeixement de la seva existència. Un desconeixement que molts atribuirien als 40 anys de dictadura i franquista i més de 30 anys d'un sistema polític sorgit de la transició que va requerir de l'oblit i el silenci institucional i social com a mecanisme de control de les dissidències i les lectures alternatives de l'actualitat i de la història.

I és ben cert. Els pactes de la transició requerien emmudir les veus de les víctimes, però cal insistir en què el silenci i l'oblit sistèmic no només s'explica amb el franquisme i la gestió de la transició, sinó que hi ha un altre eix que viatja transversalment esquinçant el relat des dels anys 30 del segle passat fins la segona dècada de l'actual, i del que és còmplice bona part de l’antifranquisme, inclòs el situat més a l’equerra. Aquest eix és el de la invisibilització del paper de les dones en els fets socials i el tractament subaltern de les tasques imprescindibles que majoritàriament estan abocades a desenvolupar.

Per això podem afirmar que l’Elisa Garcia va patir i segueix patint un doble mur de silenci. Un per formar part del bàndol perdedor de la guerra civil i l’altre per ser dona.

Poc temps després de descobrir-la vam recórrer a preguntar per ella a alguns dels veïns de l'actual carrer de les Monges de Sant Andreu de Palomar. I un d'ells, el que sempre ens ha explicat les històries de la guerra, la recordà de forma automática, molt ràpidament: “i tant, l'Elisa, era una miliciana! Li van dedicar el carrer!”. I doncs, per què la seva història mai no havia format part del grapat d'anècdotes locals de la guerra civil (unes anècdotes controlades i escoltades una munió de vegades)? Possiblement perquè l’impacte que va provocar veure moltes dones vestides de soldades amb les armes a la mà i l’impacte del veïnat per la mort de la miliciana Elisa han anat perdent força vençuts per una visió masculina de la història que ha convertit la miliciana en infermera i, al seu temps, ha desprestigiat les tasques de les persones que no eren a primera línia de foc, sense tenir en compte que són imprescindibles per guanyar batalles.

I cal que insistim: l’Elisa Garcia va ser una miliciana, una lluitadora contra el feixisme amb les armes a la mà, amb un compromís i una formació militants innegables. Malauradament, la manipulació de la seva trajectòria i la discriminació de gènere han provocat que la seva biografia no hagi estat considerada material susceptible de ser transmès als qui volem reconstruir la història i, conseqüentment, a una societat a qui s’ha imposat la llei del silenci en termes de memòria.

No caiguem en els mateixos errors: recordem i reivindiquem l'Elisa García Sáez, una militant feminista i antifeixista, però treballem també per reconstruir, reformular i situar en un àmbit central de la història les biografies dels milers de dones que, en aquest cas, visqueren des de diferents posicions la guerra civil, ja fos al front o a la rereguarda. Només instal·lant les seves biografies en el relat historiogràfic hegemònic podrem reedificar-lo sense discriminar ningú, i així podrà ser complet.

* Publicat a CatalunyaPlural.cat el 2 d'agost de 2015. El trobeu pitjant aquí

Andreuencs als camps nazis

No ens és difícil traslladar-nos a la imatge mental que tenim d’un camp de concentració nazi: gelor, por, violència indiscriminada, treball forçat, fam, al·lienació, maltractaments, trajos ratllats, peus nus, nafres, kapos… la nit, els crits, l’appelplatz, els gossos, els uniformes de les SS… la brutalitat d’un sistema, dins d’una guerra mundial, creat i sostingut financerament per aniquilar la diferent, el suposadament inferior, el dissident.. Una maquinària bàrbara amb l’únic objectiu de matar en sèrie. De fer-ho amb eficiència i fredor administrativa.

El treball esclau, la pell contra les costelles, la mirada desorbitada formen part de les nostres imatges mentals. Tanmateix, les acostumem a viure i sentir llunyanes. Quelcom que va pasar fa molts anys, molt lluny d’aquí a persones desconegudes. A jueus polonesos, italians, russos... La indústria cinematogràfica, que moltes vegades ha creat grans documents contra l’oblit, també ha provocat aquesta sensació de distància, d’una història que no va amb nosaltres i que es va concentraren l’aniquilació de la población jueva europea. La dictadura franquista va negar el fet, el va tapar com l'assassí que es desfà del seu cadàver, i durant la transició es va preferir oblidar. Fer un punt i final injust i reaccionari. Gairebé ni s'en parla. No s'ensenya a les escoles.

Tanmateix, sempre hi ha qui recorda que uns 12.000 espanyols i espanyoles patiren aquesta infàmia. Gairebé 4000 catalans. I a mesura que ens apropem a la nostra realitat, un calfred ens recorre l’espinada quan llegim a les imprescindibles pàgines de Montserrat Roig (Els catalans als camps nazis) la llista dels nostres veïns assassinats. Sí. Els nostres veïns i les nostres veïnes.

Contra el relat que ens han volgut fer creure durant anys, el nazisme comptà amb Franco com a al·liat necessari per dur a terme l'extermini. I Hitler i els seus s’avingueren a contribuir amb la massacre dels republicans quan la guerra espanyola ja havia acabat.

Tret d’algunes línies d’aquest blog, mai no s’ha escrit sobre els andreuencs deportats als camps nazis. Repeteixo. L’any 2015, escrivint aquestes ratlles m’esfereeixo quan hi penso: mai no s’ha escrit sobre els andreuencs deportats als camps nazis. Gràcies a la feina i la generositat dels amics de l'Amical de Mauthausen, sabem que la macabra dèria administrativa nazi en registrà 23 en aquell camp. Quan hi arribaven (viatge en tren en vagons de bestiar, arribada a l'estació, gossos, cops, crits...), abans de despullar-los, robar-los l'equipatge, rapar-los i d'entrar a les dutxes, els demanaven les dades i una adreça de contacte per si calia enviar alguna carta als seus familiars. Tot i que l'objectiu era exprémer-los com esclaus i que no en sortissin vius, l'escenografia per mantenir la calma arribava a ser delirant.

D'aquells 23 només en foren alliberats 4. 19 andreuencs sortiren del poble per anar a la guerra d’Espanya i acabaren la seva vida en un crematori nazi. Des d’aquell dia, silenci. Des d’aleshores l'oblit.

Ja van essent hora que recordem els noms dels que hem pogut identificar:

Joan Cros Serrat (Camprodon, 15/08/1897), Concepció Arenal 238, assassinat a Gusen el 13/3/1941

Artur Gallego Sánchez (Girona, 25/12/1903), Ignasi Iglésias 153, assassinat a Hartheim el 25/9/1941

Josep Roca Roca (Sant Miquel de la Vall, 20/6/1907), Irlanda 8, assassinat a Gusen el 1/10/1941. Gràcies a l'amabilitat de les seves nétes, tenim la seva fotografia, que és l'única que conserven, del dia del seu casament, i el document que els feu arribar la Creu Roja Espanyola notificant la mort de José a la seva esposa, Antonia Gabriel. Fixeu-vos que no hi apareix la causa de la mort.

Josep Roca. Foto inèdita
 cedida per la família Roca

Pere Tort Fernández (8/6/1901), sense adreça, assassinat a Gusen el 28/9/1941. En aquest article vaig fer una petita biografia de Tort

Pere Tort. Internet.

Pere Guillén Clavería (23/01/1914), Pons i Gallarza 8, assassinat a Gusen el 7/12/1941

Juan Onteniente Martínez (Mazarrón, 25/7/1910), Concepción Arenal 51, assassinat a Gusen el 19/12/1941

Francesc Soto González (18/12/1941), carrer Gran de Sant Andreu 217, assassinat a Hartheim el 18/12/1941

Miquel Vicenç Miró Reig (26/6/1898), Sant Sebastià 35, assassinat a Gusen el 1/1/1942

Pere Maranjas Mias (10/3/1915), Guardiola i Feliu 3, assassinat a Gusen el 17/1/1942
Si pitgeu aquí trobeu un fil de tuiter a propòsit seu de José Luis Muñoz Diaz (@JoseLuis_SAP) 

Joan Plans Illa (11/9/1918), carrer d'en Grau 22, assassinat a Hartheim el 2/2/1942

Joan Antonio Vidal (16/07/1920), carrer Concepció Arenal 51, assassinat a Gusen el 24/02/1942

José Coto Coto (Sariñena, 30/04/1911), passeig de Fabra i Puig 102, assassinat a Mauthausen el 13/04/1942

José Sánchez Pardo (Valladolid, 18/3/1917), carrer Escòcia 4, assassinat a Gusen l'11/7/1942

Antonio Coto Coto (Sariñena, 07/02/1911), passeig de Fabra i Puig 102, assassinat a Gusen el 22/08/1942

Josep Masanés Mestres (Isona, 25/9/1910), Pons i Gallarza 1978, assassinat a Gusen el 20/10/1942

Angel Lamarca Beneded (Monzón, 11/9/1912), carretera de Ribes 8, assassinat a Gusen el 29/12/1942

Josep Barrabeig Arribas (03/03/1914), carrer Criadero 1, assassinat a Hartheim el 21/02/1943 

Ricard Sierra Sánchez (Gàtova, 28/1/1910), deixà una adreça de Gàtova, on sembla que enviava les cartes des del camp. La família les reenviava a Sant Andreu, on vivia al carrer Bascònia (a tocar de Pons i Gallarza) amb la seva esposa Francesca Domingo Pueyo. Potser era una mesura de seguretat per ella, ja que sembla que tenia una militància anarquista bastant compromesa. Va ser assassinat a Mauthausen el 27/5/1943.

Francisco Benito Puente (Osma, 23/4/1915), carrer Cooperació, assassinat a Gusen el 1/6/1943 

I els que sobrevisqueren:

Jaime Nieto López (2/8/1898), només deixà la nota “San Andrés, Barcelona”, alliberat el 1945

José Falces Liesa (Alfànega, 17/07/1902), carrer d'en Grau 60, alliberat el 1945

Enric Coma Casas (22/05/1917), carrer Sant Ildefons, alliberat el 1945

Just Gutierrez Serra (Eivissa, 1/11/1917) va deixar com a adreça de contacte la caserna del 5è regiment d'artilleria de Sant Andreu. No podem saber si hi vivia la família o per quina circumstància deixà aquesta adreça. Fou alliberat el 1945

Dels 19 andreuencs assassinats en el complex concentracionari de Mauthausen, que incloïa diversos camps, dos moriren allà mateix com a conseqüencia de la malnutrició i el treball a la cantera; 12 al de Gusen, un dels molts camps satèl·lit, on les condicions de vida potser foren pitjors que a Mauthausen i l'indret on moriren més espanyols. I 4 foren assassinats al castell de Hartheim, centre que desenvolupà el terrible projecte d'eutanàsia estatal nazi, que acabà amb la vida de desenes de milers innocents amb diversitat funcional o problemes mentals. Posteriorment la seva càmara de gas s'utilitzà per dessaturar la de Mauthausen. Van assassinar a unes 50.000 persones, 500 espanyols, 4 andreuencs.

Lamentablement disposem de molt poca informació sobre aquestes persones. He intentat buscar-la repassant els carrers que deixaren com a contacte, picant als timbres de les cases (quan existien), parlant amb els veïns... i, de moment, tret d'un veí del carrer d'en Grau que assegurava recordar algun detall, ben poca cosa. També vaig aconseguir parlar amb el fill de l'esposa de Pere Tort, que viu a la Catalunya Nord. Em va explicar que el fill naturel del Pere és viu, però que no vol parlar de l'assumpte. Les ferides encara són ben presents en les vides dels familiars. Tanmateix, no em resisteixo a pensar que podem recuperar la seva memòria, dignificar i reparar el mal heretat per les seves famílies innocents. Per això llanço una crida a qui pugui recordar quelcom, a qui tingui documentació, fotografies, records d'aquesta vintena de veïns que es posi en conctacte amb mi a través d'aquest mateix blog. Treballaré per recuperar-los les vides.

Recordar aquestes víctimes no és un acte de sentimentalisme anacrònic, ni vol ser una revenja política. El record ha de ser, abans que res, un homenatge a unes víctimes innocents, una abraçada fraternal i consoladora a les seves famílies; després ha de ser un clam per la justícia, per reivindicar-les com a víctimes polítiques; també ha de ser un acte de reparació: el senzill fet d’escriure i llegir els seus noms les dignifica, les rescata del pou de l’oblit i el silenci (a ells i als seus familiars); ha de ser una crida contra el feixisme, contra l’homofòbia, contra el racisme, contra la indiferència per la situació del dèbil; i finalment ha de ser una eina constructora de consciències crítiques amb

la nostra societat, de persones que assumeixin l’encàrrec de no permetre que mai més, mai més, les actituds feixistes caminin amb impunitat pels nostres carrers. Aquí és on rau la veritable importància de la memòria: en la capacitat que tinguem per transmetre-la a la nostra joventut com l’arma que consolidi el nostre compromís per fer un món millor.

Acabo l'article donant les gràcies a l'Amical de Mauthausen per proporcionar-me el llistat que hem filtrat, i adjuntat en l'article. I recordant-vos la crida per recuperar la memòria dels deportats.

Joan, Artur, Josep, Pere, Pere, Juan, Francesc, Miquel, Pere, Joan, Joan, José, José, Antonio, Josep, Angel, Josep, Francisco, Jaime, José, Enric i Just no us oblidem.

Apunts sobre l'annexió de Sant Andreu de Palomar a Barcelona

Aquest dissabte he participat en el primer acte celebrat per la “Comissió 20 d'abril”, de creació recent. Ha nascut, a redòs de l'Ateneu L'Harmonia, amb l’objectiu de mantenir viu el record d’aquesta data clau en la historia andreuenca per tal d'imaginar el futur i avaluar el present del nostre poble. Una proposta de memòria amb la mirada posada cap endavant.

Per aquesta primera edició, titolada “20 d'abril 1897 - 2015. 118 anys d'annexió forçada”  els organitzadors van elaborar una exposició i s’hi va celebrar una xerrada/debat en la que en Xavi Gómez (Xagori) va parlar de les mobilitzacions contemporànies i jo sobre el procés d'agregació. En aquest article parlaré d’això, l'annexió (o l'agregació) de Sant Andreu de Palomar a Barcelona.

 

El mutis agregacionista

Comencem pel fiinal: el dia 20 d'abril de 1897 l'aleshores Reina Regent, Maria Cristina, firmà a Madrid un decret pel qual diversos pobles del Pla de Barcelona passaven a formar part de la ciutat comtal: Les Corts, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sants i Sant Gervasi de Cassoles. Més endavant, ja en el segle XX s’hi integraren la resta de municipis que avui conformen la ciutat.

Aquest decret ratificat per la reina regent responia a un acord polític en el qual la població no va poder badar boca. És més, va saber del canvi de ciutadania dies després, i no pas per una via oficial, sinó probablement perquè va començar a córrer la brama de la nova. En aquest sentit, és oportú titllar l’agregació de “forçada”, com han fet els organitzadors de l’acte? En bona part sí, ja que, efectivament, no es va comptar amb l’opinió dels andreuencs i les andreuenques (que, d’altra banda no coneixem. És a dir, no podem saber si haguéssin estat d’acord o no), però no hem d’oblidar que la democràcia espanyola del segle XIX funcionava d’aquesta manera i que cap de les decisions preses per les administracions comptaven amb l’opinió de la població. Per tant annexió forçada? Sí. Com totes les mesures governatives.

El procés d'annexió va ser, com sempre, un acord de les elits polítiques i, per tant, econòmiques, que responia a diversos motius, que enunciaré a continuació a tall d’apunts. Abans, però una altra consideració important: un acord polític de totes les elits. També les andreuenques, que veien una oportunitat per a les seves aspiracions polítiques i econòmiques la incorporació a la ciutat.

En aquest sentit cal dir que l’ajuntament de Sant Andreu de Palomar i de bona part dels pobles del Pla havien iniciat converses per anexionar-se a la ciutat l’any 1876 i que va ser la manca de predisposició del govern central el que va fer que no arribessin a bon port. Per tant, els representants polítics andreuencs,  malgrat no informar a la població (cosa habitual) estaven interessats en deixar de ser municipi.

 

Un altre fet a tenir en compte és l’actitud dels regidors andreuencs el 21 d’abril de 1897. Aquell dia, quan la població deixava de ser andreuenca, se celebrà el Ple més curt i sorprenent de la història de l’Ajuntament de la plaça Orfila, presidit per l’alcalde monàrquic, Miquel Castells. La reunió durà una hora i mitja (començà a les 16 hores) i s’hi tractaren temes administratius i en el que no es féu ni una sola referència a la desaparició del municipi. És la darrera acta municipal i ni es menciona que l’ajuntament deixa d’existir i el canvi d’estatus del municipi, un fet trascendental de la nostra història que no va merèixer ni un sol comentari oficial. Acte seguit, un cop acabat el ple, els regidors agafaren els carros que els portaren a la plaça de Sant Jaume on dos d’ells assumiren convertir-se en regidors de la ciutat en representació del nou ens administratiu en el que s’integrava Sant Andreu: el Distrito Noveno.

 

Després de relatar aquests episodis, que posen en evidencia el paper de les clases dominants de Sant Andreu, tractarem d’enunciar, com dèiem, alguns motius de l’annexió:

1) L’estat espanyol estava en guerra a ultramar. Les colònies de Cuba i Filipines lluitaven contra la metrópoli en la guerra de la independència, que aconseguirien el 1898. L’estat tenia, per tant, necessitat de finançar-la i seriosos problemas de liquiditat. Necessitava diners. Per això va instaurar un impost per als habitants de les ciutats. Calia ampliar la base de recaptació dels impostos i, és clar, com més ciutadans hi hagués més diners aconseguirien.

 

Retinguem aquest primer punt i tinguem-lo en compte al llegir el següent:

 

2) Des de mitjan del segle XIX, degut als incipients episodis d’industrialització, el pla de Barcelona havia rebut forts contingents de població provinent de terra endins  que buscaven noves oportunitats laborals. Moltes d’aquestes famílies no s’instal·laven a la ciutat de Barcelona sinó en els nuclis fabrils sorgits als voltants de Sant Martí de Provençals, Sants o Sant Andreu. El 1845 Sant Andreu de Palomar tenia 4.350 habitants, el 1860 eren 11.065 i el 1877 hi havia 12.000 habitants. Aquest increment en tan poc temps es va demostrar inasumible per un municipi sense liquiditat, en el que l’acció municipal se centrava en la defensa dels interessos dels grups de poder. En aquests 30 anys es doblà el número d’edificis construits, fet que no anà acompanyat de les mesures urbanístiques i higièniques adients. L’ajuntament estava sobrepassat, políticament i econòmica.
 

A les clases dominants de l’estat els interessava, dèiem, ampliar la base recaptadora d’impostos, i tenia ben presents els increments de població al voltant de la ciutat que acabem d’explicar. L’annexió es convertia en un bon negoci. Pels polítics andreuencs les condicions de la població eren un llast a la seva acció de govern.

 

Tinguem present també:

3) La pressió demogràfica a la ciutat de Barcelona era brutal. Oprimida entre les altes parets de les muralles, les condicions de vida eren terribles i calia solucions. Les clases populars ho tenien clar: calia enderrocar les muralles, i després de diversos intents fallits, aconseguiren mitjançant l’acció directa que l’Ajuntament n’oficialitzés l’enderroc mentre, paral·lelament impulsava un concurs per extendre la ciutat. El Pla Cerdà, aprovat el 1859 pel govern central, venia a proposar la urbanització del pla de Barcelona i la integració dels seus pobles, respectant-ne les singularitats, en la cuadrícula de l’eixample. Aquesta operació també responia a l’adeqüació de la ciutat al nou model en el que començava a viure, la ciutat capitalista, que requereix d’un traçat viari que garanteixi l’òptima circulació de mercaderies dels centres de producció als de distribució.

Aquesta ampliació urbana i l’adeqüació al sistema econòmic representava, al mateix temps, una enorme possibilitat d’acumulació de capital i, per tant, de negoci. El sòl que s’alliberava entre les muralles i els pobles es convertia en la mercadería més preuada per a les elits econòmiques barcelonines i, en l’article que ens ocupa, andreuenques. Els propietaris dels pobles veieren com els preus les seves terres s’incrementaven creant una bombolla immobiliària.

Mapa del Pla Cerdà. Font: internet.

4) A ningú se li pot escapar que la pressió social i política a Barcelona era una de les grans preocupacions de les clases dominants de la ciutat. Nuclis com el Raval o Sant Pere i Santa Caterina eren focus de resistència obrera que calia dispersar. Barcelona era un polvorí, i Cerdà ho tenia ben clar. Per això obria tres grans vies a la ciutat (les Gran Via A, B i C parcialment construides) que facilitaven el transport de mercaderies, i que a l’ensems trencaven la Barcelona popular i desconnectaven focus de resistència i mobilització importants (la Via Laietana és el cas més evident, però no només). En aquest sentit, trencar les muralles i eixamplar la ciutat fins a nuclis en procés d’industrialització, amb una economía encara basada principalemnt en l’agricultura i amb una població acabada d’arribar de terra endins i, pretesament, amb menys cultura obrera i reivindicativa, també es considerava una manera de descongestionar la pressió política.

La higienització de la ciutat també incloïa la pretesa desactivació política. En aquest sentit, també, les annexions es veien amb bons ulls.

Annexió: l’opinió andreuenca

Efectivament, a Sant Andreu no hi va haver mai una pressió popular que demanés l’annexió a Barcelona. Ni per part dels elements populars, ni dels menestrals i els professionals. És per això que els membres de la “Comissió 20 d’abril” parlen d’annexió forçada. Tampoc se’n parlava en els plenaris de l’ajuntament, per bé que en algunes actes hi ha constancia que hi s’estaven mantenint contactes des del 1876. Apunts freds sense debats ni rèpliques.  

I malgrat això, sí que cal esmentar que Barcelona cada vegada era més propera a l’imaginari andreunc i en la possibilitat de trasladar-s’hi (el desembre de 1877 s’inaugurà la línea del tramvia de foc que unia el carrer Trafalgar amb el carrer Gran cantonada amb Abat Odó). Els joves de la petita burgesia començaren a anar a la universitat, i els políticament o artísticament compromisos acudien als ateneus i centres barcelonins. Barcelona era la ciutat, la modernitat i l’escola d’activisme polític.

Políticament, per als joves de la petita burgesia Barcelona els reportà els primers contactes amb el catalanisme conservador i els seus ideals de la ciutat com a cap i casal de Catalunya. I per als obrers representava els contactes amb l’anarquisme i un dels moviments organitzats més potents d’Europa. No creiem, doncs, que hi hagués molta oposición des d’aquetes posicions.

Ara bé, una vegada convertits els andreuencs i les andreuenques en barcelonins i barcelonines sorgiren els dubtes. La revista “Distrito Noveno” els expressava ben aviat en l’editorial del seu primer número (4 de juliol de 1897):

 

“Nadie ignora que en virtud de la agregación de este antiguo pueblo á la capital han variado radicalmente las condiciones del mismo, y nadie ignora tampoco que si antes era difícil obtener mejoras por parte de nuestros raquíticos municipios, hoy que esas dificultades por una parte parecen desaparecer, por otra tienden a aumentar, ya que si como pequeña población éramos víctimas de nuestros ediles, como barriada extrema de una ciudad populosa, pudiéramos serlo del olvido de la gran corporación que la administra”.

Justament per aquest motiu i l’esmentat augment d’impostos alguns representants dels pobles agregats, reunits el 2 de juny de 1897 al Teatre Principal de Gràcia, decidiren presenter recurs contra el decret del 20 d’abril A Sant Andreu el 13 d’octubre se celebrà un acte molt concorregut, i es creà la Comissió Antiagregacionista. La seva historia, que arrencà amb força i es desacclelerà a partir de 1901, tanmateix, será motiu d’un altre article.

Vuit anys després, el 1905, la preocupació per l’oblit dels ocupants de l’Ajuntament de la plaça de Sant Jaume vers Sant Andreu seguia vigent. I cal afegir-hi la primera topada general amb la ciutat, que fou dura: els impostos. Aquell any es publicava el següent article a la revista “Autonomia”, portaveu de la Lliga Regionalista:

“Al sr. Alcalde’ns dirigim aixís com al Tinent d’Alcalde y concejals que’ns representen, suplicantlos que tinguin a bé recordar al Ajuntament de Barcelona, que una popular barriada anomenada Districte Novè, forma part d’aquesta gran capital y que no coneix que sigui agregada només que per pagar els impostos molt més crescuts que abans de serho. (…) Res que signifiqui urbanisació, millora de serveys públichs, higiene, etc., tot lo que ha de tenir una ciutat mitjanament civilisada, ha arribat a aquest Districte”.

Josep Cararach, centre de la xarxa conservadora local i regidor a l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista des del 1905, pronuncià el 1910 una conferencia en la que digué, referint-se a la seva primera legislatura:

 

“S’ha de tenir en compte que des de l’agregació apenes s’havia fet res en aquestes barriades, de manera que em trobava davant d’un districte completament abandonat i per la seva constitució es prestava a moltes iniciatives” (…) “I acabaré fent notar amb orgull que si bé quan vaig ser elegit Sant Andreu encara parlava de segregació, avui ja casi ningú se n’enrecorda”.

Passats 13 anys de l'annexió, segons aquestes paraules de Cararach s'havien esvait els recels vers la nova metròpoli. Passats 118 anys es fa indispensable modificar la relació de barris i districtes amb l'ajuntament central. Fem-ho entre tots i totes.

Els menjadors populars Durruti, d'Harmonia de Palomar

En aquest article exposem la darrera troballa de l'incansable Pau Vinyes, que nedant en la immensitat de diversos arxius telemàtics donà amb el document de valida l'existència d'una menjadors populars a Sant Pacià durant la guerra civil i el seu nom, fins avui desconegut.

La guerra civil espanyola es va donar en el context de la crisi econòmica global que tingué com a punt de partida simbòlic el crack del 1929 als Estats Units. El mes de juliol de 1936 es pot comptabilitzar un 8,8% d'atur entre tots els treballadors excloent-ne els agrícoles, amb una taxa menor. La major afectació estava en el sector de la construcció i en els nuclis urbans. A Barcelona, que havia patit una gran frenada de les obres generades per l'Exposició Universal de 1929 l'agitació social s'incrementà amb la proclamació de la II República, cosa provocada per unes condicions de vida cada vegada més miserables i per la voluntat declarada del govern republicà de trobar solucions prioritzant la mediació front la repressió.

En aquella època, i després de 7 anys de dictadura no hi havia polítiques socials estatals i la Generalitat de Catalunya no havia pogut desenvolupar cap mesura, per tímida que fos, donada la falta de temps des de l'aprovació de l'estatut d'autonomia el setembre de 1932 per assumir la transferència de competències i la manca de recursos propis (fins aleshores la responsabilitat en temes laborals requeia en el Governador Civil).

Així doncs, el govern de Macià s'hagué d'enfrontar a una complexa situació d'agitació social a les fàbriques. Combinà un discurs paternalista amb algunes mesures reformistes de caràcter molt concret i localitzat per als conflictes que anaven esclatant. El mateix passava a l'Ajuntament de Barcelona, que instaurà un sistema per repartir aliments als aturats i aquell mateix any, el 1931 rebé unes 12.000 sol·licituts diàries. La situació s'agravà amb els governs de Lluís Companys abans i després dels fets del sis d'octubre de 1934.

Les condicions de vida de la classe obrera en esclatar la guerra civil el juliol de 1936 eren veritablement penoses i moltes famílies no podien gaudir de l'alimentació necessària. En molts barris de la ciutat es passava gana i la beneficiència (pública o privada) no satisfeia totes les necessitats. Així doncs, des d'un primer moment la distribució dels aliments va ser una prioritat per als organismes que administraren la vida a la ciutat durant la guerra civil. A aquesta situació cal sumar-hi la dels milers de refugiats i refugiades que arribaven a la ciutat a mesura que les tropes de Franco avançaven en territori republicà.

Els sindicats majoritaris, organitzats en comitès locals de defensa, mostraren una forta implantació en el terreny i una gran dificultat per a coordinar-se, però establiren que un dels seus objectius unitaris era la lluita contra l'especulació dels articles de primera necessitat, la intendència en el seu sentit més ampli garantint l'abastiment general de la població, la creació de menjadors populars, l'aprovisionament de les tropes (en els primers mesos de la guerra), fins la construcció d'escoles, biblioteques, etc.

A Sant Andreu de Palomar, aleshores anomenada Harmonia, teníem documentada fins fa poques setmanes l'existència de 3 menjadors populars, i ens havien explicat desenes de vegades l'existència d'un quart a la parròquia de Sant Pacià, però no disposavem de la garantia documental. Dels que sí que en teníem són el menjador del carrer Gran de Sant Andreu (aleshores Eugenio Parareda) número 176, seu del CASI, amb capacitat per a 900 àpats diaris; el menjador infantil del carrer Pons i Gallarza 58, al Casal Catòlic; i un altre també infantil en el número 3 del mateix carrer, a la seu del “casino dels rics”. Els darrers instal·lats després de l'expropiació d'aquestes entitats de caràcter conservador.

El menjador de Sant Pacià

Fa anys que en vaig sentir a parlar per primera vegada, i la història era: a finals de juliol de 1936 una colla d'incontrolats es dirigeixen cap a la parròquia de Sant Pacià per cremar-la, com ja havien fet unes dècades abans durant els fets de juliol de 1909. Aleshores el rector mossèn Alexandre Pech, advertit de la calamitosa visita, surt de les seves estances, i a les portes de l'església insta els visitants a no pendre-hi foc i aprofitar la construcció per a fer quelcom de profit, com un menjador per a la gent pobre. I dit i fet: l'acord posa en marxa la maquinària revolucionària i els anarquistes munten el menjador proposat. Poc després Alexandre Pech fugiria cap a Burgos, i allà fou un dels signants de la carta que Francesc Cambó féu arribar a Francisco Franco com a mostra de suport.

Aquesta història, que evidentment pot ser certa, també podria ser matisable en el sentit que com que la instal·lació de menjadors populars era un objectiu dels comitès de defensa des d'un bon principi també podríem pensar que la intenció de la colla d'incontrolats sempre havia estat justament usar la gran nau de l'església per a usos socials, i no pas cremar-la. Mai no podrem saber quina és la veritable història, però aquesta ens donava la primera evidència de l'existència d'aquests menjadors.

Amb el temps aparegueren unes altres evidències, ara físiques: si observeu els laterals de la porta d'ingrés del carrer, la que porta salvats uns graons al rebedor, hi veureu dues pintades. Es veuen més clares després que hagi plogut. Al lateral esquerre s'hi llegeix FAI i al dret CNT. Aquestes pintades (de les que podeu veure fotos al costat del text. A la primera hi diu FAi i a la segona CNT), per molta pintura que s'hi acumuli, acaben apareixent sempre, un dia o un altre, pel desgast provocat pel sol, el vent i la pluja. I perquè? Perquè estan pintades amb quitrà, que s'exhibeix tossudament. A Barcelona hi ha diversos exemples d'aquestes pintades: la que rebatejà la plaça de Sant Josep Oriol per plaça del Milicià Desconegut i la que substituí el tradicional carrer de Sant Miquel, de la Barceloneta, pel carrer de Miquel Pedrola (militant del POUM mort al front). Què hi feien, les sigles de la FAI i la CNT, a les portes de l'església? Potser publicitava els responsables de l'equipament de l'interior, els menjadors.

Una segona evidència és força més subtil i, com en l'anterior ocasió, l'acompanyem d'algunes fotografies casolanes. Damunt de la porta hi trobem quatre forats amb falques de fusta dibuixant els quatre extrems d'un rectangle en el que hi hauria d'anar un cartell. I damunt del cartell la connexió elèctrica d'un llum. Perquè es necessitaria posar un rètol a la porta d'una església? Potser per indicar un nou ús, no habitual, com el de menjador popular.

Absolutament convençuts per la història explicada per diverses veus que asseguraven la presència dels menjadors a Sant Pacià i per les suposades evidències físiques, encara mancava la validació documental: fins el moment no hi havia ni un sol document que n'acredités l'existència. És cert que els historiadors andreuencs ho donàvem per fet, però sense un document no podíem garantir al cent per cent que la història fos veritable, entre d'altres coses, perquè mai no hem parlat amb una persona que hi hagués entrat, hi hagués menjat o hagués col·laborat en la seva organització.

Així doncs, buscàrem. I cada vegada que entomàvem documents de l'època teníem el secret neguit de descobrir el nom dels menjadors. D'acord, eren uns menjadors populars, però quin seria el seu nom? De la mateixa manera que el carrer on encara avui hi ha la parròquia canvià de nom l'any 1937: del carrer de les Monges passà a dir-se d'Elisa García, quin nom tindrien els menjadors?

I fou precisament el nom d'Elisa Garcia el que alertà en Pau Vinyes quan llegí aquest document cercant documentació per a una biografia de l'Hilari Salvador en el seu fons.  

En transcrivim les primeres frases: “A la ciutat de Barcelona, a les 10'30 del dia 15 d'octubre del mil nou-cents trenta-set, es personen als menjadors populars “Durruti” situat al c. Elissa Garcia, nº 27”... Aturem la transcripció! Carrer Elissa García 27? Això es correspon amb l'actual parròquia de Sant Pacià. Per tant hi hagué menjadors i el seu nom fou ben revolucionari (i poc original aleshores): Durruti.

Seguim la transcripció:

“A la ciutat de Barcelona, a les 10'30 del dia 15 d'octubre del mil nou-cents trenta-set, es personen als menjadors populars “Durruti” situat al c. Elissa Garcia, nº 27, els ciutadans ramon Blasi i Rabassa, en representació de la Direcció General d'Assistència Social de la Generalitat de Catalunya; Joan Lahoz Calpe, en representació del Comissariat d'Assitència als Refugiats; i Francesc Imbern Cutchet, en representació de la Conselleria-Regidoria d'Assistència Social de l'Ajuntament de Barcelona, i en compliment d'allò que disposa l'atricle segon del Decret dat 8 del corrent de la Conselleria de Governació i Assistència Social de la G. de C. al D. O. de la G. de C. del 12 del mateix mes, procedeixen a traspassar el referit establiment, amb tots els mobles i utensilis, al representant de l'Ajuntament esmentat, sota la cura i la responsabilitat del qual organisme funcionarà d'ara endavant.

En fe del que anteriorment consta, signen els referits representants aquesta acta per quadruplicat”.

Aquest document ens garanteix la presència dels menjadors populars a Sant Pacià i ens dóna algunes pistes del perquè de l'absència de referències documentals: no va ser un equipament públic, ni municipal ni de la Generalitat, fins l'octubre de 1938. Des de la seva institució fins aleshores va ser un equipament autogestionat pels comitès de defensa locals, i per tant formava part de l'organització paral·lela que els sindicats havien creat com a resultat del que anomenaven “conquestes revolucionàries” i que es basava en la convicció que havia estat el poble armat i organitzat per ells els que havien derrotat el feixisme el 19 de juliol de 1936 als carrers de Barcelona. Els fets de maig de 1937 havien posat fi a l'existència d'aquestes administracions paral·leles.

La descoberta del Pau ens ho deixa ben clar. Durant la guerra a Sant Pacià hi va haver uns menjadors populars gestionats primer pels comitès de defensa locals i després per la Generalitat i l'Ajuntament: els menjadors populars Durruti, del carrer Elissa García número 27. A Harmonia de Palomar.

Bibliografia

Balcells, Alberto: “Crisis económica y agitación social en Cataluña (1930-1936). Barcelona: Ediciones Ariel, 1971.

D.A: “Sant Andreu de Palomar, més que un poble”. Barcelona: Vers.Art, 1998. Els articles sobre la guerra civil els vam redactar en Joan Pallarès i en Jordi Rabassa.
J.M. Martí Bonet: “El martiri dels temples a Sant Andreu de Palomar de Barcelona (1936-1936)”
G. Rifé i J. Rabassa: “Les casernes de Sant Andreu, 19 de Juliol de 1936”, dins de Sant Andreu de Cap a Peus 513, Desembre de 2006.
P. Vinyes: “Alexandre Pech, home d’església”. Dins Sant Andreu de Cap a Peus 404, desembre de 1997.