8 de Març de 1974. Sant Andreu homenatja Salvador Puig Antich

Si pitjes damunt d'aquesta línia pots descarregar-te l'article en format pdf

Març de 2014. Després d’uns dies de temperatures gairebé  primaverals a la ciutat de Barcelona, sembla que aquest primer diumenge de mes han decidit baixar per a situar-se de nou en la normalitat hivernal. Va ser fa 40 anys, el 2 de març de 1974 que molts cors es van glaçar per la mort d'un jove lluitador per la llibertat.

Salvador Puig Antich (Barcelona, 30 de maig de 1948), militant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) va ser brutalment assassinat fa 40 anys. La justicia feixista de la dictadura el va declarar culpable de la mort del sotsinspector de la brigada político-social Francisco Anguas (Sevilla 1951)  en un judici farcit d’irregularitats a bastament detallales des de fa dècades. En una clara demostració del carácter atàvic del règim, es decidí executar-lo mitjançant el garrot-vil.

El coratge de l’equip d’advocats, la titànica perseverança de les germanes de Salvador i l’interès periodístic per un episodi certament trasbalsador, tèrbol i terrible, han propiciat que el seu impacte en la societat catalana hagi anat creixent amb els anys i que la seva memòria s’hagi engrandit en comptes d’haver-se esborrat. És més, justament aquest interés mediàtic que ha elaborat un relat sovint esbiaixat i poc contextualitzat (1) de la militància del jove i de la seva mort, ha provocat també una voluntat de revisió crítica del la narració dominant de la historia de la transició española a Catalunya, en el que la incidència dels grups aliniats a l’esquerra del PSUC i crítics amb la seva política homogeneitzadora i no insurreccionalista ha estat menystinguda.

Un funeral oblidat

En aquest article, però, vull fer-vos partíceps de l’acte que se celebrà a la parròquia de Sant Andreu de Palomar el 8 de març de 1974, gairebé una semana després de l’assassinat i que no ha estat recollit en la historiografia. És destacable que els estudis al voltant de la mort de Puig Antich –sobretot els més recents- tracten de manera més o menys detallada els dies i les hores prèvies a l'execució, i que ocupen poques línies al que va passar després. Quan ho fan, no parlen de Sant Andreu.

El sempre enyorat Josep Maria Huertas Clavería també patí aquest oblit (2) quan només cità la missa celebrada el 5 de març a l’església dels Sants Just i Pastor, amb la plaça ocupada per la policía, i la del 10 de març l’església de Sant Angustí, on s’hi congregaren unes quatre mil persones. A la sortida hi hagué detencions i la policia impedí que els assistents poguessin marxar fins al cementiri de Montjuïc a retre homenatge al mort.



La Vanguardia, 6/04/1974

Tenim constància de funerals a l’església de Santa Anna de Mataró en el que s’improvisà una manifestació pels carrers del barri de Cerdanyola (3), a Sant Miquel, de Cornellà de Llobregat, a Terrassa i diverses concentracions de reflexió comunitària com la que es donà a l’església de la Puríssima Concepció de Sabadell (4), a la que seguí una manifestació espontània que durà pocs minuts i que es dispersà després de sentir alguns trets de la policía. No consta que hi hagués detinguts ni ferits.

Tant a Mataró com a Sabadell, i a d'altres barris i poblacions catalanes també consten aturades d’escoles, fabriques, despatxos professionals i d’altres actes de solidaritat amb la familia i de rebuig de l’assassinat.

Sabem de mobilitzacions a altres ciutats catalanes, espanyoles i de l’estranger (sobretot a França), actes espontanis de grups de l'esquerra radical contra les "forces de l'ordre", però també cal remarcar les negatives a celebrar actes de rebuig a l’assassinat. Com la que ens relata Julio Noguera a Igualada (5):

“Jo recordo el cas de Puig Antich. Vam tenir una reunió al comitè del PSUC d’Igualada i van dir: “Ha passat això, potser hauríem de manifestar-nos, i potser hauríem de fer alguna cosa per denunciar aquest fet.” I la gent va dir que no. (…) en aquella època, hi havia la sensació que aquells grups l’únic que feien era donar mala imatge al que era l’autèntica lluita democràtica. Aquells tios mataven i robaven per una causa... Però al Partit Socialista Unificat de Catalunya i al PC d’Espanya la idea democràtica l’enteníem com això, la lluita democràtica i de masses, i no anar atracant bancs per molt que aquells diners se n’anessin a parar a un fons per la lluita dels treballadors. No va per aquí, la cosa.

I,llavors, aquell xicot havia mort per això. I nosaltres havíem sigut un partit que sempre havíem reivindicat la reconciliació nacional i la lluita pacífica, i si donàvem suport a aquells que reivindicaven la figura d’aquell personatge, haguessin pogut dir: “Sí que reivindiqueu a gent estrambòtica, i això que esteu per la pau i per la..., i vosaltres esteu donant suport a la lluita armada?”. I llavors la gent va dir que no, que no, que no volien fer res per Puig Antich. I jo ho sentia per Puig Antich, però... I així és, i aquesta és la veritat. (…)”

Els subratllats a la cita són meus. Noguera explica que en el nucli del PSUC on militava es considerava que "l’autèntica lluita per la democràcia" havia de ser pacífica, massiva i fonamentada en la reconciliació nacional, un terme que també empraven i emprarien en democràcia els jerarques  del feixisme. Com que la lluita del MIL i de Puig Antich no contribuïa a la reconciliació nacional, no es podía ni tan sols ser solidaris en un moment de barbàrie franquista. S’hi havia de mantenir una distància clara.

És cert que la presència del MIL en la vida militant barcelonina i catalana era discreta, que es tenia cert impacte en cercles de l’esquerra radical, que probablement passava desapercebuda per les àmplies capes dels activistes del PSUC, i que les setmanes prèvies a la seva execució van ser d’una gran intensitat (6), cosa que podría haver fet que la notícia de la  seva situació no arribés amb la vivesa que avui creuen recordar alguns; però no és menys cert, i les paraules de Noguera ho avalen, que hi hagué una voluntat política per part dels moviments hegemònics de l’antifranquisme de silenciar el fet, de mantenir-se’n allunyat per raons de tacticisme.



Exemple d'octaveta del MIL

En aquest sentit, doncs, de ben segur que les tensions que es visqueren al PSUC d’Igualada es van repetir a moltes poblacions catalanes, en les que el aquest partit mantenia una posición dominant i uniformitzadora en l’antiinsurreccionalisme de la lluita social.

Si el PSUC era antiinsurreccioinalista i antifranquista, el MIL era insureccionalista i anticapitalista (7). És interessant fer l’exercici de llegir els nombrosos textos produïts pel seu aparell teòric i pel de propaganda en el que no se cita com a objectiu a batre ni a Franco ni a la dictadura, sinó els capitalistes i el capitalisme. Consideraven el feixisme una fase més del capitalisme que calia derrocar mitjançant la insurrecció.

Els homes (sí, bàsicament homes) que lideraven el PSUC no volien aquests companys de viatge. Uns lluitaven contra la dictadura. Els altres contra el sistema. A Sant Andreu de Palomar també es vivien aquestes tensions.

La parròquia i el socialisme

Ja hem explicat diverses vegades que la parròquia del poble es va convertir en un aglutinador de l’antifranquisme andreuenc, on el moviment predominant era el PSUC. En Josep Camps (el rector) i l’Ignasi Pujades (el vicari) eren persones compromeses amb les lluites socials i polítiques, impulsaven el teixit associatiu alternatiu i cedien els seus espais i la seva xarxa d'afinitat a la dissidència. Per això s’indignaren en assabentar-se de l’assassinat de Puig Antich. Ens ho explica l’Ignasi:

“Ignasi Pujades: Va ser com un col·lapse. Per a nosaltres i per a tothom. Després vaig anar al seu enterrament, a Montjuïc, però vam haver d’escapar dels cotxes de la policia saltant pel carrer i corrent per les vies del tren que hi ha sota la muntanya (…)

David Royo: Alehores és quan prepareu el funeral a la parròquia…

Ignasi Pujades: Sí. Mossèn Camps volia fer una missa en memòria seva. De fet, aquí veig una carta que vam enviar als familiars i en què els convidàvem a la cerimònia, encara que no recordo qui la va escriure.” (8).

La M. Isabel Roig, potser menys propera en el dia a dia de Camps, en canvi, asegura que “l’hi van demanar i ell va dir que sí” (9).  No sabem si va ser així ni “qui” li va demanar.

Fos com fos, aquí està la carta. Un document inèdit:

En aquesta còpia, servada dins d’una carpeta de l’arxiu de l’Ignasi, la carta no està firmada. Suposem que ho faria en Camps (segurament també l'autor) i que arribaria a mans de la familia a través d’algun missatger desconegut. Una familia entristida i superada, encara, per la mort del fill i germà. Probablement la carta no fou resposta i gairebé assegurem que cap familiar va assistir al funeral.

Sembla, també, que en la missa del matí, i potser en alguna d’anterior, s’informà discretament als feligresos de la intenció de fer el funeral aquell vespre i que la noticia ja circulava pels nuclis d’activistes barcelonins.

A partir d’aquest moment el relat explicat pels seus protagonistes segueix tenint diverses contradiccions, però tots coincideixen, per començar, en recordar el gran dispositiu policial desplegat a l’antiga plaça Orfila i passeig de Torras i Bages. Molta guàrdia civil armada, a peu i amb vehicles per a la repressió. I moltíssima gent.

S’acostuma a dir que varen apropar-se a la parròquia unes 3.000 persones. Tots els testimonis coincideixen en explicar que la parròquia estava absolutament plena i atapeïda i que no hi va poder entrar molta gent que es va quedar fora, sota la vigilancia dels “grisos”. Entre els assistents s’hi van camuflar agents secrets, però en Camps “(…) va dir que no deia la missa si no marxaven. Van marxar i llavors es va dir la missa” (10), recorda la M. Isabel.

 “Queremos que todo sea auténtico. Y lo es”

De fet, Camps va fer la salutació, mentre que la cerimòni la va “dir” l’Ignasi Pujades.  Va començar Camps amb una benvinguda que val la pena reproduir sencera. Es dirigeix a tots els assistents, creients o no. Llegiu-la amb atenció:

“Bienvenidos todos a este lugar. Vamos a celebrar este acto funeral, este acto cristiano y cívico a la vez, por Salvador Puig Antich, ejecutado a garrote vil el pasado sábado.

Este acto quiere ser una conmemoración (es decir, un memorial, un recuerdo emocionado), y también una plegaria de fe y de esperanza, y también un compromiso de todos para el futuro.

La condena a muerte y la ejecución sin clemencia de SPA ha provocado en nosotros desconcierto, dolor, indignación y rechazo.

Hay dos formas de manifestar estos sentimientos: una, con la protesta y el grito, como se está haciendo en la calle, en las fábricas, en la universidad, aquí y en el extranjero, con una amplitud e insistencia impresionantes, y que no soy quién para juzgar.

La otra forma, la que vamos a emplear aquí esta noche, es la del silencio, la reflexión, la plegaria y las decisiones.

Permitidme rogaros a todos la mayor prudencia y serenidad; evitemos el heroismo fácil, en este pequeño espacio de libertad relativa que son las cuatro paredes del templo, y que no nos conviene perder; cualquier extralimitación o desmadre dentro de la iglesia y durante este acto podéis considerarlo ciertamente como un acto de provocación deliberada.

Pero tampoco tengamos ningún temor: somos libres y ejercemos nuestra libertad de reunirnos; una de las formas más efectivas de hacer reconocer los derechos es ejercitándolos lo más posible.

Creo que conviene dejar bien claro, por último, el sentido de este acto. Se trata de una celebración litúrgica por un hombre que ha muerto. Posiblemente nos encontramos aquí, mezclados, o mejor dicho, unidos, creyentes y no creyentes. Pero no es un acto falso, ni para unos ni para otros: queremos todos que sea auténtico, y lo es. No se sientan forzados, los no creyentes, a participar en un rito religioso cuya significación no comparten: ¿qué otro tipo de reunión conmemorativa les está permitido hacer, que no sea calificado de ilegal y subversivo? Los templos no son propiedad de los sacerdotes, sino del pueblo. Y la Iglesia creemos que debe poner todo su bagaje, templos, ritos, lenguaje, al servicio de lo que el pueblo considere humano y justo, y más si no le son permitidas otras posibilidades: sois bienvenidos, estáis en vuestra casa, y vuestra postura merece a los creyentes el más sincero respeto.

Tampoco vayan a pensar los creyentes que su fe y sus signos religiosos son utilizados para otras causas: primero, porque este es un servicio litúrgico sincero y claro, animado por la fe y el Evangelio, y hecho de oración cristiana auténtica. No es un acto político, revestido de formas religiosas, aunque como todo en la vida, tiene una dimensión y una repercusión política. Es, para los que tienen fe un acto de fe comprometido y leal; y para los que no tienen fe, un acto humano y cívico, no menos leal ni comprometido.

(escrit a mà) No comunión, innecesario, carácter eucarístico, menos forzado para no creyentes, más austero y humilde, más sereno para cristianos.

Dicho esto, demos comienzo a la celebración, escuchando palabras densas de contenido, y respondiendo a ellas con el canto colectivo.”

Es fa difícil atansar-se al cúmul d'emocions que deurien surar per la parròquia.

Seguidament un jove Ignasi Pujades iniciava la cerimònia:

“La muerte de Puig Antich ha herido lo más profundo de la conciencia nacional e internacional. La clase obrera, los colegios profesionales, las instituciones de la Iglesia, los intelectuales del pais se han visto frustrados en sus peticiones de indulto. Es por eso que la respuesta espontánea y unitaria ha sido el más claro repudio a esta ejecución.

Nos hemos congregado en este templo parroquial de S. Andrés. Somos conscientes de que no todos los que aquí estamos participamos de la misma fe. Pero a todos nos une un mismo deseo y una misma aspiración: la de que la justicia exista en España y la de que todos los derechos de la persona humana sean reconocidos, no sólo en el papel escrito o en los discursos grandilocuentes, sinó de una manera efectiva en los sindicatos de clase, en los partidos políticos, en la información libre, veraz i completa.

Es pues, al calor de este deseo común, que iniciamos esta celebración.”

En la primera lectura es llegí la Declaració Universal dels Drets de l’Home, tot denunciant la precarietat de la seva aplicación a España. La segona cançó va ser una versió catalanitzada de “Blowind in the wind”, de Bob Dylan. La segona lectura va ser l’homilia que dies abans havia llegit el bisbe Aloveros, de Bilbao, i que havia provocat la seva detenció domiciliar. Més endavant es va cantar “Cal que neixin flors”, de Lluís Llach.

“Salvador Puig Antich es uno de nosotros”

L’homilia va ser escrita i llegida per Camps, que assumí els moments més propis de la liturgia cristiana. Una homilía severa i valenta, escrita amb la prosa concisa, directa i esmolada amb qui tenia acostumats als qui el lleguen, ja fos en els històrics fulls parroquials o en les pàgines del Sant Andreu de Cap a Peus, revista veïnal de la que va ser l’ànima fundacional i el motor dels primers temps. En l’homilia, després de fer palès la necessitat urgent d’una cerimònia que aglutinés la tristor i la ràbia per convertir-la en compromís social i polític –diu que “no podíamos no hacerlo”, exposa fins a 14 “perquès”per organitzar el funeral de Puig Antich, entre els que inclou els dubtes sobre els informes forenses. En transcrivim alguns:

            "2. Porque SPA es un hombre nuestro, uno de nosotros, conciudadano y hombre de este país, y amante del país.

            3. porque fue un luchador, acertado o no, afortunado o no, en la lucha amplia y   progresiva por los oprimidos y a favor de la libertad y los derechos del pueblo, por más que su carrera se haya visto envuelta en error, sangre y desgracias.

            4. Porque la lucha violenta nos obliga dramáticamente a reflexionar sobre la eficacia de los medios pacíficos ante una situación de violencia institucionalizada y general de los poderosos contra la mayoría del pueblo.

            6. Porque existen dudas graves (…) de que el acto incriminado, aunque haya sido eventualmente real, haya sido jurídicamente provado.

            7. Porque la pena de muerte nos parece algo bárbaro i arcaico, impropio de seres humanos, por más que se haya dicho que realizar la ejecución sea un acto de país   civilizado.”

L’homilia acabà amb referències a Camilo Torres, Marthin Luther King i el Che Guevara.
Tant Camps com Pujades, no entenien la fe sense compromís social, ni el compromís com una entel·lèquia filosòfica sinó com a urgència de la pràctica. En paraules de Pujades, referint-se al moviment de Cristians pel Socialisme:

“ Nosaltres fèiem la lectura revolucionària de la vida i tota la reinterpretació materialista (…) de l’evangeli i de l’antic testament (…). I en el fons era una lectura revolucionària que en dèiem de la biblia, és a dir, una interpretació no la de les esglésies ni la reaccionària sinó realment a favor de la llibertat. (…). [El marxisme] va ser una descoberta per tots nosaltres brutal, no el dialectic sinó l’històric, és a dir, el de la lluita de classes, el de la conformació de la societat, no el filosòfic (…) però sí tot el tema de la lluita de classes, allavors el marxisme va entrar en col·lisió amb el cristianisme (…).”

I d’aquesta col·lisió, la pregària esdevenia una veritable eina per a la conscienciació social. Transcrivim la que es va llegir aquell vespre del 8 de març de 1974 a Sant Andreu, una crida al compromís que enumera gairebé totes les reivindicacions polítiques del moment. Només obliden les que encapçalava el moviment feminista::

“Este acto comunitario no puede existir únicamente en escuchar una Palabra.
Esta palabra tiene que provocar una praxis, una acción, coherente y consiguiente.
Por eso ahora nos comprometemos públicamente a proseguir nuestra loucha, hasta que la justicia, único fundamento de la paz, reine en nuestra sociedad española: NOS COMPROMETEMOS AQUÍ Y AHORA
1. En la lucha por el pleno reconocimiento de los derechos de asociación, reunión y libre expresión, respondemos:

2. En la lucha por un Sindicato de clase que represente los auténticos intereses de la clase obrera, respondemos:
3. En la lucha por la consecución de una amnistía para todos los presos y exiliados políticos, respondemos:
3. (sic) En la lucha por una Universidad en la que tengan acceso todos los ciudadanos competentes, sin discriminación  de clase o condición, respondemos:
4. En la lucha por el reconocimiento del derecho de huelga, único instrumento válido para defender los intereses de los trabajadores en la actual coyuntura capitalista, respondemos:
5. En la lucha por el pleno reconocimiento a (il·legible) partidos políticos, en los que se expresen las diversas opciones del hombre, respondemos:
6. En la lucha por una Iglesia cada vez más libre y profética, capaz de enfrentarse todas las veces que sea necesario al poder temporal injusto, respondemos:
7. En la lucha  que (il·legible) cada uno de nosotros personalmente, de tal manera que nuestras divisiones no puedan frustrar la victoria popular, respondemos:
8. En la lucha por (il·legible) un Cristo cada vez más comprometido en la liberación integral del hombre y de todos los hombres, respondemos:”
L’acte, emocionant des del primer moment, va tenir un dels seus punts àlgids en l’ofrena, que volia rescabalar els presents de la impossibilitat d’homenatjar Puig Antich una setmana abans, quan la policia havia actuat amb contundència contra les qui s’acostaren al cementiri de Montjuïc. Aquest fet demostra la connexió dels oficiants amb la realitat social del país:

“El Domingo, a la hora del entierro, la fuerza pública nos impidió llegar a la tumba de Salvador para realizar un gesto tan sencillo y humano, como es el de depositar unas flores junto a la última residencia de la persona a quien queremos. Para suplir lo que entonces se nos impidió podemos ahora, acercarnos para hacer ofrenda de estas flores que llevamos.
Asimismo, podemos ofrecer parte de nuestro sueldo, por tanto, parte de nuestro trabajo, de nuestro sufrimiento, de nuestra persona, en una colecta de solidaridad con las necesidades de la clase obrera. Podemos depositar el dinero que queramos en…”
En l’ofrena foren dipositats a l’altar de la parròquia centenars de clavells vermells. Unes setmanes més tard esdevingueren el símbol de la revolució portguesa del 25 d’abril: la Revolució dels Clavells.

“Trabajadores de todo el mundo: uníos”

Per cloure l’acte un cant final lluitador i enèrgic, que us convido a llegir de la ploma d’Ignasi Pujades:

Aquest cerimònia del 8 de març de 1974, dirigida i organitzada per la comunitat religiosa de Sant Andreu de Palomar, va trascendir el seu carácter confessional per esdevenir un acte cívic i polític amb dos sentiments que la travessaren de principi a final: la tristor i la ràbia, i una voluntat creixent de seguir lluitant per l’anhelada llibertat.
L’escalf que envaïa l’interior de la parròquia contrastava amb la gelor de l’exterior, augmentada per una impressionant presència dels cossos repressius de l’estat, atents al desenvolupament dels aconteixements i amenaçadors.
Quan, des de l’altar, es convidà els 3.000 assistents a sortir de l’església s’era conscient del moment tan delicat que es viuria. Com actuaria la policia? S’obriren les portes i es començà a sortir. No s’improvisa cap marxa. La policia restava amatent. Tothom tenia por, i no va passar res. Cap enfrontament. Cap provocació. La sortida va ser presidida per la tensió i l’íntim convenciment dels congregats que el règim de Franco seguiría matant fins la seva desaparició.

Crida i final

El funeral per a Salvador Puig Antich ha esdevingut un fet central i gairebé mític dins de la narració de la història dels moviments socials andreuencs. Tanmateix és sorprenent com encara és tan poc conegut dins del poble i a la mateixa ciutat de Barcelona. La recerca d’aquest episodi encara és viva: cal documentar les detencions que es dugueren a terme abans de la cerimònia quan uns joves andreuencs repartien fulls volants cridant a l’assistència a l’acte, i sobretot cal recuperar el material gràfic que, alguns testimonis, asseguren que hi ha d’haver: fotografíes i, fins i tot, alguna filmació.

Si algú pot tenir indicis d’aquest material només cal que enviï un missatge aquí mateix.

Malgrat que el cor se'ns glaci cada 2 de març, la recerca continua. La memòria no defalleix. La lluita continua.

Notes

1. Llegiu, per exemple, el manifest que circular en motiu de l’estrena de la pel·lícula “Salvador”, de Manuel Huerga. http://www.lahaine.org/index.php?p=17159 i les reflexions de Pepe Gutierrez al voltant de la mateixa http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=667 .
2. Huertas, Josep M.: “ MIL, l’organització que tingué màrtirs i sigles sense voler-ho”. L’Avenç número 96, Març de 1984
3. Cusachs, Manuel: “Puig Antich i Mataró”. http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=26
4. Teletip d’Europa Press citat a http://www.march.es/ceacs/biblioteca/proyectos/linz/documento.asp?reg=r-48829
5. http://www.tortosa.cat/webajt/memorial_democratic/testimonis_resistencia_social/julio_denoguera_escobedo.pdf
6. Recomano la lectura de “Perquè van matar Salvador Puig Antich”, d’Agustí Colomines (02/02/2014). http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2014/02/per_que_van_matar_salvador_puig_antich_98501.php
7. Aquesta reflexió, amb tants matisos com calgui, es pot extendre a diversos grups i partits del moment: FRAP, LCR, USO, OLLA, GARI…
8. DDAA: “Retrats per a la memòria. Persones i lluita antifranquista al Disctricte de Sant Andreu”. Sant Andreu de Palomar: Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, 2012. Pàg. 177. Entrevista realitzada per David Royo. www.retratsperalamemoria.cat
9. DDAA: “Retrats…”, pàg. 132
10. DDAA: “Retrats…”, pàg. 132

Oda a Joan Brossa

digueu el nom del poeta.

digueu-lo fort, clar i curt,

                        arran de terra aspra.

resseguiu-ne els gargots parant esment

d’entrellaçar-los com si fos

un poema concèntric.

dirigiu el cant a l’home que esternuda.

digueu-lo tal com és:

sense punts ni comes.

respireu i digueu planerament: brossa.

això és

Un funeral per a Manuel Fernández Márquez

En els darrers anys del franquisme la societat civil es mobilitzà més que mai contra la dictadura mentre que aquesta esgotava el seu temps incrementant la violència contra tota oposició. Des de finals de la guerra civil, l'obrer fou el moviment social més organitzat i reprimit, i arribà als anys setanta amb un gran coneixement de la lluita, tot i ser contínuament debilitat per la política de la repressió. L'any 1973 es dugueren a terme moltes vagues per reclamar millores en els llocs de treball que acabaven com autèntiques batalles campals en les que la policia militaritzada usava contra el poble tot el seu arsenal d'armes. En una d'aquestes concentracions morí Manuel Fernández.

En el mateix temps sectors minoritaris de l'església catòlica començaren a predicar i a actuar contra la dictadura i la injustícia, més o menys amparats per la condició de capellans dels principals actors. Com ja hem comentat diverses vegades en aquest blog, a la parròquia de Sant Andreu Jaume Camps i Ignasi Pujades formaren una parella cabdal per entendre l'antifranquisme al nostre poble. Segons Ignasi Pujades, la parròquia era una"olla de grills, perquè la gent més estrambòtica ens vam reunir tots allà…" (1). L'església com a coartada i com a punt de trobada de la disidència.

En aquest apost volem fer referència a una d'aquelles fites de l'antifranquisme andreuenc: el funeral de Manuel Fernández Márquez, que se celebrà  el 9 d'Abril de 1973, mitjançant documents fins avui inèdits.

La muerte de un obrero

En Manuel Fernández

Manuel Fernández Márquez va morir el 3 d'abril de 1973. Va ser tirotejat per la policia a uns 20 metres de distància i travessat  per una bala que li va entrar per la part superior del crani i li va sortir per la nuca. De dalt a baix, com si estigués ajupit, protegint-se, i el tret hagués estat disparat des d'una posició alçada (un cavall o un cotxe…). Tenia 27 anys i la seva terrible mort provocà l'aturada de les fàbriques Siemens, Pegaso, Gincar, Fecsa, Esesa, Bultaco, Carrocerías Catalanas, Hispano Olivetti, La Maquinista i Seat.

Manuel i els seus companys de Copisa, juntament amb els treballadors de Sade Control i Aplicaciones SA estaven construint la Tèrmica de Sant Adrià del Besòs, ben a prop de la desembocadura del riu, i havien presentat dies enrera una llista de reivindicacions laborals a les respectives direccions. Les peticions específiques se sumaven a les generals pròpies de la negociació del Conveni Col·lectiu de la Construcció. El dia 2 d'abril la Comissió de treballadors s'havia entrevistat amb els representants patronals, que no accediren a les seves peticions, entre les que hi comptem l'elecció d'una comissió portaveu entre l'assemblea de treballadors i l'empresa. Tot foren negatives, i el dia 3 Copisa tancà les seves portes. Lockout patronal.

Era dia de paga i els obrers no pogueren entrar a cobrar. La batalla fou brutal, perquè les forces de l'estat anaven armades i alguns asseguren que comptaven amb franctiradors en punts elevats (potser un d'aquests trets acabà amb la vida del Manuel).

Hi hagué diversos ferits, i en Manuel, nascut l'any 1945 a Villafranca de los Barros (Badajoz), que havia emigrat a la Pobla de Lillet amb els seus pares quan tenia 3 anys i que s'havia traslladat a viure a Santa Coloma de Gramanet aquell mateix any amb la seva esposa, la Carmen Rodríguez, perdé la vida convertint-se en un símbol de la brutalitat policial i del moviment obrer (2).

Fou enterrat el dia següent al cementiri del Pomar, a Badalona, amb un impressionant desplegament policial. Només hi deixaren assistir la seva esposa i els familiars més propers. Els milers d'homes i dones que es trobaren a les montanyes dels voltants foren, de nou, dispersats per la policia.

La reacció a la seva mort fou unànime en els diversos moviments de l'antifranquisme, des dels sindicats fins al moviment estudiantil, tant espanyol i català com internacional, així com i en els sectors socials populars no necessàriament enquadrats com el petit comerç de la comarca i bona part de la gerarquia de l'església, en la que també s'hi implicà el bisbe Jubany. El dia 6 es convocà una jornada de lluita i de solidaritat a Sant Adrià del Besòs i el 8 uns 2.000 homes i dones es congregaren davant de la tomba de Manuel per retre-li un nou homenatge.

"Recogemos tu bandera de lucha"

En aquest article, però, volem donar notícia del funeral que se celebrà en la seva memòria el 9 d'abril a la parròquia de  Sant Andreu de Palomar, on el seu mossèn, Jaume Camps, i el vicari, Ignasi Pujades, prepararen una cerimònia que seria recordada durant dècades.

Convocatòria al funeral

En una vella carpeta que guarda l'Ignasi al seu despatx hi trobem aquests documents encapçalats per un títol que esgarrifa: fixeu-vos com els homes de l'església canviaren "cristianos" per "pueblo", posant de manifest el seu compromís amb les classes populars. "Nosotros como pueblo, recogemos tu bandera de lucha".

Després de diverses lectures, en les que hi inclouen uns salms d'Ernesto Cardenal, nicaragüenc i un dels principals referents de la teologia de l'alliberament a Amèrica Llatina, féren un atac a la manipulació del govern i de La Vanguardia Española en les notícies referents a l'assassinat:

" Denunciamos (…) el manipuleo ideológico de la información por parte de las autoridades del Gobierno, que impide a la opinión pública formarse un juicio objetivo, veraz i completo, de los acontecimientos que constinuamente se suceden en nuestra patria".

I encara seguien amb unes valentes paraules l'any 1973 (recordem que Franco encara era viu):

"El sistema capitalista de producción, cuya fuerza y origen estriba en que un grupo de señores, gracias a su capital, son propietarios privados de los medios de producción (las fábricas, las maquinarias, las demás instalaciones) obliga a la clase obrera a vender su fuerza de trabajo a cualquier precio, aún a un precio inferior al coste real de la vida (recordemos que la legislación española ha dejado el Salario Mínimo para este año en 186 pts. Diarias: ¿Qué familia puede vivir hoy con 186 pts al día?!!!...).

En estas condiciones de inferioridad, la clase trabajadora año tras año, se ve en la necesidad de presentar a la clase patronal plataformas reivindicativas tendientes a mejorar sus condiciones de vida y de trabajo".

Més endavant:

 "(…) los capitalistas viven opíparamente, pueden tener grandes coches, viajan al extranjero, viven en la Diagonal, disfrutan, en una palabra, de la "sociedad de consumo" -como hoy se dice- en un grado escandalosamente superior a los que viven en el Besós o en el Camp de la Bota o en Verdún. ¿Es esto justo compañeros? ¿No es ese el origen de las grandes diferencias de clase que existen en nuestro país y, en general, en todo el mundo capitalista? ¿Se puede eso concordar con la palabra de Dios?. (…)
Se trata de eliminar las causas por las cuales el pueblo se ve obligado a salir a la calle y manifestarse en masa. El pueblo nunca sale por que sí, a las calles, sabiendo que en ello arriesga tanto. Si el pueblo sale a la calle es por qué existe algo muy profundo que lo ha herido en su dignidad." (…)

Hablando más claramente:

La Tèrmica del Besòs en construcció

La tierra es para el que la trabaja. Las empresas son para los que las trabajan. Si todos producen el capital, ese capital debe revertir a todos, y no solament de forma mayoritaria a la clase patronal. Sólo la propiedad social de los medios de producción -es decir, que los medios de producción sean propiedad de todos los que trabajan en la empresa- crea las condiciones objetivas para resolver los antagonismos de clase. Si seguimos con la propiedad privada de los medios de producción, obreros y patronos seguirán estando enfrentados y la paz social seguirá siendo frágil y quebradiza. (…)

Exigimos, pues, a la clase capitalista que deje de ampararse en las fuerza policiales para perpetuar su estado de dominación.

Exigimos el derecho de Reunión y de Asamblea, sin permisos burocráticos entorpecedores.

Exigimos el derecho de agruparnos en Partidos Políticos, que reflejen al nivel del Congreso que fragua las leyes, los por el momento existentes distintos intereses de clase.

Exigimos el derecho a una Prensa Libre que refleje auténticamente los objetivos de la clase trabajadora.

Exigimos el derecho de Huelga, única arma de los trabajadores ante una clase capitalista potente y organizada.

Exigimos que nadie en España sea encarcelado por pensar estas ideas y luchar por ellas.

Exigimos la Libertad de los Presos Políticos, que ya actualmente están encarcelados por estas ideas y por su lucha por ellas.

Exigimos, concretamente, la Libertad de Camacho y demás compañeros del Proceso 1.001, acusados de integrar la Coordinadora Nacional de Comisiones Obreras, para los cuales, siendo diez trabajadores, y entre los que hay un sacerdote obrero, se les pide una pena de 162 años de cárcel.

Nuestra única arma es la palabra… y quizás, la verdad".

En un format molt més religiós, l'homilia acabà amb les següents paraules:

"Por eso ahora proclamamos que

MANUEL FERNANDEZ MARQUEZ,

cuya vida fue violentamente interrumpida por las balas,

mientras participaba en la lucha, junto a sus compañeros,

por mejores condiciones de vida,

tiene el camino abierto hacia la Vida Definitiva y Plena,

prometida por Dios cuando nos muestra

'aquel Cielo Nuevo y aquella Tierra Nueva'

que existen a partir de este cielo viejo y esta tierra vieja

que nos toca vivir y recrear.

es así como proclamamos que

Jesús Viviente late en las luchas del pueblo

hasta la Victoria Final"

Pregària dels fidels

 Aquesta fou la pregària d'aquell funeral:

"1. Que MANUEL FERNÁNDEZ MÁRQUEZ conquiste la Vida Definitiva y Plena, tras su lucha terrena por mejores condiciones de vida.

2. Que su sangre derramada no sea vertida en vano, sino que todos y cada uno de nosotros recojamos solidarios su bandera de lucha.

Ignasi Pujades aquells anys

3. Que el pueblo oprimido no se divida en tácticas secundarias, sino que juntos combatamos por el objetivo final:  todo el poder para los trabajadores.

4. Que la clase capitalista no se endurezca en su afán de perpetuar su estado de dominación, sino que entienda que su poder actual debe ser distribuido entre todos los que producen el capital.

5. Que los soldados y fuerzas policiales no tiren jamás contra el pueblo, sino que también ellas son parte del pueblo oprimido y que deben sentirse solidarios con sus compañeros de clase.

6. Que las libertades públicas y políticas sean, al fin, reconocidas y respetadas en España.

7. Que el Estado español no se endurezca en su posición de "violencia institucionalizada", para que no se haga responsable de la "violencia tumultuosa de las masas".

8. Que la justicia y la igualdad se impongan en nuestro país, única garantía sólida de una paz verdadera y perdurable."

Més enllà de les creences de cadascú és innegable el paper aglutinador de l'antifranquisme d'algunes parròquies barcelonines durant els anys setanta. Un funeral catòlic com aquest que avui presentem agafava una dimensió política de primer ordre amb les paraules que, expressades des d'un altar transgredien l'ordre social i polític establert. La majoria dels textos aquí reproduïts els llegí l'Ignasi Pujades,  que no es vestia de capellà i que només participava en els actes de la parròquia quan fugien de la litúrgia tradicional i es convertien en quelcom d'abast popular i polític.

NOTES: (1) Entrevista realitzada el 15 de Gener de 2.011.
(2) Per a més informació sobre aquest fet tràgic podeu llegir: Ferrando, Emili i Rico, Juan: "Les Comissions Obreres en el franquisme. Barcelonès nord (1964-1977)". Barcelona: Pulicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005 (pp.326-356); o bé la sèrie que es publica a La Vanguardia entre els dies 1 i 3 de maig de 2002 titolada "Muerte de un obrero".

Recull d'articles en el 97è aniversari de l'Elisa Garcia

Avui que s'escau el norantasetè aniversari del naixement de l'Elisa Garcia, i aprofitant-me de bona part de la feina dels companys i les companyes de Fem Memòria (femmemoriastap.wordpress.com) us deixo un recull dels articles que ens consta que s'han escrit sobre la miliciana morta en el front d'Aragó l'agost de 1936.

 

Articles publicats pels companys de Os Monegros:

Homenaje a la miliciana

Homenaje a "La Miliciana" Elisa Garcia

Elisa Garcia Sáez "La Miliciana"

Recuperando la memoria de Elisa Garcia Sáez

Articles publicats en aquesta pàgina web:

Elissa García. La història de l'oblidada miliciana andreuenca

Una fotografia de l'Elissa

Una banda del POUM per homenatjar l'Elissa Garcia


Articles publicats en altres mitjans:

El retorn d'Elisa García
de Meritxell M. Pauné, a la pàgina 28 de Carrer

Elisa García, memòria històrica de dona
de Pau Vinyes i Roig, a Sant Andreu de Cap a Peus

La memòria d'Elisa García, la miliciana oblidada
de Jordi Rabassa, a La Directa

Ningú se'n recorda d'Elisa Garcia
de Catalina Gayà, a El Periódico de Catalunya

Homenatges:

Acte d'Homenatge, Poesia a la plaça, el 22 de Setembre de 2013

El Born: hi ha vida més enllà de l'espectacle

L'armada mediàtica patriòtica s'ha posat les piles davant de la inauguració del Centre Cultural del Born publicant articles amb titulars contundents que posen l'èmfasi en la importància de les restes arqueològiques localitzades en el subsòl de l'antic mercat del Born per a la configuració de l'imaginari del nacionalisme català de principis del segle XXI. Un nou imaginari que sorgeix de la importància de les ruïnes i del seu excepcional estat de conservació.

El Born Centre Cultural ha de convertir-se en l'espai vertebrador de la recuperació de la memòria històrica de la Guerra de Succesió i de la Barcelona moderna, però no des del simplisme folklòric sinó de la investigació històrica rigorosa.

Com a historiador sóc del parer que era obligatori i imprescindible conservar les restes i restaurar-les per donar-los un contingut museístic de primera categoria. Després de la descoberta de la seva qualitat, al mercat del Born no s'hi podia encabir cap biblioteca ni cap equipament públic que desviés l'atenció de l'excepcionalitat dels murs i els fermats de la Barcelona moderna. La decisió de dedicar-los l'espai en exclusiva va ser un gran encert i les tasques científiques de recuperació i conservació han estat un exemple del que és capaç la nostra gent de ciència (que no pas de les empreses que han deixat de pagar els arqueòlegs i les arqueòlogues que van treballar per fer possible el que avui poden observar milers de persones).

Fotografia de Xavier de la Cruz

Partint, doncs, d'aquesta premissa: la inevitabilitat que l'equipament es centrés en les restes arqueològiques, cal plantejar-se diversos interrogants i evidenciar mancances.

Comencem pels interrogants: calia esperar més de deu anys per veure l'equipament en funcionament? Calia una instrumentalització política com la que s'ha donat (i es seguirà donant)? Calia, en un equipament cultural, una bandera de 1714 centímetres? Calia un equipament pensat per mercadejar amb els sentiments nacionals? Diverses preguntes que podrem contestar segons les nostres fòbies i les nostres fílies. La meva resposta a totes les preguntes és “no”. No calia. Tanmateix, tants caps tants barrets.

Pel que fa a les mancances: La solució urbanística que s’ha tramat entre el mercat i els carrers adjacanets em sembla molt precària per afavorir la interlocució entre l’equipament i el barri. És més, malgrat que es pot atravesar a peu per damunt de les restes mitjançant una passarel·la, l’estructura és llunyana del trànsit pedestre i no afavoreix de manera considerable la comunicació. La passarel·la del Born no serà per “creuar-la” sinó que s’utilitzarà justament per anar a veure-hi les ruïnes de la ciutat moderna.

Per això escric que s'ha creat un equipament que comença i acaba en ell mateix, que no parla amb el que hauria de ser l’entorn diari: el barri de la Ribera. Si us mireu des d'una certa distància la capsa de bombons que és l'estructura del mercat hi veureu un pulcre carrer refermat. Hi veureu, al fons, una dotzena de solitaris bancs individuals sota el sol i desprotegits. Sense arbres que podrien fer una ombra agradable per llegir-hi el diari. Una esplanada seca. El que podria haver estat una bonica continuació del passeig del Born, una renglera de platans que seguís el curs dels del carrer del Comerç o un parell de fileres de fanals treballats com els de l'entorn és un desert dur. Una frontera. Un espai per no passejar. Per passar-hi ràpid. Un espai que no està preparat per la gent que hi viu, sinó per a les visites.

Un lloc (o un no-lloc a l’aire lliure) pels turistes. Un espectacle.

Es tracta d'una urbanització poc harmoniosa amb l’entorn i poc amable. Malauradament l'Ajuntament de Barcelona té, des de mitjans dels anys 80 del segle passat, la insana obssessió de les places dures i que els seus equipaments estrella no dialoguin amb la vida diària sinó amb la passatgera:  se’n diu “Marca Barcelona”. Una marca de grans façanes que fotografien milers de turistes. Uns turistes que necesiten d’espais amplis on s’hi encabiran les terrasses dels negocis que ben aviat proliferaran –sí, més encara- a l’entorn del Born (l’Ajuntament ja s’ha afanyat a aprovar el Pla d'abUsos que desactiva l’anterior regulació) i la pacificació del trànsit. 

Des que l'any 1971 Mercabarna va substituir el mercat del Born com a subministrador primer de la ciutat, aquest espai ha estat un maldecap per les diferents administracions municipals. La insistència dels veïns i de les veïnes va aconseguir que es mantingués en peu, però cap consistori era capaç d'encaminar un projecte que el salvés de l'autisme en que ha hagut de viure fins fa ben pocs dies, quan s'ha convertit en un equipament referencial de la ciutat i en una illa enmig d'un barri històric que malda per sobrevuire a la plaga del turisme. Que s'oposa a un Pla d'abUsos que només beneficia l'interès econòmic, roba espai públic i mutila les relacions socials populars.

El “problema” del Born s’ha tancat 42 anys després amb un projecte espectacular i nostrat, però que neix amb el perill de la dificultat de l’harmonia amb l’entorn, la llunyania de les necessitats del barri i que promociona el turisme depredador que el rosega. A més, les solucions de trànsit de cotxes i motos semblen improvisades i no satisfan els veïns, que han de patir aparcaments de motos desproporcionats i la desorientació dels conductors mancats de senyalitzacions suficientment visibles. 

Confio que la direcció del Centre Cultural tingui voluntat d’obertura real al barri, sobretot a les escoles i a les entitats de l’entorn, i es converteixi en una defensora del patrimoni cultural i urbà de la Ribera. Que no es tanqui en les quatre parets del formidable mercat i interlocuti amb els actors socials locals. Sobre el paper, la voluntat hi és. Caldrà mesos per poder veure si és veritat.

Confio, també, que la direcció desenvolupi programes per fer conèixer la importància del mercat com un exemple de l'arquitectura civil barcelonina, actualment menystinguda, però cabdal si volem recuperar de debó la memòria d'aquest espai.

D'altra banda, seria una veritable vergonya que d’aquí a un temps torni a haver-hi obres en aquests carrers per modificar la urbanització actual. No ho descartem. Seria una despesa que es podria haver estalviat. Però si en algun moment el consistori s’ho planteja, que deixi als veïns i a les veïnes elaborar el seu projecte. Serà més ric i més proper.

A l'exterior del Centre Cultural del Born, senyors i senyores, més enllà d'aquelles restes extraordinàries hi ha un barri amb baixa densitat de població tot i que sovint no es pugui caminar pels seus carrers. Hi ha un dels indrets de Barcelona que ha perdut més població en els darrers anys. On el comerç de proximitat lluita per sobreviure. Hi ha vida més enllà de l'espectacle. Els convido a conviure-hi.