Un matí amb la Rosa Fornieles

En la roda d'entrevistes a les dones que el 1976 es van tancar a la parròquia de Sant Andreu per reivindicar millores laborals per als treballadors de Motor Ibérica, avui he tingut el goig de passar el matí amb la Rosa Fornieles (Guadix, Granada 1947), a Montcada i Reixach.
La Rosa és menuda, té la mirada riallera i vergonyosa i aquell any en tenia 26.
Va assabentar-se que les dones es tancarien perquè li van comentar unes veïnes a la sortida de l'escola del seu fill, en Juan Antonio, que aleshores tenia 3 anys i el mateix dia també li va dir el marit, l'Antonio Mena. No va dubtar-ho ni un moment: "Yo me encierro", li va dir a l'Antonio.
I així va ser. Es varen tancar tots dos: la Rosa i el Juan Antonio, i el marit va seguir amb tota l'activitat de la vaga: concentracions, manifestacions, assemblees, rondes de visita a altres empreses... "Veia menos a mi marido durante la huelga que cuando trabajaba", diu rient.

La Rosa està de genolls, amb en Juan Antonio a la seva esquerra.
(Interviú, número 11, 4 d'Agost de 1976)

La Rosa recorda les quantitats "indecentes" de menjar que la gent els portava i algunes discusions entre les dones. Ella prioritzava la cura del seu fill i guarda un regust amarg d'aquells dies: d'una banda l'alegria de la força, la camaraderia i la solidaritat; però també considera que era molt jove i inexperta i que, en el micromón de la parròquia, es va deixar portar per les més grans i polititzades, que potser no la tractaven com una igual.
Aquella acció, però, la va polititzar (tot i que a ella no li agradi aquesta paraula), i des d'aquell moment va començar a participar de les mobilitzacions que es donen a Montcada. Actualment es tanca cada dijous al CAP per reclamar que no es tanquin les urgències.
Modesta i senzilla, la Rosa assegura que va ser una experiència inoblidable, però que si tornés a passar actuaria d'una altra manera.

- ¿ Pero te volverías a encerrar ?
- ¡¡Pues claro, sin ninguna duda. Porque no nos pueden quitar lo que es nuestro!! - exclama - ¡ya lo estoy haciendo con lo del CAP!

En Juan Antonio dormint plàcidament a la parròquia de Sant Andreu

Moltes gràcies, Rosa, i endavant amb la lluita!

Tres fotos de la tancada de Motor Ibérica

En Pau Vinyes m'ha fet arribar tres fotografies que va fer el seu pare, en Joan Vinyes i Riera, el mes de juny de 1976. Són tres fotos de la façana de l'església de Sant Andreu de Palomar mentre més de 300 persones entre dones i nens i nenes es van tancar en aquesta església per reivindicar millores laborals a l'empresa Motor Ibérica.

Van ser fetes d'amagat des del terrat de la casa familiar del carrer Santa Marta. La policia custodiava nit i dia els accessos a la parròquia i, malgrat que fins el desallotjament no va impedir els moviments de persones, la seva presència intimidava les de dins i els de fora. La policia nacional era el un dels instruments claus en la repressió de la dictadura franquista i aleshores feia ben poc que havia provocat una matança atroç a Gasteiz-Vitòria, també en una tancada massiva a la catedral després d'una gran manifestació obrera.

La primera de les fotos mostra una parella controlant la situació des de darrera del seu jeep. A l'esquerra s'hi veu una "lechera" de transport d'efectius i al fons una sèrie de policies nacionals vigilant el passeig de Torras i Bages.



Foto: Joan Vinyes i Riera

La mare de Pau Vinyes, la Isabel Roig i Fransitorra, va estar molt implicada en l'acció de les dones i es va encarregar de l'abastiment logístic de tot el necessari per viure dins de l'església, sobretot el menjar, que no els va faltar mai gràcies a la solidaritat veïnal i obrera. La seva germana, l'escriptora Montserrat Roig va lluitar per publicar els màxims articles possibles a la premsa progressista de l'època.

En la següent fotografia, la policia nacional custodia la porta de la parròquia. Dins, les dones havien practicat més d'una vegada com actuar quan les forces d'assalt usessin la força. I ho van fer.




Foto: Joan Vinyes i Riera

 

A la tercera es veu una sèrie de persones, entre elles una dona i un policia nacional amb casc, es disposen a traspassar la primera porta de la parròquia. A dins, encara n'hi ha una altra que estava tancada i ben protegida per les dones. El dia 28 de juny, veient que les dones es feien fortes a l'interior de l'església saltaren la paret del pati i forçaren la porta del carrer del Pont. El desallotjament fou d'una violència pròpia de l'època i no respectaren ni les dones més grans ni les desenes de nens i nenes que hi convivien.



Foto: Joan Vinyes i Riera



La llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general

La llibertat és fer l’amor als parcs. 
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d’amor, la llibertat.

Fragment del poema "Llibertat", de Joan Margarit.

Paisatge de l'Ebre

Avui he tornat a la Serra de Pàndols.

I a la cova he trobat

les sabates d'en Jaume.

Un forat a les soles

Una pinta de bales,

Dins d'un plat enfangat

Tres cascots de metralla.

Des de l'any trenta-vuit

Jo no havia tornat

A la Serra de Pàndols

I a la cova han quedat

Les sabates d'en Jaume.

Dins d'un plat enfangat

Tres cascots de metralla

A la cova han quedat

Les sabates d'en Jaume.

Poema de Josep Gual i Lloberas (Badalona, 1920 - 2005), musicat i popularitzat per Teresa Rebull (Sabadell, 1919)

 

Eric Hobsbawm. Història del segle XX

La destrucció del passat o, més aviat, dels mecanismes socials que vinculen l’experiència contemporània de l’individu amb les generacions anteriors, és un dels fenomens més característics i estranys de les acaballes del segle XX. En la seva major part, els joves, homes i dones, d’aquest final de segle creixen en una mena de present permanent sense cap relació orgànica amb el passat del temps en el que viuen. Això otorga als historiadors, la tasca dels quals consisteix en recordar allò que els altres obliden, major transcendència que la que han tingut mai, en aquests aris finals del segon mil·leni. Per aquesta mateixa raó han de ser alguna cosa més que simples cronistes, recordadors i compiladors, tot i que aquesta sigui també una funció necessària dels historiadors.

               Eric Hobsbawm: "Història del segle XX"