Josep Miquel i Baró, assassinat pels Fets de Juliol de 1909 (*)

Aquest fragment recupera un dels apartats de l'article "Els fets de Juliol de 1909 a l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar" quan fa 103 anys que s'esdevingué la revolta coneguda com la Setmana Tràgica. Aparegué publicat a "La setmana tràgica. Motius i Fets" el desembre de 2010 per l'Institut Ramon Muntaner i l'Ajuntament de Barcelona.

Podeu baixar-vos l'article complet clicant damunt d'aquest enllaç.




En els darrers mesos estem vivint en el nostre poble diversos episodis d'excessos policials arran de la vaga general del passat 29 de maig. La història n'està plena d'episodis en els que la repressió ha manipulat i silenciat el relat dels fets, com el que fa referència a l'execució de Josep Miquel i Baró, de la que no es conserven les actes del judici-farsa en el que fou sentenciat a mort.

La repressió per aquells fets de 1909 fou brutal. Es processaren prop de 2.000 persones, entre anarquistes, radicals i nacionalistes republicans, i se n’afusellaren cinc. El primer fou un andreuenc anomenat Josep Miquel i Baró. El pare de la historiografia andreuenca i coetani dels fets, el mossèn Joan Clapés i Corberà ho explicà com segueix:

“Els dies següents es feren grosses agafades d’homes suposats incendiaris i lladres, en el carrer aterrat per l’obertura del passeig de Torras i Bages, nomenat de Santa Cristina, quasi no hi quedà cap home, i algun temps després moria afusellat entre altres quatre, Miquel Baró, sentenciat per un consell de guerra que el senyalava com un cap dels que incendiaren l’església de Sant Andreu de Palomar”

Josep Miquel i Baró (Lleida, 1.865 – Barcelona, 1.909) podria ser el “subjecte desconegut” que Clapés havia citat pàgines enrere en la seva obra cabdal, les “Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar”. En tot el relat dels fets el capellà s’esforçà a subratllar la procedència inmigrant dels revoltats i els “vils propòsits de moltes persones desarrelades de la població que els donava hospitalitat, i d’altres de fora que venien a atiar el foc de l’anarquia”. Però de ben segur que, malgrat el que deixà escrit, tant Clapés com els homes dels partits conservadors andreuencs coneixien bé Josep Miquel i Baró, que fou executat el 17 d’agost a l’edat de quaranta-tres anys.

Josep Miquel era funcionari de l’Ajuntament i treballava a la seu del Districte. Era un membre popular del Centre Republicà Autonomista de Sant Andreu i un dels homes de confiança d’Ignasi Iglésias. Algunes fonts diuen que l’envià a recollir notícies i acabà afegint-se a la revolta. La historiadora Joan Connelly Ulman explica que Miquel assumí el seu paper de líder de la revolta, que lluïa una espessa barba roja i vestia una blusa obrera de color blau més llarga de l’habitual, cosa que el feia visible ràpidament. El Consell de Guerra el va declarar culpable de sedició. La Vanguardia del 24 d’agost diu que

“la inmensa mayoría de los testigos que se presentaron, entre ellos algunos de descargo, acusaron al procesado de haber capitaneado en San Andrés de Palomar, á los revoltosos que incendiaron la parroquial iglesia de Jesús y María (Colegio de los Hermanos Maristas), de haber atacado el cuartel de la Guardia Civil, de construir barricadas y de haberse apoderado de las armas depositadas en el fielato”.

L’execució exemplar de Baró volia ser un cop contra les organitzacions obreres i republicanes, i més concretament contra un partit que no s’havia posicionat contra la revolta, el Partit Republicà Nacionalista Català. Tot i les gestions dels polítcs Amadeu Hurtado, Pere Coromines i Felip Rodés per aconseguir el perdó del govern Maura, aquest no va arribar mai i l’execució es dugué a terme tres dies després de la sentència.

Desconeixem quina va ser la reacció a aquesta execució a Sant Andreu. El primer historiador local, el mossèn Joan Clapés i Corbera, tot i viure els fets de primera mà no deixà constància de l'execució, ni el regidor Cararach en les seves memòries. Ni l’un ni l’altre van fer una mínima referència a la repressió de persones i entitats.
Francesc Sans, que havia estat escoliit regidor en les eleccions municipals d'aquell maig per a la Candidatura Republicana Federalista Antisolidària, va ser empresonat i l’entitat que presidia, l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar, va ser clausurada. L’única conseqüència que descriu Clapés és la mort el 1913 del mossèn Josep Badosa Campanyà de forma prematura pels horrors viscuts durant aquella setmana, quatre anys després que s’esdevinguessin els fets.

“(…) cal remarcar que pels fets luctuosos de la Setmana Tràgica, fou el Dr. Badosa una de les primeres víctimes; els incendiaris envadiren sobtadament la seva casa, robant i cremant tot quant hi havia, ell pogué salvar-se per miracle. Después, pastas els dies, al posar-se en contacte amb la seva familia, deia ben compungit, car era una ànima selecta i eminentment cristiana: “Tot m’ho han pres; més m’estimo ésser l’expoliat, que no pas dels que m’han robat”.

Els sofriments d’aquells tristos dies l’afectaren molt; tingué de salvar-se fugint pels terrats del carrer on tenia el seu pis, proa del convent de les Jerònimes de Barcelona. En opinió dels metges que l’assistiren en la seva última malaltia, és molt probable que aquell trastorn que rebé l’influís d’una manera eficaç en la seva inesperada i prematura mort, que tingué lloc a Barcelona el tres de juny de 1.913, volgut i admirat pels que el tractaren”

Tot i que estem segurs que Clapés conegué a Miquel, no deixà més de dues línies escrites entre la quantitat de pàgines que publicà en llibres i periòdics dedicades a la Setmana Tràgica. Ens narrà detalladament la crema de l’església parroquial, però ni la més mínima reflexió sobre els motius ni sobre la repressió posterior. És evident, doncs, que malgrat ser el pare de la historiografia andreuenca les seves obres requereixen que la seva lectura sempre sigui crítica. Els nous historiadors tenim l'obligació d'investigar el nostre passat increpant-lo amb preguntes noves.

( * ) El terme pel que són coneguts els fets que es narren en aquest article es coneixen actualment com " La Setmana Tràgica ", però aquesta denominació fa molt evident la interpretació conservadora, quan no reaccionària, dels fets. La gran influència dels pensadors i els diaris moderats ha contribuït a la popularització d'aquesta denominació esborrant d'altres adjectius molt utilitzats a l'epoca com Roja, Anarquista o Revolucionària, així com la "Revolució de Juliol".
Com a títol de l'article jo he triat el neutre: "Els fets de Juliol de 1909". Que cada lector o lectora hi posi aquell amb el que se senti més còmode, sense perdre de vista que aquell moviment fou un esclat revolucionari fustrat.

Blibliografia:

Clapés i Corbera, Joan (1984). Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Barcelona: Grup d’Andreuencs.

Checa, Martí; Rabassa, Jordi (1988). “Sant Andreu de Palomar al segle XIX”. A: Sobrequés, Jaume (director). Història de Barcelona. 9: Sant Andreu i Sant Martí. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana i Ajuntament de Barcelona.

Rabassa, Jordi (2004). Josep Cararach i Maurí. L’època de la construcció del Sant Andreu contemporani. Barcelona: Centre d’Estudis Ignasi Iglesias.

Marín, Dolors (2009).  La Semana Trágica. Barcelona en llamas, la revuelta popular y la escuela moderna. Madrid: La Esfera de los Libros.

Connelly Ullman, Joan (1972). La Semana Trágica. Barcelona: Ariel.

Navarro, Eduard (1998). Els obrers de Sant Andreu: una breu història. A: Diversos Autos. Sant Andreu de Palomar, més que un poble. Barcelona: Xavier Basina i Vers.Art